Lo Estándar

Lo Estándar

Ña camins que casi agraisco no tindre tanta cultura, tans estudis, com tenen unes atres persones mol mes importantes, mol mes cultes que yo.
A lo milló, en esta poca cultura meua, les coses se veuen de un atra manera que desde allá dal; no dic que sigue de una manera mes clara, encara que a mi aisí me u pareis; pero sí de una manera diferenta; mes sensilla, que crec que se entén milló per la chen humilde com yo.

Me referisco al escrit que ha eisit estos dies a esta paret, de la revista Tems de Franja y que se referis al meu amic, mol amic, Ernesto Martín Peris.

Lo titul ya me fá tremolá, no sé quí lo ha posat, pero después mos acusen de voldre lo enfrentamén an ells.
Es que aisó no es un insulto?. Coneisen lo nostre lema “Soy de Aragón y parlo lo chapurriau”; mos posen “Som aragonesos i parlem en catalá”, no tos pareis que ña ganes de empreñá?.

L’atre camí  que ell y yo van parlá de aso matéis, li dieba que ya no parlabe igual que cuan erem menuts; ademés a La Serollera parlaben mol paregut com al meu poble: sial, siat, diau, piau……. Me va contestá que seguie parlán igual. Pos aquí ha parlat en catalá, en un catalá mol cult. Crec que haguere segut un pun a favó del parlá del seu poble (modalidat dialectal) li diu ell, lo fe la entrevista de eisa manera, ya que, en teoría la entrevista va dirichida a la chen de este terreno, no als perfecsionistes de la gran capital.
Seguisco sense entendreu.
A ver si soc capás, en esta incultura meua, de esplicautos perque no estic de acuerdo en lo gran maestre; Se que soc mol atrevit de ficam en un trevall que sol está reservat als grans filólogos. Als que yo no puc entendre; a ver, pos, si vatres me enteneu a mí.
Ve a dí que les modalidats dialectals del catalá, com son lo valensiá, lo mallorquí y los parlás dels nostres pobles están condenats a desapareise en favo del parlá ESTÁNDAR que es lo catalá; a ver; un momen; anem a aclarí aisó.
En primé lugar quí los ha nomenat a ells, al catalá, com al nostre estándar?; no es mes clá que tots natres, catalá incluit, venim del llatí (romansechat) y del occitá o llemosí. Entonses quí li ha donat a ell la categoría de creures lo estándar y no un mes, com lo valensiá, com lo mallorquí, com lo nostre chapurriau, tots fills (modalidats dialectals), lo catalá tamé, del llemosí u occitá.
Qué pase?; com, en teoría ells ne son mes, ya se atribuisen lo nom de jefes y tots los demes a fé lo que ells mos digüen.
No serie mes normal, en lo cas de que algú tinguere que sé lo estándar, que u fore lo llemosí y los demes adaptarnos a ell que, según diuen, es la mare de tots natres?;(lo llatí serie lo pare.)
Aisó ya n’ols pareiserie be, ells sol volen maná, se los primes, per qué?
Diu que lo de verdat importán es preservá lo catalá, no tan les formes dialectals, que eises, en lo tems, están, estém, destinaes a desapareise. Que sol li preocupe la preservasió del catalá, pero no de les peculiaridats de un dialecte de una época. Está despresian la forma de parlá que va resibí del seus pares cuan ere menut.
Que ham de guardá les formes dialectals pa situasions coloquials, pa aná per casa, vamos; pero pa les situasions cultes sientífiques y periodístiques ña que utilisá lo catalá, que es lo estándar. Y per qué no puc utilisá lo chapurriau pa tot, si me servis tan bé?. Si los cultos, sientifics y periodistes volen parlá en mí; com saben tan y tans idiomes, ya me entendrán.
Tamé diu que una llengüa evolusione. Pues claro, pero seguis sen ella, evolusionada, pero ella mateisa; per qué, al evolusioná, té que desapareise?. Aquí té lo nostre ejemplo; que, tenin, “diferensies menudes pero que se noten mol” entre natres, seguim adavan desde fa mols añs y no pase res, mos seguim entenen, lo seguim parlán y hasta mos atrevim a escriurel.
Mos diu que som una “versió devaluada del catalá”. Y lo catalá es una versió devaluada del occitá. Pero aisó no u diu. Tampoc lo condene, per aisó matéis, a desapareise. Ells no; son lo estándar; tots los demés, valensiá, mallorquí, chapurriau, som una versió devaluada del catalá, condenats a morí, a desapareise.
Mos pose en un “problema”, mos diu si preferim utilisá lo castellá, que según ell mos está invadín, com estándar; avans que lo catalá que es lo nostre, según ell, claro. Y mos amenase; o aseptem lo catalá o mos dominará lo castellá. Aisí, en unes lletres, ya mos ha llevat del mon, sol tenim un camí, morí y aseptá lo catalá com estándar.
Pos mira, si de verdat, me obligues a desidim, pos casi preferisco lo castellá, lo parle mes chen a España y al mon; té mes literatura; lo entén mes chen fora de España; es mes ESTANDAR.

Pero yo me pregunto, quí eres tú pa condenam; si ha resistit añs y añs; generacións y generasions, per qué ara, de momen, de la nit al dia, lo vols matá?, fel desapareise? y no me dises que seguisca enseñanlo als meus fills y que seguisque lo seu camí.

Te dic la verdat; si per sabé tan, se arrive a estes solusions, preferisco no sabé; no estic ficán lo cap devais de la arena com l’avestrus; dic que sé que tenim forsa pa eisí adaván; pa seguí; pa respirá; pa viure; que no mos volem rendí sense luchá. Mos donarás escrits; llibres,; feches; ya sé que esteu mol preparats; es lo vostre trevall, de mols añs, de algunes verdats, de moltes invensions, de moltes mentires y me farás callá, per aisó, perque saps mes; pero dintre de mi está eise parlá, desde fa mol añs, y a eise n’ol callarás; seguirá vivin; seguirá llatín, mentres ñague un pit, un cor que funsiono an esta tiarra nostra; y, encara que a tú, tots chuns, te paregam pocs; un a un, ne som mols los veins de esta paret y mols mes los que tenim al chapurriau com a bandera.

Pa acabá veus be que lo catalá domino als atres parlás que son, com a minim, igual que ell y que, al remat, los acabo fenlos desapareise, que s’els mincho, perque, según tú, al se menuts, están condenats a desapareise; y sin embargo estas en contra y te pareis mol mal que aisó u fasque lo castellá. Cuan, comparanse; lo castellá es tan gran com vatres en relasió a natres y no se ha ficat en la vostra contra, ni tos ha calsigat, com vatres esteu fen en natres. Tampoc tos ha imposat la seua gramática, ni la obligasió p’als vostres fills de olvidá lo catalá y dependre lo castellá a la escola, com voleu fe, com esteu fen vatres en natres.

Parles del castellá com si fore un autentic desconegut pa tú, (tenen un programa), cuan ha segut practicamen un d’els pilars de la teua vida, inclus, de cuan en cuan, recurrisis a ell (latiguillo).

Dius que les institusions han de velá per la conservasió de la llengua, pero de qué llengua, de la del carré?, de la de casa?, de la estándar?, de la estándar de la estándar?, de quina?. Tú matéis contestes; estem condenats; sol mos dones una eisida; “sol viurem a la sombra del catalá” y poses com escusa “la amenasa del castellá”. Imposisió per mich de la po.

Ah! y seguisco sense entendre que si entrevistat y entrevistadó (Carrégalo) van coinsidí a la infansia a Montroch; no asquen fet la charrada en chapurriau y sí en perfecte catalá. Confio, que cuan mos vegam lo meu amic Ernesto y yo, pugam parlá com cuan erem menuts y estudiabem chuns; y no me parlo en lo idioma ESTANDAR, perque pese a sé la “nostra mare”, ña algunes coses que apenes les enteng.
Es una sort sabé parlá tans idiomes. Yo sol lo castellá, un poc fach aná lo francés, ya no m’enrecordó del llatí, pero sobre tot puc presumí de defendrem y defendre lo CHAPURRIAU. Y grasies a Deu, com sempre, tamé mos tutearem.

Ya sé que eres pasific, en la teua charrada se u veu. Yo tamé u soc y en la meua charrada no te vull di cap de cosa rara, sol se me ha ocurrit, llechin les teues contestasions, y ara u escric pa serenam, pa convensim, que, sense tanta cultura, tame tenim algo de raó y al aire li u conto. Al aire de esta tiarra, de la nostra tiarra, teua y meua.

FIN. per ara.

ERNESTO NAZARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA

José Antonio Carrégalo,

Som aragonesos i parlem en català

ERNESTO NARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA

Expert en ensenyament d’idiomes i en la formació del seu professorat, Ernesto Nazario Martín Peris (la Sorollera, 1949) és llicenciat en Filologia Hispànica i en Filologia Germànica, i doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, per la Universitat de Barcelona. També és llicenciat en Teologia per la Universitat d’Innsbruck, Àustria, on va anar a prosseguir los estudis eclesiàstics que havia iniciat al seminari de Saragossa. Ernesto parla, a banda del català i lo castellà, alemany, anglès i francès, i la seua carrera professional ha segut, i és encara, molt intensa: des de 1993 és professor de llengua espanyola a la Universitat Pompeu Fabra (actualment en situació d’emèrit); abans havia estat catedràtic i director de l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. Va treballar a Nova York, a la seu de les Nacions Unides, com a coordinador d’espanyol en lo Servei de Capacitació i Exàmens. I va ser lo primer director acadèmic de l’Instituto Cervantes, quan esta institució va ser creada l’any 1991. Ha estat convidat com a professor en nombrosos programes de doctorat i congressos nacionals i internacionals sobre aprenentatge de llengües.

Lo nostre entrevistat és fill d’Adrián Martín Bayod i de Luisa Peris Grau. I tot i que va nàixer a la Sorollera, durant la infància i la primera joventut va estar molt vinculat a Mont-roig, ja que hi va viure alguns anys i hi té família. Gràcies a la càlida acollida, i a la bona disposició, des del primer contacte, per part de l’Ernesto, l’entrevista es desenvolupa en un clima d’amable cordialitat i oberta companyonia, fruit de la relació entre entrevistat i entrevistador durant la comú infància mont-rogina. És per això que, revivint antigues vivències compartides, lo tuteig aflora espontàniament.

Ernesto, vas marxar de Mont-roig sent molt jovenet. Com va ser això?

Quan tenia vuit anys mon pare va morir d’un accident laboral; la família es va traslladar a Alcanyís per què los fills poguérem estudiar, i l’any 1961 vaig ingressar en lo seminari diocesà de Saragossa, on vaig fer lo batxillerat i los primers cursos de filosofia. Al principi, durant uns anys, encara pujàvem a passar l’estiu a Mont-roig, però poc a poc vam anar perdent-ne lo contacte, a mesura que ens anàvem fent grans i als estius treballàvem per a ajudar a l’economia familiar. A més, l’any 1974 vaig anar a acabar los estudis a Barcelona. I m’hi vaig quedar.

Com es va despertar en tu l’interès per la lingüística?

Doncs jo crec que es pot remuntar a l’etapa infantil i va ser d’una manera molt simple però també molt interessant. Es dóna la circumstància que entre la parla de la Sorollera i la de Mont-roig hi ha algunes diferències, menudes, però que es noten molt; per exemple, a casa, a Mont-roig “dièvem” (com a la Sorollera): cial, siarra, siat, diau; a l’escola, los xiquets mont-rogins, “díen”: cèl, sèrra, set, dèu. Així, des de menut vaig experimentar la diversitat lingüística “en carne propia” (com es diu en castellà) i a petita escala. I també vaig poder tindre experiència de les actituds que s’hi associen: no era infreqüent que los amics mont-rogins se n’enrigueren una mica de la meua manera de parlar.

Actituds com la que expliques poden ocasionar que a mig termini desapareguen formes dialectals genuïnes, com és lo cas del català d’Aiguaviva, en avançat estat de substitució per abandonament. Que en penses del tema?

Be, cal dir que allò no era una cosa greu. Del cas concret d’Aiguaviva, dissortadament, no en tinc prou informació per parlar-ne amb fonament; però sí que conec la preocupació de molta gent de la comarca per una eventual desaparició de les nostres peculiaritats lingüístiques. Jo penso que si això ens preocupa de veritat, no es perdran, serem nosaltres mateixos los que les mantindrem. Per a mi, tanmateix, lo veritable problema és lo de la preservació de la llengua (lo català), i no tant, si m’ho permets, lo de determinades peculiaritats pròpies d’un dialecte o d’una època. Les llengües evolucionen, totes, fins i tot les més potents demogràficament: si mirem lo castellà, veurem que no és lo mateix de fa cinquanta anys, i ningú no se’n plany; precisament, tenen un programa de ràdio que es diu “Palabras moribundas”, la gent hi truca i diu quan és l’última vegada que va sentir un determinat mot, si és que lo va arribar a sentir; i en parla emocionada, sí, però no preocupada. En totes les llengües, la gent fa servir lo seu dialecte en situacions col·loquials, i un estàndard culte en les situacions que ho requereixen. Nosaltres què volem?: tindre lo català dialectal per a anar per casa i lo castellà com a única llengua de comunicació cultural, científica, periodística? O bé, poder fer servir lo català en totes les situacions i tots los àmbits? L’amor a peculiaritats locals i la cura per conservar-les no és incompatible amb lo domini de la varietat estàndard de la llengua.

Així, en lo teu cas, aquelles actituds, una mica burletes, dels companys mont-rogins van produir l’efecte contrari al que comentàvem d’Aiguaviva.

Sí, sí, és veritat. Recordo que, quan ja estudiava a Saragossa i tornava a casa de vacances, les converses a la taula, en català, anaven plenes de paraules i expressions en castellà: lo nostre dialecte ens servia per a parlar només de les coses més properes, però no de temes culturals o d’actualitat (com, sortosament, ho estem fent tu i jo ara en esta entrevista). L’alternativa aleshores era: o parlar en castellà o parlar en una versió devaluada del català. Sense cap mena de militància ni ideologia, nosaltres seguíem parlant en català, de manera natural i espontània, tot i que n’era una versió devaluada. Açò crec que il·lustra l’autèntic dilema: o desenvolupament de l’ús del català com a llengua —amb tots los atributs d’una llengua i no només com una variant dialectal que cal conservar—, o, a la llarga i indefectiblement, substitució pel castellà. També recordo que al seminari de Saragossa los feia explicacions de la nostra llengua als meus amics, o també, a la classe de francès comprovava que, a mi, aprendre’l em resultava molt més fàcil que als meus companys, per les similituds amb lo català: la pronunciació, los pronoms en i hi, etc. Jo crec que vaig créixer amb allò que en castellà diem “el gusanillo” de les llengües.

Com a lingüista, quin futur li preveus a la llengua catalana a Aragó.

Et respondré a esta pregunta també des de la meua experiència personal. Quan la família es va traslladar a viure a Alcanyís, zona de parla castellana, a casa vam seguir sempre parlant lo català, com ja t’he dit; la meua germana més menuda tenia només un any i mig, i la gent li deia a ma mare, “Però com és que no li parleu en castellà, pobreta?”. Eixe era l’ambient que s’hi vivia i los valors que hi predominaven; al carrer no se sentia ni una paraula de català, ens feia vergonya que ens sentiren… Això actualment ha millorat d’una manera radical. Per això crec que tenim prou motius per ser optimistes: hem recuperat l’orgull i la dignitat, i ja no ens avergonyim de la nostra llengua. Ara bé, no sabem quin camí seguirà esta evolució, en lo món actual és molt difícil fer previsions sobre lo futur, en qualsevol tema. Em temo, però, que potser fem massa èmfasi en les peculiaritats dialectals i no som conscients del perill que corre la llengua. És veritat que hi ha una recuperació de la literatura escrita en estes terres, i que cada volta més gent jove publica en la nostra llengua, cultivant amb amor les seues particularitats. Però en lo meu entendre no ens podem aturar aquí: cal estendre lo coneixement de la llengua culta, oral i escrita, a tota la població. Les nostres formes dialectals només sobreviuran a l’ombra del català estàndard: si perden lo lligam amb la seua matriu natural, la substitució pel castellà és un greu perill, certament.

Creus que estes idees poden, al seu torn, produir l’efecte contrari en part de la població, de rebuig a l’ensenyament del català?

Sí, és clar que això pot passar; de fet, està passant. Sóc plenament conscient que és un tema delicat. I vull deixar clar que per damunt de tot està la llibertat de les persones: cadascú pot triar l’opció que li parega més convenient. Però los que ens dediquem a l’estudi de les llengües no podem falsejar les coses ni tancar la boca davant afirmacions que neguen la realitat de la llengua. I les institucions, per la seua banda, tenen l’obligació de vetllar per la conservació del patrimoni cultural comú, una part important del qual és la llengua.

Tenim entès que eres membre, molt actiu, dels “Foros de la Concórdia”, amb seu a Alcanyís. Quina és la teua vinculació? I quines són les finalitats de l’associació?

Actualment sóc secretari de la junta directiva. És una associació que es va crear l’any 2012, amb ocasió del centenari de la Concòrdia d’Alcanyís (prèvia al Compromís de Casp), per una iniciativa de la societat civil; vull dir, sense cap tipus de vincle amb les institucions ni amb cap partit polític. Actualment som una seixantena de socis, de tots los territoris espanyols que formaven la Corona d’Aragó (amb los territoris italians que també n’eren part, de moment no hi hem establert cap contacte) i ens proposem traslladar a l’actualitat l’esperit de diàleg i consens d’aquell Compromís, promoure entre estos territoris relacions de convivència basades en l’humanisme ètic, lo respecte i la comprensió mutus i la renovació de vincles històrics.

Quines activitats organitzeu?

D’una banda, organitzem Fòrums d’estudi i debat sobre temes d’interès comú, en una visió lligada a la construcció europea. D’altra banda, hem signat acords de cooperació amb tres universitats (Saragossa, Lleida i Jaume I de Castelló), que a partir d’este curs acadèmic organitzaran actes sobre temes relacionats amb los objectius de l’associació.

Fins al moment s’han celebrat dos Fòrums, no és així?

Sí, dos Fòrums, acompanyats d’una versió “junior”, en la qual hi participen alumnes de tres instituts de secundària, d’Alcanyís, Tortosa i Vinaròs. L’any 2014 se’n va celebrar lo primer, centrat en les actuals relacions econòmiques entre los territoris. Amb la voluntat de donar continuïtat a les idees i les conclusions d’este primer Fòrum, vam considerar que calia abordar l’estudi de la realitat sociocultural dels territoris. Així doncs, es va escollir lo llegat cultural comú com a tema inicial per al segon.

I l’octubre passat, va tindre lloc lo segon.

Efectivament, los dies 22 i 23. Lo dissabte al matí hi va haver quatre conferències sobre temes relacionats amb lo llegat cultural: “El Gòtic internacional”, (Joan Aliaga, de la Universitat Politècnica de València), “L’Estudi General de Lleida”, (Joan J. Busqueta de la Universitat de Lleida), “Emblemàtica de la Corona d’Aragó” (Víctor Mínguez de la Universitat de Castelló) i “Historiografia de la Corona d’Aragó” (Ignacio Peiró, de la Universitat de Saragossa). Totes les conferències van posar de relleu com lo nostre patrimoni cultural comú està insert en la cultura europea, una cultura amb múltiples llaços i intercanvis en los quals participava intensament la Corona d’Aragó. Este aspecte supranacional ens pareix especialment important, la dimensió europea de què parlàvem.

I en finalitzar lo Fòrum vau fer públic un manifest.

Sí, amb les idees que s’hi van exposar s’havia debatut sobre dos temes de gran actualitat: lo conflicte pels béns artístics de les diòcesis de Barbastre-Montsó i Lleida, i lo coneixement, denominació i ús de les llengües pròpies dels territoris. Lo grup d’experts reunits va aprovar per unanimitat lo text d’un Manifest pel Patrimoni Cultural Comú.

Es pot accedir d’alguna manera a les conclusions que es recullen en lo manifest?

Han estat publicades a la pàgina web de l’associació (http://www.forosdelaconcordia.com/). I la premsa se n’ha fet ressò. Los lectors de Temps de Franja hauran pogut veure-les al  número digital 30 [desembre 2016]. M’agradaria destacar ací que a l’acte de lectura pública del manifest s’hi va generar un petit però intens col·loqui amb lo públic assistent. I es van expressar idees molt interessants; per exemple, que la cultura, lluny de ser un adornament circumstancial, és lo fonament de la vida d’una societat; los béns culturals són molt més que simples objectes, susceptibles de mercantilització: són portadors de missatges, que hem de ser capaços de llegir i interpretar; i això exigeix que los responsables de la seva gestió i administració los facin accessibles al públic en un context apropiat.

I pel que ateny a les llengües?

En este tema es va aprofundir en la concepció de lo que és una llengua, i lo que suposa fer-la servir: una llengua no és únicament una eina de comunicació asèptica, sinó també i alhora, un factor de identitat, individual i col·lectiva, juntament amb la resta dels components del patrimoni cultural. Un altre aspecte que se’n va destacar es que lo fet de parlar requereix la voluntat d’escoltar; i l’escolta és apertura a l’altre i voluntat de comprendre’l, només d’esta manera són possibles la comunicació i la convivència. Esta voluntat de comprendre l’altre és indissoluble del reconeixement de la seua personalitat integral i d’aquella seua identitat de la qual la llengua n’és part substancial.

I en aspectes més concrets i pràctics, es va decidir alguna cosa?

En qüestions més concretes es va parlar de la denominació de la llengua, un tema polèmic ací i a València. Lo nom amb què cada territori anomena les seues llengües no ha de condicionar-ne l’ús, ensenyament, valor patrimonial i consideració institucional. La diferència de denominacions, comunament acceptada per totes les parts, ha de ser indissoluble del reconeixement exprés que, en cada cas, es refereixen a varietats locals d’una mateixa llengua, i no hauria de ser una eina per a la negació d’esta llengua comuna. Algú va proposar lo lema, que jo subscric: “Som aragonesos i parlem en català”.

Finalment, que se’n fa de les conclusions de cada Fòrum?

Lògicament, com hem dit abans, les publiquem a la nostra web. A més, tenim intenció de fer-les arribar a les institucions polítiques i culturals dels territoris i de l’Estat. I tots los membres de l’associació les difonem en los nostres àmbits professionals i socials.

Tant de bo aquelles institucions se’n facen ressò en benefici de la nostra llengua i la nostra cultura. Gràcies, Ernesto, pel teu interès. I molta sort.

VOCABULARIO VALENCIÀ ,Safor-Valldigna

VOCABULARIO VALENCIÀ , Safor-Valldigna

http://chistesconbuenhumor.com/vocabulario-y-expresiones-tipicas-valencianas/

Alguns comentaris:

Está molt bé que no escrigáu nel valencià genuí dasta 1926 més o manco, en el que la llengua encara era nostra, pero chiquets!!! que escrigáu Ché!!! en el catalanisme Xe…. y utilisant les inexistents tz, ts….,
Flipant ahón hem anat a parar y cóm hem perdut la nostra identitat per política-educació desde l’infancia sinse veritat ….y continua la cosa…, es questió de temps….

El valenciá genuí, el que sempre s’ha escrit, tots el grans valencians desde’l sigle d’or no utilisaven dobles consonants de ss…, l’acentuació era tancá y se produíen simplificación (no guions..) no teníen por de ficar la -D- intervoválica, com trompá, albá, trobá o caguerá… y atres mils de cuestions que donen genuitat al nostre idioma del antic reyne de valencia!!!

Visiteu la pàgina de Ricart Garcia Moya y el seu diccionari y voreu cóm lo q escriu concorda nel que parlem, 1ª regla de la concordància de un idioma!!!

Un salut

http://ricartgarciamoya.com

Occitano-pesadilla-iec-ricardo-garcia-moya

https://www.uiquipedia.org/Ricart_Garcia_Moya

https://culturavalencianasite.wordpress.com/2017/02/14/banderes-de-quatre-barres-del-salo-de-corts-de-la-generalitat-valenciana/

http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya//

////

Ajcolta pumuki, tu si que eres un catalaniste perque no parles chenui, en nostra llengua chenuina no se diu dasta se diu hasta y punt de tota la vida. Disat de catalanaes y parla com en nostres pobles del horta per lo manco che collons això eu pague yo. Y ise q dius del Molla ise tame es catalaniste que eu se yo que ma informat. Per sert, se diu dicsionarit, hasta en aiso vols catalanisarmos, che che che, hasta ahon arrivarem!!

– IEEE!: Hola.

– AU: Adiós.

– MONE / NEMON: Vámonos.

– MECAGUEN LA FIGA TA TIA: Discrepo de su opinión, estoy bastante en desacuerdo / Saludo a un conocido que hace tiempo que no se ve.

– MECAGUEN LA MARE QUE LA PARIT AL FILL DE PUTA IXE: Discrepo con su punto de vista, y/o con la acción (muchas veces relacionada con la conducción) que acaba de realizar.

– VES A FER LA MÀ: Aleje su sombrilla un poco de mi toalla que me hace sombra, gracias.

– IEEEEEEEP FILL DE PUTA, A ON VAS?: Saludo a un conocido.

– NEM A FER-SE’N UNA: Vamos a tomar una cervecita. Habitualmente acompaña a la anterior sin solucion de continuidad.

– XE!, SERÀ PER DINERS, COLLONS: Variante de “Xe, això ho pague jo”

– A RAS DE FIGA: Minifalda

– RINXOPARRÚS: Falda aún más pequeña que la minifalda

– PER COLLONS: Necesariamente, por necesidad, inexorablemente.

– VES I GITA’T: No digas tonterías

– SI LA VISTA NO M’ANGANYA, PORTE UNA BONA CASTANYA: Referente al estado de intoxicación etílica propia

– NYÀS! : Cuando le das algo a alguien (emplear la expresión mientras se lo dais)

– MESINFOT: No me importa demasiado / Me es indiferente.

– MENINFOTS: Habitantes de la “terreta”, nativos

– SANGONERETA: Chupa tintas, tragón

– AMOLLAR: Soltar donde se pueda, dejar caer

– FIGAMOLLA: Llorona, de escaso espíritu

– PANFIGOL: Persona tranquila. Equivalente masculino de figamolla

– SUMBALI: Echar a correr / pegarle a alguien

– MOLT LLUNY : Muy lejos

– A FER LA MÀ: Aun mas lejos

– AGUSAES, QUE AGONÍA QUE DONES!: No acaba de caerme bien usted / Se esta poniendo usted pesado.

– T’AGÜELA QUAN PIXA FA CLOTET?: Ya vale con el cachondeo, gracias

– PIXES ALT I FAS CLOTET: Alto de miras / Pagado de si mismo

– LA FIGA TA TIA ROSSEGA KIKOS: La hermana de tu madre tiene mal humor / No es conveniente bromear con la hermana de tu madre

– TINC EL PIU ENCÉS EN FLAMES: Me alegro de volver a verla, señorita / Cariño, esta noche vamos a tener relaciones / ¿Tendría usted inconveniente en practicar sexo conmigo?

– TIRA MÉS UN PEL DE FIGA QUE UNA MAROMA DE BARCO: Lo que consigue una mujer no lo consigue nadie

– FARDATXO / SARVATXO: Bicho grande

– VALENCIANOTA: Mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia

– AMARRA EL PONI / AGARRA-LI EL MORRO A LA BURRA: Tranquilízate, por favor

– VAIG COM CAGALLÓ PER SÉQUIA: Ir sin rumbo fijo / Moverse al albur de las circunstancias

– ALÇA EL RABO, PERDIGOT: Espabílate, vamos

– SI T’ARREE UNA NYESPLA VORÀS: Amenaza

– AGARRA’T QUE VE (CURVA): Se va a liar parda

– AÇÒ ES MEL DE ROMER: Que es muy bueno-bonito

– A CAGAR A L’HORT: Vete, fuera de aquí / Agradecería que te alejases

– AMAGUEU-SE LES CARTERES: Llegada de alguien inesperado / Recibimiento que se dispensa a un intimo amigo

– ME CAGUEN (DEU/ DÉNIA/ DEN / LA FIGUERETA / L’HÒSTIA): Expresión de múltiples aplicaciones según estado de ánimo

– LA MARE QUE VA…: Exclamación que denota sorpresa.

– CAP DE SURO: Cabezón, tonto, bobalicón, de pocas luces

– LA FIGA EM FA PALMES: Guapo, me gustas

– HI HA MÉS DIES QUE LLONGANISES: Aún queda tiempo

– VAS A LA MAR I NO TROBES AIGUA: Despistado

– XÉ! VES I TOCA’T EL COLLONS: Hága el favor de no molestar

– ANIMAL DE SÈQUIA: Bruto, de escasa sensibilidad

– COM SI CAGARES, PERÒ PA CA DINS: Eso es una tontería / Imposible

– XE, DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES: De verdad de la buena

– AIXÒ ES BUFAR EN CALDO GELAT: No tiene usted nada que hacer en el asunto / Carece de sentido persistir en el intento

– TAPEROT: Tonto

– ME CAGUE EN LA MARE QUE EM VA PARIR: ¡Caramba! ¡Cáspita!

– AH! REDEU: Madre mía

– XÉ QUE BÒ: Me gusta / Exquisito

– AÇÒ? AÇÒ?? AÇÒ ES MASSA,TU: ¡Qué barbaridad!

– TÚ NI TENS VERGONYA NI LA CONEIXES: Carece usted de la mas elemental educación

– XÉ, VES I TIRA A FER LA MÀ!!: Aléjese que se esta poniendo impertinente / No creo nada de lo que me esta explicando

– NI XIXA NI LLIMONÀ: No servir para nada o poca cosa

– TINDRE POCA ESPENTA: No tener iniciativa

– TOT PER L’AIRE: ¡¡Caracoles!! / ¡¡Caramba!!

– TIRALIIII: Continúe usted

– JUGA, JUGA I VORÀS… : Aplicable a multitud de situaciones, suele terminar con “L’hòstia que t’emportes”

– COLLONS: Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma

– MENGES MÉS QUE EL TIO SANGONERA (QUE VA MORIR DE UNA FARTERA): Come usted mucho y podría sufrir problemas de salud por ello

– A MANTA! : En cantidad…

– BORINOT: Torpe, bruto

– AU CACAU: Hasta luego Lucas

– EIXE ES UN SANGUANGO: Ese es un individuo que no alcanzara el exito en la vida

– SI TE PEGUE UNA BORINÀ ET REVENTE COM UNA MAGRANA: ¿Puede usted dejar de molestarme? / Si persiste en su actitud me veré obligado a tomar medidas.

– MA QUE ERES…, MA QUE T’AGRÀ… : Hay que ver, hay que ver… (expresión de reproche)

– HA PEGAT UN ESCLAFLIT : Ha explotado

– FUIG DEL MIG, HOSTIA: Apártate por favor…

– QUINA FOTRACÀ: Caramba, cuanta cantidad

– CHE VA, CHE : Venga, va

– NO TOCAR PILOTA: Estar fuera del juego, fuera del asunto.

LLUNY: lejos
MOLT LLUNY: muy lejos
A FER LA MÀ: muy muy lejos
QUE VOS CAGUE UNA PUTA ALS 3: hace falta traducirlo??
ME VAIG A CAGAR EN EL REPOMPó DE LA FIGA DE TA MARE: más de lo mismo’
MECAGUENLAMAREQUELAPARIT-ALFILDEPUTAIXE’: discrepo con su punto de vista, y/o con la acción (muchas veces relacionada con la conducción) que acaba de realizar.
VES A FER LA MA: que te den
XE, SERÀ PER DINERS COLLONS: variante de ‘això ho pague jo’
SI LA VISTA NO M’ANGANYA, PORTE MALA CASTANYA: estado de embriaguez
NYÀS! : Cuando le das algo a alguien (emplear la expresión mientras se lo dais)
MESINFOT: no me importa
MENINFOTS: Habitantes de la terreta
SANGONERETA: chupa tintas
AMOLLAR: Soltar donde se pueda.
FIGAMOLLA: Llorona
PANFIGOL: muuuuuy tranquila
SUMBALI: Corre o pegar alguien.
AUSAES, AGONIA QUE DONES!: Das asco
T’AGÜELA QUAN PIXA FA CLOTET?: Ya vale con el cachondeito?
LA FIGA TA TIA ROSSEGA KIKOS: La hermana de tu madre tiene mal humor.
A RAS DE FIGA: Minifalda
RASPARRÚS: Falda aun mas pequeña que la minifalda
TINC EL PIU ENCéS EN FLAMES: Cariño, esta noche vamos a tener relaciones.
ESTIC MÉS CALENT QUE UN RABOSOT: izando la vela…
TIRA MéS QUE UN PÈL DE FIGA Q’ UNA MAROMA BARCO: lo que consigue una mujer no lo consigue nadie
FARDATXO: bicho grande
VALENCIANOTA: mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia.
ES TAN VALENCIANOTA QUE EN CONTER DE PORTAR TAMPAX DU UN FARTó POLO: ser valencianota…pero llevado casi a la exageración
AMARRAELPONIIIII: tranquilízate!
VAIG COM CAGALLó PER SEQUIA: Voy un poco apurado
ALçA EL RABO, PERDIGOT: espabílate
YEEEEEEEP FILL DE PUTA , A ON VAS?: saludo a un conocido
A FER-MO’S UNA FRESQUETA: ir a tomarse una cervecita
SI T’ARREE UNA NYESPLA VORÀS: amenazar con dar un guantazo
AGARRA’T QUE VE CURVA: La vamos a liar
Açò ES MEL o MELETA: Que es muy bueno-bonito
A CAGAR A LA VíA ú A L’HORT: Vete, fuera de aquí!
AMAGUEUSE LES CARTERES: Llegada de alguien inesperado
PER COLLONS: Por que sí, necesariamente.
ME CAGUEN DEU: Expresión de multiples aplicaciones según estado de animo.
ME CAGUEN L’OSTIA PUTA: Más de lo mismo
LA MARE QUE VA…!!: Y más…
CAP DE SURO: Cabezón o tonto
LA FIGA EM FA PALMES: Chica de moral distraída
CAGUEN’ LA FIGA T’HA TIA: Me cago en tu jodia estampa
HI HAN MéS DIES QUE LLONGANISES: Hay mucho tiempo
VAS AL MAR I NO TROVES AIGUA: Despistado/empanado
Xè! VES I TOCA’T EL COLLONS: No molestes.
ANIMAL D’ASEQUIA: BrutoAçò
ES CANELLA EN RAMA: Que es muy bueno-bonitoA VORÀS!! : Ahora sí que vas a ver lo que es bueno.
DELS PECATS DEL PIU, DEU ES RIU: A hacer el guarro que no pasa nada
FOLLEU FOLLEU QUE EL MON S’ACABA: mas de lo mismo
NYAS COCA: toma ahí
COM SI CAGARES, PERO PA’ CA’ DINS: eso es una tontería o imposible
XE DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES: de verdad de la buena
RETRUQUE I TE PEGUE A LA PARET COM UNA CORFA DE BONIATO: Te vas a cagar…
JA M’HA CAGAT EN LA PUTA QUE T’HA PARIT: pos eso
AIXó ES BUFAR EN CALDO GELAT: no hay nada que hacer
TAPEROT: Tonto
PATOTES: Torpe
ME CAGUE EN LA MARE QUEM VA PARIR: Estoy hasta los mismisimos
AH REDEU: Madre mía
Xé QUE Bò: Que bueno!
Açò? Açò?? AÇÒ ES MASSA,TU: qué barbaridad!
ME CAGUE EN ELS COLLONS!!: Exclamación
BLANC I NEGRE: Bocata típico valenciano solamente digno para ciertos paladares
SEMBLES PACO ‘L’EXPLICAOR’: cuando alguien explica algo y no se le entiende.
BUTONI: hombre del saco
ORELLUT: como denominamos a los de Castellón
MIG-OUET: como nos denominan los de Castellón
BUFó: payaso
SER DE CANYA VERDA: no tener mucha idea
CAMIONÀ: gran cantidad de algo
CEBAGOLóS: avaricioso
N’HI HA QUE FER-HO / éS LO QUE NI HA: Hay que hacerlo por cataplines
Açò ES UNA CASA PUTES SENSE AMO: Esto es un descontrol
Tú NI TENS VERGONYA NI L’HA CONEIXES: Cara dura
Xè, VES I TIRA A FER LA MÀ!!: vete a tomar por culo
QUINA MELSA: persona que carece de chispa
NI XIXA NI LLIMONÀ: no servir para nada o poca cosa
FRAROT / MAXUXO: solterón
TINDRE POCA ESPENTA: no tener iniciativa
TE PEGARE UNA PATA ALS OUS QUE TE VAIG A PLENAR LA CARA DE ‘YEMA’: se entiende?
TE VAIG A PEGAR UNA ENSALA DE OSTIES QUE VORAS: te vas a ir ‘calentito’
SI, I LA FIGA DE TA MARE FA MELONS: SI, y que mas
LA MITJOR TERRETA DEL MON: Usease valencia
TOT PER L’AIRE: alaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
PERCULER: toca-pelotas
TIRALIIII: continúa
ACABA SEQUIES: torpe
MA’ Q’ERES LLèPOL: Goloso
LI HA AGARRAT UN PANTAIX  : Le ha dado un ataque,sofoco, agotamiento, pájara o similar….
TE TRòSIS : Variante no catalogada de la artrosis
SE LI HA TANCAT EL CóS: Ha petao. Problema gastrointestinal.
JúA JúA I VORáS: Aplicable a multitud de situaciones, suele terminar con ‘La corcholis que te llevas’
PEIXPILILA: Variante de bujarra
ES UNA MIQUETA ANGUILERO: Un poco maricón vamos
IXE ES MES FURó Ó FOGó….: Dicese que le gustan los hombres…
COLLONS: Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma. Variante de la expresión ‘joder’ en castellano.
ACí O FOLLEM TOTS,O LA PUTA AL RIU : amenaza para realizar algo en grupo y no por separado
EIXE S’HA ESCAPAT DE BéTERA: cuando decimos que alguien está loco (Bétera: población de Valencia donde está situado un manicomio)
MENGES MéS QUE EL TIO SANGONERA (QUE VA MORIR DE UNA FARTERA): cuando alguien come mucho, vamos, que tiene buen saque.
TRENCAREM PALLETES: romperemos relaciones (profesionales, amistad,…)
RIL: ventosidad, aire, cuesco
A MANTA! : En cantidad…
BOTABANCALS: Animal
BORINOT: Torpe, bruto.
ROT, ROTAR: Eructar sonoramente. (BROUARRRRRRPPP)
Q CADA GOS ES XUPLE EL SEU CAPULLO: cada uno a lo suyo
AU CACAU: Hasta luego Lucas
VISANTET, ALçA LA CAMA I TíRAT UN PET!!: Broma para los Vicentes
XUFLA!!: Sopla, o chupa
XORRAR: Estirar
YEEEE, DIXEU TREBALLAR!!: no molestéis
MASSA PA LA CARABASSA: demasiao pal body
LLENYA AL MONO!!: dale y dale
FAS PUDOR!: hueles mal o eres un falso
EIXE ES UN SANGUANGO: ese es un desgraciao
RODA TAULES I AMBOSA ESTUFES: inútil
ERES COM UNA MOSCA DINS L’ULL: eres un agobio
CARA COLLONS: Múltiples utilidades
MALA RIUA DE MERDA T’AGARRE EN UN CARRER SENSE EIXIDA: ojala te veas de mierda hasta el cuello.
RUBIALESSSSS, VOLS UN PARDAL SENSE ALES? / MORENAAAAAAA, VOLS UN PARDAL AMB MELENA?: ¿quieres echar un polvete? (la respuesta suele ser ¡imbécil!)
¿ANEM A TOMBO?: vamos a dormir?
XAFAXARCOS: Atontao
SI TE PEGUE UNA BOCINÁ TE REVENTE COM UNA MAGRANA: a que te meto??
NO EN FOTRÀS TORT: no me pillarás.
XAFAET: persona un poquito perjudicada.
Bò, FAENA FETA: después de una larga noche de sexo desenfrenado
VES A TOCAR-LI LA FIGA A TA MARE: deja de dar por saco
MILHOMENS: machote
REINETA, VOLS TONYINYETA? buenas noches señorita, gustaría de una noche romántica?
SERENGUE O FLORí: bujero del culo
MA QUE ERES…, MA’ QUE T’ AGRÀ..!!: Hay que ver, hay que ver… (Expresión de reproche)
A PIUETXAR… A CASA: A corcholis, te vas a otro lado
A PIUETXAR… AL CAMP, AMB LES CABRES: A corcholis, te vas a otro lado…pero bien lejos
HA PEGAT UN ESCLAFLIT: Ha explotado.
Yé BONICO: hola (en idioma de jaume ortí).
VES I AMAGAT / CORRE VES I GITAT: no digas tonterías
AU MONE / AU ANEMSEN: vamonos.
FUIG DEL MIG òSTIAAAA: apartate por favor…
QUINA FOTRACÁ: mucha cantidad.
TÓRNALI LA TROMPA AL XIC: otra vez, pesao!
YEE BONICA VOLS CUARTA I MITAT DE COLL DE TITO PELAT?: si queréis ligar en valencia este no falla intentadlo (también corres el riesgo de ser agredido…)
YEE DONES MES GUERRA QUE UN PORC EN UN REGAT: eres un poco cansino…
XEEE VAAA, Xè: venga, va
MECAGUEN L’òSTIA CONSAGRÀ DIVINA: …..si oyes esto mejor echa a correr!!