jueves, 13 de septiembre de 2018

Lo heliotropo de Beseit


A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno y Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.
- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:
- Tots sels fóten los vascos.
Va di entonses Calandrio:
- ¿Has anat allí alguna vegada?
Maso va contestá:
- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:
- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?
- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.
Va di Calandrio:
- Pos té que sé mes allá de los Ports.
- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.
Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:
- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme; ¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:
- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.
Entonses Calandrio va di:
- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:
- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?
Va contestá Maso:
- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:
- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.
Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:
- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.
- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?
Calandrio va di:
- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. A lo que Bruno va di:
- Pero espera.
Y li va di a Bufalmacho:
- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.
Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegaen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:
- ¿Aón está Calandrio?
Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:
- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:
- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.
- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.
Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:
- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno va contestá:
- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.
Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá. Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:
- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.
Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:
- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:
- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanae. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:
- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:
- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:
- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:
- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.
Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:
- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!
Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau

La vida de Pedro Saputo en chapurriau a Amazon ES, en papé y Kindle.

Lo heliotropo de Beseit


miércoles, 12 de septiembre de 2018

Feli Reche Dengra

Demane entrá al grupo yo parlo chapurriau esta dona :

Avui eres mes idiota que ahí pero menos que demá, Felissidat.


Feli Reche Dengra ,

Avui sóc més indepe que ahir però menys que demà.

Avui eres mes idiota que ahí pero menos que demá, Felissidat.

Amics en comú : Gent del Matarranya 

Feli Reche Dengra , avui sóc més indepe que ahir però menys que demà. Avui eres mes idiota que ahí pero menos que demá, Felissidat.

La camiseta dels independentistes cataláns

Camiseta, independentisme, catalá

La camiseta dels independentistes cataláns

La Confederació Interplanetària ens roba, cap a la independència, ara és l´hora, via lliure, a punt, sí, ara en serio, ja qüasi, quanta estona queda, en un tres i no res, ho tenim a tocar, parem un moment a fer pipí als pins?, és més important el trajecte que el destí, estem ja a l´aparcament, vaa, no pareu mai de somriure, piano piano si va lontano, petri-fiuuuuuu, 



El bereber (tamazight) aún se habla en el norte de África

El bereber (tamazight) aún se habla en el norte de África, pese a invasiones de romanos, árabes, franceses y demás. ¿Y nos tenemos que creer que valencianos y baleares cambiaron de lengua en menos de un siglo por arte de magia, aprendiendo catalán? Es que es descojonante.  Golden Jacob.



El bereber (tamazight) aún se habla en el norte de África

  • Series: Coleccion Memoria de los pueblos
  • Paperback: 218 pages
  • Publisher: UNESCO (October 1, 2010)
  • Language: Spanish
  • ISBN-10: 9233037983
  • ISBN-13: 978-9233037984

martes, 11 de septiembre de 2018

viernes, 7 de septiembre de 2018

La Y a la ortografía del valensiá

Us de la lletra Y en l’ortografia valenciana
La lletra Y representa el sò palatal fricatiu sonor, transcrit fonèticament en el símbol [ʝ]. Pot presentar en ocasions, en una pronunciació més relaixada, l’alòfon [j], palatal aproximant sonor.
Procedix del grec, i d’ací que se la conega en el nom de i «grega» per a diferenciar-la de l’atra i, denominada «llatina».
Tradició del seu us
La lletra <y> és una grafia que té absoluta tradició en l’escritura valenciana, puix ha segut utilisada no solament en la lliteratura clàssica, sino també en la posterior fins a l’actualitat. Històricament, en époques en que l’ortografia encara era vacilant i no estava plenament fixada, podia fer funcions de consonant, semivocal i també de vocal: remey, spay, rey/rei, reina/reyna, aires/ayres, joyes, feyen, etc…
En representació del sò consonàntic [ʝ], palatal fricatiu sonor, que és el que es manté en l’ortografia actual, podem trobar eixemples del seu us a lo llarc de tota l’història lliterària, incloent els principals clàssics del Sigle d’Or:
La trobem en posició inicial de paraula en numerosos casos. Destaquem ací dos paraules molt usuals:
YO evolucionat del llatí EGO>EU>YO
“e respos don blasco dalago yo be dire al rey tot quant hi se”. Aureum, pàg. 17, 1. 35.
“…que fer yo no puc sense dents ab genives” Procés, f. 2, 1, II.
“…yo vull posar la primera pedra del fonament” Vita, c. I.
“Grecia, yo sols contrastos” Roïç, O.C., pàg. 4, v. 33.
“…Yo li promet si deu me deixa veure” Tirant, c. 98.
“Mas yo no callhi veig quel meu dir calla” Trobes, pàg. 10, 1. 15.
“…yo no vul entrar en aquex port, e lo dan que tun pendras, yot mentre tengut” Consolat, f. 27, 1. 22.
“yo, rey regnant, viu cas semblant entre fembrasses” Spill, III, 1ª, pàg. 118.
YA, del llatí iam
“… car es notoria que ya la reciten les velles” Mege Somni IV (Alcover, DCVB, v. 6, pàg. 723)
“… ya fos ço que fos de edat de provar…” Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina 1277
“be lo seu mal / e ya fon fet / Puix és axí” Ausias March. Poesies, 1425
“… ve amar-vos. Magnànim capità, ya veig que a la fi…” Tirant lo Blanch. 1490
La trobem en posició intervocàlica provinent de la palatisació de la consonant que precedix a una yod1:
ESPAYAR, del llatí spatĭare
“E, com la dolorosa senyora hagues algun poch espayat lo seu piados plor” Vita, c. 182.
DEYA, del llatí decĭam
“E totes les donzelles deyen en alt cridat” Tirant, c. 52.
“E nos entenen que deya ço que mellor era” Aureum, pàg. 19, 1. 22.
“…e, alçant la en alt, deya” Vita, c. 4.
“…que de la canço que deyeu njt” Procés, f. 7ª, 1. 23.
“…e no deyen al senyor de la nau” Consolat, f. 74v, 1. 68.
FEYA, del llatí fecĭam
“…o les dues parts que no feya el jorn que ell comença” Ibid., f. 38 1. 7B.
“…mentre que feyen tirar los altres” Aureum, pàg. 19, 1. 2.
“…en lo orde de la fraternitat feyen li aquesta cerimonia” Tirant, c. 85.
FOYA, del llatí fovĕa
“E les lexa / totes nefrades / e dogollades / baix en la foya” Spill, IV, 2ª, pàg. 191.
“…e el cautalls e les besties iayen en una foya” Aureum, pàg. 19, 1.44.
SAYA, sagĭa, deivat de sagum
“…una peça de saya de seda blanca” Inv. Eixarch 1517 (Alcover, DCVB, v. 9. pàg. 673).
“…saya, roba de dona: Ampla el oblonga vestis” Lacavalleria Gazoph (Alcover, DCVB, v. 9, pàg. 674).
“…y brillant flameja el sol / sayal mes blanc que la escurna” Llorente Versos, I, 77 (Alcover, DCVB, v. 9, pàg. 674).
VEYA, del llatí vedĭam
“E daltra part se veya desesperat” Tirant, c. 410.
“molt alegre de les marauelles que veya en lo seu car nebodet” Vita, c. 62.
En unes atres paraules obedint actualment a la pronunciació de consonant:
DESMAYAR, del llatí de + exmaiare (segons el DCVB d’Alcover)
“…no mostrant gens esser smayats…” Tirant, c. 422.
“No us espanteu ne sia lo vostre cor smayat, com ara” Vita, c. 82.
JOYA, del llatí jocus (segons Coromines)
“En nou avengudes la joya mereixca” Procés, f. 39, 1. 4.
“…e larreara de tan altes e singulars joyes” Vita, c. 62
“…portas moltes ioyes a les nobles donzelles” Roïç, O.C., pàg. 8, v. 200.
“…e de no meys stima que les altres joyes” Tirant, c. 71
“…tirant a la ioya en lahor de la verge” Trobes, pàg. 4, 1.2.
“…ioyes, ni roba no se n’hi troba” Spill, III, 1ª, pàg. 85.
“…or, argent o moneda, perles, seda o qualque altra nobla ioya o roba o mercaderia…” Consolat, f. 60, 1. 4.
Utilitat del seu us
Els eixemples anteriors mostren que la grafia <y>, ademés de formar part del dígraf <ny>, no ha segut mai estranya a la llengua valenciana en el valor de consonant.
Pero ademés s’ha de dir que l’eliminació d’esta grafia en algunes de les propostes normatives per al valencià que s’han anat publicant durant els segles XX i XXI, com les “Bases per a l’unificació de l’ortografia valenciana” (1932), o la “Gramàtica Normativa Valenciana” (AVL, 2006), substituint-la en unes ocasions per <j> i en unes atres per <i>, introduïx una triple deficiència en el sistema ortogràfic del valencià:
Per una banda, obliga a representar en una mateixa grafia <j> dos fonemes clarament diferenciats en valencià: el postalveolar africat sonor [ʤ], en paraules com joguet, Jaume, adjectiu, junt, i el palatal fricatiu sonor [ʝ], en paraules com “jo”, “ja”, “projecte”, “majúscula” (yo, ya, proyecte, mayúscula); induint al dubte sobre la correcta pronunciació de cada paraula.
Per atra, l’us de <i> per a representar, ademés del sò vocàlic, un sò consonàntic, impossibilita la transcripció ortogràfica de la combinació [ʝi], lo que obliga a crear formes artificioses com “onomatopeic”, “tramoiste” per l’impossibilitat d’escriure *onomatopeiic, *tramoiiste (onomatopèyic, tramoyiste).

Per últim, est us impossibilita també la distinció ortogràfica de les combinacions “[ʝ]+ vocal” de les combinacions “[i] + vocal”, de manera que paraules com ió, ionosfera, a on la <i> és plenament vocal i es pronuncia en una sílaba separada (i-ó, i-o-nos-fe-ra), s’escriurien igual que “iogurt”, “ionqui” (yogurt, yonqui) a on la <i>, segons estes propostes, representaria un sò consonàntic (yo-gurt, yon-qui). Igualment, tampoc hi hauria manera de diferenciar gràficament paraules com peryòdic, compost derivat del yodo, que segons les indicades propostes normatives hauria d’escriure’s “periòdic”, en l’evident confusió sobre la correcta pronunciació de la paraula.

jueves, 6 de septiembre de 2018

Máximo Fabregat y les seues neures


Máximo Fabregat y les seues neures, un mes dels catanazis que traten als atres de fascistes, feixistes, paraula inventada per al catalá post laboratoris Fabra, com atres tantes, blavers, botifler, gonella, etc. Seguramén tamé es pro etarra y pro terra lliure com tota esta brossada que se diu de esquerres. No ne enserte ni una, en lo poc que li costaríe copiá y pegá del seu colega pro etarra lo pena de Marcel, loreguer, o los seus amics catanazis de lafranjadelmeucul.net, pobret, no done per a mes.


Los referéns de esta brossa catanazi


 Máximo Fabregat y les seues neures

Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.


Chapurriau és feixisme

Publicat per USUARI69 on 23 AGOST, 2018


Fa uns dies, a les festes de Vall-de-Roures, a la mitja part del ball, es va celebrar el tradicional bingo. Els diners recollits anaven per a la festa de no se quin sant. / Cóm has de sabé quin san ere si eres de la corda del assesino Luisico Companys



http://chapurriau.blogspot.com/2018/09/maximo-fabregat-y-les-seues-neures.html
vigila lo forat de la franja del teu cul, Maximico. 


Els que gestionaven lo “cotarro” eren los que estan més a “full” en lo tema del Chapurriau. I per a fer gala de la seva ignorància han pintat un muro al vell mig de “Valde” on diu “Yo parlo chapurriau”. Un muro que ja va ser tacat / tú si que estás tacat, del servell / i ara han tornat a repintar. / Y totes les vegades que faigue falta, en permís dels amos /


Pues / pues dius? No mu crec, sirá doncs, pos en chapurriau/ a n’ este bingo, los grans defensors del chapurriau, no van dir ni una paraula en chapurriau. Tot en castellà. / Lo bingo no ere de la asoc., sino de una festa de Valderrobres, ignorán, badoc y baubo, y com Valderrobres está a España, se parle castellá / 



Torra, nazi, catanazi, HItler, payaso


La veritat és que tot això és un invent feixista /te referixes als paísus cagaláns y la unidat de la llengua catalana, no?/ per trossejar un territori, per a confrontar una població, per a destruïr una cultura. És una vella estratègia practicada al Païs Vasc,
/al Pays Bas te referixes, lo territori de allá baix en fransés, com lo Pays d´Oc es la Ocsitania ? /
a la Bretanya francesa i a tants altres llocs on s’ ha destruït o volgut destruir una cultura. / Com feu vatros a Ses Illes y Valénsia, no? / Consisteix en trossejar el territori i anar confrontant-lo i destruint la llengua i la cultura. Mon iaio havia viscut abans de la guerra civil a Vall-de Roures, mai havia sentit la collonada franquista aquesta del chapurriau. / Pos es anterió a Fabra, per tan, anterió a Franco, agarra un calendari, paleto catalanista. Tú qué collóns has de sentí del chapurriau si no saps ni aon pixes. Ton yayo va viure a Valderrobres, may en los guionets, Valdarrores a Beseit /


Destapant la farsa aquesta veiem a gentola com un tal Ramón Guimerá, encarregat de la pàgina “Amics del chapurriau” i que ha mostrat públicament agraïments a La Falange, pel seu suport al chapurriau. / Yo no soc encarregat de la página, sol administradó del grupo yo parlo chapurriau y fach esta web del chapurriau aon escric yo sol. /


A la presentació feta a Vall-de-Roures de la asociación cultural amics del chapurriau es va otorgar el premi “Roberto G.Bayod”, que és un franquista de merda. / Tú eres un fill de puta de merda y a casa teua encara no u sap ton pare / La persona premiada és un tal Luis Arrufat que al seu facebook a / ha, en hache, tarugo/ dit: “El cara el sol es un himno patriòtic molt bonico” ” http://www.lafranja.net/?p=28503 “. / Siteu mol mal , natros fem aná LO, no el, y Luis no escriu may patriòtic, aixó put a mentira y montaje fet en lo paintbrush, inútil. / 


Aretha Franquin, cara al soul



En aquesta presentació també assistiren representants del PP i C’s d’ altres pobles de la comarca. / Y no tenen dret o es que sol vatros teniu drets, putos catanazis ? Per qué no venen los de la CHA, Podemos, PSOE y atres partits? No los u prohibix dingú. Ademés la asoc. ya ha contactat en representáns de estos partits per a parlá del chapurriau. / 


Bé, pues ja està clar /igual que l´aigua del Llobregat / qui hi ha detràs de la mandanga aquesta del chapurriau. Son els hereus del feixisme, el Partit Popular i C’s, acompanyats de l’ extrema dreta més rància. / Yo vach sé militán de CDC a Reus, la extrema dreta mes ránsia de Cataluña, ara, lo partit de Pigdemon, no hay militat a datre partit ni voto a cap partit a España. No eres mes babau perque ya no se pot. / 


Gent tant inutil i racista com el que ha pintat “lladres” al cartell fronterer entre la Terra Alta i el matarranya / lo Matarraña /.

Que faltaria veure que no fossin els mateixos feixistes volent provocar odi “anticatalà”. / Pos en la vista tan bona que tens, garcho, no sé com no u veus, investiga a vore si trobes al de la pintada o a la de la pintada, igual es de Arnes, Gerona o Huesca, ves a sabé. Pregunta a la CATgb de Cataluña, los Mossus de cuadra, cos creat per Felipe V, lo vostre rey preferit. /


Joel Joan, fachas
Este Máximo está mes torrat que Joel Joan y Torra juns.


Cal fer front a aquesta gent, i no oblidar que si aquesta txusma està governant, i tenen via lliure per escampar el seu discurs d’ odi és perquè van guanyar la guerra. / Com no sigue la de Kosovo, yo vach naixe al 78. Hau guañat alguna guerra los cataláns que ne voleu un atra per a seguí plorán, ploramiques, sen añs mes y aná mamán ? / 


Van assassinar i perseguir lo bò i millor del territori, / com a Batiste, no? Deus sé amiguet de Luis Raxadel , bona memoria histórica teniu /
van matar la intel·ligència / la dels rucs catalanistes sirá /.
I d’ aquelles pluges estos fangs. Van de demòcrates
/ com los de la CUP, Partit demócrata de Puchi, ERC, etc, pero ya sabem que són catanazis /
, però alguna gent d’ aquesta tornaria a assassinar per “la puta espanya de los cojones”, que deia Pepe Rubianes. / Pepe Rubianes ere tan gallego com Francisco Franco Bahamonde, lo que tos va guañá la guerra, mes que res perque ere de familia militar y vatros anaeu en espardeñes de espart o abarques, y alguna corbella los segadós. Tú potsé eres tan catalá com l'assessino Companys y los assessinos de ERC, un partit que ara té representáns assentats al congrés y a datres escaños. Ademés pareixes bastán pro etarra, tamé assessinos per si encara no u saps, crec que a terra lliure tens futuro, y sinó a comarquesnord.cat o ràdio Matarranya /


Una mica de música de los draps, feixistes :




Com diuen los draps: No mos fareu callá als chapurriaus


miércoles, 5 de septiembre de 2018

Nazis cataláns

Ara que los llassos los coloquen als negossis privats, y si te negues a que los ficon, te insulten, te agredixen y te amenassen per a que ten vaigues del poble. Podem di ya que pensen, parlen y actúen com a NAZIS , o encara no ?

Ara que los llassos los coloquen als negossis privats, y si te negues a que los ficon, te insulten, te agredixen y te amenassen per a que ten vaigues del poble. Podem di ya que pensen, parlen y actúen com a NAZIS , o encara no ? #Chapurriau chapurriau.blogspot.com

Ku Klux Cat

martes, 28 de agosto de 2018

Ramiro II de Aragó

Tal dia com avui de l’any 1137, fa 881 anys, el rei Ramir II d’Aragó i el comte independent Ramon Berenguer IV de Barcelona bla,bla,bla,bla…

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-arago-confirma-donacio-regne-ramon-berenguer-iv_299133_102.html


Conde independén ? Es que sa mare lo va fotre fora de casa y se va independisá ? ja,ja,ja,ja... No se pot sé conde y independén perque está per daball del marqués, del príncipe y del Rey.


Kraustex Kraus Tex

Campana de Huesca, Rey Ramiro II
Campana de Huesca




  • BELENGUER, Ernest«Aproximación a la historia de la Corona de Aragón», en Ernest Belenguer, Felipe V. Garín Llombart y Carmen Morte García, La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII), Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX); Generalitat Valenciana; Ministerio de Cultura de España, Lunwerg, 2006, pág. 26. ISBN 84-9785-261-3.
  • FATÁS CABEZA, Guillermo, «El escudo de Aragón», en Aragón, reino y corona, Gobierno de Aragón, Ayuntamiento de Madrid y Secretaría de Estado de Cultura, págs. 170-172. Catálogo de la exposición celebrada en el Centro Cultural de la Villa de Madrid del 4 de abril al 21 de mayo de 2000. ISBN 978-84-8324-084-7
  • FATÁS CABEZA, Guillermo y Guillermo Redondo, Blasón de Aragón: El escudo y la bandera, Zaragoza, Diputación General de Aragón, 1995.
  • FUERTES DE GILBERT ROJO, Manuel, «La Casa de Aragón: Genealogía de una monarquía mediterránea. (Sinopsis)»I Colloquio Internacionale de GenealogiaInstitut International d’études généalogiques et d’histoire des familles, Roma, Senado de la Répública, 7-11 de octubre de 2003.
  • GARCÍA-GALLO, Alfonso«El derecho de sucesión del trono en la Corona de Aragón»Anuario de Historia del Derecho Español, 36, 1966, págs. 5-187. Cita de las páginas 67 y 68 en: Armand de Fluvià, «De oro, cuatro palos de gules, escudo de los Condes de Barcelona», Hidalguía, vol. XLIV, n.º 256/257, 1996, pág. 460-461. ISSN 0018-1285
  • LALINDE ABADÍA, Jesús«Las Cortes y Parlamentos en los Reinos y tierras del Rey de Aragón», en Esteban Sarasa Sánchez et al.Aragón: Historia y Cortes de un Reino, Cortes de Aragón y Ayuntamiento de Zaragoza, 1991, págs. 89-90. ISBN 978-84-86807-64-1
  • LAPEÑA PAÚL, Ana Isabel, Ramiro II de Aragón: el rey monje (1134-1137), Gijón, Trea, 2008. ISBN 978-84-9704-392-2
  • MONTANER FRUTOS, AlbertoEl señal del rey de Aragón: Historia y significado, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1995. ISBN 84-7820-283-8.
  • Alberto Montaner Frutos PDF
  • UBIETO ARTETA, AntonioLa creación de la Corona de Aragón, Zaragoza, Anubar (Alcorces, 2), 1977
  • https://es.scribd.com/doc/149875449/Ubieto-Arteta-Antonio-Historia-de-Aragon-Creacion-y-Desarrollo-de-La-Corona-de-Aragon-1987
  • —, La formación territorial, Zaragoza, Anubar (Historia de Aragón), 1981.
  • —, Los esponsales de la reina Petronila y la creación de la Corona de Aragón, Zaragoza, Diputación General de Aragón, 1987a.
  • —, Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, Zaragoza, Anubar (Historia de Aragón), 1987b
  • VICENTE DE CUÉLLAR, Benito, «Los "condes-reyes" de Barcelona y la "adquisición" del reino de Aragón por la dinastía bellónida»Hidalguía, vol. XLIII, n.º 252, 1995, págs. 619-632.

micarota

micarota

A Fórnols diem "micarota" a unes boles que fan los rores, a part de les billotes.


A Fórnols diem "micarota" a unes boles que fan los rores, a part de les billotes.


Relasionat :

Maracato, maracató: melocotón, malum cotonum,

préssec, bresquilla, presquilla : prunus pérsica, mullarero a Fraga, Saragossa.


Jacint Verdaguer o Salvador Espriu escribían en idioma valenciano

Jacint Verdaguer, Salvador Espriu, escribían en idioma valenciano

Podemos afirmar que literatos catalanes como Jacint Verdaguer o Salvador Espriu escribían en idioma valenciano, no? Ho senc, pero no cola.

lunes, 27 de agosto de 2018

Andruja, andruje

Andruja, andruje a Maella y zona. 

Avui hay llevat a la nete a la andruje. Antonio Celma Pellicer, grupo yo parlo lo chapurriau.

COLUMPIO.

Columpiás, yo me columpio, tú te columpies, ell ella se columpie, mos columpiem o columpiam, columpieu o columpiau, colúmpien.

Lo dicsionari aragonés de Andolz té andruja a Monzón en lo significat de sementeri.

https://es.wikipedia.org/wiki/Rafael_Andolz_Canela


Andruja, andruje a Maella y zona.