Tossoló

TOSSOLÓ m. 

cop violén al cap

Cop violent al cap (Tamarit de la L., Fraga, Torrent de Cinca, Morella, Benassal, Val.); cast. testarada, tozolada.
    Var. form.: tossaló (Ham pegat un tusaló... que mos ha fet vore les estreles, Martí G., Tip. mod. ii, 26).
    Fon.: tosoló (occ., val.); tusaló (Alcoi).
    Etim.: derivat de tossol.

saboc

Saboc

muixó, engañapastós

SIBOC o SABOC m.
|| 1. Ocell de la família de les caprimúlgides, espècie Caprimulgus europaeus (or., occ., val.); cast. chotacabras. El gemech enrogallat del siboch, Casellas Sots 234. (V. enganyapastors || 1).
|| 2. fig. Badoc, beneitot (or., occ., val.); cast. papanatas pazguato. Dirigint les obertes boques cap a les gorres dels sibocs que les contemplen embavocats, Moreira Flokl. 613.
    Fon.: siβók (Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Cardona, solsona, Vallès); siβɔ́k (Amposta, Tortos, Calasseit); saβók (Urgell); saβɔ́k (Gandesa, Valljunquera, Gandia, Benilloba), Vall de Gallinera, Calp); θaβók (Aiguaviva d'Aragó).

Sária

Sária, sáries

 

SÀRRIA (i més dialectal sària). f. 

|| 1.   Recipient d'espart o de palma, d'un metre a vuit pams de llargària, que forma bossa a cadascun dels dos extrems, i serveix, posat de través damunt una bístia, per a transportar les coses més diverses, com fruita, verdures, aviram, terra, herba, fems, etc.; cast. serón. Sàrria d'angiles o de peix salat, Leuda Coll. 1249, 254. No sia negun reuenedor qui gos comprar neguna caça ni ous... ni sàrries ni senayles, doc. a. 1299 (BABL, xii, 202). XIII sàrries de rajoles de Paterna, doc. a. 1402 (Misc. Puig 28). Lo lançol blanch, lo cel cristallí; la sàrria, que u cobre tot, són los cels ab les steles, Sermons SVF, i, 176. Quatre sàrias oldanes, dues d'espart e dues de palma, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131). Posaren-les dins una sàrria, Tirant, c. 19. Tres sàries, la una xica e dues grans, doc. a. 1499 (Misc. Puig, i, 133). El traginer descarregava sàrries curulles de conquilles, Foix Diari 57.
|| 2. fig. Dona bruta o menyspreable (Empordà). Ja t'adobaré jo, ja, mala sàrria!, Girbal Pere Llarch 41.
|| 3. pl. Esquellots (Petra, Vilafr. de B.); cast. cencerrada.
    Loc.—a) A sàrries: molt, en gran manera (Eiv., Formentera). «Sa salsa m'agrada a sarris».—b) Pobra sàrria!: es diu d'una dona que vol que tot l'hi portin ben a punt perquè ella no hagi de treballar ni molestar-se gens (Empordà).—c) ¿Quina sàrria busca?: es diu per demanar de què se les heu, de què es tracta (Valls).
    Fon.: sáriə (Ripollès, Gir., Empordà, Cardona, Solsona, Vic, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Ciutadella); sáriɛ (Sort, Organyà, Balaguer, Bellpuig, Sta. Col. de Q., Maó); sária (Calasseit); sári (Ross., Conflent, Mall., Eiv.); sáɾiɛ (Tremp, Oliana, Artesa de S., Agramunt, Gandesa, Sueca, Alcoi); sáɾia (Tamarit de la L., Freginals, Morella, Benassal, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Sanet, Pego, Benidorm, El Pinós, Crevillent).
    Intens.:—a) Augm.: sarriassa (Ja l'adreçaria, ja, ella, an aquella sarriassa!,Girbal Pere Llarch 173);—b) Dim.: sarrieta, sarriona, sarrió;—c) Pejor.: sarriota, sarriot.
    Etim.: incerta; s'ha considerat probable un origen gòtic *sahrja, però darrerament Coromines prefereix partir d'una forma ibèrica (proto-basca) *sarea; vegeu Corominas DECast, s. v. sera, i Congr. Barc. 408.

SARRIÀ 
|| 1. topon. a) Poble situat prop de la ciutat de Girona.—b) Antic poble i avui barriada de la ciutat de Barcelona.—c) Alqueria del terme de Calvià (Mall.).—d) Callosa d'En Sarrià: vila de la part meridional del País Valencià.
|| 2. Llin. existent a Barc., St. Antolí i Vilanova, Xixona, etc.
    Etim.: d'un derivat llatí en -anu d'algun nom personal com Sarius o Serius; en els documents llatins medievals apareixen les formes Sirriano (a. 986), Serriano (a. 1011) i Sarriano (a. 1279). La forma Sarrian apareix com a nom personal en un doc. de l'any 1265: CL sous, Item a'N Sarrian per son ofici, ap. Soldevila PG, iii, 455.

SARRIÓ (i dial.sarió). m.
|| 1. Sàrria usada principalment per al transport de carbó a esquena de bístia (Ribes, Garrotxa, Empordà, Collsacabra, Manresa, Tremp, Conca de Barberà, Vinaròs); cast. serón. Sarrió de espart pera portar carbó o altres coses: Spartea sporta, Lacavalleria Gazoph. El bosc va desaparèixere convertit en fusta i carbó, sarrions d'escorxa i faixines de rama, Pous Empord. 8.
|| 2. Sàrria relativament petita per a portar coses a coll els homes (Urgell, Calasseit, Priorat, Tortosa, Benassal).
|| 3. Peça de llatra de palma, de forma rodona, de 4 a 6 pams de diàmetre i amb dues anses, que serveix per a aplegar i transportar agranadures, palla i altres residus (Mall.).
|| 4. Estorí de palmes, forrat de tela de sac, que es posa darrera l'albarda perquè la sàrria no faci mal a la bístia (Santa Margalida).
|| 5. Morrió d'espart per a donar menjar als animals (Sueca); cast. morral.
|| 6. Cabàs gran, de palma, que s'usa per a posar-hi figues (Tortosa).
|| 7. Sarrió de carbó: nom satíric que es dóna als capellans perquè van vestits de negre (Llofriu).
    Fon.: sərió (or., bal.); sarió (Priorat); saɾió (Urgell, Tortosa, Maestrat).
    Intens.:—a) Augm.: sarrionàs.—b) Dim.: sarrionet, sarrionetxo, sarrionel·lo, sarrioneu, sarrioniu.—c) Pejor.: sarrionot.
    Etim.: derivat de sàrria.
2. SARRIÓ
Llin. existent a Barc., Alberic, Canals, Sueca, Al., Villena, etc.
    Etim.: del topònim aragonès Sarrión (Passant per Montalbà, per Mora y per Sarrió, Pere IV, Cròn. 369).

treballá

treballá

 treballo, treballes, treballe, treballem, treballeu, treballen

lo que mol minge, mol treballe

treballar v. tr. o intr.: cast. trabajar. 

|| 1. ant., tr. Molestar, donar turment. Que donassen tots dies una bèstia al leó per ço que no les treballàs en sen cassar, Llull Felix, pt. vii, c. 3. Sos greus pensaments qui molt fort lo turmentauen e'l trebaylauen, Llull Gentil 6. E'ls menors serien a tort treballats et agreuiats per los maiors, Cost. Tort. I, v, 14. E, quant cascú son apetit treballa, | se mostran clar maravellosos actes, Ausiàs March lxxxvii. No'm serà treball, si l'escoltar a vosaltres no treballa, dir-ne algú,Corella Obres 8. 

|| 2. refl. o intr. Sofrir; esforçar-se, fatigar-se per obtenir quelcom; procurar amb esforç. La natura humana de Christ volch molt treballar en est món, Llull Felix, pt. i, c. 8. De bades se treballa qui vol contrastar ab aquesta obra que Déus féu, Muntaner Cròn., c. 6. Veniu a mi tots los qui treballau e sou cansats, Villena Vita Chr., c. 43. Jo t'amaré y treballaré perque hajes pau y bé,Isop Faules 8. a) Amb complement introduït per la preposició de. Qui mas se trebalarà dels afans de Déu, Hom. Org. 3 vo. Treballant-se de rebre-la honorablement, Pere IV, Cròn. 273. Encara treballauen de mirar si alguna cosa veurien, Villena Vita Chr., c. 258.—b) Amb complement introduït per la preposició en. Vostre frare qui més treballa que vós an amar e seruir Jesuchrist,Llull Felix, pt. v, c. 2. Ab tots los metges qui treballauen en la salut sua, Tirant, c. 26. Quantes són les sollicituts e les congoxes a aquells qui's treballen en amor,Curial, i, 1. Treballau en conseruar-uos | en un bon predicament, Cons. casada 16.—c) Amb complement introduït amb la preposició a. ¿Per què tant treballares a pendre'm?, Faules Isòp. 121.—d) Amb la partícula hi com a complement. Elles faran tot son poder de trametre'ls-me e y treballaran, Tirant, c. 81.—e) Amb complement introduït sense preposició. Los dos treballaren qual primer se leuaria, Tirant, c. 65. Malfactors qui treballen posar errors, Vent. Pel. 15.—f) Amb complement introduït per la preposició per. Hem trebayat per posar-hi remey, Roq. 8. Trebayem tots per conservar lo que tenim, Aurora 226. 

|| 3. intr. Aplicar-se amb un esforç sostingut a l'execució d'una cosa, especialment de la que es fa pel guany o per obligació. Alcuna dona ha molt treballat en son ofici, Llull Blanq. 20. Los lauradors qui més hi treballerien ne haurien menys [de fruits], Egidi Romà, iii, 1a, 11. A esclat de mort mos cíclops treballaren tota eixa nit, Atlàntida vii. Ell era l'amo, ell treballava; ell portava els quartos a casa, Massó Croq. 162. a) per anal., Esforçar-se un animal o actuar una màquina, un òrgan, etc., en benefici d'algú. Bèstia que ha treballat demasiadament, Dieç Menesc. i, 19 vo.—b) Produir. «Aquestes terres treballen poc». «La nostra figuera ha treballat molt; està carregada de figues».—c) Sofrir una cosa l'esforç a què està sotmesa. «Aquestes bigues treballen massa; qualsevol dia es trencaran».—d) Robar (en llenguatge d'argot). 

|| 4. tr. Sotmetre una cosa a una acció contínua per donar-li forma, millorar-la, preparar-la així com cal. Pus prest que'l ferre | si hom no'l malla | o no 'l treballa, | prenen rovell, Spill 7790. Mentres l'un feya la fulla, | treballava l'altre el pom, Picó Engl. 34. Amb alguns homes que tenien a treballar les terres, Massó Croq. 72. He posat els meus cinc sentits en aquesta obreta treballant-la tan bé com he sabut, Ruyra Parada 7. Treballar la pasta: maurar bé la pasta de farina per fer-ne el pa.
    Refr.—a) «Qui treballa, a Déu prega».—b) «Qui treballa, menja, i va bonic el diumenge».—c) «Qui no treballa, no menja»; «Qui no treballa, dorm a la palla»; «Si treballes, menjaràs; i si no, dejunaràs».—d) «Qui jeu i no treballa, molts cops badalla».—e) «El treballar és virtut, si es té salut».—f) «A la casa on es treballa, mai hi falta pa ni palla».—g) «Qui treballa en la joventut, en la vellea té salut» (val.).—h) «Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla».—i) «Qui no treballa de pollí, ha de treballar de rossí».—j) «Qui menja sense treballar, o és molt ric, o ha de robar».—l) «La senyora que treballa, no gasta diner ni malla».—m) «La que no vol treballar, no pot fer sinó gastar».—n) «Qui no treballa en tota la setmana, treballa el dia de festa»; «Qui no treballa en tot l'any, treballa el dia de cap d'any».—o) «Per a treballar i no guanyar, val més descansar».—p) «Per a treballar, deixa't cridar».—q) «Uns treballen, i altres en tenen el profit»; «A qui treballa, una sardina; i a qui no treballa, una gallina» (Alg.).—r) «El qui molt treballa, poc menja».
    Fon.: tɾəβəʎá (pir-or., or.); tɾeβaʎá, tɾaβaʎá (occ.); tɾeβaʎáɾ (val.); tɾəβəјá (or., mall., eiv.); tɾəβəá (men.).
    Var. ort. ant.: trebaylar (Llull Felix, pt. viii, c. 19); trabayllar (Muntaner Cròn., c. 260); trebalar (doc. a. 1558, ap. Hist. Sóller, ii, 72); trabalar (Graal 33); trabayar (Llull Doctr. Puer. 78); trebayar (Girbal Pere Llarch 236); trebelar (Graal 84); trebellar (Flos medic. 14).
    Etim.: del llatí *trepaliare, 'turmentar, derivat de trepalium, ‘instrument de tortura compost de tres pals al qual eren lligats els reus o presoners’ (cf. Corominas DECast, s. v. trabajar).

triá

triá

trio, tries, trie, triem, trieu, trien

TRIAR v. tr. 

|| 1. Separar, posar persones o coses fora del conjunt on estaven mesclades o confoses; cast. separar, apartar. Los lauradors veem que con han segat lo blat, que'l baten, e com l'han batut venten-lo, per tal que'l vent triu la palla del gra, Llull Cont. 121, 8. Benahuirats són aquells qui dels peccadors se trien, Llull Cont. 279, 15. Faem-lo uenir denant nós a la església de Sent Feliu e triam-lo a una part ab lo maestre del Temple, Jaume I, Cròn. 521. Cabrit qui sia triat de lur mare, doc. segle XIV (Priv. Ordin. Valls Pir. 348). Viu lo sudari... qui estaua triat a una part dels altros vestiments, Serra Gèn. 229. E triaren la un del altre per saber si se acordarien les rahons de amdós, Serra Gèn. 252. Com foren al portal triaren-se tots los capitans e cauallers, Tirant, c. 314. D'anar triant triant el breny de la farina, Riber Sol ixent 90. Especialment: a) Separar el gra de la palla (occ., val.).—b) Separar el bessó de les clovelles de les ametlles (mall.).—c) Separar l'oli de l'aigua o de la molinada, dins el safareig (mall.).—d) Treure el carbó de la sitja (mall., men.).—e) Separar la llana fina de la comuna.—f) Separar del ramat els caps que són d'un altre propietari, o bé aquells que cal conservar perquè formin el ramat de la temporada vinent, apartant-los dels que es destinen a la venda.—g) Pentinar de manera que se separi una porció de cabells de l'altra amb una ratlla enmig (Empordà).—h) Separar d'una cosa les impureses que conté, sia garbellant-la, sia denejant-la amb les mans, etc.—i) Posar a munts diferents els trossos de suro per fer carracs, segons llurs qualitats (Empordà, Gironès).—j) Netejar les cols (Llofriu). 

|| 2. refl. Desfer-se, descompondre's una cosa en les seves parts; es diu especialment de la llet que perd la seva cohesió líquida i es resol en grums, i també de l'allioli que sofreix una transformació semblant; cast. cortarse. Car tot l'all hi oli haueu fet triat, Proc. Olives 787. Alerta a que sa llet tenga punta d'agre... Pren una pella ben neta y fe-la-hi bollir a veure si se tria, Ignor. 71. 

|| 3. Prendre una cosa o coses d'un conjunt, sia com a millors, sia com a especialment pròpies a un destí determinant; cast. escoger, elegir. Los animals... no han poder de triar enfre bé e mal, Llull Cont. 44, 5. Vos ha Déu eleta e triada sobre totes, Llull Sta. Mar. 83. Segurament triaran de dos béns lo millor, Muntaner Cròn., c. 72. Plàcia a aquel senyor de qui tots béns vénen, que us lex triar lo meylor, doc. a. 1331 (Anuari IEC, ii, 325). Per aquella fe e naturalesa que'ns sóts tenguts, ne triets ço que conegats que'n sia pus profitós,Epist. Pere 142. Que triàs de aquelles dues la que millor li paregués, Tirant, c. 57. Bonic de cara y dolcíssim, | com a triat entre mil, Verdaguer Idilis. Pren els camells, i tria | dintre ma casa del millor que hi ha, Alcover Poem. Bíbl. 30.
    Loc.

—M'afluixaria de prendre per no triar: ho diem quan ens trobam davant diverses coses de les quals no veiem quina és la que ens convé.
    Refr.—a) «Qui tria, s'engana»: significa que sovint el qui cerca les coses millors s'equivoca i pren les menys bones (mall., men.).—b) «A qui donen a triar, li donen què rumiar»: vol dir que quan ens donen facultat d'escollir, solen causar-nos preocupació per la por d'equivocar-nos en l'elecció.—c) «A qui tria i s'enganya, Sant Pere l'escanya»: blasma la curtedat de la persona que, podent triar, s'equivoca i pren la cosa menys bona.
    Fon.: tɾiá (or., occ., bal.); tɾiáɾ (val.).
    Etim.: incerta. Cal abandonar definitivament l'origen llatí *trītare, ‘esmicolar’, proposat per Diez i acceptat per Meyer-Lübke; ni fonèticament ni semànticament és acceptable. Segons G. de Diego Dicc. 6838, cal partir d'una base llatina *triare, «terciar», derivat del llatí tria, ‘tres’; però l'evolució de significat no s'explicaria. Vist que el significat bàsic de triar és ‘separar’, Corominas DECast (s. v. triar) ha suggerit la possibilitat que triar sigui una forma bastida per falsa descomposició de destriar, i que aquest vingui d'un verb llatí *destriare derivat de stria, ‘ratlla’.

trobá

trobá, encontrar

 trobo, trobes, trobe, trobem, trobeu, troben

TROBAR (i ant. atrobar).

I. || 1. ant. Inventar, descobrir amb treball i enginy una cosa nova o no coneguda d'abans. La rahó per la qual cauayleria és atrobada, Llull Cavall. 14 vo. La ànima... ha trobades diverses figures de letres, Metge Somni i. Aquells qui han trobades arts e les han divulgades, Metge Somni iii. Aquell dia fo atrobat lo misteri de la sancta Missa, cor de abans no era, Serra Gèn. 186. Per qual rahó aquest joch fou trobat, Scachs 7. 

|| 2. especialment, Compondre una cançó, una obra poètica; cast. trovar. Lo trobador cové de necessitat que tenga son enteniment... als mots e al so e a la cansó que vol atrobar, Llull Cont. 352, 30.

II. || 1. Veure presentar se una cosa que cercàvem o que apareix per casualitat sense cercar-la; cast. encontrar, hallar. Per una via anaua un hom ab sa muller, e en aquella via atrobaren una gran serpent, Llull Felix, pt. iv, c. 11. Met en la vila dels millors hòmens d'armes que trops, Desclot Cròn., c. 2. Matauen e enderrocauen dels moros alí on los trobauen, Jaume I, Cròn. 60. Si dins aquella nau seran atrobats, perden lo cap, doc. a. 1391 (Archivo, v, 199). Aquí trobarets port plaent contra tota tempestat, Genebreda Cons. 152. Yo devallí en Infern, hon trobé Eurídices muller mia, Metge Somni iii. Los falsos juheus amagaren la creu..., e depuys per temps la trobà la regina Elena, Serra Gèn. 226. Prin una salsa la pus gran que tròpies, Flos medic. 243 v. Quan troba un cingle altívol, lo voreja, Canigó ii. Anar a trobar algú: anar al lloc on és, per veure'l, parlar-li, etc. Jo aniré a trobar-lo en sa casa, Lacavalleria Gazoph. Arriba't a trobar l'Arcalde, Vilanova Obres, xi, 35. a) recípr. Esser presents dos o més (persones, animals, etc.) en un mateix lloc. En una bella plana se atrobaren Na Renart e el bou, Llull Felix, pt. vii, c. 4. Ab tant trobam-nos ab los siruents, Jaume I, Cròn. 63. Ens trobaríem a la placeta de l'església, Ruyra Parada 15.—b) amb pron. refl. datiu ètic. Anant a la església me trobé una agulla, Egidi Romà, i, 1a, 5. Quant jo'm despertí trobé'm lo infant mort al costat, Serra Gèn. 118. 

|| 2. Experimentar, sentir una cosa; obtenir, atènyer; cast. encontrar. Com més lo mandauen calar, él mas clamaue mercè a nostre seinor, e per zo trobà mercè, Hom. Org. 4 vo. Si per auentura poria atrobar remey en sa tristícia, Llull Gentil 5. Prech vos que'm vullau dir, si desplaer no hi trobats, què és Infern, Metge Somni ii. Jo desig fer per misser Corrado ço en què ell tròpia plaer, Decam. ii, 77. Major bé, fora tu, ma pensa no troba, Tirant, c. 316. En nostra casa trobareu estatge, Alcover Poem. Bíbl. 35. 

|| 3. Veure presentar-se (quelcom o qualcú) sota una determinada forma, aspecte, manera d'esser o d'estar, etc.; cast. encontrar. Totes les vegades que hom jaurà ab elles les atrobarà punceles, Llull Gentil 287. Com lo rey... entra en la ciutat... atroba totes les carreres empaliades e encortinades, Llull Cont. 103, 2. E trobe la porta tancada, Jaume I, Cròn. 32. Tota hora trobà-lo de bon enteniment envers lo rey d'Aragó, Muntaner Cròn., c. 87. Lurs cambres e altres lochs secrets trobaràs plens de fornells, Metge Somni iii. Jacob se acostà a ell, e Isaach lo palpà e trobà-lo pelós al coll e en les mans, Serra Gèn. 28. A qualseuulla part que tastes la mar, salada la trobaràs, Tirant, c. 340. Un cop arribi aquí dalt i trobi el parany ocupat, Ruyra Parada 49. 

|| 4. Atribuir (a quelcom o a qualcú) una qualitat, un estat determinat; reputar, considerar com a tal o tal; cast. encontrar. Si atrobaran aquell esser suficient..., sia reebut en confrare, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 79). Si atroba ab consell la sentència dels dits cònsols esser ben donada,Consolat, c. 15. Que els ne troba de tristos, aquells màrgens, Canigó x. Lo que trob més raro del senyor és que... no hey venga colca vegada, Penya Mos. iii, 29. No ho trobo pas gaire divertit, Ruyra Parada 35. 

|| 5. Opinar, creure, considerar probable (val., bal.); cast. creer, parecer. «¿Què trobes?»: ¿què et sembla? Diu-vos que abans que vengan tres mesos, troba que haurà la ciutat de Bona, Muntaner Cròn., c. 52. Jo trobo que vós no teniu culpa, Lacavalleria Gazoph. a) refl. Considerar-se, sentir-se de tal o tal manera. Tan ignorant me trobe yo en tota res, Pons Auca 83. Quant l'ànima cansada | se troba en les converses de la vida, Costa Poes. 2. 

|| 6. refl. Estar (en tal o tal situació, de tal o tal manera); cast. encontrarse. Per ço que pus poderosos se tròpien los huns contra los altres, Pere IV, Cròn. 395. Trobant-me en tal necessitat, Vent. Pel. 4. Los hòmens qui's trobaran en estament de gràcia, Villena Vita Chr., c. 47. En altra congoixa semblant no us trobeu, Proc. Olives 206. Qui sab si vostè se troba en aquest matex cas, Penya Mos. iii, 29. Atordit per la insistent idea de trobar-me altre cop malalt, Pons Com an. 68. 

|| 7. refl. Esser en un lloc, estar-hi present; cast. encontrorse. D'on me trobí... en cambra ben tancada, Somni J. Joan 92. En aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, Tirant, c. 13. a) No trobar-s'hi: no poder acostumar-se a un lloc, a una situació. «No puc fer feina, i no m'hi trob». «D'ençà que el noi se n'ha anat, no m'hi trob».
    Loc.—a) No trobar aigua a la mar: tenir poca traça per a trobar les coses cercant-les. «Anessis a la mar, no hi trobaries aigua».—b) Tant m'estimo això (o tant se me'n dóna d'això) com lo que he trobat avui: es diu per expressar indiferència o menyspreu envers alguna cosa. A mi tant me s'i dóna de lo que poden dir, com de lo que m'he trobat you hui, Rond. de R. Val. 49. «Tu i lo que m'hai trobat avui, tot és u»: es diu per manifestar menyspreu a alguna persona (Morella).
    Refr.—a) «Tal faràs, tal trobaràs»; «Qui mal fa, mal trobarà»: significa que les males accions solen arribar a esser castigades.—b) «Cercant cercant (o «demanant demanant») troben Roma»: significa que esforçant-se i demanant informació, s'arriba allà on es vol.—c) «Les persones es troben, que les muntanyes no»; «Són els homes que es troben, i no les muntanyes»: vol dir que el qui ha estat perjudicat per algú, arriba a tenir ocasió de venjar-se.—d) «Qui troba, estoja; i qui perd, cerca»: vol dir que qui té sort està bé, però qui no en té ha de passar pena per viure (Men.).
    Fon.: tɾuβá (pir-or., or., Sóller, men., eiv., alg.); tɾoβá (occ., mall.); tɾoβáɾ (val.).
    Conjug.: segons el model cantar, però dialectalment presenta algunes particularitats: per exemple, les formes trobs i trob (segona i tercera persones singulars del present d'indicatiu), usades a la zona nord de Catalunya en lloc de trobes i troba que són les formes regulars. Més esteses encara estan les formes de subjuntiu en -ia o en -iga (tròpia o tròbiga o tròpiga, trópies o tròbigues o tròpigues, tropiguem, etc.), de les quals es deriven les formes de pretèrit imperfet de subjuntiu tropigués tropiguesses etc.
    Etim.: probablement d'un verb llatí tardà *tropare, que originàriament devia significar ‘parlar amb figures (llatí tropus), amb llenguatge figurat’, i després ‘compondre versos’; de la idea de ‘arribar amb esforç i enginy a veure la imatge o figura’, es degué passar al significat de ‘inventar, descobrir amb treball i enginy allò que se cercava’, i d'aquí al significat general de ‘veure presentar-se allò que se cercava’ i secundàriament ‘veure aparèixer una cosa sense cercar-la’. Aquesta teoria, exposada per Gaston Paris, sembla més acceptable que la de Diez EWb 331, que feia venir trobar del llatí tŭrbare amb el sentit de ‘desordenar, descompondre’, perquè el qui cerca una cosa mesclada amb altres les remou i descompon; Schuchardt Rom. Etym. ii, 74 i ss., acceptava la mateixa idea de Diez, però concretant-la més: deia que de turbare aquam, ‘remoure l'aigua’, operació feta pels pescadors per cercar els peixos, havia arribat a tenir el significat de ‘cercar’ i després el de ‘trobar’. Spitzer és partidari de l'etimologia *tropare i explica aquesta forma com a extreta del verb contropare, documentat en llatí tardà amb el significat de ‘parlar figuradament’ (cf. Corominas DECast, s. v. trovar).

tronada

TRONADA f. 

Sol mon enrecordem de Santa Bárbara cuan trone.

troná, trone, trons

Successió de trons; tempestat de trons; cast. tormenta. Tremolen a la forta tronada de sa veu Atlàntida iii. El trontoll de la tronada creixia. Massó Croq. 52. a) fig. Tempestat d'ordre moral; renyada forta, gran manifestació d'irritació. Sabia l'astuta chiqueta que dient en sa casa, al tornar que l'acompanyà son cosí, se desfaria la tronaa com nuvolaa d'istiu, Morales Id. 17.—b) Engegada de petards posats al llarg d'un regueró de pólvora, usual en certes festes majors. A la plaça de les Monges el pirotècnic calà la tronada,Oller Vilaniu 48.
    Loc.

—No plourà d'eixa tronada: es diu per manifestar tranquil·litat respecte a les conseqüències d'una cosa que sembla perillosa (val.).
    Fon.: tɾunáðə (or., men., eiv.); tɾonáðɛ, tɾonáða (occ.); tɾonáɛ (Fraga); tɾoná (val.); tɾonáðə (mall.); tɾunáɾa (alg.).
    Intens.: tronadassa, tronadeta, tronadota.
    Etim.: derivat de tronar.

tronsadó, pa tú pa mí

tronsadó, pa tú pa mí, lo patúpamí ere per a dos homes

vascos fen aná lo tronsadó

truita

Truita, tortilla, truites, tortillas

Truita f.
Peix de la família dels salmònids, de l'espècie Salmo fario, que habita en els rius i llacs de muntanya, es fa de 15 fins a 40 cm. de llarg i és comestible i molt saborós (pir-or., or., occ.); cast. trucha. Si li trobats truytes e esturió e altres viandes delicades, lexats-lo defora, Eximplis, i, 276.
    Refr.
—«La truita, per esser bona, ha de tenir quatre efes: franca, fresca, fregida i del Freser»: es diu perquè les truites que es crien en el riu Freser tenen molta fama de saboroses.
    Fon.: tɾúјtə (pir-or., or.); tɾúјta (Vall d'Àneu, Pobla de S.); tɾúјtɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll.).
    Var. form.: troita (aquesta forma apareix com formant part d'un topònim, el riu de les Troytes, en Jaume I Cròn. 183).
    Intens.:—a) Augm.: truitassa.—b) Dim.: truiteta.—c) Pejor.: truitota.
    Etim.: del llatí tardà tructa, mat. sign.

2. TRUITA f.
|| 1. Ou o ous debatuts fregits a la paella i formant una massa circular o oblonga

 cast. tortilla.

Dinaren-se de pa e de vi e de truyta e d'ous,Desclot Cròn., c. 5. Un ou en truyta, Spill 8157. Fes una truyta que sia ben cuyta,Robert Coch 20. Sopa d'una truyta amb jonquillo, Aguiló Poes. 166.
|| 2. El sol que en sortir apareix esgrogueït, pàl·lid, cosa que es considera senyal de mal temps (St. Pol de Mar).
|| 3. Bunyol, cosa mal feta, que ha sortit malament (Vallès); cast. pifia.
|| 4. Embull, embolic (Forcall); cast. lío.
|| 5. Desorde, conjunt de coses confuses (Mall.). La mare se'n va, i al punt, quina truital, Caimari Edif. 53.
    Loc.—a) Fer truita: no anar a escola (Eiv.); cast. hacer novillos.—b) Fer-se una truita: esclafar-se per efecte d'un gran cop, topada o caiguda.—c) Girar la truita: vendre doble partida de la que es té comprada o comprar doble de la que s'havia venut, quan el canvi de valors oscil·la contràriament al que un desitja o esperava (Barc.). Forçar la baixa dels Vilanius i, un cop sota la par, girar la truita, Oller Febre, ii,297.—d) Girar-se la truita: canviar radicalment una situació política, enconòmica, etc. No és excessiu pensar que hauria donat tot un cop d'Estat, girant d'una vegada la truita, Vidal Mirall 44. Des d'aquell dia se va girar la truita: tothom tornà a fer-li jochs y festes, Penya Mos. iii, 18.—e) Somiar truites: somiar coses que un desitja però que són impossibles d'obtenir.
    Refr.
—«Qui té fam, somia truites»: vol dir que el qui necessita o desitja una cosa, sol veure possible d'obtenir-la encara que no ho sigui.
    Fon.: tɾúјtə (or., bal.); tɾúјtɛ, tɾúјta (occ., val.).
Intens.:—a) Augm.: truitassa, truitarra.—b) Dim.: truiteta, truitetxa, truitel·la, truitona, truitoia.—c) Pejor.: truitota, truitot.
    Etim.: incerta, però sembla possible que vingui del llatí torta, ‘coca’, amb metàtesi *trota o *trotta, potser amb influència del nom de peix tructa que en català ha donat truita homònim de la truita ‘fritada d'ous’.