JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.

La dona de un meche, tenínlo per mort, fique al seu amán narcotisat a un arcó, y en ell a dins sel emporten dos ussureros a casa seua. Al recobrá lo sentit, lo fiquen a la presó per lladre. La criada de la Siñora conte a la señoría que ella lo habíe ficat al arcó robat per los ussureros, y se salve de la forca, y los prestamistes per habé robat lo arcó són condenats a pagá una multa.

Habén acabat lo rey lo seu relato, sol quedabe Dioneo per contá lo seu, que es este:

Les penes dels infelisos amáns aquí contades, no sol a vatres, siñores, sino tamé a mí me han entristit los ulls y lo pit, per lo que mol hay dessichat que se acabaren. Ara, alabat sigue Deu, que ya s´han acabat (menos si yo vullguera an esta malvada mercansía afegí un mal empalme, de lo que Deu me libro), sense seguí mes abán en tan dolorosa materia, una mes alegre y milló escomensaré, y potsé servirá de bona orientassió a lo que a la próxima jornada té que contás. Debéu sabé, hermossíssimes joves, que no fa mol tems va ñabé a Salerno un grandíssim meche cirujano de nom mestre Mazzeo de la Montagna, lo que, ya prop de los seus radés añs, habén pres per dona a una hermosa y noble jove de la seua siudat, li comprabe vestits rics, joyes y tot lo que a una dona pot agradáli mes. Ella estáe la mayoría del tems encatarrada, perque al llit no estabe per lo home ben cuberta. Este home, que, com micer Ricciardo de Chínzica, de qui ham parlat, a la seua enseñabe les festes y lo dijú, éste an ella li explicabe que per una vegada que se gitabe en una dona teníe que descansá no sé cuáns díes, y datres tontades. En lo que ella vivíe mol descontenta, y com ere prudén y de ánim valén, per a aforráli faena al de la casa se va disposá a eixí al carré y desgastá an algú forasté, y habén mirat mols jovens, al final un li va arribá al alma, en lo que va ficá tota la seua esperansa y tot lo seu ánim. Aixó, advertínu lo jove y agradánli mol, tamé cap an ella va enfocá lo seu amor. Se díe éste Ruggeri dels Aieroli, noble de naiximén pero de mala vida y de reprobable estat hasta lo pun de que ni parén ni amic li quedabe que lo vullguere vore, y per tot Salerno sel culpabe de robos y de atres maleses. De aixó poc se va preocupá la dona, ya que li agradáe per datres coses. Y en una criada seua tan be u va prepará, que van está juns; y después de chalá, la dona lo va escomensá a renegá per la seua vida passada y li va demaná que, per amor d´ella, de aquelles coses se apartare; y per a donáli ocasió de féu, va escomensá a passáli de cuan en cuan unes perretes. De esta manera, están juns mol discretamen, va passá que al meche li van ficá entre les mans un dolén que teníe futuda una de les dos cames; lo meche los va di als seus paréns que, si no se li traíe un os podrit que teníe a la cama, se li tendríe que tallá tota la cama o se moriríe. Ficánse de acuerdo tots los seus paréns, lay van portá. Lo meche, pensán que lo dolén sense sé narcotisat o anestessiat no soportaríe lo doló ni se dixaríe intervíndre, va fé destilá de sert compost seu un aigua que debíe dormíl mentres ell lo intentabe curá. Va fé portá la anestesia a casa, y a una finestreta de la seua alcoba la va ficá, sense díli a dingú lo que ere. Cuan va arribá lo tardet, cuan teníe que aná a curá al dolén, li va arribá un missache de serts mol grans amics seus de Amalfi diénli que per res dixare de acudí allí enseguida, perque habíe ñabut una gran riña y mols habíen sigut ferits. Lo meche, dixán per a en son demá la cura de la cama del os pasat, va pujá a una barqueta y sen va aná cap a Amalfi. La dona, sabén que per la nit no tornaríe a casa, de amagatóns com acostumbrabe, va fé víndre a Ruggeri, lo va embutí a la seua alcoba, y lo va tancá a dins hasta que les persones de la casa sen anigueren a dormí. Quedánse, pos, Ruggeri a la alcoba y esperán a la Siñora, com teníe molta sed y va vore a la finestreta aquella garrafeta de aigua que lo meche habíe fet per al dolén, y creén que ere aigua, se la va portá a la boca y se la va beure tota. No habíe passat mol rato cuan li va entrá molta son y se va adormí com un soc.

La dona, tan pronte com va pugué va aná cap a la seua alcoba y, trobán a Ruggeri adormit, va escomensá a saxál y a díli en veu baixa que se eixecare, pero com si res: no responíe ni se movíe un pun; per lo que la dona, algo enfadada, en mes forsa lo va sacsejá, dién:
- Eixécat, dormilón, que si volíes dormí, aon teníes que aná ere a casa teua, y no víndre aquí. Ruggeri, espentat de esta manera, va caure an terra desde l´arcó aon estabe y no va doná cap siñal de vida, la mateixa que haguere donat un mort; en lo que la dona, una mica assustada, va escomensá a intentá eixecál y lo movíe mes fort, y lo agarrabe pel nas, y lo estirabe de la barba, pero no valíe per a res: habíe lligat lo burro a un bon clau. Per lo que la Siñora va escomensá a pensá que estáe mort, pero encara aixina lo va escomensá a pessigá y a cremál en una vela; per lo que ella, que no ere mechesa encara que meche fore lo home, va creure que estabe mort, per lo que, com lo volíe mol, si va sentí doló no ña que preguntáu, y no atrevinse a fé soroll, va escomensá a plorá damún
d´ell casi en silensio. Pero después de un rato, en temó de afegí a la deshonra esta desgrássia, va pensá que sense tardá teníe que trobá lo modo de tráurel de casa mort com estabe, y de amagatóns va cridá a la criada, y amostránli la seua desgrássia, li va demaná consell.

La criada, maravillánse mol, tamé lo va menejá y espentá, y veénlo sense sentit, va di lo mateix que díe la Siñora, es di, que estabe mort, y li va aconsellá que lo tragueren de casa.

A lo que la Siñora va di:

- ¿Y aón podém amagál per si u veu algú?

A lo que la criada va contestá:

- Siñora, esta tarde ya de nit hay vist, apoyada a la tenda del fusté veí nostre, un arca no massa gran que, si no la han embutit a casa, mos vindrá mol a propósit per a lo que nessessitam, perque a dins hi cap be, y podém fótreli dos o tres puñalades y dixál a consevol puesto. Qui lo trobo se pensará, com ha sigut tan roín, que, anán a fén alguna, algún dels seus enemics l´ha matat, y después l´han ficat al arca.

Li va pareixe be a la Siñora lo consell de la criada, menos en lo de féli algunes ferides, dién que no podríe vóreu per res del món. La va maná a vore si encara estabe l´arca aon la habíe vist, y ella va torná dién que sí. La criada, entonses, que jove y valenta ere, ajudada per la Siñora, se va ficá a Ruggeri a cascarrulles, y anán la Siñora per dabán per a mirá si veníe algú, arribán al arca, lo van embutí a dins, y tornánla a tancá, sen van aná.

Fée uns díes, habíen vingut a viure a una casa dos joves que dixaben dinés a ussura, y dessichosos de guañá mol y de gastá poc, tenín nessessidat de mobles, lo día abáns habíen vist aquella arca y habíen pensat que si per la nit seguíe allí se la emportaríen a casa. Y arribada la mijanit, van eixí de casa, la van trobá, y sense entrá en miraméns, rápidamen, encara que los pareixíe massa pesada, se la van emportá a casa y la van dixá a la vora de una alcoba aon les seues dones dormíen, sense preocupás de colocála be entonses; y dixánla allí, sen van aná a dormí.

Ruggeri, que habíe dormit mol tems, y ya habíe paít lo narcótic, prop de maitines se va despertá, pero no va recuperá del tot los sentits, li va quedá al servell una estupefacsió que no sol aquella nit sino mes díes lo va tíndre apamplat. Obríe los ulls y no vee res, y estirabe los brassos y les mans y se trobabe en la fusta del arca. Va escomensá a cavilá y a dís an ell mateix:

- ¿Qué es aixó? ¿aón estic? ¿estic adormit o despert? Men enrecordo que esta nit hay entrat a la alcoba de la meua Siñora y ara me pareix que estic a un ataút. ¿Qué vol di aixó? ¿Haurá tornat lo meche o passat algo per lo que la Siñora, mentres yo dormía, me ha amagat aquí? Aixó crec, segú que aixina haurá sigut.

Se va quedá quieto y va escoltá a vore si sentíe alguna cosa. Están aixina mol rato, mes be a disgust an aquell puesto tan estret, li fée mal lo costat aon se apoyabe, y volén tombás del atre costat, tan be u va fé que, pegán en los riñóns contra un dels costats del arca, que no estabe ben anivellada, la va fé caure; y al caure va fé mol soroll, per lo que les dones que allí a la vora dormíen se van despertá, pero com teníen temó, callaben. Ruggeri se va assustá pero va notá l´arca uberta, y va volé eixí fora. Y com no sabíe aón estabe, va escomensá a caminá a paupóns per la casa, per a vore si trobabe una escala o porta per aon anássen. Lo van sentí les dones y van escomensá a di:
- ¿Quí ña per ahí?

Ruggeri, com no coneixíe les veus, no contestabe, per lo que les dones van escomensá a cridá als dos homens, que com habíen velat hasta tart, dormíen mol be y no sentíen res de lo que passabe. Les dones, mes assustades, se van eixecá y se van assomá a les finestres, y van escomensá a quirdá:

- ¡Al lladre, al lladre!

En este jaleo se van despertá mols dels veíns y pronte van trobá a Ruggeri, que sense pugué vore per aón podríe escapás, li van tirá la ma los guardies del rectó de la siudat, que habíen corregut al sentí lo abalot, y lo van portá dabán del rectó, perque per tots ere tingut per lladre y roín, y torturánlo, va confessá que habíe entrat a casa dels prestamistes a robá, y lo rectó va dessidí que lo penjaríen.

Va corre pel matí per tot Salerno la notíssia de que Ruggeri habíe sigut detingut robán a casa del ussureros, y sentínu la Siñora y la criada, se van extrañá tan que casi no se creíen lo que habíen fet la nit d´abáns, pensáen que u habíen ensomiat. Y ademés de açó, del perill que corríe Ruggeri sentíe la Siñora tanta pena que casi se tornáe loca.

Después de la tercia, habén tornat lo meche de Amalfi, va preguntá qué habíe sigut de la seua aigua, perque volíe donálay al seu dolén; y trobánse la garrafeta vuida va fé un gran abalot dién que res a casa seua podíe quedás al seu puesto.

La Siñora, que estabe preocupada per una atra cosa, va contestá enfadada dién:
- ¿Qué faríeu vos, maestre, per una cosa importán, cuan per una garrafeta de aigua forra montéu tan gran abalot? ¿Es que no ne ña mes en tot lo món?

A lo que lo mestre va replicá:

- Dona, te penses que ere aigua clara; no es aixina, ere un aigua preparada per a fé dormí a un passién. Y li va contá la raó per la que la habíe fet.

Cuan la Siñora va sentí aixó, va está segura de que Ruggeri se la habíe begut y per naixó los habíe pareixcut mort, y va di:

- Maestre, natros no u sabíem, aixina que féune un atra.

Lo dotó, veén que no ni quedáe datra, ne va destilá una nova. Poc después, la criada, que per orde de la Siñora habíe anat a enterássen de lo que se díe de Ruggeri, va torná y li va di:
- Siñora, de Ruggeri tots parlen mal y, per lo que yo hay pogut sentí, ni amic ni parén li quede que per a ajudál se haigue eixecat o vullgue alsás; y se té per segú que demá lo magistrat lo fará penjá. Y ademés de aixó, tos contaré una cosa curiosa. Me pareix que sé cóm va arribá a casa del prestamista: be coneixéu al fusté aon estabe lo arcó aon lo vam embutí. Sel va sentí discutí en un que seguramén ere l´amo del arca, reñín com a gossos, aquell li demanáe los dinés perque l´arca no apareixíe, y lo fusté li responíe que lay habíen robat per la nit; a lo que aquell replicabe: «No es verdat, tú lay has venut als dos joves prestamistes, que ells me u van dí cuan la vach vore a casa seua, cuan va sé detingut Ruggeri». A lo que lo fusté va di: «Ells te han dit una mentira, no me han comprat cap arcó, pot sé que de nit me la haiguen robat ells; aném a casa seua». Y aixina si van atansá, y yo hay vingut aquí, y com podéu vore, penso que de esta manera Ruggeri va pará allí, pero cóm va ressusitá no puc enténdreu.

La Siñora, entonses, entenénu tot, li va di a la criada lo que habíe sentit del aigua del meche, y li va rogá que per a salvá a Ruggeri la ajudare, perque en un mateix pun podíen salvá a Ruggeri y protegí lo seu honor.

La criada va di:

- Siñora, diéume cóm, que yo faré consevol cosa de bona gana. La Siñora, com ya habíe cavilat qué se teníe que fé, li va di a la criada que, lo primé, anare a vore al meche, y plorán, li diguere:

- Siñó, ting que demanátos perdó per una gran falta que hay fet contra vos. -
Va dí lo meche:

- ¿Y de quina falta me parles?

Y la criada, sense dixá de plorá, va di:

- Siñó, sabéu quí es lo jove Ruggeri de los Aieroli, éste, com li agradaba yo, entre amenasses y amor me va portá a sé la seua amiga: y sabén ahí per la tarde que vos no estábeu, mel vach portá a la vostra casa, a la meua alcoba. Li va entrá sed, y com yo no había preparat ni aigua ni vi, sense volé que la vostra dona, que a la sala estabe, me veiguere, men vach enrecordá de habé vist a la vostra alcoba una garrafeta de aigua, y vach corre a per nella, y li vach doná de beure. Vach torná la garrafa aon estabe, pero forra, de lo que hay vist que hau fet gran abalot. Y en verdat confesso que vach fé mal, pero ¿quí ña que alguna vegada no faigue mal? Séntigo mol habéu fet; sobre tot perque per naixó y per lo que después se va seguí de aixó, Ruggeri está a pun de pédre la vida, per lo que tos rogo, per lo que mes vullguéu, que me perdonéu y me donéu llissénsia per a que vaiga a ajudá a Ruggeri en lo que puga.

Lo meche, al sentí aixó, encara que estáe ben enfadat, va contestá fen broma:
- Tú ya te has imposat una peniténsia, perque vas creure que tindríes de nit a un jove que te espolsaríe lo pols, y lo que vas tindre va sé un lirón. Vésten a procurá per la salvassió del teu amán, y de ara en abán guárdat de portál a casa perque u pagarás per esta vegada y per l’atra. Pareixénli a la criada que li habíe eixit be la charrada, tan pronte com va pugué sen va aná cap a la presó aon teníen a Ruggeri, y tan li va insistí al carselé que la va dixá parlá en Ruggeri. Ella, después de díli qué li teníe que contestá al magistrat per a salvás, tans fils va moure que va arribá dabán del magistrat. Éste, abáns de consentí en sentíla, com la veíe fresca y pita, va volé enganchá en lo gancho a la pobreta cristiana; y ella, per a sé milló escoltada, no li va fé ascos; y li va di:

- Siñó, teníu aquí a Ruggeri de los Aieroli presoné per lladre, pero no ha robat res. Escomensán per lo escomensamén li va contá tota la história: cóm ella, amiga d´ell, lo habíe portat a casa del meche, y cóm li habíe donat a beure aigua que va resultá sé un narcótic, sense sabéu, y cóm va pensá que estáe mort y lo va embutí al arca; y después de aixó, lo que habíe sentit entre lo mestre fusté y lo amo del arca, amostránli en alló cóm habíe arribat Ruggeri a casa de los prestamistes. Lo magistrat, veén que ere fássil comprobá si ere verdat alló, primé li va preguntá al meche si ere verdat lo del aigua per a fé dormí, y va vore que aixina habíe sigut; y después, fen cridá al fusté y a qui li habíe encarregat l´arca, y als prestamistes, después de moltes históries va vore que los prestamistes la nit de abáns habíen robat l´arca y se la habíen emportat a casa. Después va maná a buscá a Ruggeri y preguntánli aón se habíe albergat la nit passada, va contestá que no sabíe aón habíe parat, pero que sen enrecordabe be que habíe anat a vore a la criada del mestre Maezzo, que habíe begut aigua perque teníe molta sed, pero aón habíe estat después no u sabíe, sol que se se va despertá a casa de los prestamistes a dins de un arca. Lo magistrat, sentín estes coses y divertínse mol en elles, a la criada y a Ruggeri y al fusté y als prestamistes los u va fé repetí moltes vegades. Al final, veén que Ruggeri ere inossén, va condená als prestamistes per robá l´arca a pagá deu onzes, va ficá en libertat a Ruggeri, que se va alegrá mol, y la seua Siñora encara mes. Ella, jun en ell y en la criada (que habíe volgut cusíl a gaviñetades), moltes vegades sen va enriure de este cas, y van continuá en lo seu amor, sempre de be a milló; com voldría que me passare a mí, pero no que me embutigueren a dins de un arcó.

Si les primeres históries los pits de les anheláns siñores habíen entristit, esta radera de Dioneo los va fé riure tan, y espessialmén cuan va di que lo magistrat habíe enganchat lo gancho, que se van sentí recompensades de les tristeses sentides a les atres. Pero veén lo rey que lo sol escomensabe a ficás groc y que habíe arribat lo final del seu señorío, en mol bones paraules se va excusá en les hermoses siñores de lo que habíe fet; es di, de habé fet parlá de un assunto tan cruel com es lo de la infelissidat de los amáns, y feta la excusa se va eixecá y del cap se va traure la corona de lloré y lay va colocá a la rubíssima Fiameta, dién:

- Te fico esta corona per a que de la dura jornada de avui sápigues consolá an estes compañes nostres lo día de demá.

Fiameta teníe lo pel llarc y dorat, y li caíe per damún dels delicats muscles. La cara ere redoneta y de un coló de blangs lliris y roches roses mesclats. Los ulls la féen pareixe un falcó y a la seua boqueta minuda los labios pareixíen dos rubís minuts. Sonrién va contestá:
- Filostrato, yo la assepto de bona gana, y per a que milló veigues lo que has fet, desde ara mano y ordeno que tots se preparon per a contá demá algo felís que li haguere passat an algún amán, después de algúns dus o desventurats acsidéns.

Esta propossisió los va agradá a tots; y ella, fen víndre al senescal y disposán en ell les coses nessessáries, va doná llissénsia a tota la compañía, y sen van aná uns pel jardí, de una hermosura que no cansabe, y datres per los molíns que fora d'ell voltáen, hasta la hora del sopá. Se van ajuntá tots, com teníen per costum, a la vora de la hermosa fon, y se van ficá a ballá y a cantá, y dirigín Filomena la dansa, va di la reina:

- Filostrato, yo no vull apartám dels meus predecessós, sino, com ells han fet, vull que se canto una cansó; y com estic segura de que les teues cansóns són com les teues noveles, cántamos la que vullgues. Filostrato va contestá que de bon grado, y sense esperá va escomensá a cantá de esta manera:

En llágrimes demostro

cuánta amargura sén, y cuán doló,

lo traissionat cor, Amor.

Amor, amor, cuan primeramen

vas ficá en ell a qui me mou a la plorera

sense esperá salut,

tan plena la vas mostrá de virtut

que fluix vach creure consevol problema

que embargare la meua men,

ya mártir y dolén

per culpa teua, pero be lo meu error

vech ara, y no sense gran doló.

Me ha mostrat lo meu engañ

lo vórem abandonat per aquella

en la que yo esperaba:

que cuan, tristot, yo vach pensá que estabe

mes en la seua grássia y la servía an ella,

sense pensá en lo mal

que sentiría,

vach vore que la calidat del atre amadó

a dins arreplegabe y yo vach pédre lo favor.

Cuan me vach vore per nella apartat

va naixe al meu cor lo dolorós

plo que ploro ara;

y mol hay maldit lo día y la hora

en que primé vach vore la cara amorosa

de blanca bellesa adornada

y mol, mol infamat,

la meua confiansa, esperansa y ardó

va maldién la meua alma en lo seu doló.

Cuán sense consol seguix la meua pena,

siñó, pots sentíu, pos te crido

en veu que se lamente

y te dic que tan me atormente

que per a menos patí a la mort crido:

venga, y la vida tan

anegada en lo seu plo

acabo de una vegada, y lo meu furor

allá aon vaiga sentiré.

Ni un atre camí ni datra salvassió

li quede mes que la mort a mí afligida

vida: dónamela, Amor,

pronte y en ella acabo la amargura

y al cor li trague la vida.

¡Fésu, ay, que sense raó

me sen ha tret la meua consolassió!

Fésla felís en la meua mort, siñó,

com la has fet en un nou amán.

Balada meua, si datres no te adeprenen

me done igual, perque no sabrá la gen

igual que yo cantát;

sol un traball vull donát

a Amor troba, an ell sol

cuánta pena me done

esta vida angustiosa

di claramén, y roga que a milló

puesto la porto per a fés honor.

Van demostrá les paraules de esta cansó mol claramen quin ere lo ánim de Filostrato, y la ocasió; y potsé mes declarat u hauríe lo aspecte de tal Siñora que estabe ballán, si la escurina de la nit arribada no haguere amagat la roijó de la seua cara. Después de acabá, moltes atres cansóns van ñabé hasta que va arribá la hora de anássen a dormí; per lo que, manánu la reina, cadaú a la seua cámara se va embutí.

ACABE LA CUARTA JORNADA.

quinta jornada

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA.

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA.

Micer Guiglielmo del Rosselló done a minjá a la seua dona lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, mort per nell y amat per nella; lo que sabénu ella después, se avíe de una finestra alta y se mate, y es enterrada en lo seu amán.

Habén acabat la história de Neifile no sense habé fet sentí gran compassió a totes les seues compañes, lo rey, que no volíe abolí lo privilegi de Dioneo, no quedán dingú mes per narrá, va escomensá:

Me s´ha ficat al pensamén, siñores, una história que tos fará sentí igual compassió o mes que la passada, perque mes alts van sé aquells als que los va passá y lo acsidén va sé mes roín que los que aquí se han contat hasta ara.

Debéu, pos, sabé que, segóns conten los provensals, a la Provensa va ñabé fa tems dos nobles caballés que teníen castells y criats. La un teníe per nom micer Guiglielmo de Rosselló y l´atre micer Guiglielmo Guardastagno; y com la un y l´atro eren mol avansats en les armes, se volíen mol y teníen per costum aná sempre a tots los torneos, justes o datres fets de armes juns y portán una mateixa divisa.

Y encara que cadaú vivíe al seu castell y estaben apartats la un del atre mes de deu milles, va passá que, tenín micer Guiglielmo de Rosselló una mol guapa y atractiva Siñora per dona, micer Guiglielmo Guardastagno, fora de tota mida y pese a la amistat y la compañía que ñabíe entre ells, se va enamorá de ella. Y tan va fé, ara en un acte ara en un atre, que la Siñora sen va acatá; y com sabíe que ere un caballé mol valén, li va agradá, y va escomensá a vóldrel hasta tal pun que ya no volíe res mes que an ell, y no esperabe mes que sé requerida per nell; lo que va passá poc tems después, y juns van está una vegada y un atra, volénse mol. Y aixina están juns, en poca discressió, va passá que lo home sen va acatá y se va enfadá mol, hasta tal pun que lo gran amor que li teníe a Guardastagno se va convertí en un odio mortal, pero u va sabé tíndre amagat com los dos amáns habíen tingut lo seu amor; y va dessidí matál.
Va passá que se va pregoná a Fransa un gran torneo; lo que lo de Rosselló en seguida lay va fé di a Guardastagno, y va maná díli que si volíe, aniguere aon ell vivíe y juns pensaríen si anáy y cóm. Guardastagno, contentíssim, va contestá que al día siguién sense falta aniríe a sená en ell. Rosselló, sentín alló, va pensá que habíe arribat lo momén de matál, y armánse, al día siguién, en uns homens seus, va montá a caball, y a una milla del seu castell se va ficá amigat esperánlo a un bosquet per aon seguramén passaríe Guardastagno; y habénlo esperat un bon rato, lo va vore víndre desarmat en dos homens seus jun an ell, tamé desarmats com ell, que no se temíe res de alló; y cuan lo va vore arribá an aquella part aon volíe, cruelmén y ple de rencor, en una llansa a la ma, li va eixí al pas cridán:

- ¡Traidó, eres home mort!

Y dit aixó li va aventá la llansa al pit. Guardastagno, sense pugué di res en la seua defensa ni cap paraula, va sé atravessat per aquella llansa, va caure an terra y poc después va morí. Los seus homens no habíen reconegut al que u habíe fet, van girá los caps als caballs, y lo mes depressa que van pugué van fugí cap al castell del seu siñó. Rosselló, desmontán, en un gaviñet va obrí lo pit de Guardastagno y en les seues mans li va traure lo cor, y fénlo embolicá en lo pendó de una llansa, va maná a un dels seus criats que lo portare; y habén manat a tots que dingú diguere una paraula de alló, va torná a montá a caball y, sén ya de nit, va torná al seu castell. La Siñora, que habíe sentit que Guardastagno habíe de víndre a sopá aquella la nit, y en grandíssim dessich lo esperabe, com no lo vee víndre, se va extrañá mol y li va di al home:
- ¿Cóm es aixó, siñó, que Guardastagno no ha vingut?

A lo que lo home va contestá:

- Siñora, hay sabut de la seua part que no pot arribá aquí hasta demá. De lo que la Siñora se va quedá bastán enfurruñada.

Rosselló, desmontán, va fé cridá al cuiné y li va di:

- Agarra aquell cor de jabalí y prepara lo milló plat que sápies; y cuan estigue a la taula, fésmel arribá en una escudella de plata. Lo cuiné, agarrán lo cor y ficán en alló tot lo seu arte y tota la seua períssia, lo va fé a trossets y li va ficá moltes espéssies, y va prepará en lo cor un manjar per a chupás los dits. Micer Guiglielmo, cuan va sé hora, en la seua dona se va assentá a la taula. Va víndre lo minjá, pero ell, per la malesa cometuda, va minjá poc. Lo cuiné li va enviá lo manjar, y lo van colocá dabán de la Siñora, mostránse ell aquella nit desganat. La Siñora, que no estabe desganada, va escomensá a minjássel y li va pareixe bo, per lo que sel va fotre tot. Cuan lo caballé va vore que la Siñora sel habíe minjat tot, va di:
- Siñora, ¿qué tal tos ha paregut este minjá?

La Siñora va contestá:

- Monsiñó, a fe que m´ha agradat mol.

- Aixina me ajude Deu com u crec - va di lo caballé- y no me maravillo si mort tos ha agradat lo que viu tos va agradá mes que datra cosa.

La Siñora, sentit aixó, se va quedá una mica callada, y después va di:
- ¿Cóm? ¿Qué es lo que me hau donat de minjá?

Lo caballé va contestá:

- Lo que hau minjat ha sigut lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, a qui com dona desleal tan volíeu; y podéu está segura de que ha sigut aixó perque yo en estes mans lay hay arrencat del pit.

La Siñora, escoltán aixó de aquell a qui mes que a dingú volíe, si va sentí doló no ña que preguntáu, y después de un rato va di:

- Hau fet lo que faríe un caballé desleal y roín, Vach sé yo, sense forsám ell, qui lo vach fé siñó del meu amor; no ell sino yo tenía que patí este cástic. No vullgue Deu que detrás de un minjá tan noble com ha sigut lo cor de un tan valén y cortés caballé com micer Guiglielmo Guardastagno ere, may caigue un atre minjá. Y eixecánse, per una finestra que estabe detrás de ella, sense pensássu ni un momén, se va aviá. La finestra estabe mol alta, per lo que al caure la Siñora no sol se va matá, sino que se va fé a trossets. Micer Guiglielmo, veén aixó, se va assustá mol, y li va pareixe que habíe fet mal; y va tíndre temó dels llauradós y del conde de Provensa. Va fé prepará los caballs y sen va aná de allí. Al matí siguién se va sabé per tota la comarca cóm habíe passat lo cas. Los del castell de micer Guiglielmo Guardastagno y los del castell de la Siñora, en grandíssim doló y plos van arreplegá los dos cossos. Los van enterrá juns a la capella del castell de la Siñora, y van escriure uns versos dién quí eren los que estaben allí sepultats, y la manera y la raó de la seua mort.

jornada cuarta novela déssima

Catalanistas, Enric Valor, Pompeyo Fabra

Quí escriu esta merda a valenciana.tv ?

Enric Valor com a continuador de Pompeyo Fabra, Francesc de Borja Moll, Carles Salvador o Manuel Sanchís Guarner, van difondre les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.

¿”…el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que Enric Valor no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.”? ” Com bé deia  Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.” “El nom d’Enric Valor va lligat, inevitablement, al de tres intelectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner (1981), Joan Fuster (1992) i Vicent Andrés Estellés (1993). Pero si cada u d’estos era el millor exponent en un camp, açò és, en la llingüística Sanchis Guarner, en l’ensaig i la crítica lliterària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seua persona el cultiu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i cultura pròpies: la gramàtica normativa Catalana, els contes i la novela.
Podríem comparar-ho als famosos germans Grimm. Un es dedicava als contes, faules i llegendes alemanes i l’atre a la Gramàtica i la Filologia. Valor va fer alguna cosa semblant a soles, i la seua obra té un nivell de calitat que res té que envejar a la dels germans. L’única diferència és la llengua Catalana i el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.
Si Carles Salvador va ser el precursor de la difusió del fabrisme gramatical en Valéncia, este es consolida en l’obra d’Enric Valor”.

Enric Valor "El atre renegat". El dia 13 de giner es compliran 20 anys de la mort d’Enric Valor. Noveliste i gramàtic, va ser una persona fonamental en la normalisació llingüística en el País Valencià. No en va, va adoptar el còdic fabrià i, a pesar de no estar present en la firma de les Normes de Castelló -era molt jove en eixe moment-, va contribuir a la difusió del català en tot el territori Valencià “cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d’altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d’un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchís Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.”

Valéncia, conquista, repoblació

Dir que en Valéncia parlem català per una suposta conquista i repoblació catalana es tan desgavell com si fora húngara. Sàpia per qué.
Antonio Ubieto Arteta; Entidades políticas en la conquista de Valencia, 1977

http://www.anubar.com/coltv/pdf/TV_14.pdf

Repartimiento de Valencia

M´acagum la puta tercera, segona i primera hora de CATSELLÀ a les escoles

M´acagum la puta tercera, segona i primera hora de CATSELLÀ a les escoles! De fet em cago en la puta llengua castellana a l´escola ! (henke)

¿Creéu que este abatut se haurá curat desde entonses (05.06.2008)?

//

Este afán expansionista catalán provocará dislates casi dantescos, como el de Enric Usall, estudiante de derecho y compadre de Joan Sales, quien además de defender como aquél la catalanidad de Murcia, afirmaba que había que imponer el catalán “a golpes de sable”, para que “[u]na vez catalanizado este planeta nos lanzaremos a la conquista de otros; llegará el día en que ninguno de ellos podrá ir por el espacio si no lleva en su espalda las barras de Aragón” (Joan Sales, Cartes a Màrius Torres, 1976, pp. 65-66).

ONOPHRIO POVIO, Onofre Pou, dicsionari

diccionari trilingüe valencià-català-llatí

En lo present libre se contenen vocables curiosos de moltes y diuerses coses, en llengua Cathalana, y Valenciana
IESVS:
THESAVRVS
PVERILIS
Authore ONOPHRIO POVIO * (Onofre Pou a enciclopèdia cat)
(Observéu com LIBRE está en una L y LLENGUA en LL)

https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.cmd?id=4083 (consulta online)

Thesaurus puerilis : ubi quae de rebus domesticis latine scire oportet in Valentinorum et gotholanorum gratiam praeposita vulgari lingua.

BARCINONE

Illustri & egregio viro Francisco Tarrege, V.I.D.
Onophrius Pouius S.
Tanta est optimarum artium dignitas, tantus splendor ....

dialèctes occitans, catalan comprés

L'òbra de renaissença pòt pas, ça que la, se limitar aquí. Demòra a netejar nòstra lenga dels gallicismes que se son substituits als mots indigènas. Lor remplaçament deu se far per manlèu d'en primièr als autres parlars lengadocians, en segond lòc als autres dialèctes occitans, catalan comprés, e d'en darrièr a la lenga anciana. Es extrèmament rar que la lenga d'Oc modèrna permeta pas totas las correccions e que calga aver recors a un arcaïsme.

Alibert,

GRAMATICA OCCITANA SEGON LOS PARLARS LENGADOCIANS

Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.
Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro. (Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).
“Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:-¿Pare?-Sí, filla, contam.-Vull que me digo la verdat.-Claro, filla, sempre te la dic. -Va contestá lo pare un poc asustat.--Es que… -Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí.--Disme, filla, disme.La chica ya se atrevís….-Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….-Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares ¿Es verdat?A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chira la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:-¿Y tú que penses, filla?-No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que si que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…-Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:-Entonses es verdat!, me hau engañat!Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:-No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.La chiqueta desorientada li conteste:-Entonses no hu enteng, pare.Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.-Sentat, menuda, -li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta- y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reyes Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:-¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.-¡Oh, sí!, -va cridá Gaspar, un atre Rei Mago- Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:-Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo ….Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé.Y lo niño Jesús que desde la seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:-Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich. A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?-¡Oh, Siñó! –van dí los tres Reis Magos, achiñollánse- Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos. Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.-No tos preocupeu per aisó –va dí Deu- yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.-Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? –van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.-A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?-Home, cla, aisó es fundamental –van di a coro los tres Reis-.-Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?-Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.-Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.Deu va seguí:-Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arriva este día los farán regalos a sons pares.
Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:-Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella sera paje del reis Magos de verdat."

FIN.

De la manera de scriure letres a diverses persones.

De la manera de scriure letres a diverses persones. 

Per tal con en letres escrividores les quals per nos a diverses persones e de diverses estaments per causes diverses e varies per totes parts son trameses es manera covinent
observadora ço es axi en orde de premetre o de postposar persones con encara en forma o titol de cognominar aquelles e encara en salutacio sotsscrividora segons grau e estament vari daquelles ço es saber que la honor daquell al qual les letres sendrecen no sia diminuida en res segons la exigencia de son estament e que la decencia de nostre estament per totes coses sia observada: emperamor daço per tal que per ignorancia o en altra manera per impericia dalcuns escrivans ells en aytals coses errar no sesdevenga ordenam e volem quen la cancellaria nostra engir la manera de scriure sia servada la forma en lo subseguents anotada.

Nota:

cognominar: apellar.

Quals persones deven esser davant posades.

Adonchs com letres endreçarem al senyor papa o a alcun cardenal o al collegi o encara con escriurem al emperador o a alcun rey o fill de rey primogenit totes les damunt dites persones en letres les quals trametrem volem esser davant anant escrites.

Quals persones deuen esser postposades.

Con a alcuna persona altra exceptades les damunt dites scriure nos se convendra axi con a patriarches primats arquebisbes abbats e priors o qualsque altres persones de jusan grau o encara als maestres generals de quals que quals ordens e encara si escrivim a altres qualsevol capitols generals de esgleyes e dordens e de qualsque altres exceptades les desus nomenades e encara en les letres les quals trametrem als fills de reys no primers engenrats o duchs marqueses o comtes o a altres qualsevol persones de grau jusa seglars o reglars militars o plebeys e encara si escriscam a alcuna comunitat o universitat de qualsevol ciutat o loch altre tots temps en les letres les quals trametrem lo nom nostre volem davant esser posat. En apres con escriurem a alcuna dona sia servada aquella matexa manera ques servaria si als marits delles letres trametiem.

Com se deu scriure a diverses persones segons grau de cascun e primerament qui en letres deuen esser preposats.

En manera e en titol de scriure e de cognominar persones a les quals se trameten letres molt es consideradora condicio e estament. Emperamor daço dicernim la forma en les coses davall scrites ordenada esser servada. Al senyor papa scrivim en aquesta manera: - Al molt sanct e molt beneyhurat pare en Christ el senyor en Climent per digna providencia de Deu de la sacra sancta romana e universal Esgleya sobira avescha. Lo devot fill del en Pere etc. besamens dels beneuyrats peus.

De la manera de scriure als Cardenals.

Sabedora cosa es que entrels cardenals son tres graus cor alscuns son bisbes cardenals alcuns preveres cardenals e altres diaches cardenals: perque en escriure a aquells notadora es differencia. Als bisbes cardenals escriurem en aquesta manera:
- Al reverent pare en Christ lo senyor en Pere per la divinal providencia bisbe de Penestre special amich nostre. En Pere per la gracia de Deu rey Darago etc. salut e creximent donor. Als preveres cardenals axisescriura: - Al reverent pare en Christ lo senyor en Bernat per la divinal providencia del titol de Sant Ciriach en Termes prevere cardenal amich nostre special. En Pere per la gracia de Deu rey Darago etc. salut. Axi con dessus. als diaches cardenals sescriura axi: - Al reverent pare en Christ lo senyor en Ramon per la divinal providencia de Sent Adria diache cardenal special amich nostre. En Pere etc. Axi com dessus en los altres cardenals. Al sacre collegi dels cardenals axi sescriura:
- Als reverents pares en Christ lo sacre collegi dels cardenals de la esgleya de Roma specials amichs nostres. En Pere per la gracia de Deu rey Darago etc. Axi com dessus dels cardenals. Quant pero scriurem al emperador sescriura en axi: - Al molt excellent princep en Carles quart per la gracia de Deu emperador de Roma tots temps crexedor. En Pere per aquella matexa gracia rey Darago etc. salut e creximent de successions benaventurats. Empero sil emperador no es coronat en la ciutat de Roma no li deu esser escrit emperador mas en loch demperador sia mes rey dels romans. Guardant tota hora que si lemperi de Roma haura alcun regne deuli esser escrit apres lo titol del emperi lo titol daquell regne o regnes que haura. Per aquella mateixa manera sescriu a la emperadriu feta mutacio en femeni en axi: - A la molt excellent princesa Maria per la gracia de Deu emperadriu de Roma tots temps crexedora. En Pere etc. Les altres coses axi com dessus. Als reys christians sescriura axi: - Al molt sere e magnifich princep en Phelip per la gracia de Deu rey de França illustre. En Pere etc. Axi com dessus al emperador. A la reyna sescriura axi: - A la molt serena et magnifica princessa Johanna per la gracia de Deu reyna de França illustra. Pere etc. Axi com dessus a la emperadriu. Si empero al rey al qual scrivim es a nos conjunt en alcuna manera per parentiu lavors sescriura apres la paraula de França: molt car cosi nostre. Notadora cosa es pero que a tots aquells emperadors e reys qui en les letres per ells a nos trameses escriurem aquesta paraula senyor quan nos aquells scriure sesdevendra per aquella matexa manera senyor volem esser posat e no altres alguns. Als fills dels reys primer engenrats sescriu axi:
- Al inclit e magnifich en Johan del rey de França primer engenrat e duch de Normandia. Pere etc. Axi com en los reys dessus es dit. Semblanment sia escrit a la muller sua feta mutacio en femeni. Als fills de tots los reys Despanya axi con de Castella e de Portugal sescriura axi:
- Al inclit e magnifich linfant en Pere del rey de Castella primogenit e les altres coses. Als reys pero sarrayns sescriu en romans per tal que mils sia lest a ells per mercaders e per altres lechs ço que en les letres se conten:
- Al molt alt princep Albufacen rey de Marrochs: de nos en Pere per la gracia de Deu rey Darago etc. salut com a rey per qui volriem honor e molta bona ventura. Mes avant es veedor de la manera del escriure a aquelles persones les quals son postposades a nos en les letres segons aquelles coses les quals son devall ordenades. Als patriarches primerament sescriu en aquesta manera: - En Pere etc. Al reverent pare en Crist Anrich per la divinal providencia de la sancta sgleya de Constantinoble patriarcha salut e affeccio de cordial dileccio. Als primats fora nostra senyoria sescriu axi:
- En Pere etc. Al reverent pare en Crist per la divinal providencia archebisbe salut etc. Axi com als patriarches. Als primats dins nostra senyoria sescriu axi: - En Pere etc. Al reverent pare en Crist en S. per la divinal providencia archebisbe de Caller salut e dileccio. Als archebisbes fora nostra senyoria sescriu axi: - En Pere etc. Al reverent pare en Crist en Phelip per la divinal providencia archebisbe de Sancço salut e desig damor. Si pero larquebisbe al qual es escrit te alcuna cosa en feu de nos o es en nostra senyoria sescriu en axi: - En Pere etc. Al reverent pare en Crist en Pere per la divinal providencia arquebisbe de Saragossa salut et dileccio. Als bisbes qui son fora los regnes e terres nostres sescriura axi: - En Pere etc. Al venerable pare en Crist Arnau per la divinal providencia bishe de Pampalona salut e cencera dileccio. Si pero sia bisbe en lo regne o terres nostres o altre bisbe qui pero de nos alcuna cosa tenga en feu sescriura en aquesta manera: - En Pere etc. Al venerable pare en Crist Ramon per la divinal providencia bisbe de Valencia salut e dileccio. Als mestres dorde de caballeria fora nostra terra sescriura axi: - En Pere etc. Al venerable e religios baro frare Elio de Vilanova de la sacra casa del Espital de sant Johan de Jerusalem maestre salut e cencera dileccio. Als maestres pero dorde de cavalleria dins nostra terra sescriura axi:
- En Pere etc. Al venerable e religios frare Pere de Thous maestre de la casa de la cavalleria de sancta Maria de Montesa salut e dileccio. Als abbats qui son caps dalcun orde axi com de Crunyech o de Cistell o qui en altra manera son de gran nom notablament per la nobelitat dels lurs monestirs sescriura en axi: - En Pere etc. Al venerable e religios frare Pere abbat de Crunyech salut e dileccio. Si empero sien abbats dels regnes o terres nostres o en altra manera per nos tengan feu ajustarsi a axi: - En Pere etc. Al venerable religios et amat frare Pons abbat del monestir de Poblet salut e dileccio. Als priors estranys reglars sescriura axi: - En Pere etc. Al religios e amat nostre frare Arnau de Vilamur prior de Martres salut e dileccio. Si pero dins nostra senyoria o alcuna cosa per nos en feu tenga sescriura axi: - En Pere etc. Al religios e amat nostre frare Arnau de Vilaragut prior del monestir de Monserrat salut e dileccio. Si pero sescriura a alcun clergue seglar en dignitat alcuna constituit axi con dega o artiaque o semblant sescriura axi: si pero ha fora nostres terres la dignitat aquella: - En Pere etc. Al amat nostre Pere ardiache de Narbona salut e dileccio. Als altres pero qui han dins nostres terres dignitats escriuras segons ques seguex: - En Pere etc. Al amat Michael ardiache de Saragoça salut e dileccio. Si pero es escrividor a alcun altre clergue simple o altre qualque qual no havent dignitat sescriura en axi: - En Pere etc. Al amat nostre en Bernat canonge Durgell salut e dileccio. Si es scrividor a generals ministres o maestre dalcun orde mendicant o altre qui no son abbats mas per aventura priors generals dalcun orde lavors sescriura axi: - En Pere etc. Al venerable e religios frare Guerau del orde dels frares menors general ministre salut e dileccio: o frare Hug maestre general del orde dels frares preicadors salut etc. Axi com dessus. Als priors e ministres provincials dordes mendicans sescriura axi: - En Pere etc. Al venerable e religios frare Bernat etc. salut e dileccio. Pero als comanadors dalcun orde militar sescriura axi: - En Pere etc. Al religios e amat nostre Fr. salut e dileccio. Als capitols generals o provincials dels religiosos sescriura axi: - En Pere etc. Als religiosos e amats nostres lo capitol general del orde dels frares menors salut e dileccio. Als capitols pero de las esgleyas catedrals de
fora les terres nostres sescriura en axi: - En Pere etc. als amats e devots nostres lo capitol de la esglea de Sanç salut e dileccio. Als capitols pero de las esgleyas cathedrals les quals son en les terres nostres sescriura en axi: - En Pere etc. als amats nostres capitol de la esgleya de Valencia salut e dileccio. Si pero sescriura al capitol dalcuna esgleya collegiada seglar fora nostra senyoria sescriura axi: - En Pere etc. Als amats e devots capitol de la Esgleya salut e dileccio. Si pero es dins nostra terra sia escrit axi: - En Pere etc. Als amats nostres capitol de la esgleya de Muntarago salut e dileccio. Si empero a alcun convent de qualque religio sescrisque scriurase axi: - En Pere etc. Als religioses amats nostres frares del convent del monestir etc. Als altres pero fills de reys qui no son primogenits ço es de França o Danglaterra o daltres reys a qui no es acostumat descriure infant mes prense aytal manera con devall es scrita. Als fills de reys qui no son primogenits al quals no es acostumat descriure infants: - En Pere etc. Al inclit en Phelip fill del rey de França salut e cordial affeccio damor. Axi com demunt als altres fills de reys. A fill de rey de nostra casa o qui ten en feu per nos sescriura axi: - En Pere etc. Al inclit infant en Pere de Ribagorça e de les Muntanyes de Prades comte salut ab affeccio de sencera volentat. Si es dona muller del serali axi mateix escrit feta mutacio en femeni exceptat aquesta paraula infanta si ja no era filla de rey Despaña. Si pero era fill de rey mort ajustar sa en lescrit axi: - En Pere etc. Al inclit en Johan del illustre rey de Sicilia de bona memoria fill duch de Athenes salut e cordial affeccio de amor. Tots temps pero es esguardador que no escrisquen infant sino a fills daquells reys dels quals es acostumat de fer axi com damunt es dit. Si pero sien frares dalcuns reys dels quals lo pare no fo rey scriurase axi: - En Pere etc. Al inclit en Carles del illustre rey de França germa. Axi com en los altres. Als fills dels infants e devallants de la sanch reyal de part masculina qui no sien de la nostra casa reyal sera escrit axi: - En Pere etc. Al egregi Karles comte Destampes salut ab affeccio de sencera voluntat. E si es de la nostra casa reyal serali escrit axi: - En Pere etc. Al egregi e amat nabot nostre en Pere comte Durgell salut e dileccio. Esguardadora cosa es empero que ultra los titols demunt dits sia ajustat titol de ducat o de comtat o daltre titol sil han aquells als quals sescriu: e si alcu daquells haura deute de sanch ab nos apres lo seu titol sia especificat en la forma seguent: Car frare o oncle o cosi o segons que haura deute ab nos. En apres com escriurem letres a alcun duch o per aventura a alcun comte o marques o dalfin sescriura a ells per la manera dejus escrita: - En Pere etc. Al egregi e poderos Not duch de Borgonya. Axi com dessus. Pero si escriurem al duch de Venecia o altre duch temporal sescriura axi: - En Pere etc. Al egregi baro Nandreu Dandulo duch de Venecia salut e sencera dileccio. En apres com escriurem a alcun marques o comte grans no sotsmes nostres escriuras axi: - En Pere etc. Al egregi baro en Jacme comte de Flandres salut e dileccio. Si es en nostra senyoria o ten feu per nos escriuras axi: - En Pere etc. Al egregi e amat nostre en Gasto comte de Foix salut e dileccio. Als comtes qui comunament no son de molt notables terres heretats qui son estranys sera escrit axi: - En Pere etc. Al noble baro en Bertran comte de la Illa salut et dileccio. E si es dins nostra senyoria o tenga feu de nos li sera escrit axi: - En Pere etc. Al noble e amat nostre en Ramon Roger comte de Pallars salut e dileccio. Semblantment sera escrit als marcheses que havem ordenat del comte: e a vescomte fora nostra senyoria sera escrit axi:
- En Pere etc. Al noble en Johan vescomte de Maleu salut e dileccio. Si es en nostra senyoria esli axi escrit: - En Pere etc. Al noble e amat nostre Nuguet vescomte de Cardona salut e dileccio. Esgardadora cosa es que a tots los damunt dits qui nostres sotsmeses sien apres lur titol de comtat marquesat ho vescomtat ho baronia lus sera escrit si hauran reebut lorde de cavalleria aquesta paraula cavaller e si nol hauran reebut serals escrita aquesta paraula donçell ho escuder. Als cavallers fets sia escrit axi: - En Pere etc. Al amat nostre en Garsia de Loriç cavaller salut et dileccio. E a tots los altres homens de paratge e generosos qui no seran cavallers fets sia scrit en aquesta forma: - En Pere etc. Al feel nostre en Ramon de Thous donçell salut et gracia. Empero si seran Darago sia posat la on ha donçell aquest vocable scuder. E a tots ciutadans e altres homens de vilas sia que sian consellers o de consell o officials nostres sia scrit axi:
- En Pere etc. Al feel nostre en Francesch Çasala ciutada de Leyda salut et gracia. Empero per tal com los doctors qui han reebut lo barret en qualsevol sciencia han grau de dignitat volem que a aquells sia scrit axi: - En Pere etc. Al amat nostre en Francesch Roma doctor en leys salut et dileccio. Al senescal empero dalcun rey o alcun major semblant offici si es noble sescriura axi: - En Pere etc. Al noble en Bernat senescal de Carcassona per lo rey de França salut et dileccio. E si no es noble dira: - En Pere etc. Al amat nostre senescal etc. salut et dileccio. Als altres empero officials dels altres princeps qui pero no son generoses o encara a qualsque quals conseylers daltres reys que pero barons no son jacsia que no sien nobles per linatge scriuse axi: - En Pere etc. Al amat nostre etc. Axi com dessus prop: o si era persona notable: - Al prudent amat nostre etc. Quant pero scriurem a alcuna comunitat a nos no sotsmesa sescriura axi: - En Pere etc. als amats e devots nostres a la comunitat de la ciutat de Paris salut e dileccio. Segons pero diversitats de terres en diverses maneres sescriu cor a alcuns sescriu: Consols e universitats alscunes vegades als prohomens e universitat alscunes vegades als ciutadans e poble perque engir aço sia servat so que sera acostumat salut etc. axi con en los barons dessus prop. Con empero sescriura a potesta o a capita dalcuna ciutat si es molt insigne sescriura axi: - En Pere etc. Al noble baron potestat de la ciutat de Florença
salut etc. Axi con en los barons dessus prop. Si es pero ciutat mijana scriurase axi: - En Pere etc. Al noble hom. Quant escriurem als jurats de Saragoça de Valencia o de
Mallorcha o als consellers de Barchelona o als paers de Leyda sescriura axi: - En Pere etc. Als amats e feels nostres jurats de Saragoça salut e dileccio. Encara mes con escriurem a altres jurats paers o consols dalcunes altres ciutats o viles nostres sescriura axi: - En Pere etc. Als feels nostres jurats de Gerona o consols de Perpinya o paers de Cervera salut e gracia. Encara mes con escriurem a alcun official nostre si pero es generosa persona e conseller nostre scriurasse a ell axi: - En Pere etc. Al amat conseller nostre Michael Periç Çapata governador Darago salut et dileccio. E si escriurem a alcuna persona que sia de consell nostre serali scrit axi: - En Pere etc. Al amat e feel de consell nostre en Ferrer de Manresa salut et dileccio. Si empero scriurem a official nostre no generos o a altre qualsevol sotsmes nostre no generos scriurasse a ell axi: - En Pere etc. Al feel nostre lo Çalmedina de Ceragoça salut et gracia. Entenem empero que quant scriurem a hom generos qui sia cavaller li sia scrita aquesta paraula cavaller e si nou es serali scrit donçell. Jacsia que hajam ordonat a tot comte o marques escriure en les letres que nos a ells trametrem noble: empero a alcuns axi con lo comte de Henaut o semblants qui per granea e noblea de terra son ennobleits volem a aquells egregi esser scrit.

Nota:
rey Despaña: Primera vegada que apareix Despaña, en ñ, de España, als textos de Pere IV lo seremoniós.