martes, 19 de septiembre de 2017

Prinsipis 2

Prinsipis 2

L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos,  manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases, de porta pera dintre, davall dels llansols qui manabe ere la dona.

Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a misá de sinc, que lo campo n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.

Aisó se li habíe quedat al cap al aprendís de retó. Entonses a tota la chen que veníe a parlals, la pregunta de Luiset sempre ere la mateisa: “Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.

Pero, claro, an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió. Ñauríe que vichilal, mol de prop.

Y va arribá l’estiu y lo viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la borrassa, agarrá la forca pa umplila de palla y después sabé lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.

Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los homens encara se posaben als bancs de un costat y les dones, en mantellines, als bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés, sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien roglat y estaben intentán parlá, totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los retós y los demés seminaristes, a la bora dels homens, sense aubrí la boca ningú.
Los retós y los seminaristes van prende nota. Los retós del atrevimén de Luiset. Los seminaristes del cas que li habíen fet les dones.

Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Mantellina, dona, misa, iglesia

Se acabe la misa, tots al carré. Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los seminaristes a parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no, Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la palla y les borrasses ya teníen de qué parlá, van roglá al seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.

Los retós, mirán de mala manera als seminaristes y a les dones y sobre tot a aquell condenat que habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot, ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.

Seguirá......

lunes, 18 de septiembre de 2017

Prinsipis 1

“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares. (1968)

 Prinsipis 1

A causa de haber eisit a la televisió, alguns veins de esta paret, als que estic mol agrait, m’han demanat que tos conta aquí, cóm hay arrivat an aisó.
Hay consultat als grans jefes y de momen n’ols ha paregut mal.
Vull disá clá que no pensó, de cap manera, que asó sigue una notisia de interés pa ningú, pero com lo que importe es escriure-llechí en chapurriau y se van acabán les idees, asó pot sé una eisida.
Lo que pase es que pa arrivá an eise momen, ña que escomensá un poc més atrás, pa que se comprenguen be les coses. Intentaré no fem masa pesat.
De totes maneres com no vull pareise masa protagoniste, en lo momén que a algú li paresque mal, y u poso an esta paret, yo disaré de publicau. Es una manera de control per la vostra part. Que si tos canseu de les aventures de este agüelo, u dieu y prau, s’acabat.
Pa que puguereu llechí en chapurriau, tamé se me podie haber ocurrit lo tradui una noviala o, a falta de millos idees, haberme retirat y haber disat lo cami lliure a un atra chen que li apetisque escriure un poc y que segú que aguere segut més interesan que asó.
Pero bueno, val de piarde lo tems. A trevallá.
“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares.
(1968)
Peguem un salto en lo tems, lo menut ya té desiat añs, fa dos que ya ha pasat al seminari machó, es lo d’els grans. Ya fá dos añs que porte sotana.
Al acabá lo curs van a fé un camp-misió. Tenen que aná a un poble uns dies, durán lo estiu, a fe apostolat, a ells los ha tocat Chiprana de la provinsia de Saragosa.
Lo estiu pasat volie aná a trevallá de camarero per la costa, pa tindre una esperiansia nova y coneise lo mon del trevall. En vé de aisó un cusí que té a Barselona, li va conseguí podé está en un compañ, a una parroquia de San Adríá del Besos, trevallán en chen en mols problemes de totes les clases, drogues, paro, delincuens,.. Va sé mol provechós.
Van fé una escursió a Montserrat, allí al sé seminaristes, van tindre la sort de podé diná en los flares de allí. De primé sopa; estabe cremán, venga bufá y bufá y cuan anaba a pendre la primera cullerá, lo abad habíe acabat y mos van replegá los plats. De segundo pollastre. Venga Luis aprofita; men vach posá tres trosos, pero mentres perdia lo tems intentan casá la poteta del pollastre, lo abad que se va serví lo prime y sol sen habie posat un tros, habie acabat, adeu plats. Menos mal que lo pa nol replegaben y li vach pode pegá un mos entre plat y plat. Pa postre ñabie chelat. Yo me vach posá conten, perque van escomensá a repartí per natres, com a invitats. Casi me umplisco lo plat, pero cuan li vach a clavá la cullera, tots se fiquen drets. Se habie acabat lo diná, lo siño Abad no minchave postre. Vaya, an asó se li pot diure que es un  diná de dichuni.
Bueno pero aisó habie segut l’añ pasat, ara estabem preparán lo camp-misió en tota la ilusió del mon. Fariem teatro, cantariem jotes, chugariem al futbol en la chen del poble, aniriem per les cases y sobre tot resariem mol.
Ere una esperiansia nova, tratá en la chen del campo, del poble, viure en ells duran diau dies y ñabie que preparás.
De cuan en cuan venie chen normal de Saragosa a fenmos charrades sobre cóm mos teniem que portá en la chen del poble, en los vells, en los grans y los chovens.
Pa no sé masa pesat, tos podeu esperá hasta demá, per favo??.

Seguirá......

Curiós insidén, misa, San Bartolomé , Beseit

Eva Defior , La Comarca , traduit al chapurriau per Moncho

Avui, domenge , 17 de setembre de 2017, ha passat un curiós insidén durán la misa a la iglesia parroquial San Bartolomé, de Beseit , a la comarca del Matarraña.

Mentres se selebrae la misa en honor a Santa Hilegarda de Bingen , un desconegut ha interrumpit lo sermón del Mosen Foten , tres vegades, negán que foren verdat les paraules del  llibre san  .



Matapaelles, Sardina, Curiós insidén,  misa,  San Bartolomé , Beseit


Durán lo sermón de Lázaro ressusitat per Jesús, resitae lo mosen :

Lázaro no está mort, sol dorm, així que quedemos uns díes mes per aquí”.

Y lo desconegut va cridá: "Aixó es mentira !"

Ningú se va atreví a girás, van acachá lo cap, y va continuá lo mosen:

Per aquell tems se selebrae una boda a Caná de Galilea, prop de Nazaret, y estaen allí Jesús, María y los disípuls. Faltae vi , y li va di sa mare a Jesús, no tenen vi. Jesús va contestá, dona, qué mos fot a tú y a mí ? Va di María als mossets, feu lo que ell tos digue.

Ñabíen sis tines de pedra, ficades per a les purificassions dels judíos,de uns sen litros cada una. Los diu Jesús, ompliu les tines de aigua. Y les van omplí arrán hasta dal.
Traeulo ara,los diu, y porteulo al maestresala. Ells lo van portá. Cuan lo maestresala va probá l'aigua convertida en vi, com no sabíe de aon veníe, cride al novio y li diu, tots servixen lo vi bo primé, y cuan ya tots están beguts, lo pijó. Pero tú has guardat lo vi bo hasta ara.

Així, a Caná, Jesús va comensá los seus signos, y va manifestá la Gloria (Borles), y van creure en ell los disípuls. Después va baixá a Cafarnaúm en sa mare, los germans ...

Lo desconegut va saltá, en veu mes alta, aixó es mentira ! , señalán en lo dit al mosen.

Ningú se va moure, van arrupí los muscles, y va continuá lo mosen:


Los milagres de Jesús son numerosos, entre ells tos parlaré avui de dos de ells:

La ressurecsió del chiquet que va caure desde una terrassa. Van acusá a Jesús de habé fet caure al chiquet y ell lo ressusite.

Un sordomut a la Decápolis, al que va saná ficanli los dits a les orelles, tocanli la llengua y dién, Effatá, que signifique 'óbrit'.

Lo desconegut va negá per tersera vegada, aixó es mentira ! , esta vegada en una veu poderosa, pareguda a la de Herodes cuan lo interprete Enrique Segurana Celma de Valdarrores per a Nadal. 

Tots los assistens a misa de domenge van torse lo coll cap atrás a la vegada.

Al radé bang, prop de la portalada de eixida y les escales que pujen al campanari, habíe un home en túnica blanca, abarques y barba castaña. 


Jesús, Jesucristo , sentat, Beceite, iglesia, Beseit
Imache de Greg Olsen

Ningú l'habíe vist entra, y ara lo miraen tots com estaquirots. Se va eixecá,va eixí de la misa en pas lento, y se va pedre per lo carré Doctor Fleming de cara al Castellá.

Kim Tomás del bar la plassa y un grup de forastés afirmen que baixae la costa cantán "arriba con el tirolirolí, abajo con el tirolirolero, era un baile de moda en los cuarenta, y ahora en los ochenta, enrolla mucho más". 

Lo grup estae format per Toni, Patxi, Esteban, Marta, Ramón, Andreu, Enric, Xavier, Manolo, José Luis, Oriol, Esther, y los dos nets de Elvira, segons m'ha contat Valentín, un home mol simpátic y charraire que viu an este carré tan empinat que porte lo nom del inventó de la penicilinaPenicillium notatum

Este insidén ha sigut comunicat al obispo y al cardenal Omella, de Queretes per a investigal.


Vídeo del Cardenal Omella a Roma , cantán La Palomica de José Iranzo, lo pastó de Andorra