Tassa

Tassa

TASSA f. 
|| 1. Recipient de terrissa, de porcellana, de metall, etc., de boca relativament ampla, amb ansa, que serveix principalment per a prendre cafè, te, llet o infusions medicinals; cast. taza. Dos taces d'argent,doc. a. 1410 (Alós Inv. 11). Una tassa daurada d'argent, doc. a. 1414 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Com se'n calàs una gran tassa, Spill 1551. Taça de ances: Seyphus ansulatus, Pou Thes. Puer. 129. Sentat vora la taula d'un cafè, sol, ab la tassa devant y l'ampolla de l'aygua, Vilanova Obres, iv, 63. Tassa de combregar: tassa fina que es guarda a les cases per a un dia que hi hagin de dur el viàtic. Tassa de gal: tassa mit coberta, amb galet, que serveix per a donar a beure líquids a un malalt (Tortosa). Tassa de tast o Tassa de salva: ant., la que servia per a fer tastar les begudes a un familiar i així evitar les possibles metzines a les persones reials. Tassa de xorro: tassa de gal (val.). 
|| 2. a) Vas amb peu, per a beure vi, aigua, licors (men.); cast. copa. Quant ell prenia la taça del vi per beure, Sermons SVF, i, 40. Qui vol dona verge, de uidre pren taça, Viudes donz. 263.—b) Got, vas sense peu, per a beure vi, aigua, licors (Fraga); cast. vaso. Taça o got pera beure: Phiala: Taça o taçon para beuer, Nebrija Dict. 
|| 3. Porró que té el tarot formant angle obtús amb el galet (Ripollès, Empordà, Garrotxa, Berguedà, Conca de Barberà); cast. porrón. 
|| 4. El contingut de qualsevol dels dits vasos o recipients. «M'he begut dues tasses de cafè». Metràs-hi una bona tassa de vinagre, Conex. spic. 31. 
|| 5. Pica o recipient de pedra dins el qual cau l'aigua d'una font; cast. tazón. L'algua saltava fet butllofas com en la tassa d'un surtidor, Querol Her. Cab. 17. 
|| 6. Tassa de bruc: bolet de l'espècie Clitocybe infundibuliformis, moixernó de tardor (Malgrat, ap. Masclans Pl. 200). 
|| 7. Tasses de jueu: planta de l'espècie Cotyledon umbilicus- Veneris, mena d'eura molt verda, semblant a bolets petits, que es fa per llocs humits (Empordà).
    Refr.
—«Si no vols brou, dues tasses» (o «tassa i mitja», o «tres tasses»): es diu referint-se a l'abundància d'una cosa que hauria estat preferible que no hi hagués estat.
Tassa: llin. existent a Llerona, St. Feliu de Boixalleu, Val., etc.
    Fon.: tásə (or., bal.); tásɛ (Ll., Gandesa, Sueca, Maó); tása (Andorra, Tortosa, País Valencià).
    Intens.:—a) Augm.: tassarra, tassassa.—b) Dim.: tasseta, tasseua, tassiua, tassona, tassó.—c) Pejor.: tassota, tassot.
    Sinòn.:— || 1, escudella;— || 2a, copa;— || 2b, got, tassó, vas;— || 3, porró;— || 6, moixernó de tardor, orella de conill, pollerenca;— || 7, barretets, capellets, cobertora, coques, papellides, orella de monjo.
    Etim.: de l'àrab ṭassa, ‘vas gran per a beure’.

cofí, cofins

cofí, cofins

De espart, per a prensá pasta de oliva o raím a una prensa.

cofín en castellá es lo cóvec.

Del ant. cofino, este del lat. cophĭnus, y este del gr. κόφινος kóphinos.

1. m. Cesto o canasto de esparto, mimbres (vime) o madera (fusta), para llevar frutas u otras cosas.

trull

Lo trull de les raboses a Valderrobres

cofins, cofí, prensa

verbo prensá,
prenso, prenses, prense, prensám o prensém, prensáu o prenséu, prénsen

De prenses antigues sol hay vist fe aná la de La Prensa, Beseit, prop del portal del Pilá, casa sons yayos de la Anna Celma.
M'enrecordo que cuan se acabae de prensá se féen sardines a la brassa (espetos). 

La casa se va restaurá, foto anterió

TRULL m. 
|| 1. a) ant. Premsa de vi. Per rahó de adobar e reparar los trulls del celler que el senyor Rey ha en la dita vila, doc. a. 1406 (Arx. Gral. R. Val.). En un trull o prença d'or sia premuda, Cauliach Coll., vi, 1a, 1.—b) Safareig on es diposita el most i el raïm trepitjat perquè hi fermenti (Tremp. Urgell, La Llitera, Ll., Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa, Maella, Val.); cast. jaraiz, lagar. Dins la vinya féu un trull per a veremar, Quar. 1413, p. 115. Ple de verema era lo trull,Spill 6345. Ab incansable peu follejant balla en lo trull ple de vi, Llorente Versos.—c) fig. Home molt bevedor (Calasseit). 
|| 2. a) Molí d'oliva (Empordà, Costa de Llevant, Penedès, Vendrell, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Tortosa, Calasseit, Pego, Mall., Men., Eiv.); cast. almazara. (Vegeu dibuixos de trulls en l'article oli). Un trull ab sa mola de pedra per trullar olives, doc. a. 1523 (Alós Inv. 31). Lo trull o la mola que pasta les olives: Hic trapes trapetis, hoc trapetum trapeti, Pou Thes. Puer. 17. Un cavall... donant voltes ab el trui, Rosselló Many. 25.—b) Cassal; safareig o pica excavada a terra per guardar-hi l'oli procedent de la premsa (Gandesa, Calasseit, Tortosa). 
|| 3. a) Peça de pedra troncocònica que volta en el molí d'oli i esclafa les olives (Mancor).—b) Peça de pedra troncocònica que serveix per a pelar el blat en l'escairador (Cerdanya, Ripollès, Berguedà, Garrotxa). Li ensenya l'escairador, que es compon de mola sotana, riscle, trull, remenador, bras de fer anar el trull, Scriptorium, juny 1925.—c) Trill o trompellot per a batre els cereals (Pego, Sanet, Calp); cast. trillo.—d) Peça de pedra troncocònica que es fa rodar per esclafar terra, grava, etc.; cast. rodillo. Los bolca i los destrossa | com terrosseda d'aspre goret lo pas del trull, Atlàntida i. 
|| 4. Moviment i soroll fort, d'activitat intensa (mall., men.); cast. bullicio, jaleo, ruido. Ran d'un camí ple de truy, Maura Aygof. 111. Va sentir per última vegada el truy y el moviment de la gran ciutat, Oliver Obres, v, 226. Movien una mica de trull, Galmés Flor 33. Y el nin mirava, sens gosar fer truy, Salvà Poes. 126. Mes lluny del trull de la gentada, Colom Juven. 99.
    Loc.
—Ser l'amo del trull: tenir molt d'ascendent sobre alguna persona o cosa (Labèrnia-S. Dicc.).
Trull: llin. existent a Celrà, Gir., Pardines, Santa Pau, Torroella de F., Barc., Mataró, Molins de Rei, Val., Guadassuar, etc. Hi ha la variant Trulls a Vilanant, Artés, Manresa, Reus, etc. Es troba documentada la forma Truy en el nom d'En Bonanat dez Truy l'any 1354 (Bofarull Mar. 77).
    Fon.: tɾúʎ (pir-or., or., occ., val.); tɾúј (Empordà, Penedès, Bal.).
    Etim.: del llatí vg. *trŏcŭlu, var. de tŏrcŭlum, mat. sign. |||| 1, 2, 3 a


COFÍ m. 

|| 1. Mena de senalla planera d'espart que serveix per a contenir figues, panses, peix o altra cosa (Maestr., Cast., Val., Men); cast. serijo, cofín. Bota de sucre e cofins de verges, Reua Perp. 1287. De sucre en cofí III quintars genouins per sportada, Consolat, c. 45. Dos coffins grans de gerb per tenir figues, It. un cofi de gerb per tenir panses, doc. Vic, a. 1412 (ap. Aguiló Dicc.). Hagueren grans coffins e còvens..., e foren-ne omplits VII coffins de pa de forment, Quar. 1413, p. 175. Per rahó e preu de dos cofins de sardina, doc. val., a. 1419 (Arx. Gral. R. Val.).
 Dotze sportins del peix cofins e pa plegats, Spill 14888. Un coffí de tenir pances, doc. a. 1504 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Que mengi figues de cofí, Vilanova Obres, xi, 155.

|| 2. Esportí on es posa la pasta d'oliva per premsar-la (Igualada, Penedès, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Eiv.); cast. esportín. 
|| 3. Panereta on els flequers posen la pasta dels pans abans d'enfornar (Gir.)
|| 4. Senalleta molt petitona que serveix per a tenir-hi diners (Sineu, Artà).
|| 5. Capsa de llauna amb tapadora, que serveix per a dur el menjar cuit (Manacor); cast. fiambrera.
    Fon.: kufí (or., Sineu, Artà, Men., Eiv.); kofí (occ., val., Palma, Manacor).
    Etim.: evidentment cal relacionar cofí amb el fr. coffín, ‘panereta’, ‘estoig’, ‘coder’; segons el diccionari francès de Hatzfeld-Darmesteter-Thomas, coffin és pres del llatí cophĭnus, ‘cove’; la mateixa etimologia admet Meyer-Lübke REW 2207. No deixa d'oferir certa dificultat el fet que d'un -ĭnus llatí amb ĭ breu hagi resultat una terminació francesa i castellana -in i catalana -i, que correspon a un -īnum amb i llarga. Per altra banda, tenim en català i castellà el mot cofa, del qual pot esser cofí un derivat (cofí de cofa com esporti de esporta).

Flameado de Moe, resepta original de Beseit

Flameado de Moe, resepta original de Beseit

La resepta original del flameado de Moe es de Beceite, Beseit, Matarraña, Teruel.

Lo ingredién secreto, hasta ara, es la sendra de caliqueño, este puret que fume lo nostre druida Borrasurix. 

Esta beguda mos done esta forsa inmensa als roquerols; dure poc, com la póssima de los galos, Astérix y Obélix, pero tenim ingrediens de sobra, caliqueños tamé.
A mí no men volen doná perque vach caure de minut a la marmita y encara que u intento, no ña manera.

Matt Groening va está de vacasions a Beseit y va probá lo calmán, queimada, y entonses se li va ocurrí lo licor tan famós al mon sansé.
Com a USA no arriben los caliqueños, lo creadó de Los Simpson va tindre que modificá la póssima.

Borrasurix fen la póssima ,  San Antoni, giné 2009

Ingrediens del flameado de Moe

- 2 culleradetes de brandy , a se possible Brandy Segarra
- la resepta original se fa en Ron Cacique
- 1 cullerada de licor de mores.
- 2 cullerades de crema de menta. (Peppermint)
- 2 cullerades de zumo de piña.
- 2 cullerades de ginebra de endrino (es un tipo de licor sense alcohol). Se pot cambiá per pacharán, ya que éste tamé prové del endrino.
- 2 cucharaditas de jarabe per a la tos (u fique a la resepta y si recordeu, a la serie ne portabe).


Los ous en salmuera están mol bons combinats en la póssima, los millós provenen del barrang de les voltes, de una granja de gallines ponedores.

en castellano

Matt Groening,Los Simpson, va descubrí lo flameado de Moe a Beseit

esparvé

Esparvé

ESPARVER m. 
|| 1.   Au rapaç de la família de les falcònides, de diferents espècies del gènere Falco, i principalment el Falco nisus i el Falco tinnunculus (or., occ., val., bal.); cast. halcón, gavilán, cernícalo. Nós veem, Sènyer, que l'ausor o l'esparver, quan és solt, que és franc de volar, Llull Cont. 109, 16. Axí com austor e esparver e cavall e leó e amfós e salmó que fa pus bell nomenar que gall ni voltor ni ca ni ase ni rajada, Llull Cont. 359, 21. Alguns deyen... que no'ns calia anar a València sinó ab lo esparver en la mà, y que com seríem llà tuyt nos obeirien, Pere IV, Cròn. 271. Item tot falchó, si donchs sparver no li va primer, pes cascun V sous, doc. a. 1399 (Priv. Ordin Valls Pir. 349). Nigú gos traure de la illa sens licència del gouernador astors, esparvés, falcons ne altres aucells de cassa, doc. a. 1396 (BSAL, ix, 146). La fe és la coloma pura, | lo dubte el negre esparver, Costa Poes. 65. Ulls d'esparver: ulls de mirada molt intensa i penetrant. Esparver d'estany: au rapaç de l'espècie Falco cineraceus, més grossa que l'esparver ordinari. Esparver de quatre cuixes: la moixeta (Vayreda Fauna Ornit.). Esparver dels escarabats: au rapaç de l'espècie Falco rufipes, que té els peus i les parpelles de color vermell encès i s'alimenta principalment d'insectes nocius a l'agricultura. 
|| 2. Art de pescar compost d'un filat de forma rodona, de dos metres de diàmetre, molt ample per baix i acabat en punta per dalt, que s'empra en la pesca fluvial a llocs de poc fons (Ribagorça, Pallars, Pobla de L., Plana de Vic, Conca de Tremp); cast. esparavel, tarralla. 
|| 3. Planta de la família de les compostes, espècie Hieracium murale (Val.). V. orella de rata.
Esparver: llin. existent a Barc., Castellvell, Berga, Borredà, Gisclareny, Manresa, Rocafort, Sallent, Sampedor, Sta. Col. de Q., etc.
    Fon.: əspəɾβé (pir-or., or.); aspaɾβé (occ.); aspaɾβέ (Esterri, Sort, Tamarit de la L.); aspaɾvé (Maestrat); aspaɾvéɾ (Cast., Al.); espaɾβéɾ (Val.); əspəɾvé (Mall., Men., Eiv.); əspəɾəvé (Petra, Manacor); aspaɾaβέ (Esterri); aspaɾaβé (Pont de S., Tremp).
    Intens.:—a) Augm.: esparveràs, esparverarro, esparverot.—b) Dim.: esparveret, esparveretxo, esparverel·lo, esparvereu, esparverí, esparverino, esparveriu, esparveró.
    Etim.: del germànic sparwari, mat. sign. || 1.

fals, falz, zoqueta, soqueta

Fals, falseta, corbella, falz,

falce en latín pot sé tamé la dalla.

ferramenta agrícola.

hoz castellá.

zoqueta, soqueta :

Pedro Bel Caldú :
A Fórnols soqueta, l'hai vist emplear molt pero jo, que era menut, la vaig emplear molt poc.

/
Higinio Latorre :

Soqueta pa segá en la fals o corbella. Se pose a la ma esquerra pa protegíla y agarrá mes grapat de blat o lo que se estigue segán. Té que aná lligada a la muñica en una veta pa que no caigue y podéla regulá donánli voltes sobre la moñica.
/
En Azanuy zoqueta. Serviba còma seguridat pa no talla-se y pilla la garba que s'anaba segan.

DCVB :

FALÇ f. 
Eina consistent en una fulla de ferro acerat, corba, tallant o dentada en la vora còncava, i posada al cap d'un mànec, que serveix per a segar les messes o tallar l'herba; cast. hoz. Es freqüent la pronúncia fauç, i aquesta forma ha estat usada també literàriament. Un aradre, una lança..., una fauç, un striyol aul, doc. a. 1380 (BABL, vi, 472). E yo he fet del regle falç molt corba, Ausiàs March, cv. Les fístoles penetrants... no són sanades sinó ab ligament, e ab foragitament ab la faus, Cauliach Coll., ll. iv, d. 2a, c. 7. En eix blat del diable no cal oscar la fauç, Atlàntida iii. La mitja lluna se representa com una fauç,Costa Agre terra 21. Falç brossera: la que serveix per a tallar brossa (Cast.). Falç de desbarbar: la que serveix per a desbarbar les garbes d'arròs (Cullera). Falç canemera: la que és especial per a segar cànem (Cast.). Falç esquerrana: la que té la fulla en posició inversa respecte del mànec, i va destinada als segadors esquerrans (Mall.). Falç bosquera: falç molt resistent per a tallar branques d'arbusts. Una forca de ferre, una fanga e una axada, II faus bosqueres (el text imprès diu bosgrens, però és per imperfecció de còpia), doc. a. 1377 ap. Miret Templers 562. a) per ext., Eina que els gerrers empren per a tallar la rodona a talls (Empordà) o per a buidar els escalons (Mall.).—b) Cadascun dels segadors d'un tall (Mall.). «Per fer sa segada necessitam setze fauçs» (=setze segadors). Fauç morta: segador que a vegades es contracta a més dels que es necessiten, i es té reguardat per si més envant fes falta (Mall.).—c) Fer mitja fauç: fer mitja volta, descriure un semicercle aproximadament, per anar a un lloc (Manacor).
    Loc.—a) A la falç: a punt de segar. Les langostes... menjaren-se los blats a la falç, doc. a. 1420 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).—b) A la falç: a punt, a propòsit, a temps oportú.—c) Caure a la fauç: escaure's bé, venir la bona ocasió d'una cosa (Mall.).
    Refr.—a) «Pel juny, la falç al puny»: es diu perquè el mes de juny és el propi de la segada.—b) «On no entra sa xapeta, no hi entra sa fauç»: vol dir que si el camp no es duu ben net de males herbes, no arriba a produir (Mall.).—c) «Entre la falç i la gavella, està la fam verdadera»: significa que la temporadeta que passa entre el segar i el batre sol esser d'escassetat de menjar per al pagès, perquè encara no pot aprofitar la nova collita i moltes vegades ja té gairebé exhaurida la de l'any anterior.
    Fon.: fáɫs (Cerdanya, Barc., Igualada, Vilafr. del P., Solsona, tot el cat. occ. i val.); fáws (Olot, Ripoll, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Bal.).
    Pl.: falçs és la forma correcta de plural; en el dialecte castellonenc s'usa la forma falces.
    Sinòn.: corbella.
    Etim.: del llatí falce, mat. sign.

FALS, FALSA adj.: cast. falso.
|| 1. Que no és ver; que per error o engany no correspon a la veritat. Per engan o per ladronici o per tolta o per fals jutgament, Hom. Org. 5. Lo jutge daria falsa sentència si no jutjaua segons testimonis et jutjaua per auuirs e auaranys, Llull Cavall 31 vo. Hajam enteses lurs falses oppinions e errors, Llull Gentil 3. Lo fals pas ver, la veritat falsia, Ausiàs March, xcii. Tengueren concell contra les falses ensenyances dels acephals, Boades Feyts 75. a) usat adverbialment: Amb falsetat. Nos mostra que fals ta lengua rahona, Passi cobles 24.
|| 2. Que no és real; que no té sinó l'aparença; que no és allò que sembla. Que auietz feita moneda falsa..., Aduxeren letres del fals archebisbe, doc. a. 1251 (Pujol Docs.). Que neguna persona... qui obre o vena candeles de seu... no les gos fxer falses, doc. a. 1375 (arx. mun. de Barc.). Ell els falsos profetes, com a cans, ha degollats, Alcover Poem. Bíbl. 76. Falses costelles: les costelles que no arriben fins a l'estèrnum. Falses membranes: producció morbosa anàloga a les membranes naturals. Falsa regna: brida que impedeix al cavall baixar el cap. Unes capçanes, falsa regna, pitral e reretrangues, Inv. Anfós V, 157. Clau falsa: clau feta d'amagat per a obrir porta o caixa d'altri. Porta falsa: porta secreta o secundària, per a entrar o sortir separadament de l'altra gent. Per la porta falsa del castell isqué molt secretament, Tirant, c. 12. Falsa acàcia: planta lleguminosa de l'espècie Robinia pseudo-acacia.
|| 3. Enganyador; que diu o fa coses enganyoses; que pren l'aparença d'una cosa per tal d'enganyar. «Aquesta dona és una falsa»: és una hipòcrita, una embullosa, que no se'n poden fiar. Per zo que'ls falses judeus no'l anassen cercar en altra terra, Hom. Org. 7 vo. Per falses lausengers qui m'han acusat ab ell, Desclot Cròn., c. 1. No us cal gemegar ab llàgrimes falses, «Cancion muy gentil», segle XVI (ap. Cançon. Satír.). Prouar pretench com aquest fals | en tots los set peccats mortals | ha molt peccat, Vent. Pel. 34. Tirant lo Blanch... ha morts ab les sues falses mans a dos reys e dos duchs, Tirant, c. 67.
|| 4. Que no és exacte o no té la direcció que pertoca. «He fet un moviment fals». «He posat un peu en fals i he estat a punt de caure». Notant les falses orthographias, Ordin. Univ. 1629, fol. 76. Falsa regla oFalsa esquadra: capserrat, escaire que té un braç movible per a la medició d'angles. Fals escaire: biaix; angle oblic (Empordà, Barc., Camp de Tarr.). Falsa esquadra (de la finestra); la part de la finestra que té més ample de part de dins (Ribagorça).
|| 5. Insegur; mancat de solidesa o d'estabilitat. «Aquesta paret està falsa; amenaça ruïna». «La taula és molt falsa; no està gens segura». Barco fals: vaixell que es tomba fàcilment i no aguanta vela. Tot quant afina fals, corcat o brévol o vell o mal forjat, Penya Poes. 322. En fals: sense seguretat, amb poca solidesa o consistència. Los pilars que havien... estar lo hu sobre lo altre, estan en fals, doc. a. 1535 (Est. Univ. xiii, 463).

    Loc.—a) No fer-hi el fals: fer tot el que es pot, aportar tot l'esforç (Barc., Solsona).—b) Esser més fals que Mahoma, o que Judes, oque l'ànima de Judes: esser molt hipòcrita i malvolent.
    Fon.: fáɫs (pir-or., or., occ., val., bal.).
    Intens.: falsot, -ota; falsíssim, -íssima.
    Var. ort. ant. (incorrecta): falç.
    Etim.: del llatí falsum, mat. sign. || 1.

2. FALS m. 
Alfals (Empordà, Val., Gandia).
    Etim.: de alfals, per disgregació de l'article aràbic al-.

3. FALS 
|| 1. topon. Poblet agregat al municipi de Fonollosa. Ab XX sòlidos que pac ad clericos de Falz per missas, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat., iv, 7).
|| 2. Llin. existent a Barcelona i Sitges Hi ha la variant Faus, existent a St. Feliu de G., Igualada, Val., Gandia, Cocentaina, Muro d'Alcoi, etc.

4. FALS f.: 
V. falç.

//

Una hoz es una herramienta agrícola hecha de hierro en aleación con cobre (que la hace resistente a la humedad) y que tiene como principal uso el corte de tallos de gramíneas, sobre todo de cereales. En Chile se llama echona (del idioma mapuche ichuna). Consiste en una cuchilla metálica en forma de media luna y un mango para poder dirigirla. Tiene cierta semejanza de forma y función con una guadaña, pero su hoja es más curva y mucho más pequeña, lo que permite emplearla con una sola mano, liberando la otra para agarrar lo segado. En algunos lugares, los dedos de la mano que sostiene la gavilla se protegen con una zoqueta. Es una herramienta que comenzó a usarse durante el Neolítico, cuando era fabricada en piedra o hueso, y hasta la invención de la cosechadora mecánica, el uso de hoces y guadañas estaba muy extendido en toda la población agrícola, por lo que frecuentemente era empleada también como arma de defensa o de ataque en los ejércitos europeos reclutados durante la Edad Media / y los segadors catalanes /. En la mitología griega se dice que Cronos castró a Urano con una hoz de pedernal.
La diosa Deméter también porta una hoz a manera de símbolo.

http://demeter2007.blogspot.com/2010/09/demeter-de-tastavins-sl-apasionados-por.html

els segadors en el parlamento catalán

aufals

Aufals

Aragonés : ALFALCE, alfalz, ALFALFEZ

Dcvb :

ALFALS m. 

|| 1.   Planta lleguminosa, Medicago sativa L.; cast. alfalfa. Caràcters: arrel llenyosa i fonda; troncs de 30 a 70 cm., drets o ascendents, glabrescents; fulles oblongues, denticulades a l'àpex; estípules agudes; flors blaves o morades, en raïms multíflors, oblongs; peduncles més llargs que la fulla; llegum caragolat en dues o tres voltes, foradat, glabrescent; llavors ovades. Es fa subespontània i per cultiu, emprant-se com aliment del bestiar gros. E aprés ve lo alfals que es ja de dos segahons a tres, Dieç Menesc. ii, 8. La Auserda, eo, Alfals se ha de sembrar a la fi de Abril, en terra llaurada tres voltes o mes, y ben femada,Agustí Secr. 85. v. Han fet sembrades enormes de aufals, Serra Cal. folkl. 345. Mentres es dos atlots arreglavan s'animal... donantli una manada d'aufaus [sic], Maura Ayg. 125. 
|| 2. a)  Alfals bort. Planta lleguminosa, Medicago falcata L.; cast. mielga loca. Té els troncs ajaguts, de 30 a 70 cm. de llargària, molt ramificats; fulles oblongues-cuneïformes; flors grogues, grans, en raïms multíflors; llegum falciforme, pubescent, acuminat. Es fa per marges i vores de camins (Flora Cat., ii, 74, 75).—b) Alfals boscà: planta que té l'arrel llarga i forta, les tanyades de dos a tres peus d'altària, fulles ovalades i flor blava, llegum i llavors en forma de renyó (Un Mall. Dicc.).—c) Alfals marí: planta lleguminosa, Medicago marina L.; cast. mielga marina. Té els troncs albo-tomentosos, ajaguts o ascendents, de 10 a 40 cm.; flors d'un groc daurat, en corimbes multíflors umbel·liformes; llegum subcilíndric amb dues o tres espires, foradat i tomentós; llavors reniformes (Flora Cat., ii, 77).—d) Alfals melga: planta lleguminosa, Medicago muricata, cast. mielga como murice (Cavanilles Observ. ii, 336).
    Cult. pop.—a) A l'alfals i a la vinya, per la vora els entra la tinya. Refrany (Vinaròs, Morella).—b) Entre l'alfals i la garbera, está la fam vertadera. Refrany.—c) «Es dematí, ab sa roada, | has anat a segà aufaus? | Tornaràs amb sos dits blaus; | tu no hi estàs avesada» (cançó pop. Mall.).
    Var. form.: alfal, alfalfa, alfalfeç, alfàs.
    Fon.: aɫfáɫs (Castelló, Morella, Morvedre, Maella, Fraga, Tamarit); əɫfáɫs (St. Hilari SC, Eiv.); əwfáls (Barc., Berga, Torelló, Lluçanès, Igualada, Vendrell, Valls, Empordà, Olot, Puigcerdà); awfáɫs (Lleida, Balaguer, Artesa de S., Tremp, Oliana, Organyà, Pobla de S., Sort, Massalcoreig, Calasseit, Tortosa, Benissanet); əɫfáws, ufáws (Men.); əwfáws (Mall., Men.); aɫfás (Cullera, Alzira, Pego).
    Pl.: alfalsos, alfaus (Men.).
    Intens.—a) Augm.: alfalsàs.—b) Dim.: alfalset, alfalsiu (Val.).—c) Pejor: alfalsetxo, alfalsot.
    Sinòn.: auserda, herba.
   
Etim.: de l'àrab alfaṣfaṣa, mat. sign. (l'evolució dels sons és explicada molt clarament per Dozy Gloss. 101).

La alfalfa, cuyo nombre científico es Medicago sativa, es una especie de planta herbácea perteneciente a la familia de las fabáceas o Leguminosae Son hierbas perennifolias, sobre todo erectas a suberectas que alcanzan un tamaño de 30-60 cm de altura, pubescentes a subglabras. Los foliolos de 5-20 mm de largo, 3-10 mm de ancho, obovadas a sublineal, dentados en el ápice, adpreso pubescentes; entera o dentada en la base. Inflorescencia en racimo pedunculado, el pedúnculo mucho más largo que el pecíolo. Corola de 6-12 mm de largo, violeta pálido lavanda. Las fruta o en una espiral floja de 11-4 giros, glabras a pilosas.

Alfalfa y su pandilla

Serba

Serba

Acerola

Malpighia emarginata

mes aspre que una serba verda

SERVA f. 
|| 1. Fruit del server o servera, que és semblant a una nespla, però de color vermell groguenc i de gust molt aspre; cast. serba, sorba. No deu hom reebre cerves ne nesples, Arn. Vil. ii, 150. Preneu serues fresques, Dieç Menesc. ii, 48 vo. Envia un covonet llarch de serves verdes y altra de melicotons, doc. a. 1787 (BSAL, xxv, 152). Despenjeu quatre serbes y orellanes, Mestres Marg. 42.
|| 2. Cop donat per agredir (Bal.); cast. castaña. Ab un esplet de sardonaies, nesples, castanyes i serves que els fassen blaus, Aurora 273.
    Loc.
—Esser com les serves, que amb una ja basta: esser una cosa poc agradable.
    Refr.—a) «Any de serves, any de penes» (Urgell, Segarra); «Any de serves, mai lo veges» (Maestrat): sembla indicar que si hi ha bon esplet de serves no serà bo el de blat.—b) «A mal de cagar, no hi valen serves»: es diu en sentit propi referint-se a una diarrea forta, que ni amb un astringent tan fort com les serves es guareix; i també en sentit moral volent significar que quan un vici està molt arrelat, no hi valen consells ni remeis que no siguin extremats.
    Fon.: sέɾβə (or.); séɾbɛ (Ll.); séɾvɛ (Falset); séɾva (Cast., Al.); séɾβa (Tamarit de la L., Maestrat, Val.); sə́ɾvə (Mall., Eiv.); sə́ɫvə (Ciutadella); sέ̞ɫvɛ̞ (Maó).
    Etim.: del llatí sorbu, mat. sign. ||1, amb un canvi de o en e que és difícil d'explicar.

2. SERVA f. 
Dona no lliure; cast. sierva. (V. serf).
Serva: llin. existent a Girona.
    Etim.: del llatí sĕrva, mat. sign.

3. SERVA f. 
Acció de servar, de mantenir l'equilibri (Empordà, Costa de Llevant, Bal.). Tenir serva una embarcació: sostenir-se en posició bona per a navegar. Estar sense serva: estar sense govern, sense poder navegar o obrar així com cal. Perdre la serva: perdre l'equilibri, estar exposat a caure. Tenir la serva viva: conservar la claredat d'enteniment. Hi vay muntar pel dret fa anys, y vay perillar de perdre la serva, Víct. Cat., Sol. 231. Tots els seus membres tremolaven; però, home de la solitud, no perdia fàcilment la serva, i àdhuc en aquells moments de trastorn sabé captenir-se per no causar immotivades alarmes, Ruyra Pinya, ii, 195. Fer serva: reservar-se; estar sense tenir infants un temps més o menys llarg (Men.). «Els primers anys van tenir es fiets molt espessos, però ara fan serva».
    Fon.: séɾβə (or.); séɾvə (bal.).
    Etim.: derivat postverbal de servar.

Malpighia emarginata, llamada comúnmente como acerola, manzanita o semeruco, nombre que recibe su fruto, es una especie de la familia Malpighiaceae que crece espontáneamente en América Central, las Antillas y en las zonas tropicales húmedas de Sudamérica. Es un arbusto que mide entre 3 y 6 m de altura, de corteza obscura; tiene numerosas ramas, generalmente dirigidas hacia arriba, frágiles y cortas, que en estado silvestre poseen espinas (las especies cultivadas carecen de espinas). Las hojas son simples, enteras y opuestas, cuneiformes en la base que se dividen luego en tres o cinco lóbulos dentados o enteros; pubescentes de color verde obscuro, con ápice agudo o acuminado y pecíolo de 5 a 12 mm de largo. Las flores tienen cinco pétalos que miden entre 12 y 15 mm de longitud y son de color rojo, rosado, lila o algunas veces blanco, en corimbo; por su aspecto se les confunde con otra especie de las rosaceae, la del acerolo (Crataegus azarolus) que es típica de la cuenca del Mediterráneo. Fruto Es redondo con un diámetro de entre 1 a 2 cm y 20 g de peso, de piel lisa, de color rojo o amarillo y, pese a su semejanza externa con la cereza del Viejo Mundo, en su interior presenta gajos y tres carozos apretados muy duros. La contextura de la acerola es jugosa y suave, el gusto -sin el añadido de azúcar- es agridulce-ácido, lo que revela su alto contenido de vitamina C; en efecto es tras el fruto del Terminalia ferdinandiana, la fruta comestible con más ácido ascórbico que se conoce. Mientras las naranjas poseen de 500 a 4000 ppm de vitamina C, la acerola natural llega a tener entre 16.000 y 172.000 ppm (ppm: parte por millón) es decir de 1000 mg a 2000 mg/100 g. En otras palabras: un fruto de acerola posee entre 20 a 30 veces más vitamina C que una naranja. Es tan acre, y deja la boca tan áspera, que se suele comer cuando ya está muy madura. También es rica en vitamina B6, vitamina B1, vitamina A, flavonoides y minerales esenciales (hierro, calcio, fósforo, potasio, magnesio).