fart

Fart 

Acontentat = Lleno , harto, ect.  , Torrevelilla

1. FART m. 
|| 1. Acte i efecte de menjar excessivament; cast. hartazgo. «Fer-se un fart de figues». «Mai m'havia fet un fart com avui, a dinar». Diu lo hu: «Què menjarem?» Diran: «Hajam hun fart de gallines e conills», Quar. 1413, pàg. 3. El pobret que en dirà bé mereix un fart de costelles, cançó pop., ap. Milà Rom. 384. Fart de llop: menjada molt excessiva. Perque farts de llop fins n'has fets massa, Torres i Bages, Cartes, 234. Anar a fart: anar a festa major (Llofriu).
|| 2. Excés en qualsevol acció; cast. atracón, hartazgo. «Fer-se un fart de riure (de plorar)», etc.: riure o plorar molt. Xiques a bracet se fan farts de riure, Berga MT 139. Donar un fart de llenya (de bastonades, de garrotades, etc.): tupar excessivament. Jurant que l'havia de matar d'un fart de llenya, Pous Empord. 163. «Tot l'estiu m'he fet uns farts d'estudiar per poder avançar un curs».
    Fon.: fáɾt (or., occ., val., bal.).
    Sinòn.: tip, panxada, panxó.
    Etim.: substantivació de fart art. 2.

2. FART, FARTA adj. 

|| 1. Que ha menjat fins a omplir-se, fins a no poder més; cast. harto. I Nabal, fart de most, la cara encesa, Alcover Poem. Bibl. 52. a) Fart de sopes: persona que cerca massa la seva pròpia comoditat, sense preocupar-se de la dels altres.

|| 2. fig. Satisfet d'una cosa fins a l'excés; cansat, fastiguejat d'una cosa massa abundosa o freqüent; cast. harto. Aquell gran preycador sanct Johan, lo qual. Senyor, no's veu fart de parlar de tu, Pere Pasqual, Obres, i, 72. Perque no vull renegar a mon Déu e a mon creador, so fart de bastonades e freturós de viandes, Tirant, c. 96. Luny de tot bé fart d'enuig e tristor, Jordi de Sant Jordi. Sóch farta de corre 'l món, cançó pop. (ap. Milà Rom. 199). «Estic fart de sentir flastomar». Estar farta de bon temps: esser una dona gemegosa en excés; queixar se sense motiu raonable (Empordà).

|| 3. Fartaner; afectat de menjar excessivament (or., occ.); cast. glotón. Vaja una colla de farts!, Vilanova Obres, iv, 30. Esser més fart que un llop: esser molt golafre.

|| 4. Embriac (Vall d'Àneu).
    Refr.—a) «El fart no pensa en el dejú» (o «no es recorda del dejú»); «El fart no coneix el dejú»; «Qui està fart, no té ànsia del dejú»; «Un ventre fart no en coneix un de buit»: vol dir que el qui es troba bé i proveït del que necessita, no sol preocupar-se del qui n'està mancat.—b) «Del fart al dijú, no compten tots u» (Val.); «Farts i dejuns no mengen (o no carten) junts» (Men.): vol dir que els rics i els pobres no veuen les coses de la mateixa manera.—c) «Bé canta Marta quan està farta» (o «després de farta»): vol dir que quan un ha menjat bé o ha resolt els seus problemes principals, sol estar de bon tremp. Quant és farta y plena... sens dupte veureu que bé canta Marta, Proc. Olives 2055 56—d) «Muira Marta, muira farta» (Mall., Val.); «Mòriga Marta, mòriga farta» (Alcoi): significa que per a haver de morir o retre's, ja es pot fer amb tots els avantatges o amb les menys molèsties possibles.—e) «De consells no en vagis fart, i tu pren la millor part»: vol dir que convé escoltar el consell dels altres, encara que no per força s'ha de seguir (Mall.).—f) «Home fart, mai fa bon pap» (Manresa).—g) «Gos fart no caça»; «Home fart sempre fa tard» (Vallès): vol dir que els qui estan ben abastits i no senten la necessitat de treballar, generalment s'esforcen poc a fer feina.—h) «Qui no posa el ventre en perill, no mor fart» (Segarra, Urgell); «Qui no posa la panxa en perill, no mor de fart» (Val.): significa que per a adquirir riqueses o gran posició, és necessari arriscar-se i treballar fort.—i) «Més ne moren de farts que de fam»: vol dir que el menjar massa és molt perjudicial.—j) «Home fart, porteu-lo a jeure»; «Home fart, Déu li dó bon son»: vol dir que després de menjar molt no poden fer feina bé.
    Intens.: fartot, -ota; fartàs, -assa.
    Sinòn.: tip.
    Etim.: del llatí fartum, part. pass. de farcire, ‘omplir, farcir’.

Vols dependre chapurriau ? , natros te l'amostrem, penya porc, peña porc

Vols dependre chapurriau ? , natros te l'amostrem, penya porc, peña porc

Penya porc, Fórnols, Fórnoles

Lo chapurriau an estes viles del baix aragó se parle lo chapurriau. Encara que ña mols que se disputen la seva propietat, la unica verdat es que así se parle la llengua que sa pasat d'aguelos a nets. No es ni catalá ni valenciá ni castellá, (sen poden aná tots a cascála) es lo chapurriau i punto i com que es una llengua que nomes se parle, pues se pot escriure com a cadaun li surti del pito i aván. Lo parlá entre les viles s'asemelle mol pero cada vila te lo seu chapurriau particular i son diferens los que se parlen a la codoñera, a valljunquera o a Fornols pero tots mos entenem.

LO PRIMER ESCRIT EN CHAPURRIAU DE FORNOLS DE QUE SE TE CONSTANCIA DATA DEL 1993:

 ya vech que encara estas fora de orbita, pues no te enteres de la misa la mitat.bueno, comensare explican les coses.lo barrio disposae de un maravillos ritmo de colo vert, del cual ya no pot disfruta, ya que una tia bastan histerica li va esclafa, usease, una nit cuan ane de marcha, una tia acabae de isi de agon tenie aparcat lo coche, y al gira, li va pega a un bus, y sol pegasela, calsigue lo acelerado hasta ais, y li pegue al jordi sense ninguna rao, per lo cual, lo coche del jordi ha segut declarat siniestro total, lo que vol di, que ya no lo veurem pel poble. que consto que va se una cosa impresionan, segun la versio del jordi, ya que en mol poc tros va podre esclafali lo coche.en cuan a lo de les ties, vull di, que fa unes cuantes semanes, es di, no se cuanytes, van vindre les del poble, es di, (ana, laureta, sonia, mari, marisa, inma, isabel ola amiga de sonia, y una amiga de la ana)ademes va vindre lo barrio y mos va explica la terrible historia del ritmo.en relacio a lo del oscar, no tink explicacions, aunque se que ultimamen no mire mol lo correu, ya que escriu tan victor com ell, y ademes, no ha cambiat, ya que de cuan en cuan envie unes paranoies que no se si son normals.a proposit, he vist la pagina web de la penya, aunque tink una duda, ya que no se con grabam tota la pagina a un disket, per lo cual espero que me envios un mail pa dim com se fa. lo de la pagina esta bastan be.aunque no me ha donat tems de veureu tot, ya que ya molta lletra. venga, hasta la proxima, y ya pediras explicacions de les dudes.

PEÑA PORK: MUCHO MÁS ALLÁ DEL MITO

NUESTRA HISTORIA La historia de penyapork se remonta a finales del siglo pasado, cuando en el verano de 1990 se fundó lo que vendría a ser PEÑAPORK 0. Los inicios fueron duros (como siempre) ya que nadie tenia propiedades y no era facil encontrar un sitio donde fundar peñapork. Hasta que por suerte, el tio Laureano nos cedió el corral de debajo de la placeta. Era una mierda. Pero era todo lo que teniamos asi que siempre le estaremos profundamente agradecidos. El corral estava que se caía a trozos pero por lo menos no habia pulgas (algo que no pueden decir todas las peñas, ojo!). La edad media de los porkers se situaba entorno a los trece años. Todo era mucho más fácil y barato, nos comprabamos un paquete de marlboro, un tetrabrik de zumo de piña y una botela de Licor 43 y hacíamos unas alifaras terribles sin tener que discutir durante dos horas quien coño conducía esa noche. Ruinas de PenyaPork v1 Al año siguiente se continuó en el mismo sitio y con las mismas actividades. Tenia especial gracia entrar en la peña por arriba (es que no tenia tejado en un 80% de su superfície) bajando por la figuera. Bueno total, otro año sin pena ni gloria. Aqui unos versos extracto del libro del poeta del poble Santo acerca de aquella época: The beginins Entre las brumas del tiempo se encuentran los origines de este grupo. Nacimos al auspicio de la iglesia, nuestras primeras resacas se forjaron bajo los muros de la iglesia de nuestro pueblo. Compartiamos un 1/5 entre 2, si teniamos suerte una litrona o una botella de licor que habia sido “requisada” de dios sabra donde. Los primeros y clandestinos cigarrillos. Aquello era básicamente un club de gentelmens donde las mujeres no tenian cabida (no las dejaban venir sus padres). Alli decidimos nuestro nombre y nuestras mascotas: un cerdo de plastico y un Sergiet. Desde muy temprana edad educamos nuestros hígados para no rechistar fuese cual fuese la graduación del liquido ingerido. Calimocho, güisqui (de que tribu saldria), cerveza y martíni formaban nuestra dieta basica, rica en calorias y baja en grasas. Después vino un año decisivo que marco un punto de inflexión en la historia de peñapork: 1992. Presionados por las abuelas que decían que se nos iba a caer el techo encima ¿qué techo? tuvimos que abandonar el local. Aquel año, nos instalamos al lado de la ferreria de la tia Nieves jodíendole la plaza de aparcamiento al David. Nunca podremos expresar nuestro agradecimiento ya que si no fuera por ellos seríamos una peña sin local, o sea, un truño.  Gracias, de verdad. He rescatado una foto de la época: Ese año también destacó porque Pablito se sacó el carnet de conducir. Tampoco influyó mucho ya que a nadie le dejaban subir con el (injustícias de la vida). Solo el Barrio, el Edu i el Sergi. Tenia gracia recorrer las carreterillas con el Renault 12 de llantas naranjas y Sociedad Alcoholica a toda máquina. Qué martirio. Después ya vino lo que fué peñapork III en el 1993. Otro año significativo. Tuvímos la oportunidad de cambiar de nuevo de local. Un sitio céntrico, con techo y puerta, grande, de dos plantas y... hecho una puta mierda. Menudo nido de escombros. Para bien o para mal, estava al lado de la plaza, eso sí. La cosa pintó mal desde el primer momento... una cosa es barrer, la otra es desenrunar. La sala del fondo tenia el techo hundido (como váis viendo es una cosa bastante habitual) y habia que hacerlo practicable ya que se suponia que era la sala oscura para fomentar el roce y la promiscuidad. Roce? Promiscuidad? Ja ja ja teníamos unos 15 años de media y eramos más tontos que los de 10 años de ahora. Bueno, de echo por ahí se dice que seguímos síendolo. Tontos y desviáos. En fin, parece que aun vea el tractor de Eulogio ¿creo? aparcado en mitad de la cuesta del collado y, dentro, las motosierras del pablo y el barrio cortando las vigas. Sacamos dos tractoradas de enruna. Lo más destacable fue que encontramos un catálogo de cajas de muertos entre la mierda. Se conoce que habia sido una carpintería o algo asi. Al final quedó bonito: Parce mentira... martini, licor 43 y Dyc. Se puede ser más guarro? Yo diria que fue el primer año de tener caña de birra pero no estoy seguro. Ojo al sumidero. Parece mentira que con lo de la foto pasaramos las fiestas... igual que ahora. En fin, fue un año terrible: se bebió más en nuestra peña que en el bar (ahora, 2017, lo lleva Monse Ferreró)  y peñapork patrocinó la borrachera de lugareños y forasteros. Nunca más al lado de la plaza. Al finalizar las fiestas hubo una movida muy chunga entre la propiedad y los inquilinos que terminó con la clausura del local. Mejor no remover las aguas. El año siguiente, 1994 tuvímos que volver a buscar peña y acabamos en el garaje de la tia Nieves otra vez. Luego pasaron 1995,1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006 y 2007. De los quales no se puede destacar nada en absoluto solo cada vez más en cantidad y más en calidad. La gente fue creciendo, algunos desaparecieron del mapa, otros se casaron integrando a sus parejas en la peña y incluso ha habido ya descendencia. El paso de los años pesa, pero penyapork sobrevive como LA PEÑA MÁS FLAMENCA CON DIFERENCIA de todas las del pueblo. Estos últimos años ya incluso hacemos las cenas sentados con sillas y mesa, cortamos jamón y bebemos cubalibre. NUESTRO MAYOR ÉXITO Desde luego que si por algo destaca penyapork es por su carácter vencedor como ha ido desmostrando los últimos seis años, adjudicándose de manera consecutiva seis primeros premios gracias a las representaciones de: "cazadores de pasión, las sirenas del amor, la revista, los machotes, conejitas, las falleras"... y asi seguimos hasta que nos incularon. Cabe destacar una copa intercontinental ganada en Ráfales. Catálogo disfraces Pork PATENTES Y DERECHOS Entre los muchos éxitos, destacaremos la Nevera con ruedas (la tiramos a la trinchera este año) y cibercabrón que escupe vino. Aparte del apoyo tecnológico a los transformistas: el jabalí de fuego (qué peste!). PEÑAPORK EN CIFRAS Segun las últimas escrituras del censo (lista de gente que paga) el último año hemos sido unos 25 miembros y acumulamos un superhábit de 150€. El consumo de cerveza ha caido en picado en los últimos años y ya solo somos capaces de cascarnos tres barriles de cerveza. Sin embargo el consumo de whisky se ha disparado alcanzando cotas de hasta seis botellas por noche, lo que nos da un total de una botella para cada cuatro personas y noche, Teniendo en cuenta que hay algunos que no beben whisky.... asusta. Por otro lado también se ha notado un incremento sustancial de la partida destinada a comer. Antes era impensable gastarse ni un céntimo, ahora compramos hasta cuixots. CRÍTICA CONSTRUCTIVA DE LA COMPETENCIA - La tribu: viejos y calvos. En período de extinción. Antes hacían chocolatadas, ahora hacen más bien pena. - Kataklok: originales. Han sabido innovar y ofrecen un producto diferenciador y elegante. Les gorrean aun más que a nosotros. Sin embargo, les falta coraje para los disfraces. - La gruta: Degenerados. Muy viciosos pero mal enfocados. Os acordáis del disfraz de cuadro? y del de futbolín? y del de pa pa pa pa ..... penoso. Son personas gratas y bastante majos en cualquier caso pero con escaso arte. - La verdura: tienen empuje pero les falta experiencia. Prometen, pero no es suficiente. muchas otras han caducado en el camino del tiempo: el bochinche, furia interior, los orígenes, la cobra... fin, ya me he rallado.

menéame, menejam, chapurriau

https://www.meneame.net/m/cultura/c/18727608

menéjamela no, soróllamela tampoc

La Fresneda en primera persona, hablemos todos el chapurriau

La Fresneda en primera persona, hablemos todos el chapurriau

https://lafresnedaenprimerapersona.wordpress.com/2013/05/27/hablemos-tods-el-latin-chapurriau/

Según leo en una interesante web sobre “Historias del Bajo Aragón”, las dos lenguas que ahora hablamos en este territorio no dejan de ser diferentes evoluciones  “mal habladas” de una misma lengua: el latín.

Habrá lingüistas que aporten más conocimiento de lo que tengo yo sobre las lenguas romances, pero lo que ahora me interesa no es el punto de vista científico, sino la forma de convivencia de ambas lenguas.

Desde que se decidió legislar y academizar la lengua, con la Ley de Lenguas de 2009,  surgió la disputa que rápidamente capitalizaron los partidos políticos, haciendo dos frentes antagónicos y visceralmente enfrentados: el que propugna el catalán como lengua oficial (PSOE y CHA) y el que considera al aragonés como lengua propia (PP y PAR).

El interés de los partidos políticos, como entes, no es otro que obtener el mayor número de votos que les acerquen a detentar la mayor parcela posible del terreno del poder y para ello tienen la tendencia de politizar cualquier cosa, buscando adeptos en una u otra posición; por eso, la confrontación política fue seguida en parte por grupos que con la forma de asociaciones, y la justificación de ser culturales, llevaron la disputa política al ámbito cultural: es el caso de la catalanista ASCUMA y la aragonesista FACAO.

Pero lo cierto, como ocurría ya en el siglo XIV, es que la convivencia de ambas lenguas denota la naturalidad, la libertad y el respeto mutuo que existía entre ambas comunidades lingüísticas, y la madurez del pueblo se ha demostrado en pasar de la contienda política y saber que lo que se habla es la lengua aprendida en casa: un latín mal hablado en su doble variante, la española y “la de aquí” que no necesita tener nombre ni que venga nadie  a imponerlo, creando un problema de identidad donde nunca existió.

Extracto del artículo “Lenguas y hablas del Bajo Aragón”:

El latín vulgar fue degenerando hasta dar origen a las diferentes lenguas romances, que no son otra cosa que latín mal hablado. Algunas de esas lenguas romances, las más predominantes, se fijaron mediante la escritura y han llegado a nuestros días… En los siglos XII y XIII, el territorio bajoaragonés fue poblado mayoritariamente por dos grupos humanos que tenían como medio de expresión dos formas distintas de hablar mal el latín: unos hablaban la lengua que acabaría llamándose catalán; y otros, la que acabaría llamándose español…En el siglo XIV, …, el otorgamiento (de los documentos concediendo el título de “villas” a varias localidades del Matarraña) se materializó en cuatro documentos idénticos donde sólo cambiaron los nombres de cada pueblo. Los cuatro están redactados en castellano, pero con una particularidad: los poderes de legación otorgados por cada una de las cuatro villas a su representante legal, para la firma de aceptación del convenio en Alcañiz, se redactaron en catalán. La convivencia de ambas lenguas en el mismo documento denota la naturalidad, la libertad y el respeto mutuo que existía entre ambas comunidades lingüísticas….  Al lemosín (lengua que hablaban los pobladores de lo que ahora es Cataluña, Valencia y Baleares) los pobladores de Valencia le llamaron valenciano, los de Cataluña catalán, los de Baleares mallorquín, menorquín o ibicenco. Nosotros, como éramos pocos en relación a la población aragonesa castellano-hablante, no le pusimos nombre…. Pasó el feudalismo, pasaron reyes y coronas, pasó España, pasó el imperio español y llegó Europa. Cayeron monarquías, repúblicas y dictaduras, con períodos de paz, guerras y posguerras. Hubo épocas sin literatura escrita, con intelectuales propios que cultivaron otras lenguas. Y, pese a todo, sin ayudas artificiales, la gente llana, el pueblo bajoaragonés, ha preservado su lengua ancestral…

gabarrera, picaesquenes, gavarrera, rosa canina

gabarrera, picaesquenes, gavarrera, rosa canina

dcvb :

Planta rosàcia de l'espècie Rosa canina: arbust que es fa alt d'un a dos metres, de branques robustes armades de punxes fortes i ganxudes, i que fa les flors rosades o blanques i el fruit oblong vermell que conté uns granets que en contacte amb la pell produeixen coïssor (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. escaramujo, agavanzo, zarzaperruna.

També s'anomena gavarrera l'espècie Rosa sempervirens, segons Barceló Flora 162, i la Rosa arvensis; de la mateixa espècie R. canina n'hi ha moltes varietats. Gauarrera, mata spinosa: rubus, Nebrija Dicc. Gavarrera: Dumus, et melius Rubus idaeus, nam dumus es qualsevulla mata espinosa, Torra Dicc. Déu aparech a ell en la gauarrera, Evang. Palau. Altra ampolla ab V liures d'aygua de gavarrera, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca Val.). La gavarrera tota vert e flos fresques, Quar. 1413, 67. D'amor en Déu encesa gauarrera, Trobes V. Maria 142. Com estigués cubert de moltes romagueres saluatges e gauerreres, Hist. Troy. 342. Moysès hoynt la veu del Senyor en mig de la gauarrera cremant, Villena Vita Chr., c. 181. Fins les seques gavarreres | treuen roses ventureres, Colom Juven. 25. 

|| 2. Planta caprifoliàcia de les espècies Lonicera implexa i Lonicera caprifolium (Menorca); cast. madreselva. Vegi's la descripció en els articles lligabosc i mareselva.

    Var. form.: gavarnera (Benehida gabernera, Milà Rom. 9); garravera, gavardera.

    Fon.: gəβəréɾə (Plana de Vic, Gironella, Cardona, Vallès, Penedès); gəvəréɾə (Camp de Tarr., Mall., Men.); gaβaréɾa (Calasseit, Tortosa, Freginals, Pobla de Benifassar, Benassal, Val.); gavaréɾa (Villar de Canes, Biar); gərəβéɾə (Puigcerdà); garaβéɾa (Durro, Sopeira); gaβaɾnέɾa (Esterri d'Àneu); gaβaɾnéɾɛ (Tremp); gaβaɾnéɾa (Senterada, Cinctorres, Val.); gəβəɾnéɾə (Solsona, Cardona, Gironella, Sta. Col. de Q.); gaβeɾnéɾɛ (Ll., Pla d'Urgell, Vimbodí); gavɛɾnéɾa (Morella, Vistabella); gaβaɾðéɾa (Amposta).
    
Sinòn.:— || 1, roser bord, roser d'hivern, roser de pastor, rosa de ruc, roser de muntanya (el fruit té diferents noms, com despullabelitres, tapaculs, grataculs, grataesquenes, perquè els nois solen desgranar-lo entre camisa i esquena de llurs companys i els fan gratar rabiosament);— || 2, lligabosc, mareselva, dolçamel, xuclamel, gallet.

En alemán, Hagebute, bebem té

SI FLOREZEN OS ARTOS, L'AZEITE ASTA OS CUARTOS

la llave del árbol

http://lallavedelarbol.blogspot.com

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera

https://finestro.wordpress.com/about/

En () com se diu a La Codoñera, algunes paraules en cursiva són catalanades de Pep Miquel .

Nascut (o naixcut) a la Codoñera (la Franja del meu cul, Teruel) —a la vall del Mesquí, afluent del Guadalop i aquest (este) de l’Ebre, a dues (dos) passes del Matarraña— l’any 1941, a la carrera anomenada lo Carreró, rebatejada com Calle Oriente, núm. 5 (avui és la farmàcia), una hora abans de començar els (los) Despertadors de la Verge (Vírgen) de Loreto (cants tradicionals molt matiners al voltant de la vila).

Els (los) meus pares, lo Pascual i la Felisa, ja (ya) eren grans quan vaig arribar a aquest món (an este). Mon pare (va) treballà de mosso de ferrer fins (hasta) que es (se) va casar, després (después) al camp, com gairebé (casi) tothom a una vila menuda d’oliveres, de blat i de vinya. Ma mare va cosir molts i molts de pantalons, camises, bates, xambres i vestits, durant més de quaranta anys.

Fins (hasta los) als tretze anys vaig anar a l’escola de la Codoñera. En començar el primer dia, ja sabia llegir: me n’havien ensenyat ma germana i mon germà, amb (en) guix (alchés) i sobre una petita (menuda) pissarra que penjava (penjae) a la vora de la llar de foc, sotjada per un ben fumat Sant Miquel matant el drac. Només deixava (dixava) d’anar a escola un dia a l’any, lo dia de matar lo gorrino. 

A les vacances (vacassións) ajudava una mica en els (los) treballs del camp, però sense gaire entusiasme. Tenia assignada una tasca (faena), per a mi molt important, en aquells temps: tenir cura (cuidado de) que no hi faltés (faltare) palla a la pallera de les bèsties, a dins de casa. L’esmentada tasca (la dita faena) comportava (comportae) haver de baixar un sac de palla, des de la palliça a la pallera, cada dos dies. A voltes, acompanyant-me algun amic i aprofitant els últims raigs de sol de les tardes hivernenques (d'hivern), asseguts (assentats) damunt del sac de palla, a la porta de la palliça, calculàvem arrels segones i, fins i tot, (hasta) cúbiques. L’endemà (en son demá) el (lo) mestre ens (mos) felicitava (felissitae).

L’estiu de l’any 1955, ajudat per en Blas Sancho, advocat (abogat) i músic de la Codoñera, vaig preparar el primer curs del batxillerat. Els cursos següents (los cursos siguiéns) els vaig fer al col·legi (colegio) San Valero dels Escolapios d’Alcanyís, treballant com a fàmul, fins el curs (quinto) 5è. El 6è (lo sexto) i preuniversitari, barrejant ciències i lletres, a los Píos (Escola Pia) de Logroño i sota (en lo) el mateix règim de treball.

En trencar els estudis, entre els 20 i 21 anys, vaig treballar com a secretari accidental dels ajuntaments de Cascante del Río i Valacloche, província de Teruel. 

Una curiositat (curiosidat): en arribar a Cascante em sorprengué (me va sorpendre) que no hi havia edifici de l’Ajuntament, l’havien enderrocat (tombat), i les pedres i teules repartides entre tots els veïns; una torrentada se’ls havia endut mig fossar i la guàrdia civil em demanà (me va demaná) consell per (a) canviar l’alcalde de Valacloche (encara era lluny la democràcia). / Pero no dieu los catalanistes que NO ña democrássia a España? Aclarixte, Pep Miquel /

Com era jove, era prop de la capital —Teruel— i una mica més eixerit que la resta dels sol·licitants, l’Organización Sindical Española em va atorgar (otorgá) una beca de Col·legi (colegio mayor) Major, l’única que es donava (se donae) en tota la província. 

Cinc anys a Madrid estudiant ciències econòmiques, els anys 1963-68 a l’antiga Facultat de la Carrera de San Bernardo, anys de revolta d’estudiants a l’España franquista (maig del 68). Com a residència: el Col·legi major San Juan Evangelista, el col·legi més progressista de l’España d’aquells temps (així se’n deia). 
Amb classes i algunes hores d’estudi, enmig (al mich) de conferències, vagues, (huelgues) manifestacions, teatre, protestes i unos vinos, transcorregueren (van passá o van transcorre) els anys de la llicenciatura.

Des de l’any 1969 he (hay) treballat a l’empresa privada com a economista, gairebé (casi) sempre en (a) multinacionals. Primer en una holandesa, després en una anglesa (inglesa) i quasi (casi) vint anys en una francesa, com a cap del Departament Financer (finansié)-Administratiu. Tres o quatre anys a Madrid i la resta a Barcelona. Ara sóc un jubilat dels treballs administratius remunerats.

Unes festes de Sant Cosme i Sant Damián a la Codoñera, vaig conèixer (a) la María del Carmen, la meua dona —ara psiquiatra infantil—, vivia (vivíe) a Esplugues de Llobregat. 

Al cap d’un temps ens vàrem (mos vam) casar a Sant Just Desvern. Casualment, encara estem vivint a la vila d’Esplugues, tocant a Sant Just, on (aon) els garrofers veuen el mar. Hem (ham) tingut una filla i un fill, els quals (los cuals) (van passá) passaren per l’Escola de l’Ateneu i després per la del Montseny de Sant Just. Des del 2002 tenim un nét que es (se) diu Damià (hauria de demanar als de l’Ajuntament de la Codoñera que el facin (lo faiguen) fill adoptiu de la vila: mai, que (se recordo) es recordi, no ha hagut (ñagut) cap Damián a la Codoñera, malgrat (i aixó) que és un dels sants patrons). Hem (ham) viatjat pel món i hem gaudit (disfrutat) raonablement de la vida. 

(A) l’any 1.995 vàrem (vam) comprar una casa a la Codoñera —casa gran— per (a) omplir-la de mobles, eines (ferramentes) del camp, claus, ribots, discs (discos) de vinil, música i d’estades quan arriba (arribe lo) el bon temps. 

He (hay) passat moltes estones (mols ratos) restaurant mobles vells i objectes diversos. La meua afició per la restauració no ha estat (sigut) impediment perquè (per a que) m’interessés (me interessara) per la pintura contemporània i les arts plàstiques en general, com a espectador encuriosit.

L’agost del 2016 va morí mon germà a la Codoñera que (va) treballà al camp fins (hasta los) els 83 anys. 

Vivia (vivíe) al Carreró, tenia (teníe) sempre un bon vi de raïm (garnacha) garnatxa i els millors (los millós primentóns) pebrots. La germana va morir fa uns quants anys. A un avi (yayo) meu li deien (díen) lo Roig, també (tamé) a mon pare, però (natres) nosaltres vam perdre el malnom (/creutu). L’avi per part de mare (va) treballà de pelaire i li deien l’oncle (lo tío) Manolet (un any va anar a treballar a Barcelona i, com no tenia diners ni coneixia el camí, ho va fer a peu seguint la via del tren).

L’any 1999, fi de segle (siglo) per a alguns, m’esclatà el desig i la necessitat d’escriure poesies, no sé pas per què, ni com; i a (ademés) més, en català de la Codoñera, cosa que mai havia fet abans; tampoc no ho havia fet, per (a enténdremos)  entendre’ns, en català convencional, ni tan sols en castellà. En tinc (ne ting) unes quantes recopilades sota els següents títols:

Fets i temps de la Codoñera (publicat el 2005)

Davall d’una olivera em rascava els collons (publicat el 2002)

Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers (publicat el 2011): un bandoler ben famós a l’època.

I uns altres poemaris més, en català estàndard:

Finestrons i finestretes, espío a les veïnetes (publicat el 2004)

Vers a vers a Barchinona (publicat el 2005): Premi Guillermo Nicolau 2004 del Govern d’Aragó.

XXXIII poemes. Reflexions i abstraccions mentre em rasco els collons (publicat el 2005)

Dietari en groc per la llibertat dels presos polítics (publicat el 2008 ): Premi Guillermo Nicolau 2007 del Govern d’Aragó.

Si les pedres parlaren…/Si las piedras hablasen… (publicat el 2008).

Obra col·lectiva/Antologies/Revistes

Seleccions Histocat. Publicació periódica d’història i pensament nazional (núm. 1, setembre 2008)

Lletres de casa. Antologia de poetes ebrencs al Serret Blog (2009)

Galeria ebrenca. Autors i autores de l’Ebre (2009) 

Roda la mola. Poesia del Baix Aragó de llengua cagalana dels orígens als nostres dies (2010)

L’Arbreda ebrenca. Recull de relats (2010)

VI Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar

VII Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar

Part del temps lliure dels anys 2003 i 2004 el vaig dedicar a arranjar finestres velles de la Codoñera, plenes de pols, brutícia i anys. El resultat va ser el conjunt d’obres plàstiques on es barregen enjogassadament els sentiments, la fusta vella, la fotografia i els poemes, sota el títol “Finestrons i finestretes”. L’exposició ha estat presentada a la Codoñera, Fraga (Palau Montcada-Biblioteca), Vall-de-roures (Casa de la Cultura), Saragossa (Biblioteca de Aragón i Fira de Mostres), Tortosa (Museu de l’Ebre), a algunes petites viles de la Franja del meu cul com Bellmunt de Mesquí i a Barcelona (Biblioteca Jaume Fuster de la Vila de Gràcia). També estar exposada a Sant Just Desvern (Can Ginestar).

En tot allò que he escrit m’ha ajudat força l’amic Artur Quintana y Font —president d’Iniciativa Cultural de la Franja, filòleg i investigador i, des de fa uns anys, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans— i l’Associació Cultural del Matarranya, amb seu a Calaceit, de la qual vaig ser president d’ençà el mes de gener de 2007 fins febrer del 2011. Aquesta associació té com a objectiu la defensa de la cultura i la llengua catalana a la Franja d’Aragó. Sóc soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Col·laboro regularment en la revista Temps de Franja i en la columna “Lo Cresol” al Diario de Teruel des del gener de 2006. Aquesta i “Viles i Gents” de La Comarca d’Alcanyís són les úniques que es publiquen, per ara, en català en tot l’Aragó. També escric en castellà a La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. El dia 26 de desembre del 2007 vaig obrir el bloc, a Internet: Lo Finestró, el qual ha rebut més de 160.000 vistes fins el 31 de desembre del 2016.

I tinc acabades quatre col·leccions d’obres plàstiques (tècnica mixta d’acrílica i altres sobre fusta): “Versos en color” —presentada a la Torrocella/Torrecilla de Alcañiz, juliol 2011—, “De la cuina al marc”, “Evolucions i pedassos”, “Vencills” i “Marcs vells”. Treballo en noves obres de pintura.

No voldria acabar sense manifestar una altra de les meues grans aficions: escoltar música. Sóc un vinilòfon, més audiòfil que melòman i valvuler recalcitrant. “Com els tríodes no hi ha res i entre tots, el 300 B” acostumo a dir, encara que no hi tinc els 300 B. Jazz, folklòrica sud-americana, clàssica, experimental i gairebé totes les altres, per aquest ordre. Per a la clàssica m’agrada més l’Auditori de Barcelona i també el Palau de la Música.

I encara una cosa més: el meu esperit en gaudeix força cada dia, de Barcelona, de la cultura catalana i de la nostra llengua. Tanmateix, em sento plenament aragonès, amb profundes arrels i per necessitat vivificant, tot i que cada dia un xic més català. / No cal que u juros /

Afegitó:

Ara al 2016, amb la Maricarme, freqüentem força els teatres de Barcelona, per sobre de tots, el Lliure i viatgem tan com podem. També vull dir que amb el transcurs del temps he perdut interès per l’Aragó —no per les seues llengües— i l’he guanyat per Catalunya. 

Soc soci d’Òmnium Cultural i de l’ANC. 

La música, el teatre, els viatges i el blog són les activitats a les que hi dedico més de temps. He fet i faré lectures recitades del meu llibre Pasqual Andreu, lo Florit a instituts d’Esplugues.  Molt de quan en quan anem a la Codoñera.

chapurriau

Monyayo, mon pare y yo ham parlat sempre chapurriau, pero se perden paraules, se castellanisen algunes (pedí, plenar vs omplir), aixó es normal en los idiomes.
La vergoña de parlá, que te miron mal, catalanisasió, castellanisasió, es lo que está matán al chapurriau.
No s'ha escrit casi mai, pero mols que lo escriuen lo desfán.
Hay lligit llibres de autós de la zona y la mayoria no conserven la esénsia del chapurriau.

Sol dieu tontades , teniu los mateixos insults y paraules per a tots los que no son catalanistes independentistes com vatros, hasta als catalans que no volen sé independens los margineu. Yo no lligixco el mundo, ni abc, ni La Vanguardia. Tots los diaris y televisións tenen una política. Vach naixe dp de Franco, al 78, antes que la constitusió, mon yayo mol antes que naixquere ell, y mos parlae en chapurriau, cuan la guerra mundial , la sivil, la posguerra, dictadura, continuae parlán en chapurriau. Només calíe parlá en castellá als grisos, alcalde, algún ric de les fábriques. Escriure ne sabíe mol poc, en castellá, com la mayoría de agüelos de allacuanta. Encara vach sentí botovadeu a un agüelo de Beseit, Aniceto. "M'en vach a gitá" per "vach a vomitá" ya no u hay sentit may. Lo chapurriau ha cambiat en uns añs, lo catalá u hauríe de fe, com u fan tots los idiomes, pedre lo "pas", fes mes simple, pero lo estau intentán mantindre com antes. La castellanisassió no la parareu , aon natros ya se diu amarill, pedí, cuchillo (gaviñet), lunes. Yo voldría vore Cataluña independén, de verdat, ne está molta gen hasta la coroneta de vatres. La llengua, com si només ne tinguereu una, no la fareu may mes UNA, com díe Maragall lo yayo de Pascualet, y atres poetes, normalisanla, sol tos carregareu lo parlá dialectal , mol ric, de mols pobles, ya tos ha passat dins de Cataluña.


palabres, paraules, de atres pobles (no Beseit)

a cascarrulles, a costelles, a cuestas (Valderrobres)

perchi, esgorfa, algorfa, desván (Portellada)

barrala,
chorrillo,
pitxella, pichella,

cantrella a Beseit, cantrelles, tamé mamelles

botijo en castellano

mansana se diu a tots los pobles, a Beseit poma, manzana en castellano, castellano antiguo poma


amostrá, te l' amostrem, enseñá, te l' enseñém ,
te lo mostramos, te lo enseñamos

sená vs sopá, cenar

carrera, carré a La Codoñera


Notes

lleus, ulls,llengua, dens, tripew, servell, potes, pota, cap, cor, estómec, dits, mans, peus, orelles, nas, pel, pels, ginoll, ginolls, turmell, turmells, dits dels peus, dits de les mans, dits del Bicho de Valderrobres,

butifarra (morcilla), butifarra de sang, piñons, seba,

catalá en bigot, ojo , muixonot

duc, búho real
caro, cárabo
chuta, lechuza




muixó negre, estornino




trong de Nadal, cagatió, tronc de Nadal

monflorit, monflorito
caragol, 
borraina, bleda, espárrec, tomata, pa en tomata, magre, cansalada, formache, llom, llom embuchat, pruna, préssec, bresquilla, sirera, poma, pera, abrecoc, plátano, 

viquipèdia

falaguera, (helecho)

se fa (no es fa)

ya s'ha fet de nit, s'ha feito de nuey ....


de adolesén era alergic a la palla 😁

veigau, dixau, 
mireu, jugueu

Calasseit, no vos barralléseu, 
no riñgau

carrechadó, sária,

quina seguida porteu?

Panchampla

rabosa, raboses (no guineu)

embossiná (atragantarse)

cadaú, cada una

suncha, llana, lanolina

ovella, borrego, 

català

a la punta de la Berga
m'ha sortit una verruga,
per què fagi bona olor
la frego amb matafaluga.

matafaluga, comino,paregut al fonoll, anís

carrascal

un agüelo y una agüela
pujaen paret amún,
y l'agüelo que se enrabie
va y li fot un mos al cul.

la manta al coll y un cabasset

la manta al coll
y un cabasset,
mon anirem
cap a Beseit

les chiquetes de este poble
s'han comprat una romana
per a pesás les mamelles
dos vegades a la semana (vegaes)

y si vols que te la enclaba
ficat pancha per amún,
que vorás les polseguines
que ixen del forat del cul.

estolladó, caixé, regadora, estanca, séquia, regá, botes de goma, chanclos, boquera, era, caballó, sembrá, plantá, gram, regalísia, 

Aso es com lo bau, es de aun minche.


Agüelo seveta:

No sé si mos donem cuenta de la sort que tenim de parla lo chapurriau, lo gran capital que supose podre entendret en un mun de chen que te vas trovan a la vida.
M'agradarie sabre escriure com u feu vatres.  Es aquí a un me hay estrenat y atrevit a posa los meus pensamens en lletra.
Com hay escrit un atre camí, ting mols añs. En eise temps me hay trovat en molta chen que parlabe lo chapurriau y sempre ha segut una alegria el podre entendremos en lo nostre parla. Sol p'el fet de parla en chapurriau ya ñabie una confiansa entre natres ere com si fueres de la mateisa familia.
La millo proba de aiso es que cuan hay demanat entra aquí, ningú m'a preguntat de que poble era, si tenía lo carnet de algún partit, a qué comarca estaba o si sabía escriure'l, ha ñagut prau en di que parlaba (NO que el escribía) lo chapurriau. Grasies y enhorabona a tots, als que han tengut la idea y als que, poc a poc, mos anem apegan.

Aventures del agüelo "Seveta": Cuan yo era menudet, fa mols añs, la megua familia ere mol pobra. Teniem animals de carrega (besties) al fiat, los anabem pagan cuan arrivaen les cullides (de llao y de olives) si eren bones. Ñabie camins que avans se faen vells qu'els acababen de paga.
Teniem un macho (mula) y una burreta.
No teniem carro, perque en aquells tems sol ne tenien los que eren un poc acomodats.
Als animals los cridaven "wesque" cuan volien que anaren capa la isquiarra y "pasalla" cuan voliem que anaren a la dreta.
Com es normal y mols de vatres lo sabeu, los diebem arre pa ana drets y so pa fels detindre. Y atras pa fels recula.
Cuan anabem pels camins (entonses eren camins, no com ara que la majoria son casi carreteres) ñabie que tindre mol ciudao en los grasons (pedres que puchaben del camí) pa que no entropesaren los animals.
Pa mincha a casa, los donabem sibada y molta palla.
Ñabie que aveurals dos camins al día.
Los domenches p'el matí se treballabe y per de tarde, se disabe un moment la colla o la partida de guiñot y los portabem als aveurados de la font, pa que vegueren aigua. No los podiem aveura a les cases perque no teniem aigua correnta.
Seguirem contan cosetes, p'avui ya val de tanta palla.