¿Sabeu com mos díen los italiáns cuan volíen insultamos ?

¿Sabeu com mos díen los italiáns cuan volíen insultamos ?


Tret del llibre de Agusti Galbis, no aplega a dos fulles, pero boníssim. Ñan errors ortográfics. No está revisat per mí.

PAG. 65

El llibre “sagrat” de la secta, en el qual es conte el cos de les cites representatives de l’intent de manipulacio de l’integrisme catalaniste, es el panflet “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” de l'il•lustrissim profeta i membre de l’AVL, Antoni Ferrando Francés.

Una de les cites mes repetides, que consta en la pagina 147 del libel citat, en la que Antoni Ferrando preten demostrar la consciencia nacional catalana dels valencians es la seguent:

“El famós metge i moralista valencià Arnau de Vilanova (1240?-1311) fou acusat pels seus enemics italians de ser “de despreciable nació, o siga català” (“de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus”)”.

Es tracta d’una cita del “Tractatus quidam in quo respondetur obiectionibus que fiebant contra “tractatum Arnaldi de adventu antichristi””.

Jaume Mensa i Valls, fa un estudi titulat “Observacions sobre l’autoria i la finalitat del Tractatus…”. Aplega a les conclusions de que el “Tractatus” “podria haver estat enllestit cap a la meitat de la segona dècada del segle XIV”, de que “Arnau de Vilanova no pot de cap manera ser-ne l’autor” i de que “A Sicília les acusacions “fantasticus”, “catalanus”, “sompniator” tindriem ssentit”.
¿Pot quedar mes clar que dil-li català a Arnau de Vilanova, es dir de “despecte nationis” (de despreciable nació), es una acusacio injuriosa, o un insult?.

El florenti Dante Alighieri, en la “Divina Commedia” , (redactada des de 1313-1314 a 1321), apartat del “Paradiso”, cant VIII, escriu: “E se mio frate questo antivedesse, / l’avara povertà di Catalogne / già fuggeria, perché non li offendesse”; es dir, “I si el meu germa aço prevera, ya fugiria de l’avara pobrea de Catalunya, per a que no li ofenguera.”
Al respecte, Joan Francesc Mira, traductor de la “Divina Comedia” diu: “… obles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat… En tot cas, sembla que l’avaricia dels catalans ja començava a ser un tòpic habitual”.

/ Espanya ens roba. Qui robe a un lladre, té sen añs de perdó. /

PAG. 66

El català Josep Pla, diu que Dante, en les seues paraules  “Fa referència a Sicícilia, dominada, des del 30 de març de 1282 després del desastre dels Anjou i de les Vespres Sicilianes”.  I l’actuacio dels catalans degue de ser guapeta, quan el papa Bonifaci VIII, (ha. 1235-1303), escrigue en 1298, als habitants de la ciutat siciliana de Palerm “…dilectis filiis universitatis felicis urbis Panormi…” diguent-los “…quod accensi devotionis ardore, et viribus reassumptis ad impugnationem vestram, et romanae ecclesiae inimicorum, cathalonarum videlicet barbarorum fidei orthodoxae protectione, et patrie libertate arma coepitis contra hos barbaros quorum est serivire italics, non dominari…”.
Es dir, s’alegrava de que els sicilians hagueren recuperat les forces, en la lluita contra els catalans, als qui considera “bárbaros” i enemics de l’iglesia romana. Parla de la lluita contra eixos “barbaros”, en defensa de la patria i per la proteccio de la fe ortodoxa, diguent als catalans que lo que han de fer es servir als italics i no domi”nar-los. (p. 145-146. de “Considerazione sopra la storia di Sicilia…”).

Mes avant en el temps, en les notes del llibre “Parlaments a les corts catalanes”, en relacio a una “Proposició d’Alfons IV en les Corts de Sant Cugat del Vallès”. Llegim que “El regne de Sicilia travessava moments dificils. Els sicilians voliem separar-se de la Corona d’Aragó… La situacio de Sardenya no es pas millor… en alguns indrets havien arribat a dir que s’estimaven mes èsser morts que catalans”.

I en contexts, mes alla dels de l’insult, els sicilians, sabien molt be diferenciar a valencians de catalans, com consta en la p. 148 del vol. III de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia”  de Rosaria Gregorio (1833), pel qual sabiem que “Nei registri dell’anzidetto archivio dello anno 1380, e 1390 fol. 77 havvi la lettera di convocazione ossia d’intima de 23 Ottobre 1391 diretta ai principali nobili dei tre regni di Aragona di Valenza, e di Catalogna, e sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani”, es dir, segons consta en els registres antics, en el s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament.
/ Aquí dal fique tre regni /

Vejam com “català” es converti en un adjetiu calificatiu. En 1893, Salvatore Betti, en la p.37 del llibre “Postille alla Divina commedia” escrivia: “I soldati mercenari in Italia si chiamavano allora Catalani, quantunque non fossero tutti di quella provinci di Spagna…”

Es dir, que als soldats mercenaris en Italia els dien catalans encara que no foren de Catalunya.

En 1931 Giuseppe Lando Passerini, ho repetix en el llibre “Collexione di opuscoli danteschi inediti o rari”. Ernesto Trucchi, en la p. 126 de “Esposizione della Divina commedia di Dante-Alighieri” (1943), concreta mes al dir que “In Italia si chamavano Catalani tutti i mercenari e avventurieri di altre nazioni, sicchè quel termini era divenuto sinonimo de cupidiagia, come l’usura avea nome de Caorsa… “

Es dir, la paraula “català”, havia devingut sinonim d’avidea o avaricia aplicants-se a tots els qui mostraven eixes caracteristiques.

Arturet tamé ha escrit sobre Arnau de Vilanova

Anem a comprovar que l’insult, afectà a mes de a valencians, a aragonesos i a tots els espanyols, diguent-nos catalans, unicament per a compartir en ells ambits comuns i motivat per interessos confrontats.

En la p. 55 del llibre “La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza” de Benedetto Croce – Renaissance – 1922, llegim: “…odiava molto re Alfonso, chiamandolo come per ingiuria catalano”. Hem de saber que “re Alfonso” es Alfons el Magnanim, naixcut en Medina del Campo (provincia de Valladolit) l’any 1396. Vegem com a un rei de la corona d’Aragó se l’injuria diguenl-li català.

PAG. 67

En la p. 70 del llibre “Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI” de Susane Shüller Piroli (Edicions Alfons el Magnanim 1991), lligim: Los “catalanes”, los vendedores ambulantes (como eran considerados todos los españoles), eran todavía poco numerosos en Roma pero se les despreciaba como estranjeros sucios, ávidos y mal educados. Observem com l’insult “català”, afectava a tots els espanyols.

Encara en el s XVIII, Pietro Napoli Signorelli, en “Vicende della coltura nelle due Sicilie”, parlant de Bernardo Cabrera, (Calatayut, 1289 – Saragossa, 1364), diu: “Questo catalano rapace crudele e famoso per gli eccesi della sua libidine…”.

Vist tot aço, i en ares del proselitisme catalaniste, sugerixc a Antoni Ferrando, que seguixca reivindicant la catalanitat dels de Calatayud, dels de Valladolit, de tots els espanyols i ¿perque no?, de tots els bárbars, avariciosos, bruts i maleducats de tot el mon. Com no han trobat –ni trobaran- ni una sola cita historica d’un valencià que es considerara català, pretenen fer “ciencia” a partir d’insults.

/ La siénsia de estos lingüistes té una norma: Si la enserto la endivino /

Ridicul ¿no?.

Jordi Pich Obach

Desmuntant mites i prejudicis davant una única realitat

És un fet irrefutable que darrere tot “blavero”, chapurreadista o similar s’amaga, si gratem un poquet, un espanyolista pur i dur -en alguns casos minoritaris, i depenent de l’estat patològic del subjecte, cal reconèixer que ocorre sense autoconsciència de ser-ne-. Normalment certes exaltacions febrils i irracionals no solen ser més que la manifestació més evident del conflicte per doble lligam que pateix l’individu que les manifesta, atès que d’una banda té un interés primari per la seua “terreta”, però d’altra banda és incapaç d’anar més enllà i es troba atenallat per la seua fidelitat nacional a un ens superior, encarnat en l´Estat, la seua simbologia i tot el que representa. Quan veu que si fa un pas més enllà posa en qüestió l’ens superior, automàticament, si no disposa d’uns recursos culturals i racionals suficients, desemboca en la histèria provincianopatriòtica que no és més que una variant de l' espanyolisme, desproveït d’arrels i d’efectes pràctis, el fruit més important del qual és la generació de tones de polèmica esteril i que irremissiblement està condemnat a diluir-se en les organitzacions i partits “nonacionalistes”-no nacionalistes pel que fa a la nostra nació, evidentment, no pel que fa a la seua…- sinó directament en la dreta unitarista més extrema. Ah, i que conste que el patriotisme “provincianopatriòtic” no és exclusiu del País Valencià o de certes poblacions de la Franja. Si preguntèssem, a Barcelona mateix, a molts seguidors del Barça que fan gala d’un barcelonisme exaltat, quina és la seua nació i si realment volen l’autodeterminació quedaríem bocabadats del seu nul nacionalisme conseqüent.

Per a mi, qui propugna que l’únic nacionalisme vàlid per al País Valencià és el que es limita exclusivament a les tres províncies no és un veritable nacionalista, sinó, com a màxim i amb reserves, un mer regionalista -que pels seus condicionants no vol desenvolupar el seu nacionalisme embrionari fins a les darreres conseqüències-, i si algú des del Principat restringeix el seu nacionalisme a les quatre províncies li diré el mateix. I no cal ni dir que aquells que neguen la catalanitat de la llengua a l' Aragó en realitat no fan més que accentuar-ne la castellanització!

La Nació Valenciana va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar -i si volen afegir-se els de Torrevella, que ho decidisquen ells- i la Nació Catalana també; no hi ha més cera que la que crema.

Hauria de quedar ben clar que, malgrat la qüestió de noms, tots parlem la mateixa llengua i que, amb els lògics i naturals matisos locals, formem la mateixa nació, o si més no, atesa la manca de consciència d’alguns, la mateixa base nacional. Si açò es té clar, malgrat que per raons merament tàctiques hi haja formacions polítiques que, en una primera etapa, preferisquen cenyir la seua actuació solament a un àmbit territorial limitat, no té perquè haver-hi cap problema. Allà ells; sempre i quan tinguen, presents permanentment -insistisc, permanentment!- les premises anteriors. Si s’assumeixen aquestes premises deixa de tenir cap sentit, evidentment, qualsevol bel·ligerància contra tot allò que puga qualificar-se com a “català”, i apareix nítidament com el que és, com un atac als mateixos valencians ( o illencs o franjolins)-amb la satisfacció de Madrid-; i també com un esforç estèril i inútil que desvia forces en una direcció inadequada. L’ideal seria que cadascú fera la seua via sense interferències, procurant, en lloc de restar, sumar, sense deixar de tenir sempre present que l´única opressió real i persistent és la que prové i ha provingut, al menys des de fa tres-cents anys, de Madrid.

Una altra qüestió, en la que preferisc -com a tribut al realisme- no entrar a fons, és la de la forma en què hauria d’insertar-se el País Valencià ( i els altres teritoris diferents al Principat) en una estructura jurídiocoestatal nacional pròpia i compartida . Tan vàlida seria una estructura unitària com una confederació en peu d’igualtat amb els altres territoris i amb les mateixes prerrogatives. No faríem més, en aquest darrer cas, que recuperar la tradició històrica de l’antiga Corona d’Aragó. Seria, a més, un model paregut al de la Confederació Helvètica, formada per una confederació de cantons, molts dels quals amb una llengua comuna -l’alemany o el francès- que no discuteix ningú, i lligats tos pel matex símbol: la creu blanca sobre fons roig -no cal dir que el nostre símbol nacional són les quatre barres (el blau resta exclusivament, si de cas, per a València-ciutat).

Per a acabar en referiré a un del mites més extesos, i fomentat interessadament des del blaverisme i similars, com és el del suposat interès dels catalans del Principat a “redimir ” altres territoris catalanoparlants, qualificat en termes de “perill potencial” pels mateixos inventors del mite. Que més voldríem! Malauradament no hi ha res més lluny de la realitat, al Principat i a Barcelona la gent passa absolutament del tema. És més, l’espanyolització avança imparable, i la majoria d’habitants del Principat -amb honrosíssimes excepcions per tots conegudes- si algun cop es recorda , per exemple, dels valencians és per a referir-se als tòpics més tronats (falles, paelles, geperudeta, taronges, etc.) i poca cosa més…