sábado, 2 de septiembre de 2017

Carles Sancho Meix ,lo parlar antic

LO PARLAR ANTIC

(Publicacada a La Comarca el 7 de juliol del 2017)
Moltes vegades conversem sobre les paraules que, a poc a poc, anem perdent en la nostra llengua perquè o bé ja han quedat en desús o perquè anem castellanitzant, de manera inconscient, el nostre vocabulari. Formatge s’ha convertit en ‘queso’, aixeta en ‘grifo’, gavinyet en ‘cutxillo’, abans en ‘antes’, encodonyat en ‘membrillo’, amanida en ‘ensalada’, sopar en ‘cenar’, eixugamans en ‘toalla’, desembre en ‘diciembre’, paraula en ‘palabra’, frontera en ‘fatxada’, grossa en ‘gorda’, blau en ‘assul’, allavontes per ‘entonces’… 
La gent de més edat encara recordem l’evolució que mos ha portat cap al canvi d’algunes d’estes paraules però els més jóvens accepten estos barbarismes com a propis de la seua llengua perquè possiblement les més genuïnes poques vegades o mai les han escoltades.
Recordo que a casa de la meua dona a Vall-de-roures, com que durant un temps hi vam coincidir quatre generacions, lo tio Joaquin, d’una memòria privilegiada, que tenia més de noranta anys i havia estat de menut amb els masovers de la Torre la Maria i, més tard, a Vall-de-roures, parlava amb un vocabulari poc castellanitzat perquè mai va anar a l’escola. Les seues nétes, en sentir-lo parlar, argumentaven que son iaio parlava antic i que elles no utilitzaven algunes de les seues paraules perquè sonaven velles. Elles tenien un parlar modern, asseguraven orgulloses, però que, en resum, significava un parlar farcit de barbarismes impropis de la nostra llengua més autèntica. Jo sempre defensava les paraules velles i sàvies de son iaio, rescatades del nostre ric patrimoni lingüístic. A Vall-de-roures, i suposo que a altres viles del Matarranya, això passava i encara deu passar entre el parlar de les diferents generacions dins d’una mateixa família. Amb la total escolarització, la globalització cultural i la desaparició dels treballs tradicionals cada vegada el nostre parlar serà més uniforme amb la pèrdua d’un vocabulari que forma part del nostre ric patrimoni immaterial.
Carles Sancho Meix

https://es.linkedin.com/in/carles-sancho-meix-b1b98ab7

Carlos Sancho Meix va nàixer a la Vall el 1952. Va estudiar a l’escola del poble i als 
catorze anys va començar el batxillerat a l’Institut d’Alcanyís. Més tard va continuar els 
estudis de Magisteri a Teruel i, des de 1979, fa de mestre a Barcelona, agon es va 
matricular a la Universitat de Barcelona per licenciar-se en Geografia i Història. Mestre 
a l’escola de Cervelló durant dotze anys i, a continuació, va exercir com a professor de 
Secundària primer a l’Institut de Vallirana, agon ha viscut des de 1983 i ha consolidat la 
seua residència. Més tard obté la destinació a l’Institut Alt Penedès de Vilafranca del 
Penedès durant dotze anys i altra volta a l’Institut de Vallirana. Durant tota la seua vida 
ha estat molt vinculat a l’activisme cultural del territori. Primer en el Grup de Treball de 
la Vall del Tormo el 1979, a continuació a l’Associació Cultural del Matarranya de la 
que va ser membre fundador el 1989 i, actualment, és lo vicepresident de l’entitat. Ha 
col·laborat en moltes publicacions i revistes: Sorolla’t, Temps de Franja, La Comarca, 
Kalat-Zeyd, Gaceta del Matarraña, Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses, 
Plana Rasa, Lo Portal, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica... Forma part del 
col·lectiu d’articulistes <<Viles i Gents>> a La Comarca des de fa disset anys. És 
membre del Consell Científic del Instituto de Estudios Turolenses i del Consell 
Redactor de la seua col·lecció <<Lo trinquet>>. És autor, amb Enric Puch, de l’estudi 
Toponímia de Vall-de-Roures (2000), amb Juan Luís Camps, de Toni Llerda, terra i 
llengua (2006) i Jocs tradicionals del Matarranya per a xiquets i xiquetes(2009) i editor 
del segon volum de Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i 
Mequinensa. 2 Cançoner (1996) i de Deu anys de <<Viles i Gents>>(2007).




Los milacres del “Sebeta” y 5

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/milacres-del-sebeta-5.html

Los milacres del “Sebeta” y 5


Estic segur, y me alegro, de que tos au divertit un rato en estes aventures, contades, imagineutos, per un sagal, que apenes dominabe lo castellá, pero que ficae  imaginasió pa solusioná los problemas que, a aquell tems, ya li posae la vida.

Sé que, ara, tots vatres, si mireu cap atrás a la vostra vida; si repaseu lo que au viscut; en los ulls que tos ha posat lo agüelo, trovareu vivensies y “milacres” mes importans y mes verdadés que los tres que tos ha contat ell. Lo que pase es que ell li va ficá imaginasió; y tres ratos de cualquier menut, los va convertí en cridades de Deu.
Aquells añs del seminari los menuts teniem uns modelos humans, en los que mos miraem y als que voliem pareisemos, eren los “grans”. Natres los diem “grans” a la chen de la nostra tiarra que ya estudiaben uns cursos mes amún que natres. Yo me enrecordo que los meus y los dels meus amics, que parlaem lo chapurriau, eren los de este terreno que tamé parlaen com natres, ere un orgull mol gran. Me enrecordo, entre uns atres, de alguns que vatres coneiseu: Pedro Bel de Fornols, Juan-José Omella de Queretes, que me enrecordo que com ere alt, mol alt pa mí, chugabe mol be al baloncesto, y mes chen, que no vull nomená, per si se me olvide algú, que no s’enfado.
Vull afechí que lo “Sebeta”, después de pasa la primera proba, se va enrecordá de un cuarto milacre, que sel va guardá, per si acas, mes avan, li demanaben mes probes de que Deu li habie cridat a ell. Este está relasionat en l’aigüa, lo cuarto elemen del mon.
L’AIGÜA:
“Estiu; a la bora del michdía; estabem trillán. Teniem la era a la Telleria. Ere hora de descansá; ñabie que diná. No me enrecordo be, pero ñabie alguns camins que la fon casi se secabe y no ñabie prau aigüa als aveurados. Entonses anabem a aveurá a la basa Martina, que estabe propet.
Tots teniem trevall y eise ere dels mes fasilets; per lo que lo encarregat de portá la mula a beure, ere lo Luiset. La agarrabe del ramal y, chino, chano, a abeurá; y al torná, entonses la lligarie en una corda llarga a un albre de la sort y allí lo animalet se revolcaríe pa llevas de damun les mosques, los tabans y les mosques de mula de les que tenie un mún al bragué y davall de la coga.
Tot va aná bé al aná; pero la mula, me imagino que com totes, tamé ere un poc fura y mes en totes les mosques que portabe damún. An aquells tems los animals encara se esvarraben al veure o sentí un coche un camión, un autobús, cualquier aparato que se moguere sol. La mula va beure l’aigüa que va voldre y cuan anaem a torná, allá dal, a la carretera va apareise lo coche de línea. Lo menut, presumit; los va voldre demostrá als viachés, que anaben al coche, que ere mol valen. Com ere menut, va arrimá la mula a una paret, va puchá a la paret y desde allí va saltá damún del animal.
En aquell momen lo coche donabe la volta a la curva y al frená, va fé un poc de ruido raro, la mula al sentí lo soroll va arrencá a trotá. Lo crio saltanli lo cul damún de la pell del animal, sense podes agarrá a cap de puesto, pos lo animal anabe despullat. A tot aisó, lo coche ya estabe a la altura de la mula y al veure al chiquet saltá, va frená, fen encara mes ruido. Ará sí que lo animal va arrencá a galopá, va acachá lo cap y lo menut va caure an tiarrá, per damún de les orelles, pasanli la mula per damun y calsiganlo en les potes.
La mula se va esvarrá; un rato mes tart la van trová pasturan a la sort del empalme (sincsens metros mes llun). Lo coche de línea al veure lo que habie pasat, va pará y los viachés van baisá a achudá al menut que estabe an tiarra. Li habíe potechat la tripa, sense cap problema, pero lo milacre estabe en la pota que li habie calsigat lo cap, disanli la señal dels claus y de la ferradura alrededó del ull dret, com un rogle, voltanlo; ademés lo camí al que habíe caigut estae plé de pedres, va tindre sort, pa haberlo matat. Pues no siñó; tampoc li va pasá res. Va seguí fen barrabasades hasta lo dia de avui, que to les está contán, com si no aguere chafat mai un plat.”
Vull aclarí que los cuatre “milacres” van ocurrí tal y com t’ols hay contat, ahí no ha ñagut res de inventat. A lo milló les palaures que hay utilisat no eren les mes apropiades; pero pasá, van pasá.
Que a ningú se li ocurrisque ara creure que lo “Sebeta” fa milacres y escomenseu a adorarlo y ensendreli viales. Lo unic que es, es un poc charraire; aisó sí; y mol fabuladó, aisó tamé; y mol. Per aisó no ña que feli cas. Es un bon home y una bona persona. Qué tos vach a di yo?.
Com algú va dí una volta: “Los camins de Deu, son inescrutables.” Y “ell sempre escriu recto, encara que u fasque en ralles tortes.”
Sol un detalle, natres vam fe lo cursillo uns sen trenta (130) chiquets, al final van eisí cuatre retós. Deu teníe pa triá. Y triae bé.
Seria un desagrait, si lo radé recuerdo de esta charrada no fore pa un mosen, un retó de poble, que un dia me va “engañá”; pero que yo creía aiso perque miraba lo dia a dia; una mirada curta; y sin embargo ell mirabe a lo mes llun, a la vida; y grasies a ell yo hay tingut esta vida; no sé si mes bona o mes ruina que la de llauradó, que me habíe tocat per sorteo; pero diferenta. Y desde aquí, a estes altures de la vida, estic contén d’ella. Y sol puc dí “Grasies MOSEN”. “GRASIES MARE.”

FIN.


Markel Bringuè, Franja Viva, Alguer

Franja Viva

Comentari en el grup YO PARLO CHAPURRIAU.

8 de juliol,2017, 

Markel Bringuè , Marcel Pena, de La Litera , La Llitera, del blog lo reguer, crec que ell va escriure esto texto.



Marcel Pena, Markel Bringuè, cup, governem-nos

Se veu cla que a Franja Viva no volen cap versió de lo que ells diuen catalá, ha de está tot escrit normalissat. 


Anit bai ficá'l Canal 33 y me bai trobá que fíen esto pograma sobre l'Algué, siutat de la isla de Sardeña. Y coma yo soc un gran afisionat a la istória de la Corona d'Aragó me'l bai quedá a mirá.

Resulte que a l'Algué encara charren la llengua que ban porta'y los repoblladós cataláns, balenciáns y mallorquíns, mescllada en paraules de l'italiá y el sardo. En resumen, que astí tamé parlaen un tipo de chapurreat.
Cregueu que é posiblle que amés dels repobladós dels territoris que charren al pograma, tamé y'anés chén de la nostra sona? Cllaro que no charren coma naltres, pero yo bai entendre bastán bé lo que diben, menos als dos omes més bells: lo barbé y lo que fabricae silles de montá cabálls.
Pa yo que los llasos que mos unisen al resto de territoris de la Corona d'Aragó encara se mantenen mol forts, y esto pograma me ba acabá de combense. (sic)

Versió ortogràficament correcta:


Anit vaig ficar Canal 33 i me vaig trobar que feien este programa sobre l' Alguer, ciutat de l' illa de Sardenya, I com que jo soc un gran afeccionat a la història de la Corona d' Aragó encara xarren la llengua que van portar-hi los repobladors catalans, valencians i mallorquins, mesclada amb paraules de l' italià i el sard. En resum, que astí també parlaven un tipus de txapurrejat.


Creieu que és possible que a més dels repobladors dels territoris dels quals xarren al programa també hi anés gent de la nostra zona? Clar que no xarren com naltres, però jo vaig entendre bastant bé el que diven, menys els dos homes més vells, lo barbé i lo que fabricava silles de muntar cavalls.
Per a mi que los llaços que ens uneixen a la resta de territoris de la Corona d' Aragó, encara es mantenen molt forts, i este programa em va acabar de convèncer (sic).

RESPOSTA (posterior):


Primera qüestió: cal aclarir que els repobladors de l' Alguer provenien principalment de la zona de Barcelona, d' aquí l' apel.latiu de la Barceloneta de Sardenya, i també que a causa de les pestes la població, com denoten els cognoms és majoritàriament sarda, això no impedeix que fins ben poc es conservés viu el català propi, que també era d' ús freqûent i oficial a la resta de l' illa..  


//lo italiá es mol paregudet al catalá, no sirá que los italiáns, incluits los de l'Alguero, van portá la seua llengua a Cataluña, o com se diguere entonses, y no al revés ? 


em fa mal el genoll / mi fa male il ginocchio

//



Segona qüestió: Quant a la versió corregida. Es pot obervar que molts canvis són simplement convencionals i obeeixen a simples convencions ortogràfiques, amb la qual cosa es poden continuar dient les mateixes paraules de sempre amb la mateixa fonètica de sempre. Exemples"fabricava" es pot dir "fabricae", "impedeix" "impedix""bastant": "bastan", "este" "esto" "vaig" "bai";"Muntar" "montar" d' altres simplement són canvis de lletres: "chapurrejat", "txapurrejat", "ba" "va", "chent", "gent". . D' altres paraules poden ser dialectals i emprar-se o no segons el context "naltres", "astí", "lo-el", d' altres imple diferència d' estil: "Per a mi", "per yo".....En fi, diferencies menors, de vegades anecdòtiques, algunes dialectals a emprar segons el context i que no afecten en absolut l' estructura i la unitat de la llengua,. Més clar l' aigua menys (o "menos" (SIC), per a qui no ho vulga veure i que en lloc d' anar amb bona voluntat vaja amb idees prefixades i en contra..



Natxo Sorolla afirma

http://ramonguimera.com/natxo-sorolla-afirma/


Natxo Sorolla afirma: ""Revisant els nombrosos arxius històrics del Matarranya, Mesquí i Bergantes es pot descobrir que la denominació de català s'ha utilitzat històricament en aquestes comarques (i la llengua té una extensa tradició escrita en els nostres pobles). De fet, no es coneixen registres que parlin del "chapurriau" fora del segle XX (ben avançat). Chapurrear és parlar malament una llengua. I parlem la nostra llengua bé. /// Artur Quintana , gran mestre de Natxo, escriu: http://www.aragon.es/estaticos/GobiernoAragon/Departamentos/PoliticaTerritorialJusticiaInterior/Documentos/docs/Areas/Informaci%25C3%25B3n%2520territorial/Publicaciones/Coleccion_Territorio/Comarca_Bajo_Aragon/HU_2.PDF&ved=0ahUKEwixjdv_yobWAhWKKJoKHVC9CnIQFghWMBE&usg=AFQjCNFhvpQC4KxnHAu4tOo94d6SY4kdOQ A finales del siglo XVIII o a principios del XIX debió de popularizarse el término chapurriau, calificativo negativo que se usaba para de- signar el catalán hablado en la comarca, y en general en Aragón. /// Any 1612: «que Peñarroya confrenta amb els Reynos de Catalunya i València, i en el moment de la unió es parlava en llengua catalana tancada» (Sumari del proces de proprietat iuratorum de Pena-roja et Fornoles, 1612, transcripció de Quintana, 2006) Any 1923, alcalde de Fórnols (José Maria Bel Molins) publicava un anunci sobre la necessitat d'un doctor on s' apunta que la vila matarranyenca era «de parla catalana». Any 1938 ABC referència l'entrada de les tropes franquistes a Fraga: "Avui Fraga està gairebé desert. El mateix passa a Torrent de Cinca i en Mazalcorreig i en Mequinensa. Per aquesta línia es parla català ja. " Any 1952, Juan Moneva «en travessar el riu Matarranya que, per Faió, separa Aragó i Catalunya, vaig disposar no parlar sinó català; i fins i tot hauria d'haver-ho fet abans, doncs català parlen a Nonasp ii a Favara, estacions aragoneses de la línia » Any 1965, Camilo José Cela visitant la Ribagorça aragonesa «per tots aquests pobles es continua  parlant el català: millor o pitjor ja que, en aquestes zones de fricció de llengües, les llengües s'esbocinen -o es llimen -en conviure i influir-se recíprocament» //escrit en castellá per Camilo // Camilo tamé vadi que "no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo", per lo que no es lo mateix parlá y escriure chapurriau que chapurrear. Camilo parlae gallego , y seguramén enteníe lo catalá perque son llengües paregudes, pero están considerades dos llengues diferentes. Si lo gallego se parlare a Teruel siríe catalá avui en día. Les sites de Natxo están traduídes al catalá , estaen escrites en castellá , ya mo les va ficá al grupo y la foto del anunsi per a meche (dotó) de Fórnols. Los noms dels pobles varíen en los añs, y se fan aná los que convenen a cadaú. Per ejemple, Peñarroya, Penarroija, Pena-Roja . De lo que Natxo trobe escrit agarre lo que que vol per als seus interesos. Un lingüista com ell pot aprofitá hasta lo que escric yo del catalá y lo swahili  , agarrá un trosset, lo que interesse, li fiques " ", <>, sic, y ya tens una sita per aná pegán a tots los blogs, grupos de facebook, etc. Natxo es un mestre en aixó, en les reds, xarxes li diu ell al seu blog a wordpress, y en manipulá encuestes preguntán a gen que sap qué contestarán. pare-batllori-dialecte-barceloni No fique cap sita del pare Batllori, estudis de Martí Gadea y atres lingüistes valensians y del valensiá, y sites que se veuen a valenciafreedom.com , pg de fb Corona de Aragón, etc ... Any 1555: «y el reino de Valencia habla catalán, y hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit [sic], Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confrontaron Valencia, todos hablan los aragoneses catalán, y los catalanes fronteros Aragón ni palabra» (Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei, Historia de Aragón, referenciat a Faci (2016)). Any 1557: «En Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera» (Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa). //Huesca, Saragossa, Teruel tenen frontera en Cataluña, los de Tortosa saben com parlen a Azanuy, Tamarite, etc ./// Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa Any 1612: «que Peñarroya confrenta con los Reynos de Cataluña y Valencia, y al tiempo de la union se hablaba en lengua catalana cerrada» (Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612, transcripció de Quintana, 2006) //Reino de Cataluña, eh? Quintana es un bon mestre per a Natxo, es un home que diu que lo catalá ya se parlae fa 2200 añs a la península, creu de Sant Jordi, onso y xumenera son paraules residuals del aragonés, y moltes atres perles. Any 1921: Matíes Pallarés, (1921). Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó). Butlletí de Dialectologia Catalana, IX, 69-72. //Matíes ere de Penarroja, no sé si escribíe tamé Pena-Roja// Any 1923, alcalde de Fórnols (José Maria Bel Molins) publicava un anunci sobre la necessitat d’un doctor en què apunta que la vila matarranyenca era «de habla catalán». // No va escriure res Braulio Foz sobre lo catalá de Fórnols?/ Any 1938 l’ABC referencia l’entrada de les tropes franquistes a Fraga com “Hoy Fraga está casi desierto. Lo mismo ocurre en Torrente de Cinca y en Mazalcorreig y en Mequinenza. Por esta línea se habla catalán ya.” //a les  tropes franquistes ñabíe gen que parlae chapurriau, aragonés, catalá, valensiá, asturiano, leonés (igual li dien castellano) pero sol ham agarrat este trosset// Any 1952, Juan Moneva «al cruzar el río Matarraña que, por Fayón, separa Aragón y Cataluña, dispuse no hablar sino catalán; y aun debí hacerlo antes, pues catalán hablan en Nonaspe y en Fabara, estaciones aragonesas de la línea» // Juan Moneva te algo escrit en catalá, ya que lo parlae? // Any 1965, Camilo José Cela visitant la Ribagorça aragonesa «por todos estos pueblos se sigue hablando el catalán: mejor o peor ya que, en estas zonas de fricción de lenguas, las lenguas se despedazan –o se liman –al convivir e influirse recíprocamente» // Gallego y Portugués, dos llengües diferentes que a la frontera se llimen, com lo fransés al catalá, aragonés al catalá, valensiá al catalá, castellá de Murcia al valensiá. A Mallorca , ses illes , la frontera es la mar catalana. ///Continúe Artur Quintana , extracte del pdf En los últimos años del franquismo se creó en Aragón un clima favorable a la recuperación del catalán como lengua escrita, y que en la comarca se inició con la labor de Tomàs Bosque, de La Codoñera, como escritor y cantautor en catalán a partir de 1968. //Escriu en castellá y fique Tomàs? Espanya tamé seguramén// La actual Constitución Española indica en su artículo 3.2. que las lenguas no castellanas serán oficiales junto con el castellano, y de ahí se infiere la oficialidad de la lengua catalana en la comarca del Bajo Ara- gón. El Estatuto de Autonomía de Aragón de 1982 ignoró la disposición cons- titucional, obstaculizando así el proceso que, de acuerdo con la Constitución, debería llevar a la oficialidad del catalán en Aragón, y en consecuencia en la comarca del Bajo Aragón. La proyectada Ley de Política Lingüística de Aragón contempla dicha oficialidad del catalán junto al castellano, pero hasta hoy esta ley no ha sido aprobada por las Cortes. En 1984 diversos alcaldes y conceja- les de los territorios de lengua catalana de Aragón, y entre ellos algunos del Bajo Aragón, firmaron la llamada Declaració de Mequinensa en la que se re- chazaba el calificativo de chapurriau para el catalán en Aragón y entre otras medidas de fomento de esta lengua, se pedía su enseñanza, que se inició en diversas localidades aragonesas de lengua catalana, pero en ninguna de las de la actual comarca del Bajo Aragón. //Alcaldes, concejales, grandes lingüistas, científicos eméritos, conocidos por no aceptar nunca sobornos, tanto de un partido como de otro, izquierdas y derechas// Si bien, en La Ginebrosa, desde 1997, se imparte una enseñanza contrastiva, mayoritariamente dentro del área de lengua castellana pero no únicamente, que aprovecha así de forma positiva el bilingüismo castellano-catalán de los alumnos y su entorno. En 1989 se fundó ASCUMA, entidad adscrita al Instituto de Estudios Turolenses, y que de alguna manera coordina los esfuerzos para la normalización y fomento del catalán en la comarca. A través de las publica-ciones de esta asociación, así como también del periódico alcañizano La Co- marca, un foradet en chapurriau,  y de publicaciones como el Boletín del Centro de Estudios Bajoarago- neses de Alcañiz, Tarayola de La Ginebrosa y Coses del lloc de La Codoñera, se han ido manifestando diversos poetas y articulistas en catalán, como el ya citado Tomàs Bosque, de La Codoñera, Carmeta Pallarés, de La Ginebrosa y José Miguel Gracia Zapater, de La Codoñera, que recientemente ha publicado el poe- mario Davall d'una olivera, el primer libro en catalán de un autor de la co- marca; anteriormente, en 1990, Ramón Mur, de Belmonte, había incluido nu- merosos fragmentos en catalán en la novela Sadurija. En 1995 ASCUMA publicó Lo Molinar donde se recoge gran parte de la literatura popular catalana –cuentos, leyendas, canciones, refranes…– del Bajo Aragón. /// lo cual afecta especialmente a los imperfectos de indicativo: cantaves, cantave, cantàvem… suenan cantaes/cantaix, cantae, cantàem… En morfología se observa el uso de lo, los para el artículo determinado mas- culino como en el período clásico. Este artículo se suele apostrofar por fonéti- ca sintáctica después de vocal: que lo cavall puede pasar a que’l cavall. Son generales los plurales del tipo hòmens frente a homes de otras zonas. Para las formas átonas de los pronombres se usan las llamadas formas plenas, me, te, se, lo, los, ne, formas que pueden apostrofarse de manera parecida al artículo de- terminado: Que ne té puede sonar Que’n té. Los posesivos clásicos se usan só- lo con algunos nombres de parentesco: mon pare, sa germana, y algunos po- cos casos más: en ma vida; en los demás se han generalizado las formas pronominales de la lengua clásica, partiendo de las del masculino: és la meua, la teua cullera, lo meu lloc… En los demostrativos es característico el sistema de tres demostrativos: este, (e)ixe, aquell, propio también de gran parte del ca- talán en Aragón y en Valencia, frente al resto del dominio que con pocas ex- cepciones usa únicamente un sistema de dos demostrativos. En algunas loca- lidades se oye enta/anta al lado de cap a, cara a generales. Los paradigmas verbales son los siguientes. Presente de indicativo: canto, cantes, cante, cantem, canteu, canten; prenc, prens, pren, prenem, preneu, prenen; par- tixco, partixes, partix, partim, partiu, partixen. Presente de subjuntivo: canta, cantos, canto, cantem, canteu, cànton; prenga, prengues, prengue, prenguem, prengueu, prenguen; partixca, partixques, partix, partim, partiu, partixquen. El imperfecto de indicativo es del tipo ge- neral cantava, perdia, sentia. El inde- finido simple es desconocido y sola- mente se usa el perifrástico, como en la mayor parte del dominio lingüístico: va cantar, va pendre, va sentir y no cantà, prengué, sentí. Los participios del pasado son las formas generales catalanas: cantat, perdut, sentit. En el léxico destacan formas tan clási- cas como desvindre’s o vespra(da) que en muchas zonas son propias solamen- te de la lengua literaria. Obsérvense también las muchas voces compartidas únicamente con las hablas catalanas oc- cidentales: bes, carrasca, corder, esfar- datxo, espill, faena, farnaca, panís, pi- gota, rabosa, romer, timó, etc. La Ginebrosa es una de las localidades de lengua catalana del Bajo Aragón

viernes, 1 de septiembre de 2017

Alforja , alforges

Alforja , alforges

Alforja de palma


Conjunt de dos sacs formats d'una sola peça llarga de roba doblegada pels dos extrems i cosida pels costats, amb la boca llarguera, a fi que, posats sobre l'espatlla d'una persona o l'esquena d'una bístia, pengi un sac a cada banda; cast. alforjas. Les fan de diferents mides i de diverses robes (cotó retort, cànem cru o ordit, etc.); algunes són per portar-les a l'espatlla, amb una bossa penjada davant i l'altra darrera, els treballadors del camp, captaires i altres, per dur-hi provisions o eines; altres van col·locades sobre l'esquena dels animals de peu rodó. Item dues alforges d'estam sotils, inv. any 1523 (Alós, Inv. 42). Unas alforges de vaca, doc. a. 1562 (Segura Hist. Sta. Col. 198). Dos frares de Sant Francesch | ab les alforjes, Costa Agre terra 18. Girau vos ses alforges, posàu-vos darrera sa bossa que duis ara davant, i sa de davant posau-la-vos darrera, Alcover Rond. vii, 72. «Frare d'alforja: lego profeso mendicante» (Martí G. Dicc.).—En rigor, una alforja és cada una de les bosses que formen el dit conjunt; per això aquest s'anomena quasi per tot en plural: alforges. Però a certes regions es diu també en singular: alforja, significant tota la peça.—Per extensió, es diu també alforja una bossa de palma que duen penjada a l'esquena (Mall.).

    Loc.
—a) Amb les alforges a les mans, hi ha qui es mor de fam; ho diuen del quí no sap aprofitar-se del que li convé i que està en son poder.—b) Fer-se una alforja: no fer cas ni preocupar-se de res (Martí G. Dicc.).—c) Dur sempre l'alforja al coll: viure previngut (id. ibid.).—d) Preparar (a algú) l'alforja: preparar-li allò que és necessari per un viatge; met., parlant d'un malalt, preparar-li la mortalla (id. ibid.).—e) Tindre prevenguda l'alforja: tenir la butxaca plena (id. ibid.).—f) Per a eixe viatge no calen alforges: ho diuen per expressar la ineficàcia o inutilitat de certa ajuda per una cosa determinada (València, Vinaròs).—g) Propòsits d'alforja: propòsits volanders, ineficaços (Mall., ap. Aguiló Dicc.).—h) Tirar-s'ho tot a les alforges: tirar-s'ho tot a l'esquena, no fer cas de res (Labèrnia-S. Dicc.).—i) Ficar los peus a les alforges: dir coses sense solta, que no vénen a lloc (Aladern Dicc.).—j) Treure els peus de l'alforja: perdre tota consideració o respecte (Labèrnia-S. Dicc.).
    Fon.: 
əɫfɔ́ɾʒəs (Barcelona, Puigcerdà, Martinet, Conflent); aɫfɔ̞́ɾʧes (València, Tamarit); aɫfɔ̞́ɾʤes (Alacant, Alcoi, Castelló, Maestrat, Fraga); aɫfɔ́ɾʒes (Andorra, Organyà); əwfɔ́ɾʒəs (Vic, Torelló, Lluçanès); əwfɔ̞́ɾʒəs (Bal.); əwfɔ́ɾʒis (Sta. Col. de Q.); awfɔ́ɾʒes (Lleida, Artesa de S., Oliana); aɫfɔ́ɾʤɛ (Sort); aɫfɔ́ɾʤe (Fraga); aɫfɔ́ɾʤa (Dénia); aɫfɔ́ɾʧa (Alzira); awfɔ́ɾʤɛ (Pla d'Urgell); ufɔ́ɾʒə (Banyoles).
    Intens.
—a) Augm.: alforjasses, alforjotes.—b) Dim.: alforgetes, alforgeues, alforjons.
    Etim.: 
de l'àrab al-ẖurj, mat. sign. («organes» en R. Martí Voc.; «besace, sacoche en laine pour mettre sur un bât, une selle» en Beaussier Dict. 162).

Tomás Bosque , La Codoñera , Teruel , Aragó

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Tomás_Bosque

Codoñera membrillera gente d poca razón, socarraron un tocino pasando la procesión. Dicho de Torrecilla de Alcañiz. 

Tomás Bosque, La Codoñera, Ascuma, cantautó, catalá,chapurriau




Lo teu poble , Tomaset , Tomás , o Tomàs , La Codoñera , es un dels pobles aon mes resistensia fiquen al catalá , encara que tú, Arturo Quintana (afincat al poble), J.M Gracia (del poble) , faigueu lo contrari, luchá pel catalá. 



Lo nostre grupo,  yo parlo chapurriau , a facebook, continuará luchán pel chapurriau, per a que no lo faigau malbé en la vostra normalització y la vostra ideología catalanista.

CHAPURRIAU es lo nom que natros volem per a la nostra llengua, parlada y escrita. No aseptem varians com xapurriau, xampurrejar, chapurreau, chapurriat, y totes les que te inventes (vore lo pdf de dal).

Lo nom sientific y ofisial de catalá no mos interesse. 

Vatros escribiu y parleu com tos vaigue be. Si tan democrátics foreu com voleu que siguen los demés, mos dixaríeu en pas, escribín y parlán lo nostre chapurriau.

No tenim ni tindrem cap vergoña de fe aná este nom , pero sí mos fa vergoña que mos diguen catalá, que parlem catalá, o que escribim mal lo catalá. 
Tots los chapurriaus son de Aragó, son aragonesos

Escriurem en la ortografía del chapurriau , y si tos fan mal los ulls, a la farmasia y a drogueríes podeu trobá colirio.


La palabra chapurriau no está registrada en el DPD. Las que se muestran a continuación tienen formas con una escritura cercana.

Tomás , a Argentina, apart de un nom tamé es "tomas" , del verbo tomar . Acento a la o, sense tilde.


La palabra bosque no está registrada en el DPD. La que se muestra a continuación tiene formas con una escritura cercana.

La palabra Codoñera no está registrada en el Diccionario. Las entradas que se muestran a continuación podrían estar relacionadas:


Viles i gents , columna del catalá a La Comarca:

Viles i gents, Tomás Bosque, Codoñera, codoñ, lo chapurriau


Viles i gents, Tomás Bosque, Codoñera, codoñ, diari










Tomás Bosque Peñarroya (La Codoñera, 27 de abril de 1948) es un cantautor español perteneciente al movimiento de la Nueva Canción Aragonesa, siendo, junto con Antón Abad, uno de los referentes de la canción aragonesa en catalán, aunque tiene una gran parte de su producción en castellano.


Trabajó en el mundo del cooperativismo agrario. Ha grabado dos álbumes. El primero, Cuando los tiempos vienen mejores (1977), contenía dos temas en catalán.


En 1978 publicó su segundo álbum Tomás Bosque.

Sus canciones tratan del mundo agrario y sus problemas. Ha publicado poemas en catalán en diversas revistas y antologías, además de colaborar en una columna del diario La Comarca. Actualmente es profesor de música.


Editar


Fa algun temps, els chapurrianistes de la dreta rància aragonesa, van escriure a la Real Academia Española de la Lengua, demanant que el nom de la nostra llengua sigue CHAPURRIAU. I els acadèmics de Madrit, en bones paraules se’ls van treure de davant. //Vols di, si no ix chapurriau a la rae, sol chapurrear//
Vergonya se n’haurien de donar persones en aparença educades de dir que quan parlen xampurregen, perquè xampurrejar és parlar mal. Es verdat que la gent dels nostres pobles, especialment el més joves, ja no tenen el ric vocabulari ni enraonen en la traça que es feia abans. Però jo que parlo a sovint en amics i coneguts de diferents pobles de la Franja del meu cul, mai he notat que ningú s’embolico al parlar ni faigue cap cosa rara que es pugue identificar com xampurrejar .
Quina mania en voler que la llengua del Matarranya i altres trossos del Baix Aragó tingue un nom tant dolent i denigrant com CHAPURRIAU. Tanta mania, que eixe grupet incansable de defensa del nom miserable, fa un parell de mesos, es van cansar de replegar firmes en la intenció de rebentar la decisió del Govern d’Aragó de posar en marxa l’Academia Aragonesa de la Lengua (Català i Aragonés), per donar compliment, d’una volta, al que diu i obliga la Llei del Patrimoni Cultural Aragonès de 1999. Llei que, per cert, es va aprovar a les Corts d’Aragó governant el PP junt en lo PAR. Els firmants que vulguen saber la contestació del Govern d’Aragó, la poden llegir per internet: BOA 14-08-17 ANUNCIO de la Dirección General de Política Lingüística.
El debat entre Català (nom científic i oficial) i eixe insult castellà (Chapurriau) que molts parlants inconscientment han agafat com a propi, afortunadament s’està superant, salvat alguns racons com la Codonyera, //lo teu poble, imbésil// on no accepten que els mestres de català de la DGA, ensenyon als xiquets lo més bàsic de la nostra llengua, com es fa a la resta dels pobles d’Aragó que parlen com naltros. //May se podríe di que eres de La Codoñera per la forma en la que escrius//

Tomás Bosque, per ficá Tomàs no eres mes catalá, eres aragonés, t'agrado o no.

Comentaris


James Gold says:
Vaya, de lo que se entera uno. Que quien defiende que las hablas del oriente aragonés sean aragonesas, como siempre lo fueron, resulta que es “derecha rancia”. Qué nivel.
Sobre el término catalán, de científico y oficial será porque la oficialidad la hacen políticos, y tanto más científico y propio puede ser aragonés oriental ya que es lengua que no deriva de Cataluña, ni los aragoneses han afirmado jamás que hablen “catalán”. Pero claro, es más fácil descalificar sin tener ni idea.
Posted on setembre 15th, 2017
Gusano says, seguramén es Natxo Sorolla Amela, sempre fique a tot arreu este texto, a vegades traduit al catalá.

“ni los aragoneses han afirmado jamás que hablen “catalán””? //Aquí te raó, mols aragonesos defenen lo catalá, Natxo entre ells.
Any 1555: «y el reino de Valencia habla catalán, y hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit [sic], Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confrontaron Valencia, todos hablan los aragoneses catalán, y los catalanes fronteros Aragón ni palabra» (Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei, Historia de Aragón, referenciat a Faci (2016)).
Any 1557: «En Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera» (Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa).


Any 1612: «que Peñarroya confrenta con los Reynos de Cataluña y Valencia, y al tiempo de la union se hablaba en lengua catalana cerrada» (Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612, transcripció de Quintana, 2006)


Any 1921: Pallarés, M. (1921). Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó). Butlletí de Dialectologia Catalana, IX, 69-72.


Any 1923, alcalde de Fórnols (José Maria Bel Molins) publicava un anunci sobre la necessitat d’un doctor en què apunta que la vila matarranyenca era «de habla catalán».


Any 1938 l’ABC referencia l’entrada de les tropes franquistes a Fraga com “Hoy Fraga está casi desierto. Lo mismo ocurre en Torrente de Cinca y en Mazalcorreig y en Mequinenza. Por esta línea se habla catalán ya.”

Any 1952, Juan Moneva «al cruzar el río Matarraña que, por Fayón, separa Aragón y Cataluña, dispuse no hablar sino catalán; y aun debí hacerlo antes, pues catalán hablan en Nonaspe y en Fabara, estaciones aragonesas de la línea»
Any 1965, Camilo José Cela visitant la Ribagorça aragonesa «por todos estos pueblos se sigue hablando el catalán: mejor o peor ya que, en estas zonas de fricción de lenguas, las lenguas se despedazan –o se liman –al convivir e influirse recíprocamente».

Reyes de Aragón , Reyes de Cataluña

Reyes de Aragón , Reyes de Cataluña



El rey actual de Cataluña es Felipe VI de Borbón , la reina Letizia

Reyes de Aragón , Reyes de Cataluña, Felipe VI

Cataluña tiene , eso sí , alguna reina de la belleza

Cataluña tiene , eso sí , alguna reina de la belleza