Torrá

Torrá, cremá

Turró de Foz, yema torrada

Los de La Torre del Compte son torrats

TORRAR v. tr.

|| 1. Cremar superficialment; escalfar fins a fer canviar de color; cast. tostar. E'ls de la ost no hauien pa, sinó que trobauen forment en les alqueries dels sarrains, e torrauen-lo, e menjauen d'aquel, Jaume I, Cròn. 102. Si un poc les torra hom, encara noen menys, cor en lo torrar guanyen, Arn. Vil. ii, 152. Metets-hi hous cuyts e un poch de pa torrat, Flos medic. 210. L'ordi quan és torrat dessequa forment, Medic. Part. 86. Tant me fa pa torrat com llet de metla, Aguiló Poes. 181. Mig cos torrat per la gran foguerada, Massó Croq. 196. Els nostres peus se torraven sobre la cendra, Ruyra Parada 40. Y nova rojor colra | los fronts torrats pel sol, Collell Flor. 75. L'antic palau... ostenta sos vells murs torrats del sol, Rosselló Many. 165.

|| 2. refl. Variar de matís un color fent-se més fosc per efecte de la calor; cast. tostarse.

|| 3. refl., hiperb., Sofrir una gran calor; cast. asarse. «Dins aquesta sala s'hi torren!»

|| 4. fig. Escometre fort i sense interrupció (val.); cast. acribillar. Son pare la torrava a preguntes, Valor Rond. ii, 22.

|| 5. refl., fig. Enfadar-se, irritar-se molt (Ulldecona); cast. amoscarse, quemarse.

|| 6. fig. Embriagar (Massalcoreig, Mall., Men.); cast. emborrachar.
    Fon.: turá (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); torá (occ., mall.); toráɾ (val.).
    Var. ort. ant.: torar (Micer Johan 428).
    Etim.: d'un verb llatí vg. *torrāre, variant del clàssic torrēre amb canvi del tipus de conjugació produït per analogia de verbs de significat similar com assare, cremare, etc.