lunes, 7 de agosto de 2017

Ramón Sistac Vicén

Ramón Sistac Vicén (Barcelona, 8 de maig, 1958) és un filòleg, lingüista i dialectòleg català. És un dels experts més famosos del català occidental, dels parlars de transició cap a l'aragonès, i un dels més importants dialectòlegs de Catalunya.



Ramon Sistac va néixer a Barcelona el 1958 dins una família originària de Camporrells, poble de la Franja del meu cul. Es va llicenciar el 1980 a la Universitat de Barcelona i s'hi doctorà en Filologia Catalana el 1987. Va començar per treballar a partir de 1988 com professor titular de dialectologia catalana a la Universitat de Lleida. És membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1998.


Obres

Ell ribagorçà al alta Llitera. Els Parlars de la vall de la Sosa de Peralta (1993)
Ell català d'Àneu: reflexions al voltant dels dialectes contemporanis (1998)
De la llengua a les dents (2004) / este mel hay lligit /
Menú de degustació: opinions nutrícies sobre la cuina de la llengua (2009)

Alejandro Maño en Facebook , Institució Cultural de la Franja del meu cul

Va naixe lo mateix día que yo.

https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Ramon_Sistac  en ocsitá :
Ramon Sistac i Vicén (Barcelona, 8 de mai de 1958) es un filològ, lingüista e dialectològ catalan. Es un dels expèrts mai famoses del catalan occidental, dels parlars de transicion cap a l'aragonés, e un dels dialectològs màgers de Catalonha.

Occitano , catalán , balear, chapurriau , mentes fascistas, feixistes
L'Occitane es la marca francesa que destaca por sus productos naturales y de gran calidad. Creada en los maravillosos campos de Provenza francesa, sus aromas y materiales te enamorarán por su tradición y elaboración natural.

L'Occitane , marca francesa , productos naturales





Ramon Sistac nasquèt a Barcelona en 1958 dins una familha originària de Camporrells, vilatge de la Franja del meu cul. Se licencièt en 1980 a l'Universitat de Barcelona e s'i doctorèt en Filologia Catalana el 1987. Comencèt a trabalhar tre 1988 coma professor titular de dialectologia catalana a l'Universitat de Lhèida.

Origen, chapurriau, occitano, champoiral, champouirau, occità,Mistral
Origen, chapurriau, occitano, champoiral, champouirau, occità, Mistral, no dirá res de aixó lo cap de soca de Sistac.

http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/aragon/ramon-sistac-dice-franja-habla-catalan-pide-protegerlo-conservarlo_530361.html

El profesor de Dialectología de la Facultad de Letras de la Universidad de Lleida y miembro de la Sección de Filología del Institut d'Estudis Catalans, Ramón Sistac, afirmó que las "hablas" locales que se hablan en la Franja de mi culo aragonesa forman parte de la lengua catalana y pidió proteger el uso de esta lengua en la zona para conservarlo.


Sistac, nacido en Cataluña, aunque el origen de su familia está en el municipio altoaragonés de Camporrells, obtuvo su doctorado en Filología años atrás tras leer, en la Universidad de Barcelona, una tesis sobre 'El habla de Peralta de la Sal'.
El filólogo justificó la adscripción de las "hablas" de la Franja de mi culo al catalán porque "básicamente, el cuerpo principal de la gramática y la sintaxis es el mismo", al igual que gran parte del vocabulario, aunque reconoció que "lo que hay son diferencias fonéticas" respecto a otros hablantes. /Com ocsitá y catalá/
Ramón Sistac indicó que, desde Altorricón (Huesca) hasta el final de la Comunidad autónoma, se habla un subdialecto del catalán denominado ribagorzano noroccidental, mientras que desde Zaidín hasta Mequinenza las hablas locales están emparentadas con "las hablas leridanas" y desde Mequinenza (Zaragoza) hasta municipios turolenses como La Codoñera o La Cañada de Verich, estas hablas forman parte del tortosino, siempre dentro del catalán occidental, que se habla "en Lérida y Valencia". /Contra mes minut lo dialecte, milló se engullix/
Aunque no hay "unidad" dentro del "catalán de Aragón", dijo Sistac, "tampoco hay tanta diversidad". A esto añadió que "pretender que el maellano es diferente del fragatino sería una barbaridad". Sistac puntualizó que las diferencias con el aragonés "están definidas hace muchos años" en el campo científico. /Definen lo que les interesa/
PedroII, Osca,1196, als presentz , als que son per venir,for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics,e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa,sian pris e tot lo poble venguia se d'el 
Pedro II, Osca,1196, als presentz , als que son per venir,for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics,e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa,sian pris e tot lo poble venguia se d'el.

El filólogo ilerdense (es de Barchinona, de Ilerda no es, lerdo parece que tampoco)  prosiguió afirmando que "lo que pasa con el catalán en Aragón es exactamente lo mismo que con el castellano", en el sentido de que "no se habla lo mismo en Barbastro que en Huesca o en Alcañiz", ni en España o Argentina, y sigue siendo castellano.
Así, indicó que, en el caso del castellano, la Real Academia de la Lengua Española (RAE) "no impone ningún castellano a los hablantes que, en todo caso, hablan como les da la gana" y "con el catalán pasa exactamente lo mismo". /No tu creus ni tú/
El Institut "no impone un modelo de catalán, sino que se dedica a hacer la gramática y la normativa". De hecho, "yo hablo como se habla en mi pueblo", como cualquier hablante de cualquier lengua. Sistac explicó que el registro normativo se habla cuando el usuario quiere "elevar" su nivel lingüístico.
Ramón Sistac afirmó que en gran parte de la Franja de mi culo el catalán es hablado por el 87 por ciento de los residentes habituales, según sus datos, pero alertó del proceso de "sustitución" que, en su opinión, se está produciendo en "las zonas extremas", como el valle del Isábena.

la franja, la franja de ponent, la franja de llevant, la franja del meu cul
Franja del cul de Ramón Sistac
Según Sistac, esta situación de uso habitual del catalán en la Franja de mi culo puede invertirse en una generación porque, en el contexto actual, para que una lengua sobreviva deber "entrar en la escuela" y los organismos oficiales, en alusión a las Administraciones públicas.
/Desde lo 1900 que va naixe mon yayo a Beseit hasta lo 2002 que vach acabá de estudiá, la suposada llengua catalana que parlo se moríe. Ni ell ni yo vam estudiá catalá a escola. Ara ham de ressusitá lo catalá y escriure en la norma de Fabra. Tot mol sientífic y gens polític./
VENTAJAS
Entre las "ventajas" que pueden tener los ciudadanos residentes en la Franja de mi culo si aprenden a escribir en lengua catalana, Ramón Sistac dijo que "hay un mercado de 10 millones de personas al cual tendrán un acceso más fácil" y, además, la catalanófona es "una cultura de muchos siglos de antigüedad, con una gran literatura a la que pueden acceder".
Sistac aclaró que el Institut d'Estudis Catalans "no es una entidad catalana", sino que está formada por científicos de todos los territorios donde se habla catalán, lo que incluye a varias Comunidades autónomas.
Sobre el grado de reconocimiento jurídico que deba tener el catalán de Aragón, Ramón Sistac eludió pronunciarse, por tratarse de una comunidad distinta de la suya, aunque opinó que "todos los ciudadanos tenemos los mismos derechos y yo me encuentro viviendo a caballo entre Aragón y Cataluña, con la contrariedad de que cuando estoy en Aragón pierdo parte de mis derechos" lingüísticos. "Son las Cortes de Aragón las que tienen que decidir qué régimen jurídico tiene cada una de las lenguas de Aragón", sentenció.
El dialectólogo ilerdense explicó que, en la conservación de un idioma minoritario en un territorio determinado, no sólo influye su valor jurídico, sino también las acciones que realizan las instituciones día a día.
Como ejemplo, dijo que el gaélico de Irlanda es una lengua plenamente oficial en Eire y "es una lengua cada vez menos usada", mientras que los italianos de la región norteña del Tirol del Sur tienen el alemán como lengua materna, una lengua muy protegida en el día a día que, sin embargo, tiene un nivel de protección "muy débil" en la legislación transalpina.
/ En Alemania cuando habla alguien de Tirol, Suiza, Austria ponen subtítulos para que los alemanes de Hannover o Berlín los entiendan. Y se llama alemán a todo.
El búlgaro, macedonio, serbio, montenegrino, etc son lenguas diferentes y muy parecidas entre sí, tanto o más que el occitano y el catalán. Todo esto es cuestión de política, disfrazada de lingüística a la que llaman ciencia.
/

baubo, baubos, bauba, baubes

baubo, baubos, bauba, baubes

Los dits o les mans se queden baubos pel fret.

Variasions, balbo, balvo,

dcvb,baubo, bauba



baubo, baubos, bauba, baubes

rabosí, Valderrobres, baubo, potes baubes, pota bauba


rabosí, Valderrobres, potes baubes

Les olives 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-1.html

Les olives 1

Si tanquem los ulls y disem volá la nostra imaginasió, corren atrás en lo tems, hasta arrivá al voltán de 1960, podrem aná a l’Aldea, a un camí de un campo cualquiera, per ejemplo lo de la Carretera, y veure al ara agüelo “Sebeta”, un sagal de nau o diau añs entonses, tot tapaet, en una gorra, en visera y orelleres, tota tancada, abotonada davall del coll, en un tros de bufanda, tapanli la boca y lligada a la nuca, uns calsetins de llana que li a fet sa mare, en la llana que va podé aprofitá al desfé un jersey vell, li arriven hasta los chinolls; porte unes botes que li venen un poc grans, pos son heredades de un cusí, lo matéis que lo chambergo que porte damun del jersey, lo jersey está apañat p’els colses, pantalons curts, perque encara es un sagal y los pantalons llarcs, an aquell tems, sol los portaen los homens.
Lo menut se enrecorde que la agüela Segunda, la mare de sa mare, cuan esquilaen la ovella, agarrae la llana, la portabe al hort, la rentave ben rentada, al toll en una canasteta y a la conca, y después, en un us, fae llana, y en eisa llana, en cuatre agulles de fe calsa, los fae calsetins pa tots. Pareis que la vechs, untán la llana en los dits en saliva, aná enrollanla y después fen ballá al us y anae fen cordell. Los recuerdos se me piarden en lo tems, vech a la agüela, la cara, los ditets bañats en saliva, pasanlos per la llana, aná estiranla, enrollanla, fen cordell, hola! Agüela Segunda: soc lo Luiset y me enrecordo mol de vuste y del agüelo José, recuerdos pa tots los del atre costat.
A eisos calsetins, que fae l’agüela en la llana y les cuatre agulles de fé calsa, a l’Aldea s’els diebe “piucs”, anaben reforsats p’els talóns y per les punteres. De eisa mateisa manera se faen los “michons” que eren uns guans que no arrivaben a les puntes d’els dits, a lo milló per eise motiu los dieben michóns perque eren la mitat de un güan.
Lo tros de les garres que va desde lo chinoll hasta micha cuisa, está chelat, lo chambergo li tape eisa part, pero com li falte lo radé botó, lo de bais, cuan bufe l’aire, li eiseque eise tros y les navalles de la fredo entren lliures atravesanli la carn y, puchán cos amún, hasta la tripa y mes amún inclús.
Sa ficat un tros de cartó, de una caisa vella de sabates, enganchat als pantalos, que li tape lo pit. Li u va dí un amic y pareis que tenie raó, no se note tanta fredó allí.
Lo aire, avui, bufe mol fort, li chule a les orelles y aisó que les porte tapaes, pero u note mes perque les porte pelaes per culpa dels sabañons, es una pasia a la familia; ne tenen tots, no sol a les orelles sino tamé als dits de les mans y als dels piaus. No tos podeu imaginá com piquen y al rascat, com están un poc unflats, se eiseque la pell y se quede la carn al aire.
Intente avansá, sempre al matéis pas, pero lo aire bufe tan fort que li espente cap atrás, tot chelat, tot dolorit, pas a pas, poc a poc, mol inclinat cap avan, per culpa del aire; vol aná més depresa, pero li espente cap atrás, sense pará, continuamén, pero diuen que aisí se fá camí.
Les mans a les borchaques del chambergo, porte uns michons, pero te pó perque la tiarra está bañada y si patine y entropese se amorrará al camí, no li donará tems a traure les mans, ademés los dits están balbos.
Este matí, al eisecas, caien unes gotes y ell se pensave que se agueren quedat a casa, a fe lleña pal foc; al corral, serrán, a camins, en lo serrucho de dos manecs; y, uns atres, en la estral gran, y hasta en la estraleta si fare falta.
Pero lo rubio es mol dur y ha desidit que ñabíe que aná al campo, que les olives ya están madures y poden caure an tiarra y eises les paguen menos. Ademés lo tems pot cambiá. Igual sol son cuatre gotes que lo únic que fan es matá lo pols del camí. Pero …..
Les gotes seguisen caen y es un martiri cuan te peguen a la cara en la forsa que les espente l’aire, pareisen punches, agulles, que se te claven a les galtes (mejillas) y a les garres.
Asó no es vida, pero, com casi tots los veins de la’Aldea, no tenim dinés pa estudiá, no quede mes remei que trevallá al campo, eise es lo nostre destino, y grasies a este trevall podem minchá, encara que no mol. Estem pasán mala temporada.

Seguirá.........

Movimén franjolí per la llengua catalana


Franja Viva


//


Franja Viva sou los mateixos que Moviment Franjolí , una charanga de panderetes aon lo directó es Óscar , desde Badalona , o un poble rebatejat Gramanet de Besòs, y mameu subvensions de la gencat per a extendre los països catalans, en lo estandarte de la llengua catalana a la vanguardia.

///

El independentismo catalán sigue creando disfraces para simular un apoyo popular masivo a sus tesis, dentro y fuera del Principado. La última tapadera se llama Moviment Franjolí, una supuesta “asociación aragonesa” que defiende la anexión a Cataluña de la franja oriental de Aragón. Sólo es una supuesta “asociación aragonesa” porque está dirigida desde Badalona, donde reside su coordinador, Óscar Adamuz. Es decir, se trata de simular desde Barcelona que los ciudadanos de la zona más oriental de Aragón (formada por unos 60 municipios) ansían unirse a unos hipotéticos Països Catalans independientes.

El propio coordinador del Moviment Franjolí,
Óscar Adamuz, explica en su perfil que está vinculado a cuatro entidades independentistas, casi todas ellas financiadas por la Generalitat catalana:
Omnium Cultural (el principal socio de Junts pel Sí junto a ERC, la ANC y PDC),
Acció Cultural dels Països Catalans, el sindicato independentista Intersindical-CSC y la red Enllaçats per la Llengua.


Óscar Adamuz, moviment franjolí, franja, català
Gramenet de Besòs, 1979) és tècnic de metrologia i resident a Badalona. Des del 2012 coordina el Moviment Franjolí per la Llengua en defensa del català a la Franja. Participa en la xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua. També gestiona el portal cooperatiu Acció Cultural dels Països Catalans, és militant d'Intersindical-CSC i voluntari d'Òmnium Cultural.

https://www.racocatala.cat/opinio/article/39859/panorama-dels-mitjans-catala-franja

països germans de llengua i de símbols, Catalunya, moviment franjolí








a cascala, a cascarla, Cataluña, Aragón, patada en el culo


movimentfranjoli@gmail.com


https://twitter.com/movfranjoli

https://www.facebook.com/Moviment-Franjol%25C3%25AD-per-la-Llengua-179778822178644/

http://movimentfranjoli.blogspot.com

Movimén franjolí per la llengua catalana

Aquest cap de setmana adrecem dos actes que tindran lloc dissabte 5 d'agost a les comarques franjolines del Matarranya i prop de la Ribagorça.

L'acte celebrat al Matarranya, es iniciativa de la Llibreria Serret de Vall-de-roures que organitza la trobada Camins.

Per altra banda, cap al nord de la Franja de Ponent hi ha la jornada cultural "Coneix la Terreta" a Espluga de la Serra, al Pallars Jussà.

Naltres com a Moviment Franjolí hi serem al Matarranya a la Trobada Camins, també durant aquest cap de setmana obrirem un nou espai, "Coneixent la Franja de Ponent" on el nostre company José Ramón Noguero ens farà un reportatge sobre la seva estada al Matarranya.

Aquí us passem els cartells, en català, sobre aquests actes:

/ Les fotos se poden descarregá per a vóreles milló /



Per segon any consecutiu, el Moviment Franjolí col·labora en l'edició d'unes agendes en català per a l'alumnat de la Franja conjuntament amb el casal Jaume I de FragaLa iniciativa és impulsada per la Plataforma per la Llengua.
Enguany s'ha endegat una campanya de donatius per fer arribar agendes en català a tots els alumnes de les escoles i instituts de les comarques franjolines. 
L'alumnat de les escoles de la Franja podrà tenir novament una agenda escolar en llengua catalana. La Plataforma per la Llengua, el Moviment Franjolí per la Llengua i el Casal Jaume I de Fraga tenen previst editar les Agendes de la terra per als alumnes de primària i de secundàriaLa voluntat és editar-ne novament 4.000 exemplars
Per cada aportació de 5 euros, es podrà enviar una agenda més a les escoles de la Franja. Així, les persones que ho vulguin poden fer les seves aportacions entrant al web de la Plataforma per la Llengua. Aquests donatius serviran perquè els nens i nenes facin servir una eina pedagògica en català, en el seu dia a dia i per dignificar el català a l'àmbit educatiu de la Franja de Ponent.
Les agendes proposen continguts basats en diferents iniciatives socials, a més de posar en relleu diferents dates de l'àmbit lingüístic català i d'afavorir la inclusió de dades referencials de la Franja, com els mapes comarcals, referències a autors franjolins o la toponímia pròpia i correcta. Entre les novetats, hi ha el decàleg 'Una llengua viva és una llengua que es parla' i el calendari escolar i festiu adaptat a l'administració aragonesa.
L'any passat les entitats van repartir 3.500 agendes que, amb la col·laboració de les associacions de pares i mares, van arribar a l'alumnat amb total normalitat i van significar un pas cap a la normalització del català, la llengua pròpia del territori.
El català és la llengua pròpia de les comarques de la Franja, i ha de ser un patrimoni a conservar per part dels pares, les mares, les escoles i l'Administració. Que els nens i nenes facin servir una eina pedagògica en català, en el seu dia a dia, és una manera necessària i bona de dignificar el català a l'àmbit educatiu de la Franja de Ponent. 
moviment franjolí llengua, franja, llengua, català

català, cartell, spray, pintada, coto, moviment franjolí llengua

Des del Moviment Franjolí per la Llengua volem mostrar públicament el suport al català existent a la Franja de Ponent.
N'estàs orgullós de la nostra llengua pròpia?
Coneixes pintades, cartells  o murals que reivindiquin el català a les vies públiques de les comarques de la Franja?

Envian's les teves fotos a l'adreça electrònica: movimentfranjoli@gmail.com i entre tots i totes mostrem al món el nostre suport al català des de la Franja de Ponent!

#NoAmaguiselCatalà

#AlaFranjaEnCatalà


decàleg,català,llengua, franja, moviment, franjolí


Decàleg per la conscienciació lingüística del català a la Franja.

La situació de la llengua catalana a la Franja de Ponent és molt precària. El trencament generacional de la llengua per via familiar és un fet a molts indrets del territori. L'escassa presència del català a l'escola, a les institucions públiques o als mitjans de comunicació fa d'agreujant.

Des del Moviment Franjolí per la Llengua i el Casal Jaume I de Fraga_ACPV llancem conjuntament una campanya per a fomentar l'ús social  i la dignificació del català, així com la conscienciació lingüística dels catalanoparlants de la Franja.

El català és la llengua pròpia de la Franja, un patrimoni cultural a preservar i un vehicle de comunicació vàlid per a qualsevol afer de la nostra vida. Les nostres actituds i usos lingüístics són bàsiques per mantenir viva la flama de la llengua.

Aquest decàleg està emmarcat dins dels actes de la campanya de Sant Jordi d'Enllaçats per la Llengua: "Llengua normalitzada, literatura sense fronteres". 




Octavi Serret: "Estic rebent felicitacions per la Creu de Sant Jordi de gent que no m'ho hauria imaginat mai"



Octavi, Octavio, Serret, Valderrobres, Valdarrores, Vallderoures, serret llibres


L'Octavi Serret fa més de tres dècades que n'és propietari de la llibreria Serret de Vall-de-roures (Avgda. Hispanitat, 21), adscrita a la xarxa de llibreries de la Generalitat de Catalunya, havent esdevingut un punt de distribució de premsa i un focus cultural de primer ordre tant al Matarranya com a la resta de la Franja i les terres veïnes catalanes i valencianes (terra de cruïlla). Aquesta tasca de difusió literària i d'activisme cultural ha estat reconeguda recentment amb la distinció de la Creu de Sant Jordi. L'Octavi sempre té una activitat extraordinària, d'una vida dedicada al món de les lletres.

Marcel Pena

-Primer de tot, felicitats per la Creu de Sant Jordi.
Moltes gràcies. Es una cosa que no penses que te pugue passar.
-La llibreria Serret porta més de 30 anys sent referent de la literatura en català a la Franja. Com creus que han evolucionat els hàbits de lectura dels franjolins en este temps?
Hem anat a més perquè hem potenciat aquesta literatura, començant pels xiquets. Estan acostumats a veure només llibres en castellà, però jo els he ensenyat que poden triar el que vulguen, català o castellà. A partir d'ahí, s'ha de seguir fent pedagogia per a que això funcione.

-Quin és el tipus de llibre més demandat?
Els llibres que em demanen solen ser novetats, però normalment sóc jo qui els recomana. A la gent li agrada deixar-se recomanar. A més, amb el club de lectura, utilitzo les ferramentes digitals, la llibreria virtual i les crítiques de la web per arribar a la gent que li interessa.

-Què creus que aportarà la Creu de Sant Jordi al teu negoci?
Tindre un recolzament com una Creu de Sant Jordi m'ajudarà molt. L'any passat vam passar un primer trimestre molt dolent, després de cinc anys seguit d'una baixada de ventes. Gràcies al club de lectura i creant una fidelitat amb els clients a través de descomptes, hem remuntat el vol. El reconeixement de la Creu de Sant Jordi em dóna més força per seguir fent el treball que m'apassiona, que és recomanar llibres i fomentar la lectura en català.

-Quines són les especialitats literàries de la llibreria?
La nostra especialitat és la literatura en llengua catalana feta per autors del Matarranya i les Terres de l'Ebre. Tenim moltíssim material d'escriptors de la Franja dels últims 22 anys, des que es va recuperar el Premi Guillem Nicolau. A més, a través de la Fira del Llibre Ebrenc, vam afegir autors ebrencs en un intercanvi on jo vaig aportar els autors del Matarranya i la Franja.

-Què té el Matarranya, Maestrat i Terres de l'Ebre per ser un territori tant prolífic pel que fa a històries i autors?
És un territori molt ric que et permet desconnectar, i que a més dóna per a molta literatura. Els coneguts com "autors del boom" dels anys 70, sud-americans com Carlos Fuentes, Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, van vindre al Matarranya en busca d'un punt on créixer literàriament. Avui en dia, encara vénen molts artistes forasters a instal·lar-se als masos, per aïllar-se i formar-se intel·lectualment.
-Com afecten les polèmiques de caire polític i lingüístic entre Aragó i Catalunya al consumidor de cultura del Matarranya?
Ara estem en un moment dolç. Els problemes van vindre a la legislatura anterior, però ara ja no hi ha cap conflicte. Aquí al Matarranya, els polítics han aprovat considerar el català llengua d'ús històric, també els del PP i el PAR.
Que se m'hagi donat a mi una Creu de Sant Jordi també és una demostració del moment que vivim. Estic rebent felicitacions de gent que no m'hauria imaginat mai que es pogués alegrar per una Creu de Sant Jordi en defensa de la llengua catalana. Ara es viu un clima molt més acceptable. Però hem de seguir treballant perquè sigui una bassa d'oli. La cultura és l'únic vehicle que tenim, mentre la política ho acaba trastocant tot.

-Quines novetats ens recomanaries de cara a Sant Jordi?
He preparat un PDF on incloc totes les recomanacions que faig per aquest Sant Jordi als meus clients. Però crec que els dos llibres que més es vendran són Argelaguesde la Gemma Ruiz, a qui tindrem el dia 29 signant llibres a la llibreria, i La filla del capità groc de Víctor Amela. Aquest últim ha fet una edició especial per Sant Jordi, amb una guia amb el recorregut que es fa al llibre pels Ports de Morella, de Beseit i la resta de pobles del Matarranya.

viernes, 4 de agosto de 2017

pesolaga, pesolagues

gen roína o que moleste

M'han dit que se diu a Lledó. An algún atre poble igual se diu, per ejemple a Bonansa, Ribera del Flamisell (segons lo dcvb)

miércoles, 2 de agosto de 2017

La trilla 5,La trilla 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-5la-trilla-1.html

La trilla 5, La trilla 1

Estendre: Del mún de garbes que se habie fet al carrechá, se anaben agarrán y se estenien per tota la era. Se soltaben les soguetes y se guardaben fora de la era, encara que sempre sen olvidabe alguna, que mes tart, al trillá, se enrollabe als silindros del trill y, al no podé doná voltes, fae mun, en ve de rodá y trillá la palla, ñabie que pará, eisecá lo trill, lleva la sogueta, torna a estendre lo mun que havie fet, y a seguí trillán.
Cuan ya estaben les garbes repartides per la era y sense soguetes, en les forques se estenien be les espigues, procurán que quedaren totes soltes y sense grapats, ni muns, si ñabie algún clá, se portabe un atra garba y se replenabe.
A la charrada anterior ya se ha esplicat les tres formes de estendre.
Trillá: Ará se posae lo trill damún de les espigues y se chunie lo animal o animals que anaen a treballá. A camins se posae detras del trill de silindros, lo de pedriñera, en un pes damún, pa chafá millo la palla.
Una persona se ficave damún del trill y escomensabe a doná voltes, procurán pasá per tota la trilla. Los demés sen anaben al hort, que estabe debais de la era a fe unes atres faenes.
Repetá les bores: cuan habie pasat micha hora o un poquet mes, ne venie un y, en una forca, anabe agarrán les espigues de la part de defora de tot lo rogle de la trilla, les que quedaven llun y lo trill no les podie alcansá, y les tirabe dintre del rogle pa que se pugueren trillá milló. Si la forma de estendre havie segut ñaben tonga o “rollet” se repetaben tamé les bores de la part de dintre y se fae lo matéis que a les bores de defora.
Rechirá: A la hora o aisí de haber escomensat a trillá, o cuan les espigues de la part de damún ya estaven prau chafades, puchae la chen y rechiraben la trilla (li donaben la volta, lo de devall u posaen a dal), aisó se fae en les forques, anan donan la volta total a les espigues. Cuan se acababe esta faena, la persona que habie trillat la primera hora descansabe y un atra ocupabe lo seu puesto y ell a treballá al hort.
Tot aisó se fae los camins que fare falta hasta que les espigues estigueren ben trillades.
Si no amenasabe troná, se parae pa diná, se anabe a abeura al/als animal/ls y sels disabe descansá un poquet, pa que pasturaren y pa que se revolcaren a la tiarra pa intentá llevas les mosques de damún que, en la caló, estaben mol pesades y s’els posaben a les tocadures y hasta los faen sangoneres.
Si ñabie nugols a la vista y según del costat que vingueren, no se parabe ni pa diná.
Al atre costat de la vall, ñavie un atra era, allí treballaben un matrimoni machó y un d’els fills, resien casat, en la seua dona.
Un dia que ñabie perill de troná, lo Luiset estabe donan voltes en lo trill; a la sombra del casalisi de la pallisa menuda estae lo rubio, tapat en una borrasa, intentan dormí la siesta, mentres arribabe la hora de repetá les bores.
De momen lo sagal veu que al atre costat, la parella chove está a la sombra, fen la siesta, pero de una manera rara, ella té eisecades les faldetes y ell los pantalons baisats. Lo sagal, la curiosidat dels críos, arreabe a la mula cuan lo casalisi no li disabe veure la funsió, y anabe a poquetet cuan lo espectacul ere a pantalla completa.
Lo rubio que, aunque li faltabe un bras, se enterabe de tot, li va pareise rara la forma de trillá del sagal y va aisecá los ulls, cap a un mirave lo crio y mentres diebe “serán marranos” se va eisecá de la borrasa y va muntá al trill, a la bora del crio, sense disali veure res mes.
Lo menut tot enfadat, pensae pos aisó tamé u fan los gosos y ningú tape res.
Lo rubio no va entendré que alló ere un d’els trevalls mes vells del mon. Lo que si que tos puc dí que als nau mesos no va naise cap de trilladó menudet. Igual n’ols van disá feu tranquils, feu be. Encara que yo crec que estaen tan ensenegats que no se van enterá de que tenien espectadós, sense pagá res per imaginás, perque no se veie res, la funsió.

Seguirá ......

La trilla 6, La trilla 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-6-la-trilla-2.html

La trilla 6, La trilla 2

Si algún camí voltaes masa de repen o agarraes algún muntañeta de trilla que se habie fet al rechirá, podies “fe mún”, (lo trill en ve de doná voltes damún de les espigues, arrastrabe tot lo que trobae y fae un muntaña, sense disá res de palla damún de la era, y donan voltes damún den tiarra, fen rastres y pedretes, que después eisirien com grapisos). Ñavie que pará al animal, eisecá lo trill, estendre lo mun per tot lo forat que se habie fet al repetá, fica lo trill atre camí be y a seguí donan voltes.
Deuriem parlá del senteno, era la palla mes dura de tots los grans, la que mes tardabe en trillás. Tamé solie sé la més llarga, per aisó, a camins, si se acababen les soguetes, se solie utilisá pa lligá les garbes. Se chunien dos o tres rams de espigues de senteno, lliganlos entre ells y en “la corda” que resultabe, se lligae la garba. (A estes “cordes” s’els diebe “vensills”.)
Per eise matéis motivo de sé la palla mes dura, ere la mes difisil de trillá, la que més tardabe en partis, en chafás. Normalmen ere lo radé grá que se trillabe. Los grans estaben clavats dintre de fundes a la espiga y, per aisó, estaben mes defensats de si plovie, pa bañás menos. Cuan se trillabe, habíe que procurá no corre mol, pues al sé les espigues mes llargues y mes dures, a voltes se enrollaben als silindros en tal cantidat que n’ols disaben dona voltes y faes “mún”. Ya sabeu, a pará, eisecá lo trill, soltá les espigues enrollades als silindros, estendreu tot atre camí, ficá lo trill be y a continúa donán voltes.
A camíns cuan se fae mún, se aprofitabe pa engrasá los silindros. Se fae, puchán la vinagrera del oli, y mentres estae lo trill eisecat,se posaen unes gotes als puestos agón donaben voltes los silindros, sels fae volta, hasta que anaben finets, mol finets. Ñabie que cuidá los ferramens, que, encara que eren primitivos, eren los únics que teniem.
Lo blat, pa mí ere lo mes fasil de treballá y lo mes agrait ya que de ahí eisie la farina y de la farina, lo pá, alimen fundamental, mol fundamental pa l’alimentasió de les persones y d’els animals.
La sibá o sibada, según los pobles, ere lo minchá diari de les mules, tenie mol mala baba de treballa, pos lo pols que fae, se posabe al cos y te picae per tots los puestos, sobre tot a la esquena, allí agón no te podies rascá.
Per atra part, la avena, de utilisasió pareguda a la de la sibá, la palla ere un poc mes dura, y algú diebe que lo seu pols tenie efectos curativos pa alguns mals, o per lo menos que los calmae un poc.
A voltes los trilladós que anaben al trill, estaen contens y cantaen jotes o cansons, según les afisions y virtuts de cada un.
A la esquena de la era ñavie un atra dels veins, que tame cantaven y faen los mateisos trevalls que natres.
Contaen una historia del pare de familia dels veins, tenie dos chics que sen portaen poc tems. Lo gran estave a la mili, entonses la mili encara durave tres añs. Y li va toca aná tame a la mili al segundo fill.
Mira per agon, lo pare va pendre mal a una de les garres y al veure que se quedaríe sol y malal, si sen anave lo segundo chic, va agarrá lo montante y sen va aná, caminán, desde lo poble hasta Madrit, pa reclamá que, com ell estave mal de la garra, li disaren al chic pa que li achudare a treballa la tiarra. No li van fe cas, claro.
An aquells tems no ñavie homens del tems, pero no fae falta, lo rubio savie un mun de coses. Ñavie camins que, allá llun, per les carreteres (per les ventes) apareisie un nugolet al sial, no sé com u adivinave pero mos cridave a tots, “venga a repetá, que ve tronada” y tots, corren, sense acavá de trillá, repetaven les espigues, estigueren com estigueren, les faem en una tonga y, a voltes, hasta lis posavem unes borrases per damún. Y al cuart de hora se habie format una nugolada, se habie posat damún de natres y escomensave a plaure.
Cuan se pasave, disaem que se secare un poc la era, o seguiem al dia siguien, si ya ere tart. Se llevaven les borrases, se estenie atre camí la tonga, per tota la era, se disabe eisugá un poc y a trillá com si no aguere pasat res.
Uns atres camins, se veien nugols, pero lo rubio los mirave y no dieve res, seguie tan tranquil y natres seguiem trillán. Y atinave, no plovie.
Los fumadós, en aquells tems faen los sigarros en tabaco (caldo) y en paperets de fumá. De eisos fumarros caien multes purnes, tots portaen les camises cremades, en foraets, pero aisó aguere segut mol perillós fumá mentres trillaben. Alguns pa combatí les ganes, agarraben un troset de rome, de la punteta de les rames, pelaen lo tochet del costat que lo habien tallat de la rama, sel posaen a la boca y lo anaben chupán e inclus moseganlo y en aisó sen els anaven les ganes de fumá.
Lo agüelo que ha tingut mols proyectes y cap realidat, va pensá que aisó podie achudá a disá de fuma y va está mols dies pensán en com feu y va prepará un trevall de treinta y tantes fulles. Tenie un amic que ere del partit que en eise momen manabe a la DGA, li va doná lo trevall, per si podie interesá, no sé agón lo va portá, ni quí lo va estudiá o revisá, pero als pocs dies, li u va torná, dienli que sí que podie interesá, inclus que ñaurie alguna suvensió, pero que a parti de eise momen, lo diau per sen de lo que se empleare pa eise proyecte, tenia que donalu al partit. Bueno pues ni proyecte, ni trevall, ni suvensió, ni diau per sen, me vach torná los papes capa casa y per algún caisó deuen está dormin, desde entonses.
Idees lo agüelo na tingut moltes, pero, per lo que se ha vist, poques han segut bones.

Seguirá..........

La trilla 7, l’ hort.

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-7-l-hort.html

La trilla 7, l’ hort.


A la part baisa de la vall, teniem un hort, y allí se treballabe mentres se estabe trillán. Tamé ñabie un pau que traie un aigua, poca, pero mol fresqueta; a la bora del pau, un toll pa regá y pa llavá la roba que después de llavala, se posae en azulete y lejía a una conca, al rato se aclaríe y se esteníe als rostolls del bancal de dal.

Me enrecordo en alifara de veure com la agüela y la mare plegaven los llansols y lo Luiset se posave davall, ¡qué recuerdos!.
Al hort se posaben cañes a les bachoques, pa que se emparralaren; se posaben cañes a les tomates y se lligaben les tomateres a les cañes en cordells. Ya se cullie alguna carbaseta, algún pepino, alguna tomata. Tamé ñabie rabanets, alberchines, primentons y hasta floreres que criaben flos. Per la séquia, que pasabe a la bora del hort, se cullie alguna violeta, eren menudetes, pero faen mol bona oló.
Se sembraben verdures de casi totes les clases, y de algunes, com les tomates, ne sembraben de varies clases tamé: normals, en rama, etc. Igual que bachoques: normals, pa secales p’al inviarn, blanques,  de la manteca, etc.
Teniem unes mansaneres enanes, que faen mansanes, menudes, pero mol bones de gust.
La tiarra del hort estae formada per los solcs, los cavallons y los regués, se aprofitave tot, als cavallons estaen plantaes les pataques y al solcs ya plantaben les piñes (coliflor). P’els regués venie l’aigüa.
Se regabe desde lo toll. Lo toll se umplie desde lo pau, galleta a galleta (cubo a cubo, poval). Estae la galleta lligada en una corda. Se posabe una carrucha y a puchá galletes. No sé los sentenás de cubos que faen falta pa umplí un toll. Lo cubo ere de aluminio. Aisí cuan lo baisabes abais y arrivae al nivell del aigüa, com pesabe, se afondabe dintre del pau y se umplie de aigüa y a estirá la corda. Y aisina un detrás de un atre, hasta que la aigüa arribae al rafec del toll.
Lo toll tenie una paret a un costat que la part de dal estae feta incliná, de obra, li dieben lo llavadó, perque se empleabe pa que les dones llavaren la roba. Cuan acababen, se soltae lo tancadó del toll, que ere un tocho de fusta en draps, pa tapá lo forat del toll, per agón se vuidabe (vaciaba) l’aigüa. Allí ñabie una rebaseta, del l’aigüa que se anabe escapan p’els draps y sempre ñabie granotetes (ranitas) menudetes o cullerots (renacuajos).
Al soltá la aigua del toll, anae p’els regues hasta arribá als solcs que vullies regá y que habies ubiart en la eisada (azada). Cuan estabe lo solc ple, se tapabe la entrada y sen aubrie un atre y aisí hasta que se acababe l’aigüa del toll.
A uns sen metros del pau, ñabie una fon que li dieben “La Telleria”, perque, en tems, l’agüelo del “Sebeta”, habíe segut tellé y faen telles als terrenos agon ara estabe la era. Ñabie un forn y tot. Les telles les portabe a vendre, anaben hasta Madrit, en carros y animals.
La fon tenie la milló aigüa del terme. Ara ya no val pa beure, se ha contaminat dels nitratos dels abonos que posaen als campos. A la bora de la fon ñabie dos aveuradós, p’als animals. Ere una obra ben feta, se notae que los antepasats discurrien, que no eren tontos. A esta tiarra sempre ha ñagut coneisimen y se pot comprobá.
A uns tresens metros de la fon estabe la “nevera”, ere un pau, no masa fondo, que cuan nevabe se umplie de neu. Y allí se conservabe mol tems sense fundis (derretirse), per si fae falta, pa algún malal (enfermo) del poble.
Chun a la caseta, davall del tellat, faem los plantés. Se compraen a la tenda bosetes de papé, que portaen llaos (simientes) de les coses que volies plantá al hort. Los plantés, se cuidaben mol y se regaen a subin pa que les plantetes eisiren be y fortes y después se pugueren trasplantá als solcs o als caballóns, según los tocare.
Parlán de plantés, m’enrecordo que lo agüelo, sen crio, ere afisionat a plantá y trasplantá coses y a fes los seus hortets. Ne tenie un, al puchadó (subida) que anabe del hort a la era.
Un día, cuan van aná a carrechá al Terme de Fornols, va trova un piñol (hueso), davall de una presquillera o albercoqué, ara no m’enrecordo ya;, que habíe ubiart y ya puchabe una rameta menudeta. Lo sagal lo va posá dintre de una lata, chun a la tiarra en la que habíe nascut. Lo va baisá al hort y lo va plantá al seu hortet, al puchadó. Y l’albre va prende y va aná creisen, fense un albre gran que avui done fruta.
Luiset, volie que cuan sen anare al atre costat, lo cremaren y la siandra se la tiraren a este albre, pa servili de alimen, en agraimen per haber crescut. Ara, com tot alló está abandonat y lo menut ya no té res que veure en l’hort ni en la era, ya ha cambiat. Que, cuan arrivo lo momen, la siandra que la tiron agón vullguen, pero dintre del terme de l’Aldea, aisó si, vol seguí allí, forman part del terreno, hasta lo final dels tems.
En fron de la era ñavie una cova de poca profundidat, pero alta, davall de la carretera. Allí a la seua bora, ñavie unes romigueres mol grans que faen unes mores gordes y gustoses. Cuan ñabie un momen de tems lliure, lo Luiset, sen anabe allí agarrabe una palla de una planta com lo fenoll, que se pareise mol a la palla de les espigues, pero mol mes fina. En ella anave clavan mores, hasta umplila, cuan tenie sinc o sis raims, tornae al hort, umplie una galleta de aigüa fresca del pau y ficae les palles plenes de mores allí dintre y a la hora de brená estaen fresquetes y mol bones.
A la bora del hort estabe un edifisi, una “caseta” que servie pa guardá los ferramens, y pa retiramos si plovie. Com allí entraben moltes mosques, posaem tires de pape pegajos, agon acudien les mosques y se quedaben pegades. Al matéis casalisi estabe la pallisa, tenie entrada per dintre de la habitasió de les ferramentes, pero eisa entrada se tapiabe en fustes. Y, per la part de damún del techo, del tellat, se aubrie un forat, apartán dos o tres telles de dos o tres files y per allí se vuidaven les borrases plenes de palla. Cuan ya no quedave mes que mich metro pa arriba al techo, ficaen dintre a Luiset, pa atapí be la palla y que ne capiere mes.
En esta operasió, al vuidá les borrases dintre de un poc de una habitasió tancada, se fae una polseguina que no tos podeu imaginá. A camins te ofegabes, no podies respirá. Y ademés alguns dels pols eren fotuts, sobre tot lo de la sibá que donabe uns picós a tot lo cos, pero mes a la esquena. Com sé que alguns u hau patit, no insistisco, pa que no tos enrecordeu y escomenseu a rascá.
Allí es agon lo agüelo “Sebeta” va agarrá una claustofobia tremenda, no tos podeu imagina lo llarc que se fá, cuan sol tens mich metro de altura pa mauret, y escomense a caure pel forat la palla de una borrasa, en tot lo pols del mon y tú, sense podé respirá, achinollat, la palla davall dels chinolls, les llumeres del tellat pegante a les costelles, tu inclinat, en una oscuridat total, esperán, desichán que acabo pronte, pa podé respirá atre cami normal. Y de momen se fa la llum, pero lo mun de palla no te dise veurela, la estens, com pots, en les mans, en los piaus, ya casi acabes, y entonses, arrive un atra borrasa, ya sol tens dos pams de puesto, casi estas llarc, casi no te pots maure, te vas arrastrán de una punta al atra, apretan cap abais, y aisina hasta que ya no pots mes y ya ises a la llum, al aire y respires en tota la forsa, umplinte los pulmons de aire llimpio, al fin LLIURE. Uffffffff.
Ya tanquen lo forat del tellat, ya no cap mes palla, allí se quede tancat lo infiarn, lo demoni. Hasta l’añ que ve.
Despues, pasán lo tems, se anaven llevan les fustes de la porta de la habitasio de abais y per allí se traie la palla, poc a poc, borrasa a borrasa, pa portala a la pallisa de casa y donala als animals.
Aisí funsionave la máquina de la palla.

Seguirá.........