Xavi Cortés Yáñez

Xavi Cortés Yáñez

Barcelona, Areñs de Lledó, Beseit

Están mol pesats en lo de incults y que cuan Franco se li va di chapurriau.
A natros mos diferénsie, y a la mayoría mos done igual. Mireu si es feo lo nom del idioma Swahili (del catalá súa gili, que yo descanso) y lo orgullosos que están los que lo parlen. Xavi es naixcut o criat a BCN y de Areñs de Lledó. Se pot parlá en ell com parlem a estos pobles, pero ell defén lo idioma catalá y la escritura correcta, normativa,cosa que respecto. Ara, lo de incults se li ha pegat de atres pancatalanistes.

Texto al seu muro:

La mateixa "comèdia" de sempre, colla d'incults!!!, vull pensar que el franquisme es va acabar però l'actualitat diària ens diu que no és així..., amb el cas del Matarranya ens entenem perfectament en los nostres veïns i amics dels pobles d'Horta de Sant Joan, Arnes, Caseres o Morella, Fredes, etc. parlant cadascú com l'han ensenyat a casa seua, per la qual cosa em pregunto si a cada banda del Algars o dels Ports parlem una llengua diferent o be estos pobles de Catalunya o valencians parlen "chapurriau" com diuen vostés que nosaltres parlem, una mica de coneixement per favor senyores i senyors.

Amb el cas de la també gran llengua castellana o espanyola és públic que no tenen la mateixa dicció a Cantàbria, La Rioja, Aragó, les Castelles, Múrcia, Extremadura, Andalusia, Canàries o tota l'hispano amèrica entre els mateixos països i Espanya en conjunt, en aquest cas algú dubta que es parla una llengua diferent?, un altra vegada coneixement per favor, no per parlar i defensar el català a l'Aragó deixo de sentirme i ser aragonès.

Franco y lo chapurriau


Ma yaya va vindre a esta terra al 1917, tenie 12 añs, ere castellanoparlant, sempre va di que ella habie apres lo chapurriau, perlo tan no crec que en aquells temps Franco tinguere res que vore.

Carlos Rallo Badet está o estae a un grupo que se diu "yo parlo chapurriau", no sé si entre a un grup que se diu "nos gustan las tetas gordas" a dils que son uns misóginos y que tetas no es apropiat, milló, com diu la RAE, pechos, mamas, ubres.

https://m.facebook.com/LaTetonaHot/

Paco Escudero, del Matarraña de tota la vida

Paco Escudero, del Matarraña de tota la vida

Paco Escudero , Francesc Xavier Escudero, es un home que fa mols añs que ve a Beseit a casa de Feliciano Castillo, la cova del aire, prop de la tosquera, camí del Parrissal.

Estes converses son directamén Paco y Fernando.

Ña gen que entre al grupo yo parlo chapurriau de facebook , mira que lo nom del grupo está ben cla, a tocá los collons.

Fernando Tejedor Giró, sarapio, nascut a Beseit, ressidén a Palma de Mallorca, Palmarnia, aon tamé tenen problemes en la invasió lingüística nazionalista dels catalanistes, alguns charnegos, per part dels que alguns diuen països catalans. La diada dels Països Catalans es lo 30 de febré, en añ bissiesto.

Al grupo, Carmen Minguet, igual que atres com Carlos Rallo Badat o Badet, Ignacio Sorolla Vidal, defenen o han defengut lo catalá. Lo nom chapurriau no los agrade, a la mayoría sí.

Lo pancatalanisme, la franja del meu cul, los països catalans, son temes que se traten al grupo, cadaú en la seua opinió, pero lo que mos importe al grupo es la continuidat del nostre parlá, lo chapurriau, que tamé se escriu.

NO teniu cap faena an este grupo, si voleu está, esteu, pero teniu atres grupos y webs aon partissipá.

Paco Escudero al castell de Valderrobres, Vall-de-Roures no u escriu ni u diu ningú de natros, Valdarrores se die a Beseit.

Fernando Tejedor Giró:

Com tos pot agradá que digue que som catalans de Aragó? Sirá ell catalá. Los aragonesos de verdat may sirém cataláns.

Carme Minguet:

Pero els de La Franja SI... //En catalá se escriu però, en chapurriau no ña cap ò, à, è.
Com pots dir que NO ho sou, i escrius en una variedat del català? La iaia, era d'un poblet de la part d'Osca, prop de Monçó, i parlava català.

Contesto yo, Moncho:

Ningú dels que mos sentim aragonesos, vivim, vivíem, vam naixe a Aragó, parlem chapurriau, escribím en castellá y ara en chapurriau, mos sentim de cap franja, y menos catalans. Ting una franja entre les molles del cul.

Los que sí se senten de una franja, parlen y escriuen catalá, per a natros son catalans, s'han fet catalans, encara que visquen o hayguen viscut, naixcut, al Matarraña, Litera, Baix Aragó Caspe, Mezquín... 

Han tingut vergoña de les seues arrels aragoneses y han cambiat la forma de parlá, la de escriure, per a adaptás a la zona aon viuen.

Los que son catalans, vivíen a Cataluña, y ara viuen an estes comarques, seguixen sen catalans, extrangés, a un territori aragonés.

Als añs 1300 y pico, tos agrade mol estes feches a alguns, un catalá ere un aragonés, parlare castellá, catalá, valensiá, corso, árabe (morisco), hebreo (judíos), etc.
Al 1492, per ejemple, un catalá seguíe sen aragonés y desde la boda real dels reys católics, un catalá ere tamé castellá perque se va unificá España, se van uní los territoris de Fernando de Aragón en los de la reina Isabel I de Castilla. 

Un catalá emigrat a sudamérica, les indies, seguíe sen castellá y aragonés, hasta que se li donae la condissió de libre y se fee "americá". Catalá independén no u podíe se, perque Cataluña ere un condat de Aragó, un territori, no tres territoris, que arribae hasta Nápoles, y Roma, Vaticano ara, isles Balears, terra fransesa, etc.

Que coi saps com ens sentim la gent del Matarranya ? Que potser natros no parlem català? Qui coi diu de ser que? Som gent del Matarranya. Molts aragonesos per perdre han perdut fins i tot la ... 

Contesto yo:

Paco Escudero no es gen del Matarraña, encara que vingue a Beseit, o vingue a viure a Beseit, que compro casa a Beseit, que li dixon una casa a Beseit.

Los aragonesos no han perdut res, y lo idioma aragonés está al nostre parlá, paraules que queden o que han evolusionat. 

Moltes de les nostres paraules no son del catalá, existíen al aragonés, algunes s'han perdut, atres les diuen encara als poblets de Huesca. Atres son del valensiá.

Fabla, patués, cheso, etc, son variedats del IDIOMA aragonés. Alguns lingüistes com Arturo Quintana Font han estudiat este idioma y s'han encarregat de fel a trossos per a que sigue mes fássil eliminál. 

Francho Nagore tamé l'ha estudiat, y escriu encara en aragonés. 

mes videos de Francho a Youtube

Este idioma, la seua extinsió, es una pessa clau per al éxit imperialista catalá, si la gen se olvide del aragonés, lo catalá existirá desde lo siglo X per ficá una x a la quiniela.

Aquí falte la imache de la dita de la caguerada de bou, que díe que la habíe sentit a Beseit, cosa que pot sé, pero NO es cap dita de Beseit ni del chapurriau.

Ell se sap esta:

«Cagarada de bou

que quan plou se regala,
la de burro és millor,
perquè cau a pilotades.»

http://www.canpop.org/fitxa.php?id=1310

Caguerada de bou

quan cau s'aclafa

la de burro no

cau apilotada.

Ojo que es difíssil fe una rima assonán apilotada y aclafa, o regala. 

los-collons-de-mon-yayo-los-van-pesá-en-romanes

Espero que los seus poemes, poessíes, siguen bons.

Bon dia,imatges i poesies de Paco Escudero, compile Feliciano Castillo Andrés, 

http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/articles/el-5-de-novembre-feliciano-castillo-presenta-bon-dia-imatges-i-poesies-de-paco-escudero-di

BON DIA és un llibre no volgut, un llibre que mai estava destinat a editar-se. Un recull de poemes fets al metro, d'anada i de tornada. Poemes que han estat escrits sense llapis ni paper amb tres llocs com a protagonistes Badalona, Barcelona i Beseit i els trànsits i pensaments entre una i l'altre com un camí imaginari només omplert d'imatges i mots. "Bon dia" és un despertar diari amb moments de tristesa, d'alegria i de ràbia. Un mirar enrere, al passat i també al futur. Un llibre de poemes íntims escrits davant de milers de lectors, com un strip-tease públic de l'ànima i dels pensaments.

BON DIA , és el resultat dels meus viatges amb metro d'anada i tornada de Barcelona a Badalona al llarg de molts anys. Reflexions en format poètic sobre els meus sentiments, la meva vida i els tres territòris (Barcelona, Badalona i Beseit) per on passa la meva vida. Un llibre fet amb carinyo per un grup d'amics que han recopilat amb molta paciència els poemes i textes publicats a facebook i els dibuixos que estaven oblidats pels calaixos.
El llibre inclou una biografia escrita per Feliciano Castillo, un treball d'investigació i recopilació d'anècdotes que dibuixen els meus 60 anys al món.

Aquí Fernando li diu que la dita no es de Beseit, tos agrade inventá. 

Fernando se equivoque al escriure "que no sigue catalá", ell volíe escriure "que sigue catalá". 

Dingú de Beseit ni del Matarraña... 

Doncs potser desconeixes la història de la franja.

Presentassió del llibre, Feliciano a la esquerra.

Feliciano no li fará un bombo, pero li ha compilat los poemes en un llibre.

Paco Escudero a Serretllibres, llibreria Serret, Valderrobres

literatura en català es lo seu fort, ha rebut (ressibit a Valderrobres) la creu de Sant Jordi. 

Felissito a Octavio Serret per la faena que fa, es una llibrería mol minuda pero ell se mou com ningú.

tasca es catalá, faena es chapurriau. Una tasca en chapurriau es un bar (Bar Cenas per ejemple).

Texto de despedida a la nostra joya, la nostra Gemma.

Mai he sentit tant dolor com el dissabte. Mai recordo un poble tant trist i tant sol. L'esglesia plena, la plaça plena i el teu record. Recordo fa molts anys quan amb una pila t'anavas a la fábrica a la nit, volies quedar-te a Beseit,li estimaves. Recordo el teu somriure, les ganes de viure i crear. Les converses. Recordo la teva boda a Barcelona que va interrompre la pluja i aquella nit a Bikini. Recordo quan embarassada de Kenia anavem a Barcelona en l'autocar de la Hife, nevant amb la senyora del lloro... tants i tants records. la nit de pluja d'estels a la era junt al Beto... Beto ha estat la sombra amiga i callada durant tots aquests anys. Mai he conegut a un home tant enamorat. T'en recordes del sopar étnic..., de les xerrades d'art... jo mai t'oblidaré, per qué encara no em crec que aniré a Beseit i no et veuré. 
Miro els quadres que tinc a casa, el paisaje amb tormenta, els peixos,... i saps? la millor obra que vas fer va ser Kenia i Mariona.
Se que mai t'aniras de Beseit i que quan torni a veure la pluja d'estels la nit de San Lorenzo tu hi seras al costat... T'has anat tant depresa...
Crec que Beseit te un deute amb tu, no se si un carrer..., seria fantàstic passejar pel carrer de Gemma Noguera... Tu has contribuït a que Beseit sigui mes art. 
Un peto fins aviat Gemma

la sega 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega-2.html

Avui torno a escomensá en pendre la fresca, que mos vam quedá ya al campo. +Val, val, com se note los chovens, mol estudiá, mol estudiá y al final no sabeu ni charrá.

Si no presentes lo asunto del que vas a parlá. Com vols que los demés t’entenguen. -Atre camí igual….¡A la faena!. +Bueno si se queisen la culpa sirá teua. “En aquell tems, al nostre terme, ñabie cuatre llaos que se sembraben y se cullien, claro:

lo blat, lo senteno, la sibá y la avena. Alguns tamé sembraben veza, pero aisó ya es un atra cosa. Cuan yo era mol menut se segabe arrencán en les mans los trosos mes difisils y segan en les fals. Arrencá se fae, com hay dit avans, en los trosos difisils, les boretes dels albres y de les parets, o tamé perque no ñabie prau fals y pa no está parats, los que no tenien ferramenta pa segá, cullien arrencán lo sembrat. Les espigues eisien en un terroset de tiarra, que ñabie que espolsá, pa que sol quedaren les arrails.

Los que tenien la sort de tindre fals, segaben acachats, pobres riñons, en una ma tallaben y al atra portaen una soqueta (o caiseta según los pobles), pa aná replegan lo sembrat y no tindre cap de acsidén, perque se podien tallá en la fals. De cuan en cuan se cambiaben los que arrencaben y los que segaben, pa que no fore tan pesat. De estes dos maneres segaben los que eren mes pobres y los que no tenien chen pa dallá, per cualquier motiu, no tindre dalla, o alguna persona que la puguere dú.

Cuan portaben un ratet segan, los que arrencaben, disaben aisó y se dedicaben a fe gavelles, garbes y muns. La gavella se fae en un rascle estret, se igualaben totes les espigues, segades, en una mateisa direcsió y se fae un muntet. Se posae una sogueta (vensill a uns atres pobles), estirada antiarra, y damún se anaen posan gavelles, en les espigues, una en cada direcsió, cuan lo muntet te arrivabe a la sintura, agarrabes la sogueta per les dos puntes y apretabes tot lo que pugueres y cuan ya no podies més lligabes en un nugo especial, pues inclus pillabe un grapat de espigues. Asó ere pa que després fore mes fasil soltau o deslligau, a la era. A este mun lligat se li diebe garba. Estae prau lligat, pa pódela maure de un costat al atre, pódela carregá pa carrechala y portala a la era. A algún poble la sogueta ere de corda y lo vensill lo que se fae lligán les espigues entre si. Servien pa lo matéis, pa lligá algunes gavelles y formá una garba. Les garbes se posaen en muns, pa que si plovie, cuan menos se bañaren, milló, sino granaen y se faen malvé. A estos muns acudien alguns animalets del campo: Les perdius y les seues perdiganes, pa busca minchá y refugio. Les ratetes del campo, pa lo matéis, inclus algunes hasta criaben allí. Les serps pa intentá minchás a les unes y a les atres. Y los conills pa minchas lo grá y torná a la seua cachapera. Cuan se acababe un bancal y les garbes se habien posat en muns, se rasclechabe tot lo terreno que se habie segat, pa replegá les espigues que se habien quedat soltes o perdudes per entiarra. Eise rascle ere mes gran que lo de fe gavelles. Inclus a alguna casa ñabie un rascle mes gran, al que se chunie una mula y se pasae per tot lo bancal rasclechán. Si ñabie molta chen, se respigabe, ere aná caminán per tot lo terreno cullit, replegán les espigues que no habie replegat lo rascle. Los domenches, en aquell tems, ere obligaori escoltá misa. Lo siñó retó ne fae una (la primera misa) a les cuatre del matí. L’agüelo “Sebeta” que entonses ere un crío, achudabe a misa, com a monaguillo, se sabie les orasions en llatí, encara que (no hay posat aunque, perque doña Pilar me va enseñan, poc a poc y yo encantat y orgullos de dependre), en aquells tems, no sabie lo que diebe. M’enrecordo que un día, al tindre que achudá a misa, vach aná mes tart al campo y pel camí te trovabes de tot. Allí a la bora de una paret ñabie una serp, parda, llarga. Com a crio, travieso, li vach tirá una pedra, ella se va enfurruñá y va enfilá capa mí. Ya me veeu a mi saltá y corre cap atrás, escapán. Y ella, bufán, no sé a quina velosidat anabe que se va enroscá a un timó que ñabie al mich de la senda, agon fae un momen habie estat la meua garreta. Al fallá, se va piarde pel atre costat del camí. Y yo vach arrencá a corre y no vach pará hasta arribá hasta agon estabe la familia, en una cara mes blanca que lo alchés (yeso). Tots se van doná conta y s’en van enfotre del menut… Aisi deprendrás a no molestá a ningún animalet.” Los domenches se treballabe casí com un día normal, encara que, per la tarde, se plegabe un poquet avans, pa intentá arrivá al cine y al ball. Imagineutos un crio de nau o diau añs, al cine encara, pero al ball….. Asó u comento en relasió a lo que l’atre dia contabe Ramón. Cuan arrivaben les cuatre de la tarde, ya escomenzaba a preguntali al Rubio: “Tio, ¿sego o arrenco?”. Y ell, que ya estabe acostumbrat a la pregunta, per uns atres domenches, te diebe: “Sega, sega…”. A les cuatre y micha “Tio, ¿sego o arrenco?”.  Encara que ya sabies la contestasió, sempre te quedabe la ilusió de que algún camí se equivocare. Pero, NO: “Sega, sega…”. A les sinc “Tío, ¿sego o arrenco?”. Hala! Pesat, arrenca. Habíe dit la paraula mágica, disabes lo rascle, la fals, la pichella o lo que portares a la má a eise momén, y escomensabes a corre barranquet abais, L’aire que faes al corre te llevabe lo sombrero del cap y se quedabe penchat a la esquena en lo cordell. Lo rubio, en la cara enfadada per defora, pero enriense per dintre, sol veie una polseguina que anabe desapareisén cuan lo camí donabe la revolta.” +En qué poquet erem felisos.