poema Ausiàs March

Texto de Franja Viva

Meravellós poema del gran Ausiàs March. Que forma part del patrimoni literari heredat dels nostres clàssics, i que també és patrimoni de tots els catalanoparlants. Com veieu ja llavors es feia servir la “R” final, que alguns absurdament es volen carregar, de la mateixa manera que es volen carregar la unitat de la llengua, en aquest cas representada per aquest gran poeta del S. XV valencià, una època en què a molts llocs la nostra llengua també era coneguda com a llengua valenciana, tot i que ara siga designada, per consens de la romanística internacional, com a llengua catalana.

Al chapurriau la R final NO sone, y no la escribim. Imaginá,doló, está, milló,etc.

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginaR, que altre bé no hi habita.
Sentint estaR en aguait ma doloR,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo milloR.
Del temps present no em trobe amadoR,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensaR me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma doloR,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensaR fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaeR serviR,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradiR.
Fóra millor ma dolor soferiR
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de sabeR
com del passat plaeR me cové eixiR.
Llas, mon delit doloR se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjaR en doloR se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaeRs li renovella
sí que el passat present li fa tornaR,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixaR,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.

Nota: hem posat les "R" finals en majúscula, per a destacar-les. El so de "R" final és plenament vigent actualment en la major part dels parlars valencians...

Enlaces externosEditar

•  Wikimedia Commons alberga contenido multimedia sobre Ausiàs March. Commons
• En la Biblioteca Valenciana Digital, Bivaldi, se puede acceder a diferentes obras de Ausiàs March digitalizadas y otros documentos de interés relacionados con él. Bibliotecas de Autor, Ausiàs March
• Página dedicada a Ausiàs March en la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, en catalán, castellano e inglés.
• Página dedicada a Ausiàs March, en lletrA, el espacio de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, en castellano.
• Página dedicada a Ausiàs March en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, en catalán.
• Ausiàs March (en VISAT)
• Obras digitalizadas de Ausiàs March en la Biblioteca Digital Hispánica de la Biblioteca Nacional de España

Les armeles

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-armeles.html

Les armeles

An aquells tems, no ñabie tans armelés com ara, que ya casi li fan sombra a les oliveres, en número y producsió. Posiblemen per lo preau del oli de estos añs pasats, la chen ha arrencat moltes oliveres, algunes verdades monumens, quína llástima, y a cambi han plantat armelés, perque pareisie que tindrien mes producsió, menos problemas, mes fásiles de cullí, uns mesos avans que les olives, en menos penalidats, y a lo milló hasta se pagarien més.
Ójala que sigue aisí, yo sol vull lo milló pa la chen de l’Aldea.
Pero tornem an aquells tems. Les armeles se cullien al final del estiu, a partí de finals de septembre.
La forma de culliles y los ferramens eren los mateisos que los de les olives. Les borrasses, los ganchos, les batolles, los cabassos, los sacs y les escales.
Les escales casi sol se empleaben les normals, pos los armelés solien sé uns albres, encara que ñabie alguns ya prau alts, sempre eren mes menuts que les oliveres, que ya tos hay dit que algunes eren mol grans.
Algúns armelés, estaen en creisimen, y se podien cullí en les mans; y sino en los ganchos, desde an tiarra, ere prau.
Inclus, los michans (medianos) se cullien, tamé desde en tiarra, en los ganchos grans y en les batolles. An aisó radé se li diebe “abatollá” les armeles. O abatollá un albre. No faen falta les escales y se fae en les batolles. Aquí casi se empleaben més que a les olives, allí, salvo algún cas especial, sol se empleaben pa repasá les oliveres, pa veure si se habíe quedat alguna oliva al albre y tirala, encara que algún camí tamé les utilisaren pa achudá als cullidós de les escales.
Según ting entés los armelés menuts eisien borts (bordes) y ñabie que empeltals (injertarlos) pa que donaren bones armeles. Sino se haguere fet aisí, les armeles que hagueren donat, hagueren segut tamé amargues.
No sé si sabeu que lo empeltamen se podie fe sobre un albre menut que habíe nascut armelé, y tamé sobre uns atres que habíen nascut com a presegués, presquilleres o pareguts. Se empeltabe una rama en un ull,y cuan prenie (tomaba) se tallaben les atres. A voltes esta operasió ñabie que fela varios camins, pos no prenie a la primera.
En esta operasió de empeltá se faen maravilles o barrabasades, segón se miro, se podie empeltá una rama de una clase y unes atres de un atra y entonses l’albre, cuan fore gran, donarie frutes de varies clases.
Y aisó que yo de estes coses casi no me enrecordó, pero podeu parlá en algú de la vostra familia o del vostre poble y tos contará los miracles (milagres) que faen y que se poden fé.
De armeles ne ña de dolses y amargues. Les dolses poden sé de clasca (cáscara) blana o molla y dura.  Les de dura a l’Aldea se solien cullí de desmayo, llargueta y marcona.
Cuan ya estaen madures les molles se podien aubrí en les dens y pa chafá les dures fae falta una masola o un martell.
Ademés de les dolses, tamé ñabie algún armelé que donabe armeles amargues, eises se venien pa algunes fabriques de medicamens o pa fé cremes p’al cos.
Ñabie que está penden pa culliles al milló momén, cuan la pell se podie separá be de la clasca, si se pasaen costae mol llimpiales, inclus se empeaben los cuchillos pan aisó, perque se resecae y se agarrae; estabe mol pegada, y si estae masa viarda, no ñabie manera de despegá la pell viarda, o t’emportabes la clasca que encara estabe tiandra y se quedae l’armela al aire, ya no valie pa vendre.
Cuan les armeles encara estaben viardes, mol viardes, un tems después de disá de se flos y convertís en armeles, cuan lo gallo (l’armeleta) ere tendreta com la aigua, se podien cullí y eren mol bones crugues o bañades en mial. Minchanteles, tal com les cullies, en pell y tot.
Penso que es perque naisien milló y los albres eren mes forts, per lo que aconsellaben plantá armeles amargues, pa fe plantes y después, cuan habíen crescut un poc, trasplantals al campo y empeltals de la variedat que se vullguere.
Les armeles cullides, normalmen se replegaben en cabasos y se posaen en sacs, después a casa se descloscaben a má y les pells se replegaven pals bestiás.
Les armeles llimpies se disaben secá damún de uns cañisos un tems y después sen disaben unes poques pa casa y les demes se venien, casi totes pa la sona de Valensia, pa fe terró, encara que algún camí tamé sen van endú pa envíales al estranché.
Se diu que algunes de les pastes que se fan a esta tiarra venen del tems dels moros.
Les armeles se empleaben pa guisá y pa fé pastes: armelats, carquiñolis, cocs, etc. Y pa fé tota clase de terró: del dur, del blan, marsapá, guirlache, etc.  A la casa del Agüelo se fae de una manera casera terró del dur, marsapá, guirlache y terró de sucre en armeles.
A l’Aldea tamé se faen armeles rostides en sal, se podien fé frechides a la paella o rostides en una llanda, be al forn de casa o al del poble, en este rade cas la llanda solie sé més gran y tenie mes cantidat de armeles Ademés estaen les armeles garrapiñades: se pelaen, se remullaben en aigua y se pasaen per sucre (azúcar), después se frechien y se disaben a refredá. Una gloria, més.
Les parts de l’armela eren los dos gallos de la armela y la punteta, tot asó estae embolicat en pell, después la clasca y la pell que revestie la clasca.
Se aprofitave tot, los gallos se minchaven, les clasques p’al foc y la pell p’al bestía.
Dintre de la clasca, estabe la armela, si li llevabes la pell, te trovaes en los dos gallos de la armela y l’ullet, que ere la punteta que ñabie entre los dos gallos a la part, prima, de dal.
Cuan se plantae la armela, se fae en clasca, sense la pell, al tems la clasca se ubrie y eisie una fulleta de una planteta menudeta, aisó ere lo ullet, de ahí eisien les arrails, mentres tan los dos gallos servien de alimen hasta que les arrails tingueren forsa, se clavaren bé a la tiarra y escomensaren a chupá humetat y alimens.
Un miracle (milagre) mes de la naturalesa, de un ullet tan menudet eisie una planta tan gran. Que maravilla sabé estes coses y veureles fense realidat al campo. Que té que ñaure algo o algú, Deu o qui sigue paque pason estes coses. Y tu u pots veureu. Disfruta de aisó.

FIN.

JOSEP IGLÉSIES I FORT

LA FRANJA DE LLENGUA CATALANA DE L’ARAGÓ,
article històric de Josep Iglésies

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=471288413240909&id=428198520883232

A part del comtat de Ribagorça, que fou objecte d’una incorporació més tardana a l’ Aragó, a partir de 1300, que Jaume II fixà la frontera entre el dit regne i Catalunya en la clamor d’ Almacelles, actualment fa 683 anys que queden políticament separades de Catalunya les comarques de llengua catalana d’ enllà de la Granja d’ Escarp i Massalcoreig. Pensem que els catalans del Principat ens sentim oprimits i malmenats, sobretot referent a la llengua autòctona, a partir del decret de Nova Planta de Felip V, és a dir, des de 1714 ençà, exactament 270 anys. En canvi podem atribuir, en sentit general, que la gent de les marques de ponent, o sigui la de les valls dels rius Cinca i Matarranya, en fa 700 que experimenten la interferència lingüística estranya.

Malgrat això, ells encara parlen català. I ho fan per propi impuls personal, sense cap ajuda de ningú i sense esperit col·lectiu. A part d’un acord ineficaç de les Corts Catalanes de 1305, protestant de la disposició de Jaume II, el Principat no ha fet res a favor de les comarques que li foren arrencades aleshores, les quals, a través dels segles, perderen el sentit de germanor entre elles i vers nosaltres, però -repetim-ho- mantingueren la llengua. Modernament, esgarriades entre les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, acabaren de perdre la consciència de llur identitat originària. Cada localitat dóna avui al seu parlar un nom diferent, Uns diuen que parlen maellano, fragatí, altres lliterà, altres ribagorçà, uns benasquès, altres xapurreat, altres mestís, ratllano o esclat, sense tenir la percepció de la unitat de tot plegat.

Considerem qui mostra més mèrit en la voluntat de conservar la llengua pròpia, els de la Franja catalana de l’ Aragó amb els 700 anys d’ésser aïllats enllà del Cinca, deixats a la bona de Déu, desunits, desavinguts i desconeixedors del què era la parla que els floria a la boca, o bé els catalans d’encà del Cinca, amb el mutual caliu, la plena consciència que hem conservat del nostre ésser i la unitat col·lectiva, les pròpies institucions polítiques i culturals i el manteniment gairebé constant de l’impuls reivindicatiu.

Si haguéssim fet alguna cosa a favor d’aquells germans de llengua, hauríem tingut incontinent l’acusació fulminant de colonialisme o d’imperialisme i uns quants ismes més. En canvi Castella ha pogut imposar a les terres referides la llengua castellana a l’escola, als registres administratius, a la premsa, a tots els actes públics, sense que fos autoritzada als colonitzats la més petita manifestació de malestar. Malgrat que molts pobles pertanyien, i alguns encara pertanyen [ara ja no], a bisbats catalans, ni l’empar de l’església han tingut, puix també la llengua de la trona era la castellana.

Perquè la pressió contra la llengua catalana a la Franja de Ponent ha estat tan aferrissada o més que a Catalunya, i més sorda, més persistent i duradora, obligant a recloure-la a la intimitat de la família, sense poder mostrar-se en actes públics de cap mena. I precisament perquè hi ha ara símptomes de reconscienciació, s’ha tornat en alguns casos més pèrfida. Mireu el cas que ens reporta el llibre dedicat a la Franja de Ponent per Joaquim Monclús.(1) L’any 1983, a Areny de Noguera, la senyora mestra multava els nens i nenes amb 50 pessetes, cada vegada que els atrapava enraonant entre ells en català dins de l’escola. Això ho publicava el periòdic “El Ribagorça”.

Hi ha un altre fet a remarcar: la llengua vernacle de l’Aragó no és pas la castellana. Hi ha una llengua autòctona aragonesa, per la qual mostren un gran interès els filòlegs i per la qual ara també es pugna per a recobrar-la i lliurar-la de la condemna de la desaparició. Doncs bé, l’onada castellanitzant ha fet recular molt més aquesta “fabla” originària de l’ Aragó que no la parla catalana en les comarques de l’Aragó que la fan servir. És més viu el català en la nostra franja irredempta quant al verb nadiu, que l’ aragonès en la seva pròpia.

S’era molt pessimista sobre la sort de la nostra parla en la Franja de Ponent. La veu pública deia que el nostre idioma hi era en franca davallada i que semblava inútil tot esforç per a reviscolar-la. El llibre al·ludit de Joaquim Monclús ens ve a demostrar que hi ha, en les comarques que ens ocupen, un moviment precisament de joventut, que està disposada a impulsar la revifalla i que ja ha aconseguit èxits valuosos. Tots hem pogut llegir als diaris que un grup d’ ajuntaments d’aquelles terres han sol·licitat l’ensenyament primari en català. L’estatut de l’ Aragó, aprovat per les Corts estatals l’any 1982, en el seu article setè, proclama que les “diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural històrico”. Cal vetllar perquè això no sigui lletra morta.

De moment s’han despertat iniciatives en diverses poblacions de parla catalana sotmeses a l’administració política aragonesa. El llibre de Joaquim Monclús pot contribuir a impulsar-ne d’altres de ben fruitoses, i també ha difós entre nosaltres la certesa que, a les valls del Cinca i Matarranya, el català no és difunt, sinó que es manté viu i es disposa a esdevenir operant a l’escola, al temple i al carrer. L’autor sosté que la població de parla castellana -la majoria immigrada- no arriba al 10% del total, i aporta enquestes estadístiques i comprovacions convincents. No ens sembla imaginable que, precisament ara que es beslluma una albada de justícia, llibertat i el reconeixement de les col·lectives singularitats, els germans del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, que generació darrera generació, durant segles, s’han mantingut fidels al seu parlar nadiu, puguin avenir-se a renunciar i deixar apagar la sagrada llàntia del verb original.

Somniem a veure sorgir escoles de llengua catalana a la Franja de Ponent, on es manté el nostre mitjà d’expressió; en el triomf del verb pairal, en aquelles contrades avui administrativament aragoneses que li han servat centúria darrera centúria, una fidelitat abnegada; a veure-hi florir i granar poetes, novel·listes, crítics, historiadors, autors nadius d’aquelles terres que sàpiguen que, sense utilitzar la llengua materna, l’obra de l’esperit sorgeix mancada i morta.


JOSEP IGLÉSIES I FORT

(publicat a la revista EL LLAMP, lo rellámpec en chapurriau, nº 10, 26/07/1984.

(1)  Joaquinico Monclús, La Franja del meu cul avui, El Llamp, 1983.

espéfia

lo mes paregut: picardía ,
Cuan un chiquet, chiqueta está mol espabilat, espabilada, qué espéfia está fet, feta.

Valderrobres , Pilar Blasco , la doble de Mari Cruz Corral 😂

Esta paraula NO está al dcvb

Esplanissada

Esplanissada

Cop en la má uberta ,normalmén a la esquena (espala a Fondespala), alguns brutos saluden així.

ESPLANISSADA f. 
|| 1. ant. Esplanada. Per aver entrat en la esplanisada de la Ciutadela, Miquel Parets, i, 160 (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 2. Cop donat de pla amb una arma blanca; cast. lapo, cintarazo. Li havien donades més de doscentes coltellades, però que totes eren estades esplaniçades, de manera que ni un fil de la sua roba li avien tallat, Lib. del Roser, 193 (ap. Aguiló Dicc.). 
a) fig. Cop fallat en l'acte sexual. Y vós, en beneyt, per a què voleu altra muller, per dar-li splaniçades e no stocades?, Tirant, c. 205. Y com deu tirar en brega | bona stochada, | ell husa la splanissada | y may se cala, Coll. dames 170. 
|| 3. Cop fort, plantofada (Tortosa).
    Fon.: əsplənisáðə (or.); asplanisáða (Tortosa).

MAY se escribíe així fa mols añs, ara en catalá es MAI

picho

picho , pichos , canica en castellá

Valderrobres , sinquetes,

Sinquetes les de vidre, boletes les de fang (a Valchunquera)

Boletes y al choc, chugá al gua.

Pam dins , pam fora , pam dal, pam baix eren uns movimens. 

pichó , pijó a La Fresneda, Valjunquera. Tamé es la cría del colom (paloma)

Una canica es una pequeña esfera de vidrio, alabastro, cerámica, arcilla, metal,cristal, acero, piedra, mármol,madera o porcelana​ que se utiliza en diversos juegos infantiles. También se denomina así a algunos juegos en los que se utilizan las canicas. Estos juegos son prácticamente universales, y aunque existen muchas variantes, la esencia es casi siempre la misma: lanzar una o varias canicas para intentar aproximarse a otras o a agujeros objetivo. Cuando se gana una mano se suelen tomar las canicas del otro jugador o de los jugadores contrarios.
Jugadores 1 o más Complejidad Baja Habilidades Destreza 
Además de como juego, las canicas son muy utilizadas para uso industrial, siendo principalmente utilizadas en el interior de los envases de aerosoles y en rodamientos.

dcvb, pitxo

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

Una mostra de "txapurriau" de la Catalunya Nord (SIC): 
                                                                                             
""Tin la goda, mé com a tuts lus dissaddes vai fere les curses per remplir lu frigó. Vai penre la vutura, qu'aniré xé Oxàn i emprés iré en centre vila xé lu peixoner crompà un bon buldroi. Amprés ire fere l'aperó ambe los col·legues palatrecos. Bon disaddte a tuts!!

Vualà (per Aleix Renyé) ""

https://oc.wiktionary.org/w/index.php?search=Goda&searchToken=65toq8t7s2q3hqgxqpm2auqb0

""“tinc  (el consolador?) però com tots els dissabtes aniré corrent a omplir el frigorífic. Vaig a agafar el cotxe perquè aniré a l’ Auchan i després aniré al centre a cal peixater per comprar un bon rap.. Després aniré a fer el vermut amb els col.legues  carabrutes ( o trinxeraires). Bon dissabte a tothom.. Fins  a una altra...""     SIC

Ampliá fen clic

La Franja del meu cul,  orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

Joaquim Torrent

http://movimentfranjoli.blogspot.de/2016/10/la-franja-origens-catalans-integracio.html

   La pertinença de les terres de la Franja del meu cul a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja del meu cul- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

   Un cop format i consolidat el català  fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja del meu cul, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarraña, fou important el paper exercit per població proceden d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

   En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). 

A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarraña, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any I592.

   A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

   En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja del meu cul, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri,  Monroch i, sobretot, Calaseit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 cohets . Massa poc, haguereu triat l'atre bando, tan listos que sou alguns.

La guerra del Francès, Puchi a la vanguardia

   El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja del meu cul, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarraña, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori

   El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja del meu cul, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

 L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja del meu cul, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles.. Pobres Països Cagalans.

   Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista,  #FrancoEnsRoba, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, / pero no dieu que no ne ña ? Aclariutos / es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja del meu cul. Per exemple, en una famosa enquesta, tant famosa com l'Artur Quintana, publicada a la revista Andalán el 1978, feta a l'Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a  Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu.. Tejero casi tos fa cagá.

L'enquesta , del tipus Sorolla & Cia, preguntava :

Ets franquiste o català ? 

L'alumne que es va decantar per el franquisme es deia Francisco José Franco de Rivera . Aquesta és la seva apariència actual :

Bon dia a tothom , ara ja no sòc franquista, sòc de ERC

Bon dia, vull ser militant d' ERC i potser aconsefuir algun càrrec

 El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus. Em sap greu però us morireu aragonesos.

  Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaseit (Matarraña) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya , amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que  el conjunt dels Països Cagalans tenen dret a l’autodeterminació  -Franja del meu cul inclosa- i a decidir el seu estatus polític. 

Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Cagalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja del meu cul, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

Arturo Quintana y Fuente con su boina

No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja del meu cul des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida   -amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme- i  la  divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l´'única comarca oficial plenament de parla cagalana és el Matarraña, i encara mutilat. 

I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. Amarill, lunes, cuchillo, membrillo, etc .. 

I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat. Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència -com hem vist- de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment gent jove i catalans exiliats, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.

Virgili Ortiga

Cartels en català de Fabra a Valderrobres

troben cap faraón ,Beseit, Tutanbidón

Un grupo de arqueólogos que estaen excaván prop de los fortins de Cabrera de Beseit han trobat avui un cap de faraón intacte, se creu que correspón al faraón Tutanbidón I, cusí germá de Ramsés IV.

Donarem mes detalls en cuan se confirmo en les probes de cabrono 14

Les olives y 8

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-y-8.html

Les olives y 8

Al tems de les olives, lo trevall no se acababe al campo, continuabe cuan arrivabes a casa.
Después de desplumá los torts, algún hasta se despelletabe al llevali la pluma, y minchá les tripetes, faltae ventá. Uns dies se fae avans de sená, uns atres, después. Ñabie que fé dos ventaes, la de les olives de an tiarra, pa oli, y la de les de dal, pa l’aigua.
Se esteníe una borrassa an tiarra. Damún de un costat se posae lo ventadó, mirán cap a dins de la borrassa. Después en unes atres borrasses, arrugades a lo llarc, se fae un rogle, un parapeto, a les boretes de la borrassa estesa, escomensán desde un dels costats del ventadó que tocaben an tiarra y donan la volta a la borrasa, hasta arrivá al atre costat del ventadó, aisí se fae com un toll bais en la roba, pa que les oliven quedaren replegades allí dintre y no se estengueren per tota la entrá.
Un cabas se umplie de olives y se anaben tirán desde la part alta del ventadó, poc a poc, anán esparramanles per tot lo aparato y pa que baisaren a poquet, pa que aisí les fulles anaren caen an tiarra. A la part de bais del ventadó, mos posabem un a cada costat y a medida que anaben arriban les olives, llevabem les fulles, chits, pedres u olives roines y les escampabem mes cap lo final de la borrasa pa que no faren mún chustet debais del ventado.
Y aisó hasta que se acabaen les olives. Ya estaen totes llimpies.
Les fulles y chits se posaen a uns sacs p’al bestiá. Les olives, unes a un costat, unes atres al atre, esperaen la visita dels comisionistes.
Estos eren uns veins del poble, (a camins tamé ne venien de forastés, pero s’els apoderaben los del poble, perque los coneisiem y teniem confianza en ells, ya sabeu tratanse de perres, a lo segur), que compraen les olives a les mateises entrades de les cases; resien ventaes. No sé cóm. Pero se enteraben de quí ventae y se presentaen allí. Se medien les olives en un doble (doble decálitro) y se rasabe en una fusta planeta que se portae pan aisó. Les del aigüa se posaen en caises, les den tiarra, en sacs p’al oli.
Te donaben un papé de un talonari, sense més, en la cantidad de dobles que habien medit de una clase y del atra, que fae de resibo y al atre día pel matí, anaes a cobra si ñabie dines. A camins tardaben uns dies en pagat.
A l’Aldea ñabie dos comisionistes, la cosa se posae bona cuan los dos coinsidien a una mateisa entrada, en les olives de bona calidat, resien ventaes, totes relluentes, negres, gordes. Normalmen, según la cullida, la cantidat y la calidat de la oliva que se venie, la nit escomensabe en un preau (precio), pero según anabe la nit, podie acabá en mes car o en mes barat. Ara cuan als dos los interesabe la mateisa partida y arrivaben al matéis tems, siantim a siantim anaben, puchan lo preau, hasta que un se rendie y li disabe les olives y la operasió p’al atre.
A partí de eise momen, ya ñabie un atre preau al poble, totes les que se compraren a parti de ahí, ya se pagaben mes.
Y a la nit siguiente a torna a escomensá, ere bo que ñaguere dos comisionats de diferentes empreses.
Habiem fet bona venta, ara una pasteta y un aniset y a dormí.
Demá será un atre dia.
A casa se posaben olives en aigua. Se posaben a una tenalla en aigüa y sal, a camins sels posae algún chit de timó. Uns atres los posaen saduricha.
Unes atres se portaen al molí y allí en “cofis” se paretaben be y sels fae soltá l’oli. A camins s’els fae un atra pasada pa acabá de escurriles. Eise ere l’oli que se gastaría a casa durán tot lo añ.
Ñabie una clase de olives, que s’els diebe sevillanes, que se cullien viardes, se chafaben a unes tauletes y en unes masoles espesials y se arreglaben tamé en aigua, sal, timó y algúns los posaen alls.
Mes tart hay sentit que les olives se cullien en unes máquines que se posaen als tractors y se fae maure tota la olivera. Pobres albres. Me imagino que pa fé aisó se preferisen albres mes menuts, en troncs estrets que se puguen maure be. Entonses les oliveres  velles, les de soques mol amples y grans troncs, será mes difisil culliles aisina y se aniran tallan y desapareisen. Quina barbaridat algunes segúr que, cuan encara eren empials, veurien al Cid, a Al Rufat, a tans y tans veins. Y ara com ya son velles ya ningú los vol. Ningú mos vol als vells, tenim masa añs, ham de disá pas als albres mes chovens, als que s’els puguen aplicá los ferramens modernos.
Tos vull demaná un favó, diseu de llechí un momen y penseu…penseu que dintre de una oliva, si la apreteu, lo mes segur es que sol isque una goteta menudeta de suc (oli), pues imagineutos la cantidat que fa falta pa umpli una botella, una garrafa, un trull….Ara cuán t’os mincheu un tros de pa en oli, u valorareu mes. Cuánta sugó de llauradó ña dintre de eise suquet.
Y posats a pensá, imagineutos tame un gra de blat, sí, aisó menudet, aubriulo, sol ña un polset de farina que casi no se veu; penseu un poc mes, cuáns gráns farán falta pa traure la farina necesaria pa prepará eise tros de pá que t’os hau posat en l’oli…tamé ahí ña molta sugó de llauradó.
Ara ya val de pensá, algún camí, cuan mincheu alguna de estes coses, enrecordeutou del trevall de un mun de chen olvidada de la má de Deu, que cantan jotes, y que fan tot eise treval pa que vatres pugau minchá, pa que puguen minchá los vostres fills, u pugau disfruta y se felisos. Si es aisí tame ells serán felisos y trevallarán en alegría, cada día, cada semana, cada mes y cada añ.
FIN.

catalá real , com se escriu a les reds

catalá real , com se escriu a les reds

Aquí ficaré comentaris o texto que trobo a les reds, son de gen que escriu lo catalá mal, no es chapurriau, es catalá mal escrit. Se está veén massa gen culta, en ortografía perfecta del catalá, cosa rara en un idioma real.
Ejemple, en español, se veu bastán ola k ase, en catalá encara no veem ola k fas.

Es una entrada mes que res per a mí, copio y pego, per a pugué doná ejemplos después als culturetes catalanistes, tamé tos pot valé a vatros.
Está cla que dirán que u hay escrit yo mal aposta (Amposta no), pero cadaú que penso lo que vullgue, de momén los catalanistes pensen mol perque es de franc (de Franco no), gratis. No puc fe captura de pantalla en lo tablet, de momén.

No li enseñeu esta entrada an este home, Arturo Quintana, no sigue que li fótegue un salt al cor, ya está mol vellet y no li aniríe be. Este home porte boina perque es funda-mental per a tapá la calva.

///////

Y tan que hues i lo be que se esta en tanta aigua!!!

Sempre anaba a la novena de San Roc i a la misa vam viere mols añys a San Roc hara cuant hi paso me fa pena perque casi no quede ningu .Grasies,  un beset!!!!

forigó

FORIGÓ m. 

|| 1. Forat natural, no fet amb eina (Morella). Eina, Ferramenta a Beseit.

|| 2. Habitació estreta i fosca; cast. hurgacho (Martí G. Dicc.).
    Fon.: foɾiɣó (val.).
    Etim.: derivat de foric.

2. FORIGÓ m. 
Planta que fa el fruit davall terra i per defora treu una herba prima i alta amb una floreta al cap; el fruit és comestible (Bonansa).

FORIC m., topon. 
Lo Foric: nom d'una cova situada prop d'Os de Balaguer.
    Etim.: derivat de l'arrel de forat, amb el sufix diminutiu -ic (com si diguéssim el foradet)

moraga , moragues

son olives negres fetes al caliu, a la sendra,

sardines , al caliu se fan les moragues

Luis natros a Beseit  cuán anabem a culli les olives feem un foc anterra o a la enchumenera de la caseta y se rostie algo del gorrino carn, butifarra, choris o pancheta y avegades se coien fesols tous, les olives calentes que dius li diem "moragues" se feen tapades de sendra al costat del caliu,  y cuán estaen cuites se bufabe pera traureli la sendra,se pesigaben en les ungles pera que tragueren lo suc y se untabe en una poqueta de sal que tenéis damun de una pedra.Seguramen que yo parlo de 10 o 15 añs mes tart que tu y ñabie una poca menos de nesesidat.

Fernando: lo de les olives u faem igual que vatros, lo que pase que ña coses que no me puc estendre masá, sino tendría que fé un llibre de cada trevall o tamé pot pasá com en este cas que tú tens mes memoria que yo, y te enrecordes de la sal y la pedra. Pero u faem exactamen igual. No tinc al cap que les direm moragues, simplemen les diebem olives al caliu. Tot lo demés igual, la siandra, lo bufit, los dits cremats de lo calentes que estaben, un poc de sal, la pedra com a salé. Lo del minchá ere com yo tos hay contat, a lo milló perque les olives se escomensaen a finals de noviembre y lo gorrino se matae pa nadal  o prinsipis de chiné, A ver si un día me atrevisco y fach una charrada sobre la matansa. Eise día a l'Aldea se fae festa, se matinae mol, algúns mes chovens, pillabem un tros de tosino y les rateres y mon anabem al campo. Ya tos u contare, si puc. En lo del minchá tamé podie influi, que, an aquells tems, natres matabem lo gorrino, a miches, mich pa natres, mich pa mon tio. La cansalá se empleabe pa fé la butifarra. Ya ne quedabe poc, com pa fé un alifara com a mol, lo demés estabe tot comprometut p'als embutits. Hala! vach a callá ya, que me ensenego me ensenego, creen que estic fen una charrada y no sé cuán acabá.

portell

La Portellada , Teruel, ve de este nom

A dal a la dreta, lo portell, carretera cap a Valderrobres, Ráfels a la dreta, se veu be que es un pas entre montañes. 

Un portell a un márge, paret desportellada,