El catalanismo, quieran o no sus mantenedores, lleva en sus entrañas aun contra su voluntad, separatismo

“Yo creo en España, amo a España, espero en España”. 
"El catalanismo, quieran o no sus mantenedores, lleva en sus entrañas aun contra su voluntad, separatismo".
El republicano Lerroux en 1901.

https://es.wikipedia.org/wiki/Partido_Republicano_Radical

https://es.wikipedia.org/wiki/Alejandro_Lerroux

https://losojosdehipatia.com.es/cultura/historia/el-partido-republicano-radical/

https://www.nuevatribuna.es/articulo/historia/alejandro-lerroux-y-radicalismo/20160418185012127495.html

https://www.abc.es/espana/20150524/abci-alejandro-lerroux-albert-rivera-201505232011.html

https://journals.openedition.org/bhce/632?lang=es

http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=9837

http://historiaideologias.blogspot.com/2011/08/alejandro-lerroux.html

http://revistas.uned.es/index.php/ETFV/article/download/3018/2878

https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/26728.pdf

https://elpais.com/diario/1976/09/29/cultura/212799607_850215.html

http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/autoridad/58004

https://www.fundacionlengua.com/radiofle/es/artehistoria-nos-acerca-figura-alejandro-lerroux/art/3567/

http://datos.bne.es/resource/XX961558

https://www.youtube.com/watch?v=o4wVKe1Nw9k

Cervantes, llengua valensiana

Aixina describíe Cervantes a la llengua valensiana a Los trabajos de Persiles y Sigismunda (1617); "Graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable".

http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/los-trabajos-de-persiles-y-sigismunda--0/html/

https://insulabaranaria.wordpress.com/2013/03/24/el-persiles-novela-postuma-de-cervantes-argumento-y-sentido/

http://users.ipfw.edu/jehle/cervante/othertxts/suarez_figaredo_persiles.pdf

https://lclcarmen1bac.wordpress.com/2018/01/05/cervantes-novelista-los-trabajos-de-persiles-y-sigismunda/

http://www.elresumen.com/libros/los_trabajos_de_persiles_y_sigismunda.htm

https://www.h-net.org/~cervantes/csa/artics00/castillo.pdf

https://www.catedra.com/libro.php?codigo_comercial=141427

https://www.megustaleer.com/libros/los-trabajos-de-persiles-y-sigismunda/MES-074133

carallibre

Los de carallibre están cada día mes sompos y tocacollóns, apart de no dixám ficá la url de chapurriau blogspot com me bloquegen esta publicassió del códul anell.

Los mussulmáns al convertís

Los mussulmáns al convertís adoptaben un nom e inclús un apellit cristiano. Aixó u amaguen los catalanistes per a fé creure que la poblassió mudéjar valensiana (mayoritariamén valensianoparlán) se va extinguí y va sé sustituida per cataláns. Tamé u fan en lo Reino de Mallorca.

* Ana Labarta; La onomástica de los moriscos valencianos, 1987

De todo este material puede identificarse una parte y por tanto clasificarse en dos grandes bloques, el primero formado por los apellidos de etimología árabe, y el segundo por los que son de etimología romance; en un tercer apartado se recoge una serie, reducida, de apellidos árabes que vemos en determinado momento sustituidos por su equivalente romance (por ejemplo Gesar -> Carnicer)

https://editorial.csic.es/publicaciones/libros/3662/978-84-00-06475-4/la-onomastica-de-los-moriscos-valencianos.html

http://www.academia.edu/12625304/La_cultura_de_los_moriscos_valencianos

http://www.cervantesvirtual.com/descargaPdf/la-onomastica-de-la-conversion-senas-de-identidad-y-transformacion-antroponimica-de-los-moriscos-de-granada-1500-1569-888673/

https://tirant.com/editorial/libro/la-onomastica-de-los-moriscos-valencianos-9788400064754

https://www.unebook.es/es/libro/la-onomastica-de-los-moriscos-valencianos_33626

Breve compendio de las grandezas del Reyno de Aragón

"Son de la Corona de Aragó: Cataluña (este sol va entrá per herénsia), Valénsia, Mallorca, Menorca, Ibiza, Cerdeña y Nápoles; per este títul de Nápoles, que es lo mateix, que lo de Sicilia, se incluíxen a la Corona de Aragó lo títul de Rey de Ierusalen, ... "
* Fernando Rodríguez: Breve compendio de las grandezas del Reyno de Aragón, 1685

http://www.bivizar.es/i18n/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=1001473

Breve compendio de las grandezas del Reyno de Aragon / escrivelo el doctor Fernando Rodriguez.

Publicación:En Roma : en la Ymprenta de la Reu. Cam. Apost., 1685.

Descripción física:[12], 137, [2] p., [1] en bl.; [1] h. de grab. pleg. ; 4º.

Notas:Sign.: [ ]4, A-S4
Anteportada
La h. pleg., grabado calcográfico representando a la Virgen del Pilar y a su alrededor en viñetas otros santos relacionados con el Reino de Aragón. Esta firmado por el autor de la obra y "Nicolae Billy Sculp.", fechado en 1686

Jaime II, Ilerda, universidat, 1300

Lo rey Jaime II establix al 1300 que la primera universidat de la corona de Aragó estigue a Lérida, Ilerda, Lleida, que entonses ere un marquesat del reino de Aragó.
¿Y Cataluña?
* Juan Pemán Gavín; Sobre la elección del rector en la universidad medieval: el caso del estudio general de Lleida, 1995

http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rcdp/user/setLocale/es_ES?source=%2Findex.php%2Frcdp%2Farticle%2Fview%2F1925

https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=204698

https://libros-revistas-derecho.vlex.es/vid/eleccion-rector-universidad-medieval-lleida-64041009

https://www.uv.es/correa/troncal/resources/0texto2Lerida.pdf

Juan Bautista León, lengua valenciana

Jacob Golden:

¿Vos diuen que la llengua valenciana es un invent polític, de faches del PP? Será que no lligen obres antiues com estes... 🤔

Juan Bautista León: El nuevo cielo del Empyreo, S. Joaquin, abuelo de Iesu Christo y prodigioso en sus virtudes y milagros, 1701

http://worldcat.org/identities/viaf-87871091

LA PRESENCIA DEL VALENCIÀ EN ANTERIORITAT A 1238

LA PRESENCIA DEL VALENCIÀ EN ANTERIORITAT A 1238

Ibn Buclarix (¿? 1106), en la obra "Almostaini", diferencia nombres tomados de las aljamias habladas en Zaragoza y Valencia.
Encontramos: "archilaga"(argilaga), "formache" (formage), "fel" (fel), "lebre" (llebre), "lop"(llop), "letuga" (lletuga), "parthal"(pardal), "pebre" (pebre), "thapara"(tapera), "thomiello"(tomello)

Ibn Chobair, que vivió en el tránsito del XII al XIII, nos proporciona: "yanair" (giner) "febrair" (febrer), "mars" (març).....

MAULET ve de la paraula árabe MAULA es a dir "esclavo libre" (Tret del llibre Cronologia Histórica de la Llengua Valenciana)

L'escritor musulmà Muchaid de Denia, en arap, dient:

" Lamente molt escriure malament en arap, es que estic rodejat de gent que parla algarabia".

Ibn al-Labbana de Denia, que murió en 1.113:

yâ qoragonî ke keres bon amar
mio al-furâr
lesa ë tu non le lesas dë amar

¡Oh corazón mío, que quieres amar bien!
Mi corderito
se va y tú no le dejas de amar.

Abu Isa ibn Labbun, señor de Murviedro en el S. XI

garide-me
k(u)and mio sîdî yâ qawmu
ker(r)a bi-llâh
suo al-asî me dar-lo

Decidme:
¿cuándo mi señor, oh amigos,
querrá, por Dios,
darme su medicina?

Abu Bakr Muhammad ibn Ahmad ibn Ruhaim nació en Bocairente y fue visir y almojarife de Sevilla en la época de los almorávides. A él se debe la mojaraxa en la que se incluye la siguiente jarcha romance:

¿Qué fareyo au que serad de mibe?
¡habibi,
non te tolagas de mibe!

¿Qué haré o qué será de mí?
¡Amigo mío!
no te vayas de mi lado

Ya lo va dir, Ibn Sida, muerto en Denia en 1066, en su prólogo de "Kitab al Muyasas" dice: "¿Com no he de fer-les - si escric en temps tan lluntans de quan l'arap es parlava en purea - i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç?

Mes paraules d'eixe romançar:

"regalicia", "baines", "grayles"(graelles), "canters", "formage", "forreylats"(forrellats), "cobertors", " blanquet", "sedaz"(sedaç), "alquitra", "boix" "Uldecona", "Biar","Holocau", "Bunyol", "Algecira", "Culyera", "Liria", "Turres Torres", "Montroy", "Picacen", "Alcacer", "Spioca"."Suyllana", "Terrabona""Altura", "Eslida", "Onda", "Borriana"

Unes cites:

El historiador Aguayo Bleye afirma que: "Los mozárabes (cristianos en territorio árabe) emplearon el latín en sus libros y escritos; pero en el uso diario hablaban una lengua romance que no se escribía pero que era de uso general en los siglos IX y X, no sólo entre los mozárabes y judíos, sino entre musulmanes de todas las clases sociales"

Rafael Lapesa, académico y profesor emérito de la Lengua Española dijo: "No es ya la de un dialecto petrificado en su inmovilidad sino la de una lengua evolutiva y contradictoria, con muchos problemas no dilucidados: el papel activo de las hablas mozárabes en los dialectos traídos por la Reconquista cristiana, es posiblemente, más decisivo de lo creído, y la fusión ulterior de ambos estratos lingüísticos es desconocida"

Un chiquet que llig, serà un adult que pensa

Fori Antiqui Valentiae , Els Furs

els furs de Valencia

DENOMINACIÓN DE LA LENGUA VALENCIANA DEL SIGLO XIII AL XVI
1ª Part.

Decir en primer lugar, que muchos de estos documentos han logrado salir a la luz, gracias a la investigación y estudio de personas, que en muchos casos, lo han hecho altruistamente, poniendo los medios económicos y esfuerzo humano. Porque para el estudio de la lengua valenciana, es decir, para poder aclarar de una vez su origen e identidad propia, no hay dinero, a veces, ni siquiera de las instituciones valencianas. 

En este apartado, intentaremos aclarar de que manera nuestro romance valenciano, que existía en el año 1238 a la llegada de Jaime I, con la lógica influencia de los cinco siglos de dominación musulmana, se fue imponiendo al latín oficial que trajeron los nuevos conquistadores. 

Daremos pues, innumerables testimonios que sacan de toda duda sobre el idioma que utilizaban nuestros antepasados desde el siglo XIII, así como cual era su denominación por parte de los mismos usuarios, "romanç", "lengua materna", "lengua materna valenciana", "vulgar lengua valenciana", "nostra valenciana lengua", "valenciana prosa", "llengua valenciana", "valentina lingua", se le llame como se le llame, era la lengua valenciana evidentemente, nunca se le llamó catalana.

Estos testimonios dejan en ridículo a todo aquel, que sin ninguna prueba, a propagado la teoría de que esto de que la lengua valenciana es distinta de la catalana es algo contemporáneo e incitado para conseguir una separación lingüística de la "lengua madre catalana", donde nunca hubo unión no puede haber separación, sin tener en cuenta, que ni tan siquiera los catalanes de la edad media tenían ninguna duda sobre esta diferencia entre ambas lenguas hermanas.

Ignacio Sorolla Vidal

El primer testimonio son los Fori Antiqui Valentiae, Fueros otorgados a la Ciudad y Reino de Valencia por el rey Jaime I, redactados en latín entre 1239 y 1240, y que recogen numerosas palabras en valenciano, decimos en valenciano, pues las leyes se dan para el pueblo que deben regir, y no es lógico suponer que se va a emplear una lengua extranjera, más aún teniendo en cuenta que se trata de palabras de uso cotidiano y coloquial, por ejemplo: cequia, faneque, farina, carniceria, arroba, sucre, borra, pel, botes, drap, regalicia, regnes, ploma, etc.

Arturo Quintana Font

La exigencia social de la comprensión del contenido de los Fueros, produjo la necesidad de su traducción a la lengua vulgar del pueblo al que iba destinado, a la del pueblo valenciano. Así, en un privilegio del 11 de abril de 1261 concedido por Jaime I, consta la celebración en Valencia de unas Cortes Generales que aprobaron la traducción general de los Fueros y Costumbres del latín al valenciano, traducción que, parece ser, se realizó en Valencia o Benifassà por tres sabios o Juristas letrados: Guillem, Vidal y Bernardo. Convirtiéndose los Fori Antiqui Valentiae en Els Furs, en cuya redacción, tomó parte activa el rey Jaime I: "est fur arromança lo Senyor Rey", y en ellos se reitera la utilización del romance por parte del pueblo valenciano. "Los jutges en romanç diguen les sentencies...", "Metges axi fisichs com cirurgians les receptes que ditaran hajen a dictar en romanç declarant lo nom de les herbes en lur nom comu, e vulgar". Lógicas indicaciones por parte de los Fueros hacia los médicos, jueces y cirujanos para que los pacientes y acusados entendieran las recetas y sentencias.

Durante los siglos XIII y XIV coexistieron las expresiones "romanç" y "lengua materna", en una etapa de concienciación idiomática valenciana. El latín seguía siendo el idioma oficial de la Cancillería Real, teniendo una mayor consideración que los idiomas vernáculos.

Russafi: DENOMINACIÓN DE LA LENGUA VALENCIANA DEL SIGLO XIII AL XVI (I)

================================================== ===============================================

Fur VII-II-2

" Los jutges, en romanç, diguen les sentencies que donaran, e donen aquelles sentencies escrites a les parts que les demanaran." " Iudices romana lingua sentencias proferant, et aus partivus requirentivus donent scriptas. "

També en el Fur II-VI-2 mos diu que els advocats, pleitejaven en romanç, també es de Jaume I:

" Aquela cosa qu-els (sc. els advocats) diran el pleit denant lo jutge e presentes les parts o-ls procuradors d'aquelea, e planament en romanç, aytant valle com si o dehien aquels dels quals seran advocats..."

" Illud quod advocati dicunt in placito coram iudice et partibus presentibus vel eorumm in lingua romana tantum valet ac si dixissent ipsi quorum sunt advocati..."

Fur IX-XIX-20 " De notaris, scrivans e de salaris" i que va ser promulgat pel rei Pere el Cerimoniós en les corts celebrades en Valencia el 20 de febrer de 1358:

"ordenam encara, e fem fur nou, que tots testaments, codicils e altre darreres voluntats e tot e sengles contractes e altres obligacions, cartes e letres judicials sien feyts, scrits, ordenats e dictats en romanç"

Com be dia A. Ubieto 1977.
"... Se puede hablar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente, no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaime I"

O Vicent Lluis Simó i Santonja " Es curios, que haja segut el valencià, entre les primeres llengües filles de Roma, casi parella en l'Italiana, la que va alcançar un sigle d'Or"

I el director de la Real Academia Espanyola des de 1925 fins a la seua mort, en 1968 Ramón Menéndez Pidal 
"Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos."

Lo fosá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreresno s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014 Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

Los mudéjares de la Valencia de las cruzadas

¿Dicen que en el Reino de Valencia llegaron un montón de catalanes y aragoneses sustituyendo a la población autóctona? Pues mentira.

Robert I. Burns; Los mudéjares de la Valencia de las cruzadas: un capitulo olvidado de la historia islámica. Sharq al-Andalus, nº 1, 1984

(Jacob Golden)

http://www.cervantesvirtual.com/descargaPdf/os-mudejares-de-la-valencia-de-las-cruzadas-un-capitulo-olvidado-de-la-historia-islamica/

http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/18203

https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=742293

http://www.scielo.org.ar/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0325-11952008000100005

http://revistas.ucm.es/index.php/ELEM/article/viewFile/ELEM8282120643A/25389

senyal del rey d´Arago e de Cecilia

¿De quién era el blasón de los 4 palos según Bernat Desclot en el siglo XIII?

senyal del rey d´Arago e de Cecilia

Benitachell, Ricart García Moya

http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2019/02/Benitachell.pdf

Benitachell y els traureulls de la II República (Bafrá de Memoria Histórica en Alberti y Mª Teresa León)

No conec el motiu, pero Benitachell ix asobintet en el periódic Levante (digital), sempre en catalá, no valenciá. Feta rahonamenta, direm que no es lo mateix que't fasa chichines la Luftwaffe de Richthofen (els apellits acabats en thofen sempre mos impacten) en Guernica que, per eixemple, dirte García Gilabert y espicharla poquet a poquet a piteus de bufats socialistes y comunistes republicans en Benitachell. Abans d'aumplirmos de sanc en l'asunt, ¿se escriu Benitachell o Benitatxell?
El topónim es Poble Nou de Benitachell en valenciá, encá que'l fascisme expansioniste catalá asoles permitix Benitatxell, reglot del Institut d'Estudis Catalansper l'any 1920. El segón component de Benitachell sugerix étim mosárap (¿del thauchell o thauch documentat per Simonet?). El topónim tingué variants migevals, p.e.: “alcahreas vocatas benitegell et alabiar” (ACA, Doc. Jaume II, Reg. 215, any 1317, f. 212 r.); pero, en valenciá modern, s'impongué la dels nostresyayos, que mosatros coneguérem desde chiquets: “les Alqueríes de Benitachell y Abiar” (Archiu Mun. de Denia, Nugat 336, any 1662); “Benitachell” (Dicc. Geográfico, Barcelona, 1831, p.874), “Benitachell” (Cavanilles: Obs. IV, 1797, p.222). Els greixers de la llengua, la AVLL del PP y Tripartit, els diaris Levante e Información, La Veu, etc., asoles permitixen el nom en catalá, y si fa falta entarquimen lo que diu la documentació; aixina, per eixemple, un porcatí catalaniste escriu: “any 1277, Pere III d’Aragó... i Rafal de Benimarxó” (Diari La Veu del País Valencià, 11 /08/ 2018, p.1); alterant l'original, que diu: "Petrus. Dei gratia Rex... et Rafal de Benimarchó” (ACA, Reg. 40, f. 10, 11 d'agost any 1277). ¿Es donen cónter? Ahón n'hiavía una -ch- en el pergamí, fa el cámbit per -x-. Lo interesant es que alguns etimólecs creuen que`l compost Benitachell es metafóric en significat de 'cadena de montanyes', ahon el pinna de la toponimia mosárap valenciana (Corominas: Onomasticon) donaría l'arabisat Beni-, y ahon també tindríem metátesis de c en t en el vocable catella > *tacella anterior a l'aplegá dels moros, perqué doná temps al cámbit mosárap de ce en ch. La paraula catella es diminutiu, en lletí clásic, de catena ('cadena'), d'ahí la metáfora de cadena de montanyes, com el fr. chaine. Qui s'acoste a Benitachell vorá en claritat lo que pareix una aserp de montanyes, y el mateix poble oferix ondulacions Benitachell está tan indefens davant dels catalanistes com els seus antepasats que, una esprá de 1936, patiren l'aplegá dels republicans que mataríen al Pare Plácido. En el lletrero del mercat, ahon fica el dit el terroriste blaver, observem que'l valenciá peixcatería, viu desde l'orige de la llengua, ha segut reemplasat per el cat. peixateria. Li he preguntat a la sinyora Bolufer García (parenta lluntá del asesinat Plácit García) cóm es díu en Benitachell y, sinse ductaro, respón que peixcatería. N'hian més destarifos: aixina, xarcuteria, en cónter del valenciá charcutería (per víndrer del fr. charcuterie); servei y no el val. servici; y el cat. esmorzar, en val. almorsar, armosar. Día Corominas: "el catalán esmorzar es forma reciente, sin documentación anterior al s.XIX, antes se dijo almorzar, como sigue diciéndose en el Reino de Valencia" (DCECH,1, p.204): “almorsar” (Llull: Blanquerna, traduit al valenciá, any 1521); “lo millor será donarli armosar” (Casinos, A.: ¡Ara eres mare!, 1926) 2 y costeres que semblen entortillats asbaraors de fira. Recorda Corominas que “els benitachells es el nom que's dona hui a una partida del Puig de la Llorença, situá damunt del poble” (Onomasticon), y recorda que la Serra de Benicadell (Penna Cadiella del 'Poema del Cid') ve de pinna. En fi, lo que tenim clar es que'ls catalanistes prohibixen la grafía Benitachell del valenciá modern, la de mosatros. Deixant la llandosa etimología, anem a temps més próxims, sinse olvidarmos dels polítics que dugueren la catalanisació y als podemites, com l'últim alcalde del PP en Benitachell, el sinyor Cardona: «Juan Cardona dimitió tras ser detenido por un supuesto cohecho en la recalificación de unos terrenos. Cardona, detenido en 2008 por exigirle a un promotor 50.000 euros a cambio de mantener urbanizables unos terrenos».¿Qué ha fet esta gent pera deféndrer nostra historia y llengua? Res de profit y, tots, aumplirse bolchaques. Ara, aspayet, nemon a l'atra Memoria Histórica en sanc, gavinets y tallaetes (no aconsellable pera mingotrelles fetillers) Hui, cubert de núbols, dihuit de giner de 2019 estic en Benitachell. M'esgole en el baret del mercat y prenc un nugolet pera'l fret. En tristea y mig adormit pense que'n 1895, entre boires del Nort, naixqué en Barzdorf un nano al que batejaren Wolfram von Richthofen y, el mateix any en Benitachell, aubrí els ulls Micalet García Gilabert. El primer manaría la Legión Cóndor que'l 26 d'abril de 1937 desbudellá Guernica; el segón, ple de celsitut, li doná per la Teología y ferse franciscá baix el nom de Plácit García Gilabert. De 1930 a 1933 estigué estudiant Dret en Roma, tornant al Reine cuan la Generalitat de Companys y l'ugetiste Largo Caballero adobaven el Colp d'Estat de 1934. Encabant, al aplegar el botafoc del 18 de joliol de 1936, Plácit treballava en el colege d'Ontinyent, pero els morts a mans de progresistes li feren buscar amparo1 en casa del seu germá Vicent. En Benitachell no s'acamina sinse topetarte en els garcíes, parents de prop o llunt del Pare Plásido García, que aixina li diuen respetuosament. Quí heu sap tot d'ell es la sinyora Josefa García Buigues, neboda carnal de García Gilabert. La dona te 102 anys, “pero menja com un lleó”, me diu atre membre de la familia, Mª Carmen Bolufer García, que treballa en l'Ajuntament de Benitachell, ahon l'alcalde Miquel García també es parent lluntá del asesinat. La sinyora Bolufer me conta que “la caseta” de Vicent, ahon estigué amagat tres díes cuan botá d'Ontinyent, hui te “atra fachá y, ademés, viuen estrangers”. Y la del atre germá Gabriel García en les afores de Benitachell, ahon agarraren a Plácit els progresistes, la tiraren y hui n'hian chalets. Es llandós contar 1 AMPARAR del lletí anteparāre, hui prohibit per els colaboracionistes: “amparar... no obstant l’ampara” (Roig: Spill, 1460) “eres del christiá refugi, amparo” (Timoneda: Aucto de la Yglesia, 1575) “amparo y protecció de V. M.” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608, f. 3); “sería gran amparo pera resistir a les imposicions” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 9 set. 1612); “troben en vos lo amparo” (Matheu y Sanç: A la V. de la Sapiencia, 1642); “unich amparo en tots los perills” (Archiu Mun. Oriola, Leg. 984, Generalitat, 1649), etc. En l'Etat Mija ixqué l'arcaisme y corrupció emparar , comú al castellá “emparar” (Cid, Berceo). Detinguda el 9 de noembre de 1936 sinse cárrec algú, com a Plácit de Benitachell, la relligiosa Arriola Uranga y atres 22 adoratrius les dugueren a la checa de Fomento o Bellas Artes de Madrit. Els progresistes de la image, tranquils com si anaren de torrá de chulles, es mostren satisfets per la captura, pensant en lo que'ls faríen en nom del Progrés eixa mateixa esprá en la checa, cuan les torturaren en corrents eléctriques, les colpejaren y, a les més jovenetes de les 23, les violaren. Mig desfetes, en camió les dugueren a la nit prop del madrileny cementeri de l'Almudena, ahon practicaren el deport del tir al blanc en elles. Eren 23, y hui asoles tenim recort pera 'Las Trece Rosas' (acte paregut e incalificable fet per l'atre bando, el franquiste). 3 l'adolívit del 1936 y quirdar l'atenció dels actuals mijos de comunicació sectaris, que no reconeixen esta vergonya y una y atra vegá repetixen el sembenet: '¡Que a García Lorca el mataren els faches!' (y es veritat), '¡que torna l'extrema dreta!', '¡que arderéis como en el 36', 'que la derecha tiene que pedir perdón per lo del 36', 'que volem més millons pera desoterrar morts'. La veritat, no entenc este primitivisme per una grapallá de pols; yo, una vegá mort y fet sendra, ya he dit que me poden tirar al fem o per el forat del comú. Nemon, no queda atre remey, a fer Memoria Histórica d'una aldacrá del progresisme republicá en 1936 que, per cert, els que's declaren hui rames del mateix abre —PSOE, EU, Compromís, Podemos, etc.—, sempre es fan els desentenguts y no demanen perdó a les families de les víctimes. Sinse l'hábit de flare, l'indefens García Gilabert deixava la caseta de Gabriel y se'n anava un bascós 21 de joliol a buscar resguart en la del atre germá, Vicent García, en les afores. No n'hiavía seguritat dins dels huit carrerons de Benitachell, perqué'l Comité de Defensa aulorava y moscava a quí teníen que detíndrer y ferli l'anatomía2 . Astó heu conta u dels creaors d'este invent, l'anarquiste García Oliver, atre que volá d'Espanya en 1939 y faltá en Méxic en 1980: “Se les inculcaba una escala de valores que pueden conducir al éxito en las luchas urbanas: extrema reserva, puntualidad en las citas, observancia rígida de las consignas, mantenimiento del espíritu de equipo dentro del cuadro, agilidad de movimientos, evitar la parálisis del quietismo como el atrincheramiento en una barriada” (Garcia Oliver, J. : El eco de los pasos, Ruedo Ibérico, 1978). Lo terrorífic es que podíen fer “pesquisas armadas en las casas particulares para detener emboscados, curas, derechistas y quintacolumnistas”. Aixina ampomaren a Plácit García Gilabert. Els del Comité de Benitachell, per alló de «evitar la parálisis del quietismo como el atrincheramiento en una barriada», moscaren als comités de les vehínes Denia y Eixavia. A les tres de l'esprá del día de la Mare de Deu d'Agost, un 15 d'agost de festa llaica, aparegué en Benitachell un camió en borrachos progresistes armats en fusils y ametrallaores. Buscaren a Plácit en la caseta de Gabriel y, al no trobarlo, enfilaren a la del germá Vicent en els bancals. La festa dels fardachos progresistes tingué prémit. Capturaren a Plácit sinse problemes, al oferirse ell mateix als guardians del orde republicá. Una vegá dins del camió, els eufórics milicians l'eixhibiren com si fora una rabosa per tot Benitachell. ¿Quí estava raere dels Comités de Defensa y Drets Humans de la II República? En tota Espanya feen lo mateix. Detingut el presunt quintacolumniste, emboscat, retor, flare, sinyoret amariconat, empresari o germaneta de la Caritat, el ficaven en una cachapera aislat, sinse més testics que'ls camarades encarregats de furgar dasta'ls nyitols als engabiats. El detingut els durava poquet, apenes 10 hores, mentres es divertíen fenli barbaritats que mosatros no podem ni ansomiar. El cas de Plácit García Gilabert es calcat d'atres com el de la monja Manuela Arriola Uranga, naixcuda en Ondárroa, de les Adoratrius de Madrit. La relligiosa, junt a atres 22 germanes, havíen fugit del convent y malvivíen en un piset en Madrit. Moscat el Comité, el 9 de noembre de 1936 les detingueren cuatre despitralats sádics y les dugueren a la nomená checa de Fomento o Bellas Artes, ahon feren sesió de tortures abans de que per la nit les cosiren a trons. Les salvajaes asoles paraven cuan alguna anava a terra sinse sentit. Aixina que, si la joveneta patía desmay, li aplicaven inyecció de clorur de cocaína3 y, torná en sí, seguíen els colps, violacions, etc. Mig mortes, a la nit les carregaren en un camió dasta prop del cementeri de l'Almudena, ahon s'acabá la festa en els tirs a les moribundes en nom del Progrés, l'Esquerra, la Llibertat y la República. Crec que ni Ana Belén ni Rosana Pastor (la Boris Karloff valenciana) han fet cap de película d'este episodi gloriós del Socialisme y Comunisme humanitari. 2 ANATOMÍA Abanda del semantisme centífic, també era matar y fer péntols a un ser humá o animal: “y si se acostava algún llop... l´acorava, y de ell fea anatomía” (Bellver, Blay: Chiste de un llenyeter, 1854) 3 El clorur de cocaína, desde'l us en campanyes militars per 1880, es donava als malferits pera donarlis curta euforia. 4 La Memoria Histórica fa olvit dels intelectuals que apoyaren4 el suplici d'inocents, fora en Benitachell o en la infernal checa de Bellas Artes de Madrit, ahon el poeta Rafael Alberti y la seua sinyora María Teresa León (sempre pistola al sint) anaven asobint pera tastar l'espectácul de chillits, navaixaes y colps. Poc abans de faltar, en 90 anys y saratá en metástasis, l'antiu espía del Mossad Antonio Hortelano fea recort de cóm anava Alberti a eixa checa pera vórer als detinguts en “la cabina”, habitació estreta en parets de llanda electrificá (Crón. Diario El Mundo, 3 d'agost 2009). No n'hia millor testic que la mateixa María Teresa León, camarada de llit del mariner en terra Rafael Alberti. Ella mateixa recordava anécdotes en André Malraux y sa dona Clara en el Madrit de 1936, ahon “se había divertido mucho”; y en eixe ambient de confiansa deixa entrevórer cóm es fea la selección de víctimes pera les cheques: “Un imbécil es un imbécil. En Madrid había muchos imbéciles, emboscados, rabiosos, inquietos. Creían que no había orden público porque no lo tenían en su mano y era el pueblo el que había impuesto su manera de matar pulgas. Sí, los guardias nuevos miraban sospechósamente a los señoritos que fingían ir desastrados y malvestidos. A la lengua se veía el disfraz”. Dona detallista, donava informació de sa vestimenta: “Rafael lleva puesto su uniforme. Yo, el mío” (León, María Teresa: Memoria de la melancolía, p.131), y del seu gust: “me atraían los anarquistas” (ib. p.157). En realitat, l'uniforme era el famós “mono azul” en correache, pistoles y cartucheres, que donaría nom a la revista homónima d'Alberti y Teresa: “en medio de este va y viene nació El Mono Azul... No sé si fue José Bergamín quien la bautizó. De mono azul vestían nuestras primeras Milicias Populares y nuestro Mono Azul estaba destinado a los combatientes” (ib. p.285). Els dos teníen “siempre preparada la pistola” (ib. p.364), y donaven pavor cuan senyalaven a qui els pareixía facha. El perill a la mort y “al paseo” ficava cabell vert al ciutadá. Si te parlava una miliciana en pistola y “mono azul” teníes que dirli “camarada”, perque si li díes “señora” te portaven a la checa. Teresa León conta que va vórer a un home en “una gallina atada a una cuerda. ¿Se la comerá en la Navidad? Sí, sí, y se le atragantó el 'señora' para evitar que lo descubrieran”. Teresa anava sempre “en unos amigos”, camarades de la F.A.I., dedicats a la captura de víctimes pera la checa: “Otro día, uno de esos que no saben vivir sin amos, tropezó conmigo. Estas golfas, dijo al mirar mi casi uniforme: ¿Qué has dicho? Murmuró no sé qué de muertos y por si acaso aludía a mis antepasados lo agarré del brazo con rabia. Soltó una palabrota. Se enfrentó, pero yo llamé a unos amigos míos y concluyó detenido”. 4 Del lletí podium > *appodiare, ixqueren els antius fr. appuyer e it. appoggiare; este últim, supost orige del verp valenciá: “mes pera apoyar asó” (En obsequi desl Voluntaris Honrats del Reyne, 1794, p. 5) Teresa León y Alberti, cervells al servici d'El Mono Azul, trataven de nugar al fasciste en el homosexual, pensant que desdoraven un poc més als que teníen que matar: “Barbilanpiño, curvirrostro,/ amariconado y necio, / rizándose las pestañas con humaredas de incienso,/ entra el pollito fascista en la iglesia y el convento” (El Mono Azul, jueves 17 de septiembre 1936, p.5 ) 5 Els chequistes Alberti y María Teresa León, fels amics de Stalin Que u siga poeta o escritor admirable, com eren els susodits Teresa y Alberti, no es motiu pera omplir d'apegaloses taranyines retóriques que amaguen el fosc pasat. A mi, per eixemple, m'agrá el Marqués de Sade com a lliterat, y em repugna sa moralitat y comportament. Dit astó, recordem que Tereseta y Alberti nadaven com peix en sequiola en l'ambient de Guerra Civil en Madrit. Ya en 1936 teníen un palau neogótic, incautat als Spínola, pera viurer: “Nosotros ya vivíamos, entonces, en el palacio de la calle Marqués del Duero” (ib.p.109). No mos sorprén l'alegría y felicitat del poétic matrimoni entre tortures y morts: “¿Sois felices?¿Sois felices?... Sí, era una maravilla de fraternidad, de comunicación (…) Días felices. ¿Felices los días de guerra?... los mejores de nuestra vida” (ib.p.380). No'ls afectava els chillits de la checa de Bellas Artes de Madrit, ahon anava la parella en asiduitat. La checa, paraula d'orige rus, va ser una institució creá en 1917 per el soviétic Dzerzhinski. El seu fi era torturar para obtindrer informació y lliquidar al oponent ideológic. Els chequistes, sinse llímit llegal, teníen poder absolut sobre'l ciutadá. Este mecanisme terrorífic, que tant agradava a Teresa y Alberti, s'implantá per la II República en 1936, en els mateixos privilegis que'n la URSS. Teresa y Alberti anaven per Madrit en un gran vehícul confiscat y en un chofer, mascle de casoleta, que si fea falta li ficava l'ambut per lo ample a cuansevol fasciste virtual que li senyalara Teresa. En l'otony del 36 es deixá cáurer per Madrit el noveliste André Malraux, alluntat d'aquell viage frustrat a Indochina pera furtar obres d'art en Camboya. Este aventurer, que aplegaría a ministre d'Interior en el gobern de De Gaulle, era íntim de Teresa y Alberti. Tots junts, en el coche incautat, 'apatrullando la ciudad' (com diría Torrente) practicaven la caça y peixca per intuició del fasciste, ¡emboscat en mig del carrer!. La delicá Teresa, sempre en pistoló, no ductava en unflar a bascollaes conilleres al presunt quintacolumniste, mentres Alberti y Malraux es baquechaven a riurer. A modo d'eixemple tenim el cas d'aquell “hombrecito” al que Teresa li agarrá tirria y, clar, havía que desferse d'ell: “vi de nuevo al hombrecito que fingía esperar a la novia. No pude contenerme: ¿Qué haces aquí?... y antes de que tuviera tiempo de echar a correr, ya lo había yo agarrado violentamente y, ayudada por el gran amigo Antonio que nos servía de chófer, metido a puñetazos en el coche. Malraux, muy divertido, se sentó junto a Rafael y todos nos dirigimos a la Dirección de Seguridad.” Raere de les galtaes de caixó, el grupo5 de Teresa, Alberti, Antonio y Malraux dugueren detingut al “hombrecito” a mans dels seus camarades chequistes. La paranoia de Teresa li fea vórer emboscats y espíes en cada replaseta y cantó de Madrit, persones que mereixían anar “a paseo”, es dir, a eliminarles físicament. Just 'A paseo' es el títul eufemístic d'una columna que'n agost de 1936 5 Grup En valenciá tenim el polisémic grup, també equivalent al cast. difteria; mentres que grupo ve del it. gruppo : “cada grupo per sa banda” (Thous, Maximiliá: ¡Esquirols!, 1914, p.8) Teresa visitá dos vegaes a Stalin y va vórer que fea un seguiment apasionat de la Guerra Civil. En la “Sala de Consejos del Kremlin” n'hiavia “un plano de Madrid. Los puntos de colores eran batallas, bombardeos” (León, Mª Teresa: Memoria de la melancolía, p.179). En la segón vesita estigueren charrant en ell més dos hores: “Y seguimos hablando. ¿Cuánto tiempo? El coronel, cuando salimos, nos dijo: han estado ustedes con el camarada Stalin dos horas y cuarto, nadie estuvo más”. Eren temps de la Gran Porga dels anys 30, que'ls rusos li díen de 'Gran Terror', en millars de torturats y morts. Era el mateix sistema implantat per la II República, l'aplicat a Plácit García Gilabert, les Adoratrius de Madrit o les enfermeres de Pola de Somiedo. Foren, segons día Teresa: “los años más felices de mi vida”. 6 escomensá Alberti en El Mono Azul. Sinse més objetiu que enredrar y ficar odi, la mateixa publicació enfilaba dasta a les dones que, en galgea y mortes de fam, es prostituien per els cantons de Madrit per un moset de formache o rosegons de pa. Teníen que ser detingudes “con disposiciones de tipo policiaco” y ferles desaparéixer: “casi todas las Venus del amor mecánico comulgan con las derechas. El espionaje fascista recluta entre ellas sus servidores más fieles”. Aixina que “sí que pueden hacernos daño. Conque... ¡vayamos enseguida a la reclusión!” (El Mono Azul, 18 de noviembre 1936, p.2). La reclusió d'eixes 'espíes' famolenques era la checa y, de regal, “el paseo”. La musa de estes locures histériques era la parella enguiscaora María Teresa León y Alberti, sempre esburgant quí s'amagava tras portes, finestres o balcons. Día Teresa: “¡Oigan! ¡Miren! ¡Escuchen! ¡No hablen! La Quinta Columna está escuchando... La Quinta Columna abría despacio los balcones cuando venteaban los aviones franquistas; luego, los cerraba hasta el próximo bombardeo”. També, plena d'inyor y tendrea, Teresa reviscolava moments creatius en Alberti y uns gotets de vinarra: “esas canciones las escribíamos Rafael y yo, sentados en un bar de las Cuatro Calles”. Eren lletres pera animar a detíndrer més gent pera la checa: “Las chicas del barrio sur, en el puente de Toledo, detienen a los cobardes, que en Madrid no cabe el miedo” Estaven en 1936 y, optimistes, pensaven que'n Nadal ya haurían guanyat la Guerra Civil. Sinse por a cap de represalia, els asesinats y tortures aufegaven la llibertat del ciutadá. Alberti es fea el pacifiste en romansos y dibuixets de 'La Paloma de la Paz', pero lo que volíen era exterminar a cualsevol que mostrara tibiea ideológica, imitant al seu admirat Stalin. Ells no hagueren fet cap d'amnistía de guanyar als nacionals. Mostra d'eixes intencions es atra de “esas canciones” escrites en el bar de “Las Cuatro Calles” per Teresa y Alberti: Los cuatro generales que se han alzado, antes de Nochebuena serán ahorcados.” En eixe ambient pavorós recordava Teresa que's trobá per els carrers de Madrit a un escabellonat Juan Ramón Jiménez, que's lliurá de la mort de milacre: “Nos encontramos una mañana con Juan Ramón Jiménez. Venía sonriente, algo bueno parecía haberle pasado. Y así era. Nos contó: Figúrese, Alberti, que acabo de salvar mi vida. Pues me sucedió que llegaron a mi casa unos de la F.A.I. empeñados en que yo era un tal Ramón Jiménez al que iban buscando. Afortunadamente uno de ellos me metió un dedo en la boca y aclaró: Pues este no es, porque este no lleva dentadura postiza.¡Qué bien comprendimos lo sonriente que iba Juan Ramón, llevando entre los labios su documento de identidad intransferible!¡Ah, qué Madrid éste!. Sí, era el Madrid chispeante donde la broma, la canción y el desplante reaparecían.” Molta broma si te lliuraves dels chicots de la F.A.I., o si eres dels companyers de Teresa y Alberti, que teníen la paella del mánec. Entre detenció, denuncies y calbots al sospechós aplegá Nadal del 1936 y, ¿ahón feren festa y s'engoliren el tito la parella de comunistes? En un puesto digne del proletariat: “¡Navidad en el palacio del Pardo! María Teresa, hay que organizar una buena fiesta. ¿Y el vino? Vendrá del Palacio Real. ¿Y los pavos? Tendrás pavos. Quiero, además de ramas de pino, laurel para los generales y olivo para la paz. Todo, todo. El general Kleber6 sonrió al entrar aquella noche. Platos con coronas reales. Cristales resplandecientes”. Eren, día la proletaria María Teresa León, “los días más felices de mi vida”; pero les víctimes que'l poétic matrimoni havía dut a la checa seguíen patint y morint, també en Nadal. 6 General Kleber Malnom del rumá Manfred Zalmánovich Stern, enviat per Stalin com a espía en el cor republicá. 7 Les enfermeres7 nuetets que serviren de distracció a camarades llibertaries L'actuació d'ugetistes, llibertaries, milicians de la F.A.I, etc., era la mateixa en tot el territori republicá, encá que l'escasea de mijos pera torturar dasta'l llímit —com en la checa de Fomento o Bellas Artes de Madrit—, no'ls impedía als progresistes dels poblets com Benitachell o Pola de Somiedo disfrutar8 d'una esprá de gorcha y mamela entre esguitons de sanc y fel bosá dels que torturaven artesanalment. Eixemple de cóm cumplíen els Drets Humans es la captura y fusilament de tres enfermeres de la Creu Roja. Les armes que les incautaren eren cotompel, aspirines y alcohol. Tot es va fer segons el canon: les agarraren el 27 d'octubre de 1936, estigueren l'espra y nit en mans dels progresistes y, al matí, sinse robes, unes milicianes voluntaries juaren en elles abans d'enviarles a pasejar eternament. En este cas, al ser testic tot el poble de Pola de Somiedo, es reconstruí punt per punt el calvari d'eixes enfermeres d'Acció Católica, delit suficient pera'l castic de tortura, violació y mort. Retallant lo escabrós, aixina actuaren els republicans: “apresadas el 27 de octubre de 1936, las tres enfermeras Pilar Gullón Yturriaga (25 años), Octavia Iglesias (41) y Olga Pérez (23) pasaron la noche en cautiverio en Pola de Somiedo con los milicianos, que abusaron reiteradamente de ellas. Dicen los testigos que un carro utilizado para actividades rurales, cuyo tipo de eje produce un chirrido característico, fue utilizado para apagar los gritos. En la mañana del 28, unas milicianas se ofrecieron para fusilar a las prisioneras, las despojaron de toda su ropa y, al mediodía, las voluntarias las fusilaron, enteramente desnudas, en un prado. Las milicianas se repartieron las prendas de las muertas. Las ejecutoras de los disparos fueron Evangelina Arienza, Dolores Sierra, y Emilia Gómez. que hicieron escarnio de los cuerpos durante gran parte de la tarde, hasta que a la noche fueron sepultadas en la fosa común que cavaron dos prisioneros, también ejecutados luego”. Els testimonis apunten a u que'l díen 'El Patas', cap d'una columna republicana: “El Patas les dijo a los milicianos que hicieran con ellas lo que quisieran durante la noche. Éstos las violaron y su jefe incluso hizo circular por el pueblo un carro de bueyes para que el chirrido de sus ejes hiciera más difícil oir los gritos de las tres enfermeras”. Qui millor descriu lo de les tres enfermeres va ser Manuel Gullón (Alfa y Omega ,12 de abril 2007, p. 5), terrorífic relat que s'anfronta al mon idílic que d'Asturies cantaven Teresa y Alberti en sa fulla pera'ls republicans per eixes feches: “en la 7 Enfermer En valenciá tenim enfermer, enfermería, no els catalans infermer, infermería: “Lo dit enfermer conservant aquelles robes" (DCVB, doc. any 1417); “enfermer” (Exulve: Praeclarae artis, 1643). En la traducció al valenciá del Blanquerna, el cat. Bonllabi escriu la veu correcta: “entrá en la enfermeria” (Blanquerna, 1521, f. 31); “morí... en la enfermería de Sant Francés” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 23 de dehembre 1613). 8 Disfrutar Cultisme derivat del lletí fructus > frut > dis-frut > disfrutar. El catalanisme heu sustituix per els arcaismes y catalans vius ‘fruir, gaudir’: “poderles disfrutar” (Rahonament... el consell que tingueren el Tio Cosme Nespla de Benifaraig, 1797) En tota Espanya republicana feen lo mateix. Raere de la tortura y lliquidació del quintacolumniste, sinyoret amariconat, flares, retors, adoratrius o enfermeres, els progresistes republicans agarrafunyaven lo que podíen dels morts. Si eren, com en la image, casulles o roba que no'ls aprofitava, feen el mardanot abans de cremarla. Conta Teresa que “al subir una escalera, me encontré con unos compañeros anarquistas, luciendo unos graciosos sombreros de señora, cargando con un piano y gritando: ¡Ahora somos los condes! Calles sin condes llenas de gracia madrileña” (León. Mª. T.: Memorias de la melancolia, p.291) Tot era d'ells y, com a mostra, el palau amaitinat a uns marquesos, ahon vivíen Teresa y Alberti “los mejores años de su vida”. 8 noble tierra asturiana nacía una nueva dignidad del hombre” (El Mono Azul, 8 de octubre 1936, p.2), ¡Qué diríen les tres enfermeres que, despullaes de sa roba, serviren de joguets abans de morir el 27 del mateix mes y any en Asturies!. Lo que li feren a Plácit de Benitachell estava programat en La Traca En part tenim narrat l'inici d'este vergonyós episodi del que may parlarán poc ni molt les televisions del Régim pancatalanaziste (m'agrá el neollogisme de la RACV de Voro) que tot el día mos unfla el cap en la dichosa Catalunya o els morts de la Memoria Histórica, la dels republicans de Teresa León y Rafael Alberti. Segons la gent que va vórer els aconteiximents del 15 d'agost de 1936, un camió en milicians aplegá a les tres de l'esprá a Benitachell pera buscar al flare Plácit García Gilabert. Detingut sinse problemes, García estigué unes hores en mans del Comite que, segons actuaven els companyers de Teresa y Alberti en les cheques de Madrit, el deixaren fet macoca9 . Els durá poc y, a la matiná, aparegué tirat entre carts y tallacames al costat del camí a Denia. Arreplegat per familiars, la descripció del cadáver feta per el mege titular de Benitachell Vicent Noguera y el seu practicant, día que'l mort era “joven y corpulento, estaba mutilado: le faltaban los órganos sexuales y una oreja; y además presentaba señales punzantes en nalgas y otras partes, como producidas por aguja saquera”. Clar, els del Comité no tenían a ma més instruments que garranchons, gavinets y ahulles saqueres, res que vórer en la “cabina” de la checa de Bellas Artes que deleitá a Alberti y Teresa. Segons es deduix del análisis post mortem, els progresistes el dugueren al camp y li digueren que correguera, que estava lliure; pero, ¿cóm anava a córrer Plácit, transit a colps y sinse ull? El benefactors de la Humanitat teníen un mig: les ahulles saqueres de 15 cm pera puncharli per raere, d'ahí10 les “señales punzantes en nalgas” que'l dotor Vicent va vórer. L'home, sinse sanc y sinse ull, acaminá pocs metros. No donava espectácul pera'l tir al facha, aixina que'ls bochins l'ompliren de plom y el deixaren tirat entre'ls cudols; no obstant, al ser molt mascles els correlligionaris d'Alberti y Teresa León, reviscolaren una costum prou arrailá: tallar testículos al moribunt, siga bou o un home. A mitants del sigle XX encá es fea en els animals: “en Tordesillas se soltaba un toro por las calles, siendo excitado por la gente hasta que desemboca en la Vega del Duero, donde le esperan caballistas y hombres a pie armados con picas. Una vez es herido de muerte, el total de los participantes acaba con él, aunque es derecho del que lo hiere de muerte primero arrancarle los testículos al toro, y mostrarlo orgulloso en el extremo de su lanza” (Peris, J.: Demonio, religión y sociedad, CSIC, 2002, p.81) Aixina com es públic els noms de les republicanes que deixaren en porreta a les enfermeres en Pola de Somiedo y les feren de tot, en Benitachell no's coneix el nom del que tallá hous11 y orelles al 9 Macoca El sustantiu macoca, en valenciá, es figa pansida y clevillá. 10 En valenciá modern n’hian cuatre graus de llocalisació díctica: ací, ahí, allí y, pera lo més llunt, allá (no es lo mateix ‘ací damunt’ que ‘ahí en la caira’): “tin per ací, tin per allá, ahí n va hu” (Galiana: Rond. 1768, p. 68) “lo portaren al Palau del Bisbe e allí l´aposentaren” (Dietari de Jeroni Soria, 20 setembre 1521) 11 En valenciá modern du h- epentética pera trencar l´anfibología homográfica en el verp oír (tu ous, ell ou): “¿Ous caquechar les gallines?” (Gadea: Ensisam, 1891); “se ou la veu de...” (Badenes, V.: Tápat sego,1945); “qui els regale una moneta (de Pascua). que tinga dos hous” (Ros, C.: Romanç del jochs, c.1730) Com a menjar fonamental del poble, ix en tonaes dels chiquets: 'Hous en el ponehor / bastonaes al sinyor retor./ El mateix 19 de joliol de 1936, al sendemá del inici de la Guerra Civil, els republicans ya anaven per iglesies y convents fent lo mateix que'n 1931 y 1934. Aixina, buscant joyes amagaes del convent de Saleses tragueren momies de les criptes, demostrant cóm guardaven la dignitat del ser humá. 9 teólec Plácit. Y dic orelles, en plural, perque'l auxiliar del mege deixá cáurer en el procés: “no recuerdo con exactitud si también le faltaba la otra oreja”. En realitat, els comunistes y socialistes feen lo que'ls dictaven els intelectuals que, raere de la maquineta d'escriurer, sugeríen qué fer al oponent ideológic: “con la gente de sotana... cortarles el instrumento para que no delincan con el sexo. A las monjas... meterles un cartucho de dinamita en el ojete y pegarle fuego... a los curas y a los frailes les castraba de raíz. A las monjas se lo cosía a punto de estera con una aguja saquera...” (La Traca, 14 de octubre 1936, p.7) “como toros de lidia. Al más gordo cortarle los perniles y mandarlos al Papa de Roma y a los demás cortarles los testículos” (La Traca, 21 de octubre 1936, p.3) “sacarles los ojos para que no vieran” (La Traca, 11 de noviembre 1936, p.6). Aixina li feren al teólec Plácit de Benitachell, y may vorem películes o series pera que'l poble sapia qué pasá en eixe bando republicá progresiste, humanitari y cult, ahon Teresa y Alberti fomentaven la tortura y mort. Hui n'hian cantitat de carrers que duen noms d'esta seráfica parella, dasta coleges com el CEIPMaría Teresa León, que disimulen cóm volía als chiquets l'amiga dels anarquistes. Aixina, en narració curta descriu la conversació d'un pare en el fill de sis anys, al que li dona una sistella en pólvora pera atentats: «Padre, ¿dónde están los traidores? Se entendían.—Padre, ¿han traído las cestas? A los seis años se puede llevar una cesta al brazo sin que nadie sospeche...—Mira, esto para los traidores que no dejan vivir a los hombres del trabajo. Y cogió la cabeza del niño con la mano negra de pólvora y le refregó los hociquitos tibios. —Huele. Pólvora» (León, María Teresa: El Mono Azul, 24 de septiembre 1936, p.6) Hui n'hian coleges d'EGB y carrers que duen el nom d'esta sinyora. En Alacant, per eixemple, el carrer del germá pilot de Franco es ara carrer María Teresa León. Dihuit de giner de 2019, aplegue a casa. Vaig a tastar arrós negre en sepionets y, ademés, abaecho o bacallar en oli, sucat en pa de Benimagrell. Ensenc la televisió del Régim y, en tobor, bote del Ferreras al Laberinto catalá de la Griso y, ¡quína casualitat!, caic en la 2 de TVE y me ix lo de sempre: els que fan empatabobos en la mort de García Lorca. Justet raere del cap del blaver tenim el puesto ahon els traureulls republicans perseguiren a punchaes d'ahulla saquera al Pare Plácit. A l'esquerra, de testic, el magestuós Mongó 12 valenciá (sempre sinse la -t- dels catalanistes y les seues víctimes). El paisage es pot vórer desde la replaseta de la iglesia de Benitachell, ahon descansa el teólec que la Memoria Histórica ha deixat abanda. Per cert, aquella tabolla d'imbésils catalanistes que escupiren y espentaren en mig de carrer a una indefensa Cristina Seguí, ¿qué hagueren fet en ella si tingueren el poder d'un Comite del 36 y una checa de la II República?

Hous en la pallisa,
/ bastonaes a la tía Lloísa.
/ Hous en l'almari,/
bastonaes al sinyor vicari./
Hous en el clot, /
bastonaes a Chimot./
Hous en l'andana,/
bastonaes a la tía Tana...':

“els hous sempre els ven prou cars” (Coloqui nou... a una fornera, a una sastresa..., c.1740) 12 Mongó “derivado del latín Mons Iovis, daría Mongó” (Diago, 1600); “Mongó significaría Mons Agón” (Escolano, 1608); “a pres en la montanya del Mongó” (Llib. Albará, 322, any 1622); “ermites en Mongó” (Esteve, f. Pere: Storia del Sant Sepulcre, c. 1645) “la montanya de Mongó” (BV. ms. 255, Planells: Vida de fr. Pere, 1760); “En Denia empiezan las raíces del Mongó” (Cavanilles: Obs. 1797) “de Mongó vullch ser la dóna” (Barreda, M.: La cara de Mongó, 1873, p. 8); “Els Collons del Mongó” (Corominas: DECLLC, v. 2, p. 834). Als colaboracionistes catalaners els sindona res la documentació; lo que volen es poder y dinés.