domingo, 27 de agosto de 2017

Dolça Catalunya contra lo nasionalisme catalá

https://www.dolcacatalunya.com/2017/08/tipo-insultaba-al-rey-se-extasio-ante-otegui/

Hace 5 años era impensable que en Barcelona pasaran cosas que només passaven a pobles vascos martiritzats pel nacionalisme, com Hernani o altres pobles del Goyerri.
Pero los catabatasunos siempre estuvieron allí, sembrando su semilla de odio y rencor, penetrando las instituciones catalanas. Ayer toda España pudo ver el fruto de décadas de nacionalismo catalán y pasotismo gubernamental
los conductores de la furgoneta asesina fueron el Rey, Rajoy y “aspanya.
Un tipo se afanó en acercarse al Rey para hacerse una foto con un cartel -pagat per tots els pepets i les maries- en el que acusaba a Felipe VI de asesinar a las 16 víctimas. 

Es un tal David Minoves, el mismo tipo que se extasió con el etarra Otegui hace unos meses en Barcelona. Minoves cumple briefing: es de ERC y llepasubvensions professional, no se li coneix ocupació fora de la galàxia subvencionada.

http://www.elmundo.es/espana/2017/08/27/59a1fc84ca4741960d8b45c6.html

http://www.abc.es/espana/abci-manifestante-organizador-debate-llevo-arnaldo-otegui-barcelona-201708270433_noticia.html

http://www.esdiario.com/100310348/Las-fotos-mas-bochornosas-del-pacifista-que-insulto-a-Felipe-VI-en-Barcelona.html

Felipe , qui vol la pau no trafica amb armes

Felipe , qui vol la pau no trafica amb armes

Molt bé, Minoves, valent. Ayer miles de catalanes se dieron de baja del prusés gracias a ti.
Dolça i patètica Catalunya…

Dolça Catalunya contra lo nasionalisme catalá

manifestación Barcelona , catalanistas, detrás no nacionalistas

Los milacres del “Sebeta” 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-2.html

Los milacres del “Sebeta” 2


los-milacres-del-sebeta-1



seminari , seminario, Zaragoza, Saragossa, cura, mosen, iglesia, estudiá


Aquell estiu eren los cursillos pa entrá al seminari. Me va portá lo mosen y sé que vach aprová.

Al prinsipi de octubre escomensabe lo curs, en mich de les festes del poble. Vach arrivá, vach aná coneisen uns atres chiquets com yo. La sala mes gran que yo había vist ere la sala del vall del poble, pues la sala pa dormí ere tres voltes mes gran. Teniem un llit pa cada un y un almari pa cada dos.
En once añs, moseganme la llengua pa no plorá davan del atres chiquets, me vach tindre que valdre pa aubrí la maleta, de cartó, lligada en una correcha, fe lo llit y traure les coses y ficales al mich amari que me tocabe.
Aquella primera nit yo sentía que plovie a mols coisins. Yo lo vach abrasá mol fort, aguantamme, al tems que me preguntaba per qué ma mare me habíe disat marchá; per qué lo mosen me habíe engañat; per qué yo había engañat a tot lo mon, al primé a mi matéis; per qué yo había segut tan cobart; per qué había disat la megua casa, lo meu poble, la meua tiarra, lo meu llit; per qué….. ñabie tantes coses pa preguntás que al final me vach dormí, sense trová contestasió a cap pregunta.
La vida va aná pasan, mises, estudis, minchás, rosaris, paseos, silensios, charrades, Deu ere mol bó y mos volie mol.
Ñabie un profesó que los seus chermans anaen a cullí les olives en ma mare, tots trevallaben pals siñós rics. Me va doná matrícula de honor. ¿Me la vach guañá yo?, o los guisos de ma mare als seus chermans?. Qué importe una mentira mes?. Se confese y en pau.
Ñabie un reto que mos fae unes charrades mol series. Cuan menos parleu en les dones y chiques milló. Serie aconsejable que anareu vestits de negre. Y tamé serie convenien que cuan anareu pel carré, al vostre poble, portareu un llibre a la má dreta aisi si tos troveu en una dona o chica, podeu di que no li podeu doná la má, perque la teniu ocupá en lo llibre. Qué trist, me pareis tot aisó, avui.
Los domenches eren dies de visita. Los que eren de Saragosa o de allí prop, venien los seus familiás a veurels, los demes escoltaben música y llechiben llibres. Un día, per los alteveus, una alifara, va eisí lo meu nom, vach baisá corren, inosén, creen que ma mare habíe vengut a veurem, inosen atre camí, casi no tenien pa minchá, per culpa meua, y anaben a fe un viache. Allí a un racó ñavie una dona primeta, vestida de negre. Ere una tia, mol apartada, no mos coneisiem. Soc ta tía, hola tía; que tal estas?, ve y vuste?; mira te hay portat unes selidonies, moltes grasies; mira vivin a este carre, si algún camí ises y vols vindre, ya saps agon estem. Grasies tia. Adios tía. Aisí de fret. Ella habie cumplit. Yo; per una volta, había tingut una visita.
Al prinsipi, tots los dimachs, mos arrivabe “la bosa” en la roba llimpia y en algún capricho (colacao en sucre; lleit condensada la lechera, al bañ de María; chocolate; coses que a casa se llevaben de la seua boca, pa envíameles a mi; algún tort frechidet, que ya me arrivabe gris, florit, pero que bó estabe), y per damún de tot, una carta de ma mare.
Lo matéis día, natres enviabem un atra “bosa” en la roba bruta y en una carta pa casa. (Seguien les mentires; que no se preocuparen; que estaba mol bé; que men anaba acostumbran; que mos donaben mol be de mincha; y coses aisina). Més mentires; cóm se pot acostumbra un crio de onse añs a está sense la familia; fora de casa. Pos ere la meua vida y seguía avan; en tristesa; en plos detinguts dintre, que no eisirien mai y que encara faen mes dol que cuan ña llágrimes que se poden llimpiá en lo mocado. Endurinte cada día un poquet mes.
Lo únic que sabie tota la verdat de la meua vida ere lo coisí, al que cada nit abrasaba y li contaba lo mal que u estaba pasan y lo mol que me enrecordaba de tot lo mon, de la gosa, de la gateta, del hort, de la telleria, que me agradaría beure de la seua aigüa, y los per qués de sempre…; y, com sempre, lo coisí mut como una pedra, sense contestam mai.
A camins me imaginaba que estaba al poble, que chugaba en los amics a polisies y a lladres; y me ficaba conten y engañanme un camí mes a mi matéis, me dieba que allí no se estabe tan mal. Que estaba deprenem moltes coses; que el dia de demá me podrien vindre bé; en aisó tenía tota la rao del mon, grasies a elles estic aon estic; y pensan, pensan….me dormia una nit mes. Y lo meu coisí seguie mut y sort.

Seguirá.


sábado, 26 de agosto de 2017

Los milacres del “Sebeta” 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-1.html

Los milacres del “Sebeta” 1


Los intermediaris, los comisionistes, los viachans, son chen que trevalle a cambi de una comisió.


1960. L’Aldea.


Penso, y que Deu me perdono si no es verdat, que tamé los retós, los mossens dels pobles, ademés dels diezmos y primísies, se debien enportá una bona comisió en indulgénsies plenaries.

Tranquils, no tos poseu nerviosos, ya tos esplico perqué dic estes coses.
Lo “Sebeta”, desde que yo me puc enrecordá, sempre va sé monaguillo, achudabe a misa, als entiarros (y te donaben una viala de regalo), a les profesóns, als rosaris, a tocá les campanes, en fin ere una manera de tindre ocupat al menut, que per, atra part, debie se un poco balarrasa.
Pero aisó sí; se sabie lo “confiteor deo” y les demes orasions en un perfiacte llatí, encara que no sabie lo que dieve en eisos latinajos; los misteris del rosari, la letanía, les creus y tots los cantos.
A lo milló va se per aisó que un día, cuan tenie un poc mes de diau añs, lo mosen li va dí: “¿Luis, vols aná a veure a Miguel a Saragosa?”
Ña que aclarí que Miguel ere un chic del poble que estabe al seminari.
Y que Luiset no habíe eisit mai, masa llun del poble.
Bueno, mentisco, algún camí habíe anat a Valderrobres cuan ñavie fira y tamé lo habien portat a Valmuel en un autobús, cuan Franco va aná a inaugural, va sé lo prime camí que lo agüelo va veure a su Exselensia, después a lo llarc o curt de la seua vida lo veurie dos voltes mes.
A lo que anem, lo menut pensanse que lo retó li oferie una escursió en agraimen per tot lo que li achudave, no se u va pensá. “SÍ”.
Y lo mosen li va dí, pos dili a ta mare que me vingue a veure.
Cor de bona ánima, lo chiquet, li u va di a sa mare, que enseguida se va pensá que habíe fet alguna trastada y li va pregunta “que qué has fet?”. “Yo no hay fet res, mare, de verdat”. “Si es que no te puc disá sol, no puc está trevallán y está a casa, damún de tú”.
Ma mare trevallave de cuinera-sirvienta a casa dels mes rics del poble. Tenie un horari tan llarc, que yo casi no la veía mai, sol me enteraba de que ella habie estat a casa, perque ella, la pobreta, cuan venie, per denit, y yo ya estaba dormin, me disabe la fruta, que a ella li habien donat de postre, damún de la mesilla, y allí la trovaba yo per demati, cuan me eisecaba, como un regalo seu de cada día, pero a ella casi no la veía.
Bueno va aná a casa del siñó retó y va torná tota asustada. Yo no sabia agon posam, pensan qué auria fet mal pa que ma mare tinguere que aná a parlá en lo mosen y veurela arribá en aquella cara.
Me va cridá a la seua vora, “a ver Luis, de verdat que vols aná al seminari?”.
Yo no sabía qué ere lo que me preguntabe, no entenía res, pero la vach mira als ulls, y allí dintre vach veure lo orgullosa que, per un cami, estabe del seu fill, encara que aisó pa ella, lo unic que li suponie ere trevallá mes y piarde a un fill. Y no li vach sabe di un atra cosa, li vach contestá que SI. Era un crio de once añs, y escomensaba ve la carrera, en una mentira.
Lo mosen se acavabe de guaña un atra indulgensia plenaria, un chiquet mes del seu poble anirie al seminari, cumplie les espectatives pa un poble menut, cumplie les estadístiques. Se estave guañan lo sial, a base de portá chiquets del poble al seminari.

Seguirá.....



milacres,sebeta,seminari, Saragossa