Mostrando entradas con la etiqueta Joaquim Montclús. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Joaquim Montclús. Mostrar todas las entradas

lunes, 4 de septiembre de 2017

Temps de Franja ,2010, número 97, L'ou de la serp, Joaquim Montclús

Temps de Franja ,2010, número 97, L'ou de la serp, Joaquim Montclús
Franja Viva ha ficat este texto a la seua página de facebook

Temps de Franja ,2010, número 97, L'ou de la serp, Joaquim Montclús



El passat 20 de març van ocórrer a la població matarranyenca (es del Mezquín) de la Codonyera uns fets absolutament vergonyosos que no haurien d'haver-se produït mai: aproximadament uns cent veïns van impedir que es pogués celebrar una xerrada divulgativa de la nova Llei de Llengües aragonesa —a càrrec de la CHA, una formació, per cert, gens sospitosa de catalanisme—, amb crits contra 'el català' i l'exhibició de cartells on s'afirmava que ells defensaven el 'chapurriau' , una expressió per si sola prou eloqüent, ja que etimològicament vol dir llenguatge mal parlat…/aixó chapurrear en castellá/

origen-terme-chapurriau.html

Deixant de banda els aspectes surrealistes del cas —o precisament per això mateix— sembla bastant evident l'actuació d'una mà oculta al darrere, perquè una manifestació així, amb consignes i cartells, en una població d'aquestes característiques no s'organitza espontàniament; i no només això, sinó —cosa absolutament comprovable i òbvia— que hi hagué una fase prèvia d'intoxicació i escalfament deliberats de la població per part del mateix ajuntament, regit pel PAR. Precisament, la posició del PAR i del PP en relació a la nostra llengua és d'una absoluta bel·ligerància i hostilitat, fins al punt de negar-li el nom comunament acceptat pel món científic i de pretendre que en el seu àmbit territorial aragonès no sigui més que una sèrie de 'modalitats' locals, o, pitjor encara, una mena d'engendre inclassificable. És més, aquestes formacions duen a terme, amb total impunitat i amb la passivitat de gran part de la ciutadania, una guerra bruta contra la llengua, i s'ha arribat —com ha explicat Joaquim Montclús des de les pàgines de 'Temps de Franja'— a finançar actes dedicats 'a fer soroll contra el català' per part de persones que han ocupat càrrecs institucionals en representació del PP.

Aquesta guerra bruta, però, no es dóna únicament a l'Aragó, sinó també a la resta del nostre àmbit lingüístic. Així, el màxim dirigent del PP a les Balears —per no parlar del País Valencià…— no s'amaga de dir que si arriben a manar treuran l'obligatorietat de conèixer el català per part del personal sanitari —del castellà, vés per on, no diu res…— i es fomentarà el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i —agafeu-vos— el formenterenc [sic]. És allò tan vell i tan clàssic del 'divideix i venceràs'. /Així u hau fet en lo aragonés/ I aquesta política de genocidi cultural no solament la duu a terme el PP en relació a la nostra llengua, a Galícia i Euskadi fa el mateix. I encara sort que som a la UE, perquè no vull ni imaginar on arribarien en cas contrari.

Tornant als tristos fets de la Codonyera, el que més irrita és la manipulació descarada del PAR, amb el recolzament del PP i, si cal, de tota la caverna mediàtica, d'unes qüestions que haurien de ser intocables. Hi ha coses amb les quals no es juga!, i és una obscenitat i una indecència servir-se de certs temes per fer política partidista de curta volada. En veritat, els aprenents de bruixot hereus de la vella política caciquil i franquista, basada en els tòpics i la ignorància secular, que tan irresponsablement han promogut aquesta mascarada han demostrat tenir molt poc respecte per a la senzilla i bona gent de la Codonyera, que ha estat vilment manipulada en funció d'interessos inconfessables.

El més execrable, però, no és tant la manipulació en si, sinó el cinisme i el desvergonyiment amb què ha estat feta, perquè tant els manipuladors com els mateixos manipulats —almenys en la seva immensa majoria— són perfectament conscients que la llengua que es parla a la Codonyera —independentment del seu nom— és la mateixa que es parla a, per exemple, Morella o Tortosa. Però això als manipuladors els és ben igual, el que prima és la seva voluntat anihiladora —i no se n'amaguen—, la voluntat de fomentar l'odi, la voluntat de fer que els habitants de la Codonyera es regeixin per la irracionalitat, contra tota evidència i sentit comú, apel·lant al foment dels instints més baixos, de la mateixa manera que el totalitarisme alemany apel·lava al recurs de l'antisemitisme. D'aquí l'inquietant títol que encapçala aquestes línies, perquè tantes mostres d'intransigència i de manca d'acceptació de la diversitat causen molta inquietud. Malauradament, alguna cosa molt greu i molt lletja està covant-se.

En realitat, el cor de la qüestió radica en la combinació letal entre jacobinisme i caciquisme que representa l'acció combinada i complementària del PP i del PAR contra tot allò que pugui implicar un ús normal del català en l'àmbit de la comunitat autònoma aragonesa. De fet, tampoc no ens hauria de sorprendre, perquè malauradament, i en línies generals, el jacobinisme a l'Estat espanyol s'imbrica i es confon ben sovint amb els vells caciquismes locals, és a dir, amb la reacció pura i dura en la seua forma més rupestre i primària. Així, un dels objectius dels jacobinistes és la imposició amb ànims uniformadors de determinades característiques folklòriques o pseudoculturals —si cal, fins i tot negant la realitat i les opinions científiques—, per, en darrera instancia, mantenir els seus privilegis, funcionarials i caciquils.

Algunes fotos del acte trobades a internet, google images




Somos de Aragón y no hablamos catalán, todos juntos a luchar

Agón está lo del finestró ? Gracia Zapater, Codoñera

Agón está lo del finestró ? Gracia Zapater, J.M, blog lo finestró


Eixe cap pelat es lo de El Bola


Ne falte alguna ....




miércoles, 16 de agosto de 2017

JOSEP IGLÉSIES I FORT

LA FRANJA DE LLENGUA CATALANA DE L’ARAGÓ,
article històric de Josep Iglésies

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=471288413240909&id=428198520883232



JOSEP IGLÉSIES I FORT



A part del comtat de Ribagorça, que fou objecte d’una incorporació més tardana a l’ Aragó, a partir de 1300, que Jaume II fixà la frontera entre el dit regne i Catalunya en la clamor d’ Almacelles, actualment fa 683 anys que queden políticament separades de Catalunya les comarques de llengua catalana d’ enllà de la Granja d’ Escarp i Massalcoreig. Pensem que els catalans del Principat ens sentim oprimits i malmenats, sobretot referent a la llengua autòctona, a partir del decret de Nova Planta de Felip V, és a dir, des de 1714 ençà, exactament 270 anys. En canvi podem atribuir, en sentit general, que la gent de les marques de ponent, o sigui la de les valls dels rius Cinca i Matarranya, en fa 700 que experimenten la interferència lingüística estranya.

Malgrat això, ells encara parlen català. I ho fan per propi impuls personal, sense cap ajuda de ningú i sense esperit col·lectiu. A part d’un acord ineficaç de les Corts Catalanes de 1305, protestant de la disposició de Jaume II, el Principat no ha fet res a favor de les comarques que li foren arrencades aleshores, les quals, a través dels segles, perderen el sentit de germanor entre elles i vers nosaltres, però -repetim-ho- mantingueren la llengua. Modernament, esgarriades entre les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, acabaren de perdre la consciència de llur identitat originària. Cada localitat dóna avui al seu parlar un nom diferent, Uns diuen que parlen maellano, fragatí, altres lliterà, altres ribagorçà, uns benasquès, altres xapurreat, altres mestís, ratllano o esclat, sense tenir la percepció de la unitat de tot plegat.

Considerem qui mostra més mèrit en la voluntat de conservar la llengua pròpia, els de la Franja catalana de l’ Aragó amb els 700 anys d’ésser aïllats enllà del Cinca, deixats a la bona de Déu, desunits, desavinguts i desconeixedors del què era la parla que els floria a la boca, o bé els catalans d’encà del Cinca, amb el mutual caliu, la plena consciència que hem conservat del nostre ésser i la unitat col·lectiva, les pròpies institucions polítiques i culturals i el manteniment gairebé constant de l’impuls reivindicatiu.

Si haguéssim fet alguna cosa a favor d’aquells germans de llengua, hauríem tingut incontinent l’acusació fulminant de colonialisme o d’imperialisme i uns quants ismes més. En canvi Castella ha pogut imposar a les terres referides la llengua castellana a l’escola, als registres administratius, a la premsa, a tots els actes públics, sense que fos autoritzada als colonitzats la més petita manifestació de malestar. Malgrat que molts pobles pertanyien, i alguns encara pertanyen [ara ja no], a bisbats catalans, ni l’empar de l’església han tingut, puix també la llengua de la trona era la castellana.

Perquè la pressió contra la llengua catalana a la Franja de Ponent ha estat tan aferrissada o més que a Catalunya, i més sorda, més persistent i duradora, obligant a recloure-la a la intimitat de la família, sense poder mostrar-se en actes públics de cap mena. I precisament perquè hi ha ara símptomes de reconscienciació, s’ha tornat en alguns casos més pèrfida. Mireu el cas que ens reporta el llibre dedicat a la Franja de Ponent per Joaquim Monclús.(1) L’any 1983, a Areny de Noguera, la senyora mestra multava els nens i nenes amb 50 pessetes, cada vegada que els atrapava enraonant entre ells en català dins de l’escola. Això ho publicava el periòdic “El Ribagorça”.

Hi ha un altre fet a remarcar: la llengua vernacle de l’Aragó no és pas la castellana. Hi ha una llengua autòctona aragonesa, per la qual mostren un gran interès els filòlegs i per la qual ara també es pugna per a recobrar-la i lliurar-la de la condemna de la desaparició. Doncs bé, l’onada castellanitzant ha fet recular molt més aquesta “fabla” originària de l’ Aragó que no la parla catalana en les comarques de l’Aragó que la fan servir. És més viu el català en la nostra franja irredempta quant al verb nadiu, que l’ aragonès en la seva pròpia.

S’era molt pessimista sobre la sort de la nostra parla en la Franja de Ponent. La veu pública deia que el nostre idioma hi era en franca davallada i que semblava inútil tot esforç per a reviscolar-la. El llibre al·ludit de Joaquim Monclús ens ve a demostrar que hi ha, en les comarques que ens ocupen, un moviment precisament de joventut, que està disposada a impulsar la revifalla i que ja ha aconseguit èxits valuosos. Tots hem pogut llegir als diaris que un grup d’ ajuntaments d’aquelles terres han sol·licitat l’ensenyament primari en català. L’estatut de l’ Aragó, aprovat per les Corts estatals l’any 1982, en el seu article setè, proclama que les “diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural històrico”. Cal vetllar perquè això no sigui lletra morta.

De moment s’han despertat iniciatives en diverses poblacions de parla catalana sotmeses a l’administració política aragonesa. El llibre de Joaquim Monclús pot contribuir a impulsar-ne d’altres de ben fruitoses, i també ha difós entre nosaltres la certesa que, a les valls del Cinca i Matarranya, el català no és difunt, sinó que es manté viu i es disposa a esdevenir operant a l’escola, al temple i al carrer. L’autor sosté que la població de parla castellana -la majoria immigrada- no arriba al 10% del total, i aporta enquestes estadístiques i comprovacions convincents. No ens sembla imaginable que, precisament ara que es beslluma una albada de justícia, llibertat i el reconeixement de les col·lectives singularitats, els germans del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, que generació darrera generació, durant segles, s’han mantingut fidels al seu parlar nadiu, puguin avenir-se a renunciar i deixar apagar la sagrada llàntia del verb original.

Somniem a veure sorgir escoles de llengua catalana a la Franja de Ponent, on es manté el nostre mitjà d’expressió; en el triomf del verb pairal, en aquelles contrades avui administrativament aragoneses que li han servat centúria darrera centúria, una fidelitat abnegada; a veure-hi florir i granar poetes, novel·listes, crítics, historiadors, autors nadius d’aquelles terres que sàpiguen que, sense utilitzar la llengua materna, l’obra de l’esperit sorgeix mancada i morta.


JOSEP IGLÉSIES I FORT

(publicat a la revista EL LLAMP, lo rellámpec en chapurriau, nº 10, 26/07/1984.

(1)  Joaquinico Monclús, La Franja del meu cul avui, El Llamp, 1983.