paraules, Matarraña, Matarranya, chapurriau, Teruel, Aragó, allacuanta, timó, romé, ruella, beure al galet, cantrella, trompina, goz, gozet, zaguera, carrera, zurda, garsa, cagarnera, fe un gotet, goted, pixacantons, cagamanecs, rabosa, rabosins, Calaseit, Calaceite, cohet, cohets, no pergues tan tems, que totes les entrades de este blog están a datres blogs, no soc tan sompo com tú. Encara que Google me trague unes URL, per un atre puesto apuntarán al mes sompo de Calaseit, que eres tú.
La lengua Valenciana, escribe, en más de tres mil vocablos es pura latina, y en los mismos vocablos la Castellana difiere del latín, por añadir la última letra en el vocablo, como por ejemplo:
Item, la Lengua Valenciana tiene de su madre la Lengua latina, los vocablos propios y no los tiene la Castellana por añadir letras, o mudar de todo las letras, según parece por los siguientes:
latina Valenciana Castellana
Absencia absencia ausencia Ansa ansa asa Audacia audacia osadía Avia avia aguela Balena balena vallena Barba barba barva Baro baró varón Bova bova yerva de agua Cel cel cielo Calx calx cal Cella cella celda Charta charta hoja de libro Corda corda cuerda Cistella cistella cestica Columna columna coluna Concubina concubina manceba Falx falx hoz para segar Farina farina harina Fel fel hiel Fervor fervor hervor Flama flama llama de fuego Fossa fossa cava Gala gala agalla Germana germana hermana Glans glans vellota Herba herba hierva Mel mel miel Mica mica migaja de pan Scissura scissura cortadura
Sepia sepia xibia, pescado Serra serra sierra de hierro Spelta spelta scaña Stella stella strella Storachs storachs storache Stora stora stera de esparto Rebellio rebellio rebeldía Rector rector retor Redemptor redemptor redentor Regina regina reyna Reprehensor reprehensor reprehendedor Rixa rixa rencilla Ros ros rocio Scala scala scalera Schola schola scuela Superbia superbia sobervia Tata tata tayta de niño Terra terra tierra Tumor tumor hinchazón Vespa vespa avispa Vimen vimen vimbre Viola viola violeta Os os hueso Porta porta puerta Porca porca tierra entre dos sulcos Porcella porcella lechona Pustula pustula postilla Murmur murmur murmullo de gente Mustela mustela comadreja Natura natura naturaleza Oliva oliva azeytuna Mola mola muela de molina
latina Valenciana Castellana
Argentum argent plata Autumnus autumne othoño Cepa cepa cebolla Clavis clau llave Coda coa cola Collum coll cuello Columba coloma paloma Coxa cuxa nalga o anca Confectura confectura confacionadura Crusta crosta corteza Defensor defensor defendedor
Delicie delici deleyte
Demencia demencia locura
Dens dent diente
Despectio despeccio desprecio
Draco drac dragon Fames fam hambre Fenestra finestra ventana Ferrum ferro hierro Filius fill hijo Filum fil hilo
Fimus fem stiércol
Flocus floc flueco
Fons font fuente
Formica formiga hormiga
Fraus frau engaño
Fremun fre freno
Frumentum forment trigo en general
Fumus fum humo Furtum funt hurto
Fundamentum fonament cimiento
Fussus fus huso
Gemma gema hiema de sarmiento Gemitus gemit gemido Gibba geppa corcoba Gingiva geniva enzías Hamus ham anzuelo Homo home hombre Jocus joc burla de palabras Juncus junc junco Lacus llac lago o zaquizamí Licatura lligadura atadura Legumen llegum legumbre Lilium lliri azuzena Linus llim limo Lexivia llexin lexía Lumen llum lumbre
Mamilla mamella tetica Mirtum murta arrayan Morsus mos bocado o mordedura Milium mil mijo Mors mort muerte Mucus moc moco Mulier muller muger Mulus mul mulo Nasus nas nariz Napus nap nabo Nomen nom nombre Oleum oli azeyte Ovum ou huevo Ora vora orilla de mar Ordeum ordi cebada Petra pedra piedra Palea palla paja Panis pa pan Pomum poma manzana Pellis pell pellejo Porcus porc puerco Posticum postic postigo Pratum prat prado Princeps princep príncipe Pruna pruna ciruela Ramus ram ramo Riuus riu rio Rasum ras raydo Rota roda rueda Serpens serp serpiente Sevum seu sevo Sela sella silla de andas Sabula sablo tierra arenosa Sagita sageta saeta Socus soc sucio Status stat estado Sagma salma
... La Lengua Valenciana es hija, y factura de la Lengua latina por derecha línea y propagación, y la Lengua Castellana procede de madre bastarda por ser compuesta de la Romana latina que fué latín corrompido, y en la venida de Roma a Castilla más se corrompió. Y si toda vez pretende tener vocablos latinos, viénenle por tercera Lengua, entre las dos, lo que en la Lengua Valenciana no hay medio alguno, porque beve en el nascimiento de la fuente latina...
La expansión de la lengua valenciana en Cataluña. Por Ricart Garcia Moya
Este verano, en una tórrida tarde en la Universidad de Barcelona, comprobé lo interesante que era el manuscrito Ms. 1010. Terminado hacia 1637, con caligrafía semejante a batallones de inquietas hormigas, trataba sobre la "lengua catalana materna". Ahora, ya en el Reino, he consultado los comentarios sobre el citado manuscrito en la "Historia de la Lìteratura Catalana", de D. Martí de Riquer, y algo no concuerda; la única cita referente a nosotros es para recordar que en los años del manuscrito estudiaban en Lleida más de "300 valencianos que hablaban y entendían, como es lógico, el catalán" (HLC, V, p. 430). Por supuesto que entendían el catalán y el latín, pero ¿hablaban catalán o valenciano? El Ms. 1010 confirma que las lenguas habituales en Lleida fueron el catalán, el latín (círculo universitario) y el valenciano; conclusión que no sorprendería si la inmersión no censurara originales.
La Universidad de Lleida fue autorizada en 1300 por Jaime II en un lugar a salvo de ataques costeros y de la peligrosa frontera castellana, aunque alejado de Valencia, Zaragoza y Barcelona. EI monarca nacido en Valencia concedió a Lleida el monopolio de los estudios universitarios de todos sus estados; hecho que explica la nutrida presencia de valencianos en la diminuta ciudad. La tradición persistió incluso en el XVII, cuando el Estudio General de Valencia superaba a Lleida en prestigio y alumnado. La Universidad reconocía a los valencianos múltiples inmunidades y por privilegio de Alfonso III (año 1428), elegían al rector independientemente de aragoneses y catalanes. Lérida vivía de su Universidad y, necesariamente un colectivo que oscilaba de 300 a 800 valencianos sobre una población que, por ejemplo en 1708 no superaba los 3.000 habitantes, tuvo que influir lingüísticamente a lo largo de los siglos, desde 1300 hasta 1705. EI avispado gerundense Onofre Pou se percató del negocio que supondría un diccionario en las tres lenguas habituales y, tras estudiar en Valencia, editó en 1575 un vocabulario valenciano-catalán-latín. Convertido en bestseller, sirvió de texto en la universidad catalana hasta el siglo XVIII, según reconoce la propia Enciclopedia Catalana. Precisamente los que discuten en el Ms. 1010 sobre las lenguas maternas son dos ilerdenses ilustres: el canónigo Alexandro Ros y el catedrático Diego Cisteller. El primero advierte que si los sermones sólo se imparten en catalán no gustará a los extranjeros, incluso a los valencianos. Y añade que "en el Reyno de Valencia los más son bilingües, sin que se hagan estorbo en la pronunciación las dos lenguas valenciana y castellana" (Ms. 1010). A estas consideraciones (censuradas por Riquer, claro), se opone Cisteller, que convivía con valencianos en Lleida y disponía del Thesaurus de Pou para despejar dudas en los tres idiomas. En él, por ejemplo, se aclaraban incluso nimiedades como que el latín pastanaca o el catalán pastanaga equivalían al valenciano safanoria (f. 31 v). La copiosa información sobre léxico y ortografía del idioma valenciano (carchofa, pechines, picher, chic, eixida, otonyo, charrador, etc.) explicaría el éxito del trilingüe vocabulario en las universidades condales. EI constante trasiego valenciano por la ruta de Lleida se efectuaba lentamente, con frecuentes descansos y pernoctaciones en las mismas y poco pobladas aldeas desde el medieval año 1300. Estudiantes y familiares, cultos y acomodados en relación a los aldeanos, eran modelo a imitar por su refinamiento e idioma. No es ilógico, pues, que la cuña lingüística valenciana amenazara extenderse desde Lleida hacia la parte oriental de Cataluña, hecho denunciado en 1628 por el catalán Andreu Bosch ("Titols d'Honor', Perpinya, 1628). La valencianización en la ruta valenciana llegó a un punto en que los predicadores regnícolas usaban el valenciano en sus sermones, no el catalán. EI doctor Cisteller, desde Lleida, testificaba que "los padres Lorenzo San Juan, y Blanch (...) y otros apostólicos varones de la Compañía de Jesús son valencianos, y predican en valenciano en Cataluña" (Ms.1010). Quien esto dice, recordémoslo, era catedrático de la Universidad de Lleida, y lo afirma en su "Memorial en defensa de la lengua catalana" (Ms. 1010) dirigido a la Generalidad de Cataluña en 1636. Con él contestaba al también ilerdense Alexandro Ros, que opinaba: "Es fuerza estén retirados en Cataluña sus predicadores, porque rompidos (sic) en la lengua catalana, no han de ir si fueran cuerdos a Valencia, donde falta en el estilo o vicio en la pronunciación ofende grandemente". En otro párrafo del Memorial dirigido a la Generalidad, el letrado Cisteller deja claro que el idioma de los valencianos era independiente de cualquier otro peninsular al recordar que las leyes de Castilla "están en castellano; en Valencia, en valenciano; y en Cataluña, en catalán". Esto también lo censuran, científicamente, los inmersores. Es lógico que, tras graduarse en Lleida, los universitarios que regresaban a Mallorca y Cataluña añoraran la clásica lengua de los valencianos; de ahí que los catalanes Pere Posa y Pere Bru publicaran en Barcelona en 1481 la "Historia de Alexandre" "en la present lengua valencìana". O que a Gregori Genovart, canónigo de Mallorca, agradeciera la edición del Blanquerna, "traduyt, corregit y estampat en llengua valenciana"; traduccìón efectuada de los manuscritos provenzales de Llull por el catalán Bonlabi en 1521. La franja de influencia idiomática valenciana fue un tormento para Cataluña hasta 1862, cuando el astuto Milá i Fontanals inventó lo del dialecto catalán occidental. Hoy, atrapada en el tarquín inmersor, la bisoña Universidad de Elche ya edita folletos en puro catalán.
Articulo publicado en "Las Provincias" 11 de Septiembre de 1997
Me ha arribat un treball que me paréis presiós y no me hay pogut resistí a traduil al Chapurriau, adaptal a la nostra tiarra y fical aquí pa vatres.
"Un camí vach veure als Reis Magos. No eren tres, sol n’eren dos y eren los millós Magos que hay vist a la vida.
Se les apañáen pa que sempre ñaguere algo a la bora del cabás de sibá. Per poc que fore. O encara que no ñaguere res, ells se encarregáen de aplená la nostra ilusió en poqueta cosa que pa natres hu ere tot.
Al tersé nol vach veure mai, pero segú quel disáen guardán los camellos.
Mai, MAI olvidaré als dos Reis Magos que vach veure.
Estic segú que tame vatres los vau veure y sabeu QUÍ son y tamé sabeu que son mes MAGOS que Reis.
Si hau disat de creure, si esta nit no fiqueu lo cabás en la sibá, ni les copes en licor, ni lo platet en terró, arrimeutos als vostres reis, y doneulos un bes a la fron (vatres sabeu que los teniu mol prop).
Los que ya no los teníu, teníu que sabre que desde un sial presios seguisen viachán, baisán pa seguí donautos ilusións y rises.
Doneulos grasies per la heransia, perque ara mols de vatres tos hau convertit en Reis y en Magos.
Y lo milló quels podeu disá als vostrs fills es eisa magia que pronte, tamé a ells, los fará Reis y Magos.
Y, a lo milló, dintre de uns añs, vatres resibireu eise BES a la fron y aisí seguirá sen per sempre, per tots los tems.
Dichosa nit pa los Reis de avui, pa los de air y los que vindrán lo día de demá, perque no ñá milló reinat que lo de la Magia, ni millós Reis Magos que tots vatres.
El “senyal del rey d’Aragó” eran las armas de dignidad real. Con el paso del tiempo su uso se fue territorializando por medio de concesiones reales. El primer municipio que luce las barras es el municipio de Milhau (Francia), por concesión de Alfonso II (1187).
¿Cuándo pasa el “senyal del rei d’Aragó”, a representar las instituciones catalanas?Desde siempre, el emblema había sido San Jorge. La documentación nos dice que en 1417 la Diputación encarga “que sien fets y renovats los segells de la scrivania de la diputació del general… ab lo qual se puxa empremtar e figurar la imatge de san Jordi a cavall qui mata lo drach… e aquest segell servesca a seguellar totes letres patents qui´s dressen a qualsevol persones… a papa e cardenals e al senyor rey…e altres persones reyals…”. Es evidente que las barras no eran el escudo oficial. Como tampoco lo era de las Cortes que -reunidas en Tortosa en 1430- ordenan pagar 65 florines de oro de Aragón al platero Pere Torralba por la ejecución de dos sellos “a on son esculpides les armes del dit general de Cathalunya, ço es sent Jordi a cavall qui mata o onciu lo drach…”.
300 años más tarde, iniciadas las cortes catalanas de 1701, no aparecía el sello por ningún lado. Parece que nadie lo recordaba, ”ni saverse qual se usave en les corts antecedents encara que aparexia poderse esculpir… la imatge del glorios Sant Jordi portant lo escut amb la creu…”. Tras acalorados debates, el 19 de octubre de 1701 se adopta el acuerdo de grabar uno nuevo con el “Escut de ditas quatre barras y corona real”, para solicitar la venia real de uso.
Detrás de ese extraño olvido hay que situar las convulsiones antiseñoriales como la “revolta dels barretines o de la terra”, el “avalot de les faves” o los asedios campesinos de Barcelona en 1688 y 1689. Quizás interesaba un cambio de imagen que acercara la institución al pueblo más identificado con la realeza. Y nada más apropiado para conseguir la concesión real que el marco de las cortes catalanas, que juraron con vivas demostraciones de afecto y júbilo al nuevo rey Felipe V de Borbón, el 12 de octubre de 1701. Cortes que duraron hasta el 12 de Enero, y en las que se acordó además del uso del “escut de ditas quatre barras y corona real”, un donativo real de 12 millones pagaderos en 14 años, nombramiento de 14 títulos de marqueses y condes, 20 privilegios de nobleza, 20 de caballeros, y otros 20 de ciudadanos; todo ello entre grandes fiestas y regocijos populares, de manera que -como dice Macanaz- “no quedó a los catalanes nada que pedir, ni al rey cosa especial de concederles”.
Así que la Generalitat no lo sabe, pero al ocultar el escudo de Felipe V tapándolo con el de la Generalitat, en realidad le están haciendo el último homenaje al rey que concedió a la Generalitat el uso de su “senyal” como rey de Aragón. Si la Generalitat fuera consecuente, el Parlament debería rechazar el uso de las barras de Felipe V, las barras felipistas, por haber suprimido las instituciones tradicionales catalanas. Las cuales, por cierto, ahora ningún nacionalista querría, pues les parecen “medievales”; y las cuales son ridículas comparadas con el actual poder omnímodo de la Generalitat.
Aunque ya sabemos que el nacionalismo no va de coherencia, sino de ideología y fantasmagoría histórica.
Per tal con aquelles coses les quals per los princepsse fanpusleugerament per los sotsmeses son tretes en exemple: esguardador esser jutgam que en tots los nostres fets axi com realaltea no poch ho requer honestament e temprada nos hajam axi que los savis en ben sien conformats e els no savis e avanitats entenens en temprançasien provocats. Honsobrefluitats esquivants majorment en aquestes coses les quals ordinariament sana fer: volem que ordinariament si donchs per altra causa en altra manera fer no ho manavem quatre sellespalafrenalsablurs frens de les quals les dues ab nostre senyal real e les altres dues la unaabsenyal de sent Georgi e laltraabsenyalantich de rey Daragosien a servey de nostra persona apparellades Ies dues de les quals hagencuyrscuberts de vellutsdaur e de seda comunits e les altres dues romanents hagen cuyrs no cuberts de velluts segons manera apparellada accedent a nostre desijament: de les dites empero dues selles havents cuyrscuberts de vellutcascun any la una prop la festa de la Nativitat del glorios Salvador del humanallinatgesia feta e altra prop abans de la festa de Pentacostaaximateixsia feta e les romanents dues selles havents cuyrs no cuberts de vellutcascun any prop ans de la festa de la resurreccio de nostre Senyor la una esser feta ab aquest edicte laudable manam e laltra prop de la festa de Omnium Sanctorum volem esser complida: e apres sis almenys selles darmes destinades per servey de nostra persona hajam de les quals dues sien de nostre senyal real de tot en tot decorades e les altres a senyal de sent Jordi e les dues altres romanents al dit senyal antich de rey Darago. Manam encara que quatre mantes almenys continuament sienappareylades a cobrir les dites selles a servey de nostra persona destinades les dues de les qualessien a nostre senyal real en totes les lurs parts e les altres la una a senyal de sent Jordi e laltra al senyal antich Darago. En apressubjungim a les coses damunt dites que continuament hi sia copia de mantes e daltres coses necessaries a cavals e a les altres besties damunt dites.
L'impulsor de la llibreria Serret de Vall-de-roures inicia una nova aventura per a reivindicar la llengua catalana als territoris de cruïlla.
Octavio Serret, en la Librería Serret, en el 2012. / JULIO CARBÓ
Anna Zaera:
Fa uns quants anys, quan ens vam conèixer, em va dir que les fronteres existien per a rebentar-les. Es considerava i es considera un home de frontera perquè realment hi ha nascut. Entre Catalunya, l’Aragó i València. S’ha cansat de dir que som la mateixa gent perquè parlem la mateixa llengua i tenim la mateixa identitat. Abans de conèixer-lo, m’encuriosia que tothom –absolutament tothom– parlava d’Octavi Serret i el seu fenomen cultural contra pronòstic a la capital del Matarranya. A poc a poc, van arribar les portades a les seccions de cultura dels diaris nacionals i els premis a la seva tasca. Potser el més important, el Premi Nacional de Cultura a la Projecció de la Llengua Catalana, l’any 2009. Ara, després de quaranta-un anys regentant la ja famosa llibreria Serret de Vall-de-roures, ha anunciat que fa un canvi de vida. Traspassa la mítica llibreria però al mateix espai físic, en aquell que ha vist passar centenars de plomes il·lustres i gent de la cultura, que es convertirà en la seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra, l’entitat a què dedicarà els seus esforços d’ara endavant. Una decisió –o reinvenció, com diu ell– que l’allunya de la nostàlgia del final d’etapa i que li permetrà de continuar en contacte amb la cultura. Aquest projecte gira al voltant de la reivindicació cultural del català a l’Aragó mitjançant la recuperació de la idea de l’antiga Ilercavònia, la terra que els ibers habitaven al voltant del riu Ebre i que abraçava el territori entre el coll de Balaguer, Sagunt i Mequinensa. Serret s’afegeix a aquesta associació que ja existia, amb seu a Tortosa, per recuperar la història comuna del territori, dels ibers a l’època contemporània, reivindicant personatges insignes i fets històrics que, segons ell, encara no han estat rehabilitats amb prou fermesa.
—Aquesta setmana comenceu el vostre canvi de vida. Heu decidit de tancar la mítica llibreria Serret de Vall-de-roures. Per què?
—La decisió la vaig prendre ja fa molt temps. Jo ja buscava un canvi de vida, no volia treballar tantes hores i buscava la manera. Vaig rebre una oferta de feina, que no té res a veure amb la cultura, i vaig pensar que era el moment. He fet un traspàs de la llibreria amb tot allò que implica. Clients, proveïdors i dipòsit de llibres. Jo em quedo amb el meu catàleg primitiu, un d’únic que tinc dedicat als temes més locals amb títols com ara El riu que parla (2008), La Dama del Matarraña (2009), Follets del Matarranya (2009), Poesia de frontera (2011), Lletres de casa (2009), Galeria ebrenca (2010), Matarraña secreta (2019), Els Ports de Beseit (2007), El tren de Val de Zafán (2011) o Il·lusions i incerteses (2010). Es queda aquí, en la que serà la nova seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra.
—Ha estat una decisió difícil?
—Sap greu perquè deixes el poble i la comarca sense llibreria de servei. Però jo crec que la Serret ha estat alguna cosa més que una llibreria. Bé, de tota manera, Vall-de-roures continuarà tenint un servei quotidià de diaris i revistes, perquè he trobat la persona adequada. El nou punt de venda serà en un lloc bastant a prop d’aquí. La part més important és que jo em reconverteixo, no solament em reinvento. En això de reinventar-se ja s’hi ha insistit bastant, és una paraula molt utilitzada. En el fons, jo em sento molt a gust amb aquesta decisió perquè en part significa tornar als meus orígens. He anat destil·lant el meu catàleg, fent un buidatge bastant dràstic, per acabar amb les millors publicacions del Matarranya i el Maestrat. Ara és moment que l’antiga Llibreria Serret pugui ser la seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra.
—Quina serà la funció d’aquesta associació?
—Divulgar la llengua catalana a l’Aragó. Si anem als estatuts es veu molt clar que l’objectiu és preservar el llegat dels nostres avantpassats, que no deixen de ser els ilercavons. Uns avantpassats que han viscut en aquestes terres extenses, que no tenien fronteres, i que cobrien bona part de què era la Corona d’Aragó. Molts cops s’ha parlat del territori que englobava l’antiga Diòcesi de Tortosa, però encara era molt més ampli.
—Aquesta decisió ve motivada també per la dificultat de vendre llibres?
—No hi té res a veure. Ja feina molts anys que treballava a la llibreria i buscava un canvi vital. La part més romàntica, la de gestió cultural que s’engloba en el projecte Camins Serret, m’ha permès de fer-ne de tota mena. I d’això en continuaré fent a l’associació Ilercavònia. És cert que hi ha llibreries que tanquen, però jo no tanco perquè en tingui la necessitat, sinó perquè vull reconvertir-me.
—Però estem d’acord que ser llibreter és un ofici de resistència.
—Durant quaranta anys he estat fent les mateixes coses i allò que m’ha salvat ha estat la gestió cultural que he fet. Hi ha moments més bons i moments més dolents, però la meva decisió no va associada a les fluctuacions de la venda de llibres o del mercat editorial. Ara podrem fer moltes més activitats per a divulgar i reivindicar aquest territori tan ampli. Vull provar de ser més lliure i també tenir una vida més adequada per a la meva família. El dissabte i el diumenge em dedicaré a fer gestió cultural de manera més directa i seguint la filosofia de la Ilercavònia.
—Què heu après en aquests quaranta anys al peu del canó a la llibreria Serret?
—M’he buidat per divulgar un fet de què em vaig adonar quan era molt jove. Quan van aparèixer les primeres publicacions en català a l’Aragó, sobre l’any 1985, m’adono del lloc on he nascut. Jo vaig obrir l’any 1981. Vaig començar a percebre que vivíem en un encreuament de cultures, i crec que això que jo vinc a fer en aquesta vida és divulgar aquesta realitat. Fer saber que a l’Aragó també es parla català. I aquesta és la filosofia que he desenvolupat al llarg de tota la meva vida. Jo sóc nascut aquí i parlava català i aquest no és un fet que es doni per assumit. Vosaltres sí que sabeu que parleu català. Aquí ens deien sempre que parlàvem xapurreao. Llavors, quan sents que el català és la teva llengua, sents una força per dins que t’impulsa, que et fa sentir que has nascut per lluitar i fomentar-la. Per convertir-te en aquest punt de trobada i fer que tot això tiri endavant.
—L’associació Ilercavònia ja existia. Per què heu decidit que tingui la seu a Vall-de-roures?
—Jo conec aquesta associació l’any 2015, perquè una vegada vaig coincidir amb el president, Josep Miquel Martínez. En aquell moment, vam veure que teníem moltes coses en comú, i vaig pensar: ‘M’agradaria participar-hi. M’ho guardo per a quan tingui més temps.’ I bé, ara crec que és el moment. Com a membre d’allò que era l’antiga Ilercavònia, jo m’he sentit ilercavó ja de sempre i m’he entusiasmat en cada iniciativa. M’interessa de participar en aquesta idea, impulsar recerques que vagin en aquesta línia: investigar els orígens, l’arqueologia, passant per la història de les religions i arribant fins a l’època contemporània.
—La idea fóra d’establir aquests vincles entre el passat i el present mitjançant activitats obertes al públic?
—És un projecte molt transversal perquè crec que l’objectiu últim és redescobrir-nos a nosaltres mateixos. Jo busco recuperar els valors. Sempre he pensat que, si tornem als orígens, recuperarem els valors. Crec que els hem perduts o gairebé. Jo crec que en aquests territoris tenim una connexió molt potent de costums i cultura. La idea és trobar-nos cada vegada més a gust amb nosaltres mateixos.
—Com ha estat construir un projecte cultural de Països Catalans a l’Aragó amb la dificultat que implica no tenir polítiques culturals pròpies que potenciïn la llengua?
—Jo sempre he pensat que no tenim fronteres, que ens les posen els polítics i molts cops, en conseqüència, nosaltres mateixos. Jo crec que ara seria un moment prou adequat per a reivindicar un territori sense fronteres i recuperar els valors. I aquesta és una tasca que s’ha de fer tant col·lectivament com de manera individual. Si cadascú de nosaltres pot tornar als orígens, podem trobar la nostra essència. Jo tinc dos fills, de vint-i-tres anys i de divuit. El de divuit et puc assegurar que és d’una generació que ha recuperat l’esperit social, que es preocupa més per les persones que per les coses materials. Es preocupen per la col·laboració i la cooperació. Crec que ha estat la nostra generació qui ha causat aquest caos tan bèstia que ens ha portat a la crisi i al desastre del canvi climàtic. Jo veig un món prou desballestat. Si no som capaços de fer-nos unes bones autocrítiques i intentar saber per què fem les coses o per què hem nascut, ens encaminem cap a la nostra pròpia destrucció.
—L’altre dia llegia que el psicoanalista Ramon Riera alertava del perill de bucolitzar el passat dels espais rurals perquè també han estat espais de molt de patiment i lluites de poder.
—Bucolitzar el passat tampoc. Jo crec que viure en contacte amb la terra t’ofereix una altra percepció. Si volem tornar als orígens, hem de tornar a la terra. I és que al final hi acabarem tots, tornant a la terra. Però abans ho hem d’aplicar al nostre dia a dia. La meva generació ha percebut el món en dos grans sistemes: capitalisme o comunisme, i ells són en un altre moment. Veuen que, si no col·laboren i tenen en compte l’entorn, el seu món se’n va a la merda. El meu fill de vegades em diu: ‘Pensa en els meus néts.’ Crec que hem de ser més humans, més persones. Jo, gràcies a l’activitat cultural, sempre he optat per l’ésser humà. Per això m’han fotut hòsties pertot arreu. No m’ha agradat mai de posar etiquetes. La cosa més important és que no ens desconnectem entre nosaltres, que siguem conscients que habitem un espai comú.
—Part de les vostres iniciatives amb les presentacions literàries ha estat afavorir la presència física. Fer venir la gent a Vall-de-roures. En un temps on moltes de les interaccions entre autors i lectors són digitals, cal reivindicar compartir un mateix espai real?
—Sí. Jo durant aquests anys he treballat cada dia de la setmana. Per mi, organitzar aquestes trobades, fer que es trobi gent molt diversa i dispersa a causa de la meva sinergia, m’ha donat moltíssima energia. D’aquí han sortit amistats i projectes. Allò que volen és que cada vegada estiguem més aïllats, que comprem per internet i ens ho portin a casa. Si fem això ens matem a nosaltres mateixos. Per això, l’associació Ilercavònia, a part de tornar als orígens i divulgar el llegat dels nostres avantpassats, també vol ser un espai de trobada presencial al nostre territori. Tenim un territori riquíssim, que va de la muntanya al mar, amb una gent que és una barreja de cultures molt interessant. Si tenim present que l’antiga llibreria Serret sempre ha estat un punt energètic important, aquest nou projecte neix amb una potència molt gran. A més, com que jo estaré més descansat, podré estar més actiu.
—La seu física continuarà a l’antiga llibreria o voleu fer activitats en diferents punts dels Països Catalans?
—Tenia molt sentit que la seu fos a l’antiga llibreria Serret, perquè ja teníem aquest punt d’enganxada. Però també n’hi ha una subseu a Tortosa. En realitat, estem molt enxarxats. Sempre hem demostrat que, d’aquest punt neuràlgic, d’aquesta cantonada, ens podem expandir al món, i això continuarem fent.
—Ja teniu activitats programades amb l’associació Ilercavònia?
—N’hem fet a Arenys de Lledó i a Rosell ara farà un mes. Per al 2020 encara no tenim cap activitat programada, però sí projectes embastats. No en podem comentar res perquè ja ho anireu sabent. Però ens caldrà gent, perquè la nostra idea és debatre idees partint de molts punts de vista diferents.
—Qui formeu part de l’associació ara mateix?
—Hi ha molta gent potent que forma part d’Ilercavònia, però encara no es pot dir. Són personatges del món de la cultura, acadèmics, autors o investigadors que ja en són socis.
—Us noto il·lusionat. No teniu nostàlgia?
—A mi em feia llàstima que jo tanqués i Vall-de-roures no tingués llibreria, però ara estic més tranquil perquè he trobat la persona que la podrà obrir. Jo continuaré amb les meves coses i anirem fent.
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.
Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.
Serret, sin embargo, no abandona la gestión cultural, que es lo que más le gusta. "Me quito la paja y me quedo con el grano", explica gráficamente. La paja era la pura y simple venta de libros de todo tipo, desde literatura y ensayo a textos escolares; artículos de papelería; guías turísticas y senderistas de la zona, etcétera, que en realidad traspasa a una mujer del pueblo, que abrirá en un local cercano y a la que asesorará en sus inicios como librera. El grano serán las actividades de gestión cultural, que realizará bajo la marca Camins Serret y en las que seguirá contando con la presencia de escritores, cuyas obras presentará en la sede de Ilercavònia Terra Nostra, en la de la nueva librería o en cualquier espacio de la comarca, desde hoteles a centros culturales.
La sede de Ilercavònia Terra Nostra, asociación fundada en Tortosa en el 2015, se traslada a Valderrobres, al actual local de la librería y abrirá los fines de semana. "Reunirá libros y publicaciones destinados a conservar y divulgar el legado de los ilercavones, el pueblo íbero que repobló estas tierras, que territorialmente corresponden a la antigua diócesis de Tortosa y abarcan desde el Matarraña y el Bajo Aragón hasta las comarcas del norte de Castellón y el sur de Tarragona", explica.
La asociación, presidida hasta ahora en Tortosa por Josep Miquel Martínez, se financiará con aportaciones de socios, "gente que ama esta tierra y vinculada al mundo de la cultura, como académicos o activistas culturales", asegura Serret, cuya primera actividad en esta nueva etapa será el festival de literatura negraAragón Negro, que se celebrará en Valderrobres y otras localidades de la comarca del 15 al 31 de enero. En realidad, Aragón Negro ya existía y la nueva edición está programada desde el año pasado, pero ahora se hará en la sede de Ilercavònia. Y Serret compaginará el festival con su nuevo trabajo comercial, en el que venderá productos alejados de la cultura, como ya hizo en sus inicios, antes de fundar la librería, porque Serret siempre ha sido, sobre todo, un gran vendedor.
Lo radé día del añ a un poble del Matarraña, a la escola, encara que teníen vacasions, se van reuní una maestra y un grapat de estudians, eise día teníen un trevall mol importán y damun lo teníen que fe tots chuns.
Se habíen enterat per lo fill de la fonda que la nit de avans, ya de matinada, habíe arrivat un home en tans nasos com díes teníe l’añ, ere un home raro, portáe una capa, un sombrero negre li tapáe la machó part de la cara, per lo que dingú pareisie que li habíe vist mai la cara sansera y no podíen aclarí lo dels nasos.
“Los esparvés” ere un grapat de estudians de la escola als que los agradáe descubrí mistiaris, ya ne habíen desentrañat algúns, pero este ere lo més gran que sels habíe presentat y estáen disposts y preparats pa descubril.
Damún l’home desconegut duye una maleta que pareisie que pesáe mol, a sabé que portaríe allí amagat, seríen drogues o armes o algo pichó, “Los esparvés” lo trovaríen y lo portaríen al cuartel de la Guardia Sivil, anán disfrasat de eisa manera y en la maleta tan pesada, no podíe sé res bo.
Aquell día van matiná més que mai, a les vuit estáen a la escola, allí ya los esperáe la seua madrina, la siñoreta Tere, la maestra, los acompañaríe per si a un cas; anán en ella estáen més tranquils, teníen més forsa.
Van prepará un plan, mol secret, se van dividí en grupos de dos o tres y se van repartí los carrés del poble, pa aná preguntán a la chen si habíen vist al desconegut, perque cuan van arrivá a la fonda ya se habíe escapat, habíe desaparegut, ara lo primé que teníen que fe ere troval.
Cada grupo portáe un pito, qui lo trovare teníe que chulá tres camins y los demés acudirien corrén. Lo plan estáe pensat, ben pensat, dintre de micha hora si dingú lo habíe trovat, tornaríen tots a la plasa y allí contaríen les notisies que la chen los habíe dit.
No va ñaure sort, a la micha hora, la siñoreta Tere, que se habíe quedat a la plasa de refors, per si teníe que achudá a algú, va aná veen com un grupo detrás del atre, anáen venín en cares desanimades.
Tal com anáen arriván contaben lo que los habíen dit: “A natres, dingú ha vist res”, “Un home mos ha dit que lo habíe vist aná cap al riu”, “Pos aisó no pot sé perque a natres mos han dit que anáe cap al pon de pedra”, “Pos algú mos está engañán perque a natres mos han dit que cap lo pon de fiarro”, “a natres ….”
En eise momén arribe lo grupo que li habíe tocat buscá per los carrés de dal, allí anáe lo més arguellat de “Los esparvés”, pero avui pareisie que haguere crescut, mol ufano escomense a contá: “Igual ham tingut sort, una dona mos ha dit que un home en capa, sombrero y una maleta que casi la anáe arrastrán per an tiarra, cuan ella agranáe lo carré, li ha pasat casi rosán y cuan ella li ha dit “bon día”, li ha contestat algo que no ha entés, perque ha paregut com si rosegare les palaures, y lo milló es que, com li ha paregut raro, lo ha seguit mirán y lo ha vist que anáe per a mun, com si vullguere entrá al castell”.
“Los esparvés”, que tots son mol listos, enseguida cauen en la cuenta, es normal si un poble te un castell com lo nostre, los forastés y més los desconeguts es a on anirán pa amagá los seus tesoros, a eisos edifisis, sempre ña habitasions secretes.
Al remat pareis que han tingut sort, ara tots en un sol grupo, pero detrás de la señoreta Tere, per si a un cas, sen van, depresa, cap al castell.
Arriben a la portalada, la guía los diu que si, que fa un momén que ha entrat una persona com la que ells busquen, que ella estáe parlán en un grapat de forastés y no sap cap a on sen ha anat.
Poc a poc van mirán les habitasións sense trová res, menuda po pasen, avans de arrivá a una habitasió nova, disen que sigue la siñoreta la que miro primé, no sigue que estigue allí y los dono un susto, lo arguellat, al veure que no apareis, se va fen lo valén y se adelante un poc al grupo. Arrive al cuarto de la guardia, ALLÍ está mirán per una de les finestres, pero pareis que sigue baisotet. Está despistat no se ha donat cuenta de que ell, lo mes listo de la colla, lo ha trovat. Sense fe ruido sen entorne y tot presumit arrive a on están los seus amics, se pose un dit als labios, demanán chitón, mentres que en la atra ma señale per adal.
Tots callats arriven a la habitasió, tots, inclús lo arguellat, se queden parats a la escala, mentres la señoreta Tere se va arrimán al de la capa. ¿Qué pasará?
De repén, cuan ya está mol prop, los cride: “Veniu, no tingau po, mireu”. Tots, uns detrás dels atres, se arrimen poc a poc y entonses es la señoreta la que descubrís lo mistiari: allí sol está la capa apoyada a una forca, en lo sombrero damún dels ganchos, no ña dingú davall de la capa, pero la maleta sí que está allí. Te les serralles totes robellades.
Los més forsuts la van arrastrán hast’al mich de la habitasió, tots se fiquen al voltán, no tenen la clau, pero no está tancada, intenten aubrila y se aubrís fásilmen y ¡sorpresa! Está plena de golosines y ademés damún de totes ña un papé en un mensaje, Tere, pan aisó es la maestra, lo llichis, en veu alta, pose: “p’als esparvés, sou masa listos pa mi, me hau descubiart”.
Als chiquets ya nols importe, a on está lo home dels nasos, si ha desaparegut, si ere un fantasma, si tornará al añ que ve, ara lo que interese es la manera de repartí lo tesoro del desconegut, tindrán golosines pa totes les vacasions. ¡Que von matí han pasat! ya tenen una aventura pa contala als seus amics, lo arguellat segur que se inventará que al arrivá ell, lo home dels nasos li va tindre po y sen va aná volán.
Cuan siguen agüelos, com lo “Sebeta”, segur que se enrecordarán de estes aventures, les engordirán, se inventarán un mun de brosa pa que la aventura paresque més llarga y la contarán a la paret pa que la chen sigue felis, sentinse chiquets menuts atre camí. Y per un momén viurán dels recuerdos, aquells recuerdos…….
de Carlos Ollés Estopiñá (Autor), Luis Arrufat (Prólogo)
Dichos, Refráns, Endivinalles, Traballengües, Poesía, Cuentos, Charrades, Cansonetes, Les históries de Ramón.
Quod
nos Jacobus etc.a Vidimus instrumentum donationis
quam Raimundus comes barchinonensis et princepsaragonensis olim fecit Gascheto de tribus partibus
castride Flixio cujus tenor talis est. - Notum sit
cunctis quod ego Raimundus comes barchinonensisprincepsregni aragonensis donavi ad Bonifacium duas partes de
Flixio et sicut dedi ei illas duas partes de Flexio sic
dono et filio suo nomine Gascheto et eredi suo illas tres
partes de Flexio integriter et dono ei in MatarramamAlmozug et medietatem et Avorram et LX cafiz de
seminatura in .... et illam Almuniam quam Alfaquimus
provisu meo patri suo tradidit et demonstravit. Actum est hoc anno ab
incarnacione Domini (MCL) septimo. - Sig+num Raimundi comes. Sig+num
Guillelmi Raimundi. Sig+num Guillelmi de Castro-vetero. Sig+num
Arberti de Castro-vetero. Sig+num Raimundi de Podio-alto.
Sig+num Berengarii de Turre-rubea. Sig+num Petri Aicardi qui
hoc scripsit cum literis emmendatis in linea tercia. - Ut igitur in
posterum de ipsius tenore plena pateat certitudo ipsum hic de verbo
ad verbum nichil addito vel mutato fecimus adnotari volentes et
concedentes quod presens pagina tanquam ipsum originale plenam
imperpetuum in judicio et extra judicium roboris obtineat firmitatem.
Datum apud Dertusam
nonas februarii anno Domini millesimo CCL septimo.
Dertusam
: Tortosa. anno Domini millesimo CCL septimo : 1257. anno ab
incarnacione Domini (MCL) septimo: 1157.
El turolense Luis Arrufat también fue reconocido en la gala celebrada en Monzón.
09/12/2019
HUESCA.- La Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (Facao) celebró el pasado fin de semana el acto de Entrega de los Premios del XVIII Concúrs Lliterari en Aragonés Oriental "Roberto G. Bayod", entre los que hubo varios premiados pertenecientes a la provincia de Huesca.
Más concretamente, entre los galardonados figuraron dos de los favoritos y que ya habían sido premiados en ediciones anteriores: Agustín Cabrera, de Fraga, por su sainete La roba bruta s´a de llabá dins de casa, y Luis Arrufat, de Valjunquera (Teruel), por su trabajo Cansó d´esperansa.
Según anunció la organización en un comunicado de prensa, el altorriconense Amado Forrolla, que presentó un ensayo titulado Una reflexió "tonta" sobre la mort, fue otro de los galardonados en el citado certamen.
Los Premios se entregaron en el marco de la Feria del Libro Aragonés de Monzón,en la cual Facao participa exponiendo y vendiendo libros en aragonés oriental ininterrumpidamente desde el año 2005.
Los organizadores agradecieron a todos los participantes su dedicación y constancia en pro del aragonés oriental y sus modalidades.
El momento más emotivo fue, sin duda, cuando se produjeron las intervenciones de los premiados, aseguraron desde el mismo comunicado de prensa.
Estos hicieron una cerrada y velada defensa del aragonés oriental y sus modalidades, reclamando que siga viviendo en la Comunidad y que se apoye desde las instituciones.
Además, el turolense Luis Arrufat hizo saltar las lágrimas entre diversos miembros del público con un sentido discurso en el que recordó, por un lado, a muchas de las personas que han trabajado por la lengua de la zona oriental de Aragón y, por otro, a padres, abuelos y ancestros que "con amor y orgullo nos han transmitido nuestra lengua", unas palabras que gustaron mucho en la Feria del Libro Aragonés.
