carpit

carpida, carpidet, carpideta, carpidets, 

ert, erta, erts, ertes

estamordit de fret, estamordí ?

Un de Valderrobres o Ráfels ert, carpit de fret, congelat

http://dilc.org/estamordir/

DCVB

FRED (ant. escrit fret). adj. i subst. m. (i dial. f.): cast. frío.
I. adj. (f. FREDA) Mancat de calor.
|| 1. en sentit físic: Que té una temperatura sensiblement més baixa que la del cos humà; que té un grau de calor inferior al normal o convenient. Lo crestall qui és de freda natura, se fa en los locs qui són frets per la absència del sol, Llull Cont. 334, 20. Banyat en les aygües més fredes que gel, Passi cobles 85. Quan van a deixondar-lo, lo troben fred com marbre, Atlàntida. x.Humors fredes: escròfules. Sang freda: la dels peixos i reptils; fig., serenitat, carència de nerviositat o d'apassionament obcecador. «S'estimat me va amb sang freda | i diu que no me té amor, | i jo en tenc per pagar-ló | amb sa mateixa moneda» (cançó pop. Mall.). 

|| 2. fig., en sentit espiritual o moral: a) Que no és animat; mancat d'apassionament, d'ardor, de zel. L'esperit tenia més fret que lo gel, Passi cobles 20. Tenen la ànima freda y nua, Villena Vita Chr., c. 12. Vaig trobar-la a ella molt freda, Maura Aygof. 17.—b) Excessivament exacte o serè, sense inclinar-se a l'exageració, a deixar-se suggestionar, etc. Una investigació freda, Obrador Arq. lit. 74.—c) Mancat d'excitació genèsica. Mostrau-vos fret | e tant suau?, Spill 2756. Ffret sou com a rahim de parra, Coll. dames 776. La natura de la dona que és freda, Albert G., Ques. 43 vo.—d) Mancat de força, de poder per a obrar, especialment per estupefacció. Ànima freda: esperit mancat d'activitat. Quedar fred: romandre aturat davant una cosa espantosa o inesperada. Na Maria quedà freda quant va sentir axò,Roq. 28.—e) Mancat de gràcia, d'al·licient, de simpatia, d'expressió, etc. Trob freda tota alegria, Salvà Poes. 26. Era de mirada trista y freda, Rosselló Many. 168. A la freda reclusió de les aules, Ruyra Parada 11.
II. m. (i dial. f.). 
|| 1. Sensació produïda per la pèrdua de calor. Fassen penitència e sostenguen fam, set, calt, fret, turments, Llull Gentil 27. L'ome embriach tremola de fret, Albert G., Ques. 13 vo. Els escarrufaments de fret los fan acostar-se, Rosselló Many. 28. 
|| 2. Temps fred; absència relativa de calor. Per fortuna de temps o de fret o de pluja o de vents, Cost. Tort. II, iv, 18. Ab frets e ab calors, Muntaner Cròn., c. 7. Hi'l trist de Johan en tems de fret sua, Proc. olives 516. Que los frets e les pluges les començauen a enujar, Tirant, c. 92. Fer fred: esser fred el temps. Estauen al foch, car feya fret gran, Passi cobles 20. Se pengen infants tendres pel fred esmorteïts, Atlàntida v. Fred sec: temps fred i mancat d'humitat. Feia molta fred i li sortia un fum blanc per entre els pèls del bigoti, Pla Girona 151. Fred moll o humit: temperatura baixa barrejada amb humitat. Fred negre: fred sec i sense sol. Fred secret: fred molt intens i sense vent (Tarr.).
    Loc.—a) Hi ha moltes comparacions per a expressar hiperbòlicament que una cosa és freda; v. gr.: Més fred que (o Tan fred com) neu, gel, una serp, el nas d'un ca, la cadena del pou, marbre.—b) Donar-ne una de freda i una de calenta: dir ara una cosa i suara la contrària.—c) Fer un fred que talla, que pela, que trepana, que rau, que glaça, que glaça la cua dels gossos, que glaça el pensament: locucions per a expressar hiperbòlicament un fred molt intens.—d) Ja ha arribat el fred de Rússia!: es diu referint-se a algú que va molt abrigat quan encara no fa fred (Empordà).—e) Si t'agafo, no tindràs fred!: es diu en to d'amenaça, com volent dir que li donarà una tupada forta, que el calfarà.—f) No fer fred ni calor: no causar cap impressió, no interessar.—g) No passar fred ni calor per una cosa: estar indiferent.
    Refr.—a) «Un vestit ne tinc a França, i aquí em moro de fred»: al·ludeix als qui s'avanen de posseir coses que no els poden esser útils.—b) «Qui no té seny, no té fred».—c) «Si tens fred, embolica't amb la paret» (Segarra, Urgell); «Si tens fred, arrima't a la paret» (Vinaròs).—d) «Qui té fred de peus, que los s'escalfi» (o «que el se tregui»): es diu volent indicar que no es vol intervenir en un assumpte d'altri, que l'interessat mateix se'l resolgui (mall.).—e) «Ni per calor deixis la capa, ni per fred la carabassa»; «Ni per fred ni per calor, no deixis la capa ni el sarró»; «Ni per calor ni per fred, no et llevis la capa ni el barret».—f) «Lo que guarda del fred, guarda de la calor».—g) «Homo poquet, en haver dinat té fred»: es diu perquè l'home pusil·lànim no es sap treure el fred feinejant o desplegant alguna activitat (Mall.).—h) «Déu dóna el fred segons la roba»; «Déu dóna la roba segons el fred»: vol dir que la Providència sap coordinar les necessitats dels homes amb llur capacitat per a satisfer-les.—i) «El fred és enemic del pit».—j) «Qui festeja, no té fred».—l) «Any serè, any de fred».—m) «Any de fred tardà, raïm sa vinya no farà» (Menorca).—n) «Fred i gel, no queden al cel» (Urgell, Segarra); «Fred, si no el fa davant, el fa darrera» (Men.); «Es fred, ses rates no se'l mengen» (Men.): vol dir que tots els hiverns fa fred, encara que a vegades vingui amb algun retard.—o) «Fred segur, no mata ningú».—p) «Any de fred, mal pel pobret».—q) «En temps de fred, més val una capa (o una gorra) que un barret».—r) «Freds en darrer, pedregades en primer» (Gomis Met. Agr. 84).—s) «Pels Reis, el dia creix i el fred neix» (Urgell, Maestr.); «Quan el dia creix, el fred neix» (ross., or., occ.); «Quan lo dia creix, creix la fam i creix lo fred» (Tortosa).—t) «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni; per Sant Julià, cuida a matar» (Empordà).—u) «Quan vénen los tres barbuts, vénen los freds cascarruts»: els tres barbuts són Sant Pau ermità, Sant Maure (15 gener) i Sant Antoni Abat (17 de gener).—v) «Per Santa Agnès i Sant Fructuós, los freds majors»: la festa d'aquests sants és dia 21 de gener.—x) «Per Sant Vicenç, paren els freds i entren els vents»: la diada de Sant Vicenç és el 22 de gener.—y) «Si el febrer riu, el fred reviu» (Gir.); «Si la Candelera plora, el fred ja és fora; si la Candelera riu, el fred és viu» (or., occ., bal.); «Candelera clara, fred hi ha encara» (Men.); «Per la Candelera, es fred, si no és davant, és darrera» (Men.).—z) «Març, marcedor, que de nit fa fred i de dia calor» (Val.).—aa) «Trons en març, fred en abril i maig» (Val.).—bb) «Boires de març, fred en es maig» (Mall.).—cc) «Fred d'abril, du pa i vi».—dd) «Abril abrilet, va matar sa mare de fred» (Tortosa).—ee) «Es fred de març entra dins ses banyes d'es bous» (Men.).—ff) «No és bon maig, si el ruc no tremola de fred a l'estable» (Manresa).—gg) «El juny fred mata l'esplet» (Mall.).—hh) «L'octubre fred mata el cuquet».—ii) «De Tots Sants a Sant Andreu, vent o pluja, fred o neu».—jj) «Per Sant Iscle, lo fred xiscla» (Costa de Llevant, Manresa): la diada de Sant Iscle és el 17 de novembre.—ll) «Per Sant Climent, el fred reganya la dent»: és al 21 de novembre.—mm) «Per Santa Caterina, o molt freda o molt humida» (Fulleda): és el 25 de novembre.—nn) «Per Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu» (Ripoll, Empordà, Pla de Bages): és el 30 de novembre.—oo) «Per Sant Tomàs, el fred al nas»: és el 21 de desembre.—pp) «Per Nadal, fred com cal».—qq) «De por i de fred, qui més se'n posa, més n'admet»: significa que hi ha bona part d'autosuggestió en les sensacions de por i de fred (Tremp).
    Fon.: fɾέt (pir-or., or., Maó); fɾét (occ., val.); fɾə́t (mall., Ciutadella, Eiv.). Cal advertir que fred usat com a substantiu (II), encara que regularment és masculí, en alguns dialectes catalans és femení; això ocorre principalment en el Rosselló, a l'Empordà, a la Garrotxa i a la comarca de Girona. «Ai mare, quina fred als peus!»«La fred ha sigut molt forta». La fred deu apretar, defora, Massó Croq. 97. «Qui té fred, set, son i gana, menja, beu, dorm i s'escalfa; s'espassa la fred, la set, la son i la gana» (Olot).
    Intens.:—I (adj.): fredàs, -assa; fredet, -eta; fredot, -ota; fredíssim, -íssima.—II (m.): fredàs, fredarro, fredot, fredet.
    Antòn.: calent, cald.
    Etim.: del llatí frigdu, contracció vulgar de frigĭdum, mat. sign. La i de frigĭdum en llatí clàssic era llarga, i per tant, caldria esperar en català frit (cf. el cast. frío, amb i, no amb e); però es veu que ja en llatí va predominar una forma frĭgĭdum amb i breu, probablement per inflència analògica de rĭgĭdum, i això fa que les formes romàniques del mot, fora del castellà i el portuguès, representin un frĭgĭdum amb i breu (fr. froid, it. freddo, cat. fred).

 

merchandising chapurriau

Bernat Corremón al Matarranya

Texto de Carlos Rallo Badet, comentari a la meua pg de fb Pueblos del Matarraña, pobles del Matarraña

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=314638562317072&id=256221781492084

Bernat Corremón al Matarranya!
Un còmic del any 1989 que explique la historia de la nostra comarca. Molt txulo. Reeditat l'any passar lo podeu trobar a l'Associació cultural del Matarranya (Ascuma).

Pròlec , foto mol gran, mol pesada

plegats , mos volen fe creure que normalissá lo chapurriau escribinlo en grafía catalana es la manera de que no se pergue.

http://www.ascuma.org/wordpress/

Les fotos son mes grans, feu click per a vore be les cares.

lista negra

Tos penseu que sou democrátics y moderns, pero només sou uns catalibáns, catanazis, catabatasunos, y en general sou exactamén lo que dieu a atres que són, fascistes, vatros dieu feixistes. Tan los nazis com Mussolini eren sossialistes. NAZI = NAtionalsoZIalismus.

Los chapurriaus tenim lo dret de parlá, escriure, defensá lo chapurriau, no mol traurán ni 'sientífics' lingüistes, de la siénsia de si la enserto la endivino, filólogos, ni dingú.

Si al Aragón oriental lo llamas franja, eres gilipollas, otra franja

Aquí teniu unes cuantes franjes

La Diana está ficada:

la-gestapo-del-chapurriau/

Vull un trosset de terra

Vull un trosset de terra

Desideri Lombarte Arrufat

Manen les ordenances i els més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadascú un tros de terra per a viure,
cadascú un tros de terra quan morim.

Jo que he tingut la meua terra en vida,
que no me'n falto per a després de mort.
Guardeu-me-la davall d'una olivera
o bé davall del ribasset de l'hort.

Amb tres passes de llarg i tres pams d'ample,
tres vares de fondària, ja en tinc prou;
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damunt del meu cos.

Si tos convé de plantar-hi algun arbre,
que sigue presseguer, cirer o prunera.
I del meu cos colgat i consumit
voreu com faran flors per primavera.

I quins préssecs més grocs maduraran,
i que roges s'hi faran les cireres,
i les prunes, quines prunes hi hauran!
Que quan maduraran se faran negres.

No tingueu aprensió, que seran bones;
la terra purifique i tot ho escou.
I si n'hi vaig donar bons fruits en vida,
per què no els puc donar després de mort?

Y ara escrit en Chapurriau

Manen les ordenanses y los més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadaú un tros de terra per a viure,
cadaú un tros de terra cuan morim.

Yo que hay tingut la meua terra en vida,
que no men falto per a después de mort.
Guardéumela davall de una olivera
o bé davall del ribasset del hort.

En tres passes de llarg y tres pams de ample,
tres vares de fondaria, ya ne ting prou; *yan
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damún del meu cos.

Si tos convé (de) plantay algún abre, *abre, arbre, segos cadaú
que sigue pressegué, siré o prunera.
Y del meu cos colgat y consumit
voreu com farán flos per primavera.

Y quins préssecs més grocs madurarán,
y qué roiges si farán les sireres,
y les prunes, quines prunes ñaurán!
Que cuan madurarán se farán negres.

No tingueu aprensió, que sirán bones;
la terra purifique y tot u escou.  * tot u paix
Y si ni vach doná bons fruits en vida,
per qué nols puc doná después de mort?  * no los

agüelo “Sebeta” y la soledat, (Part 1)

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-1.html

agüelo “Sebeta” y la soledat, (Part 1)

Lo portal, a l’Aldea, es la entrada a la casa, lo piso d’entiarra. Es la part de entrá a casa y com es normal, tamé lo puesto per lo que se is de ella.
A este poble, familiarmén, perque no ña cap de cartel que u digue, “Lo Portal” se li diu a una de les entrades-eissides, la que ve de La Vall y de Massalió.
Ofisialmén se diu carré Collado.

Dintre de este carré ña una plasseta en un banc y an aisó es lo que solíem dili “Lo Portal”. Desde ell, puchán la costa, se arribabe a la carretera. Desde eissa plasseta, aquí en aquells tems no funsionabe la memoria histérica y ningú se chafae lo cap en discurrí, eissíen lo carré del Clot, lo carré del mich y lo carré de dal.

Aprofitán la replasseta, los entiarros paraben allí, pa dili lo radé responso al que s’en anae, pa no torná. Allí la machoría de chen se despedíe d’ell, y desde allí, al fossá, ya sol li acompañaben los seus familiás y los mes amics.

1950-60.

Lo carré es de tiarra, encara no lo han ensimentat, ni han ficat l’aigua y los desaigües; aissó vindríe mes tart.
Al prinsipi, a la casa sol ñabíen dos bombilles, una al piso, al minchadó; la atra a la entrada. Teníem llum, pero sol de vuit de la tarde a les vuit del matí. En eisses dotse hores la llum no se apagabe, o estae al minchadó o estae a la entrada, Per de nit, al aná a chitamos, en lo cresol, com acompañán, la llum se chirabe a la entrá y estabe tota la nit ensesa. Sol teníem una clau de la llum, que estae a la escala, ere un conmutadó, se cambiabe la llum de dal a bais o al revés.

 

pereta de la llum
M’enrecordo, está senán y cridá algú a la porta del carré, entonses, per educassió se chirabe la llum a bais y los del minchadó mos quedaben a escurines, en la cullera a la má, esperán que sen anare la visita, pa seguí senán.

Son les cuatre del matí, es estiu, l’agüelo “Sebeta”, menudet, está dormín tan bé y de momén un ruido lo despiarte. Es lo tío Miguel, que a la casa de enfrón, porte un ratet eissecat y li ha caigut la enclusa, se está preparán pa aná al campo. Te dos machos, un es guit y mol furo, si te descuides igual te pegue algún mos. En prau apuros, li ha posat la albarda y la sária. Y ya ha lligat les dos coses, perque si se descuide es capas de pegá un brinco y llevásseu de damún. Sol es manso cuan está cansat. Ara estabe ficán les ferramentes als cornalóns y se li ha chirat, per aisó li ha caigut la enclusa an tiarra, que en la tranquilidat de la nit ha sonat com un tro. Eisa ha segut la señal pa que tot lo carré escomenso a maure.

Pronte se veuen mes animals, lligats a les portes, y la chen carreganlos, ña que aprofitá la fresqueta pa fe lo camí.
A l’agüelo, ara un sagal, se li han apegat los llansols, no ña manera de despertal, pero al final se eisseque. En un ull tancat, per perea, va al minchadó, allí ña un cuartet, mol menudet, al que está la tenalla del aigua y la palangana. Fique un cazo de aigua y en aissó se rente la cara, después se ensabone les mans y se aclarís, tot en la mateissa aigua. Se seque en una toalla, que ya está humida perque l’han empleat los demés. Y ara agarre la palangana y tire l’aigua bruta a la galleta agón está la aigua usada pa fregá los plats.

Eise cubo se utilisará mes tart pa escachí lo carré y que no fasque pols al agraná en lo ramás.
No se pot agraná hasta tart, hasta que les bésties s’envasquen al campo, perque sempre solen dissá recuerdos pel carré. Ademés ña que esperá que isque lo bestiá del tío José lo Medolla, perque les ovelles y les cabres, tamé dissen rastre. Ya ha passat un atre bestiá abáns y lo carré está brut. Mes tart ne pasarán uns atres, me paréis que ña siat o vuit y varios s’en van al campo, passán per lo Portal.
Totes les veínes agranaen la seua part del carré, no ñabíe ralles pero tot lo mon sabíe hasta agón tenie que llimpiá. Casi tots prime remullaben lo piso (no li u conteu a ningú pero ñabíe algú que tirabe l’orinal), pa no fe tan pols en la granera o en lo ramás.

Después de minchás un plat de sopes bullides, lo sagalet baixe a la entrá y lo prime que fa es aná a mirá lo seu tesoro. Air rasclechán, se va trová una pinte de cartuchos de cuan la guiarra, se la va amagá a la borchaca. Cuan va arribá a casa, va llevá los balíns, y va aná tirán la pólvora, bala a bala, al foc que va fé una flamerada cada camí. U va fe cuan estae solet, sino haguere tingut reprimenda. Después va ficá los cartuchos y los balíns a una caissa de sabates que té amagada a la bodega, detrás del carratell gran, allí no mire ningú.

Per lo menos ne deu de tindre diau o dotse de cada clase, cuan tingue tems chugará, a la entrada, a los indios y los vaqueros, aprofitán que lo piso de la entrá es de tiarra y ña puchades y baissades y alguns forats. Los cartuchos que son mes grans farán de vaqueros, perque eisos son los bons, los balíns, mes menuts, serán los indios, eisos son los ruíns y piarden sempre.

En eise momén se sentís un crit, “menut, agon estas, que mon ham de aná”, “ya vach” conteste lo Luiset, amagán atre camí los seus soldats, los diu “dormiu be, ya vindré un atre rato”. Al matéis tems li conteste a son tío, “ya ving que estaba pichán al corral de la mula”. Se aprofite que el corral está pegán a la bodega.
Enseguida eissirán cap al campo en lo tío Miguel, este añ fan la sega chuns.

Continuará, part dos

agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-3-fin.html

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

Es un carré mol majo, ña bona chen. Ña vells, ña chovens y sobre tot mols chiquets, de totes les edats, aisó prometis, se veu lo futur asegurat. (Enrecordautos que estem parlán de 1950-60.)
Cuan van arribá les festes, se van fé cartels, en tires de llansols, penchats de un balcó al atre. Al cap de la costa “Benvenguts a L’Aldea”, al mich del portal “Lo portal, en festes, tos salude”.  P’els  atres balcons, de uns als atres, desde lo cap de la costa hasta lo portal, tires de banderetes, de totes les nasions. La machoria de les fachades pintades, penchán d’elles macetes en geranios y clavells de tots los colos, als balcons begonies llustroses. Eise añ al Portal li van doná lo premio del carré milló arreglat. La María-Jesús y lo agüelo “Sebeta”, en chove, van pasá a replegá lo premio. Mes pitos que pa qué.
A la hora de prende la fresca se faen mols corros, un al cap de la costa, un atre al mich, un atre, lo mes gran, al Portal, no faltaben los del Clot, del carré del Mich y del de Dal. En total mes de sincuanta persones. (Encara me sé lo nom de la machoria d’ells, pero com vatres no los coneisieu, no los poso pa no cansautos.)
M’enrecordo tamé que cuan nevabe, mol mes que ara. La neu arrivabe a la altura de la porta de la casa. Se faen camins desde la entrada hasta lo michs del carré, allí se fae una senda desde lo cap de la costa hasta cada un dels ramals que eisien de la plaseta. Cada veí fae lo seu camí y un tros del de tots. No ñabie discusións, tot lo mon sabie, per la costum dels tems, lo que li tocabe. Pals menuts ere una festa, no ñabie escola y chugabem a tiramos pilotes de neu. Luiset aprofitabe eisos dies pa traure als seus soldats, la caisa de les espardeñes, servie com a caravana, pa que la atacaren los indios. Costabe mes prepará la guiarra, que fela.
Parlan de estes coses, l’Aldea tenie una costum cheneral que eren los “chornals de vila”. Cuan ñabie que fe algún trevall pal poble, tot lo mon debie partisipá. Los que tenien chen y podien, trevallán gratis los dies que faren falta, los que no podien o no tenien chen pan aisó, u pagaben en dines, y eises perres servien pa pagá als profesionals que ñabie que empleá pa fe les obres.
Lo Portal ere uns dels camins a La Marededeu, pero tame ere lo CAMÍ al fosá.
Eise balcó del agüelo, ha vist pasá masa veins camí del atre costat, si ell tos contare la de chen que ha vist pasá y que ya no ha tornat, cuans plos, cuans sentimens trencats, cuantes llágrimes, cuans adiós mai acabats, cuans “esperam al atre costat”,… Y tots u anem cumplin mes pronte que tart.  Ere un tems que als morts s’els fae un atre tratamen que ara, hasta en aiso ham cambiat.
En estos dies de tanta caló, qué be se está a la entrada de la casa, en la pichela ben fresqueta a la bora, en la puntilleta de la agüela a la boca y lo tochet al pichorro, pa que no entron les estiroretes, que mes de una n’hay vist aná per entiarra buscan la frescoreta de la sugó de la pichella.
A esta sombra, en la cortina de borrasa a la porta, pa que no entro lo resol, se pot aguantá. Ademés eisa cortina tamé impedís que entron les mosques que en esta calorina se posen mol pesades. Menos mal que les orinetes y les falselles sol fan que volá sense pará y mos lliuren de les mosques y dels coins, que eisos, si piquen, sí que fan mal.
Si tanco los ulls, puc veure lo Portal, en lo carre encara de tiarra. Ñabie moltes orinetes fen los nius davall del rafec del tellat de la casa del tío Esteban, no paraen de volá. Dies avans habien arribat en bandades y se habien repartit per tot lo poble. Ñabie que veureles lo dia que va plaure, replegan lo fang del carré y aná fen, piquet a piquet, lo niu devall del tellat, en una carrera sense fin, pa acabá lo niu, que pronte se umplie de muisonets que traien los cabets per la finestreta que los seus parets habien disat pa entrá y eisí.
Qué tems aquells, constanmen ñabie soroll p’el carré, se sentie piulá a les mares y als menudets, fen una orquesta interminable, los vileros fenlis lo acompañamen als forats de davall de les telles. Les dones cantan mentres faen les faenes de la casa, en los balcons ubiarts. Algun bestiá, que se habíe retrasat, tornabe a embrutí lo carre, les dones renegán y tornán a agraná, “No tendrá un atra hora pa eisí, qué aura estat fen hasta ara, a sabé….”
Ara ya no ñá tiarra al carré, no ña nius, no ña vells, ni chovens, ni chiquets, per no ñaure no queden ni veins, lo Portal se ha quedat mut de muisons y de chen. Lo únic que se veu per allí es algún tros de rama de ramás que l’aire vaise per la costa y que, amoinat per tanta soledat, seguís corren clot per abais, que allí encara viu algú.
Al portal ya sol quede un vei, es un Robinsón qu’el barco de la vida li ha donat la oportunitat de disfruta ell solet de esta isla que avans ere un continen, ple de vida, de chen, de chovens, de críos,…. Lo pichó es que tota l’Aldea es un mun de isles com esta, en mols poquets náufragos en cada una de ells.
Si aneu per Vallchunquera, no diseu de fe una caminada p’el Portal, segur que la triste soledat, que es la única veina que quede ara, tos acompañará y un camí mes sentireu que lo poble del agüelo “Sebeta” se va quedan cada día mes sol y callat. Senteutos un momen al banc, tanqueu los ulls y escoltareu lo silensio mes ruidos, sentireu corre a un sagal, li acompañen una gosa y una gateta blanca, están contens, s’enriuen, les orinetes chillán y volán bais. Pero desgrasiadamen sol son sombres, imaginasións vostres, recuerdos de una charrada que au llechit en lo cor. Pero, intenteu saludaulos en les mans, donaulos los meus besos, que sempre los portaré al cap. Com una mes de les ilusión que lo tems ha matat. Lo portal, encara que ya no puga está allí, sempre será lo puesto agon vach pasá los millos momens de la meua chuventut. A lo millo tos arriben les campanades del reloche del poble donan les hores. Noteu la seua tristó, avans tots mos movien a la seua señal, ara en tans adelantos y tans reloches a les muñiques, casi ningú li fá cas. Pronte tamé les farán callá, perque lo seu repicá pot molestá a algú y l’Aldea se convertirá en un poble de soledat y silensio. Es la ley de la vida. Quí ha segut capas de fe una ley tan dolorosa.
Los atres agüelos y desgrasiadamen bastans chovens han anat puchán la costa, pa no tornala a baisá mai més. Qué envecheta me donen, anasen cap la costa de no torná, mirán la plasa del Portal. Que Deu vullgue que yo puga fé, un día, lo matéis viache. Espereume!!!…….al atre costat??? O agón estigau tots chuns ara, prenen la fresca. Segur que, al atre costat, ñá una atra Aldea, un atre Portal, en mols corros de chen.

FIN.

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-2.html

LO PORTAL

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 2

La goseta, “La Paloma”, está contenta, es mol cariñosa, cuan ña bronca pa Luiset, éste se pose a plorá al cap de la escala. La goseta sempre se pose a la seua boreta, en la llengüa li replegué les llagrimetes y cuan éll plore, ella gañis, per davall, sense fe ruido. Hasta que lo menut se console y se abrase al coll d’ella. Son bons amics.
A casa ña un atre animalet es la gata “La Blanqueta”, lo sagal la ha cuidat desde que va naise. Fa uns mesos sa mare, que tamé estae a la casa, va eisi una nit y ya no va torná, sen anirie a casá y eise día va tindre mala sort, la van casá a ella, algún camión per la carretera, o algún musol dels grans, que ham de fé, li habíe arribat la hora.
La gateta está feta al chiquet, un día li va portá una rateta que habie casat y la va disá als piaus del sagal, com un regalo que li faie. De cuan en cuan lo menut agarre un troset de pa y, están dret, li u enseñe a la altura del cap d’ell. L’animalet puche per un camal del pantaló, arribe a dal, agarre lo pá y vaise p’el atre camal hasta an tiarra y allí s’el minche.
Cuan se va fe gran, va cria gatets. Saveu que va fé, va acabá de cria y va aná a buscá al sagal y lo va porta allí agon estaben los seus fills, los u va enseñá y se va ficá damun d’ells pa donals de mamá. Li volie dí que serie bona mare. Ña animalets que pareisen mes intellichens que algunes persones.
Com Luiset s’en va aná a estudiá a Saragosa, ya no se veien en la gateta, pero cada camí que éll tornabe, faen lo del troset de pá, l’animalet encara s’enrecordabe.
Después, pasan los añs, éll va disá de ana p’el poble. Sa mare li va contá que un día “La blanqueta” va fe lo matéis viache que habie fet la seua mare, sen va aná una nit y ya no va torná. ¿Ñaurá un fosá de gats?, me agradaríe sabé agón está, aniria a visitales.
Ting un recuerdo mol profundo, hasta ma chermana s’enrecorde, cuan “La blanqueta” tenie unes semanes, “La Paloma”, la gosa, va cria gosets, los u van llevá. Lo pobre animal anabe en les mamelletes plenes de lleit. Entonses la naturalesa, que es mol sabia, va fe que la gateta se li arrimare, la gosa se va tirá llarga antiarra y La Blanqueta, se va agarrá als mugrons y desde aquell día, hasta ben gran, una gata va mamá de una gosa y ya sempre se van portá mol bé, com si foren mare y filla.
La casa te dos altures, la del carré, (allí está lo corral de la mula, la bodega, un cuartet agón se guarden les olives en aigua, les conserves del gorrino, la tenalla del oli, los aus y demés, tamé está la gorrinera, en lo gorrino dintre), la primera (en la cuina, en lo foc antiarra, lo minchadó y les alcobes) y la segunda, en lo grané, (agon tamé se sequen lo de la matansa del gorrino, los pernils, les figues maellanes, les tomates, los orellons, les bachoquetes y demes coses), la pastera y lo corral de les gallines.
Allí ñá micha dochena de gallines que ponen dos o tres aus cada día y una parella de conílles, que de cuan en cuan crien conillets.
Alguna de les gallines, de cuan en cuan, se fique cloca, entonses se cambien dotse o catorce aus a la tia Patro que te pollastre, y, si no me enrecordo mal, als veintiun díes naisen los pollets, pa renová lo galliná. Cuan son grans se maten algunes de les gallines velles.
Les conilles, de tems en tems, se demane un mascle a alguna de les veines, pa que les munto (es un espectácul veure com, sense coneiseles, per puro instinto, les encorre pel corral, hasta que les fa seues). Al cap del tems les dos crien, cada una a la seua cachapera, fan un niuet en lo seu pial, que elles mateises se arrenquen, y allí al mich, se veuen asoma los cabets dels menudets, siegos de momen. Ya creiserán.
Han fet esperimens, an tingut conills chinos, pero mos donae no se qué minchamols. Van tindre tamé patos, pero eren mol marranos, tiraben l’aigüa per en tiarra y u disaben tot com “un aveuradó de patos”.
Caprichos del agüelo “Sebeta”, cuan ere menut y estabe al seminari, al vindre de vacasións, lo siño retó li demanabe que puchare al campanal y allí ñabie sinc palomés y que agarrare los coloms que puguere, pa evitá que ñaguere masa al poble.
En una escala y com podie, sen un sagal, per aquells tellats, anae en sacs agarrae vuitanta o novanta coloms, la machoria menudets, en lo tems chust pa podé minchals, uns atres grans.
Lo mosen lin donabe diau o dotse, com agraimen, per lo trevall.
De eisos éll va aná trian los mes grans y mes majos y ya ne tenie tres parelles crian al galliné. Los va fe puesto en alt, pa que pugueren fe los seus nius y criá. Tot anabe be, se habien fet parelles y criaben mol bé.
Pero un día al sagalet li va pareise que los cristals de les finestres del galliné estaben bruts y entrabe poca llúm. Se va a ficá a la faena y va disa los cristal completamen transparens, cuan avans no se veie ni lo carré.
Los coloms van veure lo carré tan propet, pero no van veure los cristals de lo llimpios que los habíe disat lo Luiset y un detrás del atre van eiseca lo vol cap la finestra. Lo primé, ere lo mes gran, de la velosidat que portabe, va trenca lo cristal y se va escapá, detrás d’ell van aná los atres, ya no tenien barrera que los impediré vola lliures. Los nius se van queda sols, sense pares que los umpliren de cuan en cuan. Lo menut va dependre que los que viuen al sial, volen volá y sé lliures, en les seues ales al aire.
Continuará.


///
La vostra goseta va matá una perdiu mol manseta que había criat yo de perdiganeta, la soltaen per la era y pasae¡l día solta hasta cuan habíen de marchá, entonses li traíen la gabia, la cridaem y ella soleta entrae. Hasta que un domenje que va aná la tía Palmira a ajudali a la granja a ma tía Celeste, se la va fe, vach plorá y li vach agarrá algo de manía a la vostra goseta

L’agüelo “Sebeta” y los llinguistes

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-llinguistes.html

DISERTASIÓ SALOMÓNICA

L’agüelo “Sebeta” y los llinguistes.

Tenim que está orgullosos de tindre, entre natres, chen estudiosa del naisimén de esta forma de parlá que tenim.
Done gust llechils, parlán de si llemosí, romanse, catalá, valensiá, llatí,…. veurels raoná, en tot lo coneisimen del mon, en argumens que sol ells entenen, pero, aisó sí, en tota la educasió.
Mos agrade, y a ells tamé. eise trevall, que mai los u agrairem prau.
Es importan sabé de agón be lo nostre parlá.
Ahí están com a faraons entre papiros, que si esta carta, que si aquell escrit, que si la forma de parlá de aquell, la forma de pensá del atre.
Me fan enrecordá als sabios de les historietes, tots entretenguts en les seues discusións, mol a subin ausens de la realidat.
Pero ahí están, un día sí y un atre tamé, Pedro, Nacho, Julian, Pilar, … y tans atres. Com son aragonesos, segur que al final u descubrisen.
Pero l’agüelo “Sebeta”, home de poble, sense coneisimens dels llibres, pense…. Avui, en lo gran problema que tenim damún, ¿Importe tan lo prinsipi? ¿Mos farán mes cas si demostrem que venim del llemosí, del llatí,……?
Tampoc mos posem de acord, en dí, a partí de qué momen, al nostre parlá van escomensá a dili chapurriau. Que sí, que al prinsipi, podie sé un nom despectiu, pero, pasan lo tems, mos han acostumat y ara hasta mos pareis be. L’agüelo “Sebeta” es vell y sempre l’ha sentit nomená en eise nom.
Es com cuan te posen un mote, al prinsipí pareis que te sento mal, pero después, cuan pase lo tems, hasta te identifiques en ell.
Crec que aisó es lo que mos ha pasat, en lo nostre parla. Ará la paraula Chapurriau, se identifique com la forma de parlá de un mun de pobles, casi segur que diferenta en cada un d’ells. Pero asó que pareis contradictori te una rara ventacha mol gran, encara que cada un parle de la seua forma, TOTS mos entemen; encara que cada un u escrigue de una manera diferenta, TOTS mos comprenem, y a este miracle se li diu CHAPURRIAU.
Sol vach a posa un eisample, prau esplicatiu, a Vallchunquera, algunes paraules que a la machoria del pobles se escriuen en la e, natres les escribim y pronunsiem en lo diptongo ia, sel (sial), mel (mial), ….. uns atres camins u fem en ai, rels (rails), quí m’arregle este lio.
Amics llinguistics, pensó que estem daban de un fenómeno raro, especial, per aiso es tan difisil unificá criteris gramaticals y ortografics, perque cada un tenim unes espesialidats (uns tirem mes capa Valensia, uns atres capa Cataluña Occidental, o capa Cataluña de Lérida, o yo que sé) y pa feu be ¿tindriem que tindre una gramática cada un?.
A lo milló, seguisco dien que soc un ignoran en la materia y ademés se note un rato, desde lo punt de vista didactic, cuan tot estigue normalisat, reglamentat, ¿se podrá aplicá una gramática (catalana, valensianá, etc.) cheneral y a cada poble consentili les seues exsepsións.? Pilar pareis que diu que sí, yo u ting que vore.
Penso que estem a un momen mol delicat, en que en lo día que firmon uns papes, será difisil torná atrás, será lo momen en que diguen que tots parlem lo catalá, que lo normalison en una academia y que a partí de ahí la normalisiasio llinguistica arribo a tots los ambits de la vida ordinaria, no vull se pesimista, tindrem que veure lo que pase, vatres tindreu tems, yo posiblemen, ya no. Aiso no importe, pero ¿al chapurriau li quede tems?.
Per aisó fa falta que tot lo mon, repleno lo pape que han posat a esta paret y lo envio o lo porto, als puestos que mos han dit los organisados, per lo menos que, de alguna manera, encara que sigue negativa, lo nom del nostres parlá isque a relui. Que se donon conta que existim, que parlem LO CHAPURRIAU, en una paraula que lo chapurriau existis, que es una manera de parlá y que un muntet de chen, volem que u seguisque sen. Pa natres y p’als nostres fills, com u ha segut pa los nostres antepasats.
Si conseguim aisó, yo me donaré per satisfet, doneutos conta si me conformo en poquet, o en MOL. Ya se vorá.
En fin, pa lo meu cap, un poc difisil.
U sentisco mol, veins, amics, avui lo forn no está pa fe cocs.
Y ojalá que los nostres llingüistics puguen seguí discurrin mol tems..¿será lo llemosí, será lo romanse, será…….. ¿

yo no parlo catalá

Poema de fa añs, lo teníen a


http://neopatria.editboard.com/t401-i-diuen-que-a-l-ebre-catala-es-parla-el-xapurriau-riau-riau

podeu pegá un vistasso a la web, neopatria ya diu bastán del tipo de contingut. 
Sol hay vist lo enllás de dal.

Yo no parlo catalá, 

lo que parlo es chapurriau,
y si escriure no me dixau
de la manera que vull
pos per mí tanqueu los ulls
y nauton tots a cagá.


Si no enteneu lo que escric
perque la lletra no es clara
u entendré; pero tos dic
que a mí no me done la gana
acachá lo cap y aguantá
que me diguen catalá.

Y pel mateix no m'agrade
fe aná aquelles çes trencades
y que pera di milló
tinga que ficá la erre
 al final de la paraula;
lo que llich, sap, sen entere,
si dic "fa temó" o "caló".

Si la vols traure, pos traula
que als que mos volen maná
no tenim perqué fels cas;
ya sen podríen aná
aon yo me sé y tu te sas.

Siguem de Beseit o Cretes 
(roquerols, gen de puñetes )
o de consevol racó
aquí mos podem parlá
sense escriure en catalá;
(ni falta que mos fará
perque'l chapurriau, crec yo,
per sempre perdurará ).

Yo tos voldría "pedí",
tos voldría demaná,
que me faigueu cas a mí
y si escriure algo voleu
vergoña no ne tingueu,
que el chapurriau es així:
sense regles que mos guíon.
Los catalans que no se fíon.
Per a que quedo mol clá,
no'ls ting rabia als meus veíns.
Pero lo que ting a dins
u escric en la meua má,
y en la meua llengua u dic
y si fa falta, u escric.

ÑA MOL SOROLL AN ESTA PARET

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/na-mol-soroll-esta-paret.html

ÑA MOL SOROLL AN ESTA PARET

L’agüelo “Sebeta” se confese.

Después de la charrada de air “Un atra opinió”, les vostres paraules m’han disat algunes coses que m’agradarie aclarí.

Me han encantat totes les contestasións que hay tengut, tos u agraisco.
Veen eises coses ningú pot pensá que Lo Chapurriau se está acabán.
Los agüelos que tans camins me parlen a les orelles, poden está tranquils, la heransia está ben repartida y ña mols cors latin y latin sense pará, pa que ningú vingue dien que este parlá está mort, que no existis.
Sé que no escric prau be, pero, per les vostres charrades, vech que tots me enteneu y aisó o es un miracle o es una demostrasió viva de que lo chapurriau viu, en contra de lo que algún vehí se empeñe en recordamos un día si y un atre tamé.
Lo mes importán de la escritura, la seua finalidad es que servisque pa entendres les persones y, per lo que vech y llechisco, vatres me enteneu y me contesteu.
Que sí, que ya u sé, cada un a la seua manera, perque no tenim ortografía y gramática, pos entonses encara te mes miarit lo que fem, perque sense partitura y casi sense directó de orquesta, cada u toquem la nostra música y al final a tots mos sone be.
Soc un ignoran en lo mun de la llinguistica, a esta paret ña chen prau preparada, pero vech que tamé lo catalá te diferentes pronunsiasions, o aisí me ha paregut entendreu, lo catalá central, lo catálá occidental, lo noroccidental, lo de Lérida, y cuans mes...... y aisó que, desde fa un siglo, tenen una gramática.
Al pareise, lo matéis pase en lo valensiá, pero de momen, que yo sapia, ells no se han ficat en natres.
Pero me hay apartat un poquet de lo que anaba a di al prinsipi. Totes les vostres alifares al meu escrit de air, son maravilloses, les hai llechit totes y varios camins. M’han arrivat a dintre. Pero sobre tot lo del “racó del foc”, lo que algún vullguen que siga lo seu yayo (pobrets, com se note que no me coneisen), algún volenme matá a base de preparam plats de mincha en explosivos, uns atres emosionats y damún de tots les llagrimetes de Yolanda……. Aisó no ña qui u aguanto.
Se ha demostrat que sou bons, mol bons, que sou pólvora y que sol fa falta que algú ensengue la mecha, pa que esploteu contra la opresió y contra la inchustisia.
Mes tart y ara entendreu lo titul de esta charrada, ha ñagut algú que se ha posat en Vallchunquera y ahí ha eisit atre camí lo genio de la nostra chen, se ha eisecat una dona, fura, com una leona y li ha dit a eise siño que digue lo que digue, ella es del Matarraña y que parle chapurriau.
Sebeta ya ten pots aná tranquil, quede molta chen, alguns mol chovens, que u sabrán feu,  que u farán milló que tú.
Mira Sorolla, ya sé que tú no u pots entendre, perque de llengua deus entendre mol, pero de sentimens RES DE RES, no te pots posá en natres y pensá que ya estas tranquil.
Eisa chiqueta, millo dite eisa DONA y el agüelo “Sebeta”, cuan eren menudets, cada un a la seua época, van corre per los mateisos carres y van veure de la mateisa aigua. Tenen lo matéis genio. Bueno yo diría que ella ne te mes.
Te vull aclarí que ni ella ni yo ham sentit parlá del apitxat o com se digue, desconesco si algú del nostre poble u a sentit di.
Me hay llechit algo de lo que diuen per la red sobre eise nom y te puc dí que natres cumplim algunes de eises regles, pero fallem en moltes mes. Si u analisem, tamé los diferens catalás, que se parlem per eise mon de deu, cumplisen algunes regles de les que posen ahí.
Pero es igual, te posaré un ejemplo, segur que tú a Lérida, li diras Lleida y yo no, pero als leridans, los done igual perque lo que los importe es la seua vida, no lo que diguen los demes d’ells.
Pos lo matéis aquí, tu dimos que parlem apitxat, lo siño Rallo mos dirá que parlem lo catalá occidental y natres seguirem dien que parlem lo chapurriau.
Ya saps Yolanda, es un dit dels castellans: “ladran, luego cabalgamos.”
Un atra cosa, cuan los agüelos se empeñen en parlam a la orelleta eises charrades que después t’os escric a vatres, ña mols camins que les llagrimes no me disen escriure, y soc mol mes gran que tú. Ya saps ni en lo plorá estas sola.
Siño Sorolla: com li dieba air al siñó Rillo, asó no es impedimen pa que si un día mos trobem pugam fe una serveseta chuns, pero avui ha tocat los sentimens de la chen de Vallchunquera, del agüelo “Sebeta” y sobre tot de una dona, que encara que viu, per coses de la vida, fora de aquell poble, lo sentís com si estare allí.
Ah!!!! y aisó avui NO TOQUE.