Jurats de Valencia, Carlos V, Johan de Salaya, Juan Celaya

V. 

Carta de los jurados de Valencia al emperador Carlos V sobre la llegada del doctor Juan Celaya a aquella ciudad. (N. E. 11.7.1525)

S. C. C. R. M. 

Un gran doctor de París, natural de aquesta vostra ciutat de Valencia, nomenat mestre Joan de Salaya es vengut aci a visitar sa mare, y sos parents, e segon som informats, va a vostra cesarea e real magestad demanat per aquella. E per que sera molt gran servei de vostra magestat, et benefici universal, no sols dels studiants de aquesta universitat, mes encara de les altres universitats, e studis generals de aquestos seus regnes de Espanya, que sent tan famos doctor, lo qual continuament, desque es vengut, ha preicat en aquesta ciutat, y en ses prehicacions ha fet grant fruit axi per la gran doctrina com per la bona vida de aquell; residis e tingues catedra doctoral, en lo studi general de aquesta vostra ciutat: la qual ne seria molt honrada que fill natural de aquella la tingues. Desijam, e volriem ab totes nostres forces procurar, que lo dit mestre Salaya se volgues aturar y assentar en aquesta ciutat, jatsia la dita ciutat al present per les grans adversitats, e dans que ha sostengut a causa de les rebelions e comocions populars, no puga satisfer, ni donarli tan gran salari que correspongues al que en França cascun any li donen; que alla segons havem sabut, fan molt gran cas de ell: e per la gran fama e doctrina sua li han donat una dignitat, de la qual reb cascun any setcens ducats de salari; e ultra aço, es vicari general de deu Bisbats en les terres de França; de forma que cascun any de totes estes dignitats te pus de mill ducats de salaris, et renda certa, lo que es impossibile aquesta ciutat poderloi donar per la raho de sus dita. Empero confiam, que per ser lo dit mestre Salaya, natural daquesta ciutat, si nosaltres per alguna via li podem procurar alguna dignitat ecclesiastica, e donarli per altra part algun rahonable salari, elegira pus prest restar en aquesta ciutat, que es mare de aquell, que no tornarsen en França.

E per ço recordant nos que v. magestat te una canongia en la seu catedral daquesta ciutat, de la qual sa magestat no reb ninguns emoluments, sino quant es personalment en aquesta sua ciutat, y essent absent daquella, la dita canongia tos temps vaga: y creent nosaltres que per esser lo dit mestre Salaya home de molt bona vida, tenint la dita canongia, sera content ab lo salari que nosaltres li constituhirem, residir y aturar en aquesta ciutat y estudi general daquella, y fer hi tal fruit que nostre Senyor Deu, y v. magestat ne seran servits, y aquesta vostra ciutat molt decorada, et honrrada: habem delliberat scriure e suplicar a v. magestad, sia merce de aquella fer gracia de dita canongia al dit mestre Salaya de vida sua tan solament, e manarli, que residexca en aquesta vostra ciutat, permetent sa magestat en nenguna manera que un tan gran doctor, como es aquest, sen torne a França, sino que reste en aquesta ciutat e regne, peraque tota hora que dell se volrra servir, sia pus prompte pera tot lo que convinga al servey de nostre Senyor Deu, y de vostra cesarea magestat, y salvacio de les animes. 

Suplicant la divina magestat conserve e augmente la vida e imperial estat de v. magestat ab triunfo e victoria dels enemichs de la sua imperial e real corona. De la vostra ciutat de Valencia a XI. de Juliol MDXXV. = De V. C. C. R. M. = Humils subdits e feels vassalls, que besen les mans de v. magestat. = Los jurats de Valencia. 

Traducción castellana de este documento. 

S. R. C. C. R. M. 

Ha venido a esta vuestra ciudad a visitar a su madre y a sus deudos un gran doctor de París, natural de ella, llamado el maestro Juan de Salaya, el qual hemos entendido que va a vuestra corte llamado por V. C. R. M. Y por quanto se haría un gran servicio a V. M. y general beneficio a los estudiantes, no sólo de esta universidad, sino de las otras y de todos los estudios generales de estos vuestros reynos de España, si este famoso doctor, que desde su llegada predica continuamente en esta ciudad con gran fruto por su mucha doctrina y su buena vida, residiese en ella, y tuviese cátedra doctoral en su estudio general; de lo qual por otra parte le resultaría mucha honra por ser hijo suyo: deseamos y quisiéramos procurar con todas nuestras fuerzas que el dicho maestro Salaya se resolviese a permanecer y avecindarse en esta ciudad, no obstante que desde luego la ciudad por los grandes contratiempos y daños que ha padecido, a causa de las rebeliones y alborotos del pueblo, no pueda consignarle una dotación anual correspondiente a la que tiene en Francia, donde sabemos se hace gran caso de su persona, y que por su gran crédito y doctrina le han dado una dignidad que le vale setecientos ducados; y además de esto es en aquella tierra vicario general de diez obispados, de suerte que junta en todo más de mil ducados de renta fija, a que no puede llegar esta ciudad por lo que llevamos expuesto. Mas por ser dicho maestro Salaya hijo de esta ciudad, confiamos que si por algún medio pudiésemos procurarle alguna dignidad eclesiástica, y darle además alguna decente dotación, preferiría quedarse en esta su patria. 

Por tanto, teniendo presente que V. M. tiene en la iglesia catedral de esta ciudad una canongía, de que no percibe emolumento ninguno sino quando se halla presente, y que durante su ausencia está siempre vacante: juzgando también que por ser el dicho maestra Salaya hombre de muy buena vida, obteniendo esta canongía, se determinará con el salario que le consignemos a residir y permanecer en esta ciudad y su estudio general, y hacer aquí tal fruto que ceda en servicio de Dios nuestro Señor y de V. M. y decoro de esta vuestra ciudad: hemos deliberado escribir a V. M. suplicándole tenga a bien agraciar con esta canongía al dicho maestro Salaya durante su vida solamente, y mandarle que resida en esta vuestra ciudad; disponiendo V. M. que un doctor tan insigne no se vuelva a Francia, sino que permanezca en esta ciudad y reyno; para que a todo tiempo que quiera servirse de él, esté más a mano para quanto convenga al servicio de Dios nuestro Señor y de V. C. M. y a la salvación de las almas. Suplicamos a Dios nuestro Señor conserve y aumente la vida e imperial estado de V. M. con triunfo y victoria de los enemigos de su real e imperial corona. De vuestra ciudad de Valencia a 11 de Julio de 1525. = D. V. C C. R M. = Humildes súbditos y fieles vasallos, que besan las manos de V. M. = Los jurados de Valencia.

Carlos Ros, tratat de adages, y refranys valencians

TRATAT DE ADAGES, 

Y REFRANYS VALENCIANS, 

Y PRACTICA 

PERA ESCRIURE AB PERFECCIÒ LA 

LENGUA VALENCIANA. 

ESCRIT

PER CARLOS RÒS, 

NOTARI APOSTOLICH, NATURAL 

de esta mòlt Noble, Illustre, LL. 

y Coronada Ciutat de 

Valencia. 

SEGONA IMPRESSIÒ. 

AB LICENCIA: 

En Valencia, en la Imprenta de Josep Garcia, any 1736.

Este lo hay trobat a wallapop.

(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: se sustituyen las palabras à o á por a; è o é por e; ò u ó por o.

Se añaden entre paréntesis algunas correcciones o comentarios, pero se deja el texto igual que está en el original en pdf que estoy trabajando, el de la segunda impresión o edición.

El pdf tiene 121 páginas, en odt, doc se queda en 49).

A LA

SOBERANA EMPERATRIU 

DE CEL, Y TERRA 

NOSTRA SENYORA 

DELS 

DESAMPARATS, 

VENERADA 

en sa Lealissima Ciutat de 

Valencia, de la qui es 

Patrona. 

Sent aqueste Tratat, Sacratissima Verge Maria, de Adages, y Refranys, y quentre estos hià hu que diu: Qui a bon arbre sarrima, bona sombra el cobri: mencontre precissat a oferirlo a vostra soberana Grandèa, perque Arbre que hatja donat fruyt mes regalat quel que Vos donareu en Bethleem nos pot encontrat (encontrar), puix yo a este macollixch; no a la sombra, quen Vos no cab, ni un atomo dobscuritat, perque tota sòu plena de Gracia, 

e Inmaculada. Un altre Adage, o Refrany, hiá, que diu: Qui bè sestá nos moga: gran temeritat serìa buscar yo altre Mecènes que a Vos, Soberana Aurora, puix estich mòlt bè en Vostron auxili. La Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, que lany 1732. imprimì, jà la dediquì tambè sots la protecciò de vostra Divina Gracia, perque a la resplandor de tan rutilants raigs, no la poguèren obscurir, ni eclypsar les espesures dels nubols, que la embetja, y malicia solen per malignitat fomentar; com en efecte llogrì el aplaudiment de mòltes persones sabies. Alli jà os oferí tot mon afecte, tota ma anima, y tot mon cor, y de nou altra volta os consagre ara lo mateix, esperant veureus, y adoraros per 

eternitat de eternitats en la Gloria. 

Amen. 

Postrat a vostres Divines Plantes 

vostron mes indigne Esclau 

Carlos Ròs. 

PROLECH. 

Charissim, y discret Lector, lo primer que yo dech previndre en aquest Prolech, per concixer (coneixer) que serà tambè lo primer ques descobrirà als ulls, es que mòlts diràn: per què no he possat en lo present Tratat de Adages, lo nom dels Inventors de ells, cosa que sería pera matjor intelligencia, y delectaciò del Lector? A lo que vull satisfer. La causa de no possar tals noticies ha estat, perque en elles abultarìa el Tratat de tal modo, que eixirìa un llibre de mòlt volumen, y no per aixo estarìa mes gustòs, puix ans bè cansaría a (al; se corta la página por la derecha) Lector: y a demès de aço, als homens lligits, o doctes, no sòn menester eixes noticies, perque jà se les saben: als no estudiants los basta el Adage sols, puix cada hu de per si diu pera que pot servir; perque sil Adage, Proverbi, o Refrany (entre altres difinicions) es una sentencia de llarch us, comparada adallo que volèm, o a les coses dels temps, quant vinga la ocasiò pot mòlt bè usar cada hu de ell, sens que li sia menester saber hon se inventà, per qui, ni el per què. Y tots 

los Doctes no ignoren, quels Adages, o Refranys, sòn la Phylosophia mes antiga, mas lloada, y tenguda per mes excellent en Creta, y Lacedemonia, per ser amichs de la brevetat; puix nom poden tindre a mal, que hatja yo recopilat Adages, Refranys, o Proverbis (possant en la Prefaciò, n. 7. per la general, de hon són trets, y Valencianats) sens mes noticies, puix la mia fi de qualsevol modo es llograrà, como aixi ho confie. 

Lo motiu que yo he tengut pera donar a la llum publica este breu Tratadet de Adages, o Refranys Valencians, no ha estat per volerme acreditar de home docte, en traure llibres, puix me reconech mólt ignorant; y ni en este ni en laltre llibre de Orthographia que lany 1732. imprimí, ma propie el titol de Autor, si tan sols de Recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar: ha estat la mia fi, com jà he dit, pera que tinguessen tots una extensa 

practica de la llengua Valenciana, per trobarme empenyat en ella. Este assumpt dels Adages, me pareguè el millor pera llograrho, puix serà este llibret, casi com lo Catò Christià, ques dòna en les Escholes, perque asi tambè hiá doctrina pera la anima, bona criança, desenganys pera mòlts vicis, politica pera bè parlar, y norma pera lligir, y escriure en Valencià; puix los dos Diccionaris que al ultim del Tratat porte, sòn bastants pera la inteIligencia de nostra Lengua; y encara quel modo descriure en ella el facilíte en ells, puix me pareix que a Valencià algù li pot ser dificultòs, si que ans bè sense treball se pot trobar qualsevol destre; y que de asi en avant tots los Valencians lentendràn com yo, 

jà per les noticies, y claritat en que la explique, com per la recta pauta, y segura quels dòne; tal volta aurìa ben poques persones, a lo menys de ma professiò, que satreviren a fer tant; puix tot discret ha de coneixer, aixì per este llibret, com per lo Tratat de ma 

Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, entench nostra Lengua bè; y no es genero de jactancia, perque les obres ho diuen, puix yo a elles me referixch, en aquell Adage que diu: Callen barbes, y canten cartes; y així ab estos supots, ningù sadmire si als 

Adages, Refranys, o Proverbis, no troba el per què, ni per qui. 

Tambè no dubte, prudent Lector, aurà alguns, que per mocegar la obra, puix may falta qui 

a tot tira quixalada, y de ordinari sol ser la boca questà sens dents, quem diràn: la Ilengua Valenciana, hui en dia, ni sestima, ni usa; y que a què pot vindre traure yo aquest Tratadet, ni cansarmen aquell Lenguatje que no servix? Responch. En estos afanys meus fas yo dos coses a un temps. La una es, acreditarme de bon Valencià, y amant de la mia Lengua, obligaciò que cada hu de per si tè, sia de la Naciò que vulla, puix dèu aprear, y defendre les coses de la sua Patria, y tambè el Lenguatje, encara que no tinga pera què; quant, y menys encontrantse en lo nostre Idioma tantes grandees, excellencies, y 

circunstancies pera ser amat, com algunes de elles ne tinch ponderades en lo breu Tratat que imprimì en lany 1734. en llengua Castellana, intitulat: Origen, y Grandezas del idioma Valenciano; el que confie reimprimirlo, anyadintli mòltes noticies ques folgaràn tots de lligirles. Laltra, que per la llengua Valenciana salcança, y deprèn a escriure la Castellana ab mes fonaments, y seguritat quels mateixos Castellans; com asxì ho tinch tambè imprès en un fullet de paper, y llenguatje Castellà, intitulat: Norma breve, por la que los Valencianos (sin hazer estudio particular en la Orthographia) sabràn escribir medianamente la lengua Castellana (guiandose por la Valenciana) segun el uso mas recto, conforme de los Eruditos, y ajustado a los fundamentos de los Antiguos. 

Y encara que no fos aixì, quin dany pot fer als Valencians donarlos regles clares, y segures pera que no olviden sa Lengua, y que la sapien lligir, y escriure correntment? 

Clar està, que qualsevol home de rahò dirà, sòn mos desves profitosos al comù; puix per aixo ideì fos lo assumpt de Adages, Refranys, o Proverbis, Valencians, per fer cosa gustosa, que facilment se queda en la memoria, y que tinguen tots escrites en Valencià eixes doctrines sentencioses, Humanes, y Divines, utiloses a la Republica, o Patria. 

Mes com totes les Obres que ixen a la llum publica estàn expossades a la censura, suplique al sabi Lector, dissimùle, ab sa mòlta prudencia, les faltes, y defectes de ma insuficiencia. Vale. 

De la mateixa Poetissa (Rosa Trincares en pur anagrama) que escriguè un Soneto en Valencià, al llibre de Orthographìa. 

SONETO. 

Tan gustosa quedì, y tan agradada 

de lligir ton Tratat de Orthographìa, 

que no puch explicar tanta alegrìa 

com tinguì, perque fonch mòlt sublimada. 

Bè pot esta Ciutat, y Patria amada 

estimar los desvels de ta Thalia, 

puix per cert que ta ploma mereixìa 

per Obres tan selectes ser premiada. 

Posses punt a la boca la malicia, 

no mocègue tes Obres, ques pecat, 

puix mereixes (o Carlos) de justicia 

ser de tota Valencia ben lloat; 

perque en este Tratat ques de Refranys, 

dònes llum de sa Lengua, y desenganys. 

Del Doctor en Medicina Alonso Carrasco. 

OCTAVA RIMA. 

Este erudit Tratat, ques de Refranys, 

ab gran delectaciò mia he lligit, 

y he trobat pera els vicis desenganys, 

que seràn a tot hom de mòlt profit; 

jà pera dies, mesos, sigles y anys, 

tindràs este llibrèt ben admitit, 

y sil Zoylo el mocèga tin paciencia, 

que la embetja ho farà, mes no la sciencia. 

DECIMA.

Bè poden los Valencians 

(del Plebeu al Cavaller) 

admetrel ab tot plaer, 

perques pera gichs, y grans: 

quen arribant a ses mans, 

si en carinyo, y de tot cor 

lligen aquest gran tesor, 

advertiràn ben cabal, 

en cada reglò un panal, 

y en cada lletra una flor. 

PREFACIÓ.

1 En lo passat any de 1732. donì a la Prempsa una Practica de Orthographìa Castellana, y 

Valenciana, y com nostra Lengua es tan (tá, a nasal, no es tilde sino otro signo) dificil de escriure, huì en dia, per estar arrimada, y no usarse, determinì tambè donar a la llum publica aquest altre brèu Tratat de Adages, y Refranys Valencians, aixi pera mes practica de nostron Idioma, com per ser mòlt profitòs al comù, en cada Terra, estìen los Adages, y 

Refranys impressos ab sòn Lenguatge, perque Adage, o Refrany, no es altra cosa, que una sentencia que corre en boca de tots; una llum de la veritat manifesta, que tot lo Mon 

coneix ser aixì; puix sòn reliquies de la antiga Phylosophìa; y en ells se llogren dos coses mòlt lloables; la una, depèndre a lligir, y escriure bè la Lengua; laltra, que tota la gent que no es estudiosa, tè en eixes doctrines sentencioses, una rahò que conclou, y desenganva (desenganya, la parte de abajo de la y no se ve) pera poder reptar, o corregir los pares als fills, y els matjors als menors; de modo quels fa obrir los ulls, y sels imprimix en la memoria, passant de uns a altres, y aixì sera aquest Tratat de mòlt profit, y utilitat. 

2 Avènt tan de proposit tratat, en ma citada Practica, sobre la mescla de les Orthographies que admitixch, per causa de la costum; puix no sent així (com ho narra 

extensament la Prefaciò de ma Practica) ningù ab sa opiniò eixirà en bè, perque rigorosa, una de les tres que allí suponch, no es pot seguir, ni aixo te remey per camí algù, asi jà no es menester detindrem en eixe punt; sols tocarè en esta Prefaciò mòltes altres circunstancies, conduènts a nostra Lengua, y algunes curiositats quem deixì en ma Obra Orthographica, pera millor lligirla, y entendrela. 

3 La matjor dificultat que tè pera escriure nostra Lengua, consistix en aquestes cinch Iletres ç s p b v; y en estes dos b p mes; perquels Valencians tením una articulaciò de ap, y op, que mòltes voltes ha de ser la p, b, y en lo pronunciar no ho distinguìm; com esta ç y la s, sia en final, o no, es nostron natural pronunciar les dos del mateix modo que la s; motíu per lo que encara que una dicciò acabe en ç, y altra en s, no impedix pera la consonancia en la Poesìa Valenciana; perque la ç, es pera guardar la etymología la recta regla de bè escriure, o per donar a entendre li correspon aquella dicciò, en la llengua Castellana, z, o c; y els Valencians estes Iletres c ç s, les pronunciàm naturalment com si cascuna fora s. La z, entre els noms peregrins, y propis, que pera les veus nostres *(falta una palabra cortada en la pág. 20) usàm de ella, tambè la pronunciám com a s; puix en distinguir *eixes quatre Iletres, jamès nos hem mirat; ço es a la organiçaciò, mes sí al 

escriure; en la b, y v, a moltes diccions, tampoch sens coneix distincciò al pronunciar, mes sí al escriure. 

4 En lo primer Diccionari dels dos que hiá al ultim de aquest Tratat, sencontra lo del numero antecedènt tan extèns, y clar, que basta, y sobra, puix jà trobarà el Lector lo dificultòs fet facil. Pera la Poesía Valenciana, està el colp de la dificultat sobre els acentos 

grave, y agùt, que per no averlos entès mòlts, han faltat a la consonancia, o assonancia, que es propia de aqueixa Art; y així en lo segon Diccionari està ben clar, y copiòs dit punt; puix si el Lector se fa carrech, y reflecta sobre el treball que tinch possat en aver format dits dos Diccionaris, y de lo sutìl que es lo segon, ha de coneixer entench, ab molta practica, nostron Idioma; perque es lo cert, aço dels acentos grave, y agùt, es lo mes delicat, y hon consistix lo dialectos de nostra Lengua. La explicaciò dels acentos ben extensa, y curiosament, se troba en ma Practica cap. o. nn. 21. 22. 23. 24. 25. y 26. hon remitixch *al curiòs que la vulla veure. 

5 Que la ç, ni s, finals, no impedixen a la consonancia (virgulilla nasal en la o), en la Poesía Valenciana, com he dit al n. 3 sènt aixì que no fèm distincciò al pronunciar natural nostre, no tè que causarli al Lector novetat, perque jà es costum de tota la vida, que en mòltes coses vá la prolaciò per un camí, y la orthographìa per altre, per conservar etymología, o aquell dret de us, y practica, que fan Ley; com se veu en la Poesía Castellana, en estos consonants, y altres: quexa, lenteja: dexe, semeje: coxo, ojo: dixe, colige, &c. Y aço per quina causa es? La rahò que yo alcance, y em pareix bastant, es: perque estes lletres g j x, sòn guturals, y en la llengua Castellana sarticùIen de un modo: puix lo mateix passa, entre els Valencians, en la ç, y s, finals, per pronunciar les dos com a s, y no deixar la etymología de la dicciò que fins hui la conserva; que en aquelles que la ha perduda, jà no es facil restaurarla. 

o Pera saber en nostron Idioma, quant sa de usar del article el, o lo, es en aquest modo: si la paraula, o dicciò, acaba en vocal, comença tambè el article, o pronom, en 

vocal, y diu el, en lloch de lo; mes si finaliça la dicciò antecedent en lletra consonant, dièm llavors lo, y no el; corrent la mateixa norma en lo plural. Eixemples: Porta el mentjar asì. Altre: Jà he portat lo mentjar. Y el usar en nostra Lengua de el per lo, no es a altra fi, que pera embeure la Synalepha que en lo cas referit se comèt. Après de punt final o al principi de qualsevol escrit sempre dièm lo, y no el, aixi: Lo Mon està plè de enganys. Lo mateix modo de regirse hiá sobre el usar de me per em: nos per ens: ne per en: se per es: y te per et. Y segons lo expressat se trobarà asi ara practicat, en esta segona impressiò, jà que en la primera no es guardà esta regla rigorosa. Totes aquestes circunstancies referides, al vers no comprènen, puix alli es pot, per causa de allargar una sylaba, trocarho, ques llicencia Poetica. Encara hià mes circunstancies, y curiositats que tocar asi, pera quant se lligiràn escrits de nostra Lengua, antichs, y sòn: que començant lo vocable per en, o em, sescrivìa sens la e, com: mpressa, ncenall, &c. y el vocable que iniciava per es, tenìa lo mateix, aixì: Sglesia, scriure, scriptori, scull, &c. y asi yo no use de aço (si sols quant ajunte les diccions monosylabes, ab les polysilabes, pera suplir la synalepha) mes ho vull explicar, pera que tot ho entenga el Lector. La dicciò ne, signifca a vegades en nostra llengua Valenciana, no, altres voltes, ni, y en mòltes ocasions la possàm solament pera ornar la oraciò, sens que signifique cosa alguna. La l* sola en principi de dicciò, en los escrits antichs, tè pronunciaciò de* dos, y ellèa, mes yo no use asi de aixo, si sols quant es mayuscula y no en los vocables de minuscula. La Synalepha lleva una vocal en la Orthographia de mòlts vocables, com en aquestos Lestìu, per lo Estìu; Dorient, per de Orient; Despanya, per de Espanya, &c. escrivint la lletra del monosylabo, que se li ajunta al nom propi, mayuscula, del modo ques llig asi. 

7 De un llibre intitulat: Refranys, y modo de parlar Castellans ab Latins, compost per lo Licenciado Geroni Martì Caro y Cejudo, Mestre de Latinitat, y Eloquencia en la Villa 

de Valldepeñas de Calatrava, sa Patria, imprès en Madrid any 1675. he Valencianat mòlts destos Adages, y Refranys. Dels Refranys, o Proverbis en romanç, que glosà el Comanador Hernan Nuñez, Professor eminentissim de Rhetorica, y Grech en Salamanca any 1576. Del Galatheo Christià de Joan Blasco y Sanchez, imprès en Zaragoza any 1698. hià sentencies espirituals, a modo de jaculatories. Tambè dels quatrecents aphorismes Catalans del Doctor Joan Carlos Amát, impressos en Barcelona any 1718. ne tinch mes de la mitat acomodats a nostron modo Valencià. 

Y aixìmateix mòlts dichos comuns he possat (augmentantho de tot) que no poden danyar, pera que ni hatja mes en esta segona impressiò. 

8 Estes diccions, y altres semejants: mascara, jesmil, bisarro, bisarrìa, mesclar, tisue, &c. que ab alguna mudança usa de elles la llengua Castellana, sòn en ella zz lo que en la nostra ss; mes si vinguès lo cás de fer alguna obra Poetica, o rahonament en prosa, 

que haguès de ser tot sancèr Castellà, y Valencià, com se pot ordenar, llavors deuen ser les zz, ss, per ser preheminencia que mereix pera dit cas nostron Idioma, y els Valencians jamès usam de la z en nostra Lengua, sino en sòn lloch, de la ç, o s. Eixemple en prosa, tot sancèr Valencià, y Castellà: Es tan dificil la Orthographia, y en tanta manera costosa de ceñirla, que quiçà nunca estarà medida a una, sino variada, o mesclada, y en la practica de la referida manera passa, y passarà. Tota aquesta prosa es rigorosament Castellana, y Valenciana, que sens mudar cosa alguna a la lligenda pot servir pera les dos Lengues. Eixemple en vers ab este

SONETO. 

Una fabrica la de este Soneto 

es en tanta manera de costosa, 

de ardua, critica, y dificultosa, 

nunca escrita, ni oida de Epiteto: 

Esta idea contraria de assueto, 

a la vista dificil, y costosa, 

al numen serà facil, no penosa, 

si entra en practica ella de Alphabeto. 

No sabrè yo si vá la encadenada 

de la regla, en rigor a la ceñida, 

ni si està alguna phrase mal formada, 

ni si apunta la Musa desmedida; 

sè en aqueste Soneto ha de passar 

quanta falta es possible de encontrar. 

9 Aquest Soneto tenìa yo mòlt ha treballat, quel fiu no mes per probar com eixiría, puix es ben dificultòs, y encara que jabacanèt, pera possarlo asi hon està, fiu compte que aço es un eixemplar, y com jà el tenìa compost, per no entretindrem, lestampì aixì com es; puix pera mirarse a un espill, no es forçòs sia el vidre crystalí de allo mes floretjat, basta ques divisse la cara, encara que estìa ell manchat: y aixì poch li fá no sia el Soneto conceptuòs, de lo millor ques compon, puix pera eixemplar basta, y jà es donar camí pera quen facen altres ab mes facilitat, puix a mi ma estat dificultòs, per no averne vist altre, ni tan ordinarièt com ell. (Véase “un soneto me manda hacer Violante” de Lope de Vega)

10 No perque nostra llengua Valenciana està hui en dia arrimada, puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar ques roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minérs de or amagats, y quant se descobrin, troben alli aquells tesors, 

que valen lo mateix, y sestimen com si no haguèren estat sepultats: aixì nostra Lengua, tostem (tots temps) que la traèm a llum, se coneixen los quilats de sòn (este son tendría que ser sin tilde: su) valor. 

11 La escusa que fins hui han tengut mòlts pera no lligir bè, ni escriure nostron Idioma, 

de que no està en us, ni Orthographia Valenciana tenìen, nols valdrà ara; puix entre el llibrét de ma Practica, y este dels Refranys, y Adages, ab los dos Diccionaris de noms, questàn al ultim daquest Tratadet, se encontrarà quanta dificuItat se puixa oferir ben declarada, que a ocasiò de ser yo tan amant de nostra Lengua, y aver possat en ella tanta aplicaciò, he pogut tocar, y descobrir lo mes dificil, y precis, que he conegut necessari. 

12 Encara quen aquest Tratat, no use yo aquelles veus, y termens antichs que podria, no per ço deixa de ser tot Valencià ben fi, puix en una Lengua, com al dialectos della, que per rahò de Art se li dèu, ni als punts principals se falte, poch li fa dalgunes veus se mude, o millore. Les dos llengues Castellana, y Valenciana, tenen algun parentesch, 

quels ve per la llengua Latina, y encara que la nostra mòlts anys ha questà arrimada, no per ço va de cap a cayguda, que solen dir, puix tant com sa parenta, y veìna, la Castellana, ha alçat lo cap, y sa fet polida (pera qui entèn lo que es la cultura de una Lengua li ha servit tambè a la Valenciana, per adquirir dret en aquelles vèus millorades, preses de la llengua Latina. 

13 De mòltes vèus antigues (com jà he dit en lo numero antecedent) no use, perque alguns se quedaríen sens entendreles, me* tots los fonaments quen ma Practica duch, y asi tambè, en quant al escriure, sòn sens innovar cosa alguna de lo quels Inventors de la Art Orthographica, y bons Diccionaris amostren; perque qui fuig de lo antich (en quant als fonaments de les Arts) saparta de la rahò. Una excellencia he observat yo als Doctes de Valencia, digna de tota lloaciò (parle en materia de Orthographia) y es conservarla sempre per la costùm, sens alterarla, ni volerse detindre may en 

menudencies; puix a una Lengua, com no se li falte als punts principals (jà ho tinch dit) en brocètes no hià necessitat de pararse; puix diuen los Sabis: Aquila non capit muscas. Y mes he oìt dir a persones entèses, que alguns, per volerse acreditar de Doctes, han intentat  pervertir algunes Arts, en critiquees mal fonamentades; mes 

com allo ha està fuigint de les regles, y preceptes quels Inventors, y Comù possaren, no es diuen adelantaments, sino corrupteles; perque la cosa que no và fundada en doctrina, si tan sols en la rahò seca de aixì empareix (así me parece; així me : em pareix), no val, ni aprofita, ans bè sacrediten de ridiculs singulars, los qui aixì parIen; mes pera els tals tambè hià un Adage que diu: Contra el comù no guanyaràs tu. 

14 Infinites sòn les rahons ques poden donar pera defendre la costùm del escriure, com ne tinch mòltes alegades en ma Practica; y pera mes satisfacciò als Novators de la Orthographia, tocarè ara asi un puntèt del cas. A ocasiò de aver yo registrat tants escrits de nostra Lengua, antichs, he trobat una dificultat en dos paraules de un verb, que per causa de ser costùm, us, y practica, ho seguixch, sens innovar, sent aixì que podia mòlt bè, y fundat en la rahò forta de etymología, mes com la costùm casi en tot dèu ser primer, nom atrevixch. Sòn, dons, les paraules fes, y fas, que venen del verb facio, Latì, y la demès conjugaciò jà va en ç de rasguèt, o sens ell, com: faça, faces, feces, feço, facen, &c. puix ab gran fonament podia yo, entrar a alegar que fes, y fas, se devìen escriure en ç de rasguèt tambè, per vindre del verb facio, y no vull innovarho, sinos seguirho *així per costùm, y que passe, per ser punt gich (chich, chic, menut). 

Ara considere el Lector ab reflexiò, els qui altèren la costùm, sens mes rahò, ni força, que per volerho ells, quant mal fundats van en semetjants *critiquees sophystiques. 

15 No dubte aurà mòlts Zoylos, que per emberja (envidia; enveja, embetja anteriormente), o per mocègar, censuraràn aquest Tratat (puix en totes Obres fan lo mateix) y als tals los vull advertir, se facen carrech del treball, y desvels que costa qualsevol Obra que sa de *donar al publich, sino quen traguen, y ho sabràn, que no faltarà qui els mocègue tambè (y ab rahò) les sues Obres; y així atenguen a aquell 

Adage, que diu: Mirat a tu, y no diràs mal de ningù. Puix per no ferse de mal voler, ni descobrir sa impericia, conserven lo Refrany, de Calla tu, y callaré yo. Sutjectant tot lo referit al sentir del perit en esta materia, y suplicantli al Lector perdone les faltes, y erros de ma ignorancia. Vale. 

En lo llibre intitulat: Galatheu Christià, Moral, y Sagrat, quel tinch citat al n.7. desta Prefaciò, compost per lo Licenciado Joan Blasco y Sanchez, Prebere, y Notari Apostolich, imprès en Zaragoza any 1698. hià al ultim dell una decima, en Castellà, quem pareguè mòlt del cas traduirla en Valencià, pera possarla en aquest Tratat de Refranys, y Adages. 

DECIMA.

Guarda de asì els bons concells, 

anima, si al Cel aspìres; 

dels eixemples que bons mìres, 

aprofita el millor dells: 

los resabis deixa vèlls, 

en que ton afecte es vicia, 

ferm aborrìx la malicia, 

ques la suma fealdat, 

ama a Dèu per sa bondat, 

y tèm mòlt de sa Justicia. 

TRATAT 

DE ADAGES, Y REFRANYS 

VALENCIANS, 

Y 

PRACTICA PERA ESCRIURE 

ab perfecciò la llengua 

Valenciana. 

SEGONA IMPRESSIÒ. 

A

Alabèm primerament 

a Dèu Pare Omnipotent. 

A un sols Dèu adoraràs, 

y en và may lo jurarás. 

Al pobre ques vergonyant 

donali de quant en quant. 

Al home que de tu fia, 

fia dell, ques cortesìa. 

Als criats nols degues masa, 

per quet trauràn de ta casa. 

Al amich probal primer, 

ans quel hatjes menester. 

A ase ruch, Arriero loco. 

Al qui enganyant a tot lo Mon ofen, 

qui menys se pensa alguna volta el ven. 

Al qui desvergonyidament enganya. (hay punto, debe haber coma, o nada) 

solen pagarli ab la mateixa manya. 

Alguna volta sol restar burlat 

lo qui ab altres sol ser descompasat. 

Acudir per socorro es gran engany, 

a qui viu de a tots fer trampa, y engany. 

A ta filla mentres creix, 

donali lo que mereix. 

Advertix aço, fill méu, 

que tostem te mira Dèu. 

Al cab de cent anys, 

se cauen los murs, y salcen los muladars. 

A la Esglesia per orar, 

y a la plaça per tractar. 

Amistat per interès, 

no dura, perque no ho es. 

A morts, y a anats, 

amichs acabats. 

Ab lo qui bèu masa vi, 

negocia en ell dematì. 

A la escudella, y pitança, 

bufarli es mala criança. 

Al pobre que no tè clam, 

nol deixes morir de fam. 

Al Princep que bè governa, 

desitjali vida eterna. 

Al cavall desenfrenat, 

miral de lluny, y amagat. 

A Moro mort gran llançada. 

Amor, y la gravetat, 

no passen per un forat. 

Aixì com preguntaràs, 

tal resposta alcançaràs, 

A ningù demanaràs 

los diners que guardaràs. 

Al ase, y mala muller 

bastonades ho han de fer. 

A mes presa, mes vagar. 

A qui gastar li dol, 

no compra lo que vol. 

A carn dura, dent agùda. 

Ab repos tot ho faràs, 

y al Zoylo dir deixaràs. 

A com se vènen les nèsples? 

conforme cauen les besties. 

Al bo porque honre, 

y al roin perque not deshonre. 

A Pasqua els fochs, 

y a Nadal los jochs. 

Allo quet importa a tu, 

no ho deixes fer a ningù. 

A Dèu pregant, 

y ab la maça pegant. 

Al pobre no es profitòs 

acompanyarse ab lo poderòs. 

Al mal per temor, 

y al bo per amor. 

Aprenènt de Portugal, 

no sab cosir, y vol tallar. 

Aixì com es la campana 

tal es la batallada. (com la de Alustante)

Après que morì Pasqual, 

li portaren lorinal. 

Al criat que servit ha, 

no li degues res demà. 

Al Villà, 

donantli el dit se prèn la mà. 

A bribo, bribo, y mig, 

A lo teu tu. 

Ausades Monica. 

Al fregir mo dirèu. 

Aixo es bufar en caldo fret. 

Ajudat, y tajudarè. 

Après de Dèu la olla. 

A la vellèa, es feu lo Diable çabater. 

Ay bordell de calces! noves, y plenes de punts. 

Al gat sarpada? Y al colom porguères? 

A bou vèll, sancerro nou. (cencerro; esquella : esquila)

Al cul està la mel. 

Aygua passada no mol molì. 

Alla hon vatjes, com vetjes faces. 

A bona fam, no hià pa dur. 

Al cavall donat, no li mires lo pel. 

A tu et dich sogra, entènte nora. 

Al Estìu tot hom viu.

Ans quet cases, mira el que fas. 

Al enfornar se fan los pans geperùts, 

Arbre vèll, transplantat a terra nova, 

mal li proba. 

A gran sèca, gran remullada. 

A gos vèll, no hià sùs, sùs. 

A paraules necies, orelles sordes. 

A bona gana de ballar, poch so es menester. 

A bon entenedor, breu parlador. 

A falta de bons, mon pare es Alcalde. 

A la de pares roìns, 

no la posses en chapins. 

A la llarga, el galgo a la llebre mata. 

Amich de hu, y enemich de ningù. 

A mon pare li dien fogasa, 

y yo em muych de fam. 

Amor de Senyor, aygua en cistella. 

A la Luna de Valencia. 

A tandes va el riure. 

A bona porta etgafa la fam. (et gafa: te agarre, te entre fam)

Aquella es la Patria, hon hu bè passa. 

A rìu rebolt, ganancia de Peixcadors. 

Amistat de Monja, Porgatori de bolsa. 

Aquell qui per home es tè, 

ha de obrar segons convè. 

A Dèu guanya per amich, 

qui perdona al enemich. 

B

Bon Senyor parlau cortès, 

quel bon parlar no costa rès. 

Bofetada que not puixes vengar, 

no te la deixes pegar. 

Bona vida em tinch, bona fam me *passo. 

Bè vèns mal, si vèns asoles. 

Bona es la sal, encara que cara. 

Boca que no parla Dèu no la ou. 

Bo es viure pera veure. 

Bona camisa la que una es fila. 

Bona nit cresol, que la llum sapaga. 

Bona pata, y bona orella, 

senyal de bona bestia. 

Bè sab lo gat la barba que Ilepa. 

Bè guisa la moça, mes millor la bolsa. 

Bo, poquèt, y assobintèt, 

es al cos profitosèt. 

Bona dona portau Conde. 

  Ella dirà. 

Brams de ase, no putjen al Cel. 

Bon dia es lo que plou, si no apedrega. 

Benhatja qui als seus semetja. 

Bona vida, pare, y mare olvida. 

Bocì per força, no fa profit. 

Bo es tindre parents en Còrt. 

Beneyta casa es aquella, 

que tè olor de vell tota ella. 

Barba de mòltes colors, 

sols la porten los traydors. 

Barbèr piadòs encangrèna la plaga. 

C 

Confessat ben amenùt, 

perque mòlt lo pecat put. 

Confessa a ton Confessor, 

finsa el pensament menor,

Casa a ton fill quant voldràs, 

y a ta filla quant podràs. 

Caçador de moixonèts, 

lo que guanya, menudèts, 

Consola als desconsolats, 

visita als encarcerats. 

Cascù no entènga sino en sòn Ofici, 

y no es fique may en agè Ofici. 

Com tingues gran paciencia, y persevères, 

eixirás ab la cosa quemprenguères.

Cases fetes de robar, 

se venen a derrocar. 

Cartes, daus, dones, y vì, 

fan tornar al rich mesquì. 

Caldera vella, o terrat, 

no està sens bony, o forat. 

Cada hu estornùda, 

com Dèu li ajuda. 

Contra el comù, 

no guanyaràs tu. 

Conforme el pardal, la gavia. 

Cada gall, en sòn galliner, canta mòlt bè. 

Com lo concell sia bo, 

mes quel dòne el contrari. 

Canterèt nou, fa laygua fresquèta. 

Canten cartes, y callen barbes. 

Cada ovella, ab sa parella. 

Cada Ollèr alaba ses olles, 

y mes qui les tè foradades. 

Cada hu en sa casa, 

y Dèu en la de tots. 

Cada ollèta, troba sa cobertorèta. 

Cada cosa en sòn tèmps, 

y el nabs en Advent. 

Cada hu en son Ofici 

es pensa ser Rey. 

Cada hu en sa casa 

sab lo que passa. 

Cada dia col, lo caldo amarga. 

Cada hu parla conforme qui es. 

Cada hu cònta de la fira 

conforme en ella li và. 

Cada hu plora sòn dol 

a la llum del sèu cresol. 

Cada hu lo que li toca. 

Cada loco en sòn thema. 

Cada hu lo que li cou. 

Cada hu lo que mes ama. 

çabater, fes tes çabates. 

Conforme la bota aixi dòna el vi. 

Calla tu, y callarè yo. 

Conforme el ase lalbarda. 

Conforme es larbre, aixi dòna el fruit. 

Conforme faras, aixi trobarás. 

Casament dalforja, sempre està a la porta. 

Carrega que plau no pesa. 

Corbs en corbs nos piquen. 

Casa de dos portes, mala es de guardar. 

Concell que no es bo pera tu, 

nol dònes a ningù. 

Coneixenses mòltes, amistats poques. 

Contar mòltes, y pagar una. 

Criau corbs, y os trauran los ulls. 

Cuentos vells, baralles noves. 

Cent de un vèntre, y cada hu de sòn temple. 

Continua gotèra, forada la pedra. 

Conforme es viu aixi es mor. 

Cent anys diguè na Domentja, 

qui poch mentja, mòlt temps mentja. 

Contra el poder de la mort, 

no hià hom que sia fort. 

Crèch en Dèu ques Trino, y Hu, 

y no hià altre Dèu algù. 

Crech tambè ab fe mòlt igual, 

una Esglesia universal. 

D 

Devot de la Verge Pura, 

sia tota creatura. 

Del home la perfecciò, 

es obrar segons rahò, 

De tos pares quant sòn vells, 

not descuides un punt dells. 

Deixa diners als amichs, 

si vols tenir enemichs. 

Diu lo Bisbe de Comentja, 

qui no treballa no mentja. 

Dòna a qui esta despullat, (està, está) 

de ta roba la mitat. 

Dèu me dòne contienda, 

ab qui mentenga. 

Dia la vella Perica, 

la espina quant naix ja pica. 

De lo que no has estudiat 

no tractes, ques necetat. 

Dèu castiga, y no amenaça. 

Dèu fa justicia a tots. 

Darrere, al Rey li fan les figues. 

Diesme en qui vas, 

y et dirè qui eres. 

De mos punts quiçà et riuràs, 

mes de mos diners no mentjaràs. 

Dèu conserve la Justicia, y ens guart de ella. 

Del mal, lo mig. 

Dèu dòna el fret, conforme la roba. 

Dèu dòna la plaga, y la medicina. 

Dels meus, vulles mal dir, 

mes no mal oir. 

De ser Cantòr no tinga presumpciò, 

aquell qui no sab mes que una cansò. 

Dia de alegria, vespra es de pessar. 

Dia de dejuni, vespra es de dia sanct.

De gent roin, un carrer. 

Del cuiro ixen les corretjes. 

Dèu provirà pera calces, 

y ell no tenia cames. 

De forn, y molì pots mudar; 

mes de Ladre no has descapar. 

Dos galls en un gallinér, no canten bè. 

Dèu nos guart de laygua mansa, 

que la corrent ella passa. 

Deixa fer al Mestre, per ase que sia.

Dels qui fuigen, algù sen escapa. 

Del llob un pel, y eixe del front. 

Dos germans en un Consèll, 

fan tornar lo blanch bermèll. 

Diu lo mort al degollat: 

Qui tan mal taparellat? 

Daball del bon sayal, 

esta lhome mal. (està o está l'home roin : está el mal hombre) 

De hon hu menys se pensa salta una llebre. 

Dels enemichs, los menys. 

Del vell, lo concell. 

De nit tots los gats sòn pardos. 

De &c. de Notari: Recipe de Metje: 

y Digestis de Advocat: 

Deu nos guart. 

Dels escarmentats, ixen los avisats. 

Dèu ab mòlt goig, y alegria, 

resucita al tercer dia. 

Del home el fi principal, 

es la gloria Celestial. 

E 

Es Maria Celestial, 

sens pecat original. 

En la casa del qui jura, 

no faltarà desventura. 

Es amor la charitat 

de la Divina Bondat. 

Es empleo meritori, 

meditar lo Porgatori. 

En la boca del discret, 

lo ques publich es secret. 

Es mòlt gran la discreciò 

del qui lleva la ocasiò. 

Es doblada la maldat 

ques fa en senyal damistat. 

En esta vida la millor herencia 

es aplicar treball, y diligencia. 

En bones conversacions, 

may no trunques les rahons. 

En ser dia deixa el llit, 

tindràs salut, y dellit. (delit : deleite)

Encara quet vullen mal, 

no perdràs ton natural; 

En la vida ta muller, 

tres eixides ha de fer. 

En una boca tancada, 

la mosca no serà entrada. 

En la Terra que nos bona, 

mòlt mes mal hià del que sona. 

En les obres, y en la fè, 

se coneix qui amor te tè. 

En dirse les veritats, 

se perden les amistats. 

En qui no pots medrar, 

deixa de porfiar. 

En la presencia del Sol, 

poca es la llum del cresol. 

En la casa ques treballa, 

jamès falta pa, ni palla, 

Entre dos digual estat, 

en lestrèt es lo debat. 

En faltar lo cab, tot va desbaratat. 

En la pacencia tot salcança. 

En tot hià trampa, 

menys en lo vi que possen aygua. 

En la Terra dels Cegos, qui tè un ull es Rey. 

Estudia les Leys Divines, 

si saber vols les Humanes. 

Entre amichs no cal toballes, 

y ells non tenien. 

En qui vaig, vaig. 

En lo sembrar, ni cullir, 

no vol dormir. 

En lo Invern per la moquita, 

y en lo Estiu per la calor, 

sempre es bo dur mocador. 

Estil, y practica, fan Ley. 

En lo cuch, se peixca languila. 

En fer bè, sies lo primer. 

Encara que la mona es vista de seda, 

mona es queda. 

En burles, ni en vères, 

ab tos matjors no partixques peres. 

En tirant lo foch a laygua, prest sapaga. 

En lo perill, se coneix lamich. 

Escudero pobre, 

taça de plata, y canter de coure. 

En lo dia sabi del Juì, 

se dirà cascù: Ego fui. 

F 

Faràs ab gran diligencia, 

lexami de la concencia. 

Fill meu, paga allo que dèus, 

no ho deixes per tos herèus. 

Fes bè sempre que podràs, 

perque aixo temportaràs. 

Fuigiràs del Usurèr, 

com del mateix Lucifer. 

Fila Luisa, 

y portaràs camisa. 

Febres de Maig, salut pera tot lany. 

Faena feta diners aguayta. 

Feu bè a besties, y os tiraràn de còces. 

Faedors, y consentidors, 

tots mereixen una pena. 

Fer bè, no es pert. 

Fortuna et dòne Dèu fill, 

quel saber poch, te val. 

Fes bè, y no mires a qui. 

G 

Gran cosa es no ser ingrat 

a quit ta beneficiat. 

Guardat de la hypocresìa, 

perques mala malaltia. 

Gran cuidado el Metje tè, 

del malalt que paga bè. 

Gallinèta que per casa và, 

sino pica, picarà. 

Gènt dahuch, campana de fusta. 

Gran tronch, bona brasa. 

Gran es mon gendre, bo sia ell. 

Gòs que lladra, no mocèga. 

Guarda el Mesquì, y no sab pera qui. 

Gallina vella, fa bon caldo. 

Gat nyaulador, 

jamès bon caçador. 

Gran olla, poca carn, 

y casa gran, pà chiquèt. 

Gich ben doctrinat, (chich, chic; a dalt fique chiquèt : menudet) 

serà vell descansat. 

H 

Hacienda ques mal guanyada, 

no tindrà molta durada. 

Hostes vindràn, 

que de casa ens trauràn. 

Hui per mi, dema per tu. (demà, demá : mañana) 

Hon no hià cap, tot es coa. 

Home prevengut, val per dos. 

Hon no hià guany, 

tot es mal any. 

Honra, y profit 

no cab en un pit. 

Home parat, no fa guerra. 

Hui no es fìa asi, demà si. (Hoy no se fía aquí, mañana sí)

Hon se fa foch ix fum. 

Hon và el mal? Hon nihà mes. 

Hon no hià sanch, 

nos fan botifarres. 

Hacienda, y honra guanyaràs obrant, 

y no ab presumpciò vana empereant. 

Home pobre, tot sòn traces. 

Hacienda, ton amo et vetja. 

Hon anirà el bou que no llaure? 

Hon no hià cap, no cal sombrero. 

Home pobre, 

olla dargènt, y canter de coure. 

Hacienda feta destola, 

prest sembola.

J 

Jutje que no tè concencia, 

may farà bona sentencia. 

Ja que has fet lo Sanct, fes Laltar. 

Justicia, mes no per ma casa. 

Jerusalèm, Jerusalèm, 

quant mes anàm, menys valèm. 

Joch de mans, joch de villans. 

Jamès cau, ni menys tropeça. 

la fe que a Dèu sendereça. 

L 

Les festes has de guardar, 

y a ton pare, y mare honrar. 

La Crèu de mes excellencia, 

es la Crèu de la pacencia. 

Lo qui torna bè per mal, 

conseguix premi inmortal. 

Lo qui mal per mal intenta, 

a si mateix satormenta. 

Lo millor bocì del plat, 

daràs a qui tangendrat. 

La Doncella recatada, 

serà mòlt bona casada. 

La dona es tan mudable com lo vent; (la donna è mobile, qual piuma al vento...) 

de ses paraules no faces fonament. 

Lo fill qui a sos pares bat, 

ja lo infern tè aparellat. 

La Senyora qui treballa, 

no gasta diner, ni malla.

La muller a son marit 

tingali ben net lo llit. 

Lo marit a la muller 

tingali sòn menester. 

La dona qui es possa unguents 

a la cara, pert les dents. 

Lo qui no vol treballar, 

no pot fer sinos gastar. 

Lhome qui tracta ab amigues, 

may li faltaràn fatigues. 

Lo mensatjèr, ni mentiròs, 

ni pereòs. 

La dona, sens menester, 

no està baix al carrer. 

La dona quet casaràs, 

fes que sia de ton braç. 

Lo Cavaller, a la guerra, 

y el Laurador, a la terra. 

La pobrèa es farà rica, 

si a mentjar poquèt saplica. 

Lo Sacerdot retirat, 

es de tot hom estimat. 

La dona qui prèn, sòn cos vèn. 

La mocada de Canèt. 

La lletra per lo cul entra. 

Lultim quixal, costa darrancar. 

Les burles, vènen a vères. 

Lo que guanya el Escolà, 

cantant vè, y cantant sen và. 

Lo menester fa fer. 

Largues rahons acurten la nit. 

La machada de Cuenca. 

La persona qui mòlt rìu, 

no tè sòn discurs mòlt viu. 

Lhome de sì confiat, 

prèst es perdut, y acabat. 

Lo qui diu que ja sab prou, 

lo cap tè mes gros que un bou. 

La vida per ton Senyor 

perdràs, avans quel honor. 

La persona qui mòlt muda, 

sempre la veuras perduda. 

La casa que no tè pau, 

mòltes nits nos tanca en clau. 

La persona descuidada, 

es una cosa encantada. 

Lo lladre, naturalment, 

tè perèa, y nos valent. 

La mortalla, solament, 

semporta el rich avarient. 

La dona qui và a la llana, 

may tindrà la testa vana. 

La primera informaciò, 

no la creu lo bon varò. 

Lhoste, com lo peix menut, 

al cab de tres dies put. 

Lo ferro quant es calent, 

se doblèga facilment. 

Lo furtar la hacienda agèna, 

es un gust ab mòlta pena. 

Lo qui fals fa testimoni, 

ofici fa de Dimoni. 

Lhome qui està ben criat, 

calla, sinos preguntat. 

Lo criat questà pagat, 

tè sempre lo braç trencat. 

Lo mòlt parlar sempre mou, 

y lo masa gratar cou. 

Lo qui servix a comù, 

servix a tots, y a ningù. 

Lo bobo tot ho sab fer, 

fins al temps del menester. 

Lo qui a molta gent mantè, 

Dèu sab lo treball que tè. 

La dona bona, y lleal, 

es un tesor principal. 

Lo Laurador tè de estar 

prop dels qui fa treballar. 

Los Sabis tenen a mengua, 

fer servir masa la llengua. 

La honra del marit està 

de sa muller en la mà. 

Lhome qui vol bona caça, 

vatja a comprarla a la plaça. 

Lhome qui lluny và a casar, 

va enganyat, o va a enganyar. 

Lo Senyor, qui nos Senyor, 

cert que mereix Curador. 

Lo llob sempre va a caçar 

lluny del lloch hon sol estar.

Lo Sabi sab que no sab, 

lo simple tot ho tè al cap. 

Lo Caçador qui vol caça, 

a la caça no amenaça. 

Lo roig ab lo pel que tè, 

bè pot fet home de bè. 

Lo qui fa una casa, o es casa, 

la bolsa li torna rasa. 

La dona qui es ben casada, 

no tè sogra, ni cunyada. 

La gala mòlt prèst sen và, 

no la falta quella fa. 

La bona satisfaciò 

se fà en vida, y en mort no. 

Lo coixo vindrà, 

y la veritat dirà. 

Los colses no has de possar 

en taula, pera mentjar. 

Lo rich sempre es codiciòs, 

y lo pobre desitjòs. 

Lo pare guanya el real, 

y sòn fill lo gasta mal. 

Lo llinèt ques ben filat, 

sempre dòna drap doblat. 

Lo qui un cove sabrà fer, 

jà pot dir ques Cistellèr. 

Lhome qui no sab sumar, 

may sabrà multiplicar. 

La persona qui tè crìa, 

sempre guanya nit, y dia. 

Lo fill del bo, sofrix bo, y mal, 

lo fill del mal, ni bo, ni mal. 

La rahò no vol força.  

La pau Dèu la vol. 

La cosa ben pensada, 

es ben ordenada. 

Les coses clares vol Dèu. 

Lo dementat, 

per la pena es avisar. (avisat) 

Lo mal entra per lliures, 

e ix per onces. 

Lo manar no vol par. 

Los fills del Mestre Pere 

amostraven a sòn pare. 

Los qui casen per amors 

sempre viuen ab dolors. 

La dona qui mòlt beu, 

tart pagarà lo que déu. 

La necessitat no tè Ley. 

Los Andadors coneixen als del Ofici. 

La privaciò es causa de apetit. 

La nit es capa de pecadors. 

La diligencia, es mare de la bona ventura. 

Lo Diable en lo cos, y el Rosari en la ma. 

Lo que tots diuen, o es, o vol ser. 

Lo ques deprèn en la cuna, 

tostem dura. 

La una mà llaba laltra, y les dos la cara. (llava; una mano lava la otra, y las dos la cara) 

La abundancia mata la fam. 

Lo qui espera, desespera; 

mes qui nospera, no alcança. 

Les burles, venen a veres. (2; antes: Les burles, vènen a vères. )

Lo peix pera quil mereix, 

y la ganya pera el gat. 

Lo mateix es filar, que donar a filar. 

La masa confiança, mata al home. 

Les parets tenen orelles. 

La sobrada amistat, es causa de menys preu. 

Linfant, y lorat, diuen la veritat. 

Lhabit no fa al Monje. 

Lo temps tot ho cura. 

Lo quel Metje erra, 

cobri la terra. 

La cabra per sos pecats, 

sos genolls porta pelats. 

Los valents cauen de quatre. 

Lo gòs al amo, y el gat a la casa. 

La parra borda, tot ho fa agràç. 

Lo bort, y la mula, 

sempre nhan de fer una. 

La bona capa, mòlt tapa. 

Lo no importa, 

perdùts a mòlts porta. 

La pobrea es farà rica, 

si a mentjar poquèt saplica. (2: antes ya sale, pero pobrèa con tilde)

La sanch nos pot tornar aygua. 

Lo gòs del Hortolà, (El perro del hortelano: ni come ni comer deja...)

ni rocèga el hos, nil deixa rocegar. 

Lo que not ha de aprofitar, 

deixau anar. 

Lo que not has de mentjar, 

deixau cremar.

La gala del nadar, es saber guardar la roba.  

Lo fart, no tè ansia del dejù. 

La por guarda la vinya, que nol Vinyader. 

Lo ques de Dèu, a la clara es veu. 

La Ley de Dèu no vol trampa. 

Lo gat escaldat en laygua freda tè prou. 

Lo millor amich, lo mort. 

Los plors, y dols, en diners sòn menys. 

Lo que sa de vendre, no cal empenyarho. 

Larbre, de giquet sadreça. (chiquet : el árbol, de pequeño o chico de endereza) 

Lo peix gros se mentja al flaquet. 

Lo mal de les rates, 

lo que fan unes paguen altres. 

Les veritats amarguen. 

Lo bon pagador, es Senyor de bolsa daltre. 

Lamistat no tè preu. 

Lamich en lausencia es veu. 

La ocasiò fa al Ladre. 

La passiò pot mòlt. 

Lo barato es car. 

La dona en casa, 

y Ihome en la plaça. 

La sobra daìr, falta fa hui. 

La experiencia, 

es mare de la sciencia. 

La practica trau Mestres. 

Lo bon drap, en la caixa es ven. 

La codicia romp lo sach. 

La charitat, comença per hom mateix. 

La ventura a la porta, 

Dèu la porta. 

Los morts obrin los ulls als vius. 

La dona bonica, may 

te farà tornar rich, Blay. 

Lo temps no deixa de dar 

a cada hu lo ques seu. 

La febra amansa al lleò. 

La febra continua, mata al home. 

Lo que la lloba fa, al llob li plau. 

Lo mes, priva el menys. 

Lo amor desastra les Gents. 

Lo burro de Arcadia, 

carregat dor, y mentja palla. 

Lo be nos conegut, 

finsa ques perdut. 

Lo braç de la Justicia 

es mòlt llarch. 

Lo gòs ab rabia, 

de sòn amo *trava. 

Lo cabal de la Ilaurança, 

es sempre rich desperança. 

Lo concell muda al vell. 

Lo fill de la cabra, sempre ha de ser cabrit. 

Lhome compon, y Dèu dispon. 

Lo plor del hereu, rialla dissimulada. 

Los mals, en lo pa sòn menys. 

Lo temps sa de pendre conforme bè. (bè : ve, vè, vé : viene) 

La boca amarga, no pot llançar sinos fel. 

La pedra eixida de la ma, 

no es sab hon va. 

Lhome qui es mòlt pereòs, 

per un pas, ne dòna dos. 

La recayguda, 

es pitjor que la cayguda. 

Logrèr, y cart, 

finsa soterrat, sempre es amarch. 

Lo qui noscarmenta (no escarmenta) en una, 

noscarmentarà en ninguna. (no escarmentarà)

Les lletres mòlt bones sòn, 

mes no les estima el Mon. 

La lletra, en sanch entra. 

Lo be que asi farás, 

allà trobaràs. 

Lo Mon no deixa a aquell 

qui deixat no vol ser dell. 

La Creu de mes excellencia 

es la Crèu de la pacencia. 

La fe del enteniment, 

desperança es argument. 

Lo qui servint persevera, 

eixe alcança allo quespèra. 

Lo modo de aprofitar, 

es fervor en lo bè obrar. 

M 

Mòlt poch juì es pot dir tè, 

lo qui el de Dèu no prevè. 

Mes alcança Ihumil ab la pacencia, 

que no fent lo soberb gran resistencia. 

May segones intencions, 

fan bones conversacions. 

Mòlts sen van al Hospital, 

per no veure sòn cabal. 

Mal usar no pot durar, 

per mòlt quet vulles guardar. 

May Ihome serà prudent, 

contrapuntant a la gent. 

May lo pereòs tindrà 

pa, ni vi pera demà. 

May se sab si es gros lo nab, 

fins que ha descobert lo cap. 

Mira a tu, 

y no diràs mal de ningù. 

Mentjant no faces remor, 

mira que aixo nos primor. 

Mòlts componedors, 

descomponen la Novia. 

Mes dies hià que llonganises. 

Mes val estar un ratet roig, 

que tot lany groch. 

Mal va qui no sadoba. 

Mòlt sab la mona; 

y mes qui lagafa. 

Mòltes formigues 

porten a un escarbat. 

Mes val tort, que cego. 

Mes val ser cap de sardina, 

que coa de pagell. 

Mes val hu en pau, 

que dos en guerra. 

Mes val un roin ajust, 

que una bona Sentencia. 

Mòltes caneles, fan un ciri Pasqual. 

Mes val hu content, 

que mòlts descontents. 

Mort no vinga, que achach no tinga. 

Mes val vergonya en cara, 

que dolor en cor. 

Mes val perdre, que mes perdre. 

Mes putja lespart, que lascurada. (l'espart; la escurada) 

Mes es lo roìdo, que les anous. (Mucho ruido y pocas nueces). 

Mes val pa, y ceba en amor, 

que gallines ab dolor. 

Mudense els tèmps, 

y tambè els pensaments. 

Mes val una Missa en vida, 

que mòltes en avènt mort. 

Mes veuen quatre ulls que dos. 

Mòlt gasta qui va, y vé, 

y mes qui casa mantè. (mantè parece maurè) 

Muyga Marta, y muyga farta. 

Mes val una gorra, que un sombrero. 

Mes valen onces, que Iliures. 

Mes prompte salcança el mentiròs, 

quel coixo. 

Marastra, en lo nom basta. 

Mare piadosa, 

crìa la filla melindrosa. 

Mals comunicats, 

sòn aliviats. 

Mes lladra el gòs, quant lladra de por. 

Mes val un bon amich, 

que parènt, ni così. 

Mes val morir en honra, 

que viure en deshonra. 

Mes valen amichs en plaça, 

que diners en la caixa. 

May se coneix mes lamich, 

quen lapresò (la presò), y el perill. 

Mula loca, may se fa vella. 

Mes val roìn conegùt, 

que bo per coneixer. 

Mes val poch ab voluntat, 

que no mòlt, si es de mal grat. 

Malvat entreteniment

es dir mal del qui es ausent. 

Mort lo gòs, morta la rabia. 

Muller que no mentja en vos, 

après mentja mes que dos. 

Mes val un prèn, 

que dos te daré. 

Mòlt val, y poch costa

a mal parlar, bona resposta. 

Mes val morir, que embrutarse. 

Mòlt sabi seras, fill mèu, 

si alcances temòr de Déu. 

Mòlt cego camìna al vici, 

lo qui no tèm al Judici. 

N 

No queda ben confessat, 

qui no torna lo furtat. 

No deixes les sendes vèlles, 

per anar per les novèlles. 

No plou pera qui anar vol. 

Non vull, non vull, 

y no li pert lull. 

Ningù es home, sens home. 

No sìes may lo primer, 

en dir coses del tercer. 

No dies (digues) may ton secrèt 

a ningù, y seràs discrèt. 

No amostres als fills amor, 

perque not causen dolor. 

Not caces ab la jove, si eres vell, 

quet pesarà, sino prèns mon concell. 

Ningù dòna, que no vulla se li agraixca. 

No deixes per ton rencor, 

de saludar al matjor. 

No confie el Secular 

viure del peu del Altar. 

No trates ab gent ociosa, 

perque es cosa perillosa. 

No vixques pera mentjar, 

mentja sols pera passar. 

No vulles mal als amichs, 

que ho sòn de tos enemichs. 

Not alabes de fer mal, 

perques un vici infernal.

Nostìes mòlt en la plaça, (no estíes, estigues)

nit burles daquell qui passa. 

Nos coneix Ihome perdùt, 

sinos quant es abatùt. 

No dies mal de ta mare, 

ques afrontar a ton pare. 

No vulles al menor may menysprear, 

perquet pot en sòn lloch aprofitar. 

No mires coses profanes, 

ni oixques paraules vanes. 

Ningun home pot saber, 

sinos Dèu, lo que ha de ser. 

No vulles may arguir 

ab qui no sab resumìr. 

Ni la Missa, ni cebada 

estorben llarga jornada. 

No crègues de ton amich, 

lo que diu sòn enemich. 

No deixes la carretera, 

per anar per trabesera. (travesera: través, atravesar, atajar, atajo)

No vulles may pletejar,

lo que bè no pots probar. 

No amostres may lo forat 

del diner que has amagat. 

No tindràs parént millor, 

que un amich quet tinga amor. 

No vulles pà florìt, 

ni taca de pegunta en lo vestit.  

Ni pòlls en la grenya, 

ni corral sense llenya. 

Ni casa feta de fanch, 

ni vinya en barranch. 

Ni camp en costèra, 

ni muller Forastèra. 

Ni gat en caixcabèll, 

ni casar dona jove en home vèll. 

Ni manso sens esquèlla, 

ni casar home jove en dona vèlla. 

Ni omplir barral sens ambùt, 

ni en tèmps de plutja el corral brùt. 

Ni corral en portells, 

ni nuchs en los sarahuells. 

Ni arroç socarrat,

ni guisado que sapia a fumat. 

Ni tenir gat nyaulador, 

ni dormir en home roncador. 

Ni detenir mòlt la orina, 

ni sentir olor de la bacìna. (bacín; bací; orinal)

Ni que vatja per casa la lloca, 

ni possarme en cosa que a mi nom toca. 

Ni mentjar sopes sens cullèra, 

ni porta de aposento en polleguèra. 

Ni afaytarme en Barbèr modorro, 

ni dormir en home petorro. 

Ni estàr veì del Ferrèr, 

ni renyit en lo Barbèr, 

ni tindre per contrari al Carnicèr. 

Ni casa en dos portes, 

ni besties cegues, o tortes. 

Ni escoltar per les portes lo que diuen, 

ni mirar en les cartes lo quescriuen. 

Ni fiat de paraules de Gitana, 

ni beure, ni mentjar sens tindre gana. 

Ni anar a buscar monèda, 

ni portar bolada la seda. 

Ni putjar a cavall sense cagar, 

ni faena de força sense almorçar. 

Ni cordarse en tiretes sense cap, 

ni gós famolench, ni porch mòlt fart. 

Ni muller sempre afaytada, 

ni beure en taça penada. 

Ni Capellà sens manteu, ni sotana, 

ni canter, ni botitja foradada. 

Ni ròt de rabe, 

ni home que faça el grave. 

Ni pet de col, 

ni casarme en qui nom vol. 

Ni vèure Frares per ma casa, 

ni portar vì sens bòta, o carabaça. 

Ni creure a Regalista, ni Mercader, 

ni colar bugada sense cendrèr. 

Ni albarda, ni albardò sense tafarra, 

ni casarme en fadrina festejada. 

Ni casa que hatja cunyades, sogres, y nores, 

ni Campanar sense barçoles. 

Ni Christià sens Rosari, 

ni fiar de Advocat, ni de Notari. (Carlos Ros era notario) 

Ni puses en los camals, 

ni lledèlles en los angonals. (ni ladillas en las ingles) 

No saprèa una cosa, ni codicia, 

sinos hon hià de sòn valor noticia. 

No sè yo si es acertat 

vendre mes car lo fiat. 

Not agrades de Advocat 

que not diu la veritat. 

Not alegres de mon dol, 

que quant lo meu serà vèll, 

lo tèu serà nou. 

No hià millor paraula, 

que la questà per dir. 

No dejuna qui fartar espèra. 

No hià mal pera uns, 

que no sia bè pera altres. 

No fuig qui a casa torna. 

No hia mes mare, que la qui parix. 

Ningù pot dir desta aygua no beuré, 

per terbola questia. 

Nos la mel pera la boca del ase. 

No dies mal del dia, 

que passat no sia. 

Not dies polida, 

que de la pigota no sies eixida. 

No hia millor amich, quel real dahuit. 

No hia millors parents, quels dihuitens. 

No hia millors cosins, quels bons florins. 

No hia millors germans, 

quels reals Castellans. 

No hia millors coneguts, 

quels papers de menuts. 

Tot aço en la caixa, 

y la clau en la boltjaca. 

Ningù està sens creu. 

No per gich pilar se cau la casa. 

No hia mes Doctor, que hom mateix. 

Nos mou la fulla del arbre, 

sense voIuntat de Dèu. 

Ningù es Propheta en sa Terra. 

No viu lo cor del lleal, 

mes quel traydor vol. 

Ningun geperùt, 

se coneix la sua gepa. 

Ningù esta content en sa sort. 

Ningù naix aveat. 

Nos mes negre el corb, que les ales. 

No hia vella, 

que no hatja estat bona filanera. 

No hia vell, 

que no hatja estat valent. 

Ningù es tonto pera sòn profit. 

Nos ha fet lo Infern pera bobos, 

sinos pera dropos. 

No hià riu que no tinga sa eixìda. 

Ningù pot ser Jutje en causa propia. 

Nom pesa que mon fill sia jugador, 

sinos que và darrere de rescavalarse. 

No hià pitjor esquerda 

que la del fus mateix. 

No mires com pinta, sinos com quinta. 

Ningù coneix millor 

als del Ofici, quel Andador. 

Ningù pot perdre lo que no tè. 

Ni ma en caixa, ni ull en carta. 

Nadar, nadar, y la bora ofegar. 

Nil Soldat sens armes pot pelear, 

nil Estudiant sens llibres estudiar. 

Ni tots los qui estudien sòn Letrats, 

ni tots los qui vàn a la guerra Soldats. 

No hià bè que cent anys dure, 

ni mal que a ells aplègue. 

No hià cosa encoberta, 

que prompte, o tart no sìa descoberta. 

No hià millor Mestra, 

que la necessitat, o pobrèa. 

No hià pitjor sòrt, 

quel qui no vol oìr. 

No basta ser hu bo, 

sinos pareixerho. 

No per mòlt matinetjar,  

amaneix mes prest lo dia. (No por mucho madrugar, amanece más temprano)

No tornes de nou al vici, 

ques matjor ton precipici. 

No furtes res a ningù, 

ni dìes mentires tu. 

No desitjes dona agena, 

ni bens daltre, que hià pena. 

O

Oiràs, y miraràs, 

si algo veus ho callaràs. 

Obres sòn amors, 

que no bones rahons. 

O bè Monje, o bè Canonge. 

O parìr, o morir. 

Ovella que bela, moç pert. (..., pert lo bocí; oveja que bala, pierde bocado)

Ovelles bobes, 

per hon va una van totes. 

Oferìr mòlt, especie es dengany. 

P 

Procura conversacions, 

que no entren murmuracions. 

Per tos fills ben richs deixar, 

no vulles lo Infern guanyar. 

Per sa casa mira poch, 

lo qui juga, o mira al joch. 

Parlant ab algù tos dits, 

no toquen botons dels pits. 

Paga a ton Senyor sos drets, 

y allunyat de ses parèts. 

Peixcador, o Caçador, 

o fam, o fret, o calor. 

Per desig que tè del bou, 

va llepant lo llob al jou. 

Per ben assentat questìes, 

que no pots caure no dìes. 

Per millorar,

ma casa deixar. 

Per mòlt que tu estìes rich, 

no olvides al pobre amich. 

Prop de un home descuidat, 

sempre trobaràs un gat. 

Per no perdre sos esplèts, 

Ihome cuerdo no vol pIéts. 

Prest es dit lo ques ben dit. 

Per lo diner balla el gosèt. (Por el hueso baila el perro)

Per sòn mal, sabè la formiga bolar (volar). 

Per totes parts, 

hià cent llegues de mal camì. (legües : leguas) 

Pera tot hià remey, 

sinos pera la mort. 

Primer sòn mes dènts, 

que mos parènts. 

Peixcador de canya, 

mes pert que guanya. 

Poderòs Cavaller, Don Dinér. (Poderoso caballero, don Dinero...)

Peixcador que peixca un peix, 

Peixcador es. 

Pensa el lladre, 

que tots sòn com ell. (Piensa el ladrón, que todos son de su condición) 

Pecat de gola, 

Dèu lo perdona. 

Pera els desgraciats, 

tots los dies sòn Dimats. 

Pera coneixer a hu, es menester mòlt. 

Pòll de Janèr, ploma a diner. 

Prou dejuna qui mal mentja. 

Porta tancada el Diable sen torna. 

Primer es la defensa, que la ofensa. 

Perèa, clau de pobrea. 

Pardal vell, no entra en gavia. 

Peus questàn mòlt fets a anar, 

no poden parats estar. 

Procura tenir cabal, 

per no anar al Hospital. 

Per casar filles Doncelles, 

no vengues moltòns, ni ovelles. 

Pasqua Marçal, 

fam, o mortaldat. 

Per tocar, se toca. 

Pòlls en pòlls, lleménes crìen. (pijos con piojos, ladillas crían) 

Primer es la obligaciò, 

que la devociò. 

Possat a la phantasìa 

de oir Missa cada dia.

Q

 

Qui de sa Crèu fuigirà, 

mes pesada el seguirà.

Qui santifica les Festes,

ha de fer coses honestes.

Qui no tèm al Mon, no tèm a Dèu. 

Qui a Dèu busca, a Dèu troba. 

Qui no sab salvarse, no sab. 

Qui serà amich del pobrèt, 

en lo Cel tindrà gran drèt. 

Qui del Mon tè confiança, (Mon parace Mou) 

cosa bona may alcança. 

Qui diu que tè enteniment 

mes que un altre, es inocent. 

Quant replega la formiga, 

not assentes a la biga. 

Qui ab vestits se gasta masa, 

lo cap tè de carabaça. 

Qui es mentja les madures, 

ques mentje les dures. (a las duras y a las maduras) 

Qui casa per interès, 

criat de sa muller es. 

Qui recull al Vandolèr, 

dins poch tèmps no tè graner. 

Quant ab algù parlaràs, 

not acostes prop del nas. 

Qui cuida de casa agèna, 

may la sua està mòlt plena. 

Qui mentja sens treballar, 

sinos rich, tè de robar. 

Qui tè mala companyia, 

no pot viure ab alegria. 

Qui eixercita la Justicia, 

façala sense malicia. 

Què bè questà la filofa, 

a la dona poderosa! 

Qui del ase mentja el pà, 

may de fam se morirà. 

Qui a dichos se sutjeta de les Gents, 

caurà mil voltes en inconvenients. 

Quant la cosa no es pot cert alcançar, 

cordura diuen que es dissimular. 

Quant vèm lo dany patent del qui es veì, 

no escarmentar en ell es frenesì. 

Quant algù et Iloa mòlt en ta presencia, 

pensa ques engany tot, y es apariencia. 

Qui sentòna mòlt mes del que convè, 

sens pensarho, a quedar ben burlat vè. 

Quant la Puta fila; el Rufià debana; 

y el Notari pregunta: 

a quants estàm del mes? 

mals estàn los tres. 

Qui diu mal de tu en ausencia 

temòr tè de ta presencia. 

Quant voldras dir mal dalgù, 

mira primer qui eres tu. 

Qui camina mal camì, 

no fa bon pas a la fì. 

Qui no bat en Juliol, 

no pot batre après quant vol. 

Qui no adoba la gotèra, 

la casa ha de fer sancèra. 

Qui sembra en cami real, 

pert lo grà, y pert lo jornal. 

Quant aniràs de camí, 

no vatjes sens pà, ni ví. 

Qui çopa mòlt a la nit, 

no dorm sossegat al llit. 

Qui escudèlla daltre espera, 

no la pot mentjar sancèra. 

Qui tropeça en un lloch plà, 

en lloch aspre què fara? 

Qui no dòna lo que dol, 

may alcança lo que vol. 

Qui filasa sua fila, 

bona camisa destìla. 

Qui a Ginens vol enganyar, 

mòlt matí sa de llevar. 

Qui no tè sino un cabès, 

malalt al Disabte es. 

Qui tè Ofici, tè benefici. 

Qui no tè, el Rey lo fa franch. 

Qui ase va a Roma, aixi sentorna. 

Qui mòlt abarca, poch aprèta. 

Qui ama el perill, en èll períx. 

Qui tè cuchs, que pele fulla. 

Qui no pot sembrar, espigòla. 

Qui no vol polç, no vatja a la era. 

Qui primer và al molì, primer mol. 

Qui bè sestà nos moga. 

Qui mal busca, prest lo troba. 

Qui té el terrat de vidre, no apedrégue. 

Qui bé viu, bé mor. 

Qui mòlt parla, mòlt erra. 

Quis mentja la polpa, que rosègue Ihos. 

Qui vol del Mon bè gotjar, 

ha de oìr, veure, y callar. 

Qui mal te voldrà, riure et farà. 

Qui be et voldrà, plorar te farà. 

Qui prèn, nos mor. 

Qui mal và, mal acaba. 

Qui calla, otorga. 

Qui romp lo vidre, quel pague. 

Qui en roba daltre es vist, 

en lo carrer lo despullen. 

Qui mòlt corre, prest para, 

Qui bè ama, tart olvida. 

Qui cau, y salça, no ha caygùt. 

Qui a bon arbre sarrima, 

bona sombra el cobri. 

Qui es roin pera sì, 

ho serà pera els demès. 

Qui no sembra, no cull. 

Qui alça, troba. 

Qui no vulla perdre, no jugue. 

Qui en gichs se gita, cagat se lleva. 

Qui ha manester lo foch, 

en sos dits lo busca. 

Qui en la joventut no treballa, 

a la vellèa dorm en la palla. (Lo que de jove minge sardina, de vell cague la espina)

Qui ab joyes se gasta el dot, 

de sa muller es Janot. 

Quant hu no vol, dos no rinyen. 

Qui pasta, y feny, de tot li conteny. 

Qui tè contraris, no dorma. 

Qui mes no pot, morir se deixa. 

Qui no creu a sa bona mare, 

creu a sa mala marastra. 

Qui tè diners, fa diners. 

Qui no tè, no pert. 

Qui arrimat sestà, arrimat se troba. 

Qui mes tè, mes vol. 

Qui mes tè que callar, mes parla. 

Qui vol la capa del amich, nos amich. 

Qui tè bon veì, tè bon matì. 

Quant Dèu vol, a tots ayres plou. 

Qui no sia pera casat, 

nonganye la dona. 

Qui sen duu la carn, que semportel hos. 

Qui va en un coixo, 

al cab del any es coixo. 

Qui tè llengua, a Roma va. 

Quant la barba del veì vetjes cremar, possa la tua a remullar. 

(cremar : aunque signifique quemar, en esta y una posterior es cortar)

Quit dòna un hos, 

not volguera veure mort. 

Qui tè un diner, nostà sens ell. 

Qui no tè vergonya, tot lo Mon es seu. 

Qui va davant guanya la joya. 

Qui arrere va, arrere es queda. 

Quant mes Moros, mes ganancia. 

Qui viu de renta, viu de regla. 

Qui muda, Dèu li ajuda. 

Qui tè ronya, ques rasque. 

Qui sassenta en pedra, no medra. 

Qui a mon fill moca, a mi em besa en la *boca (?) (trozo de pág. 90 cortado)

Qui menys corre, bola. (vola : vuela) 

Quant los muts parlen, treball hia en la ** 

Quant Dèu no vol, los Sancts no poden * 

Qui lleva la ocasiò, evita pecat. 

Qui tè la terra, tè la guerra. 

Quant mes amichs, mes clars. 

Qui juga en lo carbò, sa dembrutar * 

Qui tè la culpa, que pague la pena * 

Qui sopa daltre espera, freda la mentja *

Qui no mira al davant, arrere es queda. 

Qui promèt, en deute es somèt. 

Quant lo coixo de amors mor, 

què farà lo qui anar pot? 

Quant sabs no diras, si vols viure en pau. 

Qui algo vol, algo ha de fer. 

Qui ab llobs va, samostra a ahullar. 

Qui escup al Cel, en la cara li cau. 

Qui la cera ha de ablanar, 

les ungles sa de cremar. (cremar : cortar, como en el superior de la barba) 

Qui tel pare Alcalde, segur va al Juì. (tel : te el, tè lo; tiene el; juì : juicio) 

Qui peixets vol peixcar, 

sa de banyar. (El que quiera peces que se moje el culo)

Qui tot ho vol, tot ho pert. 

Qui tot ho nega, tot ho confessa. 

Qui no te sos bous, 

no llaura tots los dijous. 

Qui paga descansa. 

Quant lo mal es de mort, 

sols lo morir es remey. 

Qui a sos pares tracta be, 

viurà mòlt, perque yo ho sè. 

Qui té mala condiciò, 

may troba bon companyiò. 

Quant lo vell fa ninyerìes, 

no li passen en huit dies. 

Qui males manyes hà, 

tart, o nunca les perdrà. 

Qui per sì no tè cervell, 

com pot donar bon concell? 

Qui diners tè de cobrar, 

tè mòltes boltes de dar. (voltes : vueltas)

Quant voldràs juplar un hou, 

no faces aquell clo - clou. 

Quant per bo venen lo mal? 

Quant lo ase va a comprar. 

Qui a joya possa, no reposa. 

Qui pleteja, no sossega. 

Qui no arrisca, no pisca. 

Qui plany al contrari, 

en ses mans mor. 

Qui canta en la taula, y sorina en lo llit, 

no tel seny complit. 

Quis mentja un hou sense sal, 

se mentjarà a sa mare. 

Quant lo Sol ix, pera tots ix. 

Qui tè diners, tè tot adrès, 

y la filla del Rey si la volguès. 

Qui canta, sos mals espanta. 

Qui dòna el cul a besar, 

no tè mes que dar. 

Qui diu lo que vol, 

ou lo que no vol. 

Qui la pensa, la fa.

Qui dèu, no tè vèu. 

Qui fuig de Dèu, corre devades. 

Qui no paga lo que dèu, 

tè per contrari a sòn Dèu. 

Qui mal a sos pares trata, 

sa vida la malbarata. 

Qui jura sens reparar, 

lo jurar li costa car. 

Qui possa en Dèu sasperança, 

la Gloria del Cel alcança. 

R 

Res pot tindre ben llograt, 

lanima questà en pecat. 

Roin vindrà, que bo et fará. 

Rabe de Estìu, cou com a calìu. (Rabe : rábano; rabaneta; Radieschen en alemán) 

Roin oli, sab a la pèga. 

Rinyes per Sanct Joan, 

pau pera tot lany. 

Rata que no sab mes que un forat, 

prest la han caçat. 

Replegador del segò, 

y escampador de la farina. 

S

Sempre en la creu en la ma, 

dèu amarse tot Christiá. 

Si al qui dèus no pots pagar, 

humilment li has de parlar. 

Si trunques les rahons males, 

ab los Angels casi iguales. 

Seràs causa de mòlts mals, 

si fas testimoni fals. 

Si vols pendre bon concell, 

sia sempre de home vell. 

Si vols tindre mal mentjar, 

al forn portal a cuinar. 

Si Dèu la Ciutat no guarda, 

defendrela es frenesì. 

Si camines per mal lloch, 

creume, y passa poch a poch. 

Si no vols tenir desfici, 

a ton fill donali Ofici. 

Si alguns parlen de secret, 

not acostes, ques mal fet. 

Sempre les Festes matjors, 

al ventrell causen dolors. 

Si a cas eres combidat, 

sols mentja lo acostumat. 

Si tens a algù agraviat, 

no vatjes may descuidat. 

Si tens la coa de palla, 

no posses foch a la falla. 

Si algù Ilig alguna carta, 

un poch lluny daquell taparta. (taparta : aparta't : apártate) 

Si ton pare es pobre, y vell, 

no deixes mostre la pell. 

Si mentjes mes del que guanyes, 

vestiràs de telaranyes. 

Si compres algo a censal, 

no ho pagues mes del que val. 

Si alabes mòlt ta muller, 

seràs tengùt per grosser. 

Si en ta casa entra mòlt be, 

mira sempre com li ve. 

Sempre el Peixcador de canya, 

gasta mòlt mes que no guanya. 

Si no calles lo que fas, 

si algo et dich, tambe ho dirás. 

Si la porta tens tancada, 

tindràs la testa guardada. 

Si dònes ans de morir, 

aparellat a sofrir. 

Si al roin favorixes pots fer conte, 

quen pago cert tindràs dolor, y afronte. 

Si tens cases a lloguer, 

may te faltarà que fer. 

Si tens un diner per vil, 

may arribaràs a mil. 

Si la Canelèra plora, 

lo Invern ja es fora; 

y si es riu, ni Invern, ni Estiu. 

Si a Dèu vols pregar, 

possat en lo Mar. 

Si ha entrat Maig, o no ha entrat, (pone entrar, pero es un error tipográfico)  

venen los Apostols diuen la veritat. 

Si faèna tu fas fer, 

en pagar sies llauger. 

Si fora el cor tot dacer, 

nol vencerìa el diner. 

Si dos tiren de la corda, 

la trencaràn. 

Si not agrada, 

no li faces alvada. (albada, alborada) 

Si carrègues masa al burro, 

se gitarà en la carrega. (càrrega : carga) 

Si una porta es tanca, altra sen obri. 

Sobre gust, no hia disputa. 

Si Senyor; y anava asoles. 

Sab, com a oli de Tenda. 

Si quant pots no vols, 

quant voldrás, quiçà no podràs. 

Si per por dels pardals se deixara de sembrar (pone sebrar), 

tart cullirìen. 

Si treballes mentjaràs, 

y si no dejunaràs. 

Sobre un hou pon la gallina. 

Segons tindràs lo Estament, 

vestiràs honestament. 

Si del dot de ta muller 

refies, seràs grosser. 

Si voldràs amich algù, 

no sia mes rich que tu. 

Si fas bè allo que pots fer, 

a pochs auràs menester. 

Sardina quel gat fa presa, 

no la tornarà sancera. 

Si criats tan de servir, 

deprèn sempre de sofrir. 

Sens urgents ocupacions, 

no deixes de oir Sermons. 

T 

Tres persones, y un sols Dèu, 

sòn en un Pare, fill mèu. 

Tinli devociò mòlt fina 

al Angel quet encamina. 

Tan prest mor lo cordero, com la ovella. (pone cordero, no corder; usa moltòns antes) 

Tindràs sempre bon dellit, 

si temples ton apetit. 

Tota es bona gent, y ma capa no pareix. (Toda es buena gente, y mi capa no aparece) 

Tot eixira en la colada. (eixirá : saldrá; eixir : salir) 

Tota pindola dorada, 

la amargòr amagada. 

Tot home qui vol mentir, 

gran memoria ha de tenir. 

Taverna que tè bon vi, 

ventura tè prop de si. 

Tambè mor lo Papa, 

com lo qui no tè capa. 

Tu content, yo pagat. 

Tal es Ali, com Camali. (Alí, Camalí)

Tu que no pots, portam al coll. (o a Alcoy) 

Tantes voltes va el canter a la font 

quell deixa coll, o ansa. (tanto va el cántaro a la fuente.. que se deja el cuello, o asa) 

Tin bona fama, y gitat a dormir. 

Tota la bona salsa cou. 

Tants homens, tants parers. (Tantos hombres, tantos pareceres) 

Tremontana no tè abrich, 

nil home pobre tè amich. 

Tres al sach, y el sach en terra. 

Tots los gats tenen catarro, 

sinos lo meu que tè tòs. 

Tots los principis sòn forts. 

Tant unflen al cuiro, ques rebenta. 

Tot està sujecte al home; 

y ell tenìa una pusa en la ma. (pusa, pussa, puça : pulga)   

Tan poch es larcenit, que no mata. (Tan flojo es el arsénico que no mata) 

Tararà, y tururù, tot es hu. 

Tinte, que no puch fer miracles. 

Tan prest se deixa la pell, 

lo jovenèt, com lo vell. 

Tan bruta està lascurada, com lespart. 

Tan bruta está la cullera, com lo cullerot. 

Tant li puntjen al bou, 

que pega una embestida. 

Tant esprém hu la tarontja, 

que ixen pinyols, y tot. 

Tancava en clau Micolau, 

y ella tenìa la clau. 

Tot lo que relluix, no es or. 

Tu et tèms, algo em déus. 

Tots los Refranys sòn (s+o con virgulilla nasal) verdaders. 

Tingues sempre per deport, 

pensar que vas a la mort. 

U 

Un no, desembaraça mòlt. 

Una Sogra feren de sucre, 

y encara amargava. 

Un tonto, en fa mòlts. 

Un bobo, en fa cènt. 

Un clau, trau altre clau. 

Una mala cabra, 

tot lo ramat llança a perdre. 

Uns tenen la fama, 

y altres carden la llana. 

Un desorde, porta un orde. 

Una volta enganyen al prudent, 

al necio cènt.

Ulls que no veuen, cor que no plo* (plore o plora: llora) 

Un vici es pitjor que un dèute, 

Una pendencia ben renyida, 

nescusa mòltes. 

V 

Veuràs sempre al ignorant, 

a la sciencia menyspreant. 

Vos caçau, y altre vos caça, 

mes valdria estar en casa. 

Vinyes, y dones hermòses, 

de guardar dificultoses. 

Vols ser Papa, possatho en la te* 

Vixca la gallina,

y vixca en sa pepita. 

Vatja yo calent, y rias la gent. (Góngora, ándeme yo caliente y ríase la gente) 

Viu lo porronèt, y em prenguè la sèt. (viu : vi, pasado de ver) 

Viu lo llit, y em prenguè la son. 

Vist un bastò, y pareixerà un varò. 

Vos sòu lo Prior, y tan plè de taques? 

Què faràn los altres? 

Vetjesme asi bè passar, 

que alla nom vorás penar. 

PRACTICA 

DE LA LENGUA 

VALENCIANA. 

Veus que, trocant les lletres, muden de sentit, a imitaciò de les que tinch possades en ma Practica de Orthographìa, que alli sols servixen pera la llengua Castellana, y asi les posse primer en Valencià, y en après explicades en Castellà; ab mòltes anyadides, que serviràn tambè pera la llengua Castellana: advertint, que la ç de rasguèt, ha de ser z en lo idioma Castellà. Y serà tan profitòs aquest Diccionari, ab laltre ques seguirà, que, entre els dos, qualsevol sabrà escriure en perfecciò, y fonamènt nostron Idioma, puix es lo matjor descans, a costa de mon treball, ques podrà encontrar.

(se actualiza en parte la ortografía sólo en castellano)

Abrazar, dar abrazo. 

abrasar, quemar. 

avanç, de avance. 

avans, antes. 

Barò, Título (barón). 

varò, hombre (varón). 

ball, bayle, y el albañal. 

vall, valle. 

Bas, linage. (linaje; apellido)  

vas, la sepulcura, y verbo. 

baça, junta de naypes (naipes). (hacer baza en un juego de naipes) 

basa, columna, o fundamento. (basamento, base) 

Baza, Ciudad de Andaluzìa (Andalucía). 

basques, fatigas, desasosiegos, &c.

Vazques, linaje. 

bè, bien.

vè, de venir (viene). 

bèll, bello, hermofso. 

vèll, viejo.

bella, hermosa, bella. 

vella, vieja. 

bellèa, belleza.

vellèa, vejez.

bèns, haberes, bienes. 

vèns, de venir (vienes). 

vènç, de vencer (vence). 

bèu, de beber (bebe). 

vèu, de ver, y la voz.

bès, beso.

vès, vete (vé imperativo). 

bèus, de beber (bebes). 

vèus, de ver (ves), y las voces. 

bèure, de beber. 

vèure, de ver. 

Bèda, el Venerable. 

vèda, por lo prohibido. (veda, vedado)

baya, color. 

vaya, matraca. 

bull, de hervir. (hierve; bullir; ebullición)

vull, de querer. 

bulla, la bulla. (suele ser una bula papal) 

vulla, de querer.

boltes, de boltear (voltear). 

voltes, veces. 

bol, de bolar (vol : vuelo). 

vol, de querer. (quiere) 

boç, el bozo. (bozal) 

vos, vosotros. 

bocì, bocado de comer. 

vocì, de vomitar. 

bèna, la cinta, o lienço (lienzo; venda). 

vèna, el numen del Poeta (vena artística), y la vena, o venas del cuerpo. 

braç, el braço (brazo). 

Bras, nombre. 

braça, brazada. 

brasa, ascua (brasa para asar). 

botar, dar bote. 

votar, dar voto, parecer, o jurar. 

caça, de animales (caza). 

casa, de morada. 

caçar, animales (cazar). 

Casar, lugar de casas, y casar en matrimonio. 

cassar, es, quitar algo a alguna cosa, disminuir la autoridad, o estima: quitar, o sacar, y cassar, o anular la Ley: cassar la cuenta, o escritura, que es cancelarla: truncar, o cassar la escritura.

cap, la cabeza, y adv. ninguno,y también azi* (hacia)

cab, por el cabo, y por caber.

Calbo, linaje. 

calvo, el calvo de cabellos. 

cessiò, de ceder (cesión). 

Sessiò, asiento en Concilio.

cegar, de la vista.

segar, con la hoz.

ceba, cebolla.

Seva, linaje. 

seba, porrazo, golpe, &c. 

centelles, por las centellas. 

Sentelles, linaje. (También aparece como Centelles y Centellas) 

cent, número, ciento. 

sent, de sentir. 

cessa, de suspender, o de concluir (cesar). 

Sessa, Ciudad. 

Sezza, Lugar. 

Cyta, de Nación. 

cita, de citar. 

Citta, Lugar. 

sita, de situar.

Ciprer, árbol, ciprés.

Siprer, linaje.

Cia, isla del Archipiélago. 

sia, verbo, sea. 

Chiva, villa en el Reyno de Valencia. 

Giva, Ciudad en Lycia, Provincia del Asia menor. 

Comte, Conde. (De comite : comte) 

compte, por la cuenta. (de cómputo, conte : cuenta) 

Descalz, linaje. 

descalç, descalço (descalzo). 

Dòlz, linaje, 

dòlç, dulce. 

feches, por las fechas. 

feges, por los hígados. (fege; se puede encontrar fetge en otros textos) 

Gaza, Ciudad célebre en Syria de Palestina. (ahí tienen una franja conocida)

gasa, tela. 

Gents, las Gentes. 

gens, adv. nada. 

gomes, por las gomas. 

Gomez (Gómez), linaje. 

Hou, huevo. (se puede encontrar ou sin hache como huevo) 

ou, de oír. (oye)

Lorens, linaje. 

Lorenç, nombre, Lorenço (Lorenzo). (también encontramos Llorenç) 

lob, lobo. (canis lupus : lop, llop, lob; lloba, loba) 

Lop, linaje. (lop en la canción en occitano “ai vist lo lop, lo rainard la lebre”)

maça, la maza, o mazo. 

masa, adv. mucho. (massa : demasiado) 

Març, el mes de Março (Marzo). 

Mars, el Dios *Engido Marte. 

meches, las mechas. 

Metjes (metges), Médicos. 

Muza, Sarraceno. (el moro Muza) 

Musa, del Parnaso. 

prophetiça, verbo (profetiza). 

Prophetissa, nombre (profeta, femenino profetisa). 

poetiça, verbo (poetiza, de poetizar). 

Poetissa, nombre (poeta, femenino poetisa). 

pòlç, polvo. 

pòls, pulso. 

Perez (Pérez), linaje. 

peres, fruta, peras. 

pessar, por el pesadumbre. 

pesar, por el peso. 

raça, la casta (raza). 

rasa, llena. 

realç, realce. 

reals, reales. 

rich, por el rico. 

Ryc, Puerto de Inglaterra. 

riça, de rizar. 

risa, de reír. 

romanç, por el romance (lengua/s romance/s o románica/s). 

Romans, por los romanos (de Roma). 

sab, de saber. 

çap, cuando al gato se le dice zape.  

Sabater, linaje. 

çabater, zapatero. (también como apellido Sabater, Zapater - segundo apellido de un catalanista de La Codoñera, Çabater, Zapatero - como aquel de las cejas circunflejas.)

sis, número, seys (seis, 6).

Cis, nombre propio. 

solar, de casas (de suelo). 

çolar, las medias, o los zapatos. (çola : suela) 

sopes, por las sopas. 

çopes, de cenar. (çopar, sopar : cenar, se cenen sopas u otra cosa)

taça, para beber (taza). 

tassa, tasación. 

temps, el tiempo. (en Valencia, en caso de tiempo atmosférico se usa oratge) 

tems, de temor (temes). 

En estes altres veus ques seguixen tocarè el punt mes dificil, sutil, y quengrandix nostra Lengua, y es tan costòs dentendre, quencara explicat, y possat en practica, com no sia el Lector natìu Valencià, crech se quedarà sens entendrel. Es, dons, lo acento que tenìm en nostra Lengua, grave, y agùt, en les dos lletres o, y e, motìu per hon pronunciàm, los Valencians, ab tant primor, la llengua Latìna, y estàm tan aptes pera parlar les demès: y note el curiòs, que de totes aquestes vèus ques seguixen, pera el vers Valencià, encara questìen escrites ab unes mateixes lletres, no sòn consonants. Primer posse les del acento grave, senyalat, y en après les del agùt, sens signarlo, puix  este jamès ha estàt en us, en nostra Lengua, notarlo; com ho tinch jà declarat en ma citada Practica, encara quel pronunciàm naturalment. 

Arrèu, consecutivo. 

arreu, arreo. 

bè, bien. 

be, balido. 

bòla, por la bola. 

bola, de bolar (vola : vuela). 

bèca, por el que da cabezadas. (becar, cabecear, sestear; becaina : cabezada, siesta) 

Veca, la de los Colegiales (beca de estudios). 

bòta, de botar, y la del vino (bota). 

vota, por dar parecer, voto, y por jurar (eclesiásticos que hacen voto de). 

bòt, de botar. 

vot, voto, o parecer. 

còç (còça, còssa), la coz del cavallo (caballo), &c. 

cos, el cuerpo, y el ojo de la aguja (pone ahuja). 

còça (cursa), la carrera. 

cosa, la cosa. 

còces, las coces de caballo, &c, 

coses, las cosas. 

còla, por otro nombre, en Valenciano, ayguacuyta, la cola (de pegar; quizás agua caliente + harina u otro almidón). 

cola, de colar. 

chòp, el chopo, o álamo. 

Job, el paciente Job. 

Dèu, Dios, y verbo (debe). 

deu, número, diez. 

dòna, verbo (da). 

Dona, Doña, y la mujer. (domina : donna, doña) 

dòns, dones. 

dons, adv. pues. (donchs, doncs, doncas, donques) 

dòlç, por cosa dulce. 

Dòlz, linaje. 

dols, por los duelos. (dol : duelo, luto; tú te dols : tú te dueles, apenas, estás de luto) 

fòra, verbo. (fuera, del verbo ser) 

fora, adv. fuera. 

fòssa, cuando cava con los hocicos el puerco. (pone caba, ozicos) 

fossa, la sepultura (fosa). 

llabòrs, por las simientes. 

llavors, adv. entonces. 

Mòza, la Moza. 

moça, la muesca. (esmoça; moç, mos : mordisco, mordedura) 

mòra, de morar. (vivir, residir) 

Mora, linaje, la Mora de Religión, y la fruta de las moreras, o zarçales (zarzales). 

mènt, de mentir. 

ment, por la mente. 

mòlt, mucho, y muy. 

molt, de moler. (molido) 

mòs, pronombre, mis. (mons pares, mon pare; ma mare) 

moç, el bocado, de morder. (mordisco) 

chòch, el choque. 

joch, el juego. (la ch inicial y la j inicial en valenciano no son el mismo fonema; ni la x) 

òs, artículo. 

hos, el hueso. 

òm, el álamo. (no es el olmo, ulmus?) 

hom, el hombre. 

podèn, de podar. (ells, elles) 

poden, de poder. (pueden)

Ròs, linaje. (el apellido de Carlos Ros, Ròs) 

ros, el rocío. (la rosada; color del pelo rubio) 

ròsa, color. 

Rosa, nombre propio, y la flor. 

sèda, de hilar. 

ceda, la cédula. 

sèch, verbo, seco. (adjetivo seco) 

cech, el ciego. 

sèu, el sebo, y pronombre, (adjetivo posesivo) suyo. 

Seu, la Seo, (sede, sedem, sedis) Metropolitana. (como la Seo de Zaragoza)

sèt, de beber (sed). 

set, número, siete, 

sòu, verbo, sois. 

sou, el sueldo. (moneda y pago de salario) 

sòta, la del naipe. 

sota, adverbio, bajo. (sotz, sots, sota, sous, sus, sub, etc) 

sò, verbo, soy, y nombre, Señor. (Monsieur, mon seigneur, signore, senyor, etc)  

so, el son (sonido), y el sueño (“Viu lo llit, y em prenguè la son”). 

sòn, verbo, son, y pronombre (posesivo), su. 

son, el sueño. (la son : el sueño, ganas de dormir; sompni, somni : sueño de soñar) 

sòrt, el sordo. (sòrd; sordum) 

sort, la suerte. 

sòl, o sòlch (sòlc), el sulco (surco, en la tierra). 

Sol, por el Planeta Sol, por el suelo, y por el verbo, suele. 

tèst, el tiesto. 

test, el texto; aunque también se dice teixt. (y text) 

tòs, la tos, y pronombre (posesivo), tus (tons pares). 

tos, el tosuelo. (tozuelo)

Tòca, la Toca, o Toga. 

toca, verbo, tocar (él, ella). 

tòrt, el tordo. (turdus : tòrd) 

tort, el tuerto, y linaje (Tort). 

vèla, por no dormir. (velar; ell, ella vèla : él, ella, vela) 

bela, por el balido, y la bela de lienço.  

vèra, verbo, viera; y una partida de *esta Huerta, llamada de Vèra. (Linaje, lugar)

vera, cosa verdadera. (ya en latín, vera crux, crucem, Veracruz; verídico, verosímil) 

Zòna, la Zona. 

sona, verbo, suena. 

Altres curiositats pera mes Practica de nostron Idioma, explicades tambè en Castellà. 

Numerals Cardinals.

Hu, uno, 1.

dos, dos, 2. 

tres, tres, 3. 

quatre, quatro (cuatro), 4. (quattuor latín) 

cinch, cinco, 5. 

sis, seys (seis), 6. 

set, siete, 7. 

buìt, ocho, 8. (huyt, huit, buit, vuit, vuyt, “No hia millor amich, quel real dahuit. 

No hia millors parents, quels dihuitens.” La h se puede manipular a b muy fácilmente)   

nou, nueve, 9. 

deu, diez, 10. 

once, once, 11. (se puede encontrar onze) 

dotce, doze (doce), 12. 

tretce, treze (trece), 13. 

catorce, catorce, 14. 

quince, quince, 15. 

setse, diez y seys, 16. 

desat, diez y siete, 17. 

dibuit, diez y ocho, 18. 

denau, diez y nueve, 19. 

vint, veynte (veinte), 20. 

vint y hu, veinte y uno, 21. 

trenta, treynta (treinta), 30. 

quaranta, quarenta (cuarenta), 40. 

cinquanta, cinquenta (cincuenta), 50. 

sixanta, o seixanta, sesenta, 60. 

setanta, setenta, 70. 

buitanta, ochenta, 80. 

noranta, noventa, 90. 

cènt, ciento (cien), 100. 

mil, o milia, mil, 1000. &c. 

Numerals Ordinals. 

Primer, primero, I (1.°). 

segon, segundo, II. 

tercer, tercero, III. 

quart, quarto (cuarto), IV. 

quint, quinto, V. 

sise (sisè, no se ve si es è), sexto, VI. 

setè, séptimo, VII. 

buitè (huitè), octavo, VIII. 

novè, o nono, nono (noveno), IX. 

decè, décimo, X. &c. 

Numerals distributìus. 

Den hu en hu, de uno en uno, de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, de cinch en cinch, de sis en sis, de set en set, &c. 

MESOS DEL ANY. 

Janèr, Enero. 

Febrèr, Febrero. 

Març, Março (marzo). 

Abril, Abril. 

Maig, Mayo. 

Juny, Junio. (se pronuncia juñ) 

Juliol, Julio. 

Agost, Agosto. 

Septembre, o Setembre, Septiembre, o Setiembre. 

Octubre, u Otubre, Octubre, u Otubre. 

Novembre, o Nohembre, Noviembre. 

Decembre, o Dehembre, Deciembre, o Diziembre (diciembre). 

Dies de la Semana. (septem, 7, septimana, setmana, semana) 

Domenge, o Dumenge, Domingo. 

Dillùns, Lunes. 

Dimats, Martes. (no pone Dimarts, sino Dimats)

Dimècres, Miércoles. 

Dijous, Jueves. 

Divendres, Viernes. 

Disabte, Sábado. (die + Sabbath, dissabte. Carlos Ros lo escribe con 1 s)  

SONETO.

Si curiòs, ò Lector, te procurì 

en mon llibre primer de Orthographìa, 

ja curiòs pera este et prevenìa, 

puix curiòs per servirte em desvelì: 

Mòltes coses curiòses te notì, 

que ta curiositat no pensarìa; 

puix curiòs, tant, o mes, sens phantasìa 

en aquest Tratadèt, crech, me portì. 

Tu, Lector, com a home ben curiòs 

que no ignores lo que es curiositat, 

los defectes perdòna a Carlos Ròs, 

que ho suplìca a tes plantes humilliat: 

Y si a cas lo Tratat no es del teu *gust 

dissimuleu ta sciencia, que es mòlt just.

FI.