brancal

BRANCAL m. 

brancalet

I. || 1. Conjunt de pedres sobreposades que formen el muntant lateral d'un portal o finestra (or., Falset); cast. jamba. Amagada al brancal del balcó, Oller Pap. x. 

|| 2. Barra vertical d'un bastiment o fulla de porta (Palma); cast. montante. Aquestes vergues, primes com à jonchs, se vinclan cada instant seguint es vicis des brancals de fusta, Ignor. 44. 

|| 3. Barra vertical o fixa d'una barrera, que per l'extrem superior encaixa dins la polleguera i per l'inferior balla dins el punt (Artà).

II. Pedra col·locada horitzontalment a la part inferior d'un portal, sobre la qual descansen les rebranques (Ll., Benavent, Massalcoreig, Capsanes, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Morella, Llucena, Castelló); cast. umbral. Madona Jaumeta... que seye baix al branchal de la porta de dita casa, doc. a. 1574 (arx. mun. d'Igualada). El dia que saltava el brancal de la funerària, S. Gozalbo Bol. 142.

III. || 1. Peça de fusta col·locada horitzontalment damunt la porta (Eiv.); cast. dintel. Si en lloc d'esser de fusta és de pedra, es diu brancalada. 
|| 2. Brancal des pou: la biga o tió entravessat a la capella del pou, i en el qual va penjada la corriola (Eiv.).
|| 3. Brancal de sa campana: la barra horitzontal que forma els dos braços de la campana (Eiv.).
    Fon.: bɾəŋkál (or., bal.); bɾaŋkál (occ., val.).
    Etim.: derivat de branca.

2. BRANCAL adj., 
per blancal. «Blat brancal» (Mall.). «Figa brancal» (Freginals).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Brancal

http://museunacional.cat/ca/brancal

Trovada 3, Palaures 2.

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-3-palaures-2.html

Trovada 3, Palaures 2.

Anem a entrá a la faena, que lo agüelo charre masa.
La primera palaura que me van criticá va sé eisa matéis: Que poses “paraula” y aisó es catalá; los agüelos, eisos que, a camins, te parlen a la orelleta y que ya sen an anat al atre costat, diebem palaura o palabra, milló la primera; pos ala, a partí de ara palaura. Sobre este nom van está parlán un rato. Teniem tres asepsións: paraules, palabres y palaures. Paraules: pot sé lo que se porte ara, per influensia del catalá, allí van dí que eisa versió ere la catalana y de catalá, de momen, res. Palabres: resulte que algún camí tamé se usabe per lo poble, pero com se pareis al castellá, pa se imparsials, pos tampoc. Y la tersera: Palaures: ere la mes usada al poble an aquells añs, Y com les charrades se referisen an aquells tems vam desidí usá esta tersera.
Tamé mos van aná recordan de unes atres palaures com “devaná” que als críos mos faen estirá los brasos y mos posaen la madeisa ven estirada y la mare o la agüela anaen fen “capdell” (allí aon se anabe enrollán lo fil que se anae devanán). Pasan lo tems, cuan los críos ya se faen grans, o se enfadaen, o no volien achudá; sino corrie la espardeña, entonses la madeisa se ficae a la part alta de una cadira, com si foren los brasos y se devanae, desde allí.
“Melindres” o michons, eren uns güans que sol tapaen la má y no los dits, se empleaben mol al inviarn, cuan se replegaen les olives den tiarra.
“Piucs”, se faen en llana gorda, en cuatre agulles de fe calsa, eren uns calsetins, tamé p’al inviarn, alguns teniet la part del taló y la dels dits del piau, reforsaes.
“Ungletes” eren unes ungles postises, fetes de trosos de les lates de lleit condensada, se posaen als dits y se empleaben pa replegá les olives que estaen clavades al fang, de cuan plovie o nevabe.
“Los portells”. Los bancals estaben fets per parets, algunes mol altes, cuan una de estes parets se esfonrae (se caie), aisó ere un portell; ñabie que posá les pedres a un costat y la tiarra esfonrada a un atre, se tornae a fe la paret y al matéis tems se anabe fican la tiarra a la banda de dal, y atapinla pa que fare fort y pa que aguantare a la paret que anabe puchán.
“Varechá”. Se solie fe un volta cada añ, al matéis carré, a la porta de casa. Se ficabe un cañis y damún se aubrie lo colchó de llana, se disabe la llana y la funda se llavabe. La llana se varechabe en unes vares de vimec o de llidoné, fae un pols imposible de respirá, pero la llana se anabe quedan tobeta, y que be se tornae a dormí allí damún. Cada dos o tres añs se llavabe tamé la llana, pa que se esponjare be. Después se posae dintre de la funda. Esta, a camins, tenie vetes que se anaben lligán, al tems que se umplie la funda.
“Vetes” eren com a cordells de roba, se utilisaben pa moltes coses, una pa cuan se vareachae lo colchó com ham vist avans.
“Esgarrapá”. Rascá, en les ungles si ere a la carn, o en algún ferramen (eisadella, eisada, cavegueta, chapo, etc.) si ere a la tiarra.
“Rollá la era”, se fae en lo roll de pedra, chunit a un animal, normalmen avans de escomensá la trilla, pa disá la era planeta, pa que no ñaguere regués, ni bades, per aon se puguere amagá la llao.
“Capsana” ere un rollet de roba que se posaen les dones al cap, pa podé dú la conca de la roba, les canastes del pá, los cantes o cualquier atre bulto.
“Esquelles”. Tamé esquila (Cencerros), les solien portá, algunes ovelles. Alguns animals portaen campanetes al cabestre y alguns gats cascabells.
“Milacre” ña moltes maneres de diu: miracle, milagre, milacre. Lo “Sebeta” intentará utilisá milacre, perque li u han dit aisina de l’aldea.
Podriem fe un dicsionari complet, pero asó sol son unes palaures de les que sen va enrecordá lo Consell en un momen.

Seguirá....

Trovada 4. , Historietes 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-4-historietes-1.html

Trovada 4. , Historietes 1

En casi dos hores parlan van tindre tems pa tot.
A l’Aldea ñabie mols bancs de pedra repartits per tot lo poble, pero va vindre una moda y los van llevá tots,
Cuan un viudo, viuda, moso o mosa vells, se casaben, aquella nit los mosos del poble los solien fe una esquellotá (cencerrada, cacerolada), anaen en les esquelles del bestiá y se posaen debais del balcó a tocals y a cantals cansonetes, a camins un poc picantes, emplean los motes de cada un, o de les families o cases a les que perteneisien. Si los resien casats, reacsionaben bé e invitaen als rondadós a pendre algo (pastes y begudes, normalmen) tot anabe be, los prenien lo pial un rato, mes o menos llarc, y después los disaben tranquils.
Comenten que va ñaure un cas en que los resien casats, no se van voldre doná per enterats y ni van invitá a la rondalla, ni siquiera van eisi al balcó a saludals. Entonses van agarrá los mosos y a la porta, per la que tenien que eisí los animals al dia siguien (la nit de bodes, an aquells tems, sol durabe aisó, una nit, al dia siguien a trevallá), y los van posa la caisa de un camión, pegada a la porta, de tal manera que no se podie casi ni eisí al carre. Estaen bochos aquells aldeans.
Al terme dieben que ñabie restos de algúns poblats mol antics, se parlae del Mirablanc, del Castellar, de la caseta de son de vila……
Lo Mirablanc, es una micha montaña, desde la que, si fa bon tems, se veuen los pirineos y mes montañes de tot lo voltan. Diuen que va ñaure un retó que, en unes atres persones, anaben buscan coses y lo que trovaen se u emportaen ningú sap aon. Se parle tamé de que allí algú va trova un forn, y les pedres de dintre se van baisá al forn del poble y son les que encara te ara. L’agüelo va puchá un cami y escarban per en tiarra apareisien troses de cerámica, com si foren de topins o plats, pero la ilusió es perillosa y la imaginasió encara mes.
Ñabie chen del poble que als corrals tenie pedres de molí, que según dieben, se les habien trovat a eisos puestos.
Tamé se contabe que un veí habie trovat una moneda per un poblat de eisos. Que no sé cóm, chen estudiada de Saragosa se va enterá y la van vindre a veure. Que li van dí que ere mol importanta, que valie mes de un milló de les pesetes de aquells tems, en fin un dineral; un día se va presentá una persona dien que se habie enterat y que volie veure la moneda pa fe un trevall; inosenta la dona li u va traure y apenes la va veure, l’home, li u va pillá de la má y sen va aná corren cap al cap de la costa, que allí li esperabe un coche, al que va pucha y hasta avui.
A magatons se diebe que un home del poble sabie aon estabe enterrat lo cheneral cartaginés Amilcal Barca. Según diu la historia, cuan va morí este home, pa enterral, van cambiá lo regall de un riu, allí van fé una obra, lo van posá dintre en los seus tesoros y después van fe torná al riu, pel seu regall original, aisí ningú mai podría troval ni molestal. Pues se diebe que eise home sabie lo puesto. Pero va morí de repen y no crec que li diguere a ningú lo seu secret mes gran.
Van parlá de la nevera, eise pau que estae prop de la era. ¿Ton enrecordeu???. Bueno dieben que cuan nevae y an aquells tems, al inviarn, u fae a subín y abundán; ficaen neu dintre, la atapien en lo atapidó que se empleabe pa aplaná la era, ben atapida; damún afechien un piso de palla; damún un atre de neu, ben atapida y aisi, piso a piso, hasta que estae plena y que sol se empleabe cuan algú estae malal en molta fiebre y ñabie que baisala a forsa de neu. Entonses la anaen a buscá y l’inportaen al malal hasta que se li anaen les calentures y se posae be. Sol se utilisabe p’als mals y p’als malals. Tame van contá la restaurasió que se li va fé, fa uns añs, pa convertila en atractivo turistic.
Parlaen de que al poble ñabie una casa que se li die de la encomienda y que allí debie viure lo flare que representave als Calatravos; amos del poble, pa replega les contribusions y los diezmos que ñabie que pagals, per viure allí.
Que la ermita de Santa Barbera, se habíe acabat sobre lo 1.600 y la iglesia sobre lo 1700, que pa fela les dones portaben la aigua en cantes al cap en les capsanes, perque an aquells tems encara no ñabie argadells.
Que a mitat del sigle pasat se va discutí si lo Mas de Llauradó ere part del poble o al revés. Perque aquell habie tengut avans escola. La esplicasió es que, en tems, al Mas ñabie un retó mol llist que fae escola als chiquets de allí. Cuan se van enterá la chen rica del poble van escomensá a envía als chics allí, a dependre; que los pobres crios anaen tots los matins a escola y tornaen per la nit, sempre caminan; claro, ere la única manera de maures an aquells añs.
Que l’Aldea perteneisie a Alcañis, chun en Valdealgorfa y la Codoñera, y lo Más ere de l’Aldea.

Seguirá......

Trovada 2, Palaures 1.

Trovada 2, Palaures 1.

En un atra part de la reunió se va escomensá a parlá de la manera de espresás lo agüelo, al no tindre gramática.
Al haberse reunit totes estes persones van desidí que a partí de ara elles serán lo Consell reguladó de los noms y les maneres de dils a les charrades del agüelo “Sebeta”.
Van escomensá en la primera norma: en vista de cóm mos traten los cataláns; del catalá, mentres se pugue, ni una coma.
Lo Consell sol intervendrá pa corregí los escrits del agüelo “Sebeta”, no te cap de influansia, ni tampoc la vol, fora de l’Aldea.
Que cuan ñague duda aplicará la gramática castellana, perque es la forma de parlá ofisial, y entonses los chiros, los modismes, los dits y la construcsió de les frases a que está acostumbrat lo agüelo es eisa y de esta manera pensen que u fará aná milló.
Disen sentat que la forma de parlá de l’Aldea es especial, diferenta als d’els atres pobles, com lo d’ells es diferen d’els demés. Per eise motivo no volen influí en ningú mes, ni sé reguladó de ningú, ni tindre influencia sobre cap atre escrit. Que, com va dí Deu nostre siñó, a estos termes, cada un que parlo y escrigue com vullgue.
Volen disá clá que la nostra forma de parla, sigue idioma, dialecte o lo qu’els paregue be als de Saragosa, es una forma de parlá ESPESIAL y que ña coses que lo agüelo sol les sap dí en chapurriau, que, en un atra forma de parlá, no tendrien lo matéis significat; n’ols podríe doná lo matéis sentimen; no u sabrie esplicá igual y que ña palaures que no les sabrie tradui en castellá, perque son tan espesials, tan nostres, que no tenen traducsió al castellá.
Vol dí que les palaures, mal o bé, se poden intentá traduiles; los sentimens no; ni lo milló traductó. Y lo que l’agüelo escriu, casi tots los camins, son los seus sentimens y eisos sol los sap esplicá en chapurriau. Podrán tradui les charrades, estes charrades, pero per mes que u intenton, ya no serán les charrades del agüelo “Sebeta”, éstes sol tenen sentit, lo seu sentit, dites, escrites en chapurriau.
Mireu si som rics en la nostra manera de parlá que ña noms o verbes que yo, per lo menos, no trovó traducsió al castellá. Tos poso un ejemplo: “Sempre estás "surigañan" o “ensurigañán””, bueno asó serie com “sempre estás embolicán”;  no; “sempre estas provocán”; “sempre estás molestán”; tampoc; a lo milló totes chuntes. Voldrie di sempre estas enfrotén, donán mal, provocán als teus chermans; enfotente. Normalmen se diebe cuan los grans provocaen al menuts, fenlos enfadá, no sé...no trovo traducsió. Au sentis eise verbo??????.  Qué riquesa, y encara mos volen compará al catalá......

Sé que ña chen de esta paret trevallán, esforsanse, en replegá les palaures, los sonidos, los dits, les cansons,…. Ña que alabá lo seu trevall, no los u podrem pagá may. Pero mentres tan, l’agüelo seguirá estos consells, sense voldre que ningú li seguisque, ni que li fasque cas.

Per un atra part, tamé que ña veins de esta paret que lo seu trevall es mes sort, pero igual de importan, tenim chen formada, estudiada y l’am de aprofitá, aseptan los seus trevalls y los seus consells. Ham de sumá, may restá. Tots som importans, a la nostra manera.

Lo camí se fa, cuan molta chen pase per la mateisa senda, caminán, aplanán, calsigán, atapín, entropesan en los grasons, caen, eisecanse, y, com diu lo meu amic Jesús, apartán alguna pedra si quede p’el mich o moleste.

Ah! y pa fe lo camí tan importants son les pedres de davall, cada una de les pedres; com la tiarra atapida damún, cada granet de tiarra; y com l’aigüa que lo apisone, cada goteta de aigüa. En este trevall; tots som importans; nesesaris; tots y cada un de natres que estem aquí; com cada un que mos seguis y mos llechís; y tots los demés que están detrás de natres, pero que tenen lo matéis sentimen.
Perque este camí se fa en mols trevalls, pero encara en més sentimens y pan aisó fa faltá los sentimens de tota la chen, de tot lo chapurriau. Mentres ñague un aragonés que u sentisque ahí dintre; ñaurá sentimens y ñaurá chapurriau.

En estes persones del Consell, a l’Aldea sempre es primavera, encara que fasque fret, o encara que fasque caló, que fasque aire, ventolera, que nevo, que fasque boira; allí, dintre dels seus cors, sempre es tems de flos, de brots viarts, de capulls, de esperansa, de ilusions, de plos, de alegries, de sol, de lluna, de estrelles, de arcoíris; y de torná a escomensá, cada camí que los diuen que no.

Mos han guañat una batalla, pero no la guiarra, ells no saben que ells pasarán, que natres pasarem, pero que detrás de natres ve un atra generasió, y después ne vindrá un atra, tots trevallán per lo matéis, perque no los llevon la seua forma de entendres. Ya u vorán.

Seguirá....

Pasqualet i Vicent , el tío Visantico, valensiá

Pasqualet i Vicent , el tío Visantico, valensiá,

Que podíem fer per a paréixer més jóvens ? ,

ara està de moda deixar-se barba i afeitar-se els ous,

esperarem una temporaeta a que canvien la moda,

millor sirà, Pasqualet

Trovada 1, Cansons

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada1-cansons.html

Trovada 1, Cansons

Dilluns, día 14 de agost de 2017. Dotse y micha, Plasa d’Aragó. Saragosa.
Ña dies que ña que posals a les charrades.
Per eisa plasa, a eisa hora, baisen tres dones, no son unes dones cualquieres, son dones del Matarraña, aisó vol di mol. Si ya les dones d’Aragó tenen fama, les de aquells termes, molta mes. No son dones guerreres, vull dí no son de les que ataquen, pero cuidau si lo ataque dels contraris va contra la seua historia; contra la seua forma de parla; contra lo Chapurriau. Aiso, sí que no, ningú se pot ficá en los seus antepasats y en los seus fills al matéis tems, entonses sí, de dintre de elles is eisa forsa que done l’aigüa del Matarraña.
Ya u hay dit, atacá, no; a ningú; pero defendres, aisó per damún de tot, se disarán lo tems, la pell, la sang, lo cor, la vida. No saben en quí se han posat. Quí no es chapurriau, no pot sabé lo que se sentís, es un sentimen especial, de mol a dintre, la chen de aquella tiarra, u sentís, encara que no u sapie esplicá.
Son dones de l’Aldea, pacifiques, tranquiles, trevalladores, aisó sobre tot, pero ara les han convertit en guerrilleres, de aiso aquella tiarra ne sap mol, guerrilleres de les palaures.
Les estaen esperán un atra dona y un home, tamé de l’Aldea, ya estaen tots, no faltae ningú, fae tems que habien quedat en reunís, avui han tingut la oportunidat, la sort de podes trová.
Se senten; tots volen parlá a l’hora; ña tantes ferides que curá; tantes taques que llavá; la persona mes gran; no la mes vella, perque cuan se té lo cor chove no ña edat, fique pau. Tots callen. Preguntam; lo que vullgues y si u sé, te contestaré; lo meu cos va fallán, pero lo meu cap está com al prime día; y com la reunió es pa trevallá p’el chapurriau, encara me sentisco mes chove.
Cansons: y allí, al mich de la plasa van aná cantan cansons de l’Aldea, en chapurriau, claro; la chen de les taules de la redolada debien pensá están bochos estos chapurriaus; cantán aquí, sense cap de vergoña, en chapurriau. Ningú se va atreví a dimos res.

“Plau y fa sol,
les bruises se pentinen,
plau y fa sol,
 les bruises van de dol.”

“Baiseu les casquetes,
baiseu lo vi blanc,
baiseu les casquetes,
sino mon Anam.”

“Tan, taran, tan, que les figues están viardes,
Tan, taran, tan, cuán madurarán,
si no maduren lo día de Pascua,
madurarán lo día San Juan,
Cuán anirem a la roca fumada,
cuán anirem a minchá cansalada,
cuán anirem a la roca del corp,
cuán anirem a minchá conill mort.”

“Pastoret de aon vens?,
de la montaña, de la montaña,
pastoret de aon vens?,
de la montaña, de veure lo tems.
Quín tems fá?,
plaure, plaure, plaure,
quín tems fará?,
plaure, plaure, nevará.”

“Lo sabaté menut anae a fé sabates,
en un repuntapiau, va caure de sarpes,
cuidau, cuidau, cuidau, asó no pot aná,
sino se acabe avui, s’acabará demá.”

“En pic, en pic, lo tortolet,
la garreta del pastoret,
toquen y toquen, lo tamboret, (lo tamborinet),
la gallineta grasa,
corre per l’airasa,
lo bou estrellat,
corre y corre p’el tellat,
llat, llat, llat, merdeta de gat.”

“Sant Antoni y lo dimoni,
chugaen al trenta y un,
lo dimoni va traure trenta, y
Sant Antoni, trenta y un”.

“La fresneda a una costa,
Vallchunquera a un plá,
La Portellá en dos trosos,
Y La torre, allá d’ellá.”

“Boticari, canari,
Potes de aram,
que a la seua dona,
mate de fam.”

“Un rosé de roses blanques,
acabades  de cullí,
tan amigues que erens antes,
han tingut que reñí,
al andén de un terrení,
han reñit per poca cosa,
a la cara te u diré,
per mol que te rebaisos,
amiga, no te está bé.”

Pa nadal:
“San José se fa vellet,
y no pot puchá la escala,
matarem un corderet,
per a tota la semana,
y vindrán los pastorets,
y senarán de bona gana,
y sen anirán a dormí,
a la palliseta blana.”

“Les parets eren de sucre,
les portes de terró,
y cada mosca que pasae,
sen enduie un gran tros.”

“Al siño veterinari,
tots li diuen menescal,
y lo cas es que li sap mal,
pos li pareis ordinari,
perque ell es de capital.”

Lo día de San Juan (me van insistí que a l’Aldea se diebe aisí que San Joan ere al Más de Llauradó), ere festa gran a l’Aldea; per la tarde tot lo mon, grans y menuts, se arreglaen y baisaben a la fon, allí se faen una grasiosa de les del paperet.
Después los grans faen un corro mol gran; imagineutos lo redol del reloche, dintre del redol, a les dotse se posae un home, en un tros de papé llarc lligat a la correcha per detrás, a la esquena, com si fore una coga. Ara un  atre home se posae a les sis y pillave un atre papé. Los dos cantaen la seua cansoneta; y cuan acababen, al de les sis, li ensenien lo pape y los dos escomensaben a corre per tot lo rogle, pegats a la chen; sino ere garrama; y lo segundo corrie detrás del prime intentan prendeli foc al seu pape. Al matéis tems que totes les persones del rogle donaen voltes, corrén tamé, aisí se fae una corren de aire; per lo que corrien los de defora y los de dintre; y lo foc enses durabe poc, perque se consumie mol de presa. Aisina les carreres duraben poc. Y a torná a escomensá.
La cansoneta diebe aisina:
Lo primé home: “No me la ensendrás,
lo pio, pio, pio,
no me la ensendrás,
la coga de detrás.”

Lo segundo: “Sí, que te la ensendré,
lo pio, pio, pio,
sí que te la ensendré,
la coga de papé.”

Lo choc o entretenimen consistie en que lo segundo li ensenguere lo papé (coga) al prime, y lo prime tenie que escapas pa que lo papé que portae lo segundo, com estae ensés, se acabare de consumí o se cremare la má de quí lo portae y lo tirare an tiarra, entonses habíe perdut lo segundo; mentres que si conseguie ensendre la coga, guañabe ell y perdie lo prime.
Pareis un choc mol simple, pero si li afechim que los chugados eren un de cada cuadrilla (colla), o un de cada quinta, o un de cada carré, un casat y l’atre solté, ara ya entendreu que la chen partisipabe, volen que guañare lo chugadó en lo que tenien mes relasió.
Disfrutaen, mentres chugaben, y cuan se acababe, tots tan amics atre camí; y, mentres tornaen al poble, anaben comentan les carreres. Pues fulano casi lo ensén; no qu’el atre corrie mes; pos mengano se ha cremat un poc la má; no ha segut res, se ha rentat enseguida en l’aigua freda de la Font, y apañat; pues a perengano casi se li ensenen los pantalons; has vist a menganita com mirabe a fulano cuan corrie?, no si eisos acabarán fen parella, ya te u dic yo; has vist ……

Y así pasaen lo tems, sense cine, sense tv, sense radio, sense fe mal a ningú. Sen felisos en tan poquet, sense fe mal a ningú.

Seguirá.....

Rabia

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/rabia.html

RABIA

Esta charrade la vach fe air, pero ere día de dol. Avans de escomensá vull aclarí que no soc xenófobo, que tinc amics de moltes nasionalidats, encara que d’esta, cap. Per algo será y la culpa no crec que la tinga yo.
“Que ningú me digue res, avui me es igual que aquí estigue prohibit parlá de política, asó tampoc es política, asó es chustisia; tristesa; po, molta po; rabia, sobre tot, molta; rebelió; empatía; cariño; pena; plos; y crits; crits de un mun de góles; de grans y menuts; de dones y de homens; de tots a los que air, los va atropellá una furgoneta, fabricada pa trevallá, no pa porta la mort; en les seues rodes pasan per damún de cosos inosens, en ve de pasá per adoquins; per carreteres; crits de tots, de los ferits y d’els morts, sobre tot de éstos, de los morts.
Ne estic fart, fart a mes no pode, fart del tot. En tems tenia un deposit de perdó, pero avui se m’acabat, agotat, del tot, ya no puc perdoná mes, no me quede perdó, no me quede pasiansia; ya no puc aguantá més, que ningú me demano mes perdó, mes pasiansia, no soc retó pa perdona sempre, tampoc soc un deu pa ni siquiera perdoná.
No ña motivo, cap motivo pa fe estes coses, ni aliansia de sivilisasions; ni comprensió; cap de escusa; ni siquiera religiosa…….
No pot ñaure un deu, ni una religió, detrás de estes maleses; y, sin embargo, ña retós d’ells que los apoyen, qu’els espenten a fe estes coses, qu’els recomen que fasquen aisó; que, a cambi, los oferisen lo sial; la entrada al jardín del seu deu; setanta y dos virgens y no se cuantes coses mes; per feu, per matá; es igual que los morts siguen inosens o culpables, grans o chiquets, homens o dones; sol per matá, lo demes es igual, cuan més atabuts, milló.
Eise Deu, no pot se bó, no es bó; no pot se Deu, no es Deu; no pot ñaure una religió, uns retós, que estigue, que estiguen detrás de aisó; t’os imagineu a un Deu selebrán la “festa” o lo infiarn de air en tots los martirs, digüen ells, asesinos, dic yo, al seu voltán. Eisa religió té que sé falsa; eise deu tamé; te que sé falso, ES falso.
Desde menut a mi me han enseñat que la religió es amor, totes les religions pregonen lo amor, la caridat; lo portás bé en los demés; eisa es la seua bandera, la de totes; torná lo bé, per lo ruin.
Pero ésta, NO; ésta proclame lo odio, la guiarra santa, encara que la guiarra may pot sé santa, u digue qui u digue; la mort p’als que no pensen com ells; a tallá lo coll de los infiels; a torná mal, per bé.
Avui, diviandres, es lo dia en que ells resen; tos faria una aposta: cuans auran resat per les víctimes, cuans per los asesinos, penseu y contesteu. Segur que tots au asertat.
Venien; encara venen, desesperats, en greñes, mich despullats, portan dintre lo fret del viache, de la fam, del aigüa que los ha bañat, a la que han tirat a los que sen han anat quedan pel camí; los ham resibit al nostre país, bé, masa bé; venien sense res y los u ham donat tot; roba, minchá, dinés, medisines; achudes de totes les clases; coses qu’els fan falta a mols d’els nostres veins; coses que no ne ñan pa la nostra chen.
T’os au donat cuenta de que tots als que han detingut estos tems atrás, estaen parats, no trevallaben, sol vivien de la asistencia sosial quels donae lo gobiarn, sigue de la autonomía que sigue; los paguem la casa aon viuen; per no trevallá; per cada fill que tenen, sol fan que criá, dintre de poc ya ne serán mes que natres; hasta la tarjeta del metro o del autobús; tot gratis; y lo mes gort, seguisen cobrán mentres están a la presó.
Algúns; está demostrat, se permitisen lo lujo de viure al seu país, vivín de les achudes españoles, los u ingresen a la cartilla, sense cap de justificasió, y ells a traureu allí. Viuen com a rics, sense fé res, perque lo que los paguem aquí es mol mes que lo chornal que cobrarien allí, si trevallaren. Uns vagos, aprofitats de la nostra inosensia.
T’os au donat cuenta de la forma que te miren al crusat en ells. Ah! y se coneisen tots los drets, sol teniu que escoltals cuan isen a la tele y la forma que tenen de parlá, en quina arrogansia, quin orgull. Son superiors a natres, se creuen superiors a natres.
Y damún a mols los am donat hasta la nasionalidat; ya poden hasta votá; pronte, com ne serán mols, elegirán als seus diputats. Prepareutos, a lo que au de arrivá a veure.
Pareu cuenta, cuan se crusen en una dona de les nostres, si porte faldetes o pantalons, me es igual; mireulos als ulls, veureu despresio, esclavitut; y si mireu mes al fondo, veureu lujuria. Enrecordeuton d’els ataques sexuals a les dones a Europa, per mes que los gobiarns les asquen tapat; y resienmen a España. Y encara va ñaure españols que los disculpen, u justifiquen perque la chica portabe una minifalda y aisó, según ells, ere una provocasió. Aon está la llibertat a este país si cada un, cada una, no se pot vestí com millo li paresque. U habiem conseguit y ells mos u volen fe piarde.
Alguns de natres sol veem drets pa ells; que ña que entendrels; disá que a tots los puestos parlon lo seu idioma; donanlis terreno pa fes templos; com si ells foren correspondens. Com que no ham vist com ensenen los templos que no son d’ells, chafan los sans, les creus, les lápides d’els fosás. Ni als morts los tenen respiate.
Tots ham vist los comentaris, no sé si son verdadés, de chen de Australia, Rusia, Fransa; posán a cada u, al seu puesto y ham  tengut envecheta de que asó no pasó aquí. Que no volen minchá gorrino a les escoles, que se porton lo seu minchá. Pero no; aquí ña barrios que ya son d’ells, que es perillós pasá  per allí, que, casi ni la polisia se atrevis a entrá. Que allí manen ells. Que mos volen posá les seues costums, enrecordeuton de les piscines.
Me direu que no tots son iguals; pos casi tots, perque cuan pasen coses com estes, no presumirán, pero callen y per dintre se alegren, es un triunfo pa ells. No se integren a les nostres costums, no se volen fé com natres; volen que natres mos fem com ells. Pa les festes del Pilá, hay vist hasta chinos menuts en lo cacherulo, los sentae com a un san, unes pistoles, pero allí estaen ells. A estos res, de res.
Penseu; a España ña cuatre millons de estranchés trevallán y cuatre millons de españols parats. Que no tots son iguals, que algúns se han integrat y trevallen. Pos no tots y de estos menos. Seguiu pensan.
Serie tan fasil que tots los que no trevallen, los que no han trevallat may, que han fet maleses, encara que tinguen la nasionalidat española, pues s’els retire, y fora, al carré, al seu país. A ver quina es la primera nasio que u fa.
Pa acabá, me venen al pensamen los plos de eise juguete de un chiquet de tres añs, que ya n’ol podrá estrená, li u acavaben de comprá a les Rambles y lo pobret sen va aná en la ilusió als ullets. Despues, al llimpia los carres, lo camión de la basura, va replegá lo juguete, aplastat pero una roda de furgoneta y lo va tirá al camión, tamé lo juguete estae desfet,  com lo chiquet, lo seu amo. Ya están los dos chuns; al atre costat.
La cridada de una mare de Alemania, que may tindrá contestasió,  volie parlá en la seua filla, que estae pasán uns dies a España; la chica volie coneisé lo país del sol y aquí se ha trovat en una gran sombra, una sombra eterna.
Eisa flo, que un home estae comprán pa la seua dona y al chirás ya no la va trová dreta, estae llarga an tiarra, tirada; la flo ere blanca y cuan va caure an tiarra se va torná rocha, en la sang que regae les Rambles.
Eise llibre, nau, acabat de comprá, que se ha  quedat esgarrat, an tiarra, al mich del carré, sense amo; perque los ulls que lo anaben a llechí en tanta ilusió, ya están tancats, pa sempre, sense llum.
Tota eisa chen que pasechabe, felis y contenta, una tarde mes, o lo prime camí; disfrután del ambien de Barselona, y ara lo recuerdo de una furgoneta corren mol, lo recuerdo de la mort blanca, dels crits, del doló, de los plos per los que sen an anat; los ha cambiat la vida, los ha furtat la alegría pa sempre, les Rambles ya no serán les mateises, aquell nom tan majo de les Rambles de les flos, dels muisons, dels llibres, se ha convertit en les Rambles de la mort.
Y los demés que u ham viscut, desde llun, en pena, en tristesa; que, per un día, ham olvidat los nostres problemas, pa sufrí los d’ells; mos quede un gust, milló dit un disgust de impotensia, de RABIA, per no sabé cóm y perqué ha pogut pasá aisó, cóm se pot arreglá, si es que se pot arreglá.
U sentisco, avui no puc perdoná, demá no u sé; avui l’únic que tinc es RABIA, molta RABIA. No puc ni plorá; ña masa chen p’el mon que avui ploren p’els seus ferits, p’els seus morts; per les seues ilusions atropellades, ferides, mortes a un paseo que ere presios: Les Rambles. Estos dies tenen una oló rara, com a gasolina.
Perdoneu al agüelo, pero lo rade sentimen que li quede avui es una pregunta que ell se fá ara y que, a lo pichó, tos tindreu que fé no tardan mol: O ELLS, O NATRES.
R.I.P. (Requiescat in pace). Que descanson en pau allí, ya que no la han tingut aquí.”

No tinc por de la bèstia aragonesa (i II) Francesc Ricart / revista TEMPS de FRANJA

No tinc por de la bèstia aragonesa (i II) Francesc Ricart / revista TEMPS de FRANJA

El segon enunciat que porta Espluga a desqualificar la possible aversió o rebuig del protagonisme de l’Aragó es refereix a la necessitat d’exigir el reconeixement de la llengua a qui tinga el poder real per a reconèixer-ho i no a dedicar-se a fer propaganda per Catalunya pensant que és la millor manera d’aconseguir-ho. En aquest apartat, la veritat és que hi estic d’acord: la reivindicació del reconeixement i la dignificació del català s’ha de fer a l’Aragó. Al Principat –com a part «més poderosa» dels PPCC– se n’ha de fer d’altaveu, però no per reivindicarhi res sinó per fer-hi veure que el problema de la Franja és el seu problema, és el problema de totes les terres del domini lingüístic del català; i és en aquest sentit que un pot «actuar» en el Principat i no en cap altre sentit: des de qualsevol punt és bo reivindicar pel català perquè la reivindicació és única i els qui en són concernits (ara sí) són tots els qui tenen responsabilitats de govern arreu. Explicant la situació i les mancances del català a la Franja, des d’on siga, no es deserta de fer-ho a l’Aragó sinó que és una manera més, una opció més que no s’ha de negligir. I a l’Aragó, també i més, és clar, i en aquest sentit, per exemple, des dels Casals Jaume I s’han impulsat accions, buscant les complicitats de totes les associacions en la reivindicació per la Llei de llengües i en altres accions conjuntes. El que entenc del teu retret, Espluga, és si es fa prou des de la Franja, reivindicativament parlant, davant les administracions aragoneses. La resposta ben segur que la compartim. En el comentari del segon argument, no me n’amago, ja en parlo del component Països Catalans, qualificats d’utòpics, quan algú (un servidor mateix) podria pensar que és la menys utòpica de les aspiracions d’un català (catalanoparlant); és allò dels drets històrics recordat a bastament amb motiu de l’Estatut de Catalunya; és a dir que no et poden prendre –o no pots negar– una condició que tens «per definició», la de ser català. No cal dir, no hauria de caldre, que parlem de ser catalans des de la condició de components d’una comunitat lingüística innegable. I aquí és on hi ha qui s’escandalitza i prefereix posarhi fum i passar a una defensiva que entenc que és negativa; em refereixo a la negació de la catalanitat de la Franja perquè posa en perill el component aragonès. Certament, hi ha a qui no ens preocupa aquesta suposada tensió (catalanitat-aragonesitat) perquè allò que està en perill és la llengua (la catalanitat) i no l’aragonesitat que, a més, com segurament no se li escapa a ningú, per a la major part del personal no és sinó una manera de defensar l’espanyolitat de l’Aragó. Vaja, que la negació de la catalanitat de la Franja és la via lliure cap a la garantia de l’espanyolisme d’aquestes terres que, no se’m negarà, històricament han estat sospitoses de pertànyer al maligne català (per exemple, a la vista dels veïns aragonesos som tan polacos com els que més). Per això serà que es despobli de catalanoparlants la Franja? Preguntes. I això no m’ha agradat. Em fa que fas trampa dient això. El català patirà molt –ja ha patit i pateix molt– per sobreviure perquè els problemes són immensos; però el català, com qualsevol espècie en extinció, ara que es parla d’ecolingüística, necessita de tot l’organisme sencer (mira, aquí, hi va bé l’artefacte Urbilatèria) per no desaparèixer i el català a la Franja es tan important com en els altres territoris. Jo podria dir que penso a l’inrevés (i ho penso) que si es vol identificar el català amb l’Aragó, en la mesura que hi ha estat rebutjat històricament, no tenim gaires garanties que el paraigua aragonès siga suficient per no fer aigües fàcilment. Més aviat podem tenir dubtes raonables a partir de la desídia ancestral: què ha fet mai ningú a l’Aragó «oficial» per la nostra llengua i per la nostra gent? Només cal recordar les manifestacions de Cisco Beltran a les Corts aragoneses i després, en plegar d’alcalde de Fraga, com s’ha esplaiat sobre el menysteniment de l’administració cap a les nostres comarques. Tu mateix, a l’últim paràgraf, em sembla que em dónes una mica de raó, només que et sobra allò de «la barra”: quan dius que és fàcil el reconeixement de la Franja a Catalunya, vols dir que a l’Aragó costa de reconèixer (i d’entendre) la Franja. És clar, és aquí on som, no ens enganyem: la gent de la Franja de Ponent ens hem de fer perdonar que siguem com som i per això –Freud ho tindria tan fàcil amb nosaltres!– hem de sublimar la nostra estimació cap a l’Aragó. A la vista del que hi ha, estic d’acord que la majoria comparteix la teva diagnosi «ben innocent». Però deixa que m’agafe a les cometes que he posat al teu adjectiu: no és fruit de cap cosa innocent sinó que més aviat penso que la gent es decanta pel sentiment aragonès perquè l’hi han fet; sí, l’hi han muntat, no s’hi ha hagut d’esforçar: som aragonesos i prou! Potser no caldria dir-hi res, al respecte, i potser algú podria dir que no hi tenim dret a dir-hi res; però hi ha qui pensem que els qui ens volen en aquesta postura ens han furtat (o ens han volgut furtar) un dret fonamental, inalienable, el dret a tenir una llengua digna com qualsevol altra persona, una llengua cultivada (de cultura, ja veus) que ens servixca per accedir al món com qualsevol altra persona i això, des de l’Aragó que ens hauria de protegir, s’ha impedit i sovint de manera aferrissada i desconsiderada. Que hi haja poca gent (“micromón franjolesc», ja tornes a enquetar) que no combregue amb la diagnosi proaragonesista no es deu a cap mèrit fruit de l’aplicació de cap pedagogia, sinó més aviat a una manca escandalosa de fer pedagogia en cap sentit a les nostres comarques. Tu dius que és molt fàcil defensar des de Catalunya el català a la Franja; a mi em toca recordar-te com és de difícil defensar la catalanitat des de la Franja des de qualsevol punt de vista, peró sobretot com ho és des de l’òptica no aragonesista (per entendre’ns). I suposo que hi estàs d’acord. Hi ha gent que no perdona treballar pel català sense combregar (que em perdonen els catòlics per abusar del verb) amb les tesis aragoneses, cosa que potser és el que fas tu, amic Espluga amb el teu escrit, segurament sense voler. Recorda que hi ha gent que ha actuat amb ràbia contra els qui treballem a la Franja des de l’òptica de la llengua i la cultura dels Països Catalans i que no només no és fàcil sinó que té els seus riscos, fins i tot físics. Però insisteixo que no ha de ser tan estrany i antinatural treballar per la catalanitat, des de la Franja de Ponent, buscant la coincidència d’estratègies amb la resta dels qui tenen el teu mateix problema i la teva mateixa aspiració; i això és el que volem alguns, ja sabem que som pocs, però d’alguna manera tenim raó, potser no tota la raó, però tenim raó i per això, malgrat tot, penso que val la pena, fins i tot malgrat Freud.

Yo parlo lo chapurriau

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/yo-parlo-lo-chapurriau.html

Yo parlo lo chapurriau

Sobre lo mes de mach de 2017, un aspirán a agüelo “Sebeta”, va entrá, com tans dies, a la seua paret de Facebook. Pero eise día va tindre la sort de trovás una invitasió, del seu bon amic Jesús Bel, pa entrá y apuntás a la paret de un grapat de chen que trevallabe per una forma de parlá, se diebe: 
“Yo parlo lo chapurriau”.
Algo va saltá dintre de Luiset, debíe se un cor de chiquet, dintre de un cos de vell; uns recuerdos que, pese a sé vells pel tems que fae que habien pasat, seguien sen chovens, perque dintre d’ell lo tems se habíe parat, cuan als once añs sen va tindre que aná del SEU poble. 
May habie olvidat los once añs viscuts allí, pa ell eren tota una vida; después ne habíe tingut un atra, a un terme y en un parlá que no eren los seus, als que tamé estae agrait perque li habien permitit creise, formás, casás y tindre los millós fills del mon.
La primera vida la tenie tancá a un armari que sol aubrie cuan, per sort, podie torná uns dies allí, respirá ben fondo y atre camí a la segunda vida. Ere com los peisos que vivuen al aigüa y de cuan en cuan tenen que eisí a respira, igual li pasae a Luiset. Apenes pasae les Ventes y escomensabe a baisá la costa del Mas de Fraga, los pulmons li creisien, respirabe fondo, en los ulls del cor mirae y reconeisie la seua tiarra, lo seu terme, allí agon volie morí o per lo menos que li entiarron cuan li arrivo la hora de pasá al atre costat.
A camins se trovae en algú de aquell terreno, pa ell ere com si se trovare en un chermá, casi encara mes, parlaen en chapurriau y lo tems pasae y pasae y no se donabe cuenta; l’atre debie pensá que tio mes pesat.
Seguim; va demaná que li disaren entrá a la paret; cuan li van contestá que sí, va tindre una gran alifara. Va escoltá lo que volie eisa chen; enseguida va sentí com ells; portabe lo chapurriau dintre y va podé al fin aubrí la porta del almarí y eisí fora, com un crio de onse añs, com un vell; mol vell; lliure al fin.
Dintre d’ell la sang se va renová, va respirá fondo y se va tirá a la aventura. Mai u habie fet; no sabíe cóm feu; pero estabe al seu terreno; en la seua chen; sino li entenien en les palaures escrites; li entendrien en los seus sentimens; y se va posá daban de la pantalla; ella li demanabe que escriguere; y ell posae los dits damún de les tecles, y les lletres eisien soles, unes detrás de les atres, chuninse com los pareisie be y va naise lo prime escrit. Lo de la cansó dedicada a tots los que parlaen chapurriau. Casi tenie vergoña de dí eise nom.
Pero va ñaure un home, un vei de la paret, que li diuen Ramón, que lo va resibí, lo va animá, u has fet mol bé, seguís, a daban, tots ne estem deprenen.
Lo que li faltae a la ilusio; que la animaren. Luiset habíe vist que encara ne eren pocs; que no veie chen que escriguere coses llargues; no sé perqué, pero al veure lo seu escrit, li van parlá de Desiderí y la seua mula. Va busca lo llibre, lo va trová, lo va comprá y lo va llechí varios camins. Y va veure; qué presumit; que Desideri y ell tenien algo en común y algo diferen. Tenien un apellit igual, Arrufat y aisó ya vol dí mol; tenien les mateises ganes de escriure sobre coses de la tiarra; pero tenien una cosa diferenta; p’el motivo que fore, segur que tenie raons pa feu, Desideri va escriure en catalá; pos Luiset u farie en chapurriau, en la nostra llengüa, la de Desideri y la meua; serie un homenaje que li farie a un veí; que segur que si avui estare aquí mos apoyarie com lo prime; com u fan uns atres escritós que están a esta paret.
Qué pretensións, voldres comparas a Desideri; que no; que sol hay vullgut di que ha segut lo meu modelo; algú a qui vull imitá, may se me pasará pel cap; volem compará en ell. Ña maestres y aprendisos.
Seguim, se va inventá un nom pal poble que te al seu cap, l’Aldea, may li voldrie fe cap mal al poble que li va veure naise, li deu masa, y prau trastades ya va fe de menut. Per aisó tot lo que li pase pel cap a Luiset pase a eisa Aldea imaginaria, que sol existis al seu cap y al seu cor, perque la vol com si fore de verdat.
Después se va inventá a un crio: Luiset; y a un vell: l’agüelo “Sebeta”.
Los dos personajes fan falta. Luiset es nesesari perque tot lo que charre l’agüelo, se referis a onse añs de la seua vida; sé que ñá chen que no se creu que tots eisos recuerdos estiguen al cap de un crio. Tenen rao, están al cap de un vell que s’enrecorde de eisos onse añs; no sé si tus u hay aclarit o lo hay embolicat mes. 
Pero es que “Sebeta” no está sol, per un costat te a sa chermana, a la que torne lloca, un día sí y un atre tamé, Carmen: com se li diu a nasó y encara que ella no sen enrecordo, que es lo que pase la machoria dels camins; sol en cridala, en sabé que está ahí, los noms, les palaures, li venen al cap.
Per l’atre costat, están los vells de l’Aldea, los que están al atre costat; sé que tampoc tus u creeu; pero están ahí y de cuan en cuan se arrimen a la orelleta del agüelo y li parlen. Y u fan tan depresa, que li falte tems pa aná corren a un papé y escriure lo que li diuen.
Avui, anaba a dormí la siesta, p’als agüelos es sagrada, y, de momen, se han presentat los agüelos (o será la inspirasió?) y me hay tingut que eisecá, corrén; quedam sense siesta, y vindre a escriure esta charrada.
Diebem que per un costat está Luiset y p’el atre lo agüelo “Sebeta”, esta persona fae tems que anae p’el cap de Luiset (es un recuerdo de cuan ere menut y llechie lo TBO), lo nom sol va tindre que traduil al chapurriau (Cebolleta), pos “Sebeta”. Esta persona es mol necesaria, represente a Luiset gran, vell, bueno en los seus añs, pero tamé en les seues manies actuals, en los seus coneisimens, en los seus amics, en la seua chen, en la seua familia actual, en los recuerdos desde los onse añs, hasta ara, en tota la segunda vida.
Y en estos elemens, lo nom de l’Aldea y les dos persones “Sebeta” y Luiset,  vach escomensá a escriure una vida imaginaria, pero real; unes aventures supostes, pero vivides; una historia imaginada, pero que va podé se aisina o mol pareguda. Y a alguns veins los va agradá; los amics, que sempre han estat ahí, me van apoyán cada dia, en cada charrada; los grans escritos (Pedro, Carlos, Enrique, Hector, Juan-Carlos, Javier, y vin o trenta mes que ñá) no han segut mol durs en mí y me han disat creise un poquet; y al final se va fen una bola que va creisen; pero teniu en conta que te los piaus de fang, que sol es una invensió de un aprendis y al final caurá.
No me olvido d’els amics de l’atra part, (Huesca y Saragosa) als que conec menos, perque no apareisen per aquí, pero que sapien que lo chapurriau lo parlem entre tots, cada un, en les seues particularidats, pero al fin y al cabo, chapurriau y que sobre tot, que tots mos entenem parlanlo y llechinlo.
Se que tamé ells escribisen, mos agradarie que u faren aquí, pa compartiu tot, ya que compartim les notisies ruines, compartí tame les bones.
Estic ufano perque alguns veins m’han dit que se han animat a escriure al veure al agüelo que no te vergoña, que, encara que sigue pegan potades a les lletres, seguis escribin y contan coses.
Tinc una espina clavada dintre de mi, es que vech chen; homes y dones; en cultura, en esperiansia, en aventures, que no se atrevisen a tirás a la aventura de contamos les seues coses, que a tots mos interesen y que estariem encantats de veureles reflejades a esta paret.
Ya veureu un día de estos que l’Aldea, ha crescut, ara ya tením un Consell que me apoye y me corregirá les potades que vach pegán a esta forma de parlá. Llechisen al agüelo, son unes seguidores mes.
Vull acabá dien que l’agüelo “Sebeta” no es lo milló escritó de esta paret; sol es lo que mes escriu. Algún día mos donarem cuenta d’els talentos que tenim amagats, espero que no sigue masa tart.
Parleu, escriviu, penseu, reseu, ploreu, rieu, pero tot en chapurriau, ham de demostrá que tot aiso se pot fe y u sabem fe en la nostra forma de parlá. Al final ya mos done igual que mos diguen idioma, dialecto o lo que vullguen. Pero que mos dison aisí, que mos dison en pau; y sobre tot que NO mos diguen que parlem lo CATALÁ.

FIN.

///



Baixán la costa del Mas de Fraga tamé ting esta sensassió , encara que Beseit estigue una mica mes llun. Y Desideri Lombarte u escriu així :

Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro
i m'eixeco més alt, fugint de tu,
te tinc molt més a prop i més t'estimo,
sense enyor, sense enveja de ningú.

Si mirada de prop se't veu cruel
i aspra i freda i amarga i malcarada,
quan se't mire de prop se't veu la pell
tèbia i suau, rodona i ben formada.

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,
fer-te créixer i florir com t'imagino
i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!
Quants versos t'haig de fer per agradar-te?

Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!


//

A la segona estrofa ,verso 7,crec que PROP es llun , de llun se veu la terreta mes tíbia,redona, suave, ben formada.

chapurriadistes , extrema dreta espanyola

Franja Viva

Si gratem una mica veurem que dins els "chapurriadistes" hi ha membres de l' extrema dreta espanyola, els qual no es caracteritzen precisament per la seua objectivitat ni per la seua amplada de mires. al contrari, són sectaris, tancats i no dubten a fer passar tota mena de fàbules i la "postveritat" per la veritat objectiva, la qual, en el fons detesten. Ells manipulen, tergiversen, bloquegen i calumnien, amb total mala fe,  que al capdavall és el que més els va. Res a veure amb l' objectivitat, l' honestedat i la ciència...ni amb la democràcia, ens atreviríem  a dir...... Que en quedi constància..

Comentari meu:

Només cal cambiá chapurriadistes per catalanistes y dreta per esquerra, y lo mateix texto val per a vatres.

Voreu com me fótego una madalena pel cul

Voreu com me fótego una madalena pel cul vídeo a Facebook , grupo yo parlo chapurriau .

Veréis cómo me meto una madalena por el culo.

María Jesús , Joan Enric , bisi hasta Hannover

María Jesús , Joan Enric , bisi hasta Hannover

María Jesús y Joan Enric (gurú) viuen a Hannover , Alemania, están de vacasions a Beseit, y al acabá les festes, después del día dels casats, pujarán en bisicleta desde Beceite hasta casa seua a Deutschland. 

La Festa Casats Beseit patrosine esta aventura sense presedens al poble.

A la foto, momén de la entrega de la camiseta de la festa casats Beseit, roija, en una bisicleta estampada (no vull cridá al mal tems). 

Esta camiseta se pot comprá  per a colaborá en la comisió de la festa casats Beseit. 

Los soltés, mossos vells, tamé poden comprá esta camiseta, está en varies talles, per a dona y per a home.

Al mateix tems ñan cupons per al sorteo de la grandiosa sistella , tot per a fe la mare de totes les festes de casats.

Los acompañará al trayecte un bus en avituallamén, dos mecánics, y un ATS per a solventá possibles insidénsies.

Entre Kassel y Eisenach farán una parada per a trobás en mí, a Eschwege, Hessen. Ting guardada una botella de vi Sensals de Lledó. No es doping perque no están competín.

La ruta es de aprox. 2.000 kilómetros, que farán en trams de 100 kilómetros, per lo que se calculen uns 20 díes de viache, sense tindre en cuenta los possibles problemes que poden ixí al camí, com que los volcon les bisis carregades de melons a la frontera en Fransa.

Tos espero de aquí un mes, bon viache y bones festes !! 

Togo , Áridos Curto, natros tamé parlem chapurriau

Togo , Áridos Curto, natros tamé parlem chapurriau

Togo (oficialmente República Togolesa, en francés, République togolaise) es una nación ubicada en la zona intertropical, forma parte del África subsahariana y es altamente dependiente de la agricultura, con un clima que garantiza buenas temporadas de cultivo.
El idioma oficial es el francés; sin embargo, también se hablan otros idiomas en Togo como
Gbe, Kotocoli y Kabiye.
El 38,7% de la población vive bajo la línea internacional de la pobreza de 1,25 US$ por día, y el 69,3% bajo la línea de 2 US$ por día.

•  Wikimedia Atlas: Togo
•  Wikcionario tiene definiciones y otra información sobre Togo.Wikcionario
•  Wikinoticias tiene noticias relacionadas con Togo.Wikinoticias
• Información de la OMS sobre Togo
• Noticias de las últimas elecciones presidenciales en Togo

•  Wikimedia Commons alberga contenido multimedia sobre Togo. Commons