embossiná

embossiná

embossinás , atragantarse, 

EMBOCINAR-SE v. refl. 
Ennuegar-se; fer-se mala via menjant (Llofriu); cast. atragantarse.
    Fon.: əmbusináɾsə (Llofriu).
    Etim.: derivat de bocí.

mol bon actó lo del video :

BOCÍ m. 
|| 1. Part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg' amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno... obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n'è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d'aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l'han etcisada, Roq. 24. 
|| 2. Part d'aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l'hora de sopar, menjava un bocí; l'alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.). 
|| 3. Part relativament petita d'una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D'aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d'excursió, Massó Croq. 8. 
|| 4. Bocí de l'anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l'anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l'anguila (Palma).
    Refr.—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d'engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n'escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n'afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l'aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
    Loc.—a) Haver-n'hi bon boci (d'una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algúels bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
    Fon.: busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
    Intens. dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
    Etim.: del llatí *bŭccīnum, mat. sign. || 1.

bocín

Del lat. buxis 'cajita', y este del gr. πυξίς pyxís.

1. m. Pieza redonda de esparto o de hierro, que se pone por defensa alrededor de loscubos de las ruedas de carros y galeras.

2. m. En los molinos de cubo, agujero estrecho por donde cae el agua al rodezno.

3. m. Col. Anillo de unos cinco centímetros de diámetro, usado en el juego delturmequé.

dar alguien en el bocín

1. loc. verb. coloq. Col. Acertar en algún asunto.

caballó, caballons

caballó, caballons

clic a la foto per a vore la entrada original

menos cassá pokemons y mes cavá caballons, que esteu agilipollats, copón

CAVALLÓ m. 
|| 1. La part principal de l'albarda, que es compon dels dos arçons de fusta i un encoixinat de palla coberta de cuiro (Calasseit). Damunt el cavalló va la pell on cavalquen o carreguen. 
|| 2. Crestall o llom de terra entre dos solcs de sembradura o de reguiu, o entre dues taules d'hort (Oliana, Bellpuig, Ll., Pradell, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Maestrat, Cast., Val., Sueca); cast. caballón, camellón. Los quals barranchs eres e cavallons de les dites salines per causa d'alluvions d'aygues eren enrunats e desfets, doc. a. 1470 (Arx. Gral. R. Val.). Fa-hi cavallons | ab alerons, Spill 14798. Un cavalló tort, el farà desfer sense mirament, Pasqual Raval 2. 
|| 3. Carena de la teulada (Artesa, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Llucena, Val., Sueca, Alcoi, Pego, Benidorm); cast. caballete. 
|| 4. Filera de teules cobertores (Capçanes, Sueca). 
|| 5. Munt de cert nombre de garbes (generalment deu) que es forma així com van segant i es deixa enmig del camp per a esser carregat després en haver de garbejar; cast. tresnal. En els documents antics trobam també el mot cavalló amb el significat de ‘feix de palla’. De cols spinachs albergínies de cauallons e de totes altres ortalices sia donada delma, Jaume I, Sent. La pexera que en lo comensament serà feyta de rama e lenyes e cavalons, doc. a. 1315 (RLR, xxx, 274). Decem octo cauayons ordey, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 182). On age garbes ne cauayons, Ordenacions de Valls, a. 1390. XVI cauayons de li,doc. a. 1456 (BSAL, iv, 10). Cent caualons de pala poc més o menys, doc. a. 1461 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Per nou cavallons de palla a raó dos sous y deu lo cavalló, doc. a. 1469 (arx. convent Concepció, de Palma). En pendrem dels cabayons [sic] y també un xich de las garbas, Milà Rom. 329. A quasi totes les regions catalanes s'entén per cavalló un munt de deu garbes; però aquest nombre no és absolutament fix, car també es fan cavallons d'onze garbes (Puigcerdà), de tretze (Pla del Llobregat) i fins de disset (Ordino). 
|| 6. Conjunt de deu vencills per a lligar garbes o altres coses (Mall.). 
|| 7. Desena; conjunt de deu coses, especialment de figues o altra fruita (Maestr., Val.). «M'hai minjat tres cavallons de figues»=trenta figues (Benassal).
    Fon.: kəβəʎó (pir-or., or.); kəβəјó (Plana de Vic, Empordà, Pobla de L.); kaβaʎó (occ., Val).; kavaʎó (Cast., Al.); kəvəјó (mall., eiv.); kəvəó, kəvó (men.).
    Etim.: derivat de cavall.

Del aum. de caballo.

1. m. Lomo de tierra, como el que queda entre surco y surco al arar un terreno o el quese levanta con la azada.

2. m. Lomo de tierra que se dispone para contener las aguas o darles dirección en los riegos.

3. m. Montículo de tierra que resulta de hacer un enterramiento.

cau

cau

Forat excavat anterra que servix de amagatall de animals com lo conill, cachap, cachaps, cachapera . Forigall.

A Valjunquera les fan de tubot, bloc, termoarcilla, etc...

del verbo caure, ell cau, ella cau

Forat excavat en terra que serveix d'amagatall a certs animals, especialment conills, guilles, etc. (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. guarida, madriguera. Les bèsties veg que per paor de les gents s'amaguen en los caus e en les coves, Llull Cont. 108, 14. Fins que les serps se són retirades a llurs caus, Agustí Secr. 76. A vagabunds que el nodriment i el cau | disputen a les feres,Alcover Poem. bíbl. 53. Cau de llobets: forats fets en terra, on s'afiquen les abelles (Alacant).

|| 2. Lloc molt estret, on fa mal habitar per falta de cabuda. ¿Com alenar en est cau?, Aguiló Fochs foll. 84.

|| 3. Amagatall en general; lloc privat on s'habita o es fa alguna cosa; cast. madriguera, escondrijo. L'ha vist des de son cau lo jove, Costa Agre terra 179. La drapayre tenia el cau un xich més enllà, Pons Auca 10. Anar-se'n a cau: anar-se'n a casa (Empordà). No moure's de cau: no sortir de casa. a) El lloc que s'assenyala per a parar i començar un joc d'infants (Borges Bl.). S'anomena també mare. 
|| 4. Niu; lloc o causa d'on naix alguna cosa; cast. nido. Montanyes blaves, cau de oblidades virtuts, Llorente Versos 92. «El testament del teu pare serà un cau de raons» (or.).
|| 5. A cau d'orella: tocant mateix a l'orella, en veu molt baixa; cast. al oído. Casi bé us podeu confiar les vostres coses a cau d'orella, Vilanova Obres, xi, 166.
|| 6. Cau de la cuixa: regal de la cuixa, la part superior-interior de la cuixa (Empordà, Bagà, Cercs). Tenir dolor a cau de cuixa (Llofriu). De un carbunclo en la cama y una vértola a cau de cuxa, de la qual cosa morí,Miquel Parets, ii, 45 (ap. Aguiló Dicc.).
    Fon.: káw (pir-or., or., occ., val., bal.); сáw (Palma, Manacor).
    Etim.: del llatí cavu, ‘lloc buit’, ‘forat’.

2. CAU m. ant.
Galleda; cast. balde, cubo. Deu-li esser gitat un cau d'aygua per lo cap en auall,Consolat, c. 251. Un cau de sentina, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 412).
    Etim.: del llat. cadu, ‘vas de cuina’.

3. CAU m. 
Joc de cartes, estès per tot el territori català, al qual es juga de la manera següent: Els jugadors són quatre; a cadascun es donen quatre cartes; quan un jugador té dues cartes iguals, es diu que té ronda, que, si no l'hi disputen, li val un punt; si un té carta igual de valor a alguna de les que hi ha tirades enmig, pot recollir-la juntament amb la seva i amb les que formin escala ascendent a continuació d'aquella; així, si hi ha posades enmig un 7, un 8, un 9 i un 10 i el qui juga té un 7, pot recollir totes les quatre cartes i li valdran 16 punts. Si un tira una carta i el que segueix en té una d'igual, fa cau: si el que segueix en té una altra d'igual, fa recau i li val dos punts; i si el de més enllà encara té una carta d'igual valor, fa Sant Vicenç o cau i net, perquè no en deixa cap a terra. Al final del joc es compten les cartes arreplegades per cada jugador i es cobra per les que passen de dotze.
    Fon.: káw (pir-or., or., occ., val., bal.).

4. CAU 
Llin. existent a Barcelona.
    Etim.: probablement del llatí calvu, ‘pelat’. (Cf. el nom de lloc Montcau, existent en el terme de La Garriga, si bé aquest nom Montcau també podria venir del llatí mote cavu, ‘muntanya buida’).

5. CAU topon. 

La Cau: nom d'un santuari de la Mare de Déu situat en el terme de Llaiers, en el cim de la muntanya Morro del Quer, en el municipi de la Parròquia de Ripoll.

Una madriguera o guarida es un agujero o túnel que un animal excava en el suelo con el fin de crear un espacio adecuado para habitar o refugiarse temporalmente. Las madrigueras proporcionan al animal protección contra los depredadores y las inclemencias del tiempo. Hay una amplia variedad de animales que construyen o usan madrigueras. Muchos mamíferos excavan madrigueras, especialmente los insectívoros, como el topo, los roedores, como la taltuza y la marmota y los lagomorfos, como el conejo. Se estima que una sola madriguera de marmota ocupa un metro cúbico, y desplaza 320 kilogramos de tierra. Incluso los carnívoros, como las suricatas y las ratas canguro, construyen madrigueras. Hay también peces, anfibios, reptiles y aves que excavan madrigueras, al igual que numerosos invertebrados, como insectos, arañas, erizos de mar, almejas y gusanos. Las madrigueras se pueden construir en una gran variedad de lugares. Las ratas canguro las construyen en la arena fina; las termitas, en la madera; algunos erizos de mar y almejas, en la roca. Igualmente dentro de los diferentes tipos de madrigueras destaca las castoreras, creadas por los castores. También tienen diferentes grados de complejidad: desde un simple tubo de unos pocos centímetros de longitud, hasta una compleja red de túneles y cámaras interconectadas, de cientos de metros, como algunas conejeras.

madriguera

Del lat. vulg. *matricaria, y este der. del lat. matrix, -īcis 'hembra reproductora', 'hembra de cría, nodriza'.

1. f. Cueva en que habitan ciertos animales, especialmente los conejos.

2. f. Lugar retirado y escondido donde se oculta la gente de mal vivir.

cachap

cachap, cachapera, conill, cría del conill, habitán de Valjunquera,

lo niu es lo cau, cachapera.

mozarabismo valenciano, equivale a los catalanes llorigó y farnaca. Para Corominas es «indudablemente prerromano» y su extensión se corresponde al área mozárabe (valcachap., cast. gazapo, port. caçapo ). La voz no pasó desapercibida a los eruditos:

“cachap: gazapo” (Mayans y Siscar: Voc. valenciá, 1787)

Por su connotación paródica, la vemos en motes de personajes populares:

“Raonament entre... llaurador de Alfafar y Serafino Cachap, Valencia, 1820)

“al so Chulla, al Cachap, al Motiló” (BNM, ms. 14447, Badía y Adell: La matiná de Sen Roc, 1864, f. 23)

El derivado ‘cachapera’ (madriguera de conejos) amplió su semantismo a casa o barraca oscura y estrecha, cajones donde se encerraban a las palomas, etc.:

“viu entrar
dins de aquella cachapera
un home tan estirat,
que pareixía un furguet”
(Segona part ahon se referix el modo com perden lo temps homens y dones..., Valencia, 1784)

El iberista Vidal destaca su “origen desconocido” y su relación con la raíz *kach. De la lengua vecina dice: «en cuanto en castellano se ha desarrollado agazapado con el sentido de estar bien agachado, normalmente para ocultarse» (Vidal, p.40). Incomprensiblemente no enriquece su tesis con los acachar, acacharse, acachat, etc.; que serían cultismos etimológicos descendientes del protovalenciano:

“y suau s acacha” (Gaçull, J.: La brama dels llauradors, Valencia, 1497)

“acachen les orelletes” (Coloqui en que es declara lo perjuhí... en fer cuchs de seda,Valencia, 1728)

“acacharse: abajarse” (Mayans: Voc. valenciá, 1787)

“el poble paga acachat” (Peris Celda: Arrós en fesols y naps, Valencia, 1921,p.7)

gazapo

De or. inc.

1. m. Conejo nuevo.

2. m. coloq. Hombre disimulado y astuto.

cachapa

1. f. Col. y Ven. Pan hecho con masa de maíz tierno molido, leche, sal, papelón o 

azúcar, que se prepara en forma de bollo envuelto en la hoja de la mazorca y hervido, o cocido y a manera de torta.

CATXAP m.

Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Benassal, Morella, Val., Altea); cast. gazapo. Es xapava totes les llebres y conills..., sense que li deixara a la raboseta ni siquiera un caxap [sic], Martínez Folkl. i,139.
    Fon.: kəʧáp (or.); kaʧáp (occ., val.).
    Intens. dim.: catxapet, catxapó.
    Etim.: incerta. S'havia assenyalat com origen d'aquest mot el llatí dasypus, ‘espècie de llebre’; però ha estat refusada aquesta explicació per raons fonètiques (cfr. REW 2483). Segons Spitzer (Neuph. Mitt. xxiv, 152), el castellà gazapo s'explicaria com a derivat amb el sufix -apo d'una arrel gaz- (que es troba en gazuza ‘fam’, gazofia ‘excés de menjar’, etc.) i que s'explicaria semànticament per la idea de ‘llepar o xuclar goludament’.