domingo, 16 de abril de 2017

ungla

UNGLA f.: cast. uña. 

ungla, ungles, uña, uñas


|| 1. Làmina còrnia que neix i creix a l'extremitat dels dits de l'home, dels simis i d'altres animals. Lo leó havia moltes ungles, Llull Blanq. 52. Un perfum | de semensa de cogombre, | ungles d'om, sanch mestrual,Turmeda Diuis. 62. No es part mon cors de vós tant com dits d'ungla, Jordi de Sant Jordi iii. Ungles de dolungles que tenen negra de brutícia la part no adherida a la pell. 
|| 2. Coberta còrnia que protegeix la part anterior dels caps dels dits dels quadrúpedes ungulats; cada una de les dues puntes de les potes dels animals de peu forcat. Prin los ossos de les ungles del porc, Flos medic. 137 voLo mateix fa póluora d'ungla caballina terrestri, Tres. Pobr. 21. Es menester que caueu ab un gerro la ungla, Dieç Menesc. i, 10. 
|| 3. Crosta dura que es forma a les nafres del bestiar. 
|| 4. Excrescència en forma de mitja lluna, semblant a l'arrel d'una ungla; tumor dur que es forma damunt les parpelles. Lo suc de la rayu del liri blanc posat als huyls desfà les vngles d'aquels... Item a desfer la vngla dels huyls posa-t'hi sanc d'anguila uiua, Tres. Pobr. 22. Ara direm de la ungla: ela és carn sobirana que és en l'encarnada, e naix e'l lagremar mayor, e estén-se ves lo negre e cobre la vista, Alcoatí 42. 
|| 5. Nom de diversos objectes que tenen forma semblant a la d'una ungla humana o d'animalMaria... mirava una ungla de lluna sobre el cel de la prima nit, Vidal Mem. 72. Especialment: a) Ganxet corni en què acaba el darrer artell del tars d'un insecte.—b) Espina corba d'algunes plantes.—c) Part estreta de certs pètals.—d) Clapeta negra que hi ha a la part inferior de les fulles d'algunes flors.—e) Llauneta corbada que les plegadores d'olives s'ajusten als caps dels dits índex i gros per a plegar les olives (Tortosa).—f) Cadascuna de les puntes triangulars amb què una àncora es clava a la sorra o llot del fons.—g) Punta de ferro que va ficada al cap de baix de l'arbre de la sènia i que balla dins el dau (Eiv.).—h) Ferro que els sabaters passen pels davants i tacons de les sabates d'home i només pels tacons de les de dona (Men.).—i) Pern de la sola de l'arbre del llagut que s'encaixa en la primola (Mequinensa).—j) Eina de torner, a manera de puntacorrent acabat en punta, amb una cara plana i l'altra corbada, que serveix per a fer mitja-canya i per a polir les peces de banya; el ferro té 15 mil·límetres d'ample, i amb això es distingeix de la ungleta, que no en té sinó vuit (Torelló).—l) Barreta de ferro amb un cap corbat, que els llauners empren per a girar vores de les peces de llauna. Ungla sencera: canó que té tall a un cap i serveix per a tallar llauna (Manacor).—m) Peça de ferro fos, collada fortament al teler mecànic, que fa moure el joc de picar (Barc., Igualada).—n) Trosset de branca tallada que resta unida obliquament al tronc. 
|| 6. Nom que amb diverses adjectivacions designa distintes plantes. a) Ungla de cavall Ungla d'aseplanta de la família de les compostes, de l'espècie Tussilago farfara, de rizoma vivaç, gruixut i carnós, fulles rodonenques i flors grogues (val.); cast. uña de caballo.b) Ungla de canari (Gir.) o Ungles del diable (bal.): lleguminosa de l'espècie Ornithopus compressus, de fulles inferiors peciolades i les superiors sentades, flors grogues, llegum molt comprimit, arquejat, rugós i acabat en bec llarg i ganxut; cast. uña de milano.c) Ungles del diable: planta composta, de l'espècie Rhagadiolus stellatus, de fulles molt variables, enteres, denticulars o lirades, flors grogues (Bal.).—d) Ungla de gat: lleguminosa de l'espècie Ononis natrix, de tronc molt viscós i ramificat, fulles peciolades, les caulinars trifoliades, les florals superiors unifoliades, flors grogues, llegum linear i llavors globuloses (val.); cast. lemosa, pegamoscas. També s'anomenen ungla de gat les espècies Ononis campestris (gaons) i Ononis tridentata (ranall, ruac).—e) Planta de l'espècie Bignonia unguis-cati (Masclans Pl. 205).—f) Ungles de moix: planta crassulàcia de l'espècie Sedum album (Mall.); cast. hierba canilla. (V. crespinell). 
|| 7. fig. Habilitat o propensió forta a robar, a apoderar-se de les coses d'altri. Gent de l'ungla: els lladres. Esser de l'ungla: esser lladre. Fer l'ungla Fer córrer l'ungla: robar.
    Loc.
—a) A l'ungla: al peu de la lletra, en tots els detalls (adaptació del llatí ad unguem). Sia feta crida acustumada, la qual sia a la ungla servada,doc. a. 1405 (arx. mun. d'Igualada). Aquells e aquellas sien a la ungla observades, doc. a. 1415 (Col. Bof. xli, 334). Observant les dites ordinacions a la ungle, doc. a. 1442 (BABL, i, 389).—b) Fins a les ungles del peutotalment, fins a l'extrem. E sien malayts tots los teus membres, de la vertiç del cap tro a la ungla del peu, Cost. Tort. IX, xxx.—c) Anar a l'ungla: anar a peu (Mall.).—d) A ungla: a pota de bístia. En aquells bons temps de traginar a ungla pels camins de què ja havem parlat, Salvador FB 67.—e) Aferrar d'ungla: fer tot el possible per sostenir-se, per no caure (Mall.). S'aferrava d'ungla per aquelles penyes, Penya Mos. iii, 200.—f) Delicat com una ungla d'ase, o Més delicat que ungla d'asees diu d'una persona excessivament delicada, que es queixa sense prou motiu.—g) Saber una cosa per les ungles: saberla bé, pels caps dels dits.—h) Tenir ungles: tenir molta habilitat.—i) Treure les ungles: estendre un gat les ungles per esgarrapar. També són amables es potons d'una moxa abans de treure ses ungles, Maura Aygof. 15.—g) Treure les unglescomençar a actuar amb habilitat o amb violència contra algú. Qui tendrà ungles les treurà, Alcover Rond. ii, 292.—h) Mostrar les ungles: donar proves de valor, de decisió, de voler-se defensar o de voler atacar.—i) Esser llarg d'ungles Tenir les ungles llargues: esser lladre, tenir propensió a robar.—j) Gat amb vint ungles: un lladre (Bal.).—l) Clavar l'ungla Clavar les ungles Ficar les ungles: cobrar més del que cal.—m) Posar les ungles damunt, a algú: agafar-lo, apoderar-se'n, sotmetre'l.—n) Amagar les ungles, com els moixos: dissimular la mala intenció o les males obres (Mall.).—o) Posar-hi els dits i deixar-hi les ungles: ficar-se en negocis o coses perjudicials, en què es perd més que no es guanya (Empordà).—p) Caure dins les ungles d'algú: caure dins el seu poder, venir a dependre d'ell.—q) No són ungles de Sant!: es diu referint se a una cosa que algú tracta amb molt de mirament i que ens sembla que no val la pena.—r) Menjar-se les ungles: patir fam, no menjar a bastament (Mall.). Que'ns avem menjades les ungles enguany,doc. a. 1508 (BSAL, x, 316).—s) Venir d'una ungla de cavall: venir molt prim, mancar-hi molt poc (Cardona, Solsona). «Se li'n va anar a una ungla de cavall que no l'agafés».—t) Esser carn i ungla: esser molt amics, tenir gran intimitat, anar sempre junts.—u) Costar es bec de ses ungles: costar molt, presentar grans dificultats (Mall.).
    Refr.
—a) «Ungles de gat i cara de beat»; «No et fiis de beat, que té ungles de gat»: es diu referint-se als hipòcrites, als que fingeixen una bondat que no tenen.—b) «El gat no mostra les ungles fins que en té menester» (Ross.).
    Cult. pop.
—Existeixen diverses supersticions referents al fet de tallar o tallar-se les ungles. És general la creença que tallar-se-les en divendres porta malastrugança. Tallar-se-les en dilluns evita el mal de queixal (Arx. Trad. i, 185). També diuen que no convé tallar les ungles a un infant quan encara no camina, perquè això fa que en esser gran sigui lladre (Empordà). A Menorca diuen que per a tallar les ungles per primera vegada a un infant, les hi ha de tallar una persona que no sigui de la seva família, perquè si els hi tallava un familiar, l'infant en tornar gran seria lladre. També hi ha una manera d'evitar aquesta desgràcia, i consisteix a posar dins la mà de la criatura una moneda de plata al temps de tallar-li les ungles per primera vegada; així no serà lladre (Men., ap. Tres. Avis, 1928, p. 113). Els pics blancs a les ungles criden un regal (segons superstició de la comarca de Barcelona, ap. Catalana, vi, 565).
    Fon.: 
úŋgɫə (pir-or., or., bal.); úŋgɫɛ, úŋgɫa (occ., val.); úŋgɾa (alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: unglassa, unglarra, unglarrassa.—b) Dim.: ungleta, ungletxa, unglel·la, ungleua, ungliua, unglona, ungló, ungloia, unglarrina, unglineua, unglinoia, unglarrinoia.—c) Pejor.: unglota, unglot.
    Etim.: 
del llatí ŭngŭla, mat. sign. |||| 1, 2.

sábado, 15 de abril de 2017

soca

SOCA 

trong de un abre

per a asclá una soca nessessitém un mall, tascons

troncho de una col


trong de Nadal de Cataluña, cagatió

|| 1. Rabassa || 1 (Pallars, Urgell, Segarra, Camp de Tarr., Val., Gandia, Bal.); cast. cepa, tocón. Puxen encar fer tea de çocha [sic] et de pinaça,doc. a. 1341 (BABL, xi, 407). No m'haveu treta de soca de roure, Metge Somni iii. Asseguda a la soca d'una alzina, Canigó x. a) Tronxo de col (val.); cast. troncho. Soca, tronch o tronxo de col: Cauliculus, caulis, colis, Torra Dicc.—b) Soca de canya: la part subterrània de la canya, sense les arrels.
|| 2. Tronc de l'arbre (or., occ., bal.); cast. tronco. Lo dols fruyt hix de la soca, Coll. Dames 524. Un pi gegant de dues soques, Costa Agre terra 124.
|| 3. a) Arbre fruiter. «Hi ha trenta soques dins es figueral» (Calvià, Petra).—b) Cep, planta que fa els raïms (Rosselló); cast. cepa.
|| 4. Soca del braç: bíceps (Pego).
|| 5. Soca de l'orella: arrel, la part de l'orella que està agafada a la cara (Tortosa).
|| 6. Soca d'un queixal: l'arrel del queixal (doc. segle XVIII, ap. Aguiló Dicc.).
|| 7. La part més baixa, de forma cilíndrica, del paller o garbera (Cast.).
|| 8. L'extrem oposat a la punta d'una agulla canyissera (Alboraia).
|| 9. Secció de fils amb què es lliguen les passades de basta destinades a formar el pèl del vellut (Pons Ind. text.).
|| 10. Persona o persones més vella d'una família, d'una estirp; cast. cepa. Vós qui sou la soca e rail de tota natura humana, Villena Vita Chr., c. 235. Diuen que ve de bona soca, Aguiló Poes. 187.
|| 11. fig. Persona curta d'enteniment (or., occ.); cast. zoquete.
Soca: llin. existent a Barc., Barberà, etc.
    Loc.
—De soca i arrel o De soca a arrel: en la part més íntima i fonamental. Desfent-se el mur de pedra, de soca a arrel tremola, Atlàntida viii. Amb la sotragada... s'assorollà de soca a rel, Ruyra Parada 4.
    Refr.—a) «A on hi ha soques, hi ha bajoques» (Cast.); «Qui té soques, pot fer estelles» (Men.): significa que el qui té béns immobles, pot pagar el que deu.—b) «Qui estima ses rames, estima ses soques»: vol dir que el qui estima una persona, deu estimar les altres de la mateixa família.
    Fon.: sɔ́kə (pir-or., or.); sɔ́ka (Andorra, Calasseit, Tortosa); sɔ́kɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll., Gandesa); sɔ̞́ka (Cast., Val.); sɔ̞́kɔ̞ (Al.); sɔ̞́сə (Palma, Manacor, Pollença); sɔ̞́kə (Inca, Sóller, Men., Eiv.).
    Intens.:—a) Augm.: socassa, socarra, socarrassa, socarrot.—b) Dim.: soqueta, soquetxa, soquel·la, soqueua, soquiua, socoia, socarrina.—c) Pejor.: socota, socot.
    Etim.: probablement del gàl·lic *tsukka, que correspon al germànic stokk, ‘bastó’, ‘cep’, ‘rabassa’. El mateix origen deu tenir el català soc art. 2 (diferent del soc art. 1, que té un origen llatí).
2. SOCA f.
Sabata alta, de cuiro amb sola de fusta clavetejada, que duen els pastors a l'hivern (Ripollès, Berguedà, Ribagorça, Pallars); cast. zueco. Soca de cuyro: Pero, calceus rusticus e crudo corio, Torra Dicc.
    Fon.: sɔ́kə (or.); sɔ́ka (Bonansa, Vall d'Àneu).
    Etim.: forma femenina de soc, art. 1.

burchasoques
burchá soques

suriaca

suriaca

Suriaco son los Roda de Valderrobres, Casino, electrodomésticos Roda

correrá la suriaca, te voy a pegar

XURRIACA (i ses var. dial. suriaca i surriaca), usat sovint en plural: xurriaques. f.
|| 1. Instrument compost d'un garrot que a un cap duu una llendera o una tira de cuiro i serveix per a pegar a les bèsties o per a incitar-les a caminar fent petar la corretja o corda (or., occ.); cast. azote, látigo, zurriago. Una sorriaqua per un diner, doc. a. 1568 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Pegar ab xuriaca a algú: Scuticam alicui infligere, Lacavalleria Gazoph. Bordissos... per a fer-ne suriaques, Moreira Folkl. 89.
|| 2. Peix de l'espècie Cepolla rubescens (Blanes); cast. látigo.
    Refr.
—«No tots els qui porten xurriaques són carreters»: significa que les aparences enganyen.
    Var. form.: xurriac, suriac.
    Fon.: ʃuriákə (Cerdanya, Ripollès, Berguedà, Lluçanès, Garrotxa, Empordà, Collsacabra, Plana de Vic, Cardona, Maresme, Vallès, Barc., Sta. Col. de Q.); ʧuriákə (Camp de Tarr.); ʧuriákɛ (Sort, Ll.); ʧuriáka (Pont de S., Tortosa); ʃuɾiáka (Solsona); suriákɛ (Organyà, Borges Bl.); suriáka (Pobla de S.); soɾiáka (Tamarit de la L.); soriákɛ (Tremp, Oliana); soɾiákɛ (Artesa de S., Fraga); suɾiákɛ (Balaguer, Ll.); suriák (Les Garrigues, Reus); suɾiák (Gandesa).
    Sinòn.: corretjades, escorretjades, tralla.
    Etim.: incerta. La d'aparença més clara era l'àrab surriyaq que apareix en R. Martí Voc. amb el significat de «funis» (=‘corda’), però sembla que no és un mot vertaderament aràbic, sinó mossaràbic, probablement adaptació d'un mot romànic. S'ha proposat també com a origen el basc zurriaga, però també s'ha arribat a la conclusió que aquest mot és d'importació romànica dins el basc. Corominas DECast, s. v. zurriaga, s'inclina a acceptar com a base etimològica d'aquest mot castellà i del cat. xurriaca la paraula llatina vg. *excorrigiāta; es tracta d'un derivat de corrĭgĭa, ‘corretja’, del qual tenim un representant directe i evident en el mall. escorretjades. Segons Corominas, *excorrigiāta s'hauria reduït a *escorriata (d'on provindrien el fr. écourgée, occità escorrejada i it. scuriada), i en el sud d'Espanya s'hauria convertit per metatesi en *estorriaca, d'on els mossàrabs haurien fet açurriaca, i d'aquí provindrien les formes castellana, catalana i portuguesa

sanguango

singuango, sanguango


zanguango

Etimología

De zangón y el sufijo -ango Adjetivo
Singular Plural Masculino
zanguango zanguangos
Femenino zanguanga zanguangas

1 Que rehúye del trabajo o la fatiga.
Uso: se emplea también como sustantivo, despectivo
Sinónimos: véase Tesauro de desidia.

Ejemplos: "—Y es mejor que sean unos brutos que no unos holgazanes, como, por ejemplo, ese zanguango de Mauricio, que te tiene, yo no sé por qué, sorbido el seso…" de Unamuno, Miguel (1995 [1914]) Niebla. Madrid: Castalia, ¶25 "—¿Qué les hace gracia a ustedes, zanguangos? ¡A [151] trabajar!" Rivarola Matto, Juan Bautista (2003 [1970]) Yvypóra. Alicante: Universidad de Alicante, ¶31 2 Falto de inteligencia. Uso: se emplea también como sustantivo, despectivo Sinónimos: véase Tesauro de tonto. Ejemplos: "¡Pero sí eres un bragazas!… / ¡Jesús, señor, qué zanguango!" Somoza, José (1904 [1835]) Un alcalde en este año de 1835. Madrid: Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, p. 322 "Oye, tú, so berzotas, que yo no le pido nada a nadie, y menos a un zanguango como tú. Tú sabrás por qué me lo has dao." Díaz-Cañabate, Antonio (1970) Paseíllo por el planeta de los toros. Madrid: Alianza, p. 17 3 Que se mueve sin destreza ni gracia.
Ámbito: Uruguay Uso: se emplea también como sustantivo, despectivo
Sinónimos: desmañado, patoso, torpe

carnús

CARNÚS 

A Beseit se fa aná com a tremendo

fem. carnussa

A Aiguaiva se diu "teta, teta, carnucet"



matraca

MATRACA f. 

carracles a Valdarrores

matraca, carraca, maçoles, maçola, semana santa

|| 1. (usat sovint en pl.: matraques) Maçoles; instrument de percussió d'algunes peces de fusta combinades que produeixen un soroll sec i repetit, i que substitueix les campanes durant el Dijous i Divendres Sant (Pallars, Balaguer, Urgell, La Llitera, Penedès, Camp de Tarr., Tortosa, País Valencià); cast. carraca, matraca.


Els escolans toquen matraques en lloc de campanes, Serra Calend. folkl. 102.


Els bosells repicaven tristament com les matraques en Dijous Sant, Ruyra Pinya, II, 104.

|| 2. Molèstia insistent, sia per burla, sia per enraonament seguit, etc.; cast. matraca. «Tot lo dia ens donen matraca».
|| 3. Home molest, que dóna matraca; cast. mazacote, matraquista.
    FON.: matɾákɛ (Sort, Sueca, Alcoi); matɾákes (Balaguer, Urgell, Tortosa, Maestrat); matɾáka (Tamarit de la L., Cast., Val., Xàtiva, Benidorm, Al.); mətɾákə (Penedès, Camp de Tarr., Mall., Men.).
    SINÒN.:— || 1, carraca, batzoles, maçoles.

    ETIM.: de l'àrab maṭraqah ‘martell’.

CARRAU m. 

|| 1. Instrument de fusta amb què els nois fan soroll per Setmana Santa (Pallars, Ll., Balaguer, Igualada, Tarr., Calaseit, Tortosa, Vinaròs); cast. carraca. 
|| 2. En l'ofici de blanquer, màquina que fa la feina del merlet; és una espècie de bombo que volta per mitjà d'unes corretges o politges, funciona sobre un taulell i porta a l'exterior fixades i distribuïdes 20 o 24 boixetes. (Igualada). 
|| 3. Moixó de cant estrident, que es menja els ous dels altres nius i n'hi pon de seus (Llofriu, Gandesa).  Cuco ? Caro - Cárabo ? 
|| 4. Persona molt xerradora, que sempre la senten garlar (or.); cast. cotorra. 
|| 5. Xerrameca (or.). Adonantse de que no la escoltaven, havia parat en sec el seu carrau, Oller Rur. urb. 208. 
|| 6. Nom satíric que donen als habitants de Passanant els dels pobles veïns. 
|| 7. Llin. existent a Barcelona, Masnou, Mataró, Vilassar, etc.
    Fon.: 
kəráw (or.); karáw (occ.).
    Sinòn.:
— || 1, carraca, roncadora.
  

  Etim.: onomatopeia.

no cal, no caldrá

No cal , no caldrá 


No hace falta, no hará falta 

"no cale patir" es una castellanisasió de "no cal patí", no hace falta sufrir.

- Un chiquet de Beseit volie una bisicleta per als reys i son pare li va regalà un patí.
 "No vull patí", die lo chiquet,
"pos no patixques", va di son pare.

dcvb

PATIR v.: cast. padecer, sufrir. 

gitam

gitam


 Dictamnus albus medisinal, mal de ventre , abortiva 

cast. dictamo real, fresnillo.

    

Dcvb


 llatimó, cabruna, freixinel la.
  

  Etim.: del llatí dĭctamnus

En alemán diptam


Gitam Planta de l'espècie Dictamnus albus, de tronc dret i senzill cobert de pèls glandulosos, fulles ovals, les inferiors imparipinnades i les superiors amb fulloles dentades, i amb flors blanques o rosades; és medicinal, usant-se en la farmacopea casolana per combatre el mal de ventre i com abortiva (or., occ., val.); cast. dictamo real, fresnillo.     Fon.: ʤitám (or., occ., val.); ʧitám (val. apitxat).     Sinòn.: llatimó, cabruna, freixinel la.     Etim.: del llatí dĭctamnus, mat. sign.


Dictamnus albus es una especie de fanerógamas de la familia Rutaceae, a Dictamnus albus, que se conoce comúnmente en España como gitam o herba gitanera. Se trata de una planta perenne, típica del sur de Europa, norte de África y de Asia central y meridional.



Der Diptam (Dictamnus albus), auch Aschwurz oder Brennender Busch genannt, ist die einzige Art der monotypischen Gattung Dictamnus, er gehört zur Familie der Rautengewächse (Rutaceae). Diese Pflanzenart steht seit 1936 unter Naturschutz, denn sie war schon damals eine bedrohte Seltenheit in Mitteleuropa.


gitam, dictamnus albus, detalle, flor, flores


Esta planta se encuentra en estado silvestre desde el centro de Alemania al norte, en Rumanía en el Este y en puntos aislados de la Cataluña lluviosa hasta las montañas de Prades. También crece en puntos del interior de la península ibérica. Es una planta herbácea perenne que alcanza los 60 cm de altura. Con las hojas simples de color verde claro, pecioladas, vellosas por el envés, al menos en los nervios. Son pinnadas, con 3-6 folíolos sésiles, ovales y dentados. Las flores de color blanco o púrpura pálido, se producen en una larga espiga piramidal, 5 sépalos. Pétalos generalmente rosados (pueden ser blancos o azulados) con los nervios oscuros. Cuatro de ellos están extendidos y dirigidos hacia arriba y el quinto replegado y hacia abajo. Estambres con los filamentos muy alargados. Fruto en cápsula dehiscente. Cuando se tritura la planta tiene un fragante olor a limón. Dioscórides comentaba que esta planta tiene las mismas aplicaciones que el poleo domestico. En la Edad Media se creía que la planta molturada y puesta en emplasto, sacaba las espinas o astillas clavadas en los pies o en otro lugar. El uso medicinal de la herba gitanera es viejo, como lo demuestra su presencia en la Capitulare de villis vel curtis imperii, una orden emitida por Carlomagno que reclama a sus campos para que cultiven una serie de hierbas y condimentos incluyendo "diptamnum" identificada actualmente como Dictamnus albus. El interés de esta planta es su carácter de medicinal, con un repertorio de aplicaciones muy reducido: se trata de un carminativo, antiespasmódico e hipotensor.[1] En usos tradicionales se han utilizado para: Tratamiento de parasitosis intestinales (ascaridiasis, enterobiasis, teniasis, toxocariasis, tricuriasis). Espasmos abdominales. Amenorrea. Antihelminitico, disminuye la liberación de huevos de Clonorchis sinensis. Flores. Indicado para meteorismo, dispepsias hiposecretoras, hipertensión. Debido a su contenido en furanocumarinas fotosensibilizantes, podría ser interesante su estudio en el tratamiento del vitíligo, y psoriasis, asociado a radiaciones UV. Se ha comprobado su efecto repoblador del cuero cabelludo en alopecias areatas crónicas. Principios activos Aceite esencial: estragol (70%), anetol, d-limoneno, furanocumarinas (metoxipsoralenos). Alcaloides derivados del ácido antranílico: dictamnina. Saponósidos. Principios amargos.



Dictamnus albus fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 383. 1753.[3]
Etimología
Dictamnus: nombre genérico que proviene del griego "diktamnos" palabra compuesta de dike (montaña homónima de la isla de Creta) y de "thamnos" arbusto.
albus: epíteto proviene del latín y significa "blanco".
Sinonimia
  • Fraxinella dictamnus Moench
  • Dictamnus obtusiflorus W.D.J.Koch
  • Dictamnus gymnostylis Steven
  • Dictamnus caucasicus Fisch. & C.A.Mey.
  • Dictamnus angustifolius Sweet
  • Fraxinella fulgurans Bubani [nom. illeg.]
  • Fraxinella alba (L.) Gaertn.
  • Dictamnus odorus Salisb. [nom. illeg.]
  • Dictamnus fraxinella Pers.
  • Dictamnus altaicus Fisch. ex Royle
  • Dictamnus angustifolius G.Don ex Sweet
  • Dictamnus dasycarpus Turcz.
  • Dictamnus davuricus Voss
  • Dictamnus generalis E.H.L.Krause
  • Dictamnus himalayensis Royle
  • Dictamnus hispanicus Webb ex Willk.
  • Dictamnus macedonicus (Borbás) Pénzes
  • Dictamnus major Vilm. ex Voss
  • Dictamnus microphyllus Schur
  • Dictamnus sessilis Wallr.
  • Dictamnus solitarius Stokes
  • Dictamnus suffultus Wallr.
  • Dictamnus tadshikorum Vved. 


Editar

  • Castellano: chitan, chitán, dictamno blanco, dictamo, díctamo, dictamo blanco, díctamo blanco, dictamo real, fraxinela, fraxinella, fresnedilla, fresnilla, fresnillo, tarraguilla, tarraguillo, yerba del puerto

badoc

Badoc

Flo de la carbassera
carbassa, que en poca ña massa

    Etim.: deriv. de badar, amb un sufix -oc paral·lel al del cast. batueco.

Se minjen com los crespells, rebossats y fregits y en mel,o be com a verdura, en un chorret de oli de oliva.

sanfaina

sanfaina

Dcvb


SAMFAINA (i dial. xamfaina). f. 

|| 1. Guisat fet de trossos de pebre, tomàquet i albergínia, i a vegades també ceba, carabassó o altre vegetal, i que sol menjar-se com a salsa combinat amb carn, bacallà, etc. (or., occ., alg.); cast. chanfainaEls seus llavis... eren gormands de les exquisideses de... la samfaina i del rostit, Bertrana Herois 89. 

|| 2. Conjunt barrejat de coses dissemblants; cast. batiburrilloTota una samfaina de colors que la boirina del sol fon, Oller Febre, ii, 3. «Quina samfaina!» es diu d'una barreja d'homes i dones (Vallès).

  
Etim.: probablement de samfoina, amb la terminació canviada per analogia de mots com fogaina.

vore chirigol , pisto en castellá

BAJOCA

BAJOCA f. 

|| 1. Clovella llarguera que conté els grans o bessons de les plantes lleguminoses (Cat., Bal.); cast. vaina. Cinc pèsols hey havia dins sa bajoca, Roq. 13. 

|| 2. El fruit de la planta Phaseolus vulgaris o mongeta, inclosa la clovella (Urgell, Camp de Tarr., Priorat, Tortosa, Vinaròs, Val.); cast. judía. Es molt freqüent l'arròs en bajoques seques o tendres, Martínez Folkl. Val. i,36. 

|| 3. Pebre que no és coent (Benilloba, Biar). 
|| 4. Poncella, flor encara no desclosa (Llucmajor); cast. capullo
|| 5. m. i f. Beneitot, persona de poc seny (Cat., Al., Bal.); cast. babieca, necio. La fembra que ha per marit una bajoca e una bestia, Eximenis Dones 22 (ap. Aguiló Dicc.). Tenia un fiy, bajoca de tot, Alcover Rond. i, 21. En lloch de pendre pesar..., com una bajoca es ria y dels fadrins se burlava, Martí G., Troços 74.
    Loc.
Esser com un campanar de bajoques: anar massa adornat, carregat de flocs (Urgell, Val.).
    Fon.: 
bəʒɔ́kə (pir-or., or., bal.); baʒɔ́kɛ (Ll., Urgell, Falset); baјʒɔ́ka (Ascó, Tortosa); baјʒɔ́kɛ (Bot, Vinaròs); baʧɔ́ka (Val.); baʒɔ́ka (Dénia); baʤɔ́ka (Llucena); bágɔ́kɔ (Gandia, El Pinós, Campello); baʤɔ́kɛ (Alcoi).
    Etim.: 
probablement derivat de Bajae, nom d'una ciutat d'Itàlia (V. bajà); però no es veu clar l'origen de la terminació -oca.