arguellat

Arguellat = Delgado, enfermizo, débil

que está en la pell y los ossos.

A Aragó encara se fa aná , arguellado, arguellao, de arguellarse

un caball arguellat, no es cap jónec

dcvb, ARGUELLAT, Arguellada adj. ,ARGUELL m. 

allacuanta

allacuanta, fa mol tems, allaquanta , ăd ĭllas quantum ? 

allabonses, llavors, llavós, entonses

dcvb :

LLAVORS , LLAVORES adv. 

Aleshores; en aquell moment (sentit temporal); en aquest cas (sentit consecutiu); després, a més (sentit additiu); cast. entonces, luego.

E lauores en G. de Muntcada féu ses conuinences d'amor, Jaume I, Cròn. 20. Es l'aygua pus freda que calda lauores, Llull Felix, pt. iv, c. 10. Volch oir ço que'ls altres dirien. Lavors lo bisbe de Barcelona: «Senyor», dix ell, Desclot Cròn., c. 16. Llavors llevà les mans vers lo cel, Muntaner Cròn., c. 27. Llavors era la major e ara és la menor, Pere IV, Cròn. 106. Noresmenys de lavores a ençà, Alegre Transf. 56 vo. Si la urina donchs ix fora ans que la calor natural haia començat a obrar en ella, lavors ix térbola, Albert G., Ques. 38. Los romans, qui lauors eren molt sàbia gent, Boades Feyts 9. Y fent signe llavores a sa filla, li va mostrar una arpa, Costa Trad. 12. Llavors sí que té la vida misteris d'encantament, Salvà Poes. 15. Var. form.: llavòrens (Si deuen guarir lavòrens inflerà, Flos medic. 69; Dix llavòrens ab grans rialles, Faules Isòp. 2); llavòs (E fo nostre acort que haguéssem treuga ab Seyt Abuzeyt, qui era lauòs rey de Ualència, Jaume I, Cròn. 25; E serà lauòs complida la prophetia Villena Vita Chr., c. 194; Y llavòs ella li contà tot lo parlament, Comalada Pierres Prov. 20); llavor, llavò (Lo que us he dit llavò, vos torn dir ara, Alcover Rond. ii, 284; Y llavor, | porqueret de la pellissa, | dexaràs d'esser pastor, Riber Sol ixent 14); llavons (Era manat al batle levons de la dita parròquia, doc. a. 1396, BSAL, xxiv, 267; Ordonam que'ls dits quatre diputats de la dita almoyna lauons passat, doc. a. 1404, BSAL, vii, 408); llavonses (El guardià llevonces li manà que prengués el Sant Cristo, doc. a. 1761, Hist. Sóller, ii, 606; Rich era llavonces, Penya Mos. iii, 66); llavontes (molt dialectal); laora, laores (llaores); llesores.
Fon.: ʎəβɔ́s (Empordà, Lluçanès, Vallès, Barc.); ʎaβɔ́s (Calasseit); ʎəβɔ́ɾəs (Berga, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Solsona); ʎəvɔ́ɾəs (Camp de Tarr., Men.); ʎaβɔ́ɾes (Calasseit); ʎəβɔ́ɾəns (Berga, Igualada, Selva del Camp); ʎəβɔ́ɾins (Cardona); ʎəβɔ́ns (Rosselló, Empordà); ʎəvɔ̞́ (Mall., Men.); ʎəvɔ́ (Eiv.); ʎəβɔ́nsəs (Empordà, Penedès); ʎaβɔ́nses (Tremp, Massalcoreig); ʎəvɔ̞́nsəs (Mall., Men.); ʎavɔ̞́nses (Pinós, Benidorm); ʎəβɔ́ntəs (Rosselló, Olot); ʎaβɔ́ntes (Tremp, Tamarit de la L., Prades).

Etim.: del llatí ăd ĭllas hōras, ‘a aquelles hores’.

La forma catalana antiga més representativa de l'adverbi llatí és llesores; havent-se perdut la -s- com és normal en català perdre-ho tot, es desplegà com a substitutiu evitador de l'hiat un so v, resultant llevores (o sia, la mateixa forma que avui escrivim llavores). Per una contracció degué produir-se la variant llavors (pronunciada llavòs), afavorida tal vegada per la tendència a produir una forma d'aparença masculina en oposició a llavores, que té aspecte de femenina (com ho era originàriament). Essent interpretada la forma llavors com un plural susceptible de canviar-se en singular, resultà la forma de singular llavò. D'aquesta, formant-se un fals plural en -ns o tal volta per influència de doncs o de lladoncs, resultà la variant llavons. De llavons es derivà el femení analògic llavonses, i del mateix llavons interpretat com si fos llavonts, resultà la forma femenina analògica llavontes. La variant llavòrens ve de llavores per aplicació de l'analogia de plurals en -ns, com hòmens, que porten la n per l'etimologia. De totes les variants indicades existeixen segones formes prefixades amb a- (allavores, allavors, allavontes, etc.). Vegeu l'estudi d'aquest mot i les seves variants en BDLIC, xiii, 299 i ss.



 

barretina

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Barretina

Chapurriau, gorra torta

barretina, barret, del inglés BERET, boina, gorra. Fransés béret.
Birrete

A Valderrobres tamé ña un Beret, pastó de ovelles, carnissé, Pepe es lo seu pastó.

de gorra: gratis, beure o minjá sense pagá. Lo que u fa te una influensia clara catalana.

alguns la porten tapanse los ulls, total, Puigdemont ya mos guíe

BARRETINA f. 

|| 1. Barret en forma de bossa llarguera. Vna barratina de criatura, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Barratines de seda, val la dotsena sis lliures; Barratines de llana enfortides, val la dotsena dos lliures sinch sous, Tar. preus 21. A ran del cércol vermell de la barretina, girada del revers, li blanquejaven els cabells, Víct. Cat., Ombr. 11. 
|| 2. La funda que posen dins el capell, davall el suador (Palma). 
|| 3. Flor de rosella (Empordà). «Un camp de barretines»: un camp de roselles florides (Llofriu). 
|| 4. Tirar la barretina un pastor a una ovella: tirar-li una pedra (Ripoll). “Oh, respon el pastor, una ovella volia saltar a l'hort i li he tirat la barretina”. L'amo ja sap que el pastor vol dir que l'ha camatrencada amb un cop de roc, Catllar, 16 vii-1921. 
|| 5. a) Passar una cosa per la barretina: passar pel cap, acudir una idea (Llofriu).—b) No cabre a la barretina: no esser una cosa comprensible, no semblar vera (Vallès, Penedès). 
|| 6. Peça suplementària que el terrisser superposa a la peça que ha de treballar, quan aquesta és més alta del que permet la resistència del fang (La Bisbal). 
|| 7. pl. Les flames que surten pels forats superiors del forn de terrisser (La Bisbal).
    Cult. pop.—La barretina és la peça més típica de la indumentària popular masculina a Catalunya. Sol esser de llana, feta amb agulles llargues com les de fer calça. La llargària o fondària és variable: en general és de dos a quatre pams, i es pot dur amollada en tota sa llargària o bé doblegada sobre el cap. Duent-la doblegada, n'hi ha que la duen plana i altres que la duen de garbí, o sia tombada a un costat. La part extrema o més fonda es diu el niu. Els colors dominants són el vermell (barretina vermella) i el morat (barretina musca); també n'hi ha de negres per dol, que solen esser la mateixa barretina vermella amb enforro negre, que es giren en cas d'haver de dur dol (barretina de dos intents). A més de les barretines grosses ordinàries, hi ha aquestes varietats:a) Barretina d'escórrer fesols obarretina d'arròs i fideus: és petita, de forma cònica, amb una borla al cap (Empordà).—b) Barretina de xeixa: la de cotó, blanca o de color variat, que duen per dormir (Olot, Torelló, Vic, Pinós).—c) Barretina de mariner: és vermella i no molt llarga, i l'usen els mariners.—d) Barretina de capellà: barret de punt de seda negra que duen els capellans.—e) Barretina de notari: barret petit de color fosc i amb ratlletes al voltant del front (Llofriu).
    Fon.: bərətínə (Ross., Conflent, Empordà, Olot, Vic, Lluçanès, Vallès, Barc., Tarr., Bal.); bərətínɛ (Puigcerdá); baretína (Vall d'Àneu); baretínɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell).
    Intens.:—a) Augm.: barretinassa.—b) Dim.: barretineta, barretinot, barretinota, barretinola.
    Etim.: derivat de barreta. Barrette fransés.

http://etimologias.dechile.net/?birrete

catalá típic, ulls clas, aspecte de Noruego, afeitat, no sigue que li diguen, catalá en bigot ojo muixonot

Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusinol 24 X 17.5

Barretina es el típico gorro catalán de lana en forma de bolsa, de color rojo o morado, y a veces con una franja negra alrededor de la abertura, que en su origen se asociaba a marineros y judíos. Se la ha relacionado también con el gorro frigio rojo utilizado desde 1789, tras la Revolución francesa, por los republicanos, simbolismo que pronto se extendería por Europa y los nuevos estados americanos.
En sus diferentes variantes se extendía por un buen número de pueblos marineros cristianos del Mediterráneo como Cataluña, Valencia, Ibiza, Alta Provenza, Sicilia, Córcega, Cerdeña, parte de Nápoles y de los Balcanes y en algunas zonas de Portugal.
En Cataluña e Ibiza los hombres llevaron barretina hasta finales del siglo XIX, especialmente en las zonas rurales. Aunque la barretina ha caído en desuso en la vida cotidiana, sigue estando considerada como un símbolo catalanista y se utiliza en actos folclóricos de identidad cultural, como los bailes de sardanas o en las figuras de los belenes, como el cagané. Como tocado indumentario aparece en la iconografía de personajes tan dispares como Jacinto Verdaguer o Salvador Dalí , Papá Pitufo.

Aquí se ve claramente que Papá Pitufo era catalán, de Batea particularmente, un pueblo de Tarragona famoso por su vino, cantado incluso por Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

La barretina dels nous catalans

Editar

La barretina és una lligadura tradicional catalana de llana, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem. Segurament deriva de l'antic barret frigi per bé que és difícil de demostrar. Es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians del Mediterrani tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.
  Enric Riba i Garcia sosté la teoria que l'origen de la barretina és el barret frigi, i en relació amb això, argumenta que les proves gràfiques que es troben de la presència de barrets frigis a la història d'Amèrica, es deuen al fet que els catalans foren els veritables descobridors d'aquest continent i els seus primers colonitzadors europeus. A Catalunya la barretina es va començar a fer servir a la segona meitat del segle XVII i a partir de 1565. Els homes catalans en van dur fins al segle XX, especialment a les zones rurals. La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics, com les ballades de sardanes, o a les figures del pessebre, com el caganer. Els personatges que més han popularitzat la barretina al segle XX són segurament Jacint Verdaguer i Salvador Dalí. Les seves variacions també s'utilitzen a l'escenificació d'alguna òpera ambientada a Nàpols. La barretina és una lligadura pròpia dels homes catalans, mentre que les dones portaven rets o gandalles.

El barretinaire era el fabricant de barretines. En aquests versos del gran poeta català Jacint Verdaguer lamenta la desaparició de la barretina mitjançant aquest personatge:

Com la flor de la magrana,

queia bé al bosc i al jardí;

los més vells la duien plana,

los més joves de garbí;

des de Nàpols a Marsella

no floria un port sense ella,

era en terra flor vermella,

en la mar coral del fi.

Só barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

Jacint Verdaguer, La barretina, 2a. est.

• Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
• Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
• Barretina de dormir: de roba blanca.
• Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
• Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
• Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
• Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
• Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
• Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
• Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
• Barretina vermella: la que és roja unicolor.

Lluch, Ernest «La revolució industrial a la Garrotxa (1777-1822)». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, 25, 2, 1981, pàg. 198-199. «(...) gorres molt semblants a la barretina eren emprades a diverses parts de la Mediterrània. La dificultat en precisar què és una barretina, un barret o una gorra és considerable. La barretina fou començada a utilitzar en la segona meitat del segle XVII (J. Danès) i a partir de 1565 (Joan Coromines). Existeix d'una manera molt semblant a Portugal, a Occitània i entre la marineria napolitana. (...) No coneixem una tipologia rigorosa de barretines, (...)»

borinot

BORINOT m. 
|| 1. a) Insecte himenòpter de diverses espècies del gènere Bombus, semblant a l'abella, però molt més voluminós, i que es caracteritza per la forta remor que fa amb les ales i la boca quan vola (Bagà, Vic, Barc., Igualada, Camp de Tarr., Tortosa, Vinaròs, Val., Gandia, Men., Mall.); cast. abejorro. Que sempre duen la mala sort, com els borinots negres, aixis com els rossos porten ventura, Rosselló Many. 34. Fer es borinot: caure voltant sobre si mateixa una perdiu ferida (Campos).—b)  Insecte lepidòpter de la família dels esfíngids: Macroglossa stellatarum L. (Menorca); cast. abejorro.—c)   Borinot polit oborinot verd: insecte lepidòpter de la família dels esfíngids: Deilephila euphorbiae L. (Men.). 
|| 2. Persona que freqüenta un lloc o una companyia amb massa insistència i que fa nosa (Barc., Pla d'Urgell); cast. moscón. 
|| 3. Home impertinent, que sol parlar molt a cau d'orella i ficar-se on no el demanen (Cat.). 
|| 4. Infant molt viu i bellugadís, que xerra molt i es fica per tot (Empordà, Men.). 
|| 5. Home de poca formalitat (Cat., Val.); cast. botarate. 
|| 6. Escrit o conjunt de retxes mal fetes, especialment les que fan els infants que volen escriure o dibuixar (Empordà, Men.); cast. garabato. 
|| 7. Moviment intens, trull, especialment avalot (Men.); cast. bulla, zaragata, ruído. 
|| 8. Joc de l'abegot (Ripoll, Igualada, Camp de Tarr., Mall.); cast. betatungue. 
|| 9. Nom que es dóna per burla als burots o consumers (Olot). 
|| 10. Trepant accionat a mà, que produeix una remor semblant a la de l'insecte borinot quan vola (Almela Plat. 74).
    Loc.
—Fer el paper de borinot: fer veure que no entenem allò que ens diuen; fer el desentès.
    Refr.
—«Si la dona ho vol, Janot, no et cal fer lo borinot»: vol dir que en definitiva la dona comanda (Cat.).
    Cult. pop.—De borinots n'hi ha de negres i de rossos: els negres són considerats com de mal auguri, i la seva aparició a una casa diuen que anuncia la pròxima mort d'una persona; els rossos, en canvi, duen bones notícies.
    Fon.: buɾinɔ́t (pir-or., or., Tortosa); buɾinɔ̞́t (Palma, men.); boɾinɔ́t (Tremp, Vinaròs, Llucena); boɾinɔ̞́t (València, Gandia, Manacor).
    Intens.:—a) Augm.: borinotàs, borinotarro, borinotot;—b) Dim.: borinotet, borinotetxo, borinotel·lo, borinoteu, borinotiu, borinotó.
    Sinòn.: || 1: borino, abegot, bufaforats.
    Etim.: derivat de borinar.

BORINAR o BOLINAR v. tr. 
Estirar les borines de la barca (Cast.); cast. bolinear.

2. BORINAR o BOLINAR v. 
|| 1. tr. Foradar una cosa, obrir-hi conductes interiors (St. Feliu de G., Vic, Mall.); cast. minar, socavar. «Els conills borinen la terra per fer el cau» (St. Feliu de G.). «Els taups borinen els marges» (Vic). «Són treballadors de mena | fent esplets d'ací i d'allà | burinen tot l'any la terra | sens giquir-la mai parar» (poesia catalana).
|| 2. intr. Fer fressa, remenar-se fent soroll (Plana de Vic).
|| 3. intr. Moure's (Men.); cast. moverse. «No borinis tant» (Men.). No'm podia bategar, | i ara gos de burinar, | sense mai estar-ne tip, Ballester Xèx.
|| 4. tr. Moure (Men.); cast. mover. «No borinis sa taula» (Men.).
|| 5. intr. Fer esforços mentals per aclarir o dir alguna cosa (Mall.); cast. escarbar, minar. Amb so cap clar borina y sua y jepa, Aguiló Poes. 183. «Qui borina, lo que no vol afina» (refr. mall.).
|| 6. Cercar raons, provocar baralles (Sort).
|| 7. Impacientar amb insistència excessiva (Sencelles).
    Fon.: buɾiná (St. Feliu de G., Vic, Sort, Mall., Men.); boɾiná (Manacor); buliná (Vic, Barc.).
    Etim.: potser derivat del germ. boro, ‘barrina’, a través d'un mot com burí, que, per altra banda, sembla esser pres de l'italià burino.

Alemán Bohr, bohren , foradá, barriná, barrina

aragonés

http://redaragon.elperiodicodearagon.com/sociedad/otraslenguas/1.asp


Aragonés: Orígenes y formación

El origen del aragonés es el latín . Pero no el latín clásico sino el latín vulgar. Ese latín se asentó posiblemente en territorios aragoneses donde se hablaba ibero, es decir, la zona llana concerniente al valle del Ebro y al sur sobre sustrato celta en una pequeña zona occidental ( somontano del Moncayo) y sobre una lengua vascona en los Pirineos y Alto Aragón en general. Así, se puede dar por formado un aragonés muy primitivo sobre los siglos VII-VIII.

El primer texto conocido es el conocido como Glosas Emilianenses, alrededor del año 976 en el Monasterio de San Millán de la Cogolla (La Rioja). Se trata de un texto en aragonés, aunque muy primitivo.

Durante los siglos X y XI se pueden encontrar bastantes formas del romance aragonés mezcladas en el texto latino de los documentos, pero en el siglo XII desaparecen casi del todo. Es sólo en la frontera de los siglos XII-XIII cuando aparecen por primera vez textos en los que predomina las formas aragonesas sobre las latinas.

El aragonés, se va desarrollando literariamente y extendiendo geográficamente a lo largo de estos siglos, si bien la expansión territorial quedaría terminada hacia mediados del siglo XIII. El aragonés se propagó geográficamente hacia el sur, abarcando progresivamente más extensión.

En el año 1412 se produce la instauración en Aragón de la dinastía Trastámara, dinastía castellana, que influyó notablemente en la castellanización de la Corte aragonesa. Este hecho, junto a la baja conciencia lingüística explican la rápida castellanización de las clases altas de la población. En la segunda mitad del s.XV y principios del siglo XVI las formas aragonesas se reemplazan por las castellanas.

Durante el siglo XVI, se produce la casi total castellanización, sobre todo, a nivel escrito pero no a nivel hablado. En el siglo XVIII se conserva el aragonés en tan sólo el área norte, desde Zuera hacia arriba.

Durante los siglos XIX y XX se produce la aportación de datos sobre el aragonés, gracias a las obras de eruditos, escritores y filólogos. Es en el siglo XX cuando se produce, en realidad, el descubrimiento científico del aragonés, en gran parte debido a la presentación y recogida de trabajos de gentes y filólogos alemanes como Rolhfs, Kühn, etc,... Hay que llegar a los 70 para poder hablar de un proceso de normalización del aragonés.

Aragonés: La realidad actual

No existe un censo real y fiable del número de hablantes de aragonés. Lo más habitual ha sido manejar las cifras de algunos estudios al respecto que sitúan la población aragoneso-hablante en torno a 12.000 personas que lo hablan (hablantes activos) y a las 40.000 que lo conocen y lo usan esporádicamente (hablantes pasivos).

El aragonés se mantiene hoy vivo en el Altoaragón,entendiendo por éste casi toda la provincia de Huesca, excepto sus comarcas más meridionales y sus comarcas orientales, en las que se dan diferentes realizaciones lingüísticas de transición al catalán.

Por supuesto, el grado de conservación es muy dispar. Así, contrastan fuertemente zonas donde su grado de conservación es bueno, con otras en las que el aragonés es la base cultural de la lengua que se habla allí pero se halla fuertemente castellanizada.

Actualmente quedan pocos hablantes puros, pero hay muchos más hablantes jóvenes que tienen mayor conciencia lingüística, sobre todo porque en los últimos años un número considerable lo han estudiado.

Desde el punto de vista lingüístico se suele considerar que el aragonés tiene cuatro grandes áreas dialectales (occidental, central, oriental y meridional). Si entendemos que muchas de estas diferencias son tan sólo desinenciales podría hablarse más bien de dos zonas dialectales (occidental y oriental) que confluirían, de forma difusa en el aragonés meridional. Podríamos establecer tres categorías:

1. Zonas donde el aragonés donde se conserva bien. En ellas el aragonés está vigente como lengua y, aunque el castellano no encuentra oposición alguna, es la lengua de comunicación habitual entre sus hablantes: bal d'Echo, bal de Chistau, A fueba, bal de Benás, Ribagorza (desde Campo hasta Graus) y Ballibió.

2. Zonas donde el aragonés se encuentra en una clara fase regresiva frente al castellano, aunque sigue siendo, parcialmente, la lengua de comunicación : bal d'Ansó, bal de Tena, bal de Bielsa, Aragüés, Sobrarbe zentral y meridional, Ayerbe y Galliguera, algunas localidades de los Semontanos de Uesca y Balbastro.

3. Zonas donde el aragonés se conoce, pero se emplea de una forma cada vez más residual: bal de l'Aragón, Zinco Billas y Bal d'Onsella, Semontanos, Riberas del Ara, del Basa y del Güarga, Plana de Uesca.

A lo largo de los años 70 se fueron configurando una serie de normas comunes para unificar el aragonés hasta que en 1987, a raíz del I Congreso ta ra normalizazión de l'aragonés, se revisaron y asumieron de forma más general. Destaca la existencia de asociaciones y colectivos que trabajan para la recuperación de la lengua aragonesa: Consello d'a Fabla Aragonesa, Ligallo de Fablans, Colla de Fablans o Nogará.

En esta página tienes una selección de enlaces a páginas relacionadas con la lengua aragonesa. Los enlaces se abrirán en una nueva ventana.

Páginas en aragonés FablaSur, Asambleya de fabláns de o sur d'Aragón. Colla Unibersitaria por l'Aragonés, A Colla Unibersitaria por l'Aragonés (C.U.A.) ye un coleutibo cultural d'a Unibersidá de Zaragoza, que treballa por a esfensa y promozión d'a Luenga Aragonesa y d'a Cultura Aragonesa en cheneral. A Colla Unibersitaria por l'Aragonés ye un coleutibo independién, con un ambito d'autuazión prinzipalmén unibersitario, que estió fundada en nobiembre de 1996. Fanzine O Lupo. A Rebista. O primer periodico eleutronico n'aragonés, Rebista quinzenal d'informazión cheneral n'aragonés, anglés y castellán. Ziber-Rufierta Aragonesa, Foro de debate ubierto y trilingüe sobre temas d'Aragón (luenga, cultura, autibidaz, politica, ezetra). Casa Cotena'x. Aragón n'o rete, Un puesto n'o rete ta conoxer n'aragonés iste biello y polido pais uropeyo. Ascape tamién en anglés. Gaiters y gaiteras d'a Tierra Plana, Paxina ofizial d'ista colla gaiteril, con mosiquetas en formato MID, calandario d'autuazions y cosas que iremos adibindo-ie. Declaraxión unibersal d'os dreitos umanos, Traducción de la versión original de la Declaración Universal de los derechos Humanos, realizada por el filólogo y profesor Antón-Chusé Gil y Ereza. Hora-3 Aragón, Hora-3 Aragón. Mobimiento Cristian de Chobens. Consello d'a Fabla Aragonesa, WEB ofizial de l'Asoziazión decana en a esfensa d'a luenga aragonesa. APLA, Asoziazión de Profesorau de Luenga Aragonesa. Esfiende a fabla y treballa por a promozión y normalizazión de l'aragonés en a escuela. Rolde O Caxico, Paxinas de l'asoziazión cultural Rolde O Caxico en as redoladas de Chazetania y Galliguera Alta, en esfensa d'a cultura y a luenga. Casa Garvalena, Diccionario Aragonés Castellano, fotografías de Echo, Huesca, Zaragoza. 30 Ligallo de Fablans de l'Aragonés, Asociación cultural sin ánimo de lucro fundada en 1982, dedicada a la divulgación de la lengua aragonesa, la promoción de su uso escrito y oral y a la dinamización sociocultural en aragonés. Educación, patrimonio y acción cultural, publicaciones y distribución son las líneas de trabajo principales. Asoziazión Cultural Nogará, Asoziazión cultural adedicada a esfender y a mostrar a luenga aragonesa. Internet y Educación Infantil, Página de temas educativos con un documento sobre "constructivismo" íntegramente redactado en aragonés. Música de fondo (Palotiau de Boltaña). O Mirallo de Paper, O Mirallo de Paper ye una rebista bilingüe de promozión de l'aragonés. Chino Chano, Paxina adedicata a lo programa de telebisión en aragonés Chino Chano (Andorra). A CHAMINERA, Dentra-te-ne. Paxina aragonesista sozio-cultural. Astí trobarás un trapazil de cosetas: imaxens ta portar,un camatón d'enrastres enta unatras web aragonesas,l'orixen d'o escudo d'Aragón, bibliografias de bellos presonaches d'iste pais...antimás de partizipar-ie y escribir-ie o tuyo parixer sobre temas importáns. CREABA, colla ta la replega y esfensa de l'aragones en o baxo aragon ye una asoziazión de carauter cultural que treballa ta l'amostranza y remontadura de a nuestra fabla. Xiloca Fablán, Independenzia y sozialismo t'Aragón dende l'Alto Xiloca. Ca' Z!enGarras, Esta completa Web pretende convertirse en el punto de partida para aquellas personas que desconozcan el aragonés y deseen informarse sobre él, y un lugar de referencia para todos los hablantes del aragonés proporcionándoles herramientas para su uso cotidiano. Incluye numerosos diccionarios, sección para niños, área de descarga... Charrando.com. Portal de l'Aragonés, Portal d'a luenga aragonesa. Endize de recusos de l'aragonés en o rete, informazión lingüistica cheneral y serbizios dinamicos. Webs, publicazions eleutronicas, foros, listas de distribuzion, chats, asoziazions, serbizio de traduzión, lechislazión, libros y muito más. Asoziazión Cultural Azut de l'Alta Xiloca, dreito á fablar en o sur d'Aragón. Léxico Aragonés de Sos del Rey Católico, Voces y expresiones aragonesas en el habla popular sosiense. Profés! L'aragonés ye un quefer de toz, Paxina d'apoyo a l'aprebazión d'a Lai de Luengas d'Aragón. Soportal Alta Xiloca, enlazes aragonesistas de l'Alta Xiloca. Fauna y flora aragonesa en fabla, os bichos y arbols que son n'a nuestra tierra os podez beyer n'ista pachina. Chobenalla aragonesista, Chobenalla aragonesista semos una colla de chobens aragonesistas de cucha que luitamos por l'esdebenidero d'ista tierra. Gara d'Edizions, Edizions de clasicos y autors mudernos en luenga aragonesa. A Ciber-escola, Aprende aragonés desde tu casa. A miyor páxina d'a rete! Animals, Me clamo Elisa. Besita a mia páxina sobre os animals. Tiengo 11 añadas! Curset de luenga aragonesa, Curso básico de lengua aragonesa en internet. Mallacán, Página dedicada al grupo aragonés Mallacán. Letras, conciertos, etc.