Mostrando entradas con la etiqueta paor. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta paor. Mostrar todas las entradas

domingo, 10 de diciembre de 2023

Guillaume Figueira. Del preveire maior

Guillaume Figueira.


Del preveire maior

E del emperador

Volgra paz entre lor,

Q' aissi foran marrit

Li Turc e l' Arabit:

Mas trop amaramen

Mena chascuns zo qe ten

E trabaillon si de nien,

Quar nienz es tot zo q'om pot chauzir,

Segon aqo qe es a devenir.


Dieu, nostre Seinhor,

Qi per nos ac dolor

En la crois e paor,

Segon q' avem auzit,

Coman mon esperit,

Q'el gar de perdemen...

Per q'ai de passar mar talen

Si poges far adrechamen,

Qar lai pot hom, si onran, Dieu servir;

E en aissi volgra mos tortz delir.


Mas qar non ai richor

De passar ab honor,

Remanc sai ab tristor,

Qan pes zo q'ai merit;

Ni com seran grazit,

Sobre tota autra gen,

Cill qi seran de Dieu serven

Lai on el reinhet humilmen;

E a aital conquist fai bon venir

Ont hom conqier gaug qe non pot falhir.


Qe 'l bon envazidor

E 'l bon combatedor

Devon tut a un crit

Passar, qar er complit,

Ab gran afortimen,

De cobrar lo sant monimen;

E non ha cor d' ome valen

Qi lai non vol l' arma e 'l cors enantir

On el nascet e volc per nos murir.


A aqel Dieu mi ren

Q'en la Vergen venc veramen,

E volc per nostre salvamen

Anta e dolor e peina e mor sufrir

E pietat e turmen e consir.


Al pro comte valen

De Tolosa, m digaz breumen

Estiers q'el sapcha veiramen

Qe per so 'l volc Dieus part totz enantir,

Que lai on el nasces l' anes servir.

Guillaume Figueira. Del preveire maior

Guillaume Figueira.


Del preveire maior

E del emperador

Volgra paz entre lor,

Q' aissi foran marrit

Li Turc e l' Arabit:

Mas trop amaramen

Mena chascuns zo qe ten

E trabaillon si de nien,

Quar nienz es tot zo q'om pot chauzir,

Segon aqo qe es a devenir.


A Dieu, nostre Seinhor,

Qi per nos ac dolor

En la crois e paor,

Segon q' avem auzit,

Coman mon esperit,

Q'el gar de perdemen...

Per q'ai de passar mar talen

Si poges far adrechamen,

Qar lai pot hom, si onran, Dieu servir;

E en aissi volgra mos tortz delir.


Mas qar non ai richor

De passar ab honor,

Remanc sai ab tristor,

Qan pes zo q'ai merit;

Ni com seran grazit,

Sobre tota autra gen,

Cill qi seran de Dieu serven

Lai on el reinhet humilmen;

E a aital conquist fai bon venir

Ont hom conqier gaug qe non pot falhir.


Qe 'l bon envazidor

E 'l bon combatedor

Devon tut a un crit

Passar, qar er complit,

Ab gran afortimen,

De cobrar lo sant monimen;

E non ha cor d' ome valen

Qi lai non vol l' arma e 'l cors enantir

On el nascet e volc per nos murir.


A aqel Dieu mi ren

Q'en la Vergen venc veramen,

E volc per nostre salvamen

Anta e dolor e peina e mor sufrir

E pietat e turmen e consir.


Al pro comte valen

De Tolosa, m digaz breumen

Estiers q'el sapcha veiramen

Qe per so 'l volc Dieus part totz enantir,

Que lai on el nasces l' anes servir.

jueves, 19 de octubre de 2023

IV, Ancmais tan gen no vi venir pascor,

IV.


Ancmais tan gen no vi venir pascor,

Qu' el ve guarnitz de solatz e de chan,

E ve guarnitz de guerra e de mazan,

E ve guarnitz d' esmay e de paor,

E ve guarnitz de gran cavalairia,

E ve guarnitz d' una gran manentia;

Que tals sol pro cosselhar e dormir

Qu' ara vay gent bras levat aculhir.


Belh m' es quan vey que boyer e pastor

Van si marrit q' us no sap vas o s' an,

E belh quan vey que 'l ric baro metran

So don eron avar e guillador,

Qu' ara dara tals que cor non avia,

E montara 'l pages qu' aunir solia,

Que grans guerra, quant hom no i pot gandir,

Fai mal senhor vas los sieus afranquir.


Ab nulha gent no trob om tan d' amor

Ni tan de fe, segon lo mieu semblan,

Com ab los sieus, que ja no falhiran

En nulha re, sol qu' om no falha lor;

Mas a senhor qu' els sieus forsa e gualia

Non pot hom fe portar ni senhoria,

Mas ab los sieus qui los sap gen baillir

Pot hom lo sieu gardar e conquerir.


El mon non a thesaurs ni gran ricor

Que si' aunitz, sapchatz qu' ieu prez un guan,

Qu' aitan tost mor, mas non o sabon tan,

Avols cum bos; e vida ses valor

Pretz meyns que mort, e pretz mais tota via

Honor e pretz qu' aunida manentia,

Quar selh es folhs que se fai escarnir,

E selh savis que se fai gen grazir.


Al pro comte de Tolza mon senhor

Prec que 'l membre qu' il valc ni qu' il tenc dan;

E que valha a cels que valgut l' an, 

E sian ric per lui bon servidor; 

Qu' el savis dis que cel qui be volria 

Esser amatz, ames be ses bauzia, 

Car qui be vol baissar ni frevolhir 

Sos enemics, bos amics deu chauzir.


                Bernard Arnaud de Montouc.


https://archive.org/stream/provenzalisches00mgoog/

martes, 17 de octubre de 2023

Pièces sur les croisades.

Pièces sur les croisades.


I.


Pus de chantar m' es pres talens,

Farai un vers don sui dolens;

Non serai mais obediens

De Peytau ni de Lemozi.


Ieu m' en anarai en eyssilh;

Laissarai en guerra mon filh,

En gran paor et en perilh;

E faran li mal siey vezi.


Pus lo partirs m' es aitan grieus

Del seignoratge de Peytieus,

En garda de Falco d' Angieus

Lais ma terra e son cozi.


Si Falco d' Angieus no 'lh secor

E 'l reys de cui ieu tenc m' onor,

Mal li faran tug li pluzor

Qu' el veyran jovenet meschi.


Si molt non es savis e pros,

Quant ieu serai partit de vos,

Tost l' auran abayssat en jos

Fello Guasco et Angevi.


De proeza e de valor fui,

Mais ara nos partem abdui;

Et ieu vauc m' en lay a selui

On merce clamon pelegri.


Aissi lais tot quant amar suelh,

Cavalairia et orguelh,

E vauc m' en lay, ses tot destuelh,

On li peccador penran fi.


Merce quier a mon companho,

S' and li fi tort, que lo m perdo,

Et ieu prec ne Jeshu del tro

Et en romans et en lati.


Mout ai estat cuendes e gais,

Mas nostre seingner no 'l vol mais;

Ar non posc plus soffrir lo fais,

Tant soi apropchatz de la fi.


Totz mos amicx prec a la mort

Qu' il vengan tuit al meu conort,

Qu' ancse amey joi e deport

Luenh de me et en mon aizi.


Aissi guerpisc joy et deport

E var e gris e sembeli.


Comte de Poitiers.

//

Index.

II, senhors per los nostres peccatz

III, En honor del Paire en cui es

IV, Er nos sia capdelhs e guerentia

V, So qu' hom plus vol e don es plus cochos,

VI. Ara sai eu de pretz quals l' a plus gran

VII, Era nos sia guitz Lo vers dieus Iheus Critz,

VIII, Nostre senher somonis el mezeis

IX, Pus flum Jordan ai vist e 'l monimen,

X, Ara parra qual seran enveios

XI, Per pauc de chantar no me lays,

XII, Si m laissava de chantar

XIII, Hueimais no y conosc razo

XIV, Aras pot hom conoisser e proar

XV, Lo senher que formet lo tro

XVI, Baros Ihesus qu' en crotz fon mes

XVII, Bel m' es, quan la roza floris

XVIII, Quan lo dous temps ven, e vay la freydors,

XIX, Totz hom qui ben comensa e ben fenis

XX, Tornatz es en pauc de valor

XXI, Emperaire, per mi mezeis,

XXII, Ira e dolor s' es dins mon cor asseza,

XXIII, El temps quan vey cazer fuelhas e flors,

XXIV, Qui vol aver complida amistansa

XXV, Ab grans trebalhs et ab grans marrimens


Pièces sur les croisades. I, Pus de chantar m' es pres talens, (+ Index)

Pièces sur les croisades.


I.


Pus de chantar m' es pres talens,

Farai un vers don sui dolens;

Non serai mais obediens

De Peytau ni de Lemozi.


Ieu m' en anarai en eyssilh;

Laissarai en guerra mon filh,

En gran paor et en perilh;

E faran li mal siey vezi.


Pus lo partirs m' es aitan grieus

Del seignoratge de Peytieus,

En garda de Falco d' Angieus

Lais ma terra e son cozi.


Si Falco d' Angieus no 'lh secor

E 'l reys de cui ieu tenc m' onor,

Mal li faran tug li pluzor

Qu' el veyran jovenet meschi.


Si molt non es savis e pros,

Quant ieu serai partit de vos,

Tost l' auran abayssat en jos

Fello Guasco et Angevi.


De proeza e de valor fui,

Mais ara nos partem abdui;

Et ieu vauc m' en lay a selui

On merce clamon pelegri.


Aissi lais tot quant amar suelh,

Cavalairia et orguelh,

E vauc m' en lay, ses tot destuelh,

On li peccador penran fi.


Merce quier a mon companho,

S' and li fi tort, que lo m perdo,

Et ieu prec ne Jeshu del tro

Et en romans et en lati.


Mout ai estat cuendes e gais,

Mas nostre seingner no 'l vol mais;

Ar non posc plus soffrir lo fais,

Tant soi apropchatz de la fi.


Totz mos amicx prec a la mort

Qu' il vengan tuit al meu conort,

Qu' ancse amey joi e deport

Luenh de me et en mon aizi.


Aissi guerpisc joy et deport

E var e gris e sembeli.


Comte de Poitiers.

//

Index.

II, senhors per los nostres peccatz

III, En honor del Paire en cui es

IV, Er nos sia capdelhs e guerentia

V, So qu' hom plus vol e don es plus cochos,

VI. Ara sai eu de pretz quals l' a plus gran

VII, Era nos sia guitz Lo vers dieus Iheus Critz,

VIII, Nostre senher somonis el mezeis

IX, Pus flum Jordan ai vist e 'l monimen,

X, Ara parra qual seran enveios

XI, Per pauc de chantar no me lays,

XII, Si m laissava de chantar

XIII, Hueimais no y conosc razo

XIV, Aras pot hom conoisser e proar

XV, Lo senher que formet lo tro

XVI, Baros Ihesus qu' en crotz fon mes

XVII, Bel m' es, quan la roza floris

XVIII, Quan lo dous temps ven, e vay la freydors,

XIX, Totz hom qui ben comensa e ben fenis

XX, Tornatz es en pauc de valor

XXI, Emperaire, per mi mezeis,

XXII, Ira e dolor s' es dins mon cor asseza,

XXIII, El temps quan vey cazer fuelhas e flors,

XXIV, Qui vol aver complida amistansa

XXV, Ab grans trebalhs et ab grans marrimens


Pièces sur les croisades. I. Pus de chantar m' es pres talens, (+ Index)

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Pièces sur les croisades.


I.


Pus de chantar m' es pres talens,

Farai un vers don sui dolens;

Non serai mais obediens

De Peytau ni de Lemozi.


Ieu m' en anarai en eyssilh;

Laissarai en guerra mon filh,

En gran paor et en perilh;

E faran li mal siey vezi.


Pus lo partirs m' es aitan grieus

Del seignoratge de Peytieus,

En garda de Falco d' Angieus

Lais ma terra e son cozi.


Si Falco d' Angieus no 'lh secor

E 'l reys de cui ieu tenc m' onor,

Mal li faran tug li pluzor

Qu' el veyran jovenet meschi.


Si molt non es savis e pros,

Quant ieu serai partit de vos,

Tost l' auran abayssat en jos

Fello Guasco et Angevi.


De proeza e de valor fui,

Mais ara nos partem abdui;

Et ieu vauc m' en lay a selui

On merce clamon pelegri.


Aissi lais tot quant amar suelh,

Cavalairia et orguelh,

E vauc m' en lay, ses tot destuelh,

On li peccador penran fi.


Merce quier a mon companho,

S' and li fi tort, que lo m perdo,

Et ieu prec ne Jeshu del tro

Et en romans et en lati.


Mout ai estat cuendes e gais,

Mas nostre seingner no 'l vol mais;

Ar non posc plus soffrir lo fais,

Tant soi apropchatz de la fi.


Totz mos amicx prec a la mort

Qu' il vengan tuit al meu conort,

Qu' ancse amey joi e deport

Luenh de me et en mon aizi.


Aissi guerpisc joy et deport

E var e gris e sembeli.


Comte de Poitiers.

//

Index.

II, senhors per los nostres peccatz

III, En honor del Paire en cui es

IV, Er nos sia capdelhs e guerentia

V, So qu' hom plus vol e don es plus cochos,

VI. Ara sai eu de pretz quals l' a plus gran

VII, Era nos sia guitz Lo vers dieus Iheus Critz,

VIII, Nostre senher somonis el mezeis

IX, Pus flum Jordan ai vist e 'l monimen,

X, Ara parra qual seran enveios

XI, Per pauc de chantar no me lays,

XII, Si m laissava de chantar

XIII, Hueimais no y conosc razo

XIV, Aras pot hom conoisser e proar

XV, Lo senher que formet lo tro

XVI, Baros Ihesus qu' en crotz fon mes

XVII, Bel m' es, quan la roza floris

XVIII, Quan lo dous temps ven, e vay la freydors,

XIX, Totz hom qui ben comensa e ben fenis

XX, Tornatz es en pauc de valor

XXI, Emperaire, per mi mezeis,

XXII, Ira e dolor s' es dins mon cor asseza,

XXIII, El temps quan vey cazer fuelhas e flors,

XXIV, Qui vol aver complida amistansa

XXV, Ab grans trebalhs et ab grans marrimens

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.


JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.

Nastagio de los Onesti, que volíe a una de los Traversari, gaste les seues riqueses sense sé amat; sen va, importunat per los seus, a Chiassi, allí veu a un caballé que perseguix a una jove, la mate, y se la mingen dos gossos. Invite als seus paréns y a la dona volguda a amorsá aon está ell; ella veu cóm fan trossos a la jove, y teménse un cas paregut, pren per home a Nastagio.

Al callá Laureta, per orden de la reina va escomensá Filomena:
Amables siñores, tal com la nostra piedat se alabe, aixina es castigada tamé la nostra crueldat per la justíssia divina; per a demostrátosu, y donátos materia de gitála per a sempre de vatres, tos contaré una história no menos lamentable que deleitosa.

A Rávena, siudat mol antigua de la Romania, ha ñagut mols nobles y rics hómens, entre los cuals un jove de nom Nastagio de los Onesti, que per la mort de son pare y de un tío seu va quedá mol ric; este, aixina com los passe als joves, están sense dona, se va enamorá de una filla de micer Paolo Traversaro, mol mes noble de lo que ell ere, tenín esperansa de pugué induíla a vóldrel en les seus obres. Estes obres, encara que foren grandíssimes, bones y loables, no li valíen per a res, y encara pareixíe que lo perjudicaben. Tan cruel y fura se mostrabe la joveneta amada, tan estirada y desdeñosa (potsé fore per la seua hermosura o la seua noblesa) que ni ell ni res que ell faiguere li agradabe. Aixó li ere tan penós de soportá a Nastagio, que moltes vegades per doló, después de habés lamentat, li va víndre lo dessich de matás; pero refrenánse, sin embargo, se va proposá moltes vegades dixála, y, si puguere, odiála com ella lo odiabe an ell. Pero en vano va pendre esta dessisió, perque pareixíe que contra mes li faltabe la esperansa, mes se multiplicabe lo seu amor. Perseverán, pos, lo jove en vóldre y en gastá sense mida, los va pareixe an algúns dels seus amics y paréns que ell mateix y lo que teníe se consumiríen; per lo que moltes vegades li van rogá y aconsellá que sen aniguere de Rávena an algún atre puesto durán un tems, perque, fénu aixina, faríe disminuí lo amor y los gastos. De este consell moltes vegades sen va enfótre Nastagio; pero, sin embargo, sén requerit per nells, no podén di que no, va di que u faríe, y fen fé grans preparatius, com si a Fransa o a España o an algún atre puesto llun sen aniguere, va montá a caball y acompañat per algúns dels seus amics, va eixí de Rávena y sen va aná a un puesto a unes tres milles de Rávena, que se díe Chiassi; y fen montá allí pabellóns y tendes, va di a los que lo habíen acompañat que volíe quedás allí y que ells sen entornaren cap a Rávena. Quedánse aquí, pos, Nastagio, va escomensá a donás la milló vida y mes magnífica que may dingú la va viure, ara an éstos y ara an aquells invitáe a sopá y a amorsá. Va passá que un divendres, casi a la entrada de mach, fen un tems boníssim, y escomensán ell a pensá en la seua cruel Siñora, va maná a tots los seus criats que lo dixaren sol, per a pugué pensá mes al seu gust, y tirán un peu dabán del atre, pensán y cavilán, se va quedá encantat.
Habén passat ya casi la hora quinta del día, y habénse embutit ya una mija milla per lo piná, sense enrecordássen de minjá ni de cap atra cosa, de repén li va pareixe sentí uns grandíssim plos y uns ays altíssims que soltáe una dona, per lo que, trencats los seus dolsos pensaméns, va eixecá lo cap per a vore qué ere, y se va maravillá veénse a dins del piná; y ademés de aixó, mirán cap a abán va vore víndre per un bosquet bastán espés de boixos, grévols y romigueres, corrén cap aon estabe, una majíssima jove despullada, desmelenada y tota esgarrapada y ñafrada per les rames y les gavarreres, plorán y demanán piedat a crits; y ademés de aixó, va vore als seus flancos dos grans y fieros mastíns, que, corrén detrás de ella, moltes vegades cuan la enchampáen la mossegáen; y detrás de ella va vore víndre sobre un caball negre a un caballé moreno, en cara de pocs amics, en una espasa desenvainada a la ma, amenassánla de mort en paraules espantoses e injurioses. Aixó al mateix tems lo va maravillá y espantá, pero tamé va despertá al seu ánim la piedat per la desventurada dona, de lo que va naixe un dessich de lliberála de esta angustia y mort, si podíe. Pero trobánse sense armes, va esguellá una rama de un abre y va arreá cap als gossos y contra lo caballé.
Pero lo caballé, que aixó va vore, li va cridá desde lluñ:
- Nastagio, no te molestos, díxamos fé als gossos y a mí lo que esta roína dona se mereix. Y dién aixó, los gossos, agarrán fort a la jove per los costats, la van pará, y los va alcansá lo caballé, va baixá del caball, se va arrimá aon estáe Nastagio, y ell li va di:
- No sé quí eres tú que me coneixes, pero sol te dic que es gran deshonor per a un caballé armat vóldre matá a una dona despullada y habéli aventat los gossos detrás com si fore una bestia salvache; sértamen la defendré tot lo que puga.
Lo caballé entonses li va di:
- Nastagio, yo era de la mateixa siudat que tú, y encara eres un sagalet cuan yo, que soc de nom micer Guido de los Anastagi, estaba mol mes enamorat de ésta que lo que u estás tú ara de la de los Traversari; y per la seua crueldat tal me va víndre la desgrássia que un día, en esta espasa que me veus a la ma, desesperat me vach matá, y estic condenat a les penes eternes. Y no habíe passat mol tems cuan ésta, que de la meua mort sen habíe alegrat mol, se va morí, y per lo seu pecat y la alegría que va tíndre, de la mateixa manera va sé (y está) condenada a les penes del infern. Lo nostre cástic va sé este: ella fuch dabán, y yo la seguixco com a mortal enemiga, no com a dona amada, y cuan la alcanso, en esta espasa en la que me vach matá la mato an ella y li óbrigo la esquena, y aquell cor du y fret aon may l´amor ni la piedat van pugué entrá, jun en les seues tripes y entrañes (com vorás ara mateix) li arranco del cos y los hi dono a minjá an estos gossos. Y no passe mol tems hasta que ella, com la justíssia y lo poder de Deu ordene, com si no haguere estat morta, torne a está sansera, y torne a escomensá la dolorosa fuga, y los gossos y yo a seguíla, y aixó passe tots los divendres an esta hora y an este puesto, y aquí fach la destrossa que vorás; y los atres díes no cregues que parém, la alcanso a datres puestos aon ella cruelmen contra mí va pensá y va obrá; y habénme convertit en lo seu enemic, com veus, ting que seguíla de esta guisa tans mesos com ella va sé cruel en mí. Aixina pos, díxam ejecutá la justíssia divina, y no vullgues fé frente a lo que no podríes vénse.
Nastagio, sentín estes paraules, en molta temó, sense cap pel que no se li haguere ficat de punta, se va fé atrás y va mirá a la pobre jove, y va esperá ple de paor lo que anabe a fé lo caballé. Este, acabada la seua explicasió, com un gos rabiós, en la espasa a la ma se li va fótre damún a la jove que, aginollada, y ben aguantada per los dos mastíns, li demanáe piedad y mersé; y en totes les seues forses li va enclavá la espasa al mich del pit y la va traspassá. La jove va caure pancha aball, plorán y cridán; y lo caballé, tirán ma al gaviñet, li va obrí los costats y li va traure lo cor, y tota la casquería, y als dos cans u va aviá. Estos, mol famolengs, enseguida su van fótre tot; y no va passá mol rato hasta que la jove, com si res haguere passat, de repén se va eixecá y va escomensá a fugí cap al mar, y los gossos sempre detrás de ella ferínla, y lo caballé tornán a montá a caball y traén la espasa, va escomensá a seguíla, y en poc tems se van alluñá, de manera que ya Nastagio no podíe vórels. Este, habén vist estes coses, mol rato va está entre piadós y acollonit, y después de un tems li va víndre al cap que aixó podíe mol be ajudál, ya que tots los divendres passáe; per lo que, señalat lo puesto, sen va entorná en los seus criats y después, cuan li va pareixe, cridán a mols dels seus paréns y amics, los va di:
- Moltes vegades me hau animat a que dixa de vóldre an esta enemiga meua y acaba en los meus gastos: y estic disposat a féu si me donéu esta grássia: que lo divendres que ve faiguéu que micer Paolo Traversari y la seua dona y la seua filla y totes les dames paréns seues, y datres que tos paregue, vínguen aquí a amorsá en mí. Lo que vull en aixó u voréu entonses. An ells los va pareixe una cosa bastán fássil de fé y lay van prometre; y tornán a Rávena, van invitá als que Nastagio volíe, y encara que va sé difíssil pugué portá a la jove amada per Nastagio, sin embargo allí va arribá jun en los atres. Nastagio va fé prepará un minjá magnífic, y va fé ficá la taula deball dels pins al pinaret que voltáe aquell puesto aon habíe vist la carnissería de la dona cruel; y fen sentá a la taula als hómens y a les dones, los va colocá de manera que la jove amada va sé ficada just enfrente de aon teníe que passá lo cas. Habén vingut ya la radera vianda, va escomensá lo abalot desesperat de la jove acassada, y tots u van sentí, de lo que se van maravillá tots mol, y preguntán qué ere alló, y sense sabéu dingú, se van eixecá tots per a vore qué ere alló, y van vore a la jove despullada, al caballé y als gossos, y poc después ya estáen aquí entre ells. Se va montá un bon jaleo contra los gossos y lo caballé, y mols volíen ajudá a la jove, pero lo caballé, parlánlos com li habíe parlat a Nastagio, no sol los va fé reculá, sino que a tots va espantá, y fen lo que l’atra vegada habíe fet, totes les dones que allí ñabíe (de les que algunes habíen sigut paréns de la jove y del caballé, y sen enrecordáen del amor y de la mort de ell), tan miserablemen ploráen y gemegáen com si an elles mateixes alló los hagueren vullgut fé. Va arribá lo cas al seu final, y sen van aná la dona y lo caballé; alló va fé als que u habíen vist entrá en mols raonaméns; pero entre los que mes se van espantá va sé la jove amada per Nastagio; ella, habén vist y sentit totes les coses, y sabén que an ella mes que a cap atra persona que allí estáe tocaben tals coses, pensán en la seua crueldat contra Nastagio, ya li pareixíe fugí dabán de ell, enfadat, y portá a los costats als mastíns. Y tan gran va sé la temó que de aixó va sentí que per a que no li passare an ella, no veíe lo momén (que aquella mateixa nit se li va presentá) per a cambiá lo seu odio en amor, y va enviá a una fiel camarera secretamen a Nastagio, que de part seua li va rogá que vullguere aná aon estáe ella, perque estabe disposada a fé tot lo que an ell li agradare. Nastagio va fé contestáli que alló li agradáe mol, pero que lo que ell volíe ere péndrela com a dona.
La jove, que sabíe que no depeníe mes que de ella sé la dona de Nastagio, li va fé di que asseptáe; per lo que, sén ella mateixa mensajera, a son pare y a sa mare los va di que volíe sé la dona de Nastagio, en lo que ells van está mol conténs; y lo domenge siguién, Nastagio se va casá en ella, y, selebrades les bodes, en ella mol tems va viure contén.
Y no va sé este susto ocasió sol de este be sino que totes les dones ravenenses se van espantá tan que van sé sempre después mes dóssils als plaés dels hómens que antes u habíen sigut.