miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IV.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

IV.

Les coses van passá al seu momén y, ara, Daniel, lo Mussol, les recordabe en plena memoria. Son pare, lo formaché, va pensá un nom antes de tindre un fill; teníe un nom y lo mimabe y ere ya, casi, com tindre un fill. Después, mes tart, va naixe Daniel.
Daniel, lo Mussol, sen enrecordabe de les seues primeres passes per la vida. Son pare emanabe una auló penetrán, ere com un formache gigán, blanet, blang, pesadot.
Pero, Daniel, lo Mussol, disfrutabe de aquella auló que impregnabe a son pare y que lo inundabe an ell, cuan, a les nits de invern, al raconet del foc, acarissiánlo, li contabe la historia del seu nom. Lo formaché habíe volgut un fill mes que res pera pugué díli Daniel. Y lay díe an ell, al Mussol, cuan apenes teníe tres añs y cuan paupá lo seu cos menut, carnós y rechonchet equivalíe a prolongá la cotidiana faena de fé formaches.

Va pugué batejál en mil noms diferéns, pero lo formaché va preferí Daniel.

- ¿Saps que Daniel ere un profeta que va sé tancat a una gabia en deu leóns y los leóns no se van atreví a féli mal? - li díe, apretánlo amorosamen. Lo poder de los ulls de este home ere prou pera mantíndre a raya a una jauría de leóns, ere un poder superió al de tots los homens; ere un acontessimén insólit y portentós que desde chiquet habíe fascinat al formaché.

- Pare, ¿qué fan los leóns?

- Mossegá y esgarrapá.

- ¿Son pijós que los llops?

- Mol mes furos encara.

- ¿Queeeé?

Lo formaché fassilitabe la comprensió del Mussol com una mare que mastegue lo alimén abáns de donálay a son fillet.

- Fan mes mal que los llops, ¿enténs? - díe.

Daniel, lo Mussol, no se cansabe:

- ¿Verdat que los leóns són mes grans que los gossos?

- Mol mes grans.

- ¿Y per qué a Daniel no li féen res?

Al formaché li agradabe contá aquella historia:

- Los guañabe sol en los ulls; sol miránlos; teníe als ulls lo poder de Deu.

- ¿Queeeé?

Apretabe al fill contra nell:

- Daniel ere un san de Deu.

- ¿Qué es assó?

La mare interveníe, en precaussió:

- Dixa ya al chiquet; li enseñes massa coses pera la edat que té.

Lay preníe al pare y lo gitabe. Tamé sa mare putíe a calostros y a collada. Tot, a casa seua, fée auló a collada y a lleit fermentada. Ells mateixos eren un perfume puro y decantat, eau de collé. Son pare portáe aquell tuf hasta al negre de les ungles de les mans. A vegades, Daniel, lo Mussol, no se explicabe per qué son pare teníe les ungles negres traballán en lleit o per qué los formaches eixíen blangs sén elaborats en aquelles ungles tan negres.

Pero después, son pare se va distansiá dell; ya no li fée arrumacos ni carantoñes ni pessiguañes. Y assó va sé desde que son pare sen va acatá de que lo chic ya podíe adependre les coses sol. Va sé entonses cuan va escomensá a aná a escola y cuan se va arrimá al Moñigo buscán amparo. Son pare, sa mare y la casa sansera, seguíen fen auló a calostros y a collada. Y an ell li seguíe agradán aquella auló, encara que Roc, lo Moñigo, diguere que an ell no li agradabe, perque putíe com los peus. Son pare se va distansiá dell com de una cosa feta, que ya no nessessite cuidás. Son pare se desilusionabe veénlo valdres per nell mateix, sense pressisá del seu patrossini. Pero, ademés, lo formaché se va torná callat y malhumorat. Hasta entonses, com díe la seua dona, habíe sigut com una pereta en vi. Y va sé lo cochino afán de estauviá lo que li va avinagrá lo carácter. Lo aforrá, cuan se fa a costa de una nessessidat insatisfeta, torne agres als homens. Aixina li va passá al formaché. Consevol gasto menut, un dessembolset de no res li produíen un disgust exagerat. Volíe estalviá, teníe que aforrá per damún de tot, pera que Daniel, lo Mussol, se faiguere un home a la siudat, pera que progressare y no fore com ell, un pobre formaché. Lo pijó ere que de aixó dingú traíe profit. Daniel, lo Mussol, may u compendríe. Son pare patín, sa mare rabián y ell fénse fotre, cuan lo tráureli lo patimén an ell significaríe lo final del patimén de tots los demés. Pero aixó haguere sigut trencá lo camí, resignás a que Daniel, lo Mussol, desertare de progressá. Y aixó no u faríe lo formaché; Daniel progressaríe encara que siguere a costa del sacrifissi de tota la familia, escomensán per nell mateix. No. Daniel, lo Mussol, no entendríe may estes coses, esta tossudería dels homens que se justificabe com un dessich lógic de liberás. Liberás, ¿de qué? ¿siríe ell mes libre al colegio, o a la Universidat, que cuan lo Moñigo y ell reñíen a boñigada llimpia als prats de la vall? Bueno, potsé sí; pero ell may u entendríe. Son pare no sabíe lo que fée cuan li va ficá lo nom de Daniel. Casi tots los pares de tots los chics ignoraben lo que féen al batejáls.
Y tamé u va ignorá son pare del maestre y son pare de Quino, lo Manco, y son pare de Antonio, lo Buche, lo del bazar. Cap dells sabíe lo que fée cuan don José, lo mossen, que ere un gran san, volcabe la clasca de vieira plena de aigua beneita sobre lo cap del ressién naixcut. O si sabíen lo que féen, ¿per qué u féen aixina, sabén que ere 
inútil? A Daniel, lo Mussol, li va durá lo nom lo que la primera infansia. Ya al colegio va dixá de dís Daniel, com don Moissés, lo maestre, va dixá de dís Moissés al poc de arribá al poble. Don Moissés, lo mestre, ere un home alt, arguellat y ñirviós. Algo aixina com un esqueleto recubert de pell. Assobín torsíe mija boca com si intentare mossegás la orella. Lo cansamén o la alegría li féen assentuá los momos de tal manera que la boca se li estirabe hasta les pulseres, lo pols, les patilles, que se afeitabe mol aball. Ere una cosa rara aquell home, y a Daniel, lo Mussol, lo va assustá y al mateix tems se va interessá per nell desde lo primé día de conéixel. Li díe Peó, com los atres sagals lo motejaben, sense sabé per qué. Lo día que li van explicá que lo va rebatejá lo juche aixina perque don Moissés "avansabe de frente y minjabe de costat", Daniel, lo Mussol, se va di que "bueno", pero va continuá sense enténdreu y diénli Peó una mica a tontes y a loques. 

Per a Daniel, lo Mussol, en verdat ere curiós, y tot lo que lo rodejabe u trobabe nou y digne de considerassió. La escola, com es natural, li va cridá la atensió mes que datres coses, y mes que la escola en sí, lo Peó, lo maestre, y la seua boca inquieta, incansable y les seues negres y espesses patilles de assaltacamíns.

Germán, lo fill del sabaté, va sé lo que primé va repará en la seua manera de mirá les coses. Un modo de mirá les coses en atensió, consiensut, insassiable.

- Fixéuton - va di -; u mire tot com si se assustare.

Y tots lo van mirá en mortificán detenimén.

- Y té los ulls verds y redóns com los gats - va afegí un nebot lluñá de don Antonino, lo marqués.

Un atre va pressisá encara mes y va sé lo que li va fotre la martellada:

- Mire com un mussol.

Y en Mussol se va quedá, pesse a son pare y pesse al profeta Daniel y pesse als deu leóns tancats en ell a una gabia y pesse al poder hipnótic dels ulls del profeta.
La mirada de Daniel, lo Mussol, per damún dels dessichos de son pare, lo formaché, no servíe ni pera apassiguá a una jauría de chiquets. Daniel se va quedá de porta pera dins. Fora de casa sol se li díe Mussol. Son pare va luchá una mica per a conservá lo seu antic nom y hasta un día va empendre a la donota (mujeruca) que portabe género fresc en lo tren mixto; pero va sé en balde. Tratá de impedí alló ere lo mateix que tratá de aguantá la impetuosa corrén del riu al desgel de la primavera, algo en vano. Y ell siríe, desde entonses, lo Mussol, com don Moissés ere lo Peó; Roc lo Moñigo; Antonio, lo Buche; doña Lola, la tendera, la Pesteta gran, y les de Teléfonos, les Caques o les Llebres. Aquell poble administrabe lo sacramén del batech en una pródiga y mordás desconsiderassió.

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

Lo Camí, II.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

II.

Ara, Daniel, lo Mussol, ya sabíe lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere malparí o un aborto. Va pensá en Roc, lo Moñigo. Potsé si no haguere conegut a Roc, lo Moñigo, seguiríe, an estes altures, sense sabé lo que ere un ventre sec y lo que ere un aborto. Pero Roc, lo Moñigo, sabíe mol de tot "assó". Sa mare li díe que no se ajuntare en Roc, perque lo Moñigo se habíe criat sense mare y sen sabíe moltes. Tamé les Guindillas (Pestetes de aquí abán) li díen assobín que per ajuntás en lo Moñigo ya ere lo mateix que ell, un golfo y un dropo. Daniel, lo Mussol, sempre eixíe en defensa de Roc, lo Moñigo.
La gen del poble no lo compreníe o no volíe compéndrel. Que Roc sapiguere mol de "assó" no significabe que fore un golfo y un dropo. Que fore forsut com un bou y com son pare, lo ferré, no volíe di que fore roín. Que son pare, lo ferré, tinguere sempre a la forja una bota de vi y la empinare de cuan en cuan no equivalíe a sé un borracho empedernit, ni podíe afirmás, en bona ley, que Roc, lo Moñigo, fore com son pare, perque ya se sabíe que de tal tocho tal ascla. Tot aixó constituíe una sarta de infamies, y Daniel, lo Mussol, u sabíe de sobres perque coneixíe com dingú al Moñigo y a son pare.

De que la dona de Paco, lo ferré, se moriguere al parí al Moñigo, dingú teníe la culpa.
Ni tampoc teníe la culpa dingú de la falta de capassidat educadora de san germana Sara, massa brusca y recta pera sé dona.
La Sara va portá lo pes de la casa desde la mort de sa mare. Teníe lo pel roch y acaragolat, y ere corpulenta y massisa com son pare y son germá. A vegades, Daniel, lo Mussol, imaginabe que la mort de sa mare de Roc, lo Moñigo, va sé per no tindre aquella lo pel roch. Lo pel roch podíe sé, en efecte, un motiu de llarga vida o longevidat, per lo menos, una espessie de amuleto protectó. Fore per una raó o un atra, lo sert es que sa mare del Moñigo se va morí al naixe ell y que san germana Sara, tretse añs mes gran, lo va tratá desde entonses com si fore un assessino sense salvassió. Claro que la Sara teníe poca passiensia y sol sabíe renegá. Daniel, lo Mussol, la habíe conegut corrén detrás de son germá escales aball, cridán desaforadamen:

- ¡Animal, mes que animal, que ya abáns de naixe eres un animal! Después la va sentí repetí este estribillo sentenás y hasta milenás de vegades; pero a Roc, lo Moñigo, li entrabe per una orella y li eixíe pel atra. Seguramen lo que mes va avinagrá lo carácter de la Sara va sé lo fracás redó del seu sistema educatiu. Desde mol chiquet, lo Moñigo va sé refractari al Coco, al home del sac y al Tío Camuñas. Segú que va sé la seua solidés física la que li va inspirá este olímpic despressio cap a tot lo que no foren homens reals, en ossos, músculs y sang daball de la pell. Lo sert es que cuan la Sara amenassabe a son germá, diénli: "Que ve lo Coco, Roc, no faigues tal cosa", lo Moñigo sonreíe

en malissia, com desafiánlo: "Hale, que vingue, aquí l´aguardo". Entonses lo Moñigo apenes teníe tres añs y encara no parlabe casi gens. A la Sara se la emportaben los dimonis al constatá la inutilidat de la seua amenassa en la indiferensia burlona del sagalet. Poc a poc, lo Moñigo va aná creixén y san germana Sara va apelá a datres prossediméns. Solíe tancá a Roc a la pallissa si fée alguna malesa, y después li lligíe, desde fora, lentamen y en veu ombriosa y cavernosa, les recomendassións del alma.

Daniel, lo Mussol, encara sen enrecordabe de una de les primeres visites a casa del seu amic. La porta del carré estabe entreuberta y, a dins no se veíe a dingú, ni se sentíe res, com si la casa estiguere deshabitada. La escala que portabe al pis alt se alsabe insitán dabán dell, pero ell la va mirá, va tocá lo passamáns, pero no se va atreví a pujá.

Coneixíe ya a la Sara de referénsies y aquell increíble silensio li inspirabe una mica de respecte o mes be temó. Se va entretindre un rato acassán una sargantana que intentabe escabullís per les lloses de la entrada. De repén va sentí una retahíla de furiosos improperis, allá dal, seguits de una gran portada. Se va dessidí a cridá, un poc acollonit:

- ¡Moñigo! ¡Moñigo!

Al instán se va derramá damún dell un diluvio de frasses agressives. Daniel se va ajupí.

- ¿Quí es lo bruto que cride aixina? ¡Aquí no ña cap Moñigo! Tots an esta casa portem lo nom de un san. ¡Hale, vésten!

Daniel, lo Mussol, may va sabé per qué an aquella ocasió se va quedá com enclavat an terra com si fore una estatua. Lo cas es que se va quedá com un estaquirot y mut, casi sense respirá. Entonses va sentí parlá a dal a la Sara y va pará la orella. Per lo forat de la escala se desgranaben les seues frasses:

- Cuan los meus peus, perdén lo seu movimén, me advertixquen que la meua carrera an este món está próxima al seu final... Y, detrás, sonabe la veu del Moñigo, opaca y sorda, com si ixquere del fondo de un pou: - Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

Un atra vegada les inflexións de la Sara:

- Cuan los meus ulls vidriosos y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort, fixon en vos les seues mirades lánguides y moribundes...

- Jesús misericordiós, apiádat de mí.

Se anabe apoderán de Daniel, lo Mussol, una temó gelada y impalpable. Aquella tétrica letanía li fée cusigañes al moll dels ossos. Sin embargo, no se va moure del puesto.
L´agullonabe una difusa y impersonal curiossidat.

- Cuan perduts los sentits - continuabe, monótona, la Sara - tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

Un atra vegada la veu amodorrada y sorda y tranquila del Moñigo, desde la pallissa:

- Jesús misericordiós, teníu compassió de mí.

Al acabá la Sara lo seu correctiu verbal, se va fé impassién la veu de Roc:

- ¿Has acabat?

- Sí - va di la Sara.

- Hale, pos obri.

La interrogassió siguién de la Sara portabe un despecho mal reprimit:

- ¿Has escarmentat?

- ¡No!

- Entonses no te óbrigo.

- Obri o tiro la porta. Lo cástic ya se ha acabat.

Y la Sara li va obrí. Lo Moñigo li va di al passá pel seu costat:

- Me has fet menos temó que atres díes, Sara.

La germana se abalotabe, furiosa:

- ¡Calla, gorrino! Un día... un día te partiré los nassos o no sé lo que te faré.

- Assó no; no me tocarás, Sara. Encara no ha naixcut lo que me fico la ma damún, ya u saps - va di lo Moñigo.

Daniel, lo Mussol, va esperá a vore si escoltáe lo estampit de la bufetada, pero la Sara su va pensá milló y lo estampit previst no se va produí. Va escoltá Daniel, en cambi, les potades firmes del seu amic al baixá los escalóns, y mogut per un pudorós instín de discressió, va eixí per la porta ajuntada y lo va esperá al carré. Ya al seu costat, lo Moñigo va di: - ¿Has sentit a la Sara?

Daniel, lo Mussol, no se va atreví a mentí:

- La hay sentit - va di.

- Ten haurás fixat en que es una pamplinera.

- A mí me ha fet agarrá temó, la verdat - va confessá lo Mussol.

- ¡Bah!, no faigues cas. Tot assó dels ulls vidriosos y los peus que no se mouen són pamplines. Mon pare diu que cuan estires la garra no ten enteres de res.

Va moure lo Mussol, dudán, lo cap.

- ¿Cóm u sap ton pare? - va di.

A Roc, lo Moñigo, no se li habíe ocurrit pensá en assó. Va dudá un momén, pero en seguida va aclarí:

- ¡Qué me sé yo! Lay diríe ma mare al morís. Yo no men puc enrecordá de assó.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, va alsá mentalmen al Moñigo a un altá de admirassió. Lo Moñigo no ere listo, pero, ¡vaya tío mantenínles tiesses en los grans!
Roc, a ratos, pareixíe un home per lo seu aplom y gravedat. No admitíe imposissións ni tampoc una justíssia cambián y caprichosa. Una justíssia doméstica, se sobreentén.
Per la seua part, san germana lo respetabe. La voluntat del Moñigo no ere un cero a la esquerra com la seua; valíe per la voluntat de un home; se la teníe en cuenta a casa seua y al carré. Lo Moñigo teníe personalidat. Y, tal com transcurríe lo tems, va aná aumentán la admirassió de Daniel per lo Moñigo. Este se pegabe o reñíe assobín en los sagals de la valleta y sempre eixíe victoriós y sense cap ñafra o esgarrap. Una tarde, a una romería, Daniel va vore al Moñigo esbatussá hasta fartás al que tocabe lo timbal. Cuan se va cansá de fótreli cops li va empastrá lo tambor al cap y se li va quedá de sombrero.
La gen sen enríe mol. Lo músic ere un home ya de casi vin añs y lo Moñigo sol ne teníe onse. Pera entonses, lo Mussol habíe entés que Roc ere un bon abre aon arrimás y se van fé inseparables, encara que la amistat del Moñigo lo forsabe, a vegades, a extremá la seua ossadía y lo implicabe an alguna regletada de don Moissés, lo maestre. Pero, en compensassió, lo Moñigo li habíe servit en mes de una ocasió de escut y paracops.

Sa mare de Daniel, don José lo mossen, don Moissés lo maestre, la Pesteta gran y les Lepóridas: les Llebres, no teníen motius pera afirmá que Roc, lo Moñigo, fore un golfo y un dropo.
Si lo Moñigo reñíe en algú ere sempre per una causa justa o perque procurabe la consecussió de algún fí utilitari y práctic. May u va fé per fum de palla o per lo plaé de fotre cops. Y un atre tan passabe en son pare, lo ferré. Paco, lo ferré, traballabe com lo que mes y guañabe bastáns dinés. Claro que pera la Pesteta gran y les Llebres no existíen mes que dos extrems al poble: los que guañaben pocs dinés y de estos díen que eren uns dropos y uns ganduls, y los que guañaben mols dinés, dels que afirmaben que si treballaben ere sol pera gastássels en vi. Les Llebres y la Pesteta gran exigíen un pun de equilibri mol raro y difíssil de conseguí. Pero la verdat es que Paco, lo ferré, bebíe per nessessidat. Daniel, lo Mussol, u sabíe, perque coneixíe a Paco milló que dingú. Y si no bebíe, la forja no carburabe. Paco, lo ferré, u díe moltes vegades: "Tampoc los autos van sense gasolina". Y se embutíe un trago cap al garganchó.

Después del trago traballabe en mes forsa. Aixó, pos, a final de cuentes, redundabe en benefissi del poble. Pero lo poble no lay agraíe y li díe pocavergoña y gat. Menos mal que lo ferré teníe correcha, com lo seu fill, y aquells insults no li feen mal. Daniel, lo Mussol, pensabe que lo día que Paco, lo ferré, se enfadare no quedaríe al poble pedra sobre pedra; u arrassaríe tot com un huracán. No ere tampoc cosa de tráureli en cara al ferré que piropejare a les mosses que passaben per dabán de la ferrería y les invitare a assentás un rato en ell a charrá y a fé un traguet. En realidat, ere viudo y estabe encara en edat de mereixe. Ademés, la seua exuberansia física ere un bon insentiu pera les dones. A fí de cuentes, don Antonino, lo marqués, se habíe casat tres vegades y no per naixó la gen dixáe de díli don Antonino y seguíe traénse la boina al crusás en ell, pera saludál. Y continuabe sén lo marqués. Después de tot, si Paco, lo ferré, no se casabe u fée per a no donáls cap madrastra als seus fills y no per tindre mes dinés disponibles pera vi com insinuaben en malíssia la Pesteta gran y les Llebres.

Los domenges y díes de festa, Paco, lo ferré, se engatinabe a casa del Chano hasta la incoherensia. Al menos assó díen la Pesteta gran y les Llebres. Pero si u fée aixina, les seues raóns tindríe lo ferré, y una de elles, y no desdeñable, ere la de olvidás dels radés sis díes de treball y de la inminensia de uns atres sis en los que tampoc descansaríe. La vida ere aixina de exigén y despiadada en los homens. A vegades, Paco, al que lo temperamén se li exaltabe en lo alcohol, armabe a la taberna del Chano trifulques considerables. Aixó sí, may tirabe de navalla encara que los seus adversaris u faigueren. Encara aixina, les Llebres y la Pesteta gran díen dell – de ell, que reñíe sempre a pit descubert y en la noblesa mes gran consebible - que ere un asquerós matón. En realidat, lo que los mortificabe a la Pesteta gran, a les Llebres, al mestre, al ama de don Antonino, a sa mare de Daniel, lo Mussol, y a don José, lo mossen, eren los músculs abultats del ferré; la seua personalidat irreductible; la seua hegemonía física.
Si Paco y son fill hagueren sigut uns arguellats, al poble no li importaríe que foren borrachos o camorristes; en consevol momén podíen tombáls de una galtada. Dabán de aquella inaudita corpulensia, la cosa cambiabe; habíen de conformás en fótrels verds per la esquena. Be díe Andrés, lo sabaté: "cuan a la gen li falte músculs als brassos, los sobre en la llengua". Don José, lo mossen, que ere un gran san, encara que li censurabe ubertamen a Paco, lo ferré, les seues eixides, sentíe per nell una secreta simpatía.
Per mol que tronare no podríe olvidá may lo día de la Virgen, aquell añ en lo que Tomás se va ficá mol dolén y no va pugué portá lo soport per a la imache. Julián, un atre dels habituals portadós de la virgen, va tindre que eixí del lloch en un viache urgén. La cosa se ficabe fea. No eixíen sustituts. Don José, lo mossen, va pensá, inclús, en suspendre la professó. Va sé entonses cuan se va presentá, humilmen, a la iglesia Paco, lo ferré.

- Siñó retó, si vosté vol, yo puc passejá la Virgen per lo poble. Pero ha de sé en la condissió de que me la dixon portá a mí sol - va di.

Don José li va sonriure en picardía al ferré.

- Fill, te agraíxco la teua voluntat y no dudo de les teues forses. Pero la imache pese mes de dosséns kilos - va di. Paco, lo ferré, va acachá los ulls, una mica avergoñit de la seua enorme forseguera.

- Podría portá damún sen kilos mes, siñó retó. No siríe la primera vegada...- va insistí.

Y la Virgen va voltá lo poble damún dels muscles de Paco, lo ferré, a pas lento y

fen cuatre parades: a la plassa, dabán del ajuntamén, enfrente de Teléfonos y, de tornada, al atrio de la iglesia, aon se va entoná, com ere costum, una Salve populá.
Al acabá la professó, los chiquets van voltá admirats a Paco, lo ferré. Y este, ficán una sonrissa de chiquet, los obligabe a paupáli la camisa al pit, a la esquena, als sobacos.

- Tentéu, toquéu - los díe -; no estic suat; no hay suat ni una gota.

La Pesteta gran y les Llebres li van criticá a don José, lo mossen, que haguere autorisat a ficá la imache de la Virgen damún dels muscles mes pecadós del poble. Y van jusgá lo acte de mérit de Paco, lo ferré, com una ostentassió evidenmen pecaminosa. Pero Daniel, lo Mussol, estabe en lo sert: lo que no podíe perdonásseli a Paco, lo ferré, ere la seua complexió y sé lo home mes vigorós de la vall, de tota la vall.