Mostrando entradas con la etiqueta nave. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta nave. Mostrar todas las entradas

miércoles, 10 de julio de 2024

Narrar - Nau

 


Narrar, v., lat. narrare, narrer, raconter, interpréter, expliquer. 

Lo somnhe dis a mon senhor, 

Qu' a son amic lo deu hom dir, 

Et el narret lo m' en amor.

Giraud de Borneil: No pues sofrir. 

Je dis le songe à mon seigneur, vu qu'à son ami on doit le dire, et il me l' interpréta en amour.

Part. pas. Crey que 'l somjes sera vertatz

Aissi dreg cum mi fo narratz. 

Giraud de Borneil: No pues sofrir. 

Je crois que le songe sera vérité ainsi juste comme il me fut expliqué. CAT. ESP. PORT. Narrar. IT. Narrare. (chap. Narrá: narro, narres, narre, narrem o narram, narréu o narráu, narren; narrat, narrats, narrada, narrades.)

Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.

2. Narratio, Narracio, s. f., lat. narratio, narration.

Narracios del fol, es charja en via. Trad. de Bède, fol. 43.

Narration du fou, c'est charge en route.

Per maniera de narratio. Leys d'amors, fol. 150. 

Par manière de narration.

CAT. Narració. ESP. Narración. PORT. Narração. IT. Narrazione.

(chap. Narrassió, narrassions.)


Nas, Naz, s. m., lat. nasus, nez.

E 'l naz qu' es dreitz e be sezens.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Et le nez qui est droit et bien séant.

Loc. Leujaria m' estai de las,

E ditz me, e tira m pel nas.

Garins le Brun: Nueg e jorn.

Folie m'est de côté, et me dit, et me tire par le nez (m'entraîne).

Lo desiriers m' afama,

E s vai cascun jorn doblan

Tan que m' es poiatz sobr' el nas.

Raimond de Miraval: Sitot s' es. 

Le désir m' affame, et se va chaque jour doublant tant qu'il m'est monté sur le nez.

Est bisbatz, nas de corba.

Guillaume de Berguedan: Chanson ai. 

Cet évêque, nez de courbe. 

Porcier, cara de guiner, 

Nas de gat, color de fer.

T. de Folquet et de Porcier: Porcier. 

Porcier, visage de renard, nez de chat, couleur de fer.

CAT. Nas. IT. Naso. (chap. Nas, nassos.)

2. Nasal, s. m., nasal, partie du casque qui garantissait le nez.

Lo nasal

Li trenquet tro en la ventailla.

Roman de Jaufre, fol. 13. 

Le nasal lui trancha jusqu'au ventail. 

ESP. PORT. Nasal. IT. Nasale. (chap. Nassal, part del casco que protegíe lo nas.)

3. Esnasar, v., énaser, couper le nez.

Part. pas. Lo nas li taylla mantenent...;

Trobet sa filla esnasada.

V. de S. Honorat. 

Le nez lui taille maintenant...; il trouva sa fille énasée.

(chap. Esnassá : tallá lo nas.)


Nascer, Naisser, v., lat. nasci, naître. 

Fora m, so m par,

Mielhs que fossetz a naisser.

Aimeri de Peguilain: Ses mos apleitz. 

Il me serait, ce me paraît, mieux que vous fussiez à naître.

El jorn qu'om mor per Dieu, nays justamen. 

G. Figueiras: Totz hom. 

Le jour que l'homme meurt pour Dieu, il naît justement.

Anc non nasquet sai, entre nos, 

Neguna c' aia cors tan gen.

G. Rudel: Quant lo rossignols. 

Oncques ne naquit ici, parmi nous, nulle qui ait corps si gentil.

- Fig. Il s'appliqua aux choses physiques et morales. 

Aissi com nays aigua de fon, 

Nays d' el cavalaria.

(chap. Així com naix aigua de fon, naix d' ell caballería.) 

P. Cardinal: Ieu volgra.

Ainsi comme naît eau de fontaine, naît de lui chevalerie.

Conosc qu'el be 

Qu' ieu dic de lieys no nais de me, 

Ans nais de s'amor natural.

Folquet de Marseille: Ab pauc. 

Je connais que le bien que je dis d'elle ne naît pas de moi, mais naît de son amour naturel. 

Cuiava lur traire 

Lo pel don lur nais 

Malvestatz, e vey 

Que per un lur en naisson trey.

Pierre de Bussignac: Sirventes e chansos. 

Je pensais leur arracher le poil dont leur naît mauvaiseté, et je vois que pour un leur en naissent trois.

Part. pas. loc.

Non envei el mon nulh hom nat.

G. Adhemar: Non pot esser. 

Je n' envie au monde nul homme né. 

Aquela mal nada gent. Philomena. 

Cette gent mal née.

Tu fust nada de Suria.

P. Cardinal: Vera Vergena. 

Tu fus née de Syrie. 

Mais valgra que degus no fos vius ni nascutz. Guillaume de Tudela.

Mieux vaudrait que nul ne fût vif ni né. 

ANC. FR. Que je ai fait, puisque je fuis nascus. Roman de Roncevaux.

Ieu plus fin joy esper 

Que nulhs natz de maire. 

P. Raimond de Toulouse: Pessamen. 

Plus pure joie j'espère que nul né de mère (qu'homme quelconque). 

Que us duptavon mais que hom nat de maire. 

G. Faidit: Fortz chausa.

Qui vous redoutaient plus qu'homme né de mère. 

ANC. FR. Qu' einz ne passa nus hons de mère né.

Roman d'Agolant, v. 354.

CAT. Naixer, naxer. ESP. Nacer. PORT. Nascer, nacer. IT. Nascere.

(chap. Naixe: naixco, naixes, naix, naixem, naixéu, naixen; naixcut o nascut, naixcuts o nascuts, naixcuda o nascuda, naixcudes o nascudes.)

2. Nassemen, Naissement, Nayssemen, Naysemen, s. m., naissance. 

Des qu'ieu venc a nassemen.

Arnaud Catalan: Dieus verais. 

Dès que je vins à naissance. 

De naissement e de mort. Liv. de Sydrac, fol. 66. 

De naissance et de mort.

Lay en Jherusalem, on Dieus pres naysemen.

P. Bremon Ricas Novas: Pus partit. 

Là en Jérusalem, où Dieu prit naissance. 

Re no sai on fo mos nayssemens.

Austor Segret: No sai qui m so. 

Point ne sais où fut ma naissance.

ANC. FR. Tenons donc pour vray fondement 

De Jhésu-Crist le naiscement.

Roman de la Rose, v. 61. 

CAT. Naixement, naxement. ESP. Nacimiento. PORT. IT. Nascimento.

(chap. Naiximén, naiximens.)

3. Naissensa, Naysensa, Naisquenza, s. f., lat. nascentia, naissance. 

Quar si Caym a el segle semensa,

Esteves cug que fon d' eyssa nayssensa. 

P. Cardinal: Un sirventes ai en cor. 

Car si Caïn a au siècle semence, je pense qu'Estève fut de même naissance.

Ges no nais ni comensa 

Segon autra naissensa.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Point ne naît ni commence selon autre naissance.

Adoncas pren verais amors naisquenza. 

Aimeri de Peguilain: Anc mais de joi. 

Alors prend vrai amour naissance. 

Fig. D' on er sa mortz justa, vera naysensa, 

Qu' el jorn qu' om mor per Dieu, nays justamen. 

G. Figueiras: Totz hom qui ben. 

D'où sera sa mort juste, véritable naissance, vu que le jour que l'homme meurt pour Dieu, il naît justement.

CAT. Naixensa, naxensa. ANC. ESP. Nascencia, nacencia. IT. Nascenza.

(chap. Naixensa, naixenses.)

4. Nativitat, s. f., lat. nativitatem, nativité.

Ill Juzieu los feiron ardre lo jorn de la nativitat de Crist.

V. de Bertrand de Born. 

Les Juifs les firent brûler le jour de la nativité de Christ.

Tractem de la nativitat. Brev. d'amor, fol. 148. 

Traitons de la nativité. 

CAT. Nativitat. ESP. Natividad. PORT. Natividade. IT. Natività, nativitate, nativitade. (chap. Natividat, Natividats.)

5. Naissedura, s. f., panaris, mal d'aventure.

Fan greviar la malaudia, 

Sia plaga o naissedura.

Brev. d'amor, fol. 124. 

Font aggraver la maladie, soit plaie ou panaris. 

CAT. Naxedura.

6. Natio, Nacio, Nassio, Naision, s. f., lat. nationem, nativité, naissance.

El jorn de la naision

Fetz dos crestias brusar,

Artus ab autre, son par.

V. de Bertrand de Born. 

Le jour de la Nativité, il fit deux chrétiens brûler, Artus avec un autre, son compagnon. 

ANC. FR. Dès le temps de sa nascion, le suppliant a esté entachié d'une maladie contagieuse. (N. E. En chapurriau, este entachié es tacat.)

Lett. de rém. 1415. Carpentier, t. III, col. 10.

ESP. IT. Natio.

- Nature, origine.

Quan pens cum etz de gentil nassio.

B. de Ventadour: En pessamen. 

Quand je pense comme vous êtes de gentille nature.

- Nation, peuple.

Mas cascuna de las natios cuiara esser mielher que lh' autra.

Aissi seran totas las nassios que creiran el filh de Dieu.

Liv. de Sydrac, fol. 21. 

Mais chacune des nations pensera être meilleure que l'autre.

Ainsi seront toutes les nations qui croiront au fils de Dieu.

Clemens, premier papa de la natio de Roma. 

Poncia, de la nacio de Roma.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 14 et 23. 

Clément, premier pape de la nation de Rome. 

Ponce, de la nation de Rome.

CAT. Nació. ESP. Nación. PORT. Nação. IT. Nazione.

(chap. Nassió, nassions. Los encantats aragonesistes com los de la CHA escriuen Aragon ye nazionQue u va sé está mol cla, pero ara es una mes de les comunidats autónomes de España.)

7. Natiu, Nadiu, adj., lat. nativus, natif, naturel, réel.

Cel fez foudat nadiva,

Que sa domna auset forfar.

T. d'une dame et de Rofin: Rofin, digatz. 

Celui-là fit folie réelle, qui sa dame osa forfaire. 

CAT. Natiu. ESP. PORT. IT. Nativo. (chap. Natiu, natius, nativa, natives.)

8. Nadal, Nadau, s. m., lat. natalis, Noël.

L' espirital 

Senhor, don an tort li Juzieu, 

Que nasquet la nueg de nadal.

G. Magret: Atrestan. 

Le spirituel Seigneur, dont ont tort les Juifs, qui naquit la nuit de Noël.

Blanc' e fresc' atretal 

Cum par neus a nadal.

B. de Ventadour: Lo gens temps. 

Blanche et fraîche pareillement comme paraît neige à Noël.

Aissel jorn mi sembla nadaus 

Qu' ab sos bels huels espiritaus 

M'esgarda.

B. de Ventadour: Chantars no pot.

Ce jour me semble Noël qu'avec ses beaux yeux spirituels elle me regarde.

CAT. ANC. ESP. Nadal. ESP. MOD. (Navidad) PORT. Natal. IT. Natale.

(chap. Nadal, Nadals; apellit ben conegut.)

9. Nadalor, s. m., Noël. 

El temps de nadalor, 

Cant vent ab plueia cor, 

E par la neu e 'l glatz.

Amanieu des Escas: El temps. 

Au temps de Noël, quand vent avec pluie court, et paraît la neige et la glace.

10. Annatz, s. m., du latin ante natus, aîné.

Natura ac dos effans gens:

Dreg de natura, dreg de gens;

Dreg de natura es l' annatz.

Brev. d'amor, fol. 62.

Nature eut deux enfants gentils: droit de nature, droit des gens; droit de nature est l' aîné.

(chap. Primogénit, primogenits, primogénita, primogénites. Cuan lo primogénit, lo primé engendrat, se moríe, se li díe primogénit al segón, com va passá en los príncipes Carlos de Viana y Fernando, que después seríe Fernando II d'Aragó, lo católic.)

11. Ancnation, s. f., lat. agnationem, agnation.

Ses siencia et autreiamen... dels plus savis de l' ancnation, o cognation d'aquel menor. Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Sans connaissance et concession.... des plus sages de l' agnation, ou cognation de ce mineur.

CAT. Agnació. ESP. Agnación. PORT. Agnação. IT. Agnazione.

(chap. Agnassió, agnassions : los predecessós.)

12. Cognation, s. f., lat. cognationem, cognation, parenté, proximité du sang.

Ses siencia et autreiamen.... dels plus savis de l' ancnation, o cognation d'aquel menor. Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Sans connaissance et concession.... des plus sages de l' agnation, ou cognation de ce mineur. 

ESP. Cognación. PORT. Cognação. IT. Cognazione.

(chap. Cognassió, cognassions, de co + naixe; parén, parens; parentela, parenteles.)

13. Cognat, Conhat, Coingnat, adj., lat. cognatus, cognat, allié du côté des femmes, beau-frère, cousin.

Dona que sap far de cognat drut,

E de marit sap far cognat,

Arma e cor a tut perdut. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas esparsas. 

Dame qui sait faire de cognat galant, et de mari sait faire cognat, âme et corps a tout perdu.

E 'l reys torn lai ab aiselhs de Guarlanda,

E l'autre sos conhatz.

Bertrand de Born: D'un sirventes no. 

Et le roi revient là avec ceux de Garlande, et les autres ses alliés. Substantiv. Ademars, sos coingnatz.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz. 

Adhémar, son allié. 

ESP. (cuñado) PORT. Cognado. IT. Cognato. (chap. Cuñatcuñats; aliat, aliats de part de la dona.)

Venecia, puente Rialto

- Substantiv. au, fém. Alliée, belle-soeur, cousine.

Anselme sa cognada. V. de S. Honorat. 

Anselme, sa belle-soeur.

ESP. (cuñada) PORT. Cognada. IT. Cognata. (chap. cuñada, cuñades.)

14. Renascer, v., lat. renasci, renaître, naître de nouveau. 

Part. pas. En lo baptism' es renada. Brev. d'amor, fol. 87. 

Dans le baptême elle est renée. 

CAT. Renaixer, renaxer. ESP. Renacer. PORT. Renascer. IT. Rinascere.

(chap. Renaixe: renaixco, renaixes, renaix, renaixem, renaixéu, renaixen; renaixcut o renascut, renaixcuts o renascuts, renaixcuda o renascuda, renaixcudes o renascudes.)


Natura, s. f., lat. natura, nature, principe des choses créées. 

Dona, la genser creatura 

Que anc formes el mon natura. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, la plus belle créature que oncques formât au monde nature.

Aissi parti natura, 

Gracia et aventura 

Los dons entre las gens.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Ainsi partagea nature, grâce et hasard les dons entre les gens.

Cazon soven vilmens el vil peccat de luxuria, e neys contra natura, que es gran vileza. V. et Vert., fol. 91.

Tombent souvent honteusement dans le vil péché de luxure, et même contre nature, qui est grande vilenie.

- Penchant, habitude, caractère.

Tota creatura 

Revertis a sa natura.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Toute créature retourne à sa nature. 

Mantas autras naturas 

Trobam en las creaturas.

Brev. d'amor, fol. 53.

Maintes autres habitudes nous trouvons dans les créatures.

Fetz de diversas naturas 

Homes et autras creaturas.

V. de S. Honorat. 

Fit de diverses natures hommes et autres créatures.

Ieu sui hom d'aital natura, 

No vuelh l'onor qu' el pro lays.

P. Rogiers: Al pareissen. 

Je suis homme de telle nature, je ne veux pas l'honneur qui délaisse le profit.

Chauzimen 

Devetz aver e mesura 

De las domnas, que natura 

Es que lur cara tenguon gen. 

Le Moine de Montaudon: Autra vetz. 

Vous devez avoir égard et modération envers les dames, vu que c'est nature qu'elles tiennent leur visage gentiment.

- Espèce, sorte.

Negus aucels non manja autre de sa natura.

V. et Vert., fol. 73.

Nul oiseau ne mange autre de son espèce.

- Partie sexuelle.

Que si gardes de molhar sa natura dedins d'ayga ni cauda ni freja.

Liv. de Sydrac, fol. 77. 

Qu'il se gardât de mouiller sa nature dans de l'eau ni chaude ni froide.

Variado fotos beceite beseit toll rabosa cabras estrechos pesquera

Loc. Dreytz de natura fo 'l premiers, 

E dreytz de gens fo lo derriers.

Brev. d'amor, fol. 3.

Droit de nature fut le premier, et droit des gens fut le dernier. 

Adv. comp. S' es per natura alapens.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

S'il est par nature aux ailes pendantes. 

S' ieu ren vali ni trobi per natura 

Plazen dona, a vos o deg grazir.

B. Carbonel: Motas de vetz. 

Si je vaux quelque chose et trouve naturellement dame agréable, je dois vous en savoir gré.

CAT. ESP. PORT. IT. Natura. (chap. Naturalesa, naturaleses.)

2. Natural, Naturau, adj., lat. naturalis, naturel, conforme à l'ordre, qui est dans la nature. 

Selh que per nos det son sanc natural. 

Bernard de Venzenac: Lo pair' e 'l filh. 

Celui qui pour nous donna son sang naturel.

Per sol entendemen et engien natural. V. et Vert., fol. 100. 

Par le seul entendement et génie naturel. 

Neguna parladura non es naturals ni drecha del nostre lengage.

Gram. provençal. 

Nulle locution du notre langage n'est naturelle ni directe.

- Propre, en ligne directe.

Sera sos filhs per adoptio, e non es filhs naturals. V. et Vert., fol. 39.

Sera son fils par adoption, et n'est pas fils naturel.

- Qui n'est pas né en légitime mariage.

1 filh legal

Hac Abrams et 1 natural.

Leys d'amors, fol. 134.

Un fils légitime eut Abraham et un naturel.

- Qui est conforme à la nature particulière de chaque espèce.

Semenan vau mos castiers

De sobr' els naturals rochiers,

Que no vey granar ni florir.

Marcabrus: Pus s' (enfuelheysson) enfulheysson. 

Je vais semant mes remontrances sur les naturels rochers, de sorte que je ne les vois grainer ni fleurir.

- Vrai, véritable, sincère.

Li port amor tan fin' e natural 

Que tug son fals vas mi li plus leyal. 

B. de Ventadour: Quan par la. 

Je lui porte amour si pur et naturel que tous sont faux envers moi les plus loyaux. 

Amors me capdelh e m te 

Mon cor en fin joi natural.

P. Rogiers: Tan no plou. 

Amour me guide et me tient mon coeur en pure joie naturelle.

- Habitant, originaire d'un pays.

Per totz aquels qui son natural de Tholoza. Leys d'amors, fol. 96. 

Par tous ceux qui sont naturels de Toulouse.

- Direct, dont on relève directement.

Comte natural, manen e ric. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 16. 

Comte naturel, fortuné et puissant. 

Deu aver 

Tot Narbones ira e dol, jorn e ser,

Quar perdut an lur senhor natural.

J. Esteve: Aissi quo. 

Doit avoir tout le Narbonnais tristesse et douleur, jour et soir, car ils ont perdu leur seigneur naturel. 

- Fig. Bella domna, vostr' ome natural

Podetz, si us platz, leugeiramen aucir. 

P. Vidal: Anc no mori. 

Belle dame, votre homme naturel vous pouvez, s'il vous plaît, facilement occire. 

Loc. De foldat venra sens natural.

B. Carbonel: Motas de vetz.

De folie viendra sens naturel.

Dieu que us fetz fol natural. 

T. du Dauphin d'Auvergne et de P. Pelissier: Vilan cortes. 

Dieu qui vous fit fou vrai.

Li folh e 'll garso naturau.

Marcabrus: Belha m' es. 

Les fous et les goujats véritables.

- Substantiv. Naturaliste. 

So dison li natural 

Que, quar de vapor terrenal 

Cauda son li ven engenrat, 

An de se cauda qualitat.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Cela disent les naturalistes que, parce que de vapeur terrestre chaude sont les vents engendrés, ils ont par soi chaude qualité.

ANC. FR. Ke Richart ne perdissent lor natural seingnor.

Roman de Rou, v. 4625. 

CAT. ESP. PORT. Natural. IT. Naturale. (chap. Natural, naturals.)

3. Naturalment, Naturalmens, adv., naturellement.

Naturalment si muda de mascle en feme. Eluc. de las propr., fol. 252. Naturellement se change de mâle en femelle. 

Leys de natura que naturalmens es escricha el cor de cascun.

V. et Vert., fol. 57. 

Loi de nature qui est naturellement écrite au coeur de chacun.

Homs es... naturalmens amigables. Leys d'amors, fol. 145.

L'homme est... naturellement capable d'attachement. 

ANC. FR. Naturelment a vie dolereuse. Eustache des Champs, p. 20.

CAT. Naturalment. ESP. PORT. IT. Naturalmente. (chap. Naturalmen.)

4. Desnaturar, v., dénaturer, déranger, changer de nature.

Quant ai mon cor plen de joia

Totz me desnatura;

Flors blanca, vermeilh' e bloia

Me sembla freidura.

B. de Ventadour: Quant ai mon. 

Quand j'ai mon coeur plein de joie tout me dénature; fleur blanche, vermeille et bleue me semble froidure.

Greu er ja fols desnatur.

Marcabrus: Bel m' es. 

Il sera difficile que jamais fou change de nature.

- Déconcerter.

Com lo girfalcx, quant a son crit levat,

Fai la grua, que tan la desnatura; 

Ab sol son crit, ses autre batemen, 

La fai cazer, e, ses tornas, la pren.

Pierre de Cols d'Aorlac: Si quo. 

Comme le gerfaut, quand il a poussé son cri, fait à la grue, que tant il la déconcerte; seulement avec son cri, sans autre coup, il la fait choir, et, sans résistance, la prend.

Part. pas. Nos essenha natura que hom deu be far a sson payre et a ssa mayre, e qui non o fa es desnaturatz.

Dieus seria deslials e desnaturatz si tolia sos bes a sos amicx.

V. et Vert., fol. 81 et 29. 

Nature nous apprend qu'on doit faire bien à son père et à sa mère, et qui ne le fait est dénaturé.

Dieu serait déloyal et dénaturé s'il ôtait ses biens à ses amis.

- Insensé.

Desnaturat son li Frances

Si, al fag de Dieu, dizon de no.

Marcabrus: Auiatz. 

Insensés sont les Français si, au fait de Dieu, ils disent que non.

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Desnaturar. IT. Disnaturare. 

(chap. Desnaturá, desnaturalisá.)


Nau, s. f., lat. navis, nef, navire, vaisseau. 

Naus en mar, quant a perdut sa barja, 

Et a mal temps, e vai urtar al rauc.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Navire en mer, quand il a perdu sa chaloupe, et a mauvais temps, et va heurter contre le rocher.

Val mais grans naus en mar

Que lings ni sagecia.

P. Cardinal: Ieu volgra.

Vaut davantage grande nef en mer que barque ni saïque.

Fig. El fes de se nau per nos reculhir

Als grans perils don no podem gandir, 

Ses cofessar, e so qu' aurem fag dire. 

P. Cardinal: Tot atressi.

Il fit de soi nef pour nous arracher aux grands périls dont nous ne pouvons nous préserver, sans confesser, et dire ce que nous aurons fait.

Razos e Discretios son... mariniers en la nau de l'arma. 

V. et Vert., fol. 62.

Raison et Discrétion sont... mariniers en la nef de l'âme.

ANC. FR. Aux naux il sert d' ancre tortue. Ronsard, t. II, p. 1326.

A Bayonne, à Saint-Jean de Lus, à Fontarabie saisirez toutes les naufs.

Rabelais, liv. IV, ch. 33. 

Je suis tout prest pour faire sur la mer 

Voguer tes naufs à rames et à voiles.

La Boderie, Meslanges poét., p. 77. 

Quand s' apperceut en soi le père Énée 

Que sans pilote estoit la nau menée. 

Des Masures, Trad. de l' Enéidé, p. 261. 

CAT. Nau. ESP. Nave, nao. PORT. Náo. IT. Nave. (chap. Nave, naves; navío, navíos; barco, barcos; galera, galeres, etc.)

- Auge, baquet.

Sai far guabias e naus.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je sais faire cages et auges.

2. Navei, s. m., navire, vaisseau.

Ar son vengut al port, et eysson del navey.

(chap. Ara són vinguts (arribats) al port, y ixen del barco.)

Am barcas, am naveys. V. de S. Honorat. 

Maintenant sont venus au port, et sortent du navire.

Avec barques, avec navires. 

Fig. et prov. Eras ai ieu a bon port de salut, 

Fe qu'ieu vos dei, mon navei aribat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

J'ai maintenant, foi que je vous dois, à bon port de salut abordé mon navire. 

ESP. (navío) PORT. Navio.

3. Navili, Naveli, s. m., flotte, navire, vaisseau.

El mes tot can pot guazanhar a far navili, qu' el crezia anar conquistar l' emperi. V. de Pierre Vidal. 

Il mit tout ce qu'il put gagner à faire flotte, vu qu'il croyait aller conquérir l'empire.

Son els navilis montat. V. de S. Honorat. 

Sont montés sur les navires. 

L'emperador ac sos navelis aparelhatz, entre naus e lins e guales, dos melia. Roman de la Prise de Jérusalem. 

L'empereur eut ses vaisseaux appareillés, entre navires et barques et galères, deux mille.

ANC. FR. Mult fu bien li naviles atornez. Villehardouin, p. 95.

ANC. CAT. Navili. IT. Navile, navilio, naviglio. (chap. Flota de barcos; vore estol.)

4. Navigi, s. m., lat. navigium, navire, vaisseau.

Totz navigis qu'en mar son. Brev. d'amor, fol. 92. 

Tous vaisseaux qui sont en mer. 

IT. Navigio.

5. Naveta, s. f. dim., petite nef, barque.

Poiet en la naveta.

(chap. Va pujá a la naveta, barqueta.)

Ensenhava las companhias de lla naveta.

Vengron, e van umplir amdoas las navetas.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 8 et 5.

Monta dans la barque.

Il enseignait les compagnies de la barque.

Ils vinrent, et vont remplir les deux barques. 

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Naveta. IT. Navetta. 

(chap. Naveta, navetes; barqueta, barquetes; barquet, barquets; llaút, llaúts.)

6. Naviera, s. f., barque.

Per que no m veyretz d'ogan 

Passar per vostra naviera.

Leys d'amors, fol. 32. 

Par quoi vous ne me verrez désormais passer par votre barque.

(chap. Naviera, navieres són compañíes que fan barcos, als astillés, o comersien en ells.)

7. Navejamen, s. m., navigation, traversée.

Sant Jacmes passet mar ses totz navejamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Saint Jacques passa la mer sans aucune navigation. 

IT. Navigamento, navicamento. (chap. Navegamén, navegamens; navegassió, navegassions.)

8. Navejar, Naveyar, v., lat. navigare, naviguer.

Los discipols de Jhesu Crist que navejavan el mar. V. et Vert., fol. 88.

(chap. Los dissipuls de Jessús Cristo que navegaben al mar.)

Les disciples de Jésus-Christ qui naviguaient sur la mer.

Vengron navejan per la mar. Roman de la Prise de Jérusalem. 

Vinrent naviguant sur la mer. 

CAT. ESP. PORT. Navegar. IT. Navigare, navicare. (chap. Navegá: navego, navegues, navegue, naveguem o navegam, naveguéu o navegáu, naveguen; navegat, navegats, navegada, navegades.)

9. Nautor, s. m., du lat. nauta, nautonnier.

Tug li nautor que devo passar lo comte e totas sas gents.

Tit. de 1221. Arch. du Roy., J. 309.

Tous les nautonniers qui doivent passer le comte et toutes ses gens.

Naus, linhs e gales e nautors. Leys d'amors, fol. 15. 

Navires, barques et galères et nautonniers.

(chap. Navegán, navegans, naveganta, navegantes; nauta, nautes, com internauta, internautes, que navegue per internet.)

10. Nauchier, s. m., nocher, nautonnier, pilote.

Col nauchier, can vol partir 

De port, e no 'n pot issir.

B. Carbonel: Amors per. 

Comme le nocher, quand il veut partir du port, et n'en peut pas sortir.

Nuls hom no pot d'amor penre mezura 

Pus qu' el nauchiers fai, can ve bel temps clar, 

Que s cocha e cor tro qu'es en auta mar. 

P. Espagnol: Entre que m. 

Nul homme ne peut d'amour prendre modération plus que le nocher fait, quand il voit le temps clair, qui se presse et court jusqu'à ce qu'il est en haute mer.

CAT. Nauxer. ANC. ESP. Naucher, nauchel. IT. Nocchiero, nocchiere.

11. Naucler, s. m., lat. nauclerus, nocher, pilote, nautonnier.

Per conduch de nauclers. Trad. du Code de Justinien, fol. 88. 

Par conduite de nochers.

ESP. Nauclero.

12. Naulage, s. m., du lat. naulum, naulage, fret.

Francs de naulages et de pontages. Fors de Bearn, p. 1090.

Francs de naulages et de pontages.

(chap. Lo naulage ere un atre dels drets que se cobraben per transportá mercansía en un barco. Lo pontage per passá per un pon.)


Nau, s. f., du lat. novacula, cognée, instrument de charpentier.

Auzit una nau de charpentiers. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87. Entendit une cognée de charpentier.

Nau, s. f., du lat. novacula, cognée, instrument de charpentier.

jueves, 23 de mayo de 2019

Jornada cuarta. NOVELA CUARTA


Jornada cuarta. NOVELA CUARTA.
Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez per a robáli a una filla seua; y matada ésta per los que allí anáen, los mate, y an ell después li tallen lo cap.

Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez

Laureta callabe, una vegada acabada la seua novela, y, entre la compañía, uns y atres se dolíen de la desgrássia dels amáns, y algúns criticaben la ira de Ninetta. Lo rey, com ixín de un fondo pensamén, va eixecá lo cap y li va fé siñal de continuá narrán a Elisa, que va escomensá dién:
Amables siñores, mols són los que creuen que Amor, sol per les mirades ensés, envíe les seues saetes o fleches, burlánse dels que afirmen que algú pot enamorás de oít, y que éstos están engañats se vorá mol claramen a la noviala que tos vach a contá.
Guilielmo II, rey de Sicilia, segóns diuen los siciliáns, va tíndre dos fills, un mascle de nom Ruggiero, (Roger, Rogelio) y una femella, de nom Constanza. Ruggiero, morín antes que son pare, va dixá un fill de nom Gerbino, que va sé criat y educat per son yayo, se va fé un jove hermossíssim y famós per valén y cortés. Y no sol dins dels límits de Sicilia se va quedá tancada la seua fama, sino que a datres parts del món va soná, y ere claríssima a la Berbería (la barbería de Barbastro no, terra de Moros), que an aquells tems ere tributaria del rey de Sicilia. Esta fama li va arribá tamé a una filla del rey de Túnez, que, segóns lo que tots los que la véen díen, ere una de les mes hermoses criatures que may per la naturalesa haguere sigut formada, y la mes cortés y de ánimo gran y noble. An ella li agradáe sentí parlá de hómens valéns, aixina que va retíndre en mol afecte les coses fetes per Gerbino que uns y atres contaben, y tan li van chauchá, que donánli voltes a la seua imaginassió de cóm debíe sé ell, se va enamorá d´ell.
Per un atra part, tamé habíe arribat, com a datres puestos, a Sicilia la grandíssima fama de la bellesa y del valor de ella, y no en vano habíe alcansat los oíts de Gerbino. Aixina, tal com la jove se habíe inflamat per ell, ell per nella se va inflamá, tan que li va demaná a son yayo llisénsia per a aná a Túnez, dessichós de vórela, y a tots los amics seus que allí anaben, los manáe que li comunicaren an ella lo seu secreto y gran amor y li portaren notíssies d´ella. Un de ells u va fé mol be, portánli joyes per a que lo ressibiguere, del modo que fan los mercadés, y li va manifestá lo amor de Gerbino. Ella va ressibí en cara alegre al embajadó y la embajada, y li va contestá que ella tamé ardíe en igual amor, y li va enviá una de les seus joyes en testimoni de aixó. Esta joya la va ressibí Gerbino en tanta alegría com pugue ressibís la cosa mes volguda, y per lo mateix mensajero moltes vegades li va escriure y li va enviá pressiossíssims regalos, fén en ella serts conserts per a que, si la fortuna u permitíe, vóres y tocás. Pero anán les coses de esta guisa y un poc mes lluñ de lo que haguere sigut nessessari inflamats per una part la jove y per l´atra Gerbino, va passá que lo rey de Túnez la va casá en lo rey de Granada, de lo que ella se va apená mol, pensán que no sol la llarga distánsia la alluñáe del seu amor, sino que ara lo pedríe del tot. Si haguere ñabut alguna manera de féu, haguere fugit del pare y se haguere reunit en Gerbino. Del mateix modo, Gerbino, enterat de este matrimoni, se va apocá mol, y vivíe pensán si se podríe trobá alguna manera de pugué emportássela per la forsa, ya fore per mar o per terra. Lo rey de Túnez, sentín algo de este amor y de la determinassió de Gerbino, y teménse del seu valor y poder, arribán lo tems en que debíe enviála a Granada, va fé sabé al rey Guilielmo lo que volíe fé y que u faríe si ell li assegurabe que ni Gerbino ni datre u impediríen.
Lo rey Guilielmo, que ere agüelo y no habíe sentit res del enamoramén de Gerbino, no se imagináe que per naixó se li demanare tal garantía, u va consedí de bona gana y en siñal de aixó va enviá al rey de Túnez lo seu guan. Lo rey de Túnez, después de ressibí la contesta en la seguridat, va fé prepará una grandíssima y hermosa nave al port de Cartago y la van carregá de tot lo que ere nessessari per al viache, y la van adorná per a enviá en ella a la seua filla al rey de Granada; y no esperaben mes que un tems y vens favorables. La jove Siñora, que tot aixó sabíe y veíe, de amagatóns va enviá a Palermo a un criat seu y li va ordená que saludare a Gerbino de la seua part y li diguere cóm se escaparíe de Granada pocs díes después, per lo que se voríe si ere un home tan valén com se díe y si tan la amabe com moltes vegades lay habíe significat. Aquell sen va aná cap a Túnez y va cumplí la seua embajada. Gerbino, al sentí aixó, y sabén que lo rey Guilielmo son yayo habíe otorgat la seguridat al rey de Túnez, no sabíe qué fé, pero espentat per l´amor, habén escoltat les paraules de la Siñora y per a no quedá com un cobart, va aná a Mesina, y allí va fé armá depressa dos galeres ligeres, y va fé pujá an elles homes valéns, y en ells sen va aná cap a Cerdeña, pensán que per allí passaríe la nave de la Siñora. Y no va tardá en fes real lo seu pensamén, perque después de está allí uns pocs díes, la nave va apareixe, gens lluñ del puesto aon se habíe amagat esperánla, y estáe parada per falta de ven. Gerbino los va di als seus compañs:
- Siñós, si sou tan collonuts com penso, cap de vatres crec que estigue sense habé sentit o sentín l´amor, y si enamorats hau estat o esteu, fássil cosa tos sirá compéndre lo meu dessich. Yo vull: Amor me ha portat a ficátos en este embolic, y la que vull está a la nave que se veu ahí dabán, y ademés de la persona que yo mes dessicho, va plena de grandíssimes riqueses, que en poc esfors, luchán, podreu fé vostres. De esta victoria no busco quedám mes que en la dona per la que moc les armes; tot lo demés sirá vostre. Aném, pos, y en bona ventura assaltém la nave mentres Déu, favorable a la nostra empresa, sense bufáli la té parada.
No nessessitáe Gerbino tantes paraules per a que los de Mesina que anáen en ell, afanosos pel botín, ya estaben disposats a fé alló a lo que Gerbino los animáe en les paraules; per lo que, fen un grandíssim abalot, al final de les seues paraules, van fé soná les trompetes, y empuñán les armes van ficá los remos al aigua y van arribá a la nave. Los que estaben a dins, veén víndre les dos galeres, y sense pugué anássen, se van prepará per a la defensa. Gerbino, arribat an ella, va ordená al patró que se rendigueren si no volíen morí tots. Los moros, veén quí eren y qué demanáen, van di que sels assaltabe en contra de la paraula empeñada per lo seu rey, y en siñal de aixó van mostrá lo guan del rey Guilielmo y se van negá a rendís, si no eren vensuts en batalla. Gerbino, que a la popa de la nave habíe vist a la Siñora, mol mes hermosa de lo que ell ya pensabe, mol mes inflamat en amor que abáns, al mostráli lo guan va contestá que allí no ñabíen en aquell momén falcóns per als que se nessessitare un guan, y que per naixó, si no volíen entregáls a la Siñora, que se prepararen per a la lucha. Sense esperá mes, van escomensá a aviás fleches y códuls los uns contra los atres y van combátre mol tems en moltes baixes y ferits de cada un dels bandos.
Al final, veénse Gerbino sense mol profit, agarrán una barqueta que habíe portat de Cerdeña, y botánli foc, en les dos galeres la va arrimá a la nave. Veén aixó los sarracenos y sabén que per nessessidat teníen que rendís o morí, fen víndre a la filla del rey a la cuberta, y portánla a la proa de la nave y cridán a Gerbino, dabán dels seus ulls, an ella, que demanáe mersé y ajuda, li va tallá les venes y la van aventá al mar, dién:

- Tínla, te la doném com podém y com la teua lealtat ha mereixcut. Gerbino, veén la seua crueldat, volén morí, sense preocupás de les saetes ni les pedres, a la nave se va arrimá mes, la va abordá encara que estáe plena de hómens armats, y com un león famoleng ataque una manada de búfalos, ara an este ara an aquell va aná degollán, mossegán, y esgarrapán, mentres lo foc se aviváe a la nave. Va fé agarrá en un sarpat als marinés lo que pugueren com a recompensa, y van acabá aquella triste victoria. Después, replegán lo cos de la hermosa Siñora del mar, en moltes llágrimes la va plorá, van torná a Sicilia, y a Ustica, una isla minudeta casi enfrente de Trápani, honradamen la va fé enterrá, y a casa seua va torná mes dolorit que cap home u haigue estat may. Lo rey de Túnez, sabuda la notíssia, va enviá als seus embajadós vestits de negre al rey Guilielmo, dolénse de que la paraula donada no habíe sigut cumplida, y li van contá cóm. Per lo que lo rey Guilielmo, mol enfadat, sense vore la manera de negáls la justíssia que demanáen, va fé apresá a Gerbino, y ell mateix, sense ñabé cap dels seus baróns que en rogs se esforsare en dissuadíl, lo va condená a mort y en presénsia seua li va fé tallá lo cap, preferín quedás sense net que tingut per un rey sense honor. Aixina, en pocs díes, tan miserablemen los dos amáns, sense habé tret cap fruit del seu amor, van morí de mala mort, com tos hay contat.

Jornada cuarta. NOVELA CUARTA


Jornada cuarta. NOVELA CUARTA.
Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez per a robáli a una filla seua; y matada ésta per los que allí anáen, los mate, y an ell después li tallen lo cap.

Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez

Laureta callabe, una vegada acabada la seua novela, y, entre la compañía, uns y atres se dolíen de la desgrássia dels amáns, y algúns criticaben la ira de Ninetta. Lo rey, com ixín de un fondo pensamén, va eixecá lo cap y li va fé siñal de continuá narrán a Elisa, que va escomensá dién:
Amables siñores, mols són los que creuen que Amor, sol per les mirades ensés, envíe les seues saetes o fleches, burlánse dels que afirmen que algú pot enamorás de oít, y que éstos están engañats se vorá mol claramen a la noviala que tos vach a contá.
Guilielmo II, rey de Sicilia, segóns diuen los siciliáns, va tíndre dos fills, un mascle de nom Ruggiero, (Roger, Rogelio) y una femella, de nom Constanza. Ruggiero, morín antes que son pare, va dixá un fill de nom Gerbino, que va sé criat y educat per son yayo, se va fé un jove hermossíssim y famós per valén y cortés. Y no sol dins dels límits de Sicilia se va quedá tancada la seua fama, sino que a datres parts del món va soná, y ere claríssima a la Berbería (la barbería de Barbastro no, terra de Moros), que an aquells tems ere tributaria del rey de Sicilia. Esta fama li va arribá tamé a una filla del rey de Túnez, que, segóns lo que tots los que la véen díen, ere una de les mes hermoses criatures que may per la naturalesa haguere sigut formada, y la mes cortés y de ánimo gran y noble. An ella li agradáe sentí parlá de hómens valéns, aixina que va retíndre en mol afecte les coses fetes per Gerbino que uns y atres contaben, y tan li van chauchá, que donánli voltes a la seua imaginassió de cóm debíe sé ell, se va enamorá d´ell.
Per un atra part, tamé habíe arribat, com a datres puestos, a Sicilia la grandíssima fama de la bellesa y del valor de ella, y no en vano habíe alcansat los oíts de Gerbino. Aixina, tal com la jove se habíe inflamat per ell, ell per nella se va inflamá, tan que li va demaná a son yayo llisénsia per a aná a Túnez, dessichós de vórela, y a tots los amics seus que allí anaben, los manáe que li comunicaren an ella lo seu secreto y gran amor y li portaren notíssies d´ella. Un de ells u va fé mol be, portánli joyes per a que lo ressibiguere, del modo que fan los mercadés, y li va manifestá lo amor de Gerbino. Ella va ressibí en cara alegre al embajadó y la embajada, y li va contestá que ella tamé ardíe en igual amor, y li va enviá una de les seus joyes en testimoni de aixó. Esta joya la va ressibí Gerbino en tanta alegría com pugue ressibís la cosa mes volguda, y per lo mateix mensajero moltes vegades li va escriure y li va enviá pressiossíssims regalos, fén en ella serts conserts per a que, si la fortuna u permitíe, vóres y tocás. Pero anán les coses de esta guisa y un poc mes lluñ de lo que haguere sigut nessessari inflamats per una part la jove y per l´atra Gerbino, va passá que lo rey de Túnez la va casá en lo rey de Granada, de lo que ella se va apená mol, pensán que no sol la llarga distánsia la alluñáe del seu amor, sino que ara lo pedríe del tot. Si haguere ñabut alguna manera de féu, haguere fugit del pare y se haguere reunit en Gerbino. Del mateix modo, Gerbino, enterat de este matrimoni, se va apocá mol, y vivíe pensán si se podríe trobá alguna manera de pugué emportássela per la forsa, ya fore per mar o per terra. Lo rey de Túnez, sentín algo de este amor y de la determinassió de Gerbino, y teménse del seu valor y poder, arribán lo tems en que debíe enviála a Granada, va fé sabé al rey Guilielmo lo que volíe fé y que u faríe si ell li assegurabe que ni Gerbino ni datre u impediríen.
Lo rey Guilielmo, que ere agüelo y no habíe sentit res del enamoramén de Gerbino, no se imagináe que per naixó se li demanare tal garantía, u va consedí de bona gana y en siñal de aixó va enviá al rey de Túnez lo seu guan. Lo rey de Túnez, después de ressibí la contesta en la seguridat, va fé prepará una grandíssima y hermosa nave al port de Cartago y la van carregá de tot lo que ere nessessari per al viache, y la van adorná per a enviá en ella a la seua filla al rey de Granada; y no esperaben mes que un tems y vens favorables. La jove Siñora, que tot aixó sabíe y veíe, de amagatóns va enviá a Palermo a un criat seu y li va ordená que saludare a Gerbino de la seua part y li diguere cóm se escaparíe de Granada pocs díes después, per lo que se voríe si ere un home tan valén com se díe y si tan la amabe com moltes vegades lay habíe significat. Aquell sen va aná cap a Túnez y va cumplí la seua embajada. Gerbino, al sentí aixó, y sabén que lo rey Guilielmo son yayo habíe otorgat la seguridat al rey de Túnez, no sabíe qué fé, pero espentat per l´amor, habén escoltat les paraules de la Siñora y per a no quedá com un cobart, va aná a Mesina, y allí va fé armá depressa dos galeres ligeres, y va fé pujá an elles homes valéns, y en ells sen va aná cap a Cerdeña, pensán que per allí passaríe la nave de la Siñora. Y no va tardá en fes real lo seu pensamén, perque después de está allí uns pocs díes, la nave va apareixe, gens lluñ del puesto aon se habíe amagat esperánla, y estáe parada per falta de ven. Gerbino los va di als seus compañs:
- Siñós, si sou tan collonuts com penso, cap de vatres crec que estigue sense habé sentit o sentín l´amor, y si enamorats hau estat o esteu, fássil cosa tos sirá compéndre lo meu dessich. Yo vull: Amor me ha portat a ficátos en este embolic, y la que vull está a la nave que se veu ahí dabán, y ademés de la persona que yo mes dessicho, va plena de grandíssimes riqueses, que en poc esfors, luchán, podreu fé vostres. De esta victoria no busco quedám mes que en la dona per la que moc les armes; tot lo demés sirá vostre. Aném, pos, y en bona ventura assaltém la nave mentres Déu, favorable a la nostra empresa, sense bufáli la té parada.
No nessessitáe Gerbino tantes paraules per a que los de Mesina que anáen en ell, afanosos pel botín, ya estaben disposats a fé alló a lo que Gerbino los animáe en les paraules; per lo que, fen un grandíssim abalot, al final de les seues paraules, van fé soná les trompetes, y empuñán les armes van ficá los remos al aigua y van arribá a la nave. Los que estaben a dins, veén víndre les dos galeres, y sense pugué anássen, se van prepará per a la defensa. Gerbino, arribat an ella, va ordená al patró que se rendigueren si no volíen morí tots. Los moros, veén quí eren y qué demanáen, van di que sels assaltabe en contra de la paraula empeñada per lo seu rey, y en siñal de aixó van mostrá lo guan del rey Guilielmo y se van negá a rendís, si no eren vensuts en batalla. Gerbino, que a la popa de la nave habíe vist a la Siñora, mol mes hermosa de lo que ell ya pensabe, mol mes inflamat en amor que abáns, al mostráli lo guan va contestá que allí no ñabíen en aquell momén falcóns per als que se nessessitare un guan, y que per naixó, si no volíen entregáls a la Siñora, que se prepararen per a la lucha. Sense esperá mes, van escomensá a aviás fleches y códuls los uns contra los atres y van combátre mol tems en moltes baixes y ferits de cada un dels bandos.
Al final, veénse Gerbino sense mol profit, agarrán una barqueta que habíe portat de Cerdeña, y botánli foc, en les dos galeres la va arrimá a la nave. Veén aixó los sarracenos y sabén que per nessessidat teníen que rendís o morí, fen víndre a la filla del rey a la cuberta, y portánla a la proa de la nave y cridán a Gerbino, dabán dels seus ulls, an ella, que demanáe mersé y ajuda, li va tallá les venes y la van aventá al mar, dién:

- Tínla, te la doném com podém y com la teua lealtat ha mereixcut. Gerbino, veén la seua crueldat, volén morí, sense preocupás de les saetes ni les pedres, a la nave se va arrimá mes, la va abordá encara que estáe plena de hómens armats, y com un león famoleng ataque una manada de búfalos, ara an este ara an aquell va aná degollán, mossegán, y esgarrapán, mentres lo foc se aviváe a la nave. Va fé agarrá en un sarpat als marinés lo que pugueren com a recompensa, y van acabá aquella triste victoria. Después, replegán lo cos de la hermosa Siñora del mar, en moltes llágrimes la va plorá, van torná a Sicilia, y a Ustica, una isla minudeta casi enfrente de Trápani, honradamen la va fé enterrá, y a casa seua va torná mes dolorit que cap home u haigue estat may. Lo rey de Túnez, sabuda la notíssia, va enviá als seus embajadós vestits de negre al rey Guilielmo, dolénse de que la paraula donada no habíe sigut cumplida, y li van contá cóm. Per lo que lo rey Guilielmo, mol enfadat, sense vore la manera de negáls la justíssia que demanáen, va fé apresá a Gerbino, y ell mateix, sense ñabé cap dels seus baróns que en rogs se esforsare en dissuadíl, lo va condená a mort y en presénsia seua li va fé tallá lo cap, preferín quedás sense net que tingut per un rey sense honor. Aixina, en pocs díes, tan miserablemen los dos amáns, sense habé tret cap fruit del seu amor, van morí de mala mort, com tos hay contat.