Mostrando entradas con la etiqueta Caseres. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Caseres. Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.

sábado, 16 de junio de 2018

Puigventós de la figuereta , Horta de Sant Joan

Puigventós de la figuereta , Horta de Sant Joan

http://www.ebre.com/es/horta-de-sant-joan/historia-completa-d-horta/



La conformación del nombre del pueblo de Horta de San Juan ha sido larga y compleja. La designación en las épocas medieval era de Orta, comenzando en el siglo XVIII llamándose Horta. En 1919, el consistorio municipal precedido por Onofre Pallarés, le añadió “de Sant Joan“. Intelectuales e historiadores comarcales han defendido el restablecimiento del topónimo originario, opinión mantenida también por la Asociación de Vecinos de Orta y el centro de estudios de la Terra Alta.


Hotel , Miralles, Horta , delicias de Lledó, Crial
Hotel , Miralles, Horta , delicias de Lledó, Crial

La etimología de Horta podría derivar de un origen ibérico que significaría cima, punto elevado. Los defensores de la H, sostienen que el nombre puede derivar de unas tierras de cultivo de este tipo, de las que hay muy pocas en el término municipal, o de Fuerte (fortaleza), forta, en rememoranza de sus fortificaciones. 

Otra teoría más reciente sugiere que el nombre procede de una mujer que habitaba el Mas de Miralles, Francisca Fortuño, de un solo ojo, "la torta", ya que perdió el ojo cogiendo olivas en el Parot en el año 1018.  

Pablo Picasso, tot el que sé ho he après a Horta
ho va dir en català amb lleuger accent de Màlaga

Los orígenes históricos de Horta no se pudieron precisar con certeza, aunque tendremos que suponer su presencia de yacimientos prehistóricos. Las excavaciones han sacado a la luz numerosos restos prehistóricos que se remontan al periodo de la edad de hierro. Si que tenemos constancia de la presencia de vestigios ibéricos-ilercavons asentados en la zona más alta del pueblo y coincidiendo con lo que se denomina “el castillo”.
A partir del siglo II a C. Con la romanización de la península, Horta se encontraba situada cerca de una vía secundaria que se apartaba de Tortosa y atravesaba los puertos hacia la meseta, por el camino que luego sería Aragón hacia Castilla, siendo probable que en este momento el núcleo urbano no sufriera modificaciones.
No volvemos a tener noticias documentales de la población hasta la época musulmana. En este periodo y dado el impulso económico Tortosino debemos suponer la existencia de un castillo (documentado hasta el 1153 como fronterizo) sobre el antiguo poblado íbero. Se trataría de un recinto fortificado de dimensiones desconocidas ya que no ha llegado a nuestros días ningún vestigio, por haberse excavado y construido el depósito municipal de aguas en el emplazamiento del antiguo castillo, documentalmente dependiendo del castillo de Miravet . Podemos suponer también en esta parte alta la extensión de un sistema de murallas por las calles del Castillo y de Grau.
Los historiadores sitúan la reconquista de Horta de San Joan el 1097, antes que la de Tortosa, cuando según la documentación, Ramón Berenguer III tras fallar el primer intento de conquistar esta, dirigió a los castillos de Horta y Miravet, arrasando el primero completamente hasta que fue abandonado y perdiendo incluido el calificativo del lugar, reducido a “Puigventós de la Figuereta” por el fuerte viento que había, y puig, lugar elevado, como Puig Demont. Reconquistada Tortosa en 1148 y Miravet en 1153, se repuebla toda esta gran zona. La repetición de las cartas de población revela la dificultad que comportaba poblarla por su amplitud, siendo un proceso que se extiende hasta el siglo XII.
La primera carta de población de Horta de San Joan de 1165 es dada por el monarca Alfonso I, y una segunda de 1192 por Ponce de Reginaldo, del orden de templarios, los habitantes del lugar procedentes la mayoría de Lleida, dado que Horta había sido cedida por Alfonso II a los templarios (1177) a perpetuidad. 

Fruto de esta donación será la existencia de la Comanda de Horta de la que dependían Prat del Compte, Bot, Arnes, y Caseres.
A finales del siglo XII se inicia un periodo a la vez que repoblador, reformador. La recuperación, aunque muy lenta, tal y como demuestra que el año 1296 no se consiguiera aprobar los costums en el denominado “Consentuds” de Horta, se atribuida a la repoblación del lugar bajo dominio templario hasta su extensión en el siglo XIV. En este siglo deberíamos contar la presencia de los hospitalarios y el hecho de que la Comanda de Horta pasó a depender de la Castellanía de Amposta, uniéndose al resto de los pedidos de Aragón y Valencia, por lo que se vio desvinculada por un tiempo de Cataluña. / Cataluña era de la Corona de Aragón, no se podía desvincular del rey /
En el siglo XIII-XIV cuando se inicia la construcción de la iglesia parroquial de San Juan Bautista, a la vez que se construía el Convento de San Salvador fuera del casco urbano, así como la Torre del Prior (o de Galindo), todos ellos nos aparecen documentados coetáneamente y presentan características estructurales y estilísticas comunes.
La situación geopolítica de proximidad con Castilla del núcleo urbano en determinó su enmurallament en el siglo XIV durante el reinado de Pedro el Ceremonioso (1336 a 1387). En el mismo siglo deberemos suponer un crecimiento continuado, una densificación en el interior del recinto fortificado, la construcción de los principales edificios y la configuración de la Plaza Mayor (s.XIV-XV) frente a la iglesia. También lo son gran parte de las casas que la forman (con soportales de arcos apuntados y rebajados).
Documentalmente constatamos un aumento de población en el número de fuegos (de 43 en 1358 a 81 en 1378), siendo una prueba de este crecimiento generalizado, continuando en los siglos XV y XVI. De estos periodos será posteriormente el Ayuntamiento (s. XVI), la casa del Delme, sede de los hospitalarios en Horta. Habrá que contar, también, con la construcción del hospital (1580), muy próximo a la muralla.
El siglo XVII supondrá un freno importante al crecimiento de Horta debido a diversos factores (gran parte serán las consecuencias derivadas de los conflictos de la Guerra de los Segadores). La defección de Horta, que se puso de lado de los castellanos, comportó el asalto y el saqueo para impedir el paso del enemigo hacia Cataluña.



El siglo XVIII será el inicio de un nuevo periodo de prosperidad, creciendo la población espectacularmente en el curso de este siglo y la primera mitad del siglo XIX tal como lo desprenden los censos: 460 habitantes en 1718; y 2.316 en 1860 
La estancia de Picasso en dos ocasiones: 1898 y 1909, particularmente fértil al inspirar más de doscientas obras entre dibujos y pinturas, es uno de los elementos dinamizadores de la economía turística de Horta que como todas las poblaciones de la Tierra Alta sufre una fuerte regresión demográfica y económica.
Actualmente Horta tiene una población de 1.240 habitantes (según el último padrón), pero cuando llega el fin de semana la afluencia de visitantes es muy grande, debido al atractivo turístico y cultural de esta población, y también a la gran cantidad de servicios que se pueden ofrecer.
http://www.ebre.com/es/horta-de-sant-joan/convent-de-sant-salvador-dhorta/


Història complerta del Convent de Nostra Senyore dels Angels.

La construcció del convent pròpiament dit no se sap molt bé quan se va iniciar. Segurament els templers i posteriorment els hospitalers van aixecar alguna construcció de tipus residencial o agropecuària de la qual en resten pocs indicis. Probablement hi residí algun frare servent amb la missió de custodiar l’església. Poc desprès, quan el patronatge de la parròquia d’Horta passà al bisbe i fins a l’arribada dels franciscans, va quedar a cura de la comunitat de preveres de la población d’ Horta de Sant Joan, els quals celebraven missa molt sovint a l’església.
Aquest el trobem situat al peu de la muntanya de Santa Bàrbara.
Els Franciscans van arribar dos segles desprès, l’any 1517, per iniciativa del magistrat d’ Horta de Sant Joan,  però ben aviat s’en va anar sense saber massa bé perquè. Després d’uns anys d’abandó, els governadors d’Horta, aprofitant una estada de Carles I a Montsò, on estava reunit amb les Corts Catalanes, li ven demanar que intercedís davant el Provincial dels franciscans amb l’objectiu que
tornessin al convent, aleshores buit. La petició va fructificar i els franciscans tornaren l’any 1542.
Puigventós de la figuereta , Horta de Sant Joan,convent
convent des de baix
Llegeix més sobre el convent a història dels Catars d’Horta.


Va ser llavors quan li van posar la denominació franciscana de Nostra Senyora dels Àngels i quan es va fundar oficialment el convent. Cinc anys mes tard va arribar al convent el llec franciscà, fra. Salvador, de gram fama com a miracler i que contribuí força al creixement de la comunitat i de les dependències del convent, el qual es va veure obligat a rebre a multitud de gents que arribaven d’arreu del país.
El fet que s’impartís un curs de filosofia franciscana i que s’acollia als donants, també hi va contribuir. Així, al segle XVIII la comunitat aplegava fins a 30 religiosos, i l’any 1835 quan s’arribà al seu punt culminant, va arribar a residir fins a 41 religiosos: 16 pares, 12 coristes, 9 llecs i 4 donants.
El convent va rebre nombroses donacions entre les quals destaquen de dos següents: els dos jornals d’Horta donats pel poble (1670) i les 700 lliures concedides en testament pel bisbe de Barcelona(1632).
Poc després de la marxa de Sant Salvador, van marxar del convent els franciscans de l’observança (1576) i ven venir els franciscans recol·lectes que buscaven llocs retirats i lluny de les poblacions.
A part de Sant Salvador, també hi residiren al convent altres homes sants com, per exemple, el francès fra. Antoni Mañero que va viure fins als 80 anys (s.XVI) a l’ermita de Sant Onofre; i D.
Alonso de Granada, fill del noble Marqués de Campoteja i Camporey i cavaller de Santiago, que residí com a donant (s.XVII) i que llegà dues Corones de plata (una per la verge i l’altra per al nen),
un encenser i barqueta de plata i una custòdia de plata de 141 onzes i mitja de pes.
Al llar del camí que des del poble porta fins al convent, hi havia tot un seguit d’estacions del Via Crucis –devoció típicament franciscana- que acabava a les 36 grades del convent. Aquestes estacions estaven formades per pilars quadrats de pedra amb poselles que contenen les escenes de la passió  de Crist reproduïdes en rajoles. Cada pilar de les estacions, quedava rematat per una bola, característica ornamental del s. XVII i principis del següent.
Convent de Sant Salvador d’Horta, Santa Bárbara
Convent de Sant Salvador d’Horta
Amb el regnat de Felip IV comença la decadència del convent motivat pels reiterats saquejos a que foren sotmeses les seves dependències i l’església. Primer amb la guerra dels segadors, una tropa de 60 soldats francesos van penetrar al convent amb l’excusa que allí es refugiaven tropes espanyoles. El resultat fou el saqueig general del convent i el robatori entre altres coses, del copó i de la relíquia de Sant Salvador. Amb la Guerra de la Independència, un altre cop les tropes franceses, ara comandades pel general
Musnier, van tornar a saquejar el convent i l’església.
Aquest cop es van mutilar les imatges i cremar tant la Verge com el crucifix, convertint el convent en un eventual hospital de campanya.
Un cop retirades les tropes franceses, el guardià del convent, P. Josep Rel, fill d’ Horta de Sant Joan, va reprendre l’obra de reconstrucció.
Però el saquejos no s’acabaren aquí, i així, el 22 de Juliol de 1822, els revolucionaris constitucionals del Baix Aragó entraren a sac, retenint al guardià del convent fins que no van cobrar un rescat de mil duros. El 16 d’octubre van tornar i aquest cop ho van cremar tot. Els religiosos, però, van tornar i s’instal•laren fins a l’any 1835, quan van ser expropiades les seves propietats mitjançant la desamortització.
Llavors, el convent fou comprat per un fill del poble, Joan Bta. Fornós, el qual es dedicà a vendre teules, bigues, pedres, a casa del ferrer, cullera de melis, etc. Però quan l’església va estar en perill de ser desballestada, es va instituir una comissió amb exenclaustrats fills del poble, per comprar-li el que quedava, salvant d’aquesta manera l’esglèsia. El convent, però, va patir més les conseqüents d’aquesta acció destructora, com podem observar avui dia.

Arquitectura de Convent de Sant Salvador d’ Horta de Sant Joan.

A l’Esglesia de Santa Maria dels Àngels (Convent), es distingeixen dues fases de construcció ben diferenciades i contigües en el temps, perfectament visibles en el tram més curt de la nau.
Per un altra banda, tenim la nau de l’esglesia que és d’època templera, de començaments del s.XIII; es tracta d’una artitectura d’un romànic de transició cap al gòtic emparentat amb l’arquitectura
cistercenca, obrada en un carreuat perfecte. Per una altra banda, d’època Hospitalera (XIV), pertany el cor elevat com a prolongació de la nau, juntament amb la galilea davant la porta principal.
Tot l’edifici ès de pedra talla en carreus mitjans disposats en fileres trencajuntades; d´una sola nau rectangular, rematada cap a l’est per un absis semicircular, lleugerament més estret que la nau.
Convent de Sant Salvador d’Horta, escalinata
Convent de Sant Salvador d’Horta

La planta està dividida en cinc trams rectangulars per arcs diafragma de contorn apuntat que coincideixen  amb els contraforts i serveixen de suport a una coberta de fusta.
Els introdossos dels arcs diafragma, els quals arrenquen de columnes de mitja canya, estan arrodonits amb un boet, forma característica de les primeres construccions cistercenques (con les de Poblet o Santes Creus) però amb la diferència que a Orta s’insereixen, en comtes d’una estructura típicament romànica, en una estructura mecànicament gòtica.
Els arcs de diafragma permeten una solució de la coberta de tipus mixt, entre les encavalcades de fusta i la volta de pedra, que permet una construcció ràpida i econòmica. Tenen el vèrtex situat a 10 m. de terra i carreguen a 5,5m. En columnes de tipus prismàtic i disminuït, adossades als contraforts que es projecten  cap a l’exterior.
Les proporcions de columnes i capitells segueixen els mòduls d`un ordre clàssic, fet que dóna una esveltesa gòtica a la nau, que no s`havia vist abans en les esglésies del Temple.
En els trams i al mig de l’absis es van obrir finestres altes, de doble esplandit i arc de mig punt, que tot semblar de factura romànica deixen entrar un cabdal de llum propi del gòtic.
L’absis va precedit d’un arc triomfal, de mig punt, bastant més baix que els de la nau, la qual cosa va permetre situar un òcul molt lluminós a l’extradós. L’arc carrega en columnes cilíndriques, amb capitells esculturats amb motius geomètrics.
La volta de l’absis és clàssic racó de forn romànic nervat a la manera provençal, solució força estranya a Catalunya. El primer nervi arrenca de columnates aparellades amb les de l’arc triomfal, els capitells dels quals van decorats amb elements vegetals; els altres nervis descansen en cul-de-llànties ornats amb el mateix motiu ornamental.
La porta principal està situada actualment a la galilea construïda pels hospitalers, però tot fa pensar que en època dels templers ho fos la que dóna accés al claustre. Aquesta ès una portalada cap-i-alçada, que per fora te les dovelles amb l’intradòs motllurat formant una arquivolta amb columna i capitell esculturat.
Exteriorment, els contraforts de la nau i absis sobresurten uns pams dels murs i estan coronats amb cornisa. Les capelles laterals, intercalades entre els contraforts de tramuntana, són d’èpoques
més recents. Entre aquestes capelles destaca la d’estil barroc, planta quadrada i cúpula esfèrica, aixecada l’any 1711 en honor de Sant Salvador i amb motiu de la seva beatificació.
Cal fer esment que en el tram més proper a l’absis, en la banda de les capelles laterals, es distingeix el que podria haver estat la sagristia, amb un arc apuntat i més alt, que el diferencia dels arcs
que obren les capelles i que disposa d’un òcul.
Convent de Sant Salvador d’Horta
Convent de Sant Salvador d’Horta
Els murs que es corresponen a l’afegit del cor no tenen contraforts, per la qual cosa són més gruixuts que els de la nau i poder suportar d’aquesta manera l’espadanya i permetre, sota seu,
l’amplia portalada de dotze arquivoltes ogivals de secció lobulada, amb capitells que formen un fris seguit de tema floral.
L’ampliació practicada a peu de la nau està molt ben identificada des de l’interior per un tram molt curt que fa la transició entre la nau i el cor. S’inicia amb un pilar visiblement diferent als altres,
que disposa de tres columnes adossades sobre el qual descansa un arc apuntat com els diafragmes de la nau, però més alt.
Segueix el cor cobert amb una volta de creuria. El pis del cor descansa sobre un embigat i aquest en una arcada transversal.
La galilea o nàrtex és de planta quadrada i està porticat, al qual s’arriba per una àmplia escalinata que salva el desnivell per accedir a l’església. Està cobert amb fusta que s’aguanta sobre un arc
diafragma que el divideix en dos trams. Es poden observar diversos sarcòfags, un d’ells encastat a la dreta de la porta d’accés al temple que es troba mig tapat per la construcció posterior del
convent i que ens priva llegir tota la inscripció. Probablement es tracta del sarcògraf del mestre constructor de l’ampliació hospitalera si ens atenem al text llegible i als símbols o escuts heràldics
inscrits. La lletra és igual que la d’un altre sarcògraf on es pot llegir la data de 1357, època en la qual podem datar l’ampliació.
Les mesures originals de la planta, abans de l’ampliació dels hospitalers, eren de 15m. De llarg. Per 9 m d’ample, proporció que representa un càlcul basat en la secció àuria, molt comuna en les
esglésies templeres. Pel que fa referència als elements ornamentals cal destacar la severitat existent. Tota la decoració, que és insignificant en relació al conjunt, es concentra en els capitells de l’arc triomfal i cul-de-llànties dels nervis de l’absis.
Biografia de Sant Salvador d’Horta.  Millor dit, de Santa Coloma de Farners.

Biografia de Sant Salvador d’Horta.  Millor dit, de Santa Coloma de Farners. Només per estar deu o dotze anys a Orta ja és d'Orta ? Quin rigor científic més rigorós. 
Religiós franciscà i sant miracler popular, nasquè a l´hospital de Sta. Coloma de Farners, on els seus pares eren servents, l’any 1520. als catorze anys quedà orfe de pares, se n’anà al santuari de Nostra Senyora de Montserrat,on passa una llarga temporada servint com  a criat, segurament allí, sota la direcció dels monjos, s’aniria iniciant en la seva vocació.
De Montserrat passa a fer de pagès al pla de Barcelona, però als vint anys resolguè entrar a la religió del Pare St. Francesc, vestint l´hàbit dels frares menors, l´any 1541. Prompte tingueren lloc els primers senyals extraordinaris i s´estengué la fama de santedat del frare.
Desprès de la feta la professió, els superiors, tement la fama de miracler que s’anava escampant, el traslladen  al convent de Jesús (Tortosa), però els miracles continuaren i molta gent acudia per trobar remei als seus mals. Llavors cregueren convenient enviar-lo al convent Bellpuig (Urgell), on fou relegat a la cuina, perquè  no hi hagués ocasió de comunicar-se amb els de fora. D’allí l’enviaren al convent de Lleida.
Els trasllats eren decidits pels seus superiors a causa dels miracles i les curacions, cosa que atreia molta gent.  Va exercir els oficis mes humils, com porter, cuiner, etc. Cap a l’any 1547, arribà al convent d’Orta on va  restar de deu a dotze anys (marxà el 1559). Als pocs díes començaren a arribar gent de totes les parts de Catalunya, de Valencia, d’Aragó, de Provença de Flandes…Molts d’ells malalts, cecs, muts, paralitics, tambè grans personatges, prelats, sacerdots i nobles; es parla que un any va arribar a aplegar-se 4.000 persones, per alimentar tantes multituds els queviures escassejaven i anaven molt cars.
El P.Provincial fart de l’exit del frare, del moviment inacabable de gent al covent, li ordenà canviar-se de nom (fra. Alfons) i marxar a Reus, de Reus tornà a Barcelona, allí fou processat per la Inquisició a causa dels seus miracles (any 1560), sense que el poguessin castigar.
El 1565 fou tralladat al convent de Càller (Sardenya), on fèu de cuiner i continuà fent miracles; allì moria  l’any 1567. Fou beatificat el 1711 i canonitçat el 1938. Els franciscans celebren la seva festa el 17 d´abril, I l’Esglesia en general el 18 de març.

http://historiaorta.blogspot.com/2016/01/cuando-orta-perdio-su-nombre-y-paso-ser.html


http://historiaorta.blogspot.com/2018/06/la-orden-de-montesa-y-orta.html


http://historiaorta.blogspot.com/2018/04/el-granito-de-orta.html


http://historiaorta.blogspot.com/2018/04/la-inquisicion-y-orta.html


http://historiaorta.blogspot.com/2018/04/pinto-goya-orta.html


http://historiaorta.blogspot.com/2018/03/el-otigen-de-catalunya.html está tan bien escrito como el título, otigen


http://historiaorta.blogspot.com/2018/03/en-orta-la-leyenda-coincide-con-la.html

http://www.ideal.es/miugr/primeros-aldeanos-peninsula-20180313094007-nt_amp.html