Desideri Lombarte

Desideri Lombarte (Peñarroya de Tastavins (Matarraña, Aragón, España), 1937 - Barcelona (España) 1989) fue un escror e investigador español en lengua catalana.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Desideri_Lombarte_i_Arrufat

http://www.matarranya.com/ascuma/desideri.html

http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/lombarte-arrufat-desideri

http://www.vilaweb.cat/noticia/4208571/20140829/homenatge-lescriptor-desideri-lombarte-franja-ponent.html

Nace en el Mas del Molinar, situado en el término de Peñarroya de Tastavins, en plena Guerra Civil Española. Cuando finaliza la escuela de su pueblo, debe marchar interno a Alcañiz para estudiar el bachillerato elemental. Después, vuelve a casa y trabaja de labrador en la finca familiar. Son unos años muy duros para el mundo agrario y esta situación se agrava a raíz de la fuerte helada del 1956. El año siguiente, a los diecinueve años, emigra a Barcelona, como tantos otras jóvenes de la zona, donde se quedará a vivir manteniendo un estrecho contacto con su pueblo. Se casa con Rosalía, de la misma población, con quien tiene tres hijas y trabaja como delineante. A los cuarenta y cuatro años, la gravedad de su estado de salud, con afecciones renales y cardíacas y la crisis en el sector de la construcción le obligan a dejar el trabajo. Ante estos problemas, Desideri responde dedicándose a su gran pasión: escribir e investigar. Así, su trayectoria como escritor se concentra en los diez últimos años de su vida. Una década prodigiosa, corta pero intensa, durante la cual produce una extensa y variada obra. En 1989, a los cincuenta y tres años, le llega la muerte cuando estaba en el momento más rico y prolífico de su trayectoria literaria. Es uno de los escritores contemporáneos más importantes de la literatura en catalán en Aragón. Literariamente es un hombre completo: destaca como poeta, pero también escribe teatro y novela, hace trabajos de búsqueda histórica y antropológica, artículos de opinión, además de numerosos dibujos para ilustrar sus trabajos. Con un lenguaje popular y aparentemente sencillo, escribe principalmente sobre temas relacionados con su tierra natal: las tradiciones, el paisaje, la gente, la villa, las leyendas, la historia, los sentimientos... Un mundo rural que desaparece y que él recupera a través del ritmo de la palabra, con una mirada nostálgica y romántica, pero también reflexiva y a veces crítica e irónica. También fue un importante dinamizador cultural que participó en los movimientos culturales que emergen con fuerza en los años ochenta con la ilusión de la democracia. Entre otras cosas, trabajó mucho por la dignificación de su lengua en Aragón y fue miembro fundador y vicepresidente de la Asociación Cultural del Matarraña y uno de los organizadores en Aragón del II Congreso de la Lengua Catalana (1986). Publicó en todo tipo de soportes: revistas culturales, diarios, programas de fiestas de las poblaciones de la comarca, etc.
Sólo vio dos libros publicados y la mayor parte de su obra ha sido publicada a partir de los años noventa, tras su muerte. Recibió ayudas para la búsqueda y la publicación, tanto desde el gobierno de Aragón como de Cataluña.

PoesíaEditar

• Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort, Colección Pa de casa, Diputación General de Aragón, Departamento de Cultura y Educación, Zaragoza 1987.
• Romanços mai contats. Boires i borrims, Gobierno de Aragón. Colección Literaturas de Aragón, Zaragoza 1994.
• A l’ombra de les roques del Masmut, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya i Institut d’Estudis del Baix Cinca, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1991.
• Sentències comentades. Voldria ser, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1993.
• Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava, Ed. Associació Cultural del Matarranya. Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1995.
• Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 1999.
• Ataüllar el món des del Molinar, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 2000.

Teatro (1983-1985)Editar

• Pena-roja i Vallibona, pobles germans, Colección Pa de casa, Ed. Dirección General de Aragón, Departamento de Cultura i Educación, Zaragoza 1987.
• Teatre inèdit, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Sisalls Edicions, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1992.

Narrativa (1986-1987)Editar

• Memòries d’una desmemoriada mula vella, Sírius edicions, Calaceite 1997.
• A ti no te conozco, Boletín del CESBA (Centro de Estudios Bajo Aragoneses, núm 7). Alcañiz, 1995, p. 199-213.

Investigación (1981-1989)Editar

• Masos del Matarranya i Pena-roja, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña (inédito).
• Firmes de notaris i altres personatges que van viure o van estar a la vila de Pena-roja (inédito)
• 600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja, Ed. Xarxa cultural, Col·lecció Llibres de Ponent III, Calaceit 1990, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña.
• Pena-roja, una vila a la frontera, Ed. Associació Cultural Tastavins, Alcañiz 1999.

Dibujo (1981-1989)Editar

• Històries d’Ilercavons (comic), Associació sorolla’t, n°. 6, marzo, Calaceite, 1989, p.21-22.
• Pena-roja: cases i carrers, noms i malnoms y Mapa toponímic del terme d’Aiguaviva, Associació sorolla’t, n°. 11, desembre, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite, 2000.

BibliografíaEditar

• Epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989). Artur QUINTANA, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 2002.

https://josepbargallo.wordpress.com/2014/07/08/es-jove-com-un-brot-de-primavera-desideri-lombarte-laltre-any/

La llengua que parlem és clara i forta,

i és dolça si convé, i és falaguera

i és jove com un brot de primavera,

i és vella com l’hivern, i no està morta.

Rere l’Any Joan Vinyoli, celebrant el centenari del naixement del poeta, aquest 2014 ens du d’altres commemoracions literàries, com ara el 25è aniversari de la mort de Desideri Lombarte, el poeta del Matarranya. Nascut el 1937 al Mas del Molinar, del terme de Pena-roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya (en les terres que, des d’una visió central dels territoris de la nostra llengua, anomenem la Franja), l’obra de Lombarte no té, sens dubte ni el to ni tampoc la voluntat de la de Vinyoli, però, malgrat que la seva dedicació a la producció literària va ser malauradament breu (bàsicament els darrers deu anys de la seva vida), el seu interès és indiscutible.

Activista cultural, poeta, autor teatral, narrador, historiador, assagista i dibuixant, el gruix de la seva obra, encara, va ser publicat pòstumament. Després d’anys d’una perllongada malaltia, Desideri Lombarte va morir a Barcelona, on residia i on havia treballat de delineant, el  1989.

La seva llengua poètica és popular, la llengua dels pagesos (com ell mateix havia estat en la seva joventut), dels homes i les dones de la seva terra, però conscientment tractada com a material literari. El seu paisatge és el Matarranya i els seu tema central el seu territori. Podríem dir, doncs, que es tracta d’una obra rural, però és més aviat un cant a la gent, a la seva vida quotidiana, als seus anhels, a la seva lluita pel futur, a la seva identitat concreta… Des d’un món urbà potser això és rural, però és tan universal com la ciutat o la multiculturalitat.

Quan no quedarà res,

quan morts els rius blanquejaran les gleres,

eixuts ullals, seques les fenasseres.

Ofegat el caliu

a les dures entranyes de la terra,

quan no plourà ni nevarà a la serra.

Quan ni un arbre hi haurà,

ni cap garba de blat per les garberes,

ni creixerà cap xop per les riberes.

Quan no quedarà res,

només ermes les terres, sec el mar,

quedarà la paraula. Quedar.

És, precisament, la paraula allò que defineix la poesia.  La poesia de l’individu que, com tants altres poetes catalans (també de la seva generació de postguerra), ens parla d’ell mateix. De la seva malatia, en aquest sonet de versos blancs –que repeteix, precisament, “vida” com a paraula final del primer vers dels dos quartets, gairebé un mot-rima:

LA VIDA SE ME’N VA

 

Entre els dits de les mans se m’escola la vida,

i l’abundós ullal s’eixugarà a l’estiu.

La vida se me’n va a costes avall furienta,

mentre, tossut de mi, pujo la costa amunt.

 

L’últim raig de l’ullal, l’últim alè de vida,

l’últim borboll d’amor que a l’estiu brollarà,

no serà per ningú, que es perdrà per la costa

entre motes de jonça i fenasseres seques.

 

A la terra tornat el que ve de la terra,

el que a la terra dec pago amb bona moneda,

amb moneda corrent, corrent costes avall.

 

Si se’l beguere algú l’últim raget de l’aigua,

a la jonça del prat ell pagaria el deute,

que jo, amb l’últim alè, m’ho deixo tot pagat.

Poesia d’adagis juganers. Llengua i entorn:

SOROLLA’T I POCA SON

 

SOROLLA’T i poca son,

ja s’ha acabat lo dormir,

espavila’t, que si dorms,

de net no en farem un dit.

 

SOROLLA’T i fes sorolla

i als sords fot-los un bon crit

que si et quedes com un poll,

callat, banyat i arrupit,

encara aniràs al roll,

al roll dels pobres d’esperit.

 

SOROLLA’T i fes camí,

camí de la llibertat,

llibertat de dir o no dir.

I dient la veritat, a la nafra posa el dit.

 

I no parlos per parlar,

si parles, parla amb sentit:

agre, dolç, moll o enfurit.

SOROLLA’T. Si estàs parat,

te quedaràs ensopit.

 

Poesia de la quotidianitat, d’un passat que roman:

Ni llum, ni foc, ni caliu,

ni foc, ni cendra calenta.

Ni un rosegonet de pa

al cul de la panereta.

Ni aigua al cànter i a l’armari,

ni gota d’oli a l’olleta.

Al carrer flors i violes,

i al balcó clavellinera,

i a dins de casa ni un ral,

i a fora la gran fatxenda.

Aparences de cristiana

quan va a missa primera,

i quan vas al de nitet,

i puges la costereta,

a on vas, que no ho sàpiga ningú?

A on vas, que vas tan contenta?

Món rural, passat, territori… sí. També ironia i actitud crítica, gens complaent, en aquest altre sonet:

MOROS I CRISTIANS

 

De damunt de la roca miro el pla

i veig atrafegats cristians i moros,

uns porten les espases a la mà,

altres guanyen perquè trumfen els oros.

 

Per un trosset de terra de secà

vendrien a son pare i a sa mare;

per un bocí de pa, si ne’ls faltare,

li treurien la sang a son germà.

 

I per hausir una dona, si convé,

traeixen a l’amic, i satisfets,

amb el cap alt passegen pel carrer.

 

De damunt de la roca els miro i veig

com trafeguen pel pla i per la vall verda,

i s’omplen de misèria i pasten merda.

Per mantenir el record de la seva petjada al Matarranya (d’on sempre es va sentir tot i els anys a Barcelona) i posar en valor la seva obra dins la literatura catalana, diverses entitats de la comarca han convocat l’Any Desideri Lombarte, “l’autor més emblemàtic i prolífic que ha vist nàixer el Matarranya i un dels més importants que ha tingut la literatura catalana a la Franja”, com diuen els seus convocants. Són: l’Associació de Jóvens de Pena-roja, l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Pena-roja, en col·laboració amb Comarca del Matarranya, Associació Cultural Tastavins i altres entitats culturals i associatives del territori. Podeu trobar les activitats de l’Any al blog Celebrem l’Any Desideri Lombarte.

Obra poètica

1991: A l’ombra de les roques del Masmut, Col·lecció Quaderns de la Glera

1993: Sentències comentades i Voldria ser, Col·lecció Lo Trull

1994: Romanços mai contats/Boires i borrim, Col·lecció Pa de Casa

1995: Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Col·lecció Lo Trull

1999: Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Col·lecció Lo Trull

2000: Ataüllar el món des del Molinar (antologia), Col·lecció Lo Trull

Teatre

1992: Teatre Inèdit, Col·lecció Quaderns de la Glera

Narrativa

1997: Memòries d’una desmemoriada mula vella. 2ª edició a la Col·lecció Quaderns del Cingle, 2008

2010: Les aventures del sastre Roc d’Arça, Col·lecció Lo Trinquet

Assaig històric

1990: 600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, Col·lecció Llibres de Ponent

1999: Pena-roja. Una vila de frontera, Associació Cultural de Pena-roja

NOTES

• Podeu descarregar-vos bona part d’Ataüllar el món des del Molinar en aquest PDF

• Túrnez& Sessé han musicat poemes de Lombarte en alguns dels seus discos. Aquí en teniu el llistat. Us podeu descarregar-ne una: Ara vindrà

• També han musicat poemes seus Los Draps,Mallacán i Xeic!, entre d’altres.

Desideri Lombarte Amazon.es

EL INSTITUTO DE ESTUDIOS TUROLENSES EDITARÁ DIECINUEVE PUBLICACIONES EN EL AÑO 2018

EL CONSEJO RECTOR HA DADO LUZ VERDE AL PRESUPUESTO DEL PRÓXIMO AÑO, QUE ASCIENDE A MÁS DE 560.000 EUROS

Para algo está Carlos Sancho Meix , ascumita , en el IET. El catalán necesita dinero para su invasión. Mientras, en el Matarraña NO hay pediatra, los niños y niñas y sus padres tienen que ir a Alcañiz.

El Consejo Rector del Instituto de Estudios Turolenses (IET), organismo dependiente de la Diputación Provincial de Teruel, ha dado luz verde al presupuesto de la entidad y también a calendario de publicaciones que desarrollará el organismo para el próximo año 2018. Lo ha hecho en la reunión mantenida este martes, en la que se ha anunciado que serán diecinueve las que saldrán a la luz en los próximos doce meses.

La cita, a la que ha asistido el vicepresidente primero de la Diputación Provincial de Teruel, Joaquín Juste, ha servido a su vez para dar el beneplácito a las cuentas de 2018, que ascienden a un total de 560.677,91 euros. Esa cuantía, de la que la Institución provincial aporta el 83% del total (el resto procede del Gobierno de Aragón, los ayuntamientos de Teruel y Alcañiz, así como otras entidades), va a permitir que el IET siga estando situado como uno de los centros de estudio más importantes de Aragón y que su compromiso de difusión e investigación de la historia y la cultura de toda la provincia se mantenga inalterable.

A los ya tradicionales dos números de la Revista Teruel, publicación de carácter especializado en la que se profundiza en asuntos científicos y humanísticos, un área en cada número; se pueden añadir los tres ejemplares de la Revista Turolenses o los cuatro números de la Revista Turia. Asimismo, también verán la luz dos publicaciones del Centro de Estudios Mudéjares, la Revista Sharq al-Andalus (número 22) y la Bibliografía de arte mudéjar.

Junto a ellos, también tendrán cabida dos Cartillas Turolenses, con Las aves en la provincia de Teruel y El cine en la provincia de Teruel como temas abordados, Geolodia 2018 y seis publicaciones más de otras tantas temáticas diferentes. Éstas son, concretamente, El castillo de Peracense, Desideri Lombarte i Arrufat: poesía completa, Las estelas discoidales de la provincia de Teruel, Historia de la prensa contemporánea en la provincia de Teruel, Historia de las carreteras en la provincia de Teruel y La caballería villana de Teruel.

Tal y como ha recalcado el número dos de la Diputación Provincial de Teruel, la Institución va a aportar un total de 481.327,91 euros, “una cuantía imprescindible y que deja constancia de la relevancia que posee para nosotros la labor que desarrolla el IET”, que ha sido calificada por Juste como “necesaria, de notable calidad e imprescindible para que los turolenses podamos conocer más y mejor la historia de uno de los territorios más interesantes del país”.

“En la actualidad -ha añadido Juste- el trabajo que desarrolla el IET es calificado muy positivamente por parte de todos los que conocen de una u otra manera a su actividad
gracias al importante número de publicaciones que desarrolla, al número de lectores que tienen todas sus propuestas y el gran prestigio cosechado en virtud de tantos años de trabajo en favor del conocimiento y la investigación”. En ese sentido, ha añadido que “hoy la provincia de Teruel es más conocida que nunca y lo es en buena parte gracias a la labor del IET”.

Apoyo a la investigación

Una de las principales líneas de actuación del IET es la investigación a través de la convocatoria de ayudas. Para ello, ejercicio a ejercicio destina importantes partidas económicas encaminadas a impulsar la labor que llevan a cabo diferentes investigadores, no sólo de nuestra Comunidad, para profundizar en aquellos aspectos que nos permitan conocer cada vez mejor todas las particularidades de nuestra provincia.

Ese hecho se ve reflejado en las cuentas del año 2018, en las que se va a destinar un total de 17.200 euros para esta tarea. Junto a ello, también tiene su trascendencia los 74.500 euros previstos para la edición de publicaciones, así como la labor de constante apoyo a las actividades de los centros adscritos al IET, caso del Centro de Estudios Mudéjares, Instituto de Estudios Humanísticos y el Centro de Estudios de Arte del Renacimiento.

Otra de las novedades para el próximo año 2018 es la organización, por parte del IET, del XI Congreso de Historia Local de Aragón, que en esta edición se celebrará en Castellote. De carácter bienal, la cita propone un espacio abierto para la reflexión en torno a la historia contemporánea, a la centralidad que tiene lo local en el marco de los grandes debates sobre el pasado y el presente. El Congreso, aunque está concebido de carácter académico, está abierto al público en general y favorece el contacto entre profesores y jóvenes investigadores de distintas universidades.

ges

DCVB

GES m. 

Guix; cast. yeso. De fusta, de ferre, calç, geç, doc. a. 1366 (Rubió Docs. cult. ii, 153). Unes posts de raiola e ges per a tenir les escudelles en dita cuyna, doc. a. 1533 (Miret Templers 578).
    Refr.
—«Qui fa carbó i ges, mai té diners».
    Fon.: ʤés (Ribagorça, Conca de Tremp, Balaguer, Pla d'Urgell, Ll., Fraga, Camp de Tarr.); ʧés (Tamarit de la L., Maella).
    Var. form.: algeps, algés, guix.
    Etim.: del gr.-llatí gypsu, mat. sign.

2. GES 
Anar de ges: estar en zel un animal (Rabós d'Empordà).

3. GES topon. 
a) Poblet agregat al municipi de Sercs.—b) Riu que passa per Vidrà i St. Pere de Torelló i desaigua prop de St. Feliu de Torelló.
    Etim.: desconeguda, segurament pre-romana; relacionable amb Ger i Gerri?

4. GES pron. i adv. ant.:
V. gens.

5. GES var. dialectal mall.,
per jas (segona persona singular d'imperatiu de haver: hages, té). Ges!, y axò és un pèsol, Roq. 13.

rella

Rella

RELLA f. 
|| 1.   Peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l'altre, pel qual se subjecta al dental de l'arada, i serveix per a penetrar dins la terra i obrir els solcs; cast. reja. Lo naframent que fa la rella al peu del bou ab qui ara, Llull Cont. 340, 30. Un aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Un bon pagès... meté-hi sa rella..., gran solch li féu en lo camp seu, Spill 1899. Per un d'aqueixos solcs oberts sens rella, Canigó ii. Rella d'escarpe o de punta de llança (val.), o detall ample (or.): la que té la part anterior o tall molt eixamplada, més ampla que el cos de la peça. Rella d'ala de mosca: la que té el tall estret i es va eixamplant cap a darrera fins a tenir una forma de triangle gairebè equilàter, del qual parteix la cua tan estreta com el tall (Rupit).
|| 2. Acció i efecte d'aplicar la rella a un camp; llauró; cast. reja, aradura. Donar (o Pegar) una rella: fer una llaurada a un camp. Primera rella, Segona rella, etc.: la primera, segona, etc., llaurada que es dóna a un camp, a un sembrat. Hi'l joue tendrà deu relles donades,Proc. Olives 1147. La primera rella o llauraó: Proscisio, Pou Thes. Puer. 58. La segona, tercera y quarta rella: Secunda, tertia, quarta aratio, ibid. «La primera rella se diu rompre; la segona, mantornar; la tercera, tercejar» (Calasseit). Rella de Sant Miquel: la tercera o quarta llaurada que es dóna al sembrat en la tardor, després de les primeres pluges (Mall.).
|| 3. Rella de llamp: pedra de llamp, tros de matèria metàl·lica que, segons creença vulgar, cau a la terra en ferir-hi certs llamps (BDC, xviii, 125, 291).
|| 4. Reixa de galfó (V. reixa || 3) (Puigcerdà); cast. puerca. Pagam per reyes [sic] e galfons..., doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269).
|| 5. Grufa o nas del porc (Manacor); cast. hocico. 
|| 6. Dona grossera o curta d'enteniment, inútil (Palma).
    Loc.—a) Més cego que una rella: es diu d'una persona molt curta de vista (Al.).—b) Més picat que una rella: molt enfadat, o molt embriagat (Cast.). Encara arribaran a temps pa tornar més picats que relles,Guinot Capolls 45.—c) Sortirà rella o picarol: es diu d'una cosa que es va fent de qualsevol manera, amb perill que surti malament (Mall.).—d) S'engoliria una rella per la punta: es diu d'una persona molt menjadora (Val.).
Rella: llin. existent a Barc., Arres, etc.
    Var. ort. ant.: relia (Aixata I, relia I, doc. a. 901, Arx. Cor. Ar.); reyla (Als pageses les vestidures no sien toltes ne les reyles ne los càuecs, doc. segle XIII, Anuari IEC, i, 305); reylla (Vegueria Vall de Ribes, a. 1426); reya (Nisi nos uolebamus laborare dictam terram ad nostram reyam, doc. a. 1260, arx. parr. de Sta. Col. de Q.; Per una reya e per dos canalobres, doc. a. 1309, BSAL, viii, 269).
    Fon.: rέʎə (Ross., Conflent, Vallespir, Igualada, Barc., Tarr.); réʎa (Andorra, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Calasseit, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Pego, Benidorm, Al.); réʎɛ (Sort, Tremp, Urgell, Fraga, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); rέʎʎə (Blancafort, Sta. Col. de Q.); rέјə (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Alaró, Binissalem); réјa (Al.); rə́јə (Mall., Eiv.); rέə (Porreres, Maó); rə́ə (Sóller, Ciutadella).
    Intens.:—a) Augm.: rellassa.—b) Dim.: relleta, relleua, relliua, rellona.—c) Pejor.: rellota, rellot.
    Etim.: del llatí regŭla, ‘bastó de ferro pla’.

RELLÀ topon. 
Pla de Rellà: pla situat entre Toir i Corbera (Ross.).

Aladre

Aladre = Arado

dcvb:

ARADA f. o ALADRE m. (ant. aradre, m. o f.).

Instrument compost essencialment d'una peça on va fixada la rella, i d'un espigó on va junyida la bístia o les bísties per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar; cast. arado. Mes val lo ferre en la aradre, que l'aur ni l'argent en la caxa, Llull Felix, pt vi, c. 1. En aquella ylla se trobá primerament aradre qui tallàs la terra, Eximenis II Reg., c. 39. Hun aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Item una aradra an Riera, doc. a. 1405 (arx. del Hosp. Sta. Creu, de Barc.). Item l. aradre complit ab reyla, doc. a. 1409 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un aradre ab tot son areu, doc. a. 1425 (arx. de Montblanc). No guos comprar ni tallar fusta de aradres, doc. mall., a. 1449 (Boll Lul. iii, 133). L'aladre gire, | torne al camí Spill 9584. Compare, ruxaulo ab cua d'aladre, Brama llaur. 204. Item una aradra ab tot son bon gorniment, doc. any 1564 (arx. parr. Igualada). Com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí, Canigó iv. Veu los bous del aladre esjunyits. Llorente Versos 134.

    Construcció i nomenclatura de les arades catalanes, valencianes i balears.—L'arada consta essencialment de tres peces principals i d'algunes peces accessòries. Les parts principals són: a) una perxa on van junyits els animals i que s'anomena, segons les comarques, nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.;—b) una peça de fusta que travessa la part posterior de l'espigó i que serveix per dur la rella, i s'anomena generalment dental;—c) una altra peça a manera de mànec, que serveix d'agafall per dirigir la feina de l'arada, i que es diu esteva, mantí o altres noms, segons les regions. Les accessòries són petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l'arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (oreller, tenella, orellons, telera, reteler, etc.) segons llurs vàries funcions i segons les comarques. No sols les parts accessòries, sinó també les principals, poden tenir diverses formes; naturalment, el que en les arades de parell és l'espigó, en les arades d'una sola bístia ha d'esser una perxa doble o forcada (anomenada forcat, anquer, etc.); també hi ha arades, com les de Mallorca i Menorca, que tenen una de les tres parts principals formada per dues peces afegides.—Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues, que són les que interessen més a la investigació lingüística i etnogràfica. Les arades modernes de ferro ofereixen poques coses noves i interessants en llur nomenclatura.—A moltes comarques de Catalunya, principalment a la part occidental, l'arada es designa amb el nom de arreu.—L'arada més sencilla i primitiva que trobam usada a Catalunya és la que es compon d'esteva, dental i camatimó, cada cosa d'una peça, i que es pot veure representada en la figura 1a, copiada d'un arreu d'Esterri d'Àneu. És curiós observar que la nomenclatura de les parts de l'arada a la Vall d'Àneu és avui en dia la mateixa que trobam a un document rossellonès del segle XIII, on són anomenats el dental, l'esteva i l'aladriga (aquest darrer nom s'és transformat en nedrilla, per una curiosa evolució): «De qualibet saumata de dentals, un dental; de qualibet saumata de stevis, una stevam; de qualibet saumata de aladrigues, una aladriguam» (Lleudes de Perpinyà, de mitjan segle XIII, ap. RLR, iv, 368). Les mateixes denominacions de les tres parts fonamentals de l'arada es troben en els Privilegis i Ordinacions de la Vall de Querol, de l'any 1308.—Per donar idea dels principals tipus d'arada de fusta que es troben encara usats en la nostra terra, posam les figures que segueixen, amb indicació de la localitat on fou copiat cada arreu i amb expressió de la nomenclatura recollida a la mateixa localitat. Les peces i parts de l'arada van indicades en els dibuixos per lletres, que corresponen sempre a les mateixes parts, encara que en cada dibuix sien diferents la forma de l'instrument i els noms d'alguna peça. En tots els dibuixos adjunts, la R indica la rella; la D, el dental o peça que té per funció aguantar la rella; la O, cada una de les peces que ajuden a fer forta la unió de la rella amb el dental; la E, la peça que va unida a la part posterior del dental i serveix de mànec; la M, l'extrem superior de la E, que forma l'agafall per dirigir l'arada; la A, la perxa on es junyen les bísties per estirar; la C, la peça corbada que uneix la A amb la D (en certs tipus d'arada); la T, la peça recta de fusta o de ferro que fa forta la unió de la D amb la A o amb la C.L'arada es denomina de diferents maneres segons la seva forma i aplicació especial: a) L'arada que és estirada d'una sola bístia es diu arreu forcada (Bassella), arada pollegana (or.), aladre polligana (Maestrat), arada amb braços (Manacor), arada de gàbia (Sta. Margalida de Mall.), arada de foc (Mancor), arada d'una bístia (Men.), etc.—b) L'arada de ferro en general es diu arada mossa (Catalunya), i entre les seves múltiples varietats, caracteritzades per la forma, nombre i funcionament de la rella i sos accessoris, s'anomenen l'arada de pala, l'arada giratòria, l'arada amb paletes, aladre de punxó, etc.—c) Arada siquiera és aquella que té caixó, o sia, giradores de fusta, i serveix per fer les síquies o regadores dels horts (Manacor). Arada d'encrestallar és la que serveix per fer els crestalls (Voc. Agr.).—d) Arada d'escatar és la que serveix especialment per rompre la crosta que es fa damunt les terres de conreu (Voc. Agr.).—e) Arada de llaurar vinya: casta d'arada que té els braços desviats de l'eix o línia que segueix la rella, de manera que poden llaurar ran els ceps sense que la bístia els fregui (Mall.).Les diferents maneres de manejar l'arada es designen amb diversos mots: a) Arada plana (Mall.) o arada planera (Cat.) és quan la menen amb la rella molt horitzontal, que no es fica en la terra.—b) Arada puntera és quan la rella es fica molt en la terra (Cat., Bal.). També se'n diu arada carnissera (Mall.).—c) Arada plena és quan llauren amb força, de manera que l'arada s'assega bé damunt la terra i que les dues orelleres remoguen terra nova (Mall.).—d) Fer camada, l'arada: fer els solcs desiguals, un d'ample i un altre d'estret, alternativament (Mall.).
    Loc. i refr.—a) Passar l'arada davant els bous: invertir l'orde de les coses, fent massa prest allò que s'hauria de fer més tard (Mall., Men.).—b) «Per amor del bou, llepa lo llop l'aradre» (Torra Dict.).—c) «Arada llarga i llaurador granat» (Mall.); «Arada llarga de rella, i llaurador qui l'empenga» (Marroig, Refr.); «Arada llarga i braç pelut» (Cat.); «L'aladre rabut, i el llaurador barbut» (Val.).
    Fon.: əɾáðə (Puigcerdà, Lledó, Llofriu, Sant Feliu de G., Cabrianes, St. Vicenç dels H., Igualada, Reus, Mall., Eiv., Ciutadella); əɾáðe (Pobla de L., Vilafr. del P., Selva del C.); əɾáðɛ (Maó, Alaior); aɾáðɛ (Alcoi); aláðɾe (Pont de S., Pradell, Lleida, Fraga, Massalcoreig, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Morella, Benassal, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Alzira, Ador, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Elx); aláðɾi (Sopeira); ərέw (Pobla de L., Bagà, Solsona, Casserres, Tarr.); arέw (Sort, Esterri, Senterada, Organyà, Oliana, Tremp, Bassella, Ponts, Artesa, Balaguer, Pradell, Lleida).
    Intens.: aradeta, aradassa, aradota; aladret, aladràs, aladrot, aladriu.
  

  Etim.: del llatí aratru, mat. sign. La forma catalana més acostada a l'etimologia és aradre. Aquesta forma seguí dues evolucions diferents: en català occidental i valencià, la dissimilació produí el canvi de la primera r en l i resultà aladre; en català oriental i balear, la dissimilació determinà la pèrdua de la segona r, resultant la forma arade, que es confongué amb els substantius femenins en -ada.

2. ARADA f. 

Acte de llaurar. «Jo llaurava amb En Vermei | i amb En Banya-revoltada, | i feia millor arada | que l'amo amb es seu parei» (cançó pop. men.).