Mostrando entradas con la etiqueta La Franja. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta La Franja. Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.


Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

martes, 1 de septiembre de 2020

Pruebas contra mentira valenciano catalán misma lengua

Juan García Sentandreu



TODAS LAS PRUEBAS CONTRA LA MENTIRA DE QUE VALENCIANO Y CATALÁN SON LA MISMA LENGUA


TOTES LES PROVES CONTRA LA MENTIRA DE QUE EL VALENCIÀ I CATALÀ SON LA MATEIXA LLENGUA

Assó de aquí baix es la franja, la del meu cul:

Enllaços dels articuls: 
Enlaces de los artículos: 

VERSIÓN EN CASTELLANO

1.-PRUEBA DE QUE TRES SIGLOS ANTES DE QUE LLEGARA JAIME I YA HABLÁBAMOS EL "ROMANÇ VALENCIÁ".

2.- PRUEBA DE QUE EN 1238 NO EXISTÍA NI CATALUÑA NI EL CATALÁN. BARCELONA ERA PARTE DE UN CONDADO FRANCÉS.

2 bis.-  PRUEBA DE QUE VALENCIA, ARAGÓN Y MALLORCA ERAN REINOS CON LENGUA PROPIA Y EN LOS CONDADOS FRANCESES DE CATALUÑA SE HABLABA AÚN EL "LLEMOSÍ". 

3.- PRUEBA DE QUE TODOS LOS ESCRITORES CLÁSICOS LLAMARON "VALENCIANO" Y NUNCA CATALÁN A NUESTRA LENGUA.

4.-PRUEBA DE LA MENTIRA DE LA REPOBLACIÓN.  NUNCA UN 3% DE SOLDADOS FRANCESES PODRÍAN IMPONER UNA LENGUA -LA LLEMOSINA- SOBRE UNA CULTURA MÁS RICA , LA VALENCIANA.  

5.- PRUEBA DE QUE LOS LITERATOS CLÁSICOS, LA ROMANÍSTICA Y LA UNIVERSIDAD NO DENOMINAN "CATALÁN" A LA LENGUA VALENCIANA.  

6.- PRUEBA DE QUE JAIME PRIMERO ORDENÓ EDITAR LOS FUEROS EN LA LENGUA PLANA VALENCIANA PARA CONOCIMIENTO DEL PUEBLO.  

7.- PRUEBA DE QUE CERVANTES CERTIFICABA LA RIQUEZA Y BELLEZA DE LA LENGUA VALENCIANA FRENTE A LA INEXISTENCIA DE REFERENCIAS AL CATALÁN.

8.- PRUEBA DE QUE EL REY ZAYAN RINDIÓ VALENCIA ASEGURANDO DE LA EXISTENCIA DE UNA SOCIEDAD MOZÁRABE QUE HABLABA Y MANTENIA SU CULTURA VALENCIANA.  

9.- PRUEBA DE QUE CUANDO ENTRO JAIME  I YA SE ESCRIBÍA EN VALENCIANO. SAN PEDRO PASCUAL ESCRIBÍA LA BIBLIA PARVA EN VALENCIÁ.

10.- PRUEBA DE QUE LA IGLESIA VALENCIANA  DE LA RECONQUISTA DEL SIGLO XIII YA ESCRIBÍA Y HABLABA EN VALENCIANO: EL EPISTOLARE VALENTINUM.

11.- PRUEBA DE QUE EL CATALÁN MODERNO ES UN PROYECTO DE INGENIERÍA POLÍTICA PARA UNIFICARLO CON EL VALENCIANO. EL NACIONALISMO ESENCIALISTA.  

12.- PRUEBAS SOBRE LA MENTIRA DEL PARECIDO ENTRE EL VALENCIANO Y EL CATALÁN. EL PROCESO POLÍTICO DE UNIFICACIÓN DE LAS LENGUAS.

13- PRUEBAS DE QUE EL VALENCIANO ESTABA ASENTADO SOCIALMENTE EN EL SIGLO DE LA RECONQUISTA. EL VALENCIANO COMO LENGUA SOCIAL DE ORACIÓN Y COMUNICACIÓN EN EL SIGLO XIII Y XIV.

14- PRUEBAS SOBRE LA MENTIRA DE LA EXISTENCIA DE LA "CORONA CATALANO-ARAGONESA". NI CATALUÑA NI EL CATALÁN EXISTÍAN EN EL SIGLO XIII.

15- PRUEBAS SOBRE EL ORIGEN PROVENZAL-FRANCÉS DE LA LENGUA CATALANA

16- PRUEBAS DE QUE MIENTRAS LA “COSTUM” DE LÉRIDA, GERONA, TORTOSA Y LOS “USATGES” DE BARCELONA ESTABAN EN LATÍN, “ELS FURS DE VALENCIA”, EN LENGUA VALENCIANA.

17- PRUEBAS DE QUE CATALUÑA IBA DOS SIGLOS POR DETRÁS DE VALENCIA. ELS FURS VALENCIANS ESTABAN ESCRITOS EN VALENCIANO Y LOS "USATGES" DE BARCELONA, EN LATÍN.

18- PRUEBAS DE QUE LA ROMANÍSTICA CONFIRMA QUE EL CATALÁN NACE DOSCIENTOS AÑOS DESPUÉS DE LA CONQUISTA DE VALENCIA. EL SIGLO XV, EL SIGLO DE ORO DE LA LENGUA VALENCIANA.

19-EL “LLIBRE DEL REPARTIMENT” Y “EL LLIBRE DELS AVEHINAMENTS“ DEMUESTRAN QUE EL TOTAL DE COLONOS PROVENIENTES DE LA “MARCA HISPÁNICA” NUNCA SUPERÓ LOS 4.000.

19-BIS-MES TESTIMONIS. MES TESTICS DE L´EXISTENCIA DEL ROMANÇ VALENCIÁ ANTERIOR A LA CONQUESTA DE VALENCIA PER JAUME I.

20-QUÍMICA LINGÜÍSTICA O EL DIALECTO “INFAME” E “INFECTO” BARCELONÍ.

21.- LA PRUEBA DE LA EXISTENCIA DEL REINO DE VALENCIA ANTERIOR A LA LLEGADA DE JAIME I.

22.- LOS “CATALANES” QUE PARTICIPARON EN LA CONQUISTA DE VALENCIA, FORZADOS POR BULA PAPAL PAPA PARA EXPIAR SUS PECADOS DE SEXO Y COMERCIO CON MUSULMANES http://jgsentandreu.blogspot.com.es/2012/03/prueba-n-22-los-pecados-del-sexo-y-de.html


22.- BIS.- LAS BULAS DE GREGORIO IX CON EL ESCUDO DEL PAPA IGUAL AL DE LA CASA DE ARAGÓN: DOS BARRAS ROJAS SOBRE FONDO AMARILLO. LA MENTIRA DE LA CUATRIBARRADA "CATALANA".

25.- Las Jarchas en valenciano, dos siglos antes de la llegada de Jaime I.

26.- El Misterio de Elche, en lengua valenciana medieval anterior a la llegada de  Jaime I
28.- LA UNÁNIME DENOMINACIÓN DE "LLENGUA VALENCIANA" FRENTE A LA "LLEMOSINA" O "CATALANA".

 29. EL FILÓLOGO E HISTORIADOR ARAGONÉS, ANTONIO UBIETO ARTETA, DENUNCIÓ LA MANIPULACIÓN CATALANA DE LA HISTORIA.
http://jgsentandreu.blogspot.com.es/2012/05/prueba-n-29-el-filologo-e-historiador.html

VERSIO EN LLENGUA VALENCIANA

7.- PROVA DE QUE CERVANTES CERTIFICÁ LA RIQUEA I BELLEA DE LA LLENGUA VALENCIANA FRONT A L´INEXISTENCIA DE REFERENCIES AL CATALÁ.

9.- PROVA DE QUE QUAN ENTRÁ JAUME I YA S´ESCRIBIA EN VALENCIÁ. SANT PERE PASCUAL ESCRIBIA LA BIBLIA PARVA EN VALENCIÁ.

11.- PROVA DE QUE EL CATALÁ MODERN ES UN PROYECTE D´INGENIERIA POLITICA PER A UNIFICARHO EN EL VALENCIÁ. EL NACIONALISME ESENCIALISTE. 

12.- PROVES AL VOLTANT DE LA MENTIRA DEL PAREGUT ENTRE EL VALENCIÁ Y EL CATALÁ. EL PROCES POLITIC D´UNIFICACIO DE LES LLENGÜES.
13- PROVES DE QUE EL VALENCIÁ ESTABA ASENTAT SOCIALMENT EN EL SEGLE DE LA RECONQUISTA. EL VALENCIÁ COM A LLENGUA SOCIAL D´ORACIO I COMUNICACIO EN EL SEGLE XIII I XIV

14- PROVES AL VOLTANT DE LA MENTIRA DE L´EXISTENCIA DE LA "CORONA CATALANO-ARAGONESA". NI CATALUNYA NI EL CATALÁ EXISTIEN EN EL SEGLE XIII.

15- PROVES AL VOLTANT DE L´ORIGE PROVENZAL-FRANCÉS DE LA LLENGUA CATALANA

16- PROVES DE QUE MENTIMENTRES LA “COSTUM” DE LLEIDA, GIRONA, TORTOSA I ELS  “USATGES” DE BARCELONA ESTAVEN EN LLATÍ, “ELS FURS DE VALENCIA”, EN LLENGUA VALENCIANA.

19- Les proves de que el “Llibre del Repartiment” i “El Llibre dels Avehinaments” demostren que el total de colóns provinents de la “Marca Hispanica” mai superà els 4.000.

19-BIS-MES TESTIMONIS. MES TESTICS DE L´EXISTENCIA DEL ROMANÇ VALENCIÁ ANTERIOR A LA CONQUESTA DE VALENCIA PER JAUME I.


20.-PROVA Nº 20 QUIMICA LLINGÜISTICA O EL DIALECTE “INFAME” I “INFECTE” BARCELONÍ


21.- LA PRUEBA DE L´EXISTENCIA DEL REGNE DE VALENCIA ANTERIOR A L´ARRIVÀ DE JAIME I.
22.- LOS “CATALANES” QUE PARTICIPAREN EN LA CONQUESTA DE VALENCIA, FORÇATS PER BULA PAPAL  PER A EXPIAR ELS SEUS PECATS DE SEXE I COMERÇ EN MUSULMANS 

22.- BIS.- LES BULES DE GREGORI IX EN EL ESCUT DEL PAPA, EL MATEIX QU´EL DE LA CASA D´ARAGÓ: DOS BARRES ROGES SOBRE FONS GROC. LA MENTIRA DE LA CUATRIBARRÀ "CATALANA".
23.-  CATALUNYA, A SANC I RAPINYA CONTRA EL REGNE DE VALENCIA
25.- Les Jarches en valencià, dos segles abans de l´arrivà de Jaime I.

miércoles, 16 de agosto de 2017

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

Una mostra de "txapurriau" de la Catalunya Nord (SIC): 
                                                                                             
""Tin la goda, mé com a tuts lus dissaddes vai fere les curses per remplir lu frigó. Vai penre la vutura, qu'aniré xé Oxàn i emprés iré en centre vila xé lu peixoner crompà un bon buldroi. Amprés ire fere l'aperó ambe los col·legues palatrecos. Bon disaddte a tuts!!

Vualà (per Aleix Renyé) ""

https://oc.wiktionary.org/w/index.php?search=Goda&searchToken=65toq8t7s2q3hqgxqpm2auqb0

""“tinc  (el consolador?) però com tots els dissabtes aniré corrent a omplir el frigorífic. Vaig a agafar el cotxe perquè aniré a l’ Auchan i després aniré al centre a cal peixater per comprar un bon rap.. Després aniré a fer el vermut amb els col.legues  carabrutes ( o trinxeraires). Bon dissabte a tothom.. Fins  a una altra...""     SIC

Ampliá fen clic



La Franja del meu cul,  orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

Joaquim Torrent

La franja del cul de Joaquim Torrent


La franja del cul , Joaquim Torrent


http://movimentfranjoli.blogspot.de/2016/10/la-franja-origens-catalans-integracio.html

   La pertinença de les terres de la Franja del meu cul a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja del meu cul- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

   Un cop format i consolidat el català  fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja del meu cul, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarraña, fou important el paper exercit per població proceden d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

   En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). 

A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarraña, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any I592.

   A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.



   En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja del meu cul, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri,  Monroch i, sobretot, Calaseit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 cohets . Massa poc, haguereu triat l'atre bando, tan listos que sou alguns.


La guerra del Francès, Puchi a la vanguardia



   El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja del meu cul, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarraña, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori

   El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja del meu cul, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

 L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja del meu cul, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles.. Pobres Països Cagalans.

   Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista,  #FrancoEnsRoba, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, / pero no dieu que no ne ña ? Aclariutos / es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja del meu cul. Per exemple, en una famosa enquesta, tant famosa com l'Artur Quintana, publicada a la revista Andalán el 1978, feta a l'Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a  Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu.. Tejero casi tos fa cagá.

L'enquesta , del tipus Sorolla & Cia, preguntava :

Ets franquiste o català

L'alumne que es va decantar per el franquisme es deia Francisco José Franco de Rivera . Aquesta és la seva apariència actual :

Bon dia a tothom , ara ja no sòc franquista, sòc de ERC

ERC,Esquerra republicana de Catalunya, mamelles, tetas, tetona
Bon dia, vull ser militant d' ERC i potser aconsefuir algun càrrec



 El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus. Em sap greu però us morireu aragonesos.

  Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaseit (Matarraña) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya , amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que  el conjunt dels Països Cagalans tenen dret a l’autodeterminació  -Franja del meu cul inclosa- i a decidir el seu estatus polític. 




Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Cagalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja del meu cul, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.


Arturo Quintana y Fuente con su boina


No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja del meu cul des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida   -amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme- i  la  divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l´'única comarca oficial plenament de parla cagalana és el Matarraña, i encara mutilat. 




I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. Amarill, lunes, cuchillo, membrillo, etc .. 

I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat. Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència -com hem vist- de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment gent jove i catalans exiliats, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.


Virgili Ortiga

Cartels en català de Fabra a Valderrobres