paraules, Matarraña, Matarranya, chapurriau, Teruel, Aragó, allacuanta, timó, romé, ruella, beure al galet, cantrella, trompina, goz, gozet, zaguera, carrera, zurda, garsa, cagarnera, fe un gotet, goted, pixacantons, cagamanecs, rabosa, rabosins, Calaseit, Calaceite, cohet, cohets, no pergues tan tems, que totes les entrades de este blog están a datres blogs, no soc tan sompo com tú. Encara que Google me trague unes URL, per un atre puesto apuntarán al mes sompo de Calaseit, que eres tú.
Rore « chêne blanc », XVe s. Alpes-Maritimes. La forme avec –r- qui se trouve dispersée dans le Midi existe également en catalan: roure. Voir aussi roire etrove. Voir l’article qui approfondit les différentes dénominations des chênes en occitan :
Cassanus, robur, quercus, carra /carrasca/. N’oubliez pas de visiter les pages écrites par Josiane Ubaud consacrées aux noms occitans du chêne. Rouiredo « chênaie ». Languedocien d’après Mistral est un dérivé de roire.
Com se díe y encara u diu algú a Beseit lo poble ? Valdarrores , en una L, Val da rores.
(1694)Chesne, altération, d’après fresne, frêne, de l’ancien français chasne(1160), chaisne(1177-88), du latin populaire casnus(508), emprunté au gaulois *cassanos (d’où l’occitan cassanh, le franco-provençal tsâno, l’occitan casse. Formation avec suffixe différent en aragonais avec caixico, caixigo, en espagnol avec quejigo (« chêne faginé »).L’étymologie du gaulois *cassanos est incertaine ; son origine est peut-être préceltique.
On aurait un radical *cax-inus (→ voir fraxinus et Cacunus) pour casnuset *cax-icus pour quejigo, caixigo.
D’après Ascoli, ce *cassanus représente, en gaulois, le grec κάστανον,kástanon (« châtaigne ») dérivé de κάστον, káston (« bois »).
D’après Diez, il provient du latin quercinus devenu *quercnus
L’s qui est dans casnus, la plus ancienne forme, écarte l’étymologie celtique par tann, (« chêne »), qui, prononcé \chann\, → voir tsâno aurait donné chêne ; mais il n’est pas impossible que le celtique ait agi pour s’assimiler le mot originairement latin et pour lui donner la forme singulière qu’il a prise.
Cachigo en aragonés , y variantes.
Comentari al grupo :
Pues que ese tío es pancuzo perdido (y además destila odio por una lengua que pudo ser traída ya por sefardíes cuando el pueblo estaba bajo dominación árabe) y además, su catalán es pésimo ... "Roure" es una palabra claramente valenciana y robada por los catalanes a pesar de que en esta última lengua tienen la genuina forma "pènol" (y por tanto, deberían decir "Vall de Pènols"). Un "iaio" es un invento de laboratorio que suena a rebuzno, algo que no me extraña ya que los pancuzos suelen pegar en sus coches un borricolón (deberían decir "avi" y no "iaaaaaaiooooooo"); y suelta un "este", como en valenciano o como valencianismo en el castellano (debería de decir "aquest"); y luego suelta un "complejo" (¿no debería ser "compleix") ... Para nombrar finalmente a un renegado antivalenciano como Raimon, que nunca o casi nunca cantó en su lengua sino en la de su vecino invasor del Norte, incluso en pleno franquismo desde los años 60 y fomentada por uno de sus lugartenientes falangistas más importantes, además de borracho, pederasta y demás como era Joan Fuster (recordar la hornada de cantantes en catalán de "La nova cançó"). Y blablabla ...
Pretenden destilar un antiespañolismo y un anticastellanismo feroz cuando en realidad, lo que destilan es antisemitismo.
Por cierto, verdad es que "quien pierde su origen, pierde su identidad" ... Por eso, quien deja de hablar chapurreat para pasarse al dialecto "terralliurano", deja de ser aragonés para ser catalán: Goebbels también lo tenía claro ("Si habla alemán, es alemán" .... parafraseando a Prat de la Riba o Companys, que fueron maestros de aquel: "Si hablas catalán, eres catalán").
La conformación del nombre del pueblo de Horta de San Juan ha sido larga y compleja. La designación en las épocas medieval era de Orta, comenzando en el siglo XVIII llamándose Horta. En 1919, el consistorio municipal precedido por Onofre Pallarés, le añadió “de Sant Joan“. Intelectuales e historiadores comarcales han defendido el restablecimiento del topónimo originario, opinión mantenida también por la Asociación de Vecinos de Orta y el centro de estudios de la Terra Alta.
Hotel , Miralles, Horta , delicias de Lledó, Crial
La etimología de Hortapodría derivar de un origen ibérico que significaría cima, punto elevado. Los defensores de la H, sostienen que el nombre puede derivar de unas tierras de cultivo de este tipo, de las que hay muy pocas en el término municipal, o de Fuerte (fortaleza), forta, en rememoranza de sus fortificaciones. Otra teoría más reciente sugiere que el nombre procede de una mujer que habitaba el Mas de Miralles, Francisca Fortuño, de un solo ojo, "la torta", ya que perdió el ojo cogiendo olivas en el Parot en el año 1018.
ho va dir en català amb lleuger accent de Màlaga
Los orígenes históricos de Horta no se pudieron precisar con certeza, aunque tendremos que suponer su presencia de yacimientos prehistóricos. Las excavaciones han sacado a la luz numerosos restos prehistóricos que se remontan al periodo de la edad de hierro. Si que tenemos constancia de la presencia de vestigios ibéricos-ilercavons asentados en la zona más alta del pueblo y coincidiendo con lo que se denomina “el castillo”.
A partir del siglo II a C. Con la romanización de la península, Horta se encontraba situada cerca de una vía secundaria que se apartaba de Tortosa y atravesaba los puertos hacia la meseta, por el camino que luego sería Aragón hacia Castilla, siendo probable que en este momento el núcleo urbano no sufriera modificaciones.
No volvemos a tener noticias documentales de la población hasta la época musulmana. En este periodo y dado el impulso económico Tortosino debemos suponer la existencia de un castillo (documentado hasta el 1153 como fronterizo) sobre el antiguo poblado íbero. Se trataría de un recinto fortificado de dimensiones desconocidas ya que no ha llegado a nuestros días ningún vestigio, por haberse excavado y construido el depósito municipal de aguas en el emplazamiento del antiguo castillo, documentalmente dependiendo del castillo de Miravet . Podemos suponer también en esta parte alta la extensión de un sistema de murallas por las calles del Castillo y de Grau.
Los historiadores sitúan la reconquista de Horta de San Joan el 1097, antes que la de Tortosa, cuando según la documentación, Ramón Berenguer III tras fallar el primer intento de conquistar esta, dirigió a los castillos de Horta y Miravet, arrasando el primero completamente hasta que fue abandonado y perdiendo incluido el calificativo del lugar, reducido a “Puigventós de la Figuereta” por el fuerte viento que había, y puig, lugar elevado, como Puig Demont. Reconquistada Tortosa en 1148 y Miravet en 1153, se repuebla toda esta gran zona. La repetición de las cartas de población revela la dificultad que comportaba poblarla por su amplitud, siendo un proceso que se extiende hasta el siglo XII.
La primera carta de población de Horta de San Joan de 1165 es dada por el monarca Alfonso I, y una segunda de 1192 por Ponce de Reginaldo, del orden de templarios, los habitantes del lugar procedentes la mayoría de Lleida, dado que Horta había sido cedida por Alfonso II a los templarios (1177) a perpetuidad. Fruto de esta donación será la existencia de la Comanda de Horta de la que dependían Prat del Compte, Bot, Arnes, y Caseres.
A finales del siglo XII se inicia un periodo a la vez que repoblador, reformador. La recuperación, aunque muy lenta, tal y como demuestra que el año 1296 no se consiguiera aprobar los costums en el denominado “Consentuds” de Horta, se atribuida a la repoblación del lugar bajo dominio templario hasta su extensión en el siglo XIV. En este siglo deberíamos contar la presencia de los hospitalarios y el hecho de que la Comanda de Horta pasó a depender de la Castellanía de Amposta, uniéndose al resto de los pedidos de Aragón y Valencia, por lo que se vio desvinculada por un tiempo de Cataluña. / Cataluña era de la Corona de Aragón, no se podía desvincular del rey /
En el siglo XIII-XIV cuando se inicia la construcción de la iglesia parroquial de San Juan Bautista, a la vez que se construía el Convento de San Salvador fuera del casco urbano, así como la Torre del Prior (o de Galindo), todos ellos nos aparecen documentados coetáneamente y presentan características estructurales y estilísticas comunes.
La situación geopolítica de proximidad con Castilla del núcleo urbano en determinó su enmurallament en el siglo XIV durante el reinado de Pedro el Ceremonioso (1336 a 1387). En el mismo siglo deberemos suponer un crecimiento continuado, una densificación en el interior del recinto fortificado, la construcción de los principales edificios y la configuración de la Plaza Mayor (s.XIV-XV) frente a la iglesia. También lo son gran parte de las casas que la forman (con soportales de arcos apuntados y rebajados).
Documentalmente constatamos un aumento de población en el número de fuegos (de 43 en 1358 a 81 en 1378), siendo una prueba de este crecimiento generalizado, continuando en los siglos XV y XVI. De estos periodos será posteriormente el Ayuntamiento (s. XVI), la casa del Delme, sede de los hospitalarios en Horta. Habrá que contar, también, con la construcción del hospital (1580), muy próximo a la muralla.
El siglo XVII supondrá un freno importante al crecimiento de Horta debido a diversos factores (gran parte serán las consecuencias derivadas de los conflictos de la Guerra de los Segadores). La defección de Horta, que se puso de lado de los castellanos, comportó el asalto y el saqueo para impedir el paso del enemigo hacia Cataluña.
El siglo XVIII será el inicio de un nuevo periodo de prosperidad, creciendo la población espectacularmente en el curso de este siglo y la primera mitad del siglo XIX tal como lo desprenden los censos: 460 habitantes en 1718; y 2.316 en 1860 La estancia de Picasso en dos ocasiones: 1898 y 1909, particularmente fértil al inspirar más de doscientas obras entre dibujos y pinturas, es uno de los elementos dinamizadores de la economía turística de Horta que como todas las poblaciones de la Tierra Alta sufre una fuerte regresión demográfica y económica.
Actualmente Horta tiene una población de 1.240 habitantes (según el último padrón), pero cuando llega el fin de semana la afluencia de visitantes es muy grande, debido al atractivo turístico y cultural de esta población, y también a la gran cantidad de servicios que se pueden ofrecer.
Història complerta del Convent de Nostra Senyore dels Angels.
La construcció del convent pròpiament dit no se sap molt bé quan se va iniciar. Segurament els templers i posteriorment els hospitalers van aixecar alguna construcció de tipus residencial o agropecuària de la qual en resten pocs indicis. Probablement hi residí algun frare servent amb la missió de custodiar l’església. Poc desprès, quan el patronatge de la parròquia d’Horta passà al bisbe i fins a l’arribada dels franciscans, va quedar a cura de la comunitat de preveres de la población d’ Horta de Sant Joan, els quals celebraven missa molt sovint a l’església.
Aquest el trobem situat al peu de la muntanya de Santa Bàrbara. Els Franciscans van arribar dos segles desprès, l’any 1517, per iniciativa del magistrat d’ Horta de Sant Joan, però ben aviat s’en va anar sense saber massa bé perquè. Després d’uns anys d’abandó, els governadors d’Horta, aprofitant una estada de Carles I a Montsò, on estava reunit amb les Corts Catalanes, li ven demanar que intercedís davant el Provincial dels franciscans amb l’objectiu que tornessin al convent, aleshores buit. La petició va fructificar i els franciscans tornaren l’any 1542.
Va ser llavors quan li van posar la denominació franciscana de Nostra Senyora dels Àngels i quan es va fundar oficialment el convent. Cinc anys mes tard va arribar al convent el llec franciscà, fra. Salvador, de gram fama com a miracler i que contribuí força al creixement de la comunitat i de les dependències del convent, el qual es va veure obligat a rebre a multitud de gents que arribaven d’arreu del país. El fet que s’impartís un curs de filosofia franciscana i que s’acollia als donants, també hi va contribuir. Així, al segle XVIII la comunitat aplegava fins a 30 religiosos, i l’any 1835 quan s’arribà al seu punt culminant, va arribar a residir fins a 41 religiosos: 16 pares, 12 coristes, 9 llecs i 4 donants.
El convent va rebre nombroses donacions entre les quals destaquen de dos següents: els dos jornals d’Horta donats pel poble (1670) i les 700 lliures concedides en testament pel bisbe de Barcelona(1632). Poc després de la marxa de Sant Salvador, van marxar del convent els franciscans de l’observança (1576) i ven venir els franciscans recol·lectes que buscaven llocs retirats i lluny de les poblacions. A part de Sant Salvador, també hi residiren al convent altres homes sants com, per exemple, el francès fra. Antoni Mañero que va viure fins als 80 anys (s.XVI) a l’ermita de Sant Onofre; i D. Alonso de Granada, fill del noble Marqués de Campoteja i Camporey i cavaller de Santiago, que residí com a donant (s.XVII) i que llegà dues Corones de plata (una per la verge i l’altra per al nen), un encenser i barqueta de plata i una custòdia de plata de 141 onzes i mitja de pes. Al llar del camí que des del poble porta fins al convent, hi havia tot un seguit d’estacions del Via Crucis –devoció típicament franciscana- que acabava a les 36 grades del convent. Aquestes estacions estaven formades per pilars quadrats de pedra amb poselles que contenen les escenes de la passió de Crist reproduïdes en rajoles. Cada pilar de les estacions, quedava rematat per una bola, característica ornamental del s. XVII i principis del següent.
Convent de Sant Salvador d’Horta
Amb el regnat de Felip IV comença la decadència del convent motivat pels reiterats saquejos a que foren sotmeses les seves dependències i l’església. Primer amb la guerra dels segadors, una tropa de 60 soldats francesos van penetrar al convent amb l’excusa que allí es refugiaven tropes espanyoles. El resultat fou el saqueig general del convent i el robatori entre altres coses, del copó i de la relíquia de Sant Salvador. Amb la Guerra de la Independència, un altre cop les tropes franceses, ara comandades pel general Musnier, van tornar a saquejar el convent i l’església. Aquest cop es van mutilar les imatges i cremar tant la Verge com el crucifix, convertint el convent en un eventual hospital de campanya. Un cop retirades les tropes franceses, el guardià del convent, P. Josep Rel, fill d’ Horta de Sant Joan, va reprendre l’obra de reconstrucció.
Però el saquejos no s’acabaren aquí, i així, el 22 de Juliol de 1822, els revolucionaris constitucionals del Baix Aragó entraren a sac, retenint al guardià del convent fins que no van cobrar un rescat de mil duros. El 16 d’octubre van tornar i aquest cop ho van cremar tot. Els religiosos, però, van tornar i s’instal•laren fins a l’any 1835, quan van ser expropiades les seves propietats mitjançant la desamortització.
Llavors, el convent fou comprat per un fill del poble, Joan Bta. Fornós, el qual es dedicà a vendre teules, bigues, pedres, a casa del ferrer, cullera de melis, etc. Però quan l’església va estar en perill de ser desballestada, es va instituir una comissió amb exenclaustrats fills del poble, per comprar-li el que quedava, salvant d’aquesta manera l’esglèsia. El convent, però, va patir més les conseqüents d’aquesta acció destructora, com podem observar avui dia.
Arquitectura de Convent de Sant Salvador d’ Horta de Sant Joan.
A l’Esglesia de Santa Maria dels Àngels (Convent), es distingeixen dues fases de construcció ben diferenciades i contigües en el temps, perfectament visibles en el tram més curt de la nau. Per un altra banda, tenim la nau de l’esglesia que és d’època templera, de començaments del s.XIII; es tracta d’una artitectura d’un romànic de transició cap al gòtic emparentat amb l’arquitectura cistercenca, obrada en un carreuat perfecte. Per una altra banda, d’època Hospitalera (XIV), pertany el cor elevat com a prolongació de la nau, juntament amb la galilea davant la porta principal. Tot l’edifici ès de pedra talla en carreus mitjans disposats en fileres trencajuntades; d´una sola nau rectangular, rematada cap a l’est per un absis semicircular, lleugerament més estret que la nau.
Convent de Sant Salvador d’Horta
La planta està dividida en cinc trams rectangulars per arcs diafragma de contorn apuntat que coincideixen amb els contraforts i serveixen de suport a una coberta de fusta. Els introdossos dels arcs diafragma, els quals arrenquen de columnes de mitja canya, estan arrodonits amb un boet, forma característica de les primeres construccions cistercenques (con les de Poblet o Santes Creus) però amb la diferència que a Orta s’insereixen, en comtes d’una estructura típicament romànica, en una estructura mecànicament gòtica.
Els arcs de diafragma permeten una solució de la coberta de tipus mixt, entre les encavalcades de fusta i la volta de pedra, que permet una construcció ràpida i econòmica. Tenen el vèrtex situat a 10 m. de terra i carreguen a 5,5m. En columnes de tipus prismàtic i disminuït, adossades als contraforts que es projecten cap a l’exterior.
Les proporcions de columnes i capitells segueixen els mòduls d`un ordre clàssic, fet que dóna una esveltesa gòtica a la nau, que no s`havia vist abans en les esglésies del Temple. En els trams i al mig de l’absis es van obrir finestres altes, de doble esplandit i arc de mig punt, que tot semblar de factura romànica deixen entrar un cabdal de llum propi del gòtic. L’absis va precedit d’un arc triomfal, de mig punt, bastant més baix que els de la nau, la qual cosa va permetre situar un òcul molt lluminós a l’extradós. L’arc carrega en columnes cilíndriques, amb capitells esculturats amb motius geomètrics.
La volta de l’absis és clàssic racó de forn romànic nervat a la manera provençal, solució força estranya a Catalunya. El primer nervi arrenca de columnates aparellades amb les de l’arc triomfal, els capitells dels quals van decorats amb elements vegetals; els altres nervis descansen en cul-de-llànties ornats amb el mateix motiu ornamental. La porta principal està situada actualment a la galilea construïda pels hospitalers, però tot fa pensar que en època dels templers ho fos la que dóna accés al claustre. Aquesta ès una portalada cap-i-alçada, que per fora te les dovelles amb l’intradòs motllurat formant una arquivolta amb columna i capitell esculturat.
Exteriorment, els contraforts de la nau i absis sobresurten uns pams dels murs i estan coronats amb cornisa. Les capelles laterals, intercalades entre els contraforts de tramuntana, són d’èpoques més recents. Entre aquestes capelles destaca la d’estil barroc, planta quadrada i cúpula esfèrica, aixecada l’any 1711 en honor de Sant Salvador i amb motiu de la seva beatificació. Cal fer esment que en el tram més proper a l’absis, en la banda de les capelles laterals, es distingeix el que podria haver estat la sagristia, amb un arc apuntat i més alt, que el diferencia dels arcs que obren les capelles i que disposa d’un òcul.
Convent de Sant Salvador d’Horta
Els murs que es corresponen a l’afegit del cor no tenen contraforts, per la qual cosa són més gruixuts que els de la nau i poder suportar d’aquesta manera l’espadanya i permetre, sota seu, l’amplia portalada de dotze arquivoltes ogivals de secció lobulada, amb capitells que formen un fris seguit de tema floral.
L’ampliació practicada a peu de la nau està molt ben identificada des de l’interior per un tram molt curt que fa la transició entre la nau i el cor. S’inicia amb un pilar visiblement diferent als altres, que disposa de tres columnes adossades sobre el qual descansa un arc apuntat com els diafragmes de la nau, però més alt.
Segueix el cor cobert amb una volta de creuria. El pis del cor descansa sobre un embigat i aquest en una arcada transversal.
La galilea o nàrtex és de planta quadrada i està porticat, al qual s’arriba per una àmplia escalinata que salva el desnivell per accedir a l’església. Està cobert amb fusta que s’aguanta sobre un arc diafragma que el divideix en dos trams. Es poden observar diversos sarcòfags, un d’ells encastat a la dreta de la porta d’accés al temple que es troba mig tapat per la construcció posterior del convent i que ens priva llegir tota la inscripció. Probablement es tracta del sarcògraf del mestre constructor de l’ampliació hospitalera si ens atenem al text llegible i als símbols o escuts heràldics inscrits. La lletra és igual que la d’un altre sarcògraf on es pot llegir la data de 1357, època en la qual podem datar l’ampliació.
Les mesures originals de la planta, abans de l’ampliació dels hospitalers, eren de 15m. De llarg. Per 9 m d’ample, proporció que representa un càlcul basat en la secció àuria, molt comuna en les esglésies templeres. Pel que fa referència als elements ornamentals cal destacar la severitat existent. Tota la decoració, que és insignificant en relació al conjunt, es concentra en els capitells de l’arc triomfal i cul-de-llànties dels nervis de l’absis.
Biografia de Sant Salvador d’Horta. Millor dit, de Santa Coloma de Farners. Només per estar deu o dotze anys a Orta ja és d'Orta ? Quin rigor científic més rigorós.
Religiós franciscà i sant miracler popular, nasquè a l´hospital de Sta. Coloma de Farners, on els seus pares eren servents, l’any 1520. als catorze anys quedà orfe de pares, se n’anà al santuari de Nostra Senyora de Montserrat,on passa una llarga temporada servint com a criat, segurament allí, sota la direcció dels monjos, s’aniria iniciant en la seva vocació.
De Montserrat passa a fer de pagès al pla de Barcelona, però als vint anys resolguè entrar a la religió del Pare St. Francesc, vestint l´hàbit dels frares menors, l´any 1541. Prompte tingueren lloc els primers senyals extraordinaris i s´estengué la fama de santedat del frare.
Desprès de la feta la professió, els superiors, tement la fama de miracler que s’anava escampant, el traslladen al convent de Jesús (Tortosa), però els miracles continuaren i molta gent acudia per trobar remei als seus mals. Llavors cregueren convenient enviar-lo al convent Bellpuig (Urgell), on fou relegat a la cuina, perquè no hi hagués ocasió de comunicar-se amb els de fora. D’allí l’enviaren al convent de Lleida.
Els trasllats eren decidits pels seus superiors a causa dels miracles i les curacions, cosa que atreia molta gent. Va exercir els oficis mes humils, com porter, cuiner, etc. Cap a l’any 1547, arribà al convent d’Orta on va restar de deu a dotze anys (marxà el 1559). Als pocs díes començaren a arribar gent de totes les parts de Catalunya, de Valencia, d’Aragó, de Provença de Flandes…Molts d’ells malalts, cecs, muts, paralitics, tambè grans personatges, prelats, sacerdots i nobles; es parla que un any va arribar a aplegar-se 4.000 persones, per alimentar tantes multituds els queviures escassejaven i anaven molt cars.
El P.Provincial fart de l’exit del frare, del moviment inacabable de gent al covent, li ordenà canviar-se de nom (fra. Alfons) i marxar a Reus, de Reus tornà a Barcelona, allí fou processat per la Inquisició a causa dels seus miracles (any 1560), sense que el poguessin castigar.
El 1565 fou tralladat al convent de Càller (Sardenya), on fèu de cuiner i continuà fent miracles; allì moria l’any 1567. Fou beatificat el 1711 i canonitçat el 1938. Els franciscans celebren la seva festa el 17 d´abril, I l’Esglesia en general el 18 de març.
Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó) Por M. Pallarés * Publicado en el "Butlletí de Dialectología Catalana", IX, 1921, págs. 69-72. http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/11/69/11pallares.pdf https://xarxes.wordpress.com/2017/06/27/vocabulari-de-pena-roja-per-maties-pallares/ Vocabulari de Pena-roja, per Maties Pallarés . Matíes escribíe Penarroja y variáns, Ignacio Sorolla fique lo guionet en ves de doble RR que recorde a la grafía castellana y a la aragonesa, ya u fee Desideri Lombarte. Pero escomense a escriure mes paregut a com se parle al seu poble, Peñarroya de Tastavins, roya, roja en aragonés. Tan Matíes com Desideri NO relasionen les paraules nostres en les aragoneses u ocsitanes, sol en les catalanes, pos be, moltes tenen enllás a léxic aragonés, ocsitá, o textos dins de esta web. Copy paste de la seua web : Una de les coses més bones de les temporades en què els grupuscles ultra-xapurrianistes se mobilitzen és que, com has de tindre a mà en tot moment los avals sobre la denominació i natura de la llengua catalana a la Franja, sovint trobes altres avals que fan créixer la col·lecció. En esta ocasió (re)trobo el vocabulari pena-rogí, que m’unfle el patriotisme local, i és accessible en línia. Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921? / Cuántes desde 1196 ? Podeu acompanyar la lectura en les indagacions sobre la literatura de la Franja fetes per Hèctor Moret, que tracten a fons la figura de Pallarés. Esquerra paraula nostra, del chapurriau, dreta descripsió en catalá del bo A adés, adv.: ara fa poc. afant, m.: afany, tribulació. aladre, m.: arada. albada, f.: música que toca a la primera hora del matí. albenc, m.: forat o escletxa de les roques. alifara, f.: menjada acompanyada de disbauxa i divertiment. apegar, v.: comanar-se una malaltia d'altra persona. esclar, v.: estellar la llenya o altra cosa sòlida. aubelló, m.: desaiguador o claveguera. averia, f.: el gallinam i tota clase de bestiar domèstic. B bacó, m.: porc; xorc. bada, f.: escletxa. / balagosto / baló, balons, m.: pantalons curts, molt usats. bardissa, f.: esbarzers i mates punxants que es posen damunt les parets, estables, coberts, etcètera. bàssia, f.: gaveta de fusta que serveix als paletes per a preparar el ciment, guix, etc., i als pagesos per a donar menjar als porcs. bassiol, m.: tronc de fusta buidat del mig que serveix d'abeurador al bestiar. batolla, f.: 1. Barra per a fer caure les nous, ametlles, etc. 2. Instrument per a batre els llegums. batollar, v.: 1. Fer caure les nous, ametlles, etc. 2. Batre els llegums fent caure el gra i aixafant la palla. bellota, f. gla. bocinada, f.: cop, bufetada, etc. borboll, m.: l'ebullició de l'aigua en els saltants i revolts. borralló, m.: 1. Tros de llana o d'estopa separat del borrissol. 2. Volva grossa de neu. bos, m.: el morrió dels gossos. botja, f.: nom genèric per a anomenar les mates petites, com l'espígol, la farigola, etc. / bocha C cabals, m.: béns, riquesa, benestar. / caudales calcigar, v.: trepitjar amb els peus. / palsigá canalobre, m.: estalactita de glaç que es forma pels saltants d'aigua quan glaça molt. canella, f.: aixeta. cantal, m.: pedra o roc. canut, m.: canó de posar agulles. caramanyola, f. carabassa vinera. carassa, f.: careta de disfressar-se. cardar, v.: pentinar llana. / avui en día se pentine un atra clase de llana cuan se carde a Penarroija carronya, f.: persona o cosa dolenta o roïna. cartró, m.: petita canastra de vímets. catxo, adj.: baix, acotat. Es diu d'un sostre i d'una persona que camina esquena-plana. / cacho, cachet, cachotet cimal, m.: cada una de les branques de l'arbre que neixen del tronc. còdol, m.: pedra cantelluda. cofí, m.: esportí d'espart que serveix per a posar la pasta de les olives mòltes que s'ha de destinar a la premsa. convoiar, v.: tractar amb molta amabilitat una persona. cormull, m.: la quantitat de gra compresa del ras de la mesura per amunt. cremaller, m.: graella per a posar les teies de fer llum. curro, ad.: 1. Esguerrat a qui falta una mà o un braç. 2. Persona presumida. D desjunyir, v.: teure del jou les mules i els bous. / juñí es ficals o ficales al jou desgana, f.: falta de gana, pèrdua dels sentits per defalliment. devesa, f.: lloc destinat a pastura del bestiar. dula, f.: ramada de bèsties d'una mateixa espècie, formada pels caps de bestiar de cada casa que juntament van a pasturar a l'ampriu. dur, m.: espès, atapeït. / du, com lo ges, alchez a la bássia E eix!: interjecció per a significar fàstic. eli! ali!, interjecció: així, així; a poca diferència. emborollar, v.: embullar, embolicar, destorbar. / embrullo engordir, v.: engreixar. engorjar, v.: fer menjar per força. / engargallá lo minjá enrunar, v.: cobrir amb terra alguna cosa. Un Pallarés ho fa a Penarroja amb una Volvo mixta. enze, m.: animal tomany. ert, adj.: encarcarat de fred. / carpit, carpidet escull, m.: bon aspecte. "Fa bon escull": està sa i té salut. escullós, adj.: fi, sa, de bona presència i bon color. espill, m.: mirall. / obra en valencià de Jaume Roig espitralat, adj.: espitregat; que va amb el pit descobert. / despitralat, pitral, pit eu!: interjecció antiga molt usada. / au a cascala ! Hala en aragonés F facilon, adj.: fanfarró, presumit. faldetes, f.: faldilles. falòria, f.: mentida, engany. falló, adj.: enutjat. fenàs, m.: fanal, classe d'herba. / Fenassera , ... fenasseres, quan no quedarà res ... quedarà la paraula, quedarà. / Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921? Cuántes ne queden? feram, m.: mot per a insultar una persona. / afaram, béstia de cárrega ñirviosa folia, f.: 1. Tontería, ximplesa. / fool inglés / 2. Quarteta que es canta mentre es balla. forro, adj.: anar...: anar sense càrrega. G gaita, f.: instrument semblant al sac de gemecs, però sense sac. gandaia, f.: ret, no xarxa com la web de Íñigo Sorolla, còfia. / a Valderrobres , mote de Granja Briansó y família garriga, f.: bosc de carrascots o alzines petites. garrut, adj.: garrell. gavarnera, f.: roser bord. / picaesquenes , paregut a la romiguera gel, m.: aigua glaçada. gema, f: rovell de l'ou. / yema gom, adj.: ple. / de gom a gom gord, adj.: gras. / gort, gorda , gros, grossa granera, f.: escombra. / agraná, agrano, agranes, agrane, agranem o agranam, agraneu o agranau, agranen grupa (anar a la): muntar un home i una dona en una cavalcadura. Al dcvb podeu vore que ix País Valencià, ya veeu lo rigurós que es este dicsionari escomensat per mossen Alcover , mallorquí GRUPA f. Gropa (val.). Dient ja vaig per ella, aur, girà la grupa, Rond. de R. val., 41. Per dute jo a la grupa | te aguarda mon poltro blanch, Llorente Versos, ii, 125. Especialment: a) Parella d'home i dona que van encavalcats en un mateix cavall formant part d'una cavalcada en certes festes populars del País Valencià. J joquer, m.: lloc on dormen les gallines i altres aus. / allí aon se ajoquen les lloques , cloques o gallines ponedores jou, m.: 1. Instrument de fusta que es posa al coll del parell quan llaura. 2. El vel que es posa als nuvis quan es casen. jupa, f.: gec. justador, m.: l'armilla. LL llanda, f.: llauna. llavar, f.: rentar la roba. / per ejemple, al safarech de Penarroija, voltat de flos. llenç, m.: tela de cànem. / llansol, lienzo llépol, adj.: llaminer. / laminero, laminera lleus, m.: pulmons. llord, adj.: brut, bonyegut, mal treballat. http://dcvb.iec.cat/results.asp?Word=llord&Id=89328&search=llord Etim.: del llatí lūrĭdu, ‘fosc’, ‘lívid tirant a negre’, o més aviat d'una forma llatina *lōridu en comptes de lūridu, segons Coromines (BDC, xix, 37). M / malea / brosquill malesa, f.: dolenteria. / maleses (fe) malfarjat, adj.: mal endreçat. manducar, v.: menjar. mano, m.: germà. S'aplica de petit a gran. / maño, maña manoll, m.: ram de flors o d'altra cosa que s'aguanta amb la mà. / títul de un llibre editat per la Ascuma de Calaseit manyós, adj.: intel·ligent, industriós. / mañós , mañosa, tindre trassa massetja, f.: fona. / masecha , honda como la de David contra Goliat milorxa, f.: grua. moixó, m.: ocell petit. / muixó , muixonet, catalá en bigot, ojo muixonot moragues, f. pl.: olives cuites al caliu. Les preparen mol be los maños Moragrega al hotel restaurán La fábrica de Solfa, quin sol fa a Beseit, la Margarita Celma Tafalla fique lo puntet de sal. morca, f.: solatge de l'oli. / solada P peüc, m.: mitjó que sols tapa el peu. picaport, m.: anella de picar a la porta. / pigot. Pájaro carpintero, pico picapinos / piñerol , pinyerol pigota, f.: verola. / viruela pimpollada, f.: bosc o extensió de pins joves i ufanosos. pitança, f.: cada un dels menjars que es donen en l'àpat. priló, m.: columna o pedestal que sosté alguna creu de terme o alguna imatge. / piló Q quera, f.: core que destrueix la fusta. / corcó, s'ha querat lo barró de melis, mos caurá la barraca de Queretes, paregut a la termita quimera, f.: mania. / com la franja, paísos cagaláns, diada de la franja, abunde esta manía a Penarroija grássies a Ignacio Sorolla Amela pero la paraula no sé si encara se diu. R rabosa, f.: guineu. / rabosí de Valderrobres, rabosa de Ráfels ras, adj.: llis, desembarassat. "Passar la nit al ras." recapte, m.: tota classe de menjars i viandes. renc, m.: rengle. / un renc o reng de amelés , ringlera, renglera, línia recta reuca, f.: filera de rossins o muls lligats l'un a la cua de l'altre. ribàs, m.: marge. romer, m.: romaní. / lo romeret a la boca ... S saduritja, f.: sajulida. / saduricha , ajedrea en castellá saurí, m.: persona que falsament diu que veu ço que està ocult, encara que sigui sota terra, mentre no ho cobreixi roba blava. / zahorí que trobe aigua, com Ángel de Valjunquera sem, adj.: dessubstanciat, defectuós; fruita que ha perdut el suc, el color i el gust. / s'ha semat la carbassa, no me miros que me semo. sonrós, adj.: mandrós. sus!: crit per a esquivar els gossos. sutja, f.: l'engrut de la llana. / suncha T taleca, f.: saca, sac, sarró. tany, m.: cada una de les estelles en què es parteix el tronc amb la destral. teca, f.: porquería. / brutíssia toll, m.: sot i dispòsit d'aigua que es forma en els rius. tort, m.: borni. totxo, m.: garrot, bastó, boscall. / tocho, tochada es un cop en un tocho V verdanc, m.: rebrot llarg i prim de l'arbre. verga, f.: vara o bastó llarg, prim i flexible que es fa dels rebrots d'arbres o verdancs. vespra, f.: vigília d'una festa. vesprada, f.: el temps que va del migdia al vespre. X , en chapurriau CH xarc, m.: bassal. / charco xec, m.: noi. / cheic, chaic, aik, eik, etc xixa, f.: carn. / chicha, se li diu als chiquets o chiquetes xorlo, adj.: mal vestit.
